José Antonio Pagola, profeta de Jesús

En la conferència inaugural del curs 2013-2014 de Cristianisme i Justícia, José Antonio Pagola deixatà el present i futur de l’Església catòlica davant d’un nombrós públic. Per Pagola és evident que l’Església catòlica està en crisi. Davant d’aquesta situació es prefiguren quatre actituds. La primera és negar la crisi o respondre defensivament acusant a la societat moderna de tots els mals de l’Església sense adonar-se que el problema està en la pròpia Església. Una altra resposta són els camins restauracionistes. El formen aquelles propostes que per seguir miren el passat i volen tornar a ell com sigui. Volen “conservar i tornar passat”. Una altra actitud és la passivitat. Es tracta d’assistir passivament a la desfeta de l’Església fins esdevenir una secta marginal. Aquesta passivitat té moltes manifestacions. Per exemple, donar més pes a la religió que a l’essència de l’Evangeli o anul·lar el profetisme amagant-lo sota la religió. La darrera actitud és “obrir camins nous”. El papa Francesc ha insistir en que per tirar endavant cal crear dinàmiques noves que permetin endinsar-se amb valentia per aquests camins nous. Per fer-ho cal “alliberar a l’església de les pors que l’han paralitzat durant segles”.

¿Quins són aquests camins? ¿com s’avança?, es preguntà Pagola. Segons ell cal caminar en les següents direccions. La primera es “tornar a Jesús”. Ben segur, per sentir-nos església cal tornar a Jesús. És el més important que cal fer. “Cal tornar als orígens, a l’experiència de les primeres comunitats cristianes”. Això no es podrà fer des de la jerarquia esclesiàstica, cal promoure la conversió des de les bases cristianes. “Cal convertir-se de nou a l’esperit que creà Jesús”. Els cristians han de ser testimonis de “compassió activa i solidària”. Es tracta d’una actuació sense precedents, com mai vista dins de l’Església. Pagola pensa que es possible, però que s’està arribant tard. L’Església ha perdut la seva capacitat de convocatòria en l’eucaristia dominical. Com alternativa cal impulsar comunitats que “visquin l’experiència refundant de la fe”. 

La segona direcció és “alliberar la força de l’Evangeli”. Cal fer de l’Evangeli el centre de la nova identitat cristiana. Als cristians se’ls ha d’identificar com a seguidors i exemples vivents de l’Evangeli. La manera de que l’Església recuperi la seva capacitat d’atracció és recuperant la centralitat de Jesús i el seu Evangeli. Quan una persona va a una parròquia no troba l’Evangeli, troba moltes coses: normes, litúrgies, cultes, normes, etc... però pocs cops troba l’escolta i contemplació de l’Evangeli. No es coneixen els textos bàsics del testimoniatge de Jesús. L’energia vital de l’Evangeli ha quedat atrapada per la religió. “L’Evangeli ha de tornar estar al centre de la vida cristiana”. Per això “L’Evangeli ha de servir per convocar a les persones i a partir d’aquesta idea refundar les comunitats cristianes i parròquies”. Aquestes han d’anunciar que l’Evangeli “és una possibilitat de viure una experiència nova”.

La tercera direcció és “recuperar el projecte humanitzador del Regne de Déu”. El Regne de Déu és la proposta bàsica de Jesús, però l’Església ha tapat aquest Regne. Avui, la construcció del Regne de Déu no és el motor dels cristians. L’Església està més preocupada pels seus problemes institucionals que per construir el Regne de Déu. Sense la centralitat que dóna la construcció del Regne de Déu les comunitats cristianes estan disperses, no tenen un nord convincent “no tenen direcció”. Les comunitats cristianes han d’orientar-se a la realització humanitzadora del Regne de Déu i no a viure una religió. Proclamar l’Evangeli és anunciar el Regne de Déu i no una religió. Aquest Regne no es construeix per la pràctica d’una religió sinó per la viure la pràctica que neix del seguiment de Jesús. Aquest Regne es construeix a la terra, així ho diem al pregar “vingui a nosaltres el vostre Regne”. Aquest Regne esdevé realitat a mesura que s’humanitza la societat. “Buscar el Regne de Déu en la vida” això és el que els cristians d’avui han de saber fer i proclamar a Jesús, perquè Jesús és l’atractiu, no l’Església. Cal confiar en Jesús “Jesús donarà sorpreses”.