En
la vida, hem de saber a ser confiats. Ser previnguts no és el mateix que
desconfiar. Les relacions humanes han de basar-se en la confiança mútua que
neix del convenciment que tots formen part de la mateixa fraternitat. En
l’àmbit de la fe la confiança és la base de la relació amb Déu. Aquesta actitud
allibera l’esperit i dóna pau interior. “Demaneu,
i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obria, perquè tothom
qui demana, obté, tothom que cerca, troba, a tothom qui truca, li obren” (Mt
7,7-8)
Davant
de cadascú, la vida mostra un ventall d’ocasions que ens permeten estimar i
també canviar el que pensem o modificar el que fem. A vegades, per anar
atrafegats o preocupats amb les cabòries no podem adonar-nos d’aquestes
moments. La vida passa en silenci davant dels nostres ulls i no la sabem veure.
Cal tenir el cor obert i la ment espavilada per descobrir aquestes situacions i
fer-ne d’elles unes oportunitats per ser persones bones. “Obriu, Senyor, el nostre cor perquè escolem atentament les paraules del
vostre Fill” (Ac 16,14)
De
tant en tant és bo aturar-nos i contemplar el que ens envolta. Acció i
contemplació es complementen. Així ens adonarem com la bellesa està a prop
nostre, en detalls senzills o en la manifestació de grans obres humanes o en la
pròpia natura. Per fer-ho cal tenir una mirada contemplativa i pau interior per
tal de gaudir del nostre entorn. “Les
obres del Senyor són grans, qui les contempla les estima. La seva gesta és
gloriosa i esplèndida, es manté per sempre la seva bondat”(Sl 110)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada