Glosses per la vida quotidiana

És evident que hem de viure la vida a fons, però això no vol dir ser uns eixelebrats. La densitat de la vida no està en la quantitat de coses meravelloses que es puguin fer, sinó en la capacitat de viure en profunditat la quotidianitat. Cada dia està ple d’oportunitats per descobrir la joia de viure i la felicitat que dóna poder viure en pau amb un mateix i els altres. “Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi la salvarà. ¿Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es fa mal o es perd a si mateix?” (Lc 9, 23-25)

La Quaresma és temps per penedir-se. Aquest verb sembla que no tingui massa bona premsa. Penedir-se vol dir que a una persona li sap greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa. Per això aquests dies prendre distància i adonar-nos de quines són les nostres mancances, les nostres limitacions i prendre consciència que no sempre actuem per amor. No es tracta d’imposar-se càrregues per convèncer del nostre penediment. El millor penediment és fer el bé. “Les víctimes no us satisfan / si us oferia un holocaust no me’l voldríeu. / La víctima que us ofereixo és un cor penedit, / un esperit que es penedeix, / vos Déu meu, no me’l menyspreeu”  Salm 51 (50) 18-19

Glosses per la vida quotidiana

Les persones poden pensar que són poderoses perquè tenen el coneixement que ha fet possible els grans progressos de la humanitat. Però, aquest saber és limitat, ell no pot interpretar el sentit de la vida. El nostre coneixement ha de completar-se amb la saviesa que ajuda a descobrir que la vida és amor pels altres i que, a partir d’aquesta estimació, la vida humana s’omple de sentit. La saviesa va més enllà del coneixement, és amor realitzat en cada acte de la vida. “Tota saviesa ve de Déu, el Senyor, i és amb ell des de sempre. ¿Qui pot comptar els grans de sorra de les platges, les gotes de la pluja, els dies de l’eternitat?” (Sir 1,1-2). 

Moltes persones estem preocupades per aconseguir ser importants en la vida, ser dels primers, rebre el reconeixement dels altres i tenir salutacions per arreu. D’alguna manera ens preocupem per adquirir notorietat i presència pública. Avui diríem ser “influencer”. Per algunes persones, no assolir aquests objectius pot arribar a crear malestar i enuig. ¿Això és realment necessitem? ¿Ens cal això per ser feliços? La pau interior no es troba en l’aparença externa, en l’aquiescència dels altres, sinó en l’obertura i l’estimació als altres, al proïsme que viu als marges de la societat. "Pel camí havien discutit quin d'ells seria el més important. Aleshores s'assegué, cridà els dotze i els digué. "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots" (Mc 9,34-35) 

Tenim una expressió que diu “Déu tot ho veu”. Hem de comportar-nos creient que això és veritat. La nostra relació amb el Transcendent és íntima i en el silenci de la interioritat més pregona. És així com podem percebre la seva presència que ens acompanya i asserena. Al llarg del dia hem de saber trobar i crear aquests moments de diàleg interior per pregar i deixar-nos seduir per Aquell que és més gran que les nostres limitacions. “Quan preguis, tanca’t amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats i ell, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà”. (Mt 6,6)

Glosses per la vida quotidiana

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. Ens calen paraules que ajudin a créixer interiorment. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna.” (Jn 6,64,68) 

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. Perquè estem adaptats a la confortabilitat del món. També vol dir assumir les contradiccions personals, les quals no haurien de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. "Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i l'Evangeli, la salvarà" (Mc 8,34-35)

Glosses per la vida quotidiana

Algun cop podem experimentar un sentiment de desorientació o de desconcert en relació amb com actuem. Pot aparèixer la sensació de no tenir un rumb definit o no tenir les idees clares sobre què hem de fer. En aquests moments és bo aturar-nos, asserenar-nos, deixar aparcades les tribulacions i descobrir aquells principis i valors que donen solidesa a la vida. I a partir d’ells revisar el què fem i com ho fem. “Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,5-6)

Cal posar-se en marxa per anunciar que és possible un món diferent i que les esperances poden esdevenir realitat. Podem apropar el Regne de justícia i amor si decididament sortim al carrer i treballem per fer-lo realitat. Ho hem de fer amb el que som i tenim, sense massa estridències, només ens cal o just i, sobretot, ens cal saber escoltar i compartir. “Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar a ningú pel camí. Quan entreu a una casa digueu primer: “Pau en aquesta casa” (Lc 10,3-5) 

Pregar és bo. Per pregar cal trobar moments d’intimitat en els quals les persones podem pouar al nostre interior. Amb aquest exercici ens sincerem amb nosaltres mateixos i descobrim el sentit íntim de les nostres emocions, estats d’ànim o ens situem davant els grans misteris de la vida. “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem a quina esperança estem cridats”. (Ef 1,17-18)

Glosses per la vida quotidiana

La vida ens mostra cada dia petits instants per ser feliços. El camí de la felicitat no es troba perseguint la glòria en els grans esdeveniments o capficant-se en la possessió de riqueses, res d’això ens dona la felicitat. Aquesta es troba en petites situacions de la vida quotidiana que són moments privilegiats per estimar i ser estimats. Són instants on descobrim que és més important ser que tenir.

“Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort”
Salm 128(127) 1-2 

Creure en Déu, dit així de manera directa i sense embuts, és una gràcia i el resultat d’un do. Gràcies a sentir-me creient experimento un estat particular de llibertat interior. Cal endinsar-se en el camí de la fe per descobrir-ho. Però també es viuen moments de foscors insuportables, sobretot davant l’injust patiment de moltes, masses, persones. Llavors, quan tot sembla trontollar, l’escalf interior d’aquesta vivència ajuda a fer lleuger aquesta experiència i empeny a un compromís per evitar aquest sofriment indesitjat.

"En vós he trobat el meu recer,
vós em guardeu del perill.
Tothom celebra al voltant meu
el goig de veure'm lliure".
Salm 32 (31), 7

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians se’ns demana ser sal i llum del món. Per més que hàgim sentit, no sempre actuem d’acord amb aquesta proposta. Hem de saber presentar al món el que és genuí de la fe cristiana i ho hem de proposar com a contribució a la seva humanització. No estem fora del món, ni contra el món. Formem part responsablement del món i vivim uns valors que creiem que són bons per alliberar a les persones de les injustícies i de les opressions, materials i espirituals. “Sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust ¿amb què la tornarien salada? Vosaltres sou la llum del món” (Mt 5,13-14) 

Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i revisar si som hipòcrites a l'hora de practicar una religió. Cal revisar si estem atrapats en el formalisme religiós que anul·la el que és fonamental: l'amor de Déu i l'amor al proïsme. La fe sense obres és una fe morta. El culte litúrgic sense amor és un simple ritual buit. Cal unir les creences amb la pràctica de l’amor i la caritat. Perquè on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Déu és amor. "Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dona és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans”. (Mc 7,6-7) 

La tradició bíblica explica poèticament en el llibre del Gènesi que en els inicis de la humanitat, en el jardí de l’Edèn, on habitava l'home i la dona, hi havia l'arbre de la vida i l'arbre del coneixement del bé i del mal. Des de llavors la vida i la moral estan unides, i la moral ha establert unes veritats, que tots els deus respecten, i ajuden als homes i les dones a gaudir de la vida amb plenitud. "La vostra paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat" (Jn 17,17)

Glosses per la vida quotidiana

En la vida cal prendre partit. Cal decidir-se i optar. No valen les postures eclèctiques o adoptar la neutralitat acomodada per no haver de prendre una decisió. Hi ha molts moments que cal explicitar on ens situem, en quin costat de la història ens posicionem. Hi ha molts moments que no valen les mitges tintes. “Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda” (Lc 2,34) 

Cal ser més pacients del que habitualment acostumen a ser. La impaciència ens anul·la sovint l’enteniment. La immediatesa sembla ser el lema de la nostra època. Però nosaltres hem de saber practicar la perseverança. Ella és la virtut que ens permet tenir la persistència necessària per aconseguir les nostres fites i objectius. L’esforç continuat dona els seus fruits. “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la paraula de Déu i donen fruit amb perseverança" (Lc 8,15)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que ens sentim abatuts perquè els esdeveniments no van com esperàvem. Són situacions de desesperança i defalliment, ens sentim febles i dissortats. En aquests instants necessitem trobar persones que ens proporcionin l’acolliment, la calidesa i el reconfort espiritual que ens facin reviure el goig de viure i l’esperança. “Senyor, Déu nostre, veniu a alliberar-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada;salveu-me per l’amor que em teniu. Que no en tingui un desengany, jo que us invoco” (Salm 31(30)17-18)

 La innocència és, entre altres accepcions, la condició de qui no ha fet el mal i ignora el que és el mal. És la innocència dels nens. Els adults, ho sabem tot i, malgrat això, no renunciem al mal. L’elogi de la innocència dels nens és la reivindicació de la netedat de cor. Hem de viure sincerament, sense calcular en benefici propi o ignorat el mal que podem fer. “Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel” (Mt 18,3) 

En tot moment i en qualsevol situació hem de saber descobrir la transcendència de cada instant. La contemplació en la quotidianitat ens ajuda a adonar-nos de la bellesa de les petites coses i l’evocació del valor transcendent. Cal saber aturar-se, parar del brogit que vivim, i des del silenci interior meravellar-nos en la descoberta de les dimensions profundes de les persones, dels fenòmens naturals i tot allò que ens ajudi a projectar-nos més enllà dels nostres cors.

“Glorieu-vos del seu nom, que és sant,
alegreu-vos de cor, els qui cerqueu el Senyor.
Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder,
busqueu sempre la seva presència”.

Salm 105 (104) 3-4