Antecedent de l’Islam 12. El dualisme moral dels natzarens

Els natzarens negaven  la divinitat de Jesús i acusen als jueus cristians d’haver associat a Déu la figura del Fill i de l'Esperit Sant. En el temps, la s’engrandeix la distància entre l’ensenyament dels apòstols i el projecte messiànic dels natzarens. Aquests es consideraven els únics hereus purs d’Abraham. Els seu exili a Síria, primer als Alts del Golan i després a fins al nord d’Alep era percebut com un nou èxode al desert similar al viscut pels hebreus al sortir d’Egipte conduits per Moisès. Per això, l’estada en aquestes terres foren interpretats com temps de purificació i de preparació fins el retorn del Messies. L’eucaristia dels natzarens eren amb aigua en lloc de vi. Clement d’Alexandria, al segle III, critica “als heretges que empren pa i vi en la seva oblació, contravenint les regles de l’Església. Ja que ells celebren l’eucaristia amb aigua pura”.

L’objectiu dels natzarens era purificar el món per salvar-lo dels seus mals i de les injustícies. En el seu programa religiós hi figurava la reconquesta i la purificació de la terra sagrada (Israel) i de la ciutat santa (Jerusalem) per tal de poder reconstruir el Temple recuperant la seva puresa per tal de poder realitzar els rituals i sacrificis. Un cop acomplert això serà factible el retorn del Messies. I amb ell al capdavant, els natzarens podran salvar el món de la seva maldat i de les injustícies, fins i tot de les pròpies. Els natzarens consideraven que la humanitat pot dividir-se en dos bàndols: els que estan a favor de la salvació i els que s’oposen. Uns són els purs i els altres, els impurs. D’acord amb aquesta visió dualista la moral considera convenient, just, veritable, noble, tot allò que contribueix al projecte de salvació; mentre és dolent, terrible, condemnable i cal destruir tot el que obstaculitza el projecte. És dolent tot el que també es considera que es desvia del projecte. 

Antecedent de l’Islam 9. Els natzarens

Els primers moviments messiànics sorgeixen poc després de la destrucció del Temple de Jerusalem. Hi havia una grup de jueus cristians que havien vist directament la destrucció del Temple i estaven frustrats per tal com havien anat els esdeviments després de la mort de Jesús, principalment perquè no s’havia produït el retorn de l’anunciat "Messies Jesús." Es preguntaven, si era ben bé veritat que s’havia de produir la reconstrucció del temple anunciada per Jesús, tal com deien els evangelis ( Mc 14,58; Mt 26,61 i Jo 2,19) ¿Per què no s’ha produït el “Dia del Judici" tal com s’havia dit si es donaven totes condicions perquè passés això.? Certament, els textos de l’Evangeli parlen de la destrucció del temple tal com diu Marc “Nosaltres vam sentir que deia: "Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d'home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d'home” (Mc 14,58) o el de Mateu “"Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies” (Mt 26,21). Mentre que Joan dient el mateix hi dóna la interpretació del sentit de les paraules “Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré”. Els jueus replicaren: Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?. Però ell es referia al santuari del seu cos” (Jo 2,19-21). L’evangelista Joan parla del fet referint-se al fet de la seva resurrecció situada en el centre de la fe. Però en el seu text deixa notar que en l’època d’escriure l’evangeli deurien haver-hi propostes de reconstruir físicament el temple destruït.

Els jueus cristians tenen davant seu un temple totalment destruït i els seus sacerdots aniquilats. Els romans havien reprimit durament els rebels (especialment els zelotes) i les autoritats del temple per haver donant-los suport.  Davant d’aquesta situació alguns jueus cristians propicien l’aparició d’un nou messianisme. Aquesta era la situació a Jerusalem després de la destrucció del Temple. Molts jueus havien mort com  conseqüència de la revolta i altres, entre els anys 68 i 69, n’havien fugit en el moment del setge. Entre els que s’anaren hi havia els jueus cristians liderats, probablement, pel bisbe Simó i el gruix dels jueus cristians que alimentaven les esperances messiàniques. Aquest grup s’exilia al nord dels Alts del Golan i Síria.

La destrucció del Temple l'any 70 provoca la divisió entre els jueus. Alguns dels que es consideren jueus però veritablement cristians quan pogueren retornaren per establir-se a Jerusalem, Judea, i altres indrets. La resta dels que es consideraven veritables cristians es queden a l’exili. Però hi ha un grup d’aquests jueus cristians, els més fanàtics, que es negaren a retornar  al mateix temps començaren a distanciar-se de la resta de la comunitat cristiana de l’exili. Finalment, aquests jueus cristians dissidents trencaren radicalment amb la resta de jueus cristians. La seva esperança sobre el "Dia del Judici Final" es concretarà d’una manera radical i diferent a com ho predicaven els apòstols que encara vivien en aquella època. Aquests jueus cristians dissidents elaboraren una proposta de salvació de tota la humanitat que per realitzar-se havia de tenir una dimensió político-religiosa i militar. Aquesta proposta partia de la necessitat de la reconstrucció del temple. Aquest tasca passà després a ser l’objectiu principal del grup i atribuïren aquest paper al Messies Jesús.  Aquests primers creients en una fe messiànica terrenal assumiren que ell havien de facilitar la vinguda del Messies definitiu i que ells estaven cridats a dominar el mon. Aquest grup d’antic jueus cristians foren anomenats els judeo-natzarens coneguts també com a natzarens.