Glosses per la vida quotidiana

Les persones tendim a ser egoistes, aquesta actitud afavoreix l’individualisme, la recerca de l’interès privat per damunt del bé col·lectiu. Només ens preocupem per allò que ens pot anar bé. Hauríem de canviar aquesta tendència i buscar, en primer lloc, el bé comú. I aprendre a avançar des de la unitat amb les altres persones. Hem de buscar l’acord i saber treballar per assolir els objectius comuns. La unitat dona força testimonia l’enteniment necessari per aconseguir transformar el món. “Tot reialme dividit en faccions que lluiten entre elles quedarà desolat, i tota família dividida s’ensorrarà. (...) Els qui no van a favor meu van en contra, els qui no m’ajuden a recollir escampen” (Lc 11,17-23). 

 El cristianisme al seu començament no era una religió plena de manaments i dogmes. Es limità al reconeixement de la primacia d’un únic Déu i la vivència de l’amor com a principi universal. Res més. Tota la resta estava supeditat a aquests dos preceptes: estimar Déu i estimar als altres. Només podem entendre el misteri de Déu a partir de l'amor als germans. Gràcies a l'amor, Déu es fa comprensible, perquè Déu és amor. La idolatria és adorar tot allò que ens priva d'aquesta comprensió de l'essència divina. “El primer (manament) és aquest “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. El segon és “Estima els altres com a tu mateix” No hi ha cap altre manament més gran que aquests”. (Mc 12,29-31)

Glosses per la vida quotidiana

Algunes persones religioses insisteixen, fins i tot s’obsessionen, en tancar Déu en el temple guardat per pràctiques iniciàtiques. Hi ha cristians que tota la seva experiència religiosa sembla passar per l’observança d’un conjunt de normes i pràctiques. L’excés de zel pot arribar a desvirtuar el sentit de la fe i fer-li oblidar que, en tota religió, hi ha un principi bàsic universal: estimar als altres i fer el bé. Perquè Déu està allà on hi ha amor i aquest no es pot recloure en les quatre parets de les esglésies. En elles, podem tenir l’experiència de la Transcendència, però fora d’elles també podem trobar-nos amb Déu. “S’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat” (Jn 4,23-24). 

Les persones hem de passar per la vida fent el bé. No és una crida a l’heroïcitat, això ho deixem pels herois. Fer el bé és viure honradament, practicar la justícia. Dir la veritat i no maldir dels altres, estar proper a les persones, acollir-les quan ho necessitin i estar atent a les seves esperances. Ser amable i servicial. Fent això, segur que serem persones recordades per fer el bé.

“Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
practica la justícia
i diu la veritat tal com la pensa.
Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.
No compten als seus ulls els descreguts,
honora els fidels del Senyor.
No es desdiu d'un jurament onerós,
no fia els seus diners a interès
ni es ven per condemnar cap innocent”.
Salm 15 (14),1-5

Confessar creure és una afirmació que desborda la racionalitat i s'endinsa en l'experiència vital. Les raons de la fe parteixen dels dons interiors que situen la fe en l'àmbit dels fets vitals experimentals. La cultura ajuda a expressar la creença, però no l'explica. La joia de creure és una bona prova de la força interior de la fe. "M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, al costat vostre, delícies per sempre" (Salm 16(15) 11)

Glosses per la vida quotidiana

La fe ens un compromís per estimar al proïsme, aquelles persones que estan properes com les que ens commouen a la solidaritat. Les obres i els comportaments serveixen per testimoniar i trobar en l’amor el camí que ens parla de Déu. El profeta Jeremies ens recorda que, davant l'escrutini de Déu, el que serà examinat no seran les nostres creences, sinó el que fem. "No hi ha res tan tortuós i tan malalt com el nostre cor. ¿Qui pot conèixer a fons? Jo, el Senyor, examino l'interior dels homes per donar a cadascú segons el seu comportament, segons el fruit de les seves obres". (Jr 17,9-10) 

Hi ha moments en la vida que les persones hem de saber demanar. No podem ser orgullosos i pensar que sols podem resoldre les nostres preocupacions. La pregària de petició és un bon ajut per expressar els nostres neguits i situar-nos en actitud d’acolliment per rebre el l’ajut, el consol o el cop de ma que necessitem.

“En vos m’emparo, Senyor
que no tingui un desengany
Deslliureu-me, traieu-me del perill,
vós que sou bo; escolteu i salveu-me”
(Salm 31(30) 2-3)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha una dita que ve a dir: tal faràs, tal trobaràs. És ben cert. Si no estimem, difícilment serem estimats; si no donem és probable que rebrem poc i si no perdonem costarà que se’ns perdoni. Lamentablement en les nostres relacions hem tingut desenganys: hem estimat, hem donat i hem perdonat, i no sempre hem tingut una resposta agraïda. Però la pau en el cor és considerar que hem fet allò que havíem de fer. “Sigueu compassius, com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà” (Lc 6, 37-38)

¿Som humils o ens agrada lluir i l’afalagament social? ¿Amb quina actitud fem les coses, per servir o per demostrar als altres que tenim prestància, poder i control de la situació? La humilitat és valor cristià i una virtut cívica, perquè permet relacionar-nos millor amb els altres, d'igual a igual, i aquesta actitud fa més amable la convivència. No hem d’obrar per fer-nos veure, sinó per ser servidors de les persones amb les quals en relacionem. "El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit" (Mt 23, 11-12)

La política hauria de ser, fonamentalment, un servei a la comunitat i no un instrument per rebre ocupar el poder, mantenir-s’hi i procurar beneficis, més o menys confessables, i mostrar-se com a persones importants. En les societats occidentals molts polítics, amb pocs escrúpols o voluntat de servei, han segrestat la política reduint-la un exercici endogàmic del poder. Existeix una altra manera d’entendre la política centrada en els altres, en la recerca del bé comú i de resoldre els problemes de la gent. “En totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el rimer ha de ser l’esclau de tots” (Mt 20,25-28)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança és essencial en l'experiència de fe. Déu ens proveeix, cal pregar i confiar que Déu farà més que nosaltres. Cal confiar en la providència. Aquesta actitud que ens ajuda a evitar angoixes del tot innecessàries. Ens permet experimentar la joia de viure intensament el moment present, perquè el demà ja vindrà amb les seves preocupacions. La providència neix de la confiança que Déu actua a favor dels que l'estimen i estimen. No estem sols en el camí de la vida, no cal donar-nos per vençuts davant les adversitats perquè la providència no ens deixarà sols. "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca troba, a tothom qui truca, li obren". (Mt 7, 7-8)

Hem de ser persones justes gràcies a practicar l’amor que brolla del fons del cor. L’estimació als altres ha de ser la guia on contrastar el que fem. El tràfec de la vida no ens ha d’impedir a cercar ser justos per les altres persones. Aquest és l’objectiu prioritari per cada dia. Res no ens pot distreure de procurar el bé per les persones que ens envolten. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24)

Glosses per la vida quotidiana

La Quaresma ens parla d’un Déu que és sant. “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, és sant”. Es tracta d’una santedat construïda en la vida quotidiana, a partir de coses petites que estan al nostre abast. Cada dia podem ser testimonis d’aquesta santedat que ens apropa a la voluntat de Déu. Mentre fem el nostre dia a dia descobrim aquests moments en els quals les nostres bones obres fam possible ensenyar el rostre de bondat d’aquest Déu que és sant. Nosaltres hem de ser persones santes i testimonis d’un d’amor que és salvació per nosaltres i els nostres germans. “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant (...) No robeu. No mentiu ni us comporteu falsament amb algú del poble. No jureu en fals pel meu nom. Seria profanar el nom del teu Déu. Jo soc el Senyor. No explotis el teu proïsme ni li prenguis allò que és seu. No retinguis fins a l'endemà la paga del jornaler. No insultis un sord ni facis la traveta a un cec. Pensa que el teu Déu ho veu tot. Jo soc el Senyor. En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom. No vagis a escampar calúmnies entre els teus parents. No et presentis com a testimoni buscant la mort del teu proïsme. Jo soc el Senyor. No covis odi contra el teu germà, però corregeix, si cal, el teu proïsme; així no et faràs responsable del seu pecat. No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo soc el Senyor .” (Lv 19,1-2,11-18)

¿Sabem perdonar? Més d’un cop tinc la sensació que no. Que en el meu cor hi ha un punt de rancúnia o ressentiment amb algú que considero que m’ha ofès. L’exercici del perdó ens fa més persones, perquè és, en definitiva, una mostra d’amor als altres. Davant una ofensa no es reclama venjança o revenja, sinó perdó perquè l’amor de Déu perdona també les nostres faltes. Un cop i un altre cop. El perdó ens permet estar en pau amb els nostres germans. “Perdoneu les nostres ofenses tal com nosaltres perdonem els qui ens han ofès” (Mt 6,12) 

Hi ha moments que podem sentir-nos aclaparats pels problemes. Les preocupacions poden afeixugar-nos i fins i tot entristir-nos. És normal que davant d’aquestes situacions, des del més profund del cor, reclamem ajut i ens obrim a l’acolliment càlid d’altres persones. Però també nosaltres cada dia podem obrir el nostre cor per acollir a persones afligides. No endurim el nostre cor. “Allunyeu de nosaltres els mals que ens afligeixen” (Salm 25(24),22)

Glosses per la vida quotidiana

És evident que hem de viure la vida a fons, però això no vol dir ser uns eixelebrats. La densitat de la vida no està en la quantitat de coses meravelloses que es puguin fer, sinó en la capacitat de viure en profunditat la quotidianitat. Cada dia està ple d’oportunitats per descobrir la joia de viure i la felicitat que dóna poder viure en pau amb un mateix i els altres. “Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi la salvarà. ¿Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es fa mal o es perd a si mateix?” (Lc 9, 23-25)

La Quaresma és temps per penedir-se. Aquest verb sembla que no tingui massa bona premsa. Penedir-se vol dir que a una persona li sap greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa. Per això aquests dies prendre distància i adonar-nos de quines són les nostres mancances, les nostres limitacions i prendre consciència que no sempre actuem per amor. No es tracta d’imposar-se càrregues per convèncer del nostre penediment. El millor penediment és fer el bé. “Les víctimes no us satisfan / si us oferia un holocaust no me’l voldríeu. / La víctima que us ofereixo és un cor penedit, / un esperit que es penedeix, / vos Déu meu, no me’l menyspreeu”  Salm 51 (50) 18-19