Sàbat

El sàbat (dissabte) és la celebració més important del calendari jueu, fins i tot més que el Yom Kippur (el Dia d'Expiació). El dissabte és el setè dia de la setmana en el còmput hebreu. És un dia de festa, oració, commemoració i observança, i de descans. Comença a la posta de sol del divendres i acaba una estona després de la posta de sol del dissabte (quan tres estrelles són visibles al cel, d'acord amb la tradició)–aquesta prolongació del sàbat té per propòsit donar un marge per assegurar-se que hom no viola la mitsvà (manament) d'observar el sàbat acabant-lo abans de temps. La commemoració es refereix d'una banda a la creació de l'univers per part de Déu, que va descansar (o, més correctament, finalitzar la seva tasca) en sàbat, i d'altra banda, a l'alliberament dels esclaus israelites d'Egipte.

Per als jueus ortodoxos, durant el sàbat no es pot encendre foc, ni encendre aparells elèctrics, inclosos els petits electrodomèstics, no es poden agafar ascensors o parlar per telèfon, no es pot conduir, cuinar o escriure. De forma genèrica, està prohibida qualsevol activitat. En el Talmud, en el tractat «Shabat», capítol 7, mishná 2, té una llista de les 39 categories d'activitats prohibides en sàbat. Aquestes van ser establertes poc temps abans de l'aparició del cristianisme. Aquestes es deriven dels diferents tipus de treball que eren necessaris per construir el Tabernácle, coneguts com Avot melajá. Val a dir que les cases de gent estrictament observant de vegades estan preparades amb diversos enginys i aparells per no haver de trencar les regles d'observança, com per exemple l'ús de temporitzadors per encendre i apagar llums i calefacció, o engegar la televisió i sintonitzar-la al canal preferit el divendres a la tarda per la resta del cap de setmana. També hi ha ascensors que estan preparats per funcionar i parar-se en cada planta segons una programació que deixa en marxa el divendres.

La celebració del dissabte comença la tarda de divendres a la sinagoga amb un servei religiós. Després, a casa, la dona encén dues espelmes, posa la taula amb unes estovalles blanc sobre el qual col·loca dos pans trenats, que seran beneïts com a signe d'inici del sàbat a l'entorn de la llar. El cap de família recita el kidush, oració amb la qual beneeix una copa de vi a la nit del divendres. En el matí de dissabte i al vespre hi ha serveis religiosos a la sinagoga. Altres maneres d'honrar el s’abat és menjant i vestint d'una manera correcta i agradable. Es sol menjar peix, així com carn en els menjars de sàbat i menjar calent (que s'ha deixat escalfant des d'abans del sàbat segons les lleis apropiades). S'acostuma menjar tres àpats en el sàbat. Per complir amb aquest precepte es prepara un menjar lleuger anomenat seuda shelishit (tercer menjar) en hebreu o bé shalosh seudos en jiddisch. Per dinar del dissabte és tradicional menjar una mena d'estofat que es diu txólent. En els àpats de sàbat s'acostuma a cantar cançons tradicionals anomenades zemirot, així com cançons jasídiques.

El sàbat acaba amb la havdalá («separació»), que és una oració que indica el final del dia sagrat i l'inici dels dies profans i que es fa a la nit del dissabte. La havdalá es recita després d'haver acabat el sàbat dissabte a la nit. Així mateix es recita sobre vi i es beneeixen espècies (comunament canyella o clau), així com una espelma. És interessant la reflexió d’Erich Fromm sobre el sàbat “El sàbat és un dia d'alegria, perquè aquest dia l'individu és plenament ell mateix. Per això el Talmud entén al sàbat com l'anticipació del temps messiànic i, alhora messiànic el sàbat interminable: el dia en què la propietat, els diners i l'aflicció i la tristesa no tenen cabuda; un dia en què és abolit el temps, i només domina l'ésser pur espiritual. El seu predecessor històric, el shapatu babilònic, va ser un dia de tristesa i de por. El diumenge modern és un dia pel consum i per fugir de si mateix”.

Shoah

Durant uns dies he tingut l’oportunitat d’escoltar vàries explicacions sobre el que fou la Shoah. Shoah, terme hebreu que significa catàstrofe i que designa l’extermini de bona part dels jueus europeus per part de l’Alemanya nazi durant la II Guerra Mundial. Els relats sobre la Shoah m’han provocat un profund dolor d’ànima. Desprès d'escoltar atentament aquestes explicacions he comprés el significat dels sentiments que expressen els jueus al commemorar aquest fet. Gràcies això he entès que la paraula holocaust, tant habitual en el nostre context, resulta parcial per descriure el vertader sentit de la Shoah. Mentre l’holocaust té una connotació de sacrifici, com es propi en les cultures religioses semítiques; la Shoah inclou més la idea de genocidi o judeocidi, termes que expressen amb més plenitud la perversió nazi. La Shoah és una catàstrofe insuportable per la consciència de la humanitat perquè comportava la voluntat explícita d'aniquilar totalment el poble jueu prèvia negació de la seva condició humana. Si bé és cert que en l'imaginari la paraula holocaust te una funció explicativa, i tal volta substitutòria de la Shoah, per fidelitat al desig de que això no torni passar mai més, s'hauria de fer un esforç pedagògic de substitució de termes.

Amb la Shoah la maldat, com a concepte que expressa deshumanització, estableix un patró de comportament identificable en altres moments històrics. Efectivament, en determinats episodis de la història de la humanitat s'han donat situacions similars o que han participat en alguna de les condicions extremes d’aquesta maldat. La Shoah es produeix en una societat altament cultivada i plena de racionalitat. No és un accident atribuïble a la barbàrie, sinó a tota una llarga teorització de la supremacia d’una raça sobre les altres. Des d’una base teòrica curosament elaborada sorgeix la lògica de l’aniquilació de la raça jueva que es projecta també contra els gitanos, els Testimonis de Jehovà, dels homosexuals o de les persones amb discapacitat. La realitat de la Shoah es basa en la capacitat del pensament nazi de negar prèviament la condició humana a aquells que seran després aniquilats a través d’una maquinària de la mort. Aquesta circumstància resulta clau per entendre la fredor moral dels nazis davant la massiva destrucció del poble jueu. La presumpta negació de la seva condició humana actuava de coartada per justificar la seva tranquil·litat moral davant la seva destrucció calculada. La Shoah fou possible en part pel silenci i la indiferència d’una part de la població europea al veure desaparèixer una part dels seus conciutadans jueus. Només algunes persones justes comprengueren que havien de solidaritzar-se amb la sort dels jueus.

Alguns dels criteris que fonamentaren la Shoah són presents en alguns dels conflictes viscuts recentment per la humanitat. Es tracta d’altres contextos, altres moments històrics, altres actors i protagonistes; però tots tenen uns trets comuns que els apropa al sentit de mal que s’amaga darrera de la deshumanització de la societat que en la Shoah, pel seu abast i magnitud, conegué la seva expressió màxima. A la memòria venen els casos dels tutsis, els bosnis, els armenis i altres pobles. Són situacions que conviden a pensar sobre el sentit del mal present en tot genocidi. La destrucció sistemàtica de persones segons el seu pensament, com passa en tot règim dictatorial, representa, en una altra dimensió, un eixamplament del concepte de genocidi al món de les idees polítiques. La lògica interna present en la Shoah, negar primer la condició vida humana, per actuar després amb impunitat sense cap reserva moral, és una greu temptació que pot fer-se servir avui per banalitzar o menysvalorar el conflicte moral que tenen algunes persones quan intenten discernir la dimensió moral d’algunes decisions que afecten el sentit de la vida.

Per sort de la civilitat, després de la profunda nit de la Shoah la llum brilla en la consciència de la humanitat. L’existència de tribunals penals internacionals especialitzats en jutjar genocidis (el de Nuremberg per la Shoah i d’altres que s’han creat) és una garantia que té la societat contemporània contra el perill d’oblidar el genocidi.