La utopia del nou Èxode

En l’espai polític, han aparegut recentment noves plataformes i moviments que alguns es presenten explícitament inspirats en el cristianisme. Resulta sorprenent l’alt grau de mobilització que estan assolint. Les seves convocatòries congreguen a moltes persones que, per altra part, moltes d’elles són actius activistes socials i cristians impacients. Les propostes polítiques de moltes d’aquestes plataformes acostumen a tenir uns continguts plegats de grans objectius que requereixen, per arribar a bon port, una transformació moral de la societat i una renúncia explícita de la lògica d’interessos que divideix la societat. La crítica que més he sentit esgrimir contra aquests moviments és que són utòpics i populistes. Davant d’això em pregunto, ¿per què cal desqualificar una proposta política per utòpica?, ¿hi ha un antagonisme insalvable entre política i utopia? ¿són dues realitats irreconciliables?¿no haurem perdut l’ànima utòpica de la política?

El compromís social i polític dels cristians no pot deixar de ser utòpic. Aquesta dimensió forma part de la mateixa naturalesa dels cristians. La mateixa proclamació de l’Evangeli és una Bona Nova que anuncia l’adveniment del Regne de Déu. Alguns cops els cristians hem tranquil·litzat la consciència situant aquest regne fora de la dimensió temporal, en el cel que vindrà després de la parusia. Però amb aquest recurs, no es resolia resoldre adequadament la petició de la pregària del Pare Nostre “vingui a nosaltres el vostre Regne”. És així com aquest Regne es converteix en un referent utòpic que convoca, aplega i situa als cristians en el camí de la història de l’alliberament. La història esdevé un nou Èxode cap a la terra promesa que és el Regne de Déu. Aquesta és la utopia irrenunciable que penetra tota l’acció política i social dels cristians.