Glosses per la vida quotidiana

Les obres, les accions i actuacions de les persones serveixen per donar testimoni de qui és. Gràcies a les nostres obres els altres poden apreciar la dimensió humana i copsar la vida interior d’una persona. Ha d’haver-hi coherència entre el que som i fem. Déu, que ningú l’ha vist, és manifesta també a través de l’amor que es tenen i manifesten els seus seguidors perquè han conegut i acceptat la causa de Jesús. “Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi per mi” (Jn 14,6)

Algun cop tenim la sensació que vivim en un món accelerat. Dóna la impressió en tot ha de passar en l’instant present, que aquest moment s’han de resoldre totes les nostres preocupacions i que hem d’acabar moltes coses perquè el món pot acabar-se en l’instant següent. Aquesta inquietud ens impedeix gaudir intensament de la profunditat de cada instant i el neguit corrou el nostre cor. “Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau”. (Coh 3,1-9)

Glosses per la vida quotidiana

Sovint correm el risc d’aïllar-nos de la realitat i quedar-nos reclosos entre persones que pensen com nosaltres. Llavors, la comprensió de la realitat queda matisada per les vivències i sensibilitats dels que són com nosaltres. Cal sortir d’aquesta zona de confort i anar a l’encontre d’altres punts de vista i enriquir-nos amb el contrast de pensaments. “Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors” (Mt 9,13).

El temps no és per esgotar-lo en curses inútils, en records inaccessibles per la majoria de la gent. El temps és un regal de la vida que ens permet gaudir-la en cada un dels instants que ens ofereix. És en el cor on s’obtenen totes les gràcies i la felicitat. La senzillesa i la humilitat ens obren el cor al sentit més íntim de l’existència i ens ajuden a descobrir la joia de viure. “Els homes sempre troben bé tot el que fan, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor. Més que l’ofrena de víctimes, el Senyor és qui sospesa els seus cors. Mirada altiva i cor ambiciós: el pecat és el distintiu de l’injust. Els càlculs ben fets proporcionen guanys, voler córrer massa proporciona pèrdues. Fortuna guanyada amb engany: fum que es desfà, parany mortal”. (Pr 21,2-6)

La possessió de bens no aporta seguretat, més aviat afegeix la preocupació de conservar aquestes propietats. Allò que es posseeix, tard o d’hora, lliga i es font de neguits. Hauríem de saber viure amb menys, ser més despresos i no dependre dels bens materials. “No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits” (Lc 9,4)”.

Glosses per la vida quotidiana

Les persones podem cansar-nos físicament després d’un esforç o d’un treball fatigós. Però hi ha un altre tipus de cansament que és interior. Alguns cops provocat per un ritme de vida accelerat, on tot ha de ser instantani i urgent. També hi un cansament interior originat per conflictes personals, insatisfaccions per com ens comportem o reaccionem. La causa de Jesús és una invitació a alleugerir aquesta càrrega. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11,28-30)

Hi ha moments que experimentem la necessitat de justícia. Percebem l’ofensa i ens considerem damnificats per comportaments injustos. Llavors implorem, invoquem la reparació de la iniquitat. El nostre cor s’obre al misteri del transcendent per trobar consol i confort davant la basarda del moment.

“Escolteu-me, Senyor, demano justícia,
escolteu el meu clam;
oïu atentament la meva defensa,
surt de llavis que no enganyen”
Salm 17 (16) 1

Glosses per la vida quotidiana

¿Som ràpids en judicar als demés? ¿ens agrada avaluar el que fan les persones i opinar sobre això? Sovint, un cop fet aquest judici, sempre a partir de criteris personals, classifiquem les persones entre els bons i els dolents. Però, ens hem aturat a pensar si hem intentat comprendre com són les altres persones? ¿ens preguntem què podem fer per ajudar-les? “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnes, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3,17)

Els pares i mares acompanyem els nostres fills i filles en el seu caminar per la vida. Hi ha moments plens de felicitat, però també hi ha estones difícils, plenes de patiment. Són situacions plenes d’amargor i sofriment, però cap d’elles anul·la la nostra capacitat d’amor, compassió i tendresa que els hi tenim. “A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.” (Lc 2,35)

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna” (Jn 6,63.68).

Glosses per la vida quotidiana

Estimar als enemics costa, és fa difícil. Vivim en una societat orientada a aplicar amb educació la llei del talió. Però el cristianisme proposa una relació d’amor als enemics. Estimar-los vol dir saber perdonar, però també vol dir combatre contra les circumstàncies que fa que hagin esdevingut els nostres enemics. L’amor i el perdó són dos distintius de la vida cristiana. La pràctica de l’amor i el perdó obren el cor de les persones al sentit de la vida. El Déu de l’amor sens límits també és el Déu que perdona en escreix. Amor i perdó van de la ma. “Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, 28 beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien” (Lc 6,27-28)

 

Sovint actuem com els hipòcrites. Critiquem escrupolosament el que fan les altres persones i no ens adonem que nosaltres ens comportem igual o pitjor. Sovint ens dediquem a escampar xafardeigs, murmurem i traiem els defectes dels altres i som indulgents amb nosaltres mateixos. Tota l’energia que gastem en malmetre contra els altres la podríem emprar per millor els nostres comportaments. “Per què, doncs, veus l'estella dintre l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que tens dintre el teu ull? Com li pots dir: "Germà, deixa'm, que et trauré aquesta estella de l'ull" si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t'hi veuràs per poder treure l'estella de l'ull del teu germà” (Lc 6,41-42)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones hem de tenir normes i regles per ordenar-nos la vida, però no hem de quedar mai presoner de les nostres pròpies normes. Només hi ha una sola norma que ho condiciona tot: fer el bé. El respecte ha de ser sempre l'amor al proïsme, tot el demés està condicionat a aquest precepte. "Els fariseus i els mestres de la llei esperaven a veure si Jesús curava en dissabte (...) Us pregunto: ¿quin és el nostre deure en dissabte, fer el bé o deixar-lo, salvar una vida o deixar-la perdre" (Lc 6,7.9)

 

Els creients cristians confessem un Déu que viu en la història de la humanitat estimant a les persones. En altres religions la idea de la divinitat és tot una altra. El Déu cristià és una divinitat encarnada, que pren la condició humana assumint la seva naturalesa. Déu és amb nosaltres i per això nosaltres estem en Déu. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres” (Is 7,17)

Pels cristians, els pobres són una opció preferencial. Ells han de rebre tota la nostra atenció en la lluita per fer un món més just i habitable. Els exclosos i marginats socialment, juntament amb les persones que pateixen qualsevol mena de tipus de pobresa espiritual són els estimats de Déu. “Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres”. (Lc 6,20)

Glosses per la vida quotidiana

La vida mundana no aporta els tots els principis que donen el ple sentit de la vida. Més aviat, en més d’una ocasió, percebem que els valors del món ens fan insensibles a l’amor que hem de tenir per les altres persones. La renúncia a la mundanitat ens ha d’ajudar a estimar amb més intensitat al altres. “Que ningú no s'enganyi a si mateix! Si entre vosaltres algú es té per savi en les coses d'aquest món, que es faci ignorant, per tal d'arribar a ser realment savi” (1Co 3,18).

Moltes persones tenen tendència a conservar immutables els seus criteris, les actituds o comportaments. Consideren que si les coses s’han fet sempre d’una determinada manera ¿per què canviar-les? Però molts cops les circumstàncies exigeixen canviar la manera de pensar i adoptar noves maneres de fer. Hem de saber tenir la ment oberta sense aferrar-nos al passat, que pot empresonar-nos més que fer-nos lliures. “Ningú no talla un pedaç d'un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s'avindria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s'ha de posar en bots nous” (Lc 5,36-38)