dimecres, 20 de maig del 2015

Estat Islàmic VII. Transició d’Al Qaeda de l’Irak a Estat Islàmic

A partir de l’any 2003, passat els primers moments d’enfrontament vigorós al nou govern de Nouri al-Maliki imposat pels Estats Units, l’oposició al règim iraquià s’anà afeblint perquè, malgrat algunes accions militars espectaculars, el poder a Irak seguia en mans dels musulmans xiïtes. L’etapa post Sadam Hussein va consolidar l’hegemonia dels xiïtes davant d’uns sunnites perjudicats pel canvi de règim. Els sunnites, l’any 2003 i posteriors, no tingueren la capacitat de protagonitzar en cap moment una revolta armada efectiva contra Maliki. Aquest es mantingué en el poder; en la seva resistència als opositors resultà fonamental el suport rebut per part d’Iran a través d’una milícia xiïta que actuava com a vertader exercit complementari a les forces armades regulars. Progressivament, la feble oposició sunnita al govern iraquià entrà en una crisi d’objectius i les seves accions militars disminuïren en intensitat i resultats. Per altra part, alguns dels grups armats opositors més que combatents jihadistes havien esdevinguts bandolers que operaven en benefici propi.

L’esclat de les breus primaveres àrabs de l’any 2011 a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, i Bahrein introduí una nova dinàmica que canvià l’anterior situació. Un nou error de càlcul estratègic dels Estats Units i els seus aliats contribuí a l’enfortiment del terrorisme jihadista a l’Orient Mig com anys enrere, els anys 80 del segle XX, una aliança similar (Nord-America, Aràbia Saudita i Pakistan) donà origen a Al Qaeda. Aquest cop el detonant fou la decisió d’intervenir militarment a Síria per enderrocar el règim de Bashar al-Assad. El mateix any 2011 l’aliança internacional patrocinada pels Estats Units iniciaren les hostilitats militars contra el règim sirià. En aquells moments, a fi de crear una oposició armada contrària a Bashar al-Assad els països àrabs d’aquesta aliança, bàsicament Aràbia Saudíta i Qatar, armaren fortament l’oposició jihadista siriana i donaren el suport logístic necessari per actuar militarment. A Síria, aquesta oposició bàsicament estava integrada per musulmans sunnites. Es repetia, ara a Síria, el que anteriorment havia succeït a Irak.

El conflicte armat a Síria comportà que moltes de les armes donades als atomitzats grups opositors del règim sirià acabaren en mans de l’Estat Islàmic d’Irak que s’havia traslladat del veí Irak a Síria. Aquest grup s’havia constituït recentment a partir de l’evolució de la facció Al Qaeda a l’Irak. Aquest col·lectiu jihadista associat a Al Qaeda de Osama bin Laden havia estat creat l’any 2003 per Abu Musab al Zarqaui que el dirigí fins la seva mort el 2006 en un raid nord-americà. Abu Ayyub al-Masri, primer, i després Abu Abdullah al-Rashid al-Baghdadi després ocuparen la direcció d’Al Qaeda a l’Irak fins les seves 2010 mort també per incursions militars conjuntes americanes i iraquianes. És probable que el seu successor d’aqeust últim fos Abu Bakr al-Baghdadi, l’actual califa, i que una de les seves primeres decisions fou tallar les vinculacions amb Al Qaeda i transformar l’organització jihadista a Estat Islàmic d’Irak en seu a Baquba.

Els dirigents de l’Estat Islàmic a Irak havien decidit, donada la permeabilitat de les fronteres, traslladar la majoria dels seus efectius a Síria i fixar com objectiu la conquesta del màxim territori possible aprofitant la gran quantitat d’armament nou donat pels països àrabs que recolzaven als sunnites sirians. Gràcies a aquesta decisió l’Estat Islàmic s’enfortí a Síria i després s’expandí territorialment retornant a l’Irak on conquerí nous territoris que li permeteren ampliar el seu domini polític. S’havia produït el que alguns analistes ja havien vaticinat: la intervenció a Síria havia desestabilitzat totalment l’Irak. L’Orient Mig estava totalment cap per avall. Havia començat un nou temps polític en aquests països.

A partir del mes d’abril de 2013 l’Estat Islàmic d’Irak passà a dir-se , Estat Islàmic d’Irak i del Llevant per evidenciar la seva implicació i extensió territorial a Síria. El concepte llevant inclou ampli territori que s’estén des d’Irak a Síria, Jordània, Israel, Palestina, Líban, Xipre i part de Turquia. En aquells moments els grups jihadistes sunnites combatien tant a Síria com a Irak. Gràcies a la permeabilitat de les fronteres, i la complicitat de Turquia, aquests grups terroristes ampliaren les seves accions a diversos territoris de Síria i Irak on la majoria dels seus habitants eren sunnites. El combat jihadista seguia convocant a joves musulmans d’altres països que poc a poc arribaven a engruixir l’exercit de l’Estat Islàmic a través de Turquia. En poc temps l’Estat Islàmic passà a ser l’organització dominant de les forces opositores als règims de Síria i Irak. L’èxit de les seves operacions militars eren espectaculars, en bona part per la complicitat de la població dels territoris conquerits que preferien viure sota l’empara dels guerrillers jihadistes sunnites que està sotmesos a les dictadures dels xiïtes dels governs de Síria o Irak. Estat Islàmic emprava els arguments religiosos per qualificar de santa la seva causa perquè qualificaven als seus enemics, entre ells els xiïtes però també cristians, jueus i sufís, d’apòstates o politeïstes. Però l’èxit militar no és explicable només pel fanatisme religiós d’aquests grups, sinó també per la professionalitat dels seus dirigents militars la majoria eficaços militars sunnites expulsats de l’exèrcit iraquià. Una dels èxits espectaculars d’Estat Islàmic fou l’alliberament l’estiu de 2013 de 500 combatents altament experimentats reclosos a les sinistres presons d’Abu Ghraib i Taji.

La guerra jihadista d’Estat Islàmic anava recollint importants èxits militars que l’enfortien i actuaven de reclam perquè musulmans sunnites salafistes d’altres països s’incorporessin massivament a les seves files per combatre a l’Orient Mig. El que inicialment era un grup terrorista és consolidà com un exercit ben armat i un projecte d’organització política pels territoris conquerits a Síria i Irak. El punt d’inflexió de l’expansió i consolidació de l’Estat Islàmic fou la conquesta de la ciutat iraquiana de Mossul el 10 de juny del 2014. Davant la consolidació del seu domini territorial, Estat Islàmic dóna un important pas al proclamar el califat nomenar el 29 de juny del 2014 a Abu Bakr al-Baghdadi com a califa de l’Estat Islàmic d’Irak i el Llevant. A partir d’aquesta data Estat Islàmic tingué una ràpida expansió per Irak i Síria sense trobar massa resistència, principalment per la desfeta i debilitat dels exèrcits d’aquests països.

Els esforços d’Estats Units per atraure els sunnites moderats no han aconseguit debilitar l’Estat Islàmic. Tampoc ha apaivagat les tensions polítiques entre els sunnites i xiïtes iraquians la substitució l’11 d’agost de 2014 del president de govern  Nouri al-Maliki per Haider al-Abadi. La decisió política d’expansió del califat estava presa, era sòlida i s’anava executant sense dilació. L’aparició del califat d’Estat Islàmic ha alterat l’actual equilibri geopolític instaurat per Estats Units, Aràbia Saudita i Iran a Orient Mig i, tal com es formula avui, representa una seria amenaça per tot Occident.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada