dissabte, 15 de gener de 2022

Glosses per la vida quotidiana

Per construir una societat millot és fonamental ser solidaris amb el patiment dels altres. La indiferència, no és acceptable. Una manera d’anticipar els valors de la futura societat és compartir, des dels sentiments, la situació de les persones que pateixen qualsevol tipus d’injustícia. Si volem ser testimonis dels valors alliberadors hem d’estar al costat dels marginats i els exclosos socialment. Hem de ser compassius. “Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar. Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: Ho vull, queda pur” (Mc 1,41-40) 

Viure és comprometre’s per la causa de la justícia i de la dignitat, a més d’altres coses. No podem seure indiferents a la porta de casa mentre veiem situacions que són motiu de patiment per moltes persones. No podem criticar i murmurar contra els individus que lluiten per fer el bé. La quietud empobreix l’esperit i corroeix l’ànima. “Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que pensaven: «Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?» (Mc 2,6-7)

divendres, 14 de gener de 2022

Glosses per la vida quotidiana

El soroll ambiental, les futileses de la vida, poden impedir de sentir la crida a fer de la nostra existència un donació a la causa de la justícia. El nostre entorn està ple de situacions on les persones han perdut la seva dignitat a causa d’injustícies socials o de l’egoisme d’altres persones. Cada una d’aquestes situacions és una crida a un conversió interior a favor de fer-nos agents de la transformació social. “Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.” (Mc 1,17)

¿Per què fem cas a unes persones i a altres no? ¿Per què parem atenció al que diuen, mentre ignorem les proclames d’altres persones? Algunes, quan parlem, ens transmeten confiança i seguretat, probablement perquè els nostres pensament entren en ressonància amb les seves idees. Però també hem de saber escoltar aquells que no ens diuen coses complaents, però paga la pena escoltar-nos perquè tenen autoritat al parlar. “El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei” (Mc 1,21-22)

En el nostre entorn tenim persones que esperen ser guarides de molts diferents tipus de malalties, unes físiques, altres socials i també a nivell espiritual. Hem d’estar atents per interessar-nos per elles i contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a la seva curació. No podem restar indiferents al sofriment d’aquestes persones. “La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. 31 Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los” (Mc 1,30-31)

dissabte, 8 de gener de 2022

Glosses per la vida quotidiana

Viure, és fer camí. Fer-lo amb un propòsit i ajudats per un guiatge. Per sort, tenim persones del nostre entorn, lectures per l’esperit i testimonis de vida que ens indiquen cap on hem d’anar. Gràcies a aquestes ajudes no anem a les palpentes. Hem d’escoltar pacientment, contemplar i rumiar aquests referents que ens trobem en el camí de la vida. “Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 10 L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa” (Mt 2,9-10)

En temps d’incertesa, en moments de desassossecs i de desànims descobrim l’existència de venedors d’il·lusions i d’esperances fàcils. Molts ens prometen la solució quasi immediata a uns problemes que intuïm complexos. Les paraules d’aquests predicadors poden semblar-nos agradables i els seus discursos ben construïts, però, passat un temps, ens adonem que tot segueix igual. Cuidem-nos de fer cas als que ens prometen aquestes il·lusions i solucions. “Estimats, no us refieu de qualsevol que sembli inspirat; més aviat poseu-lo a prova per veure si és de Déu, perquè corren pel món molts falsos profetes” (1Jn 4,1)

divendres, 7 de gener de 2022

Glosses per la vida quotidiana

Les persones hem de saber cedir al nostre lloc a aquells que venen al darrere empenyent. Hem d’assumir que no som imprescindibles, per més que ens dolgui i es remoguin els sentiments. En la biografia personal podem distingir l’existència de moments que se succeeixen i complementen. Amb senzillesa i naturalitat hem d’acceptar que arriba un moment en la vida que cal cedir el protagonisme a altres persones. Tots som prescindibles. “Després de mi ve un home que em precedeix, perquè, abans que jo, ell ja existia” (Jn 1,30)

A vegades hem de ser més decidits i prendre la iniciativa de cercar, d’anar a descobrir allò que estem cercant. En el fons, sentim una crida que ens empeny a fer el pas per iniciar la recerca. Què cerquem? Aquesta és una pregunta que hem de fer-nos sovint. “Veniu i ho veureu” (Jn 1,39)

Moltes vegades l’experiència directa i el contacte personal són la millor manera per comprendre el sentit de moltes coses. La raó ens dona una determinada visió de la realitat, però la via de l’experiència aporta un coneixement que transcendeix els límits de la raó. Per comprendre aquesta dinàmica, ens cal no sentir-nos presoners de la raó i deixar-nos seduir pels sentiments i les emocions. “De Natzaret en pot sortir res de bo? Felip li diu: Vine i ho veuràs” (Jn 1,46)

dimecres, 5 de gener de 2022

Vull bisbes catalans

El títol necessita una precisió. No pretenc promoure cap campanya, similar a l’empresa l'any 1966 amb el títol Volem bisbes catalans. Només vull expressar un sentiment provocat pel recent nomenament del bisbe Francesc Conesa com a nou bisbe de Solsona. Tampoc vull transmetre cap recel a la seva persona. No el conec per emetre un judici en aquest sentit. Escric aquesta reflexió per transmetre la meva perplexitat per la naturalesa d’aquest nomenament. Sàpiga senyor bisbe que compti amb la meva pregària i el meu acolliment de tot cor i sincer. Prego perquè faci del seu servei a la Diòcesi de Solsona un testimoniatge de seguiment a la causa de Jesús, d’un amor preferencial als més pobres i desvalguts, vivint una fe arrelada a un país, als seus costums i a la seva gent que s’expressa amb una llengua i una cultura pròpia.

La meva reflexió se situa en com la nostra església designa els seus pastors. ¿No hi havia cap capellà a la diòcesi de Solsona que pogués ser nomenat bisbe dels solsonins i solsonines? ¿En tot Catalunya, no hi havia cap capellà que, en el cas que no fos possible la resposta afirmativa a l’anterior pregunta, pogués assumir la direcció de la diòcesi solsonina? No m’ho crec. Sincerament, se’n fa difícil assumir aquesta continuada manca de candidats per cobrir les seus episcopals vacants a Catalunya. Un cop, com ja passà no fa massa temps, la pedrera valenciana, o els territoris d’àmbits lingüístics propers a Catalunya, són font inesgotable de candidats per ocupar les seus catalanes. Una vegada darrere l'altra, el corró inapel·lable del principi d’autoritat s’imposa a la lògica del sentit comú.

M’indigno davant d’aquesta situació. Com a cristià catòlic la trobo inadmissible i ofensiva a la sinodalitat de l’església catalana. ¿Per què no poden nomenar-se sacerdots catalans a les seus vacants de Catalunya? ¿És una estratègia preconcebuda per anar passant el ribot a l’església catalana? Aquestes decisions desanimen perquè evidencien falta de confiança vers als clergues catalans. Deixo de banda, el que podria ser la premissa major, el mateix sistema de nomenament dels pastors. Ara, que la nostra església reflexiona sobre el sentit i significat del seu caràcter sinodal, resulta que es prenen decisions allunyades d’aquest esperit. Hi ha moments, que determinades inèrcies eclesials sembla que vagin cap a una altra direcció de la idea comunicada pel papa Francesc que la sinodalitat expressa la naturalesa de l'Església, la forma, l'estil, la missió. Cal construir una església que escolti més i imposi menys.

dissabte, 1 de gener de 2022

Glosses per la vida quotidiana

Ara que és temps de balanços, podem preguntar-nos: ¿Com volem que se’ns recordi un cop hàgim deixat la vida mundana? ¿Com a persones que hem fet allò que creiem que havíem de fer, entregats a la causa del servei als altres, o com a individus que ens deixàvem guiar per allò que complau el món? ¿Hem tingut desfici per acumular béns i riqueses o hem procurat acollir i facilitar l’existència honrosa d’altres persones? “¿Què és el que compta en el món? Allò que satisfà els desigs dels homes, allò que sedueix els seus ulls i l’ostentació de la riquesa. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre” (1Jn 2,16-17). 

La vida interior ens proporciona tremp per viure la quotidianitat. Aquesta experiència íntima ajuda a resistir els envits de la vida i tenir força per tirar endavant malgrat els entrebancs que trobem en el camí. Hem de dedicar temps a alimentar aquesta força interior que és llum que ens guia per no perdre’ns.
En ell hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la”
(Jn 1,4-5)

divendres, 31 de desembre de 2021

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha coses que no s’entenen des de la lògica de la raó. Fora d’aquesta hi ha un àmbit on podem percebre assumptes que són importants per entendre i donar sentit a la vida. En aquestes ocasions cal fer servir, més que l’enteniment, la mirada des del cor i l’esperit. Des d’aquesta intel·ligència emocional i sensorial se’ns podem fer evidents veritats que poden semblar ocultes als ulls d’altres persones. “El farà parlar enmig del poble reunit, l’omple de saviesa i d’intel·ligència, el cobreix amb vestits de glòria” (Sir 15,5) 

Quants nens i nenes són víctimes de guerres, explotacions, injustícies socials, marginació, empobriment i múltiples xacres socials que els manlleven la seva dignitat. La història de la humanitat és un continu de nens i nenes sotmeses al drama del maltractament físic i psicològic, infants que no poden viure la joia de ser això: infants. Ells són víctimes d’un sistema que, de forma ignominiosa, es manté, en part, perquè tolera aquestes situacions. Hem de demanar perdó a aquests nens i nenes per haver conculcat els seus drets. “Lleva't, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'infant per matar-lo” (Mt 2,13). 

Les mitges tintes no són bones. En més d’una ocasió, en lloc de decantar-nos per una opció, busquem tirar pel camí del mig confiant acontentar a uns i altres. Voler contemporitzar no ajuda a fer un bon discerniment. Optar vol dir comprometre’s en una direcció i descartar-ne una altra. Fer-ho, ens proporciona amics i ens crea enemics. La vida és un compromís moral continu. “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts” (Lc 2,34-35)