dimarts, 30 d’abril del 2013

La honestedat de l’abat Josep Maria Soler


Vull defensar la honorabilitat i honestedat del pare abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler. El conec, m’identifico amb el que pensa diu i fa, i em sento en comunió amb la seva comunitat benedictina. Ara l’abat, a més d’estar en el centre de la crítica d’alguns catòlics anònims, és objecte d’atac per part de la caverna mediàtica. L’editorial d’ahir de l’ABC, a més d’una difamació, és un perversió jurídica. Resulta que l’acusador, l’editorial del diari, no ha de demostrar la veracitat de la seva acusació, sinó l’acusat ha de provar que és innocent. Això és pervers perquè en termes jurídics existeix el principi anomenat onus probandi (càrrega de la prova). Aquest indica que allò que es normal es suposa, mentre lo anòmal es prova. Per això també es diu  affirmanti incumbit probatio, es a dir,  qui afirma quelcom ho ha de provar.

Prou de grolleres manipulacions i difamacions. A Madrid hi ha uns diaris ABC, la Razón, el Mundo i la Gaceta de los Negocios, cada un amb el seu estil, que han agafat l’estratègia de la difamació per torpedinar el procés sobiranista català. ¿Com ho fan?. Escampant rumors sobre la honorabilitat d’algunes persones. ¿Amb quin objectiu? introduir dubtes en la societat catalana i convèncer als espanyols que hi ha persones a Catalunya que volen ser independents per escapolir-se de la justícia espanyola i així tapar les seves corrupcions particulars. Des de fa mesos han disparat contra peces de caça major. Intentaren desestabilitzar al president Mas vinculant-lo a uns problemes fiscals del seu pare. A continuació ho han intentat fer amb el president Pujol a través de les actuacions del seus fills.

Ara volen vincular al pare abat Josep Maria Soler, abat de Santa Maria de Montserrat, a una important donació econòmica de l’empresari José Maria Ruiz Mateos. Que la fundació del monestir hagi rebut una aportació onerosa, no ha de fer pressuposar unes finalitats diferents més enllà de la donació gratuïta. Si jo tingués diners, faria el mateix. Cadascú és lliura d’administrar les seves obres caritatives com li plagui. Però el diari ABC opta per altres interpretacions. L’estratègia comunicativa d’aquest diari és fer mal allò que és catalanista. Tornen a difondre dubtes per tal de vincular una persona honorable a un comportament reprovable. De nou, el mateix esquema, afavorir que els ciutadans creguin que hi ha persones a Catalunya que volen la independència per tapar corrupcions particulars. 

dilluns, 29 d’abril del 2013

Inversió política


Expliquen que quan els accionistes de l’empresa alemanya Siemens veieren baixar els beneficis per l’existència de comportaments corruptes en la seva màxima direcció i entre els seus directius més destacats emprengueren algunes mesures dràstiques. En primer lloc acomiadà tota l’alta  direcció i molts directius. A més, la nova direcció  estimulà que els empleats denunciessin els comportaments corruptes a fi d’extirpar-los de l’organització i depurar responsabilitats. A Siemens aquestes decisions foren impulsada pels accionistes perquè veien que la corrupció incrementava les pèrdues.¿És aplicable el model Siemens a la política?

Al nostre país ho dubto. En aquest àmbit es dóna un fenomen similar a la inversió tèrmica. Els ciutadans, estament anàleg als accionistes de Siemens, tot i veure incrementar la desafecció política segueixen premiant les forces polítiques amb persones condemnades per corrupció o de comportaments foscos. Això és obvi en algunes comunitats autònomes o ajuntaments. Els ciutadans semblen distanciar-se de la corrupció i en el seu comportament electoral mostren simpatia amb persones o partits tot sovint relacionats amb actituds moralment reprovables.

¿Com es pot canviar aquesta situació?. No ho sé. Intueixo que és difícil. Però, malgrat les dificultats, cal prendre algunes mesures decidides i vèncer resistències. Es poc probable que l’estament polític, de forma genèrica, prengui decisions que comportin perdre bona part dels seus privilegis i prevalença social. Intueixo que l’únic camí possible és que els polítics més il·lustrats, responsables i èticament irreprensibles es posin d’acord, al marge dels seus partits respectius, i impulsin un dràstic procés de reformes. Serà un camí dur, ple de dificultats i rebel·lions, però si no és fa d’aquesta manera la ciutadania seguirà desconfiant dels seus polítics i s’incrementarà la distància entre ells i la cosa pública.

diumenge, 28 d’abril del 2013

Islam de Catalunya, situació crítica


Els meus amics saben que sóc persistent en la defensa de les idees o en la consecució d'algun objectiu. Reconec que actuar com a gota malaia alguns cops m'ha ajudat i altres no, fins i tot em pot haver perjudicat. Però ara estic convençut, he de tornar a insistir en un tema que he tractat anteriorment: la progressiva radicalització d'alguns musulmans a Catalunya. A més de les notícies proporcionades pels medis de comumcació existeix una realitat més silenciosa, peró força eficaç per la radicalització de les comunitats musulmames catalanes. Les dades són elocuents: els oratoris estan més concorreguts i els signes corporals de la vivència fonamentalista de l'Islam dels musulmans són més evidents arreu.

El procés de radicalització és complex, doncs el resultat de múltiples factors. De la mateixa manera que cal esbrinar les cause és necessarim conèixer els seus efectes. Lamentablement el trànsit cap a un islam radicalitzat i extrem és lent, però les seves conseqüències són evidents: inseguretat ciutadana i amenaça a la convivència. Només cal repassar els diferents ensurts associats a la radicalització extrema d'alguns musulmans per descobrir que en els origents hi ha persones aparentment integrades a la societat. Aquesta és la gran paradoxa que expressen els analistes: perquè persones, aparentment normals, alguns amb estudis, de sobte opten per una via de violència extrema que ens empeny al terrorisme en nom de la seva religió.

Tornem a les causes. Els responsables de les comunitats musulmanes a Catalunya alerten, cada cop amb més insistència, que són més clars els indicis que hi ha una suau progrés cap a la radicalització d'algunes persones. L'absència d'un treball directe amb aquestes comunitats, les seves dificultats estructurals, algunes degudes a la pèrdua de subvencions, per poder organitzar les disperses comunitats musulmanes està facilitant l'aparició de persones que intervenen per exaltar els ànims d'alguns musulmans. La seva penetració en les comunitats és fàcil, tenen recursos i faciliten predicadors, i el seu radicalisme troba fàcil acollida per la precarietat d'aquestes comunitats i els dubtes d'identitat d'alguns dels seus membres. En aquestes condicions, és fàcil el pas a la comprensió fanàtica de l'Islam. D'aquí la meva alerta.

Les mesures preventives no s'esgoten en els serveis de seguretat ciutadana sinó en una actuació política que normalitzi l'Islam a Catalunya. Del contrari, en lloc d'uns Islam català tindrem un Islam desarrelat i desorientat. Les decisions d'alguns ajuntaments de situar els centres de culte islàmics a les perifèries urbanes és un error, a més d'introduir una segregació en la pràctica del culte que, a la meva modesta opinió, altera la igualtat garantida per la llei de llibertat religiosa. Situar els oratoris a les perifèries urbanes és afavorir la seva invisibilitat i aquest és precisament el que busquen els sectors més fonamentalistes ja que així tenen més marge de maniobra per actuar i fugir al control social. Com es pot veure, la política envers les comunitats musulmanes és important, vital i cal encertar-la per tal d'assegurar la convivència avui i en els propers anys. Encara hi som a temps.

dissabte, 27 d’abril del 2013

Escoltar amb orella ben atenta


Déu ens parla a través dels signes que ens envolten. El propi sant Benet ens ho recorda “escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix  la veu divina” (Regla v9). No hem d’esperar una intervenció extraordinària de Déu per saber-lo trobar. Ell es manifesta constantment a través de múltiples signes, situacions i persones que fan de la seva presència un esdeveniment normal. Només cal no tenir els cors endurits per saber-lo trobar. Cal educar el nostre cor, amarar el nostre esperit per saber descobrir aquesta presència constant del Senyor. Hem de tenir els ulls i les orelles, en definitiva, els nostres sentits a l’aguait per saber reconèixer el Senyor al costat nostre. Això ens apropa als deixebles del Senyor Jesús, que caminaren al seu costat sense saber-lo descobrir. Demanem a Déu que ens doni prou claredat per saber descobrir la seva presència en la nostra quotidianitat.

Però l’estar atent no és garantia de que sigui fàcil descobrir com Déu es manifesta al nostre costat. Manllevant una expressió de sant Joan, Benet ens diu que cal mantenir-se corrent perquè del contrari ens pot sorprendre les “tenebres de la mort”. És propi de la condició humana mantenir aquesta tensió entre el bé i el mal, entre la vida i la mort. Creure en el Senyor no és una garantia de sentir-lo aprop, però ell en deixa a la nostra responsabilitat actuar amb coherència amb el seu amor en mig d’un món en el qual el mal hi busca un lloc per fer-hi també estada. Benet ens demana estar atents i vigilants per no deixar-nos emportar per inèrcies que puguin retornar-nos a les tenebres. No és suficient dir “Senyor, senyor” per guanyar la vida eterna. Cal articular un amor actiu i operant als germans per fer real la presència del Senyor en la nostra societat i demostrar la força transformadora de l’amor. Sí aquest s’encarna en la nostra societat, si guanya espais de credibilitat i és evident la seva força transformadora, poca cosa podran fer les tenebres. Aquesta és la nostra responsabilitat. Ser testimoni de l’amor de Déu, de la seva veritat i esperança, per evitar el domini del regne de les tenebres de la mort.

divendres, 26 d’abril del 2013

Monestir de Santa Maria de Montserrat, fidelitat sense subordinades


Demà és la Mare de Déu de Montserrat, una gran festivitat pels catòlics catalans. És la festa de la patrona de Catalunya, fogar d’esperances i devocions. Centre de la pietat popular de moltes generacions de catalans. En la Mare de Déu de Montserrat els catalans han projectat les seves fes i també els seus anhels. La Verge montserratina està associada a una comunitat monàstica benedictina que durant centenars d’anys, a prop del miler, ha mantingut viva la religiositat popular associada a la veneració d’aquesta imatge secular. Gràcies al seu servei a devoció popular, la comunitat benedictina ha estat, al llarg de varis segles un referent viu de la dignitat dels catalans.

En els moments més difícils de la història de Catalunya la comunitat benedictina del monestir de Santa Maria ha estat fidel al servei del poble català. Aquest compromís li comportà penúries i dificultats, com fou la seva total destrucció del monestir durant la Guerra del Francès, amb la pèrdua de la riquesa històrica i cultural del seu arxiu i biblioteca. Els monjos reconstruïren el monestir amb tenacitat i esperança. Quan tot semblava indicar un període d’estabilitat els processos desamortitzadors tornaren a fer trontollar la comunitat i de nou, després d’un període d’incertesa, els monjos hagueren de tornar recuperar la vida monàstica. Anys més tard, aquesta comunitat s’implica activament en la recuperació política i cultural de Catalunya durant la final del segle XIX i inicis del XX.

La Guerra Civil, i la persecució religiosa d’aquell temps, ocasionà l’assassinat de vint monjos i la dispersió de la comunitat. Novament foren anys difícils de recomposició de la vida monàstica sota la protecció de la Mare de Déu. Durant el llarg període del franquisme el monestir de Santa Maria de Montserrat fou un exemple de reconciliació entre els que havien estat enfrontats en la guerra. A partir de l’any1947, amb les festes de l’entronització de la Mare de Déu al nou tron, la comunitat benedictina esdevingué un referent per la recuperació de la identitat nacional de Catalunya, l’entesa i la regeneració democràtica del país. Des de llavors el seu compromís ha estat actiu i generós amb Catalunya. Per això aquest matí, escoltant les paraules del pare abat Josep Maria Soler a TV3 defensant la dimensió nacional de Catalunya i el dret a fer la consulta he pensat que la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat ha sabut concretar sense subordinades la seva fidelitat al poble que manté viva la devoció a la seva Mare de Déu.

dijous, 25 d’abril del 2013

Resistència o complicitat en la reforma de la cúria


El papa Francesc ha anunciat el seu propòsit de tenir una cúria vaticana amb "més representació i més col·legialitat". Una cúria amb "més diàleg en sentit bidireccional en una organització moderna i eficient". Una cúria amb una plena "revaloració de l'ofici episcopal". Una cúria amb "sobretot menys italians". Per fer-ho, el papa ha creat una comissió de cardenals que hauran de començar a treballar en el proper mes d’octubre. La reforma de la cúria no és un objectiu nou. Ha estat formulat de moltes maneres al des de fa temps, però sempre han sorgit nombrosos obstacles. Les resistències han estat enormes i insalvables. Fins i tot, els diferents papes que ho han intentat han hagut de renunciar-hi.

Alguns analistes consideren que el primer intent seriós de reforma començà trenta anys abans del Concili Vaticà II. En el document de 1931 titulat “De quibusdam rebus in ecclesiastico regimine emendandis", és a dir, "Sobre algunes coses que cal canviar en el govern eclesiàstic" ja es proposen diverses iniciatives de reforma curial. Es tracta d’un breu text escrit probablement pel redemptorista holandès Willem Marinus van Rossum (1854-1932) creat cardenal per Pius X l'any 1911 i prefecte de "Propaganda Fide" amb Benet XV i Pius XI.

Es un document dur i sever amb la situació de l’església del seu temps. Segons aquests document "la major part dels bisbes, en comptes de ser d'aquest caràcter fort tan necessari avui, en comptes de ser personalitats dinàmiques i actives, encara que homes piadosos i religiosos són efectivament al mateix temps mediocres, i inclusivament menys que mediocres. Alguns són apàtics , tímids, indolents o vanitosos, altres són conformistes, buròcrates o introvertits, molts són administradors maldestres i ignorants. [...] A vegades tot l'episcopat d'un país sembla una col·lecció de esguerrats”. Per De Valk, si realment ell és l’autor del text, "el problema està agreujat per la tendència de la Santa Seu de nomenar només prelats obedients i complaents".

La opinió sobre els cardenals tampoc és benèvola: “Pel que fa als cardenals - el senat de l'Església i els electors del Papa - la situació és encara pitjor, particularment en el cas dels que estan treballant a la cúria romana. El sacre col·legi conté massa prelats insignificants que han aconseguit el seu rang per no haver fet mai preguntes incòmodes. El mèrit de moltes eminències no és la seva excel·lent experiència pastoral o la seva cultura, sinó haver treballat en una oficina vaticana durant un lapse molt llarg. Sense cap coneixement real del món o de la vida de l'Església universal, són no obstant això promoguts automàticament i col·locats en llocs de comandament molt superiors al seu modestos talents”.

Aquesta crítica s’estén també en referència a l'excessiu component italià de la cúria: "gairebé la meitat dels cardenals i la gran majoria d'ells són italians, com si l'Esperit Sant tingués preferència per la nació italiana ("veluti si sols Italos Spiritus Sanctus dignes invenerit ut eos tamquam S. Pontificis et propers consultors et electors illustraret "). Això només agreuja la qüestió, perquè encara que els italians poden tenir molts talents, ells no són certament coneguts per les seves capacitats organitzatives. Per a l'Església universal, això és al mateix temps un insult i una injustícia. Els pocs excel·lents prelats estrangers presents a la cúria són un exemple de quin podria ser l'alternativa ".

Les alternatives proposades en el document de 1931 són diverses. En relació al nomenament dels bisbes es diu: “Calen canvis radicals en el sistema de reclutament o elecció [dels bisbes i dels cardenals]. El nomenament dels bisbes no hauria de ser deixat exclusivament a la Santa Seu, on generalment els candidats són pocs coneguts, mentre les informacions recollides són amb freqüència tendencioses o poc fiables”. En relació als cardenals es proposa: “per emfatitzar el caràcter universal de l'Església, el sacre col·legi hauria de ser internacionalitzat i el nombre dels italians hauria de ser dràsticament reduït. S'hauria de promoure el caràcter internacional de la cúria romana, els anomenats càrrecs cardenalicis haurien de ser abolits. Només els veritables prínceps d' l'Església, coneguts per les seves eminents qualitats, haurien de ser elevats a la porpra; homes educats, piatosos i entusiastes que coneguin el món, siguin experts, ben informats i, en conseqüència, capaços d'actuar com a veritables consellers del Papa ".

En relació a la informació que gestiona la cúria es suggereix que aquesta s’hauria d’enriquir amb "experts seleccionats internacionalment, que puguin actuar o reaccionar veloçment; s'haurien d'obrir nous canals de comunicació per a evitar que puguin arribar a la Santa Seu només informacions parcials i tendencioses. D'aquesta manera, l'estat dels assumptes de l'Església universal pot ser controlat més de prop i podrà ser més fàcil comunicar amb els bisbes, guiant-los i amonestant-los si fos necessari ".

Tot això fou escrit fa més de vuitanta anys. A la llum de la seva anàlisi i de les seves propostes sembla que s’hagi aturat el rellotge per la cúria vaticana. Espero que el papa Francesc pugui dur a bon port el seu propòsit sens que ningú l’aturi o l’aparti de la tan necessària reforma.

dimecres, 24 d’abril del 2013

De res massa


Si fa pocs dies parlava de l’estoïcisme i afirmava en quins aspectes m’hi identificava, avui puc complementar aquesta confessió amb l’elogi de l’epicureisme. Aquest sistema filosòfic defensa la recerca d'una vida bona i feliç mitjançant l'administració intel·ligent de plaers i dolors, l'ataràxia ("absència de torbació") i els vincles d'amistat entre les persones. Afirmar una certa capacitat de contenció davant del plaer o del dolor, no comporta negar-los, sinó saber administrar-los adequadament tal como proposen els partidaris epicureismes. Com diu un bon amic meu, es seguir la filosofia grega “de res, massa” tal com deia una sentència gravada en el temple de Delfos que Sant Jeroni atribuí a un dels set savis de Grècia. Bon lema per identificar un dels camins de la felicitat.

De res massa aporta una bona guia per orientar el comportament dels individus. En el Regla de sant Benet, en les recomanacions per l’abat es diu “en la correcció ha
d'obrar amb prudència i no fer "de res massa", no sigui que, volent fregar massa el
rovell, es trenqui el vas”. Aquesta recomanació és una bona guia per caminar per la vida, en tots els àmbits i a tots els nivells. El plaer o la felicitat preconitzat pel epicureisme anava més enllà del gaudi del cos, tal com era entès pels hedonistes, doncs havien de trobar-se equilibrats amb el desenvolupament de l’intel·lecte. La felicitat, tal com jo penso, ha trobar-se en l’equilibri de la ment i el cos, i en aquesta relació harmònica neix la serenitat. Aquest visió particular de l’epicurisme m’ha portat a considerar que el camí de la felicitat es troba en el gaudi de coses petites, properes i fàcils de construir a partir d’un mateix i amb les persones que estimes.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Sant Jordi


Avui és el meu sant patró. Estic content de dir-me Jordi. Amb aquest nom, els meus pares volien comunicar el sentiment de pàtria que els animava i defensaven. Perquè per ells, Jordi, era el sant patró de Catalunya, el país que estimaven i que una cruel guerra havia estroncat les seves possibilitats així com les seves joventuts. Per això, que el seu fill, primogènit, i després únic, es digués Jordi era un acte de resistència activa en defensa de Catalunya. Penso que actes d’afirmació d’aquesta mena foren bastant extensos durant uns quants anys. Aquest desig dels meus pares amb el meu patronímic m’ha acompanyat tota la vida. Ha estat l’estigma ben agradable que sempre he defensat com a mostra de la catalanitat que volia compensar un primer cognom més peculiar.

Sempre m’han dit i cridat per Jordi i mai he permès la castellanització del nom. Em passa el mateix amb el res del Parenostre que sempre el prego en català. Algun cop m’han dit Jordiet, i a quin Jordi no li han dit, i esporàdicament Toti. Recordo que el meu primer pasword en el món de la informàtica, allà pels finals dels anys vuitanta del segle passat, fou Toti Baruc en una mena de sincretisme absurd entre noms cristians i jueus.

No sé si sant Jordi existí, més aviat els entesos en tenen dubtes raonables, però la seva icona de la llegenda medieval em resulta simpàtica: una cavaller matant a un drac que, suposo, deuria estar assetjant a una damisel·la en perill. El que no explica aquesta llegenda és si al final de la història el cavaller es casà amb la dama o se s’anà  a salvar-ne altres. En aquest cas, sant Jordi hauria estat un precursor avant la lettre  del mite de don Joan.  Una altra icona del meu patró que m’agrada molt és el sant Jordi vestit com a romà, sense drac ni donzella, sinó simplement amb l’espasa i escut en repòs que pintà Josep Obiols a sala abacial del monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquesta imatge va tenir una gran acceptació durant els anys seixanta, a causa de les moltes i repetides reproduccions en tota mena de suport, jo mateix vaig dibuixar-la al carbó en com a mural en una paret de l’agrupament escolta de Sant Antoni Abat de Barcelona. L’èxit d’aquesta imatge estava que, durant un temps, es proposà com a model per la joventut catalana dels anys seixanta. Aquestes imatges endolcides del soldat de la Capadòcia contrasten amb el seu ús com a patró de croades i el seu ús com miles Christi per protegit altres combats fets en nom de la fe.

M’agrada molt el sant Jordi que els catalans ens hem apropiat com el nostre patró de la gent que s’estima. La rosa i el llibre que avui massivament ens regalem demostra el valor cívic del nostre poble. Som capaços de seguir celebrant el sant patró de la Catalunya secularitzada en un dia feiner i omplir de roses i llibres els nostres carrers. Visca sant Jordi. Que per molts anys podem veure els amant, joves i vells, agafats de les mans amb un llibre i una rosa. Perquè això és, sens dubte, el valor d’aquest dia: les persones que s’estimen ho diuen i viuen pels carrers. Visca sant Jordi.

dilluns, 22 d’abril del 2013

El meu estoïcisme convingut


Mirant la meva actitud davant la vida penso que, més d’un cop, tinc un comportament que recorda als postulats de l’estoïcisme. Aquest sistema filosòfic fou fundat per Zenó de Cítion (336 aC-264 aC) i el nom d’estoic prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoà) d'Atenes. L’estoïcisme compren una visió i unes doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Fins aquí la meva similitud, ja que és evident que no comparteixo la seva peculiar cosmovisió ni la radicalitat de l’estoïcisme davant del plaer o el dolor; però sí m’identifico amb una certa contenció davant d’ells. En aquest sentit, sóc una persona mesurada i que, puc excedir-me, en l’austeritat o control dels desitjos.

Trobo encertada la visió ètica dels estoics. Especialment la seva d’aconseguir la felicitat (eudaimonia), fonamentada en viure en harmonia amb el món adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través d’un vincle universal, identificat per ells com a Logos, principi racional del qual participen tots els éssers. També m’identifico parcialment amb la seva visió de la felicitat. Especialment si aquesta s’entén com a resultat de la capacitat dels humans d’adaptar-nos a les circumstàncies sense posar-hi més topalls que els produïts per la pròpia capacitat d’autosuficiència personal. Aquests límits no han de ser imposats, sinó identificats des de la pròpia decisió de l’individu.

diumenge, 21 d’abril del 2013

En defensa de l’abat Soler i de l’abadessa Viñas


De nou es critica al pare Josep Maria Soler i la mare Montserrat Viñas, el primer, abat de Santa Maria de Montserrat i la segona, abadessa de Sant Benet de Montserrat. El dos monestirs benedictins situats al redós de la muntanya de Montserrat són acusats d’haver entrat en un període de notòria decadència. Els arguments crítics destaquen que ens aquests monestirs hi ha una feble vida interior que afavoreix una espiritualitat dèbil i escasses vocacions. Els crítics contraposen aquesta situació a l’enfortiment d’altres monestirs en altres contrades. És el mateix argument fet servir, de forma reiterada, per acusar als responsables del seminari conciliar de Barcelona d’haver fracassat. Els de fora estan millor perquè les dades estadístiques demostren que estan en el bon camí i això és atribuïble a que saben on van.

Segons els detractors dels monestirs de Montserrat la causa d’aquesta situació és que tenen un greu problema d’identitat monacal davant del qual no tenen cap alternativa. Per tal de camuflar aquesta circumstància s’agafa el catalanisme com a substitut d’aquesta identitat perduda. De nou, es fan servir comparacions amb altres monestirs per donar solidesa a l’argumentari. Tot això, es diu, afavoreix la pèrdua de vocacions sòlides i ben fonamentades.

,Davant de totes aquestes crítiques vull defensar l’abat Soler i la mare abadessa Viñas i, de forma indirecte, al bisbe de sant Feliu on estan incardinats aquests monestirs. Defenso unes realitats monàstiques que conec força bé. Puc dir que la vida cristiana i comunitària d’aquests dos monestirs és intensa i coherent amb la regla de sant Benet i les constitucions de l’ordre benedictina. La seva força neix del convenciment d’una vida espiritual fonamentada en la pregària, el treball i el compromís amb la societat on viuen. La dimensió claustral no comporta l’aïllament del món, sinó l’obertura a ell per estar al costat del poble, en general, i de la comunitat creient en particular. Cada monjo i monge fan costat a partir dels seus carismes particulars conscients de que fonamenten el seu compromís en una vida comunitària de pregària.

Les comparacions són sempre parcials, ja que els elements d’anàlisi no contemplen tota la realitat i poden aturar-se en alguns qüestions parcials de la pròpia realitat. La visió eufòrica sobre algunes realitats monàstiques es poden matissar alhora de valorar el testimoniatge de fe que donen. Aquí és certament on sorgeixen les meves discrepàncies amb aquests models de monestirs. Sense negar la gran vocació monàstica dels seus membres crec que la seva visió monacal no apropa l’Església a la comunitat humana del nostre temps. En aquest sentit, m’agraden més aquells monestirs que, tot i les seves limitacions i dificultats, pretenen trobar a Déu, com deia la gran reformadora monàstica, santa Teresa de Jesús, “entre pucheros anda Dios”. En aquest cas, la metàfora de la cuina permet parlar de monestirs que s’han obert al món, han deixat que el món penetrés fins a les seves cuines i han acollit les necessitats de sentit dels homes i dones d’avui.

dissabte, 20 d’abril del 2013

No endurir els cors


La urgència de despertar-nos que el pare sant Benet planteja en la introducció de la seva Regla és poder veure i escoltar a Déu; “i, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: "Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors" (v9-10).  Cal tenir els ulls ben oberts per veure la “llum deífica” i tenir les orelles ben atentes per escoltar al Senyor. Tant en un cas com en un altre, la presència del Senyor és per acollir el seu mestratge misericordiós. Gràcies a l’ensenyament amorós de Déu podrem sortir d’aquest estat de somnolència que ens trobem i percebre el “temor de Déu”. Cal “escoltar amb orelles ben atentes” el que el Senyor ens mana.  i encara: "qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l'Esperit a les Esglésies". I doncs, què diu? "veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort" (v 11-13).

Els individus de la societat contemporània sentim moltes coses, vivim immersos en el soroll. El brogit de tràfec; les campanyes de marketing que constantment ens empenyen al consum; les notícies; els sorolls de la feina, etc.. És molt propi del nostre temps aquesta convivència amb el soroll. Però, sabem escoltar?. Ens costa sentir, parar l’orella i incorporar en els nostres cors els missatges externs. Tenim el cor endurit per escoltar, no només a Déu, sinó a tot el que ens parla al nostre voltant. Per això Benet ens urgeix a no “endurir els nostres cors” perquè només així podrem “sentir la seva veu”. La veu de Déu i la que ens parla a través del rostre de moltes persones que tenim al voltant.

divendres, 19 d’abril del 2013

És hora de despertar-nos


En el pròleg de la seva Regla sant Benet es diu “aixequem-nos, doncs, d'una vegada, que l'Escriptura ens desvetlla dient: "Ja és hora de despertar-nos" (v 8). Les paraules de Benet s’adrecen a la mobilització personal per actuar en una direcció. Però per fer-ho, ens hem de despertar. Això sembla contrastar amb la sensació de passivitat que domina en una part important de la societat. Vivim en uns moments de gran passivitat i conformisme generalitzats davant de tot el que se’ns és donat com a inqüestionable. El dubte no és cap disciplina de pensament i no hi cap interès manifest per la veritat. Més aviat predomina el conformisme i el no qüestionament d’un aparent ordre establert.

Les propostes utòpiques, engrescadores, solidàries, encara que algunes siguin molt actives, són minoritàries. L’èxit de l’Estat del Benestar ha contribuït a una important pèrdua de responsabilitat personal i ha estimulat un alt conformisme i adaptació tranquil·la o acrítica als patrons culturals i socials del nostre temps. Els marcs conceptuals dominants han anul·lat tota visió renovadora i compromís envers la solució col·lectiva dels problemes. Enfront d’aquesta situació les paraules de Benet són tot un repte: “aixequem-nos”. És el moment d’estar desperts perquè “ja és hora de despertar-nos” perquè venen temps nous. Aquesta crida de Benet és desafiant .

dijous, 18 d’abril del 2013

Què és la fe?

Admeto la poca originalitat de la pregunta perquè és una qüestió recurrent en la comunitat cristiana. Qui no s'ha interrogat més d'un cop pel sentit de la fe, sobre què significa creure avui? Fer-se de tant en tant aquesta pregunta ajuda al creient a no entendre la fe com una rutina plena de rituals monòtons. Com moltes coses en la vida, i la fe no ho és menys, cal estar-hi amatent perquè es necessita conrear amb atenció i cura. La fe no és un simple acceptació intel·lectual d’una idea abstracta anomenada Déu. És una adhesió, sostinguda per un fiat, a la crida feta per un Déu transcendent sentit com a Pare i que esta revelat per Crist, el qual estimà fins a l’amor extrem testimoni que dóna esperança i confiança.

Déu té la iniciativa de cridar, però som les persones qui acollim aquesta convocatòria. Hi ha una recepció de la crida. Fer-ho o no, forma part de la llibertat humana. El seguiment del Crist aporta confiança de poder vèncer totes les esclavituds que empresonen i en el seu Evangeli les persones experimentem la salvació. Perquè, què és la salvació? sinó sentir-nos lliures de les esclavituds del món. Les velles esclavituds que acompanyen la història de la humanitat: explotació, insolidaritat, manipulació, violència, opressió, injustícia, marginació, desorientació moral, etc.. Situacions que anul·len la llibertat humana i impedeixen la felicitat i la joia de viure.

Tenir fe és acceptar el do de la gràcia de Déu, deixant-se sostenir per la seva providència i confiar en la força operativa d’un amor que tot ho pot. Fins i tot, aquest amor pot vèncer el misteri de la mort; la mort definitiva i les petites morts que provoquen els diversos actes propis de l’egoisme humà. A la pregunta de què és la fe? la resposta es pot resumir dient: és una experiència que surt de la trobada personal amb Déu a partir del seguiment de Jesús, de confiar en la força del seu amor i deixar que aquest transformi tots els recons de la vida. Com digué el papa Benet XVI en l’audiència general del mes d’octubre de 2012 creure és “una aposta de vida que és com èxode, és a dir, en un sortir de si mateix, de les pròpies seguretats, dels propis esquemes mentals, per confiar-se a l’acció de Déu que ens mostra el camí per obtenir la veritable llibertat”.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Els fonaments prepolítics de la política


He llegit un petit opuscle de Francesc Torralba titulat Els fonaments prepolítics de la política editat pel Centre d’estudis Jordi Pujol. En un breu text el professor Torralba descriu i identifica quines són les bases de la política, allò que els anglosaxons anomenen the foundations, els pilars. Principis que si no hi són la vida política s’erosiona i s’enfonsa. Es fonaments no es veuen, però han de ser-hi perquè sinó es ressent la solidesa de l’acció política. Aquests fonaments són bàsicament principis ètics. La seva manca converteix la política en un joc maquiavèl·lic o en un simple espectacle de masses. També pot convertir-se en un intercanvi cínic d’interessos a la plaça pública. Sense base ètica la política deixa de tenir sentit.

Perquè la política pugui acomplir el seu objectiu d’ordenar el consens entre interessos i visions presents en la societat a favor del bé comú ha de garantir que es donin els següents principis. El primer pilar és el principi de llibertat. Sinó hi és no pot haver-hi política. La llibertat té molts rostres: llibertat de creences, llibertat d’associació, llibertat d’expressió, llibertat de moviments, etc.. I per més que calgui posar-se d’acord sobre quins són els seus límits, cal que hi hagi llibertat. El segon pilar és el respecte de la dignitat humana i els drets inherents a ella. El següent pilar és el binomi equitat i justícia. Sense justícia equitativa no hi ha espai per la política. El penúltim principi és el de la racionalitat política. La política exigeix l’exercici de la capacitat d’enraonar. Això vol dir, tenir la capacitat d’aportar raons a l’hora de fer propostes; de motivar l’acció política. El darrer principi és el de la participació. És l’exigència de prendre part en la cosa pública. Aquestes són les mínimes condicions perquè la política pugui existir i orientar-se al bé comú.

dimarts, 16 d’abril del 2013

Presentar un llibre


Avui he presentat el meu llibre La vida en una blog. Estic content perquè ho he fet envoltat de les persones que estimo. Persones que s’han anat incorporant a la meva vida i que han forjat un cor ple de records entranyables que evoquen la calidesa de la vida. Alguns amics no han pogut ser-hi, però a tots els he dut en el cor i la meva mirada els ha trobat en l’espai comunicatiu dels sentiments. Els mateixos que m’han evocat la presència absent de la meva filla que es troba fent les amèriques i a qui reservo el petó més emocionat de tot el capvespre.

Molts cops he cantat “Oh, quin gran goig, quina joia, / quan els germans s'estimen! / Oh, quin goig tan gran / quan els germans s'estimen!” i avui he experimentat novament la veritat d’aquest cànon. És una cançó tranquil·la, que anima a la pau, a la concòrdia des del benestar. Evoca el sentiment que inspirà al salmista a escriure "La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau;/ la fidelitat germinarà de la terra,/ i la bondat mirarà des del cel./ El Senyor donarà la pluja,/i la nostra terra donarà el seu fruit./La bondat anirà al seu davant,/i la pau li seguirà les petjades" (Sl 85). Aquesta és la sensació que he experimentat avui mentre Montserrat Viñas, abadessa de Sant Benet de Montserrat, en Màxim Múñoz, provincial dels claretians a Catalunya, en Jordi Llisterri director de Catalunya Religió presentaven el meu llibre i amb la mirada descobria els ulls de tots els amics que m’heu acompanyat

dilluns, 15 d’abril del 2013

Ha fallat el seny


He sentit un escriptor afirmar acertadament que la crisi econòmica ha estat, en part, perquè s’ha perdut el sentit comú alhora de regular les transaccions comercials. Abans, i no fa massa d’això, la gent comprava poques coses a crèdit o, com a molt, previ a la sol·licitud del crèdit, s’estalvia part del cost de la compra. Però el creixement econòmic sens fre canvià les regles i les costums. Tot es podia comprar a conte d’una prosperitat futura que tenia peus de fang. Quan les coses han anat malament tot l’edifici econòmic organitzat per uns hipotètics guanys s’ha desmuntat.

Està clar que el sentit comú no ha estat el criteri que han seguit els grans gestors financers i econòmics, però ¿l’havien de seguir o és una sentit més propi de la responsabilitat individual?. El sentit comú és una funció intel·lectual que unifica tots els altres sentits. Gràcies a ell es pot discriminar i comparar les dades sensibles, percebre i ordenar sensacions constituint així l'eina que fa possible fonamentar la consciència sobre la realitat sensible i donar una estructura a la imaginació. Aquest concepte els catalans el coneixement com a seny. Això ens ha fallat davant l’empenta irresistible dels duros a quatre pessetes que oferien els mercaders financers.

No estaria de més, interrogar-nos col·lectivament perquè ha passat tot això. Pot ser aprendríem que les virtuts que ens identifiquen col·lectivament s’han anat afebliment sota el domini d’uns valors globals inespecífics i de dubtosa solvència. Durant anys han fallat algunes institucions bàsiques de societat catalana que s’haurien d’haver implicat més activament en la promoció d’unes virtuts bàsiques pròpies del nostre país. 

dissabte, 13 d’abril del 2013

Autoritat i obediència


Pels cristians l’obediència és un camí per fer la voluntat de Déu. A la regla de Sant Benet se’ns diu ”cal que estiguem sempre a punt per obeir-lo amb els dons que ha posat en el nosaltres”. L’obediència és un instrument per fer realitat la voluntat de Déu a partir de les potencialitats que tenen les persones. Obeir, no és més, que projectar allò que som per fer operant la voluntat de Déu. L’obediència ajuda a projectar a l’exterior la bondat que Déu ha posat al nostre interior. Per això l’acte de l’obediència es basa en la corresponsabilitat de qui mana i de qui obeeix.

Som refractaris a l’obediència perquè el paradigma cultural contemporani, forjat en part a partir de l’esperit del maig del 68 del segle passat, rebutja tota autoritat perquè es considera imposició. Però ens cal una nova mirada a l’obediència des de la perspectiva de l’amor. Això és el que proposa sant Benet en la seva regla. Hem de saber traspassar l’ideal monàstic proposat per Benet a la vida quotidiana, fins i tot sense necessitat que al darrera hi hagi una fonamentació religiosa.

Un primer pas és entendre que l’obediència no ha de perseguir els interessos personals de qui té l’autoritat. Cal discernir si l’exercici de l’autoritat cerca desenvolupar els dons que les persones duen al seu interior. Per això, manar exigeix també un moment de discerniment. La pregària ha d’ajudar a revelar si es busquen els camins de Déu a través de les bondats que les persones portem al cor, o s’utilitza l’obediència com una excusa per afavorir els desitjos de poder. L’obediència sempre és cosa, com a mínim de dos i ha de basar-se en la puresa de la relació pare-fill o deixeble-mestre. L’obediència necessita de l’amor per ser efectiva.

divendres, 12 d’abril del 2013

Teresa Forcades i Irene Rigau


En un conversa caçada al vol, dues persones comentaven la notorietat mediàtica de la consellera d’Educació de la Generalitat, Irene Rigau, i de la monja benedictina, Teresa Forcades. Aquestes persones comentaren el perquè d’aquest fet. En el cas de la consellera destacaven que transpirava confiança perquè les seves afirmacions transmetien enteniment. Parla, deien, de forma senzilla i entenedora. Es veu que sap el que diu, és clara i mostra fermesa. En el cas de la Teresa Forcades, a més de mostrar algunes de les anteriors característiques, es destacava la seva capacitat d’expressar sentiments i inquietuds que tenen moltes persones. Fent-ho s’apropa al cor dels ciutadans i formula les seves esperances.

Dues dones, des d’espectres polítics i socials diferents, i amb perspectives distants, tenen la capacitat de construir lideratge social. Els ciutadans necessiten aquest lideratge en uns moments de canvis turbulents, d’alternatives confuses, de situacions de greu desorientació i de patiment personal els ciutadans busquen trobar qui els ajudi entendre el que està passant i sàpiga transmetre’ls confiança de que hi ha futur. Cal que hi hagi persones que formulin en tot moment les inquietuds i esperances de les persones. En el cas de la Teresa Forcades es dóna un valor afegit donada la seva condició de religiosa. La seva activitat de denúncia és acceptada per persones que no comparteixen la seva fe, però li atorguen la seva confiança perquè és monja. Interessant constatació que ajuda a entendre que la fe no és cap obstacle quan el testimoniatge es fa des de la misericòrdia.

dijous, 11 d’abril del 2013

Convicció i responsabilitat


El diàleg del president Mas amb Rubalcalba i Navarro ha estat una bona notícia. El diàleg en política és necessari ja que permet crear consens acostant punts de vista discrepants. A més, escoltar i parlar, independent de que s'arribin acords és un exemple de virtuts cíviques que eduquen la convivència. El diàleg institucional del president de la Generalitat, com abans havia fet amb Rajoy, situa el debat polític en un marc de raonabilitat i no de confrontació gestual. Sense la necessitat d'arribar a cap acord l'actitud dialogal situa l'estratègia política sota la protecció de la intel·ligència, tt i que des d'aquesta perspectiva la realitat quedi matisada pel do de l'oportunitat.

Tot polític coneix la duresa de l'exercici del realisme pràctic. Es el dilema plantejat pel sociòleg Max Weber quan fixava l'atenció en la tensió que es dóna entre l'ètica de la responsabilitat i l'ètica del convicció. Probablement el bon govern exigeix un exercici prudent i equilibrat de les dues perspectives ètiques. De tal manera que, tot i que el cor i el convenciment siguin a voltes impacients i exigents, la responsabilitat intervé per introduir la perspectiva de la plausibilitat. Això comporta que algunes decisions considerades justes i necessàries en una determinada conjuntura s'hagin de repensar perquè la realitat imposa altres lògiques. Per això el dogmatisme o la inflexibilitat són males conselleres del bon govern. Més aviat el governant ha de ser prudent en les seves afirmacions, estalviant contundències innecessàries o postures maximalistes. Els esdeveniments, les conjuntures visibles o submergides, imposen els seus ritmes que es manifesten en allò que es pot anomenar l'oportunitat política. Quan passi això forma part del bon govern la explicació clara, pedagògica i sincera. Buscant la bona comunicació i l'enteniment sense defugir admetre errors passats o decisions precipitades. Fer-ho ennobleix a qui ho fa.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Absències d’or


L'acte de lliurament de la medalla d'or al cardenal Lluis Martinez Sistach en el Palau de la Generalitat fou una cerimònia entranyable. Moltes persones volgueren acompanyar afectivament al cardenal en aquest moment tan notable. Per això hi ha havia una àmplia representació eclesial catalana, de la diòcesi de Barcelona, junt amb una important nombre de membres del govern a més de la presidenta del Parlament i pocs parlamentaris. Però també eren evidents i notables algunes absències.

Faltaven representants d'altres forces polítiques, llevat dels que formen part dels partits de govern. Excepte algun diputat no governamental, hi faltaven els líders i membres destacats de la majoria de forces polítiques catalanes. La seva absència en un acte que, a més de distingir a la persona del cardenal, honorava el servei de l'església catòlica a Catalunya, fou un fet destacable i, en certa manera, incomprensible. El lliurament de la medalla era un acte cívic, que no comportava cap adhesió a les creences del cardenal,  i  per això hauria d'haver interessat a les forces polítiques absents. Perquè, en un moments d’escassetat d’institucions que aporten significats, l’Església catòlica té encara una important funció social. Un altre estament absent fou el món de la cultura, llevat també d'alguna personalitat aïllada. Si bé és cert que aquest món és plural i heterogeni, més anticlerical que clerical, va estranyar-me que no assistissin alguns creadors que sempre s’han mostrat sensibles i respectuosos a les virtuts cristianes. Aquesta absència sorprèn especialment perquè el cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat una persona amant del diàleg franc i obert amb el món de la cultura com a ho ha demostrat a través de la fundació Joan Maragall que sosté i nomena el seu president. 

També fou sorprenent l'absència de representants d'altres confessions. Per la composició dels assistents cal dir que fou un acte de catòlics. Aquesta situació resultava xocant amb el continuïtat interès del cardenal Lluís Martínez Sistach de propiciar l'ecumenisme i el diàleg interreligiós a través d’institucions apropiades, entre les quals destaca el Grup de Treball Estable de les Religions (GTER). Institució propiciada i cuidada pel cardenal de Barcelona. Va sorprendre'm no trobar les altres religions en un acte que tenia una  clara significació de reconeixement del paper social de les religions a través d’honorar a la religió catòlica. Per més que intento trobar alguna justificació a aquestes absències les raons que trobo són febles i incomprensibles. Pot ser, més enllà de les causes raonables que poden explicar aquests fets, tot pot atribuir-se a un cúmul de circumstàncies que tenen el seu origen  l'atzar. M'agradaria que aquesta fos la verdadera causa.

dimarts, 9 d’abril del 2013

Medalla d’or al cardenal Lluís Martínez Sistach


El president Mas ha lliurat la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya al cardenal Lluís Martínez Sistach. Trobo la decisió encertada que honora a qui la rep i a qui la dóna. És adequat que la màxima institució política de Catalunya honri a un eclesiàstic, de la mateixa manera que atorga aquest reconeixement a altres persones per la seva contribució a la societat catalana. Donar aquesta medalla és una aprovació del que la persona ha fet a la cultura, benestar o cohesió de la societat catalana. És innegable que el cardenal Lluís Martínez Sistach reuneix totes les consideracions per ser guardonat. Ha estat un sacerdot, bisbe i arquebisbe al servei de l’Església i del país.

La seva trajectòria eclesial ha estat un exemple d’acció i contemplació, de mítica i compromís. Aquesta actitud l’ha dut a impulsar iniciatives com la consagració de la basílica de la Sagrada Família pel papa Benet XVI o la cel·lebració d’una edició de  l’Atri dels Gentils a Barcelona. El cardenal Lluís Martínez Sistach és una persona diàleg i amb una comprensió eclesial d’acord amb l’esperit del concili Vaticà II. Vàries iniciatives diocesanes són exemple d’aquesta voluntat dialogal entre les quals es poden destacar el GTER o la Fundació Joan Maragall.

Aquesta creu de Sant Jordi també representa una reconeixement merescut al conjunt de l’Església catòlica catalana per la seva identificació i compromís amb el país, tal com destacà el president Mas. Els catòlics catalans han sabut estar al costat de la societat catalana assumint corresponsablement el llarg procés de recuperació de la dignitat nacional. Fou l’Església catòlica catalana la que preservà l’ús del català com a llengua d’ús litúrgic. També foren algunes institucions eclesials les que han donant cobertura i aixopluc ha a moltes iniciatives socials i polítiques que, en el passat, han garantit la convivència cívica i democràtica.

L’església catalana, gràcies al compromís anònim de persones, comunitats i institucions religioses, ha teixit un gran xarxa de solidaritat que dóna suport dóna suport als sectors exclosos o afectats per la greu crisi econòmica. L’actitud solidari de moltes comunitats cristianes es complementa amb la seva sensibilitat per una caritat que no deixa de lluitar per la justícia social. Moltes d’aquestes comunitats escampades per tot Catalunya recorden a la nostre societat quins són els valors i les virtuts que cal defensar i preservar davant la indiferència i el relativisme moral. El president Mas ha destacat que aquests cristians anònims són un actiu per Catalunya i la seva existència ha de ser coneguda per l’opinió pública. Les paraules institucionals del president de la Generalitat han tingut continuïtat, en un to més personal i íntim, quan s’ha referit a l’esperança que per ell ha representat l’elecció del papa Francesc.

dilluns, 8 d’abril del 2013

¿Per què escric el blog?


Aquesta pregunta me la formulo ara alhora de preparar la presentació del meu llibre La vida en un blog. Vaig començar a escriure el blog a finals del 2008, el mes de desembre. Durant uns dies que estava a casa engripat, vaig decidir emprar el temps de repòs per provar d’entendre que era això dels blogs. Gràcies als consells del bon amic Jordi Llisterri vaig saber com funcionaven i, amb paciència, vaig fer-me un blog personal. ¿Per què vaig decidir-me a tenir un blog?. Crec que hi ha vàries raons.

Escriure sempre m’ha agradat i crec que, a mesura que s’escriu es millora la tècnica. Tot i que, no em considero cap escriptor, sí que valoro que he aprés a condensar ja que el fet d’escriure dos o tres paràgrafs obliga a practicar la síntesi. Una segona raó era adquirir una disciplina. Escric cada dia, exceptuant el període de vacances d’estiu. Fer-ho m’aporta la tranquil·litat d’ordenar el pensament. L’escriptura del blog és un moment de reflexió que ajuda a mantenir l’esperit obert. Sóc un individu que he d’escriure el que penso per poder pensar. Publicar el blog és també una manera de compartir i ser honest amb la gent perquè així saben directament el que penso. Comunicar el que crec i penso és un exercici de transparència que permet no enganyar ni enganyar-me. Crec que també és una forma discreta de pregària perquè reflexiono sobre la realitat a partir del meu procés interior de trobar en ella la presència de Déu.

El títol del blog Vita moleskine deixa entreveure que la realitat procurar estar present cada dia en les meves reflexions. Gràcies el meu blog afronto els meus dubtes, comparteixo les meves creences i esperances, i penso amb il·lusió que tot això pot fer el bé a les persones que el llegeixen. Aquesta seria la petita recompensa d’escriure cada dia el blog.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Ateus devots


Es tracta d'un grup d'intel·lectuals, que diuen no tenir fe religiosa, que s'ofereixen, des de la seva particular visió de la societat,  com a aliats de l'Església Catòlica per defensar els seus valors morals i la seva presència pública en la societat. Ja que consideren que la societat actual necessita de nou els valors i tradicions cristianes. Els representants més coneguts d'aquest corrent són Giuliano Ferrara, director del periòdic Il Foglio, en vida ho va anar Oriana Fallaci, Marcello Pera, antic President del Senat italià.

Alguns mitjans els denominen ateus devots evocant al terme ateu catòlic encunyat per Charles Maurras fundador de l'Acció Francesa. Mentre Marcelo Pera es declara agnòstic, Giulio Ferrera es defineix com teista sense fe. Els dos tenen reclamen a l'Església Catòlica una clara intervenció en la societat per recuperar el pols moral suposadament arrabassat pel desvari social. Els qui vindiquen aquests plantejaments reafirmen els valors cristians com a fonament d'Occident enfront de l'expansió de l'Islam per Europa. Molts dels qui patrocinen aquestes idees no són creients, però consideren que la religió cristiana és l'horitzó cultural comú que els europeus han de defensar.

Aquest grup de pensadors creuen que el progressisme ha conduït a un buit moral per incapacitat de fer propostes del laïcisme. Davant tal situació consideren que aquest buit pot omplir-se gràcia a la recuperació de les arrels cristianes de la cultura europea, després d'assistir a la incapacitat de fer-ho per part del pensament il·lustrat o el racionalisme. Per això recolzaren activament al papa Benet XVI en el seu combat contra el relativisme. A més, basen el seu discurs en la força de la raó. Creuen que gràcies a la raó han descobert la grandesa i actualitat del cristianisme. El cristianisme és, diuen, una força viva que crea civilització i aporta valors per a la convivència cívica.

dissabte, 6 d’abril del 2013

La pregària


Per sant Benet la pregària és el moment privilegiat per obrir-nos a Déu i demanar-li que el nostre obrar sigui un instrument al servei del seu voler. És, en definitiva, pregar en l’acció per fer així realitat el sentit de la demanda que fem en el Parenostre: facis la vostra voluntat. Preguem per demanar a Déu que ens ajudi a que els nostre actes siguin operants a favor de la seva voluntat. La pregària és un moment important pel discerniment cristià. Aquesta comprensió de la pregària proposada per sant Benet ens ha d’ajudar a discernir en tot moment quina és la voluntat del Senyor. És un procés dinàmic i que es renova en cada un dels nostres actes i en les nostres decisions fonamentals.

Benet ens urgeix saber trobar aquesta voluntat de Déu, perquè sinó les persones fàcilment podem allunyar-nos d’Ell a causa de les nostres males obres. Forma part de la nostra condició humana els moure’ns en l’ambivalència del bé i del mal. Ambdós ens acompanyen constantment i necessitem l'ajut constant de Déu, el qual hem de demanar amb pregària insistent, per saber discernir el bé del mal. Malgrat que en algun moment creguéssim certa la possibilitat que Prometeu estigués encadenat en el nostre interior, la història humana il·lustra que el bé i el mal mantenen un combat per esdevenir realitats immutables.

Déu triomfa damunt l'àngel caigut, però no l’ anorrea. Aquest perdura eternament de la mateixa manera que l'amor de Déu és infinit. El mal és erràtic en l'existència humana i busca qualsevol forat per emergir en la història de la humanitat. Bé i mal, són paraules on es condensen moltes expressions que estan associades a moltes vivències humanes. Però que en tot cas són paraules que sempre exemplifiquen dos plans enfrontats sense possibilitats de resoldre el dilema de la seva existència. Però el mal podrà ser vençut pel regne d’amor que ha d'instaurar el Regne de Déu. Però mentre això no passi, el mal busca fer-se present en la nostra història i sant Benet ens ho recorda. Per aquest motiu ens demana pregar insistentment per discernir que les nostres obres no sigui un instrument d’aquest mal.

divendres, 5 d’abril del 2013

Alerta


Ho he explicat en diversos comentaris, però vull tornar a insistir-hi: bona part de la comunitat musulmana a Catalunya té la sensació d’abandonament per part de les diverses institucions de govern del país. Alguns fets són ben eloqüents. Des de fa temps no es reben ajuts pel seu sosteniment i això facilita que les estructures que s’havien d’ocupar de la seva estructuració no tinguin recursos per fer-ho. La manca d’ajuts és un obstacle real per prendre iniciatives encaminades a fomentar el procés d’integració i convivència o contribuir a aculturar l’Islam en el context cultural de Catalunya. El resultat més evident d’aquesta situació és la progressiva desorganització i atomització de les comunitats musulmanes catalanes.

Com a conseqüència de l’actual estat de coses les diferents comunitats campen al seu aire i, en l’actual desorientació, algunes són festejades per moviments i corrents  islàmiques de comprensió tancada. D’altres, sense anar tant lluny, malfien dels poders públics perquè es consideren fora del seu interès. Aquesta situació és greu. En poc temps s’estan neutralitzant els èxits assolits per un treball pacient fet a partir d’una meditada política d’afers religiosos. L’actual impàs, fruit d’un conjuntura que obliga, entre altres coses, a notables contencions en la despesa i en les actuacions, pot tenir greus conseqüències en un futur immediat. Els sentiments que apareixen en algunes comunitats musulmanes catalanes són preocupants.

dijous, 4 d’abril del 2013

Diàleg, consens i unitat


Estic d’acord amb la situació descrita pel president Mas en el balanç dels seus cents primers dies de govern. La diagnosi és la correcta. Una dada és evident, en el punt en que es troba la societat catalana avui, hi ha molt de patiment i l’horitzó està ple d’incertesa. Però el que importa és el present i el passat demà. No és veu sortida a l’ofec econòmic provocat per una crisi econòmica de gran calat i un sistema de finançament injust. Davant la situació actual, qualificada pel president Mas com excepcional només es poden prendre mesures extraordinàries. Per això no trobo desafortunada l’oferta de govern d’unitat o de concentració presentat de nou pel president de la Generalitat. Cal avançar en aquesta direcció.

Pel bon govern de Catalunya calen gestos que generin confiança. Resultaria  especialment esperançador per la ciutadania veiés que els seus governants s’entenen. Aquest gest, gran per la seva significació, permetria percebre a moltes persones que l’acció política no persegueix estar en el poder per especular sobre la política sinó per servir els ciutadans. Ara bé, per aconseguir arribar a acords cal establir ponts de diàleg i trobar punts d’encontre. En el primer cas, fora bo que els líders de les principals forces polítiques, especialment aquelles que poden formar majories de govern, es trobessin i parlessin. Personalment m’agradaria que ho fessin discretament, sense necessitat de donar cap publicitat i notorietat.

El diàleg hauria de permetre trobar l’espai comú d’acord. Cadascú ha de saber renunciar a alguns aspectes per permetre teixir l’acord. Des de  postures maximalistes no es podrà avançar. Finalment, un consell: recordant el sentit de la pau i treva impulsada, entre altres, per l’abat Oliba, les forces polítiques catalanes podrien, durant el temps que durés aquest procés de creació de consens mostrar amabilitat en el tracte, no desqualificar a l’altre ni insultar-se mútuament en públic, respectar les discrepàncies i buscar els aspectes positius en l’altre. 

dimecres, 3 d’abril del 2013

Obrar el bé


Vivim uns temps certament confusos. El passat sembla esvair-se ràpidament i el futur s'intueix incert, mentre que el present desconcerta. Algunes persones es troben en situacions dramàtiques perquè pateixen les conseqüències de profundes injustícies laborals que es converteixen en vertaders drames personals. En aquests moments, tot i que pugui semblar impossible, cal mantenir el cap clar i deixar-se aconsellar per qui pot aportar serenor i tranquil·litat. Per això són útils els bons consells. L’'Antic Testament està ple de bones recomanacions per anar per la vida.

Per exemple, resulta útil la següent cita treta del llibre de Tobit: "Allò que tu no vols que et facin, no ho facis tampoc a ningú. Comparteix el teu pa amb el que passa fam i el teu vestit amb el despullat. Demana consell a persones de seny i no menyspreïs mai un consell profitós. Beneeix Déu en tot moment i demana-li que dirigeixi els teus camins i que dugui sempre a bon terme els teus propòsit". Es veritat que aquestes recomanacions es poden interpretar com a simples normes de conducta, però és cert que a través d'aquestes actituds es participar de l'amor de Déu. La fe cristiana no és una carrera d’obstacles de normes i dogmes, és la invitació a una conversió de vida per preparar l’adveniment del Regne de Déu.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Misericòrdia


La insistència del papa Francesc en parlar de la misericòrdia de Déu a sorprès a algunes persones. El concepte pot semblar estrany perquè el llenguatge vulgaritzat ha creat alguna confusió sobre el que és la Misericòrdia. Es bo recordar que aquesta és la pràctica de la compassió. Va més enllà d'una simple actitud perquè és un comportament perfectament observable i identificable. Per això la tradició cristiana ha explicat en la seva doctrina el que són les obres de misericòrdia. Déu és, per naturalesa, misericordiós. Per això practicar la misericòrdia és testimoniar la bondat divina. Són obres de misericòrdia actuacions com ensenyar al que no sap, dona menjar al famolenc, visitar als malalts, acollir als estrangers, donar diner als necessitats, etc

Avui en els corredors del metro he vist dues monges de la comunitat de l'Anyell parlant amb una persona estrafeta. Una persona que tinc vist des de fa molt de temps, però mai havia apreciat que ningú parles amb ell. El que he vist avui és que era una persona que podia explicar a unes altres que l'escoltaven atentament. Per una estona aquesta persona importava a algú. Després, segurament tornaria recollir la indiferència dels transeünts. Jo mateix havia passat molts cops davant d’ella sense prestar-li la més mínima atenció, més enllà d'una mirada encuriosida pel seu aspecte

La misericòrdia deu ser el resultat d'aquest gest desinteressat amb una persona que,  com el servent d’Isaïes, de tant nafrat i estrafet feia angunia de mirar. ¿Quants cops es pot exercir la misericòrdia cada dia.? Segurament si al final del dia fem un examen de consciencia i mirem quants cos s'hauria pogut exercir descobriríem que hem tingut moltes ocasions. És més que probable que haurem passat amb indiferència davant d'aquests situacions. Tenim la mirada massa selectiva per la misericòrdia quotidiana.

dilluns, 1 d’abril del 2013

Una nova etapa


Pasqua vol dir pas. La vida està plena de moments de trànsits. Tot canvi és un pas d'una situació a una altra. En algunes ocasions, aquest traspàs comporta una millora, però en altres no. Ara visc una situació d'aquestes. He deixat una etapa professional i en comença una altra. No ho he fet per voluntat pròpia, però entenc que la labilitat de determinades responsabilitats de gestió pública associades a l'alternança política, comporta l'existència d'aquest tipus de situacions de canvi professional. Durant aquest dies pasquals he reflexionat sobre el sentit d'aquestes coses més enllà de l'obedient acceptació d'una realitat que és aparentment immutable.


Ara he d'iniciar una nova etapa totalment desconeguda i plena d'incertesa. Em ve de nou perquè em toca assumir amb humilitat que es pot prescindir dels talents que tinc i el que puc aportar a un projecte que volia ser compartit. Dol veure's de sobte en la perifèria de moltes coses, incorporar situacions laborals que mai havia viscut i percebre durament que t'han fet prescindible. També em dol constatar que, en uns moments que cal sumar voluntats i esforços per aconseguir vèncer la greu crisi social, polític i econòmica del país, això no hagi estat possible. Tot i això, la meva actitud de servei a aquest país es manté ferma perquè, com digué el poeta, "tot és possible i encara hi ha moltes coses per fer".