Glosses per la vida quotidiana

On es troben les fonts del coneixement per viure amb plenitud? Hi ha un saber que l’aprenem en el sistema educatiu, aquest ens permet caminar per la vida. La família i altres estructures de socialització aporten els sabers que ajuden a formar la personalitat. Però, ¿on es troba el coneixement que dona sentit a la vida? Cadascú el cerca sincerament el troba allí on brolla l’amor, la justícia i l’esperança. “Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu ! Vosaltres no hi heu entrat, i heu tancat la porta als qui desitjaven entrar-hi” (Lc 11,52)

Tenir fe és també testimoniar sincerament i sense cap engany el que es creu. No es pot dissimular la fe. Fins i tot en els moments més difícils i en les situacions més compromeses cal ser testimonis de la fe. No podem amagar el que som i gràcies a explicitar  les nostres creences podem ajudar altres persones a seguir l’experiència de vida que hem optat lliurement. “Soc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà” (Jn 15,16).

Glosses per la vida quotidiana

La saviesa popular ens diu que no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar. Així és. Tenim davant nostre nombroses manifestacions de situacions que, per injustes, clamen al cel. Són evidències que ens parlen que les persones hem de canviar d’actitud, que hem de fer les coses d’una altra manera per transformar una societat que genera injustícia i desigualtat. Tot i això, no hi fem cas. Estem obstinadament tancats en nosaltres mateixos creient-nos forts i sense necessitat d’escoltar a Déu que ens parla d’una conversió del cor. “No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu” (Salm 95/94,8)

Hi ha moments que ens notem cansats interiorment, sembla com si la vida pesés més del desitjat. És trobem afeixugats i això ens incomoda. Fins i tot no trobem consol pels petits entrebancs quotidians. Per recuperar la serenor necessitem tenir punts d’ancoratge espiritual per trobar la pau interior que ens fa reposar confiats i sosté la nostra esperança. Cada dia podem dedicar estones a contemplar el que ens passa i meditar sobre el seu sentit contrastant-lo amb les nostres fonts de veritat. “Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11,29-30)

Sovint podem caure en la temptació d’entretenir-nos en aspectes secundaris de la vida i oblidar allò que és essencial: l’amor a les altres persones. Vivim en una societat majoritàriament preocupada en aspectes secundaris, accessoris abandonant allò que va la pena: la pau, la joia i la generositat. Abandonem les preocupacions supèrflues i deixem-nos endur per l’Esperit. “Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, de la ruda, i de qualsevol llegum, però us passa per alt la pràctica de la justícia i de l’amor a Déu” (Lc 11,42).

Glosses per la vida quotidiana

La fe és un do. No es fonamenta en la raó, però necessitat d’ella per ser intel·ligible. També és una cerca pacient del sentit final del transcendent absolut que és Déu. Per això cal alimentar l’ànima amb dons espirituals a fi de trobar Déu quan es deixa trobar o suportar la seva aparent absència. Hem de creure que l’amor de Déu és providencial. Confiar en la providència ens ajuda a evitar angoixes del tot innecessàries. Ens permet experimentar la joia de viure intensament el moment present, perquè el demà ja vindrà amb les seves preocupacions. La providència neix de la confiança que Déu actua a favor dels que l'estimen i estimen. "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca troba, a tothom qui truca, li obren". (Lc 11,9-10)

La desunió, les baralles, la no entesa no ajuden a construir una societat millor. Al contrari, són grans problemes que deshumanitzen perquè no contribueixen a edificar la societat sobre valors sòlids. La manca d’unitat afebleix el diàleg i ens fa més vulnerables. “Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres” (Lc 11,17)

Glosses per la vida quotidiana

¿Qui és el meu germà? ¿qui és el meu proïsme? ¿quins són els altres que he d’estimar? Aquestes preguntes, o similars, ens fem quan se’ns diu que a més d’estimar a Déu, cal estimar als altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L’amor és donació total als altres, sense restriccions i límits. L’amor és tenir cura, en totes les seves possibilitats, de les persones, les més pròximes i aquelles que formen la societat. L’amor no és excloent i no té límits. “Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. “Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més” (Lc 10,30-35)

Sovint anem atrafegats i anguniats. Anem amunt i avall apressats pel temps o fent múltiples coses simultàniament. Sembla que el món s'hagi d'acabar al final del dia. Al final tenim la sensació que la vida se’ns esmunys com l’aigua s’escola entre els dits. Aquest neguit ens impedeix gaudir de la vida, dels seus breus instants on es condensa tota la joia de viure. Quan fem balanç del dia ens preguntem: ¿hem fet allò que és important?, ¿ens queda temps per asserenar-nos i treballar el nostre interior?, ¿estem contents amb les respostes que donem? . “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”.  (Lc 10,41-42)

Totes les persones formem part de la gran família de la humanitat. Fins al punt que la pregària més estesa, el Pare Nostre, identifica a Déu com el pare de tots. Aquest reconeixement afirma la nostra filiació i ens agermana amb totes les persones. La pregària del Pare Nostre resumeix tot el sentit de la causa de Jesús. “No heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: « Abba, Pare!»” (Mt 8,15)

Glosses per la vida quotidiana

Per testimoniar la causa de Jesús no calen massa coses. Cal posar-se en camí, anar lleugers d'equipatge i proclamar l'anunci de la Bona Nova. La paraula i l'exemple són els instruments que fan creïble aquest anunci. La nostra vida és el principal testimoni de la nostra fe. "Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer "Pau en aquesta casa"". (Lc 10,3-5)

La vida s’obre davant nostre com un llibre obert. Cada dia ens trobem interpel·lats per diversos esdeveniments que ens parlen directament al cor. Són moments que hem de saber discernir per interpretar el que volen dir-nos i el que hem de fer. Per entendre aquests moments cal saber escoltar per entendre com Déu ens parla a través d’ells. “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu". Salm 95(94) 8.

 

Glosses per la vida quotidiana

Les persones tenim tendència a fer capelletes i classificar els altres segons com pensem nosaltres. Ens fiem dels que considerem dels nostres i tenim tendència a ignorar tot allò que no coincideix amb el nostre pensament. Cal tenir una mentalitat més oberta i creure que la veritat es construeix a partir de les aportacions de moltes persones. “Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres” (Lc 9, 39-40)

Si compartim el que tenim amb les altres persones que no tenen tots en sortim guanyant i enriquint. Uns perquè reben allò que no tenien i qui dona perquè el seu cor s’omple de la joia de ser solidari i generós. L’amor ens convida a compartir i a col·laborar amb la felicitat dels altres. “Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, ¿què és això per a tanta gent? Jesús digué que fessin seure tothom. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. Els repartia tant com en volien” (Jo 6,9-11)

La innocència té diverses accepcions, una d’elles es refereix a la condició que tenen les persones que no han fet mai el mal i ignoren el que és el mal. És la innocència que tenen els nens. Els adults, malgrat saber que és el mal, per activa o per passiva, no renunciem a fer el mal. L’elogi de la innocència dels nens és la reivindicació de la netedat de cor. Hem de viure sincerament, sense calcular el que fem pel benefici que ens pot aportar o propi o ignorar el mal que podem fer. “Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel” (Mt 18,4)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança ens manté vius en l’esperança. Vivim situacions difícils que semblen negar tota possibilitat a l’esperança. Però, fins i tot en aquestes situacions, hem de mantenir-nos convençuts de que serem alliberats perquè Déu està al costat sempre dels qui sofreixen. No podem perdre aquest convenciment, no ens el poden arrabassar. Déu se’n manifestarà a través de la silenciosa solidaritat humana com aportant consol interior. “Els justos sofreixen molts mals, però el Senyor sempre els allibera; vetlla per cada un dels seus ossos, no els podrà trencar ningú”. (Salm 34(33), 20-21)

Més d'una vegada tinc la sensació que visc en un món accelerat. Penso que moltes persones estan convençudes que tot ha de passar en l’instant present, que en aquest moment s’han de resoldre totes les preocupacions i neguits. Fa l'efecte que hem d’acabar moltes coses ja perquè el món pot acabar-se en l’instant següent. Aquesta inquietud ens impedeix gaudir intensament de la profunditat de cada instant i el neguit corroeix el nostre cor. El neguit burxeta del present ens impedeix gaudir de les belleses de cada instant. “Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau”. (Coh 3,1-9)