Glosses per la vida quotidiana

En moltes ocasions tinc la sensació que vivim en un món difícil, ple d’incerteses i de tensions incomprensibles, on sembla que no ens en sortim a l'hora de resoldre els greus problemes de la humanitat. Massa odis i insolències desfermades omplen la societat. A petita escala, les relacions personals també es poden veure contaminades per moments de manca de respecte o de perdó. Enfront d'aquesta cultura de la venjança, cal proposar la reconciliació, el perdó i l’amor. “Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Si algú et vol posar un plet per quedar-se el te vestit, dona-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dona a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar”. (Mt 5, 39-42)

Estimar els enemics costa i es fa difícil. Vivim en una societat orientada a aplicar amb educació la llei del talió, però el cristianisme proposa una relació d’amor cap a ells. Estimar-los vol dir saber perdonar, però també implica combatre les circumstàncies que fan que es converteixin en els nostres enemics. “Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, ell fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5,.44-45)

La discreció és una bona consellera per no alimentar la vanaglòria. Convé fer les coses pel convenciment de la seva oportunitat i justesa, i no pas per buscar l'elogi dels altres. De fet, la misericòrdia exigeix aquesta discreció pacient que actua sense esperar cap altra recompensa que el fet de saber que es fa el bé. “Mireu de no fer el bé davant de ela gent perquè ho vegin (...) Quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que beu tot el que és secret, t’ho recompensarà” (Mt 6, 1-4)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones hem de viure reconciliades amb els altres. No poden haver-hi rancúnies que enterboleixen les relaciones humanes. Cal esforçar-se a fer les paus i restablir els ponts de convivència. L’amabilitat és una virtut bàsica per vèncer els enutjos i els menyspreus entre les persones. Les relacions interpersonals han de ser sinceres i cordials, pacificades i amoroses. “El qui s’enfadi amb el seu germà serà reu davant el tribunal. El qui digui el seu germà una paraula de menyspreu serà reu davant el Sanedrí i el que l’insulta acabarà al foc de l’infern” (Mt 5, 22)

Tot sovint anem atabalats o capficats amb algun dels problemes que ens preocupen, fins el punt de no tenir temps per asserenar-nos i tenir capacitat per acollir als altres. Jesús ens convida a acostar-nos a ell perquè així trobarem la manera de retrobar-nos a nosaltres mateixos i obrir-nos als germans. Cal saber aturar-nos i contemplar el nostre interior. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i tronareu el repòs que tant desitjà-veu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11, 28-30)

Glosses per la vida quotidiana

L'anunci de la felicitat dels altres, és una crida a la seva esperança i una responsabilitat per nosaltres. Seran feliços si nosaltres ens comprometem a que ho siguin. L'esperança és una certes que reclama el nostre testimoniatge al seu favor. Estem cridats a l'esperança. No és un optimisme irreal, aquesta esperança neix del convenciment profund que l'amor tot ho pot i tot ho salva. "Feliços els qui ploren: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el que seran saciats". (Mt 5,4-6)

La sal té la funció de salar i potenciar el gust. Aquesta és la seva funció. Sense ella, els aliments no tenen gust. Si hem de ser sal, vol dir que hem de ser testimonis de la veritat que hi ha en la causa de Jesús. El nostre testimoni és fer el bé, testimoniar l’amor. En tot moment, hem de recordar d’on venim i on volem arribar. No podem amagar les nostres utopies. Hem de treballar activament a favor de tot això, sense amagar-nos o dissimular. Fent-ho, podem molestar i incomodar, però el nostre testimoni serveis per mantenir viva aquesta utopia que aspirem. “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada?” (Mt 5,13)

Les persones som limitades, especialment alhora d’identificar les veritats orientadores del nostre comportament. Necessitem trobar aquestes veritats a partir de la interacció i el diàleg amb altres persones. Les veritats personals són la síntesi de moltes converses, lectures i reflexions. Aquesta convicció pregant per tenir obertura de pensament i de cor, i tenir disponibilitat a acollir nous consells i adoptar noves actituds per caminar per la vida. “Feu que aprengui els vostres camins, guieu-me en la vostra veritat” (Salm25/24 -4b,5a)

Glosses per la vida quotidiana

Només es pot entendre Déu a partir de l'amor als altres. Gràcies a l'amor Déu es fa comprensible, perquè Déu és amor. La idolatria és adorar tot allò que ens priva d'aquesta comprensió de l'essència divina. Només podem veure el rostre de Déu mirant la cara de les persones. El camí a Déu es fa transitant cap l’amor al proïsme. “¿Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: «El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests»”. (Mc 12,28-31)

Hem de procurar ser coherents i dir allò que pensem, i fer allò que creiem. No podem amagar les creences per vergonya. Hem de procurar testimoniar-les fins i tot en els moments més difícils i en els indrets més hostils. "Aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova de l'evangeli tota la humanitat” (Mc 16,15)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha molts cristians preocupats en determinar el que es pot fer i el que no. Actuen com a vigilants del dogma i de la moralitat, sempre entesa a través dels seu pensament. Però, ¿és aquesta la missió dels cristians en el món?. El que cal no és condemnar sinó estimar per alliberar a les persones de tot jou opressiu i treballar a favor de la justícia. “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3, 17)

Vivim en una societat on hi ha molts ídols que ens distreuen i ens poden aparten dels aspectes importants de la vida. En les cultures religioses la idolatria és una falta greu perquè allunya a les persones d’allò que és important: Déu. Els diners, les riqueses, la notorietat excloent i altres lluentors socials són idolatries modernes que anul·len l’esperit, ens fan egoistes, ens tanquen i ens separen de l’amor als altres. “Porteu-me una moneda romana. Ells li portaren i Jesús els preguntà: “De qui és aquesta figura?” Li digueren: “Del Cèsar” Jesús els respongué: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu” (Mc 12, 15-17).

La nostra societat ha banalitzat la mort fins el punt que ja no infon respecte fins que es mor alguna persona propera. Llavors tot són preguntes que no troben respostes convincents. Quan passa això ens envaeix la tristor i ens sentim desvalguts. Només ens sosté el record viu d’una vida que ja no hi és. Cal trobar el sentit, més enllà de la circumstància concreta, d’un fet que aparentment que ens sembla totalment irreparable. “Jo soc la resurrecció i la vida, diu el Senyor, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els que creuen en mi, no moriran mai més” (Jn 11,25-26).

Glosses per la vida quotidiana

En la meva joventut va ajudar-me en el meu creixement personal la lectura del llibre “Creer es comprometerse” del canonge de Málaga José Mª González Ruiz. La fe és compromís amb la causa de Jesús. Encara hi ha moltes persones refractaries a dedicar una part del seu temps a alguna causa social o política. Perquè canviï la societat, necessitem persones activament compromeses.

“Tu m'has dit a cau d'orella
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació.
Per això et dic: «Aquí em teniu»”
(Salm 40(39),7-8)

El cristianisme està força desprestigiat en la societat contemporània. La secularització ha afavorit aquesta situació, però també hi han contribuït la connivència d’alguns sectors eclesials amb els poders més opressors de la societat i la percepció de pèrdua d’autenticitat del seu missatge d’alliberament i salvació. “Jesús anà al temple i es posà a treure els venedors. Els deia «L’Escriptura diu: “La meva casa serà casa d’oració”. Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres» Cada dia ensenya en el temple” (Lc 19,45-47)

Glosses per la vida quotidiana

Tota religió té els seus principis, doctrines i normes. Però el que val, per damunt de tota llei, és el fons de vida que hi ha al darrera de tota prescripció. És cert que les persones no hem d’estar al servei de les lleis humanes, sinó les lleis al seu servei. Però sempre existeixen, per damunt de totes aquestes lleis altres que semblen fetes pels déus i que tothom ha de reconèixer que són indiscutibles.

“És perfecte la llei del Senyor,
i l’ànima hi descansa
és ferm el que el Senyor disposa,
dona seny als ignorants”
(Salm 19(18) 8)

El cristianisme no hauria de ser una religió atrapada pels seus dogmes, per la interpretació encotillada dels seus principis ni per una ortodòxia normativa. Ser cristià és estimar a fons, sense límits ni restriccions. L’amor és el millor manament del qual es desprenen tots els altres. Mirem d’estimar cada dia sense restriccions. Examinem la nostra consciència des de la llum de l’amor. “Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor” (Jn 15,9-10).

Algunes persones religioses insisteixen, fins i tot s’obsessionen, en guardar determinades pràctiques. Tota la seva experiència religiosa sembla passar per l’observança d’un conjunt de normes i pràctiques. L’excés de zel pot arribar a desvirtuar el sentit de la fe i fer-li oblidar que, en tota religió, hi ha un principi bàsic universal: estimar als demés i fer el bé. “S’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat” (Jn 4,23-24)