dissabte, 17 d’abril de 2021

Glosses per la vida quotidiana

Tal volta, moltes persones som massa racionals. Només creiem en allò que la raó pot explicar. Dit d’una altra manera, sembla que només podem creure sí els fets són abastables per la lògica racional. Però, la vida també passa per fora la raó. Les experiències i vivències interiors segueixen una altra lògica que hauria de merèixer també la nostra atenció. Siguem curosos en obrir el cor a aquesta altra racionalitat interior. “Perquè m’has vist Tomàs, has cregut, feliços els qui creuran sense haver vist” (Jn 20,29) 

Si compartim les coses, es produeix un petit miracle: en lloc de sumar, es multipliquen. En més d’una ocasió hem decidit fer un àpat on cada família o persona portava algun plat precuinat i observem que sempre sobra menjar. Ens atipem i recollim les sobres. El compartir ajuda a augmentar la riquesa d’allò compartit i ennobleix el cor de qui comparteix. “On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests? (...) Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent? Jesús digué: Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res” (Jn 6,5-12)

divendres, 16 d’abril de 2021

Glosses per la vida quotidiana

Els canvis han de ser radicals, els pedaços serveixen de ben poc. Hem d’exigir-nos anar al fons de les coses i reconèixer que tot canvi exigeix també una transformació personal, sovint oblidem aquest aspecte. En moltes ocasions ens cals néixer de nou per fer possible una nova manera de ser i de viure. Això pot significar deixar-se emportar per l’esperit, viure lliures de prejudicis i abandonar els límits imposats per nosaltres mateixos. “No t'estranyis si et dic que heu de néixer de nou. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit”.(Jn 3,7-8) 

L’ideal és viure en una societat d’iguals, rica en diversitat i unida entorn uns valors cívics compartits. Hem de caminar en aquesta direcció. El grans canvis socials neixen a partir de la transformació personal. Un primer pas és saber compartir amb generositat el que tenim. “La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots” (Ac 4,32). 

Les creences personals no estan deslligades de com ens comportem. Som el que fem i fem el que som. Fer i creure estan units per la coherència. La creença religiosa no està al marge d’aquesta lògica. Fins el punt, que la pràctica del que es creu és tant important com l’experiència íntima de la fe. “La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.” (Jn 3,19-21)

dissabte, 10 d’abril de 2021

Glosses per la vida quotidiana

Alguns cops, per més que mirem no veiem; per més que sentim no escolten; per més que vivim no obrim el cor als altres. Ens cal mirar, sentir i viure d’una altra manera perquè la vida s’obri a l’amor que rescata de l’empobriment espiritual. “Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures”.(Lc 24, 45) 

En moltes ocasions, les persones no comprenem els esdeveniments a través de l’enteniment, sinó per mitjà d’algun gest que ens ajuda obrir els ulls a una realitat que ens és desconeguda. Llavors, si tenim les claus d’interpretació, comprenem allò que veiem amb una nova mirada que facilita millor la comprensió. Hem de treballar aquesta manera diferent de mirar perquè així podrem comprendre millor molts esdeveniments. “Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. Llavors Jesús els digué: Nois, no teniu res per a menjar? Li respongueren: No. Ell els digué: Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix. Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: És el Senyor” (Jn 21,4-7)

divendres, 9 d’abril de 2021

Glosses per la vida quotidiana


Les persones creients hem celebrat la Pasqua gràcies al testimoni de vàries persones que donen fe d’uns esdeveniments que semblen extraordinaris i que transformà les seves vides. Aquests fets han de ser compresos des de la llum de la fe. La resurrecció és anunciada per unes dones i la seva paraula hagué de convèncer als atemorits seguidors de Jesús, que no entenien el que havia succeït, i el seu testimoni hagué de contrarestar la falsa notícia que feien córrer les autoritats de Jerusalem. Avui, quan ens diem Bona Pasqua som d’alguna manera com les dones anunciaren la Resurrecció de Jesús. “No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. Aneu de seguida a dir als seus deixebles:"Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu." Aquest és el missatge que us havia de donar. Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles” (Mt 28,5-8) 

Vivim en un societat plena de predicadors de veritats que volen ser fonamentals o eternes. Hi ha molts anuncis de salvació que proposen felicitat i benestar per la via ràpida. Res d’això dona respostes profundes a les grans preguntes sobre el sentit de la vida i aporta criteris per estimar a les altres persones. Hem d’obrir el cor a les propostes que ens permeten trobar la llum que il·lumina en la fosca. “Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra” (Col 3,2) 

No sempre fem servir la raó per comprendre el sentit d’alguns esdeveniments. Hi ha moments que el nostre enteniment s’il·lumina a través dels gestos, de la significació dels símbols o d’altres elements que no s’expressen a través de les paraules. Hem d’estar atents per saber captar aquesta comunicació no verbal. “Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant” (Lc 24,30-31)

diumenge, 4 d’abril de 2021

Diumenge de Pasqua

BONA PASQUA
Monestir de Santa Maria de Montserrat. Rosari Monumental

 "No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat.No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com havia predit" Bona Pasqua. 

Crist ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Per què busqueu entre els morts el qui viu? Las Pasqua de nou se'ns presenta a tots.Visquem la Pasqua. És el dia en el que celebrem el triomf de la llum sobre la foscor, de la vida sobre la mort. La mort ens anul·la la llibertat en forma d'injustícia, assassinats terroristes, infermetat o la mort que ens aparta definitivament dels ésser estimats. La nostra esperança és que hi ha vida després de la mort. Aquesta es l'esperança que ens sosté. Però, hem de lluitar perquè la justícia guanyi a les morts injustes i innecessàries. Només aíxí, experimentarem el sentit alliberador de la Pasqua. 

El mal i la mort no poden tenir la darrera paraula, no poden posar fi a l’amor ni negar el sentit de la vida, ni com la història humana és la història de la salvació i l'alliberament, La Resurrecció no fou una resposta en el passat, només comprensible pels seus testimonis. La resurrecció del Crist esdevé una presència viva en cada instant del present, del nostre present i de totes les persones. Així, quan ens preguntem què vol dir la Resurrecció, anem molt més enllà de la sortida radiant i sorprenent d’un cos de la seva tomba, incomprensible des de la lògica de la raó, confessant la resurrecció de Jesús ens sentim convidats a entendre el significat del món quan les persones estimen de debó. Estenem la Pasqua al nostre entorn. Bona i santa Pasqua

dissabte, 3 d’abril de 2021

Dissabte sant

Dissabte Sant, dia de silenci. Dia de meditació del dolor de la mare al veure al seu fill en l’arbre de la creu. El seu dolor hauria d’acompanyar la nostra perplexitat per una mort absurda, una de tantes. Tenim el record de la imatge de Jesús patint la seva sort d’ajusticiat per la injusta decisió del poder polític i religiós, amb la complicitat del poble que, entre ell i el bandoler, decideixen salvar aquest. La creu és un escàndol. No podem acostumar-nos a donar per bona la seva existència. La contemplació de la creu commou i empeny a revoltar-nos davant les quotidianes creus que ens interpel·len. En la creu i al peu de la creu hi som totes les persones d’alguna manera. I perquè hi som em escoltat el clam desesperat de Jesús “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat”. Aquesta sensació d’abandó fa present en les múltiples creus del sofriment de moltes persones que estan presents en la nostra vida. La realitat del Jesús en creu ha de commoure els nostres cors.

Silenci davant de la mort injusta de Jesús. Els seguidors de Jesús estan desconcertats. El Messies sembla derrotat i apareix abadonat per Déu. Devallat de la creu ha estat enterrat d’amagat. La mirada està perduda en una creu sense sentit. Ningú compren el que ha passat. Com pot ser que Déu hagi abandonat a qui es proclamava el seu fill. ¿S’ha acabat l’esperança? ¿com poder seguir confiant?. Tot el dissabte està travessat per un silenci dens. Jesús, Deu mateix ha davallat als inferns, pròpiament el regne dels morts. En aquest gest, Jesús assumeix la condició humana d’assumir com a pròpia la mort. Sabem que és la mort. Estem vivint un temps de morts absurdes. Masses morts. Totes elles són assumides per aquell que, podent deslliurar-se de la mort, l’assumí de manera escandalosa. En el seu davallar al regne dels morts per ressuscitar després aporta esperança al sense sentit de tant dolor i sofriment que veiem aquestes dies. Per molta gent, cada dia és com Dissabte Sant. Perquè per ells, tot és un absurd, un sense senti perquè sembla que la mort nega la possibilitat de la vida. La baixada a l’abisme del regne dels morts és per fer-nos entenedor l’esperança que comporta la resurrecció que estem a punt de celebrar.

Mentrestant, aquest Dissabte Sant Jesús és el gran absent. És temps d’un profund silenci i d’una gran perplexitat. El profeta escoltat, el Messies esperat no hi és. Jesús només viu en la  memòria d’algunes persones, el seus amics propers i algunes poques persones. El seu cos està en el sepulcre i una gran pedra barra el pas. Déu és absent. Tot sembla un fracàs. Totes les promeses han estat enterrades en un sepulcre. Les esperances messiàniques s’han esfumat. Alguns cops podem experimentar aquesta absència de Déu. Tenim la percepció que Déu no existeix o que ens ha abandonat. En aquestes situacions podem arribar a dubtar de la nostra fe. Avui Dissabte Sant Jesús ha davallat als inferns amb les nostra inseguretats i porta amb ell els nostres dubtes i perplexitats. Tot sembla haver-se acabat perquè hi ha una gran absència. Tenim por, experimentem la solitud i la desesperació davant la incertesa del sentit d’aquesta buidor.. Assistim a la contemplació del misteri de la mort de Jesús i de la seva absència. Plorem la seva mort i esperem respostes al nostre desconcert. Mirem el sepulcre cercant respostes a uns fets que no hem entès. ¿Com pot haver mort Déu? Tot dissabte és un gran silenci

diumenge, 28 de març de 2021

La fe en temps de pandèmia

S’està acabant la Quaresma i percebo un cert desassossec en moltes persones. Hi ha dolor i patiment per la mort d’algun ésser estimat o per haver patit greument la malaltia; cansament en el personal sanitari que té cura de les persones afectades pel virus i esgotament per uns moments plens de moltes incerteses socials i econòmiques. La nova pobresa per la pandèmia és una xacra de les nostres societats. La vacunació no ha ajudat a asserenar l’esperit. Les dificultats en el subministrament de les vacunes ha frustrat l’expectativa d’estar a l’inici del final d’aquest mal són. La proximitat del temps pasqual ha d’ajudar-nos a entendre i donar sentit viu a les paraules de Jesús: ”Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que mori, viurà”. Aquesta és la nostra fe i el que ens dona consol en aquest moments de gran transformació social provocada per aquesta situació de pandèmia.

Les lectures durant aquest temps de quaresma ens preparen per pouar en el sentit d’aquests dies d’ascesis i penediment, i ens acompanyen en l’itinerari cap a la festa de la Pasqua. Sense l’horitzó de la Resurrecció el camí recorregut no tindria sentit. Sense aquesta perspectiva la pandèmia ens haurà anorreat la nostra esperança.  La vida per l’amor venç la mort. La fi benaurada esdevé joia si anunciem el Crist ressuscitat. El camí quaresmal, seguit com un itinerari quotidià de lectura, pregària i meditació perseverant, ens permet entendre com cada persona pot contribuir a donar cada dia testimonis de vida. Hem d’arribar al temps pasqual amb una conversió de cor i descobrir quins són els camins que Déu proposa a la humanitat per trobar el ple sentit de la vida. Cadascú de nosaltres hem de ser testimonis vius de l’anunci joiós que serà proclamat durant la Pasqua. Però, som febles i dissortats, de tal manera que defallim en aquest propòsit. Per això hem identificat i demanat el perdó per les nostres mancances i implorem l’ajut per redreçar-nos novament per ser testimonis d’aquest amor reparador i salvador.

Aquest testimoni ha de posar en pràctica les contundents paraules d’Isaïes que hem sentit durant aquest temps de Quaresma: “Sí, però el dia de dejuni tracteu de negocis i feu treballar tots els vostres obrers. Sí, passeu el dejuni en disputes i baralles i clavant impiament cops de puny. No són pas dejunis com els d'avui que faran sentir a l'altura la vostra veu. ¿És això un dejuni que sigui del meu gust, un dia en què l'home es mortifica? Vinclar el cap com un jonc, estirar-se sobre el sac i la cendra: ¿és d'això que tu en dius un dejuni, un dia agradable al Senyor? ¿No és aquest el dejuni que jo voldria —oracle del Senyor—: Rompre les cadenes injustes, desfer els lligams del jou, deixar anar lliures els oprimits, trencar tots els jous? ¿No ho és, partir el teu pa amb el qui té fam, acollir els qui no tenen casa? Si veus algun nu, vesteix-lo, i no neguis l'almoina als teus connacionals. Aleshores la teva llum esclatarà com l'aurora, la teva ferida se cicatritzarà aviat. La teva justícia anirà al teu davant, i la glòria del Senyor darrera teu. Aleshores, si crides, el Senyor et respondrà; si demanes auxili, dirà: "Aquí em tens! ". Si elimines d'enmig teu el jou, la difamació i el parlar malèfic; si dones el teu pa al qui té fam, si satisfàs la gana del necessitat, la teva llum brillarà en les tenebres i el teu foscant serà com el migdia”. (Is 58,3-10). La renovació interior ha de servir per recuperar la serenor de l’ànima, penedir-nos de les nostres falsies i infidelitats a la missió i comprometre’ns a obrar tal com proposa el profeta Isaïes.

El temps de pandèmia ens convida a renovar la confiança en l’amor de Déu pare. Les lectures litúrgiques quaresmals han estat una invitació permanent a mantenir aquesta confiança i enfortir l’esperança. Ambdues estan potenciades per la llum de l’experiència pasqual. Però la confiança no està donada com a dret passiu, és una virtut que ha de guanyar-se. Si els individus ens tanquem als altres, llavors la confiança s’esvaeix de l’horitzó i la finitud vital esdevé una pesada constatació. En general, vivim en una societat desconfiada. La confiança és resultat d’un treball continuat, necessita temps i dedicació per assentar-se en el cor de les persones. És una virtut que necessita ser conreada per evitar fer-se fonedissa davant de qualsevol dubte. Fiar-se exigeix un despullament personal i saber obrir-se a les altres persones. 

Fiar-se de Déu és el camí de la Quaresma. Per fer-ho cal assumir les febleses personals i reconèixer la necessitat de salvació. Déu dona al seu amor misericordiós a qui el vol acollir. El consol de la salvació no és un aplaçament de l’esperança fora de la història o de la biografia personal. La confiança esdevé virtut diàfana quan cada persona sap buscar a Déu a través de l’apertura personal a l’amor als germans. Una de les paradoxes del nostre temps és viure en un mon ple de xarxes socials i seguir arrossegant importants soledats existencials com a conseqüència de la feble vinculació que uneix a les persones. El temps quaresmal ha de servir per adonar-nos que no estem sols i que hi ha moltes persones en la quotidianitat que esperen el nostre amor.