Discurs del papa Francesc als catequistes III

La darrera consideració per tornar a partir de Crist és “no tenir por d'anar amb Ell a les perifèries. Aquí em ve al cap la història de Jonàs , una figura veritablement interessant , especialment en els nostres temps de canvis i d'incerteses. Jonàs fou un home piadós , amb una vida tranquil · la i ordenada, això el portà a tenir els seus esquemes ben clars i a jutjar tot i a tots amb aquests esquemes, de manera rígida. Ho té tot clar, la veritat és aquesta ... És rígid” ! Per això quan el Senyor “el cridà i li diu que vagi a predicar a Nínive , la gran ciutat pagana , però Jonàs no se sent capaç, d’anar allà! Però si jo tinc tota la veritat aquí! No se sent capaç ... Nínive està fora dels seus esquemes, està a la perifèria del seu món. I llavors s'escapa, fuig, es va a Espanya, s'embarcà en una nau que va per aquests costats.

“Torneu a llegir el Llibre de Jonàs ! És breu , però és una paràbola molt instructiva , especialment per a nosaltres que estem en l'Església. ¿Quina cosa ens ensenya ? Ens ensenya a no tenir por de sortir dels nostres esquemes per seguir a Déu, perquè Déu va sempre més enllà” . El papa Francesc torna reiterar una idea que forma part del seu discurs: “Déu no té por de les perifèries. Per això, si aneu a les perifèries trobaran a Déu. Déu és sempre fidel, és creatiu (...)  no és tancat, i per això mai és rígid, Déu no és rígid ! Ens acull, ens ve a l'encontre, ens comprèn. Per ser fidels, per ser creatius, cal saber canviar

¿I per què cal canviar? preguntà el papa Francesc: “per adequar- se a les circumstàncies en què he anunciar l'Evangeli. Per romandre amb Déu ens cal saber sortir, no tenir por de sortir. Si un catequista es deixa portar per la por, és un covard , si un catequista s'està aquí tranquil acaba per ser una estàtua de museu, i en tenim tantes” (...) “Si un catequista és rígid es torna encartonat i estèril (...)Quan nosaltres cristians som tancats al nostre grup, en el nostre moviment, en la nostra parròquia, en el nostre ambient , quedem tancats i ens passa el que li passa a tot aquell que és tancat: quan una habitació està tancada comença l'olor d'humitat (...) i si una persona està tancada en aquesta habitació, ¡ emmalalteix! Quan un cristià està tancat en el seu grup, en la parròquia, en el seu moviment està tancat i emmalalteix”. L’alternativa és sortir “pels carrers, a les perifèries”.

“És evident que quan es va pels carrers, pot passar allò que succeeix a qualsevol persona que va pel carrer: un accident (...) Tantes vegades hem vist accidents de trànsit (...) però els dic: prefereixo mil vegades una església accidentada i no una església malalta ! Una església, un catequista que tingui el valor d'arriscar per sortir i no un catequista que sap tot , però tancat sempre i malalt. I a vegades malalt del cap (...) Però atenció! Jesús no diu :vagin i espavilin. No! No diu això ! Jesús digué: vagin, estic amb vosaltres! ... Jesús ens espera en el cor d'aquell germà , en la seva carn ferida , en la seva vida oprimida , en la seva ànima sense fe”