Supèrbia política

Estic convençut que els set pecats capitals de la doctrina catòlica tenen correspondència pràctica en la vida política. Recordem els pecats capitals: luxúria, gola, avarícia, peresa, enveja, ira i supèrbia. En la doctrina catòlica, cada pecat capital té associada, de forma de mirall, la seva virtut. Així, trobem elogiada la castedat, la temprança, la caritat, la diligència, la paciència, la benvolença i la humilitat. Com els pecats, les virtuts poden conrear-se en política i resulten necessàries a fi de poder tenir una bona pràctica política.

Vull referir-me al pecat capital de la supèrbia. L'orgull és considerat com l'original i el més seriós dels set pecats capitals, i de fet, és també l’origen del es deriven tots els altres. Pot considerar-se la supèrbia com el desig per ser més important o superior als demés. John Milton considera que el primer de cometre aquest pecat fou Satanàs al voler fer-se com Déu. Es pot considerar la supèrbia com una sobrevaloració de l’ego personal enfront els demés demostrant una superioritat volguda que és dolguda per qui ho pateix.

Aquesta relació malaltissa present en la supèrbia és molt freqüent en l’àmbit polític i és observable, com a comportament propi entre un càrrec polític i els seus assessors o tècnics generalment no de manera pública. Els tècnics, generalment més preparats en determinats temes que els càrrecs polítics, han de patir les actituds orgulloses d’aquests i, experimentar de forma humiliant, que l’única força dels arguments del càrrec polític és la seva posició jeràrquica. La supèrbia és una mala consellera i desqualifica notablement a qui la practica, desacredita als seus protectors i malmet les relacions franques que s’han d’establir entre polítics i tècnics. Per sort, aquestes situacions no són transparentes als electors. Doncs seria un argument més en l’inventari del desprestigi de la política. Per procurar corregir aquesta situació fora bo que en la selecció política d’aspirants polítics es procurés trobar persones que es distingissin per conrear la virtut de la humilitat 

Lliureu-me de la supèrbia

En el pròleg a la seva Regla, sant Benet alerta d’un pecat molt freqüent en la nostra època: la supèrbia. En moltes ocasions les persones, davant les múltiples possibilitats que ens dóna els progressos de la ciència, la tècnica o del pensament modern, ens creiem que Déu ja no és necessari. L’individu modern considera sovint que pot prescindir de Déu perquè se sent que ell és Déu. Les potencialitats que la humanitat ha posat davant dels seus ulls la fa sentir molt poderosa i potent. Per això es confonen les coses i alguns individus arriben a manifestar-se com a nous creadors del món i albiren al nostre horitzó podem substituir al mateix Déu.

Aquesta realitat es manifesta de moltes maneres.  Algunes persones tenen la capacitat de fer-ho de manera més cultural, d’altres, amb menys capacitat creativa, mantenen unes fortes actituds de seguretat i prepotència que només s’expliquen per aquest sentiment d’autosuficiència. La Regla benedictina recull es aconsella prevenir-nos d’aquesta temptació. Ho diu amb les següent paraules “els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor que actua en ells” (preàmbul de la Regla 29). El mateix Crist fou sotmès a aquesta temptació pel mateix maligne. En el desert Jesús és temptat pel diable proposant-li creure’s autosuficient (Lc 4,5b).

La temptació és creure que es possible confiar només en un mateix sense tenir present a Déu. Buscar fora de Déu qualsevol resposta. La contundent reacció de Jesús és vàlida per nosaltres “no temptis el Senyor, el teu Déu”. ¿En quantes ocasions ens hem cregut que poden prescindir de Déu?. Amb perspicàcia sant Benet ens adverteix que per evitar aquesta temptació cal, en tothom moment, agrair a Déu la gràcia que ens a concedit a glòria d’Ell. Per això trobem en la regla (preàmbul de la Regla 31) les oportunes paraules de sant Pau “per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (1C 15,10).  Nosaltres només som operadors de la seva gràcia. Som els seus instruments per fer evident al món el seu amor bondadós “el qui es gloria, que es gloriï en el Senyor” (2C 10,17).