dilluns, 28 de setembre de 2015

Evitar errors del passat

La victòria d’ahir, salvant totes les prevencions en relació al temps passat i del context, m’ha evocat el triomf de Solidaritat Catalana l’any 1907. La Solidaritat Catalana fou el primer gran moviment unitari català sorgit l'any 1906. Aquest gran moviment polític uní circumstancialment diversos grups polítics nacionalistes catalans dretans, carlins i republicans, que tenien en comú el seu catalanisme, des de posicions polítiques força divergents. Aquest moviment fou una resposta a les reiterades agressions a Catalunya per part del govern de l’Estat davant les quals la burgesia catalana assumí que per consolidar la seva hegemonia política calia transformar el propi estat. Si en un primer moment la solidaritat era una resposta defensiva, tot seguit passà a ser una coalició electoral guanyadora. Les eleccions del 21 de juliol de 1907 foren el gran triomf de Solidaritat Catalana amb el 67% de vots i 41 escons dels 44 que s'elegien. Però, un cop arribat al poder ràpidament es posaren de manifest les diferències dels grups de la coalició. Les seves tensions facilitaren que les eleccions parcials del 1908 fossin guanyades pels els lerrouxistes. Les tensions anaren a més i els partits que formaven la lliga solidària es presentaren per separat a les eleccions provincials de 1909.

És evident que aquesta no és la situació d’ara, però hi ha un patró comú amb el que passà a inicis del segle XX i el moment política que es viu a Catalunya. La unitat de la solidaritat fou efímera, però positiva. Solidaritat Catalana no fou una simple aliança tàctica per conquerir més poder polític; en bona mesura, fou un assaig per provar si la unitat política permetia superar les contradiccions entre els partits de la coalició. En aquells moments això no fou possible. Les tensions internes en relació a quan s’havia d’aconseguir l’autonomia política de Catalunya dinamità l’aliança. Per uns, aquesta autonomia estava a la fi d’un procés, per altres era condició sine qua non per començar a endegar el procés. Aquesta diferent percepció de la realitat, junt a altres factors, provocaren la fi de la Solidaritat Catalana. Malgrat el seu fracàs, l’experiència fou positiva en quan a exercici pràctic del pactisme català.

Ara no és el moment de repetir les errades del passat i saber mantenir viva la unitat de les forces independentistes que han dut a la seva majoria parlamentària. Cal anar més lluny del moment present vencent tots els esculls que hi ha en el camí. És temps per la gran política, no pel regateig i l’espiada tàctica. Cal defensar la unitat de les forces independentistes perquè la unitat, en si mateix, és un valor polític que desconcerta a cultura política imperant a la capital de l’Estat. A Espanya impera la cultura del no pacte; són experts en la confrontació, la bronca i l’escridassada. A Catalunya tot és diferent. Gràcies a la cultura del pacte, tan arrelada a la història política de Catalunya, la victòria ha estat indiscutible.


¿Què cal fer? Arribats on estem ara, i des de la força moral que donen els resultats, les forces guanyadores podrien proposar ampliar encara més l’acord polític per la independència procurant sumar-hi a sectors d’algunes forces parlamentàries que són favorables el dret a decidir. El mateix dret a decidir podria ser una via a explorar per assolir aquest  objectiu. El mateix acord de full de ruta no tanca aquesta possibilitat quan diu, quasi al final, “mantenir una actitud expectant respecte l’alternativa d’un referèndum vinculant per part de l’Estat espanyol sobre la independència de Catalunya”. Els resultats del 27S legitimen a les forces guanyadores a explorar la possibilitat de celebrar un referèndum, seguint a l’estil d’Escòcia, per poder comptar, a partir d’una pregunta clara, quantes persones estan realment a favor de la independència i els que no. Si l’Estat tanca definitivament aquesta porta aleshores cal seguir aplicant les estratègies previstes en full de ruta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada