Glosses per vida quotidiana

Les nostres obres són la nostra senyal d’identitat. Elles evidencien el que som i donen testimoni de quins són els referents vitals que ens sostenen en la vida. Cada dia tenim oportunitat d’afirmar davant els altres quines són les raons de la nostra esperança. “Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments” (Jn 15,5-6)

Cal ser més pacients del que habitualment acostumen ser. La impaciència ens esborra sovint l’enteniment. Hem de saber practicar la perseverança com a virtut que ens permet tenir la persistència per aconseguir en alguna cosa empresa. L’esforç continuat dona els seus fruits. “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la paraula de Déu i donen fruit amb perseverança” (Lc 8,15)

Glosses per la vida quotidiana

La vida s’obre davant nostre com un llibre obert. Cada dia ens trobem interpel·lats por diversos esdeveniments que ens parlen directament al cor. Són moments que hem de saber discernir per interpretar el que volen dir-nos i el que hem de fer. Per entendre aquests moments cal saber escoltar per entendre com Déu ens parla a través d’ells. “No enduriu, avui, els vostre cors; escolteu la veu de Déu” (Salm 95(94)8).

Els cristians ens distingim, com es deia en temps antics, perquè en estimen. Som persones que practiquen l'amor com a regle de vida. Per això, hauria de ser fàcil identificar els cristians entre altres persones, especialment perquè som persones solidàries. "Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell” (Jn 14,23)

L’experiència cristiana pot resultar incomprensible per moltes persones. Inclús, en més d´una ocasió nosaltres mateixos en podem dubtar. Busquem respostes a unes preguntes sense adonar-nos que no són les adequades perquè ens situem en la perspectiva d’una determinada lògica que no és l’apropiada per comprendre el sentit de la vivència de la fe cristiana. Tot el que era antic ha caducat i ha començat un món nou. “Dona, per què plores?. Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat» Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?» Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré» Li diu Jesús:«Maria!» Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni» —que vol dir «mestre».” (Jo 20,11-16)

Glosses per la vida quotidiana

La vida te el seu tràfec i sovint ens hi sentim com atrapats i dominats per situacions que ens empresonen. La fe aporta acolliment càlid per poder experimentar la joia de viure. L’accés a això és la pregària, el treball de l'esperit i l'obertura als demés que dona l'amor, vèncer les rancúnies amb el perdó. "Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera". (Mt 11, 28-30)

Importa més l’esperit i l’amor que posem en cada gest de la nostra vida l’observança escrupolosa de qualsevol precepte. Si la norma és l’única referència de la nostra vida, viurem ofegant l’esperit d’amor que brolla del cor. Viure obsessionats per l’acompliment del precepte anul·la la capacitat de compassió i misericòrdia, valors que ens humanitzen i donen rostre a l’amor. “Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis , no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa” (Mt 12,6-7)

Glosses per la vida quotidiana

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. També vol dir assumir les contradiccions personals, les qual no ha de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. (Mt 16,24)

L’amor, expressat en forma d’estimació entre les persones, hauria de ser l’eix entorn el qual s’articulessin les relacions humanes. Aquestes acostumen estar dominades per l’egoisme i els interessos particulars, als quals tot es supedita i sacrifica. Cal un canvi radical i situar en el centre d’aquestes relacions l’interès dels altres. “Tothom coneixerà> que sou deixebles meus – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35)

La vida està plena de misteris. Hi ha preguntes que no sabem respondre, No és el coneixement científic el que ens dona les respostes, ens cal un saber més arran de la pròpia experiència de viure. El trobament amb els altres ens ajuda a trobar aquestes respostes. Després, les vivències de sentir-nos compromesos solidàriament amb les seves esperances ens ajuden a comprendre millor el sentit de la vida. “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mt 11,25)

Glosses per la vida quotidiana

L’únic poder que hem de tenir els cristians és el que es deriva de ser testimonis de la nostra fe. És bo no aferrar-se a res ni dependre de poders terrenals. Cal confiar amb la força de proclamar la força de l’amor i viure amb joia l’anunci del seguiment de Jesús que i és una bona notícia pel món. “No heu pagat res per rebre aquest poder, doneu-ho també sense pagar. No porteu diners, ni or, ni plata, ni cap moneda, no prengueu sarró per al camí, ni dos vestit, ni calçat, ni bastó” (Mt,10,9-5)

La raó ens il·lumina per comprendre moltes coses, però no tot s’explica per la raó. Hi ha una part de la vida que l’experimentem interiorment, de de la profunditat del que som. Allí descobrim la importància de la vida interior que ens infon l’alè que ens sosté. És l’esperit el que ens reconforta i ens ajuda a comprendre el sentit de la vida. “Quan vindrà l’Esperit de veritat, us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13)

Glosses per la vida quotidiana

La raó ens proporciona saviesa i coneixement, però el misteri de la vida es compren des del cor. A partir de la senzillesa del cor es pot descobrir el valor de la transcendència en tot allò que fem i ens passa cada dia. En cada instant de la quotidianitat és possible contemplar la revelació de l’amor que sosté i dona sentit a la vida. “Heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos” (Mt 11, 25).

La pregària, els moments quotidians de silenci i repòs interior, ens ajuden a trobar el sentit del que fem. També ens permeten obrir el cor a la comprensió d’allò que la raó no pot donar-hi resposta. Les dificultats del dia a dia podem entendre’s i transformar-se a la llum de la contemplació de les paraules que són font de pau i serenor per l’esperit. "Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar, diu el Senyor”. (Mt 11,28)

La confiança és un dels fonaments de la vida cristiana. Ella no és una paciència resignada, sinó la certesa de que la causa del just i les causes justes guanyaran i que l'amor desinteressat allibera de tot sofriment. El camí de la confiança és el coneixement de Déu, retrobar-lo en la profunditat del cor i saber fer la seva voluntat. "Tasteu, i veureu que n'és de bo, el Senyor; feliç l'home que s'hi refugia” (Salm 34/33. 9)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones creients tenim un gran tresor en els principis i valors damunt dels quals descansa la nostra creença. Són senzills i fàcils d’entendre i explicar. Tot es pot resumir en el gran principi d’estimar als altres. Aquest amor es tradueix en buscar la justícia, la fraternitat i la igualtat per a tothom.

“Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims.
Són més desitjables que l'or fi,
més que l'or a mans plenes;
són més dolços que la mel
regalimant de la bresca”.
(Salm 19(18),10-11)

La fe no pot ser cega, però comporta una gran exercici de confiança a una invitació que va més enllà de la raó tot i que necessita ser raonable. Creure és una adhesió que neix en el cor, amb més convenciment que certeses. “¿Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist?” (Jn20,29)