Ortodòxia i autoritat

La por de viure en el buit porta algunes propostes del pensament actual pot empeny a alguns sectors eclesials a refugiar-se en les seves seguretats i a buscar, desesperadament, la protecció de l’ortodòxia i de l'autoritat.  Davant dels canvis del temps moderns i la ruptura de l'univers moral fins ara unificador de les societats occidentals, es torna a mirar a les comprensions tancades de la religió i a una ètica estricta com a resposta defensiva davant el nou ordre social i cultural.

Davant la incertesa i inquietuds abunden les fugides cap a les seguretats del passat. Es proposen models de restauració d’èpoques en les quals el cristianisme era culturalment dominant. Aquestes mirades restauracionistes voldrien tornar a unir la sort del món al destí de l'església, recuperant la idea de que només hi ha salvació si el món està sacralitzat. Es una actitud defensiva davant l’actual secularització de la societat i el desconcert que això causa. En el fons, aquest sector eclesial està presoner dels seus temors, neguits que, combinats amb la desil·lusió i la nostàlgia, i un cert sentiment d’impotència, defineixen el seu estat d’ànim. 

Vespres ortodoxes

L’altra dia vaig participar en les vespres de la parròquia ortodoxa de la Protecció de la Mare de Déu (carrer Aragó 181 de Barcelona) en ocasió a la vigília de la festa de Santa Eulàlia. Festivitat molt celebrada en aquesta comunitat on els cristians ortodoxes catalans d’origen i eslaus de tota mena celebren en llengua catalana la seva fe. Abans de començar la litúrgia, una nena, de no més de quatre anys, demanà a la persona que m’acompanyava que l’alcés, perquè no arribava per deixar una espelma encesa en record a la seva mare morta. A les esglésies ortodoxes cremen constantment espelmes com intersecció per demanar favors, agrair la bona salut o com a record dels difunts.

El gest de la nena va commoure. Amb el seu gest volia mantenir viu el record de la seva mare morta no feia massa temps. Ho feia amb tota naturalitat. Si miro al meu entorn em dóna la impressió de que no és recorda amb tanta naturalitat els morts. Més aviat el record dels morts es troba a la perifèria de la realitat i només és evocat en moments significats: en els enterraments i el dia de difunts. Fora d’aquests moments només tenim notícia de la mort com un element més del telenotícies o com un fet casual en una pel·lícula d’acció. La familiaritat d’aquestes notícies ens ha portat a banalitzar el misteri de la mort i perdre la noció de que la vida és una successió de morts que ens han precedit, de la mateixa que cadascú de nosaltres ho serà pels que venen després. Aquest sentiment de pertinença a una continuïtat històrica és el que permet mantenir viva l’evocació del record de la mort i no la seva banalització.

El memorial dels morts és encara viu en les comunitats religioses. Gràcies a ell es senten en continuïtat històrica d’un passat comú. La nostra societat està mancada d’aquests signes. Només, de tant en tant, alguna iniciativa solidari ens convoca a encendre algunes espelmes en record dels morts innocents per causa de la injustícia.