dissabte, 15 de juny del 2024

Glosses per la vida quotidiana

Les nostres relacions amb les altres persones han de ser amables, amb atenció i educació. Hem de tenir cura de relacionar-nos bé, sense irritar-nos o ferir la sensibilitat de les altres persones. I si ho hem fet, hem de saber demanar perdó com més aviat millor i procurar refer els ponts malmesos. No podem estar enfadats ni fer que s’enfadin amb nosaltres. Hem d’aspirar a ser bondadosos i fer les paus tants cops com calgui. La bondat ens fa cercar contínuament allò que pot fer bé, allò que enforteix la nostra fraternitat amb els altres. “Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i ves primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24)

Tot sovint ens trobem en situacions que ens angoixen per la seva incertesa. Ens donen intranquil·litat i malestar. En aquests moments necessitem sentir tenir la força interior per confiar som forts i ho superarem. La confiança es construeix. És el resultat d'un treball pacient de trobar les fonts de la pau interior. “El Senyor m'il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿que em pot esfereir?” (Salm 27/26,1-2)

divendres, 14 de juny del 2024

Glosses per la vida quotidiana

Viure és estimar. Estimant, vivim. El camí a la felicitat és l’amor. Gràcies a l’amor descobrim que la vida ens transcendeix. Serem feliços si procurem la felicitat dels altres. La vida és alegria si sortim de les aparents tranquil·les seguretats personals i ens situem a l’encontre de les altres persones, especialment aquelles que creuen que no hi ha motius d’esperança o que la injustícia els angoixa o els manlleva la felicitat. Estimar-los vol dir també lluitar a favor de retornar-los l’esperança, restituint-los la dignitat negada i fent-los els destinataris de la igualtat i la justícia social. “Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia en que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells”. (Mt 5,5-10)

Tenim creences, tenim valors i tenim principis. Tenim un ideal de vida que aspirem a ell. En tot moment, hem de recordar d’on venim i on volem arribar. No podem amagar les nostres utopies que creiem viables. Són inèdits que aspirem a ells. Hem de treballar activament a favor de tot això, sense amagar-nos o dissimular. Fent-ho, podem molestar i incomodar, però el nostre testimoni serveis per mantenir viva aquesta utopia que aspirem. “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi” (Mt 5, 13)

L’amor dona sentit a la vida. Estimar és un art que cal saber-lo practicar. S’aprèn. Estimant als altres ens trobem a nosaltres mateixos. L’amor fa descobrir els múltiples replecs de la vida. Qui estima se salva i troba la pau. “Déu és amor, el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell” (1Jn 4,16)

dissabte, 8 de juny del 2024

Glosses per la vida quotidiana

No hi ha res més important que estimar als altres. És el manament més gran. Si no hi ha amor, tota la resta no té sentit. No es pot estimar a Déu que no es veu si no s’estima als germans com ens estimem a nosaltres mateixos. La clau de volta del sentit de les creences cristianes és l’amor compassiu i misericordiós al proïsme. A partir de l’amor les persones trobem la pau interior i la felicitat. “¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? Jesús li respongué “El primer és aquest: Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tot l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: Estima els altres com a tu mateix” (Mc 12, 29-31)

No sempre trobo les paraules justes per expressar, en pocs mots, les vivències interiors. La lectura dels salms ajuda a fer aquesta síntesi. La saviesa dels autors dels salms em serveix per resumir en poques paraules tot el que sento interiorment. A partir del salm, puc contemplar el misteri de la vida i com la fe hi és present. Prego amb els salms i visc amb els salms. “Ell és el Déu que em salva / confio, no m’espanto. / D’ell em ve la força i el triomf, / és ell qui m’ha salvat / Cantant de goig sortirem a busca l’aigua / de les fonts de la salvació” (Is 12,2-3)

divendres, 7 de juny del 2024

Glosses per la vida quotidiana

Tota persona és digna de ser respectada i tinguda en compte. No podem ser còmplices dels valors mundans que valora per interessos i en rebutgen algunes segons les circumstàncies. Tota persona és interessant. No podem participar en la cultura del rebuig practicada tan sovint, fins i tot sense adonar-nos. "La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se'n meravellen" (Mc 12,10-11)

No hem de confondre l’àmbit de la societat secular i el món de la fe, de la religió i de les vivències espirituals personals, com antigament, o encara avui en alguns països, es confonen l’espasa i l’altar. Hem de respectar, tot i que això no vol dir desentendre’s, les lògiques del món, i aquest ha de respectar, però no ser-ne indiferent, als assumptes de les religions. No hem d’elevar a noves divinitats, perquè seria un pecat d’idolatria, les coses del món. Món i fe tenen els seus àmbits respectius i autònoms. La societat no ha de voler domesticar les religions, però aquestes no ha de voler convertir els seus codis de pecat en lleis. “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu” (Mc 12,17)

Hem de procurar ser coherents i dir allò que pensem, i fer allò que creiem. No podem amagar les creences per vergonya. Hem de procurar testimoniar-les fins i tot en els moments més difícils i en els indrets més hostils. "Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'evangeli" (Mc 16,15)

dissabte, 1 de juny del 2024

Gloses per la vida quotidiana

Molts cops ens sentim indecisos fins al punt d’estar incapacitats per entendre el que està passant. No comprenem el que veiem i escoltem, estem sords i cecs sense ser-ne. Aquesta actitud ens priva d’acollir les veus amigues que volen ajudar-nos a tirar endavant. Si ens tanquem, quedarem atrapats pels nostres fantasmes interiors. És en aquests moments quan hem de confiar en nosaltres mateixos i les nostres capacitats per seguir endavant. “Jesús s'aturà i digué: --Crideu-lo. Ells van cridar el cec dient-li: Coratge! Aixeca't, que et crida. Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. 51 Jesús li preguntà: --Què vols que faci per tu? El cec respongué: --Rabuni, fes que hi vegi. Jesús li digué: --Vés, la teva fe t'ha salvat”.(Mc 10,49-52)

En el cant del Magníficat, himne habitual en la pregària quotidiana, però que avui té especial rellevància en la litúrgia del dia, es condensa bona part de l’essència de l’experiència creient. Cada paraula té sentit en ella mateixa i en el seu conjunt. És una lloança a la magnificència de l’obra de Déu i un programa d’actuació per donar compliment al seu amor. Per acollir l’amor de Déu que salva cal tenir un cor senzill i obert. “Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres, i els rics s’entornen sense res” (Lc 1,51-53)

divendres, 31 de maig del 2024

Glosses per la vida quotidiana

No es poden servir a la vegada a Déu i als diners. Aquest missatge forma part del nucli essencial de la fe cristiana. L’entabanament pels diners ho acapara tot i impedeix estimar als altres. L’afany per fer fortuna és una idolatria que contamina la llibertat personal, empobreix el cor i no facilita que fer-nos propers a les persones. Els diners no són cap valor absolut perquè frenen la sol·licitud als altres. La riquesa no està a tenir sinó en ser i compartir. “Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi” (Mc 10, 21)     

El camí del coneixement de Déu no el dona l’enteniment de la racionalitat, sinó l’obertura del cor al descobriment del seu amor. La raó ens permet explicar aquesta experiència i fonamentar la nostra esperança, però la trobada personal amb Déu és dona a un altre nivell, en el silenci del cor. Per això, l’accés a Déu és universal, sense restriccions de coneixement, només cal cercar-lo amb sinceritat. “Us enaltim Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mt 11,25) 

La vanitat sempre és una mala consellera. Els seus sinònims: altivesa, arrogància i supèrbia, també. Els fums de superioritat alimenten la vanaglòria perquè ens fa ser gegants amb peus de fang. L’error és atribuir-nos uns mèrits que no tenim. L’actitud desitjable és el servei i la humilitat. Cal fer les coses per amor, no per benefici propi. Servir en lloc del fet que ens serveixin. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau com el fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres” (Mc 10, 43-44)

dissabte, 25 de maig del 2024

Glosses per la vida quotidiana

Els individus no hauríem de necessitar codis i normes per distingir el que està bé i el que està malament. Hauríem de trobar en el nostre cor els criteris per fer el discerniment moral que ens ajuda a comportar-nos com persones de bé i que actuem a favor de fer justícia al proïsme. “L'aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” (Jr 31,33)

La tradició bíblica té un relat que explica com en els inicis dels temps, en un jardí bell i abundós, hi havia l'arbre de la vida. Era l'arbre del bé i del mal, on habitaven l'home i la dona. La vida i la moral des de llavors van unides i de la seva amistat surten unes veritats que tots els deus respecten. "La vostra paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat". (Jn 17, 17)