Glosses per la vida quotidiana

La diversitat social i la pluralitat d’idees, de formes de pensar i viure, són un bé a preservar. De la mateixa manera que cal defensar la diversitat cal saber dialogar per trobar els punts de trobada entre els diferents punts de vista. Gràcies aquest esforç de diàleg es pot forjar la unitat en benefici d’un bé superior, més enllà de les justes particularitats. En determinats moments i en determinades circumstàncies la unitat respectant la diversitat enforteix la societat. “Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres” (Lc 11,17)

La Quaresma és temps de penediment, és un bon moment per reflexionar el que som i fem per veure si som coherents amb el principi de l’amor al proïsme. Hem d’estimar amb tota la intensitat que mereix la dignitat de les persones. Cada dia podem ser agents actius de l’amor. Per això, al final del dia podem repassar el que hem fet per veure si hem estat coherents amb el manament de l’amor. “¿Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: «El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests»”. (Mc 12,28-31)

Glosses per la vida quotidiana

Hem d’experimentar la felicitat de fer la feina ben feta. Cal ser més pacients del que habitualment acostumen ser. La impaciència ens esborra sovint l’enteniment. Hem de saber practicar la perseverança com a virtut que ens permet tenir la persistència per aconseguir en alguna cosa empresa. L’esforç continuat dona els seus fruits. Treballar bé és també una manera de demostrar que estimem als altres. Un treball ben fet és una demostració de consideració vers les altres persones. Hem de saber gaudir del treball ben fet, fent-lo i rebent-lo. “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la paraula de Déu i donen fruit amb perseverança” (Lc 8,15)

 

Al llarg de la vida, se’ns presenten moments en què és imprescindible saber demanar ajuda, deixant de banda l’orgull que sovint ens fa creure que podem resoldre totes les nostres preocupacions en solitari. En aquest sentit, la pregària de petició esdevé un recurs valuós per expressar els neguits més profunds, ja que ens permet adoptar una actitud d’acolliment i preparar-nos per rebre el consol, l’ajut o el suport que realment necessitem. “En vos m’emparo, Senyor, que no tingui un desengany. Deslliureu-me, traieu-me del perill, vós que sou bo; escolteu i salveu-me” (Salm 31(30) 2.5)

Glosses per la vida quotidiana

Existeix una dita popular que afirma que tal faràs, tal trobaràs, i la realitat sol confirmar aquesta sentència. Resulta difícil ser estimat si prèviament no oferim amor; de la mateixa manera, si no som generosos, és probable que rebem ben poc, i si ens neguem a perdonar, difícilment trobarem algú que ens perdoni a nosaltres. Malauradament, en el teixit de les nostres relacions sovint patim desenganys, ja que hem estimat, donat i perdonat sense obtenir sempre una resposta agraïda a canvi. Malgrat tot, la veritable pau en el cor neix de la certesa de considerar que hem fet allò que havíem de fer. “Sigueu compassius, com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà” (Lc 6, 36-38)

El que diem i el que fem han d’estar units per la coherència. No poden haver-hi dissonància entre els fets i les paraules. Calen paraules per ordenar els nostres ideals i els pensaments; i calen fets per donar-hi solidesa. La consistència del nostre testimoniatge contribueix a generar confiança i respecte. La nostra paraula l’hem de recolzar en l’autoritat de la coherència. El testimoni de vida és la millor carta de presentació. En tot moment, hem de fer el que diem i dir el que creiem. “Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan (...) En tot actuen per fer-se veure de la gent” (Mt 23,2-3.5)

La política hauria de ser, fonamentalment, un servei a la comunitat i no un mer instrument per assolir el poder, perpetuar-s’hi o obtenir beneficis personals. Malgrat aquest ideal, en moltes societats occidentals, certs dirigents mancats d'escrúpols o de voluntat de servei han segrestat l'activitat pública fins a reduir-la a un exercici endogàmic de poder o una font de corrupció. Davant d'aquesta deriva, és necessari reivindicar una altra manera d'entendre la gestió col·lectiva que estigui realment centrada en els altres, en la recerca del bé comú i en la resolució dels problemes quotidians de la ciutadania. “En totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser l’esclau de tots” (Mt 20, 25-27)

Glosses per la vida quotidiana

Al llarg de la vida, esdevé fonamental mantenir una actitud de plena confiança amb Déu. Aquesta seguretat infon una profunda pau interior. És l’experiència de la providència que brolla de la certesa que l'acció divina intervé a favor d’aquells qui estimen i se senten estimats. En reconèixer que Déu ens proveeix, comprenem que cal lliurar-se a la pregària i confiar que la seva obra anirà sempre molt més enllà de les nostres capacitats humanes. La providència ens acompanya constantment i no ens abandonarà mai. “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca, troba, a tothom qui truca, li obren” (Mt 7,7-8)

Més d'un cop hem sentit o hem dit l'expressió fer les paus. És una bona expressió que resumeix perfectament les actituds que calen tenir en l'ofici de la vida. Hem de saber reconciliar-nos amb les altres persones perdonant les seves ofenses. No hem d’exigir venjança o revenja pels mals que els altres ens hagin pogut infligir. El ressentiment no ens fa ser millors persones. La reconciliació ens allibera dels egoismes personals i ens apropa a l’encontre de la humanitat de l’altre. Dona pau i saviesa en el cor. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5, 23-24)

Glosses per la vida quotidiana

El temps de Quaresma serveix per trobar uns moments de silenci i repòs, dins del tràfec de viure, per descobrir o recordar allò que és important de fer. És temps de conversió. Es un moment per girar el nostre rostre cap a Déu i dir-li que volem fer la seva voluntat. El següent text de levític, tant important pels jueus de tots els temps, i assumit pels cristians ens recorda amb tota claredat quina és la seva voluntat. “No robeu. No mentiu ni us comporteu falsament amb algú del poble. No jureu en fals pel meu nom. Seria profanar el nom del teu Déu. Jo soc el Senyor. No explotis el teu proïsme ni li prenguis allò que és seu. No retinguis fins l'endemà la paga del jornaler. No insultis un sord ni facis la traveta a un cec. Pensa que el teu Déu ho veu tot. Jo soc el Senyor. En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom”. (Lv 19,11-15)

La pregària fora part de la vida cristiana. Els cristians tenim una pregària que resumeix l’essència de la fe: el Pare nostre. Aquesta pregària parteix del reconeixement de la gran fraternitat universal, tots som fills d’un Pare que està en el cel. Durant la Quaresma la pregària ens ajuda a viure aquest temps que l’Església ens demana la conversió de cor. La pregària quaresmal és més contemplativa, més silenciosa. No busca paraules, sinó presència davant del rostre de Déu. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. No feu pas com ells. Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu” (Mt 6, 6-7)

El temps de Quaresma ens ajuda a descobrir que estem necessitats de perdó, perquè no som petits déus sinó persones necessitades de reconciliació. Hem de saber fer les paus amb nosaltres mateixos i amb tots aquells que hagin pogut ofendre. La crida quaresmal a la conversió convida a revisar la pròpia vida, a reconèixer les febleses i a buscar un camí de renovació espiritual. "Reconcilieu-vos amb mi de tot cor - diu el Senyor - que soc clement i misericordiós" (Jl 2,12-13)

Glosses per la vida quotidiana

L’ofici de viure és molt simple: estimar als altres, estimar-nos a nosaltres mateixos. Hem de ser, simplement, bones persones. L'essència de la nostra existència rau, simplement, en la voluntat de ser bones persones, defugint el mal per centrar-nos a cercar el bé en cada gest i en cada instant. Hem d’apartar-nos de les males arts i dels embolics que confonen i enreden. Cal procurar ser nets de cor i transparents. Viure és procurar pels altres, estar atents a la bondat que dona la felicitat. Aquesta es construeix a partir de l’amor i és ell el que ens aporta el sentit transcendent de la vida. “Cerqueu el bé i no el mal, si voleu viure; així el Senyor, Déu de l'univers, serà amb vosaltres, tal com ara preteneu. Avorriu el mal i estimeu el bé, defenseu la justícia als tribunals” (Am 5, 14-15) 

 El temps de Quaresma se’ns presenta com una invitació profunda a l’ascesi a través del dejuni, les renúncies personals i diverses pràctiques orientades a educar l’esperit. Aquest període ens crida no només a la privació, sinó fonamentalment a compartir el pa, a obrir-nos a l’acollida de tothom i a cultivar un esperit de fraternitat solidària. La voluntat de Déu queda reflectida amb una claredat meridiana en aquest fragment d’Isaïes, el qual ens ofereix tot un programa d’actuació personal, lliure de qualsevol ambigüitat. "El dejuni que jo aprecio, ¿us penseu que és posar-se de dol durant un dia, abaixar el cap com un jonc, i ajeure's en la cendra vestit de sac? ¿D'això en dieu dejuni, un dia agradable al Senyor? L'únic dejuni que jo aprecio és aquest: Deixar anar els qui has empresonat injustament, deslliga els que tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, es a miques els jous de tota mena" Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí" (Is 58, 6-9)

Glosses per la vida quotidiana

La condició humana resideix en la nostra llibertat fonamental, una facultat que s'exerceix plenament quan triem de manera conscient entre el camí del bé i el del mal sense restriccions externes. Perquè aquesta elecció sigui genuïnament moral, l'individu només requereix un discerniment adequat que li permeti ponderar les seves accions amb claredat. En aquest procés, la consciència es la guia essencial per a cada acte, convertint-se en un jutge intern, ja que és impossible sostreure's de la vigilància constant que exerceix l'examen de la nostra pròpia intimitat. “L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà. La saviesa del Senyor és gran; el Senyor és molt poderós i tot ho veu. Els ulls de Déu veuen el que ell ha creat; ell coneix tot el que fa cadascú” (Sir 15, 17-18)

Dir-se creient és afirmar un compromís de vida que es manifesta a través del que creiem i fem. No podem ser contradictoris i dissociar les nostres creences de les nostres obres. Aquestes ens identifiquen i donen coherència a la vida. “Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules” (Jn 14,23-24)

Les persones hem d’actuar amb la voluntat de fer el bé, impulsades sempre per un convenciment profund que neix del cor. Aquesta rectitud ens exigeix ser plenament sincers amb nosaltres mateixos, assegurant-nos que, en cada bona acció, el nostre propòsit real sigui la cerca del benestar de l’altre. No hem d’actuar per obtenir una satisfacció personal o un benefici propi, sinó per la gratuïtat de l’amor, que és el que dona sentit autèntic a la nostra entrega. “Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel” (Mt 6,1).