dimarts, 19 de maig del 2015

Estat Islàmic VI. Fanatisme religiós i eficiència militar

La situació actual a Iraq i Síria mostra el fracàs de les decisions polítiques preses pels Estats Units, Anglaterra i altres potències occidentals, juntament amb Aràbia Saudita, Turquia, Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs Units per articular una sortida política a la continua inestabilitat de l’Orient Mig. Sadam Hussein, a Irak, i Bashar al-Assad ara i abans el seu pare Hafez, havien fracassat en construir un nacionalisme iraquià i sirià capaç de vèncer les tensions tribals i religioses dels seus països. La intervenció militar del 2003 a Irak i la del 2011 a Síria han estat la causa que ha afavorit l’aparició del que avui es coneix com a califat de l’Estat Islàmic.

Cap d’aquestes intervencions militars serví per resoldre els problemes existents i més aviat enredà la situació prou complexa d’aquella zona. El derrocament de Sadam Hussein a l’Irak l’any 2003 comportà una gran purga de militars de tota mena de graduació de l’exèrcit iraquià.  Alguns càlculs parlen de 400.000 persones que quedaren fora de la milícia, sense ofici ni dret a cobrar pensions. La majoria de damnificats per aquesta depuració eren militars de religió musulmana sunnita i entre aquests hi havia importants càrrecs dels serveis d’informació militar iraquians.

Mentre es produïa aquesta gran purga, els destacats polítics de religió xiïta passaven a controlar el poder del nou estat post Sadam Hussein patrocinat per les potencies aliades encapçalades pels Estats units. L’ocupació total del poder per part dels xiïtes irrità profundament a la població sunnita, especialment concentrada en determinats territoris de l’Irak. Els sunnites damnificats, intentaren en un primer moment el reformisme de l’oposició política moderada al nou regim polític instal·lat a Bagdad, però progressivament prengueren consciència que la única resposta viable era la confrontació militar amb el govern de Nouri al-Maliki. Ràpidament l’oposició política iraquiana s’anà estructurant en diferents grups armats que practicaven accions terroristes inspirades pel model d’Al Qaeda. Els grups jihadistes  actuaven per tot Irak i estaven integrat, en bona part, per musulmans sunnites iraquians i musulmans d’altres parts del món que havien anat a combatre la ingerència dels Estats Units. A partir de l’any 2003 Al Qaeda d’Irak esdevingué la fracció jihadista més important de tots els grups terroristes que lluitaven contra el règim d’Irak.


Una part important dels militars expulsats de l’exèrcit iraquià per la seva depuració s’integraren en els grups que havien optat per la lluita armada contra el govern. La situació de tensió entre la comunitat sunnita i xiïta per el control del poder de l’estat es reforça per un discurs religiós que alimentava aquesta conflicte. Durant aquells anys a Irak, el salafisme s’havia convertit, gràcies les importants contribucions econòmiques i de predicadors d’Aràbia Saudita, en la principal corrent religiosa dels musulmans sunnites iraquians. El salafisme sunnita iraquià, totalment identificat amb el wahhabisme d’Aràbia Saudita, es legitimà encara més, ara a partir de fonaments religiosos, l’odi dels sunnites als xiïtes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada