Els neocon espanyols, transformats en versió cañí com a Tea Party espanyol, encara que també es podrien anomenar els Esquilache Party, aprofiten qualsevol ocasió per escampar sospites, difondre mentides i instal·lar la confusió. Aquesta és la seva estratègia, alimentar d’arguments als inconformistes socials conservadors perquè actuïn d’actractors de les persones enfadades o disconformes amb qualsevol cosa, especialment en el camp polític. Un cop creada aquesta massa social el pas següent es trobar-li una projecció política que permeti l’accés al poder. El que passa a Catalunya és una bona font d’inspiració pels estrategues del Tea Party. La visita de Benet XVI està donant bons arguments a aquests sectors reaccionaris. Ahir, el diari ABC subministrava peces per un argumentari contra l’Esglèsia catalana com pocs dies abans feu el portantveu de la Conferència Episcopal Espanyola.
La crònica de l’ABC criticava durament la carta de diverses personalitats catòliques, de l’àmbit polític i social, publicada a Il Corriere della Sera. Acusava als seus promotors de voler promoure una Església segregada de la resta d’Espanya. Anunciava que els signants de la carta destil·len un esperit sobiranista que pretén emprar la visita de Benet XVI per fer sentir la seva veu. La periodista de l’ABC afegia que el govern de Catalunya practica el laïcisme i que l’actitud del seu President, José Montilla, davant de la visita del Papa ratlla la fredor. És evident que la crònica estava feta pel consum a les espanyes. Unes poques ratlles eren suficients per descriure un escenari sobiranista i d’hostilitat catòlica que, això no ho deia, però ho deixava a l’elaboració mental del lector, calia combatre en benefici d’Espanya. El que menys importava pel diari era descriure el que estava passant a Catalunya, sinó estimular al lector a recelar de Catalunya i del seu Govern acusant-los de sobiranistes i anticlericals.
L’estratègia del Esquilache Party es pot rebrate fàcilment. Convido la lectura, per exemple del blog d’Oriol Domingo on en un magnífic article, El Papa en Barcelona Carta apesadumbrada a un católico español, dóna arguments sòlids per contestar les crítiques eclesials dels neocon espanyols o les pròpies declaracions del cardenal Lluís Martínez Sistach parlant de les seves bones relacions amb el Govern de la Generalitat. En relació al Govern i, en concret al seu President, José Montilla, el mateix dia que sortia la crònica de l’ABC un altre diari, La Razón, publicava una llarg entrevista al President en relació a la visita del Papa i la situació de l’Església catòlica. Les paraules del President Montilla eren ben elequents i no deixen cap dubte de que ni és laïcista ni anticlerical i que el Govern de Catalunya ha fet tot el possible perquè la visita del Papa doni una excel·lent imatge mundial de Catalunya. Qui hagi seguit durant aquests quatre anys la trajectòria de les relacions del President Montilla amb l’Església catòlica haurà comprovat que en tot moment ha estat intensa, cordial, de respecte i consideració; i que valora molt positivament els valors que el catolicisme transmet a la societat catalana i el treball social de les institucions eclesials catòliques. Ben segur que el President Montilla, davant la imminent arribada del Papa, tindrà ocasió de transmetre a la societat catalana els pensaments i sentiments que aquesta visita li desperten. Per això que, els Esquilache Party només els hi queda la mentida i la confusió.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Montilla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Montilla. Mostrar tots els missatges
dijous, 4 de novembre del 2010
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Intervenció del President José Montilla a la trobada de Sant Egidi
Ahir, diumenge 3 d’octubre, s’inaugurà la trobada de pregària per la pau organitzada per la Comunitat de Sant Egidi i l’Arxidiòcesi de Barcelona. Si algú vol tenir una informació detallada de les activitats que es fan, pot consultar la pàgina web de Catalunya Religió on es dóna informació en directe del que està succeint.
El que voldria en el meu post és reproduir part de la intervenció del President de la Generalitat, José Montilla, en l’acte inaugural. Els fragment més rellevants de la seu discurs foren:
Catalunya i la seva capital, exerceixen una vegada més d’amfitrions d’un encontre de caràcter internacional de gran rellevància. Amb l’hospitalitat que caracteritza el nostre país, volem fer-los sentir com si estiguessin a casa seva .
Ja l’any 2001, la nostra ciutat va acollir calorosament aquesta Trobada. Avui com llavors, l’ “esperit d’Assís” que la inspira, és un estímul viu i actuant per seguir aprofundint en el missatge de pau i de diàleg que ens convoca i aplega .
Permetin-me que els parli uns instants de Catalunya... Com molts de vostès saben, el nostre és un país que projecta amb orgull la singularitat d’una cultura mil·lenària i una llengua pròpia, en la qual els hi parlo. El nostre és un poble que s’autogoverna, amb unes institucions que representen la continuïtat de la nostra consciència històrica. Una consciència plural, forjada amb procedències i accents diversos, que ha fet de la cohesió, la pau i la convivència uns valors a preservar .
Aquest és un poble que es reconeix a si mateix en la cultura del diàleg i l’acord, en el que representa d’ideal i principi democràtic. Catalunya ha expressat també, al llarg de la seva història, una vocació de diàleg amb el nostre entorn més proper, amb la resta de pobles d’Espanya, Europa i la Mediterrània. Però també, més enllà, teixint un vincle estret amb la resta del món, en l’esforç per compartir uns ideals universals que ens agermanen .
(...)
Estem, per tant, molt orgullosos que durant els propers dies Barcelona esdevingui de nou, capital de la Pau. Una pau que entenem, no pot ser només sinònim de l’absència de guerra o de violència. La pau és sempre molt més que això. És crear les condicions per la solidaritat i la comprensió entre la gran família humana. És la construcció quotidiana dels espais per conviure en la diversitat .
Una diversitat que és, segurament, un dels paradigmes que millor defineix les societats contemporànies. I la nostra ben especialment. Una diversitat que s’expressa per mitjà de múltiples maneres, creences i cosmovisions .
A través del diàleg amb la diversitat, podrem aspirar a entendre la nostra realitat complexa i ser capaços d’aventurar quins camins prendrà el nostre futur immediat, sense temors ni prejudicis. Precisament la por, el prejudici i el rebuig a la diferència, o la temptació per simplificar la realitat, són la primera expressió de qualsevol forma de pensament únic que està en la base dels totalitarismes .
No podem deixar que els fonamentalismes i els extremismes aprofitin les tensions d’un món plural i la diversitat per propiciar l’enfrontament i la discòrdia .
Perquè la pau significa superar els ressentiments i treballar per la confiança mútua. La pau significa aixecar ponts, allà on abans ens separaven els murs. La pau és un esforç sostingut per escoltar, aprendre i respectar les diferències, tot cercant a la vegada els intangibles comuns i universals. Estimem la vida i estimem la pau que la fa possible .
Estimem la paraula que emana de totes les llengües, cultures i religions. Una paraula carregada de veritat. Allò que el sagrat Alcorà en diu: "Sigues conscient de Déu i digues sempre la veritat”. I que també trobem en els missatges de pau i amor de la Toràh i els evangelis:..”aquells que faran la pau, seran considerats fills de Déu.” Escriptures de pau universals que també trobem en la resta de creences. Perquè les religions han de ser una font de pau i no de confrontació.. Perquè és en el missatge de les religions on es destil·la una part de la saviesa que atresorem, en un pòsit mil·lenari que dóna forma a les diferents cultures d’arreu i que ens ajuda a tenir una idea més acurada del que som com a humanitat .
Perquè també en l’espiritualitat i en els valors profunds i sagrats de les religions, podem trobar moltes de les respostes als interrogants que ens planteja el món d’avui. En el fet religiós trobem les arrels de les nostres cultures i podem cercar, també avui, el camí per enfortir la convivència, tot enriquint l’experiència humana .
Cultures i religions en diàleg, com el millor mirall per educar i fer pedagogia de la convivència i la diversitat. Un diàleg que també s’ha de produir entre laics i creients. Des del pensament religiós i des de l’ètica humanista i cívica .
És en l’espiritualitat de les pregàries que porteu a Barcelona i en el debat intel·lectual de les idees que no admeten respostes dogmàtiques, on sabrem trobar els fonaments profunds de la pau . Passant de les nostres conviccions a les conviccions dels altres, en un procés fèrtil i alliberador que ha de donar nous fruits i de valor superior a les idees de partença .
Buscant en un diàleg realment obert, que ens porti al descobriment de l’altre i a un enriquiment mutu. En paraules de Raimon Pannikar, no ens podem conèixer a nosaltres mateixos, sinó ens coneixem i aprenem amb els altres. Aquesta és una exigència ètica, humana i també política .
Perquè hem aprés que de la força dels ideals i de l’empeny positiu des de valors universals, la humanitat sencera ha assolit grans fites al llarg de la història .
Ara més que mai, en moments de crisi econòmica global, de canvi de paradigmes i de reptes mundials compartits, necessitem reivindicar de manera conjunta aquells valors que reforcen el nostre compromís amb un futur de progrés i de pau. Necessitem prendre consciència i recuperar amb coratge la fe, per creure en la nostra capacitat col·lectiva de resoldre positivament els conflictes que ens envolten. Aquest és un batec que se sent en els cor de milions de persones al voltant de tot el planeta .
Un crit d’ajuda al qual hem de donar resposta. Cadascú des de les pròpies responsabilitats, però sent conscients que tots som actors del canvi. Cal agrupar esforços i els anhels comuns en el desig de pau que compartim, amb iniciatives i accions com les que representen l’esperit d’aquesta Trobada .
De ben segur que en els propers dies hi podran aprofundir.
(...)
De tots depèn trobar els camins que permetin una major prosperitat i progrés per a totes les persones i pobles de la terra, en condicions més equitatives i sostenibles .
Construint comunitats a nivell local, nacional, regional i també global, compromeses amb la llibertat, la solidaritat, el progrés i la justícia. Cercant els mecanismes i les institucions per una governança mundial democràtica i legítima .
Canalitzant el missatges de fraternitat que estan en el cor de les religions i en les diverses fonts de veritat presents en les nostres cultures .
El seu peregrinatge de pau fins a Barcelona és un estímul que renova la nostra confiança i compromís amb la pau i el diàleg. Els animo a recollir el pols del present per albirar horitzons possibles plens d’esperança. És el que necessitem.
El que voldria en el meu post és reproduir part de la intervenció del President de la Generalitat, José Montilla, en l’acte inaugural. Els fragment més rellevants de la seu discurs foren:
Catalunya i la seva capital, exerceixen una vegada més d’amfitrions d’un encontre de caràcter internacional de gran rellevància. Amb l’hospitalitat que caracteritza el nostre país, volem fer-los sentir com si estiguessin a casa seva .
Ja l’any 2001, la nostra ciutat va acollir calorosament aquesta Trobada. Avui com llavors, l’ “esperit d’Assís” que la inspira, és un estímul viu i actuant per seguir aprofundint en el missatge de pau i de diàleg que ens convoca i aplega .
Permetin-me que els parli uns instants de Catalunya... Com molts de vostès saben, el nostre és un país que projecta amb orgull la singularitat d’una cultura mil·lenària i una llengua pròpia, en la qual els hi parlo. El nostre és un poble que s’autogoverna, amb unes institucions que representen la continuïtat de la nostra consciència històrica. Una consciència plural, forjada amb procedències i accents diversos, que ha fet de la cohesió, la pau i la convivència uns valors a preservar .
Aquest és un poble que es reconeix a si mateix en la cultura del diàleg i l’acord, en el que representa d’ideal i principi democràtic. Catalunya ha expressat també, al llarg de la seva història, una vocació de diàleg amb el nostre entorn més proper, amb la resta de pobles d’Espanya, Europa i la Mediterrània. Però també, més enllà, teixint un vincle estret amb la resta del món, en l’esforç per compartir uns ideals universals que ens agermanen .
(...)
Estem, per tant, molt orgullosos que durant els propers dies Barcelona esdevingui de nou, capital de la Pau. Una pau que entenem, no pot ser només sinònim de l’absència de guerra o de violència. La pau és sempre molt més que això. És crear les condicions per la solidaritat i la comprensió entre la gran família humana. És la construcció quotidiana dels espais per conviure en la diversitat .
Una diversitat que és, segurament, un dels paradigmes que millor defineix les societats contemporànies. I la nostra ben especialment. Una diversitat que s’expressa per mitjà de múltiples maneres, creences i cosmovisions .
A través del diàleg amb la diversitat, podrem aspirar a entendre la nostra realitat complexa i ser capaços d’aventurar quins camins prendrà el nostre futur immediat, sense temors ni prejudicis. Precisament la por, el prejudici i el rebuig a la diferència, o la temptació per simplificar la realitat, són la primera expressió de qualsevol forma de pensament únic que està en la base dels totalitarismes .
No podem deixar que els fonamentalismes i els extremismes aprofitin les tensions d’un món plural i la diversitat per propiciar l’enfrontament i la discòrdia .
Perquè la pau significa superar els ressentiments i treballar per la confiança mútua. La pau significa aixecar ponts, allà on abans ens separaven els murs. La pau és un esforç sostingut per escoltar, aprendre i respectar les diferències, tot cercant a la vegada els intangibles comuns i universals. Estimem la vida i estimem la pau que la fa possible .
Estimem la paraula que emana de totes les llengües, cultures i religions. Una paraula carregada de veritat. Allò que el sagrat Alcorà en diu: "Sigues conscient de Déu i digues sempre la veritat”. I que també trobem en els missatges de pau i amor de la Toràh i els evangelis:..”aquells que faran la pau, seran considerats fills de Déu.” Escriptures de pau universals que també trobem en la resta de creences. Perquè les religions han de ser una font de pau i no de confrontació.. Perquè és en el missatge de les religions on es destil·la una part de la saviesa que atresorem, en un pòsit mil·lenari que dóna forma a les diferents cultures d’arreu i que ens ajuda a tenir una idea més acurada del que som com a humanitat .
Perquè també en l’espiritualitat i en els valors profunds i sagrats de les religions, podem trobar moltes de les respostes als interrogants que ens planteja el món d’avui. En el fet religiós trobem les arrels de les nostres cultures i podem cercar, també avui, el camí per enfortir la convivència, tot enriquint l’experiència humana .
Cultures i religions en diàleg, com el millor mirall per educar i fer pedagogia de la convivència i la diversitat. Un diàleg que també s’ha de produir entre laics i creients. Des del pensament religiós i des de l’ètica humanista i cívica .
És en l’espiritualitat de les pregàries que porteu a Barcelona i en el debat intel·lectual de les idees que no admeten respostes dogmàtiques, on sabrem trobar els fonaments profunds de la pau . Passant de les nostres conviccions a les conviccions dels altres, en un procés fèrtil i alliberador que ha de donar nous fruits i de valor superior a les idees de partença .
Buscant en un diàleg realment obert, que ens porti al descobriment de l’altre i a un enriquiment mutu. En paraules de Raimon Pannikar, no ens podem conèixer a nosaltres mateixos, sinó ens coneixem i aprenem amb els altres. Aquesta és una exigència ètica, humana i també política .
Perquè hem aprés que de la força dels ideals i de l’empeny positiu des de valors universals, la humanitat sencera ha assolit grans fites al llarg de la història .
Ara més que mai, en moments de crisi econòmica global, de canvi de paradigmes i de reptes mundials compartits, necessitem reivindicar de manera conjunta aquells valors que reforcen el nostre compromís amb un futur de progrés i de pau. Necessitem prendre consciència i recuperar amb coratge la fe, per creure en la nostra capacitat col·lectiva de resoldre positivament els conflictes que ens envolten. Aquest és un batec que se sent en els cor de milions de persones al voltant de tot el planeta .
Un crit d’ajuda al qual hem de donar resposta. Cadascú des de les pròpies responsabilitats, però sent conscients que tots som actors del canvi. Cal agrupar esforços i els anhels comuns en el desig de pau que compartim, amb iniciatives i accions com les que representen l’esperit d’aquesta Trobada .
De ben segur que en els propers dies hi podran aprofundir.
(...)
De tots depèn trobar els camins que permetin una major prosperitat i progrés per a totes les persones i pobles de la terra, en condicions més equitatives i sostenibles .
Construint comunitats a nivell local, nacional, regional i també global, compromeses amb la llibertat, la solidaritat, el progrés i la justícia. Cercant els mecanismes i les institucions per una governança mundial democràtica i legítima .
Canalitzant el missatges de fraternitat que estan en el cor de les religions i en les diverses fonts de veritat presents en les nostres cultures .
El seu peregrinatge de pau fins a Barcelona és un estímul que renova la nostra confiança i compromís amb la pau i el diàleg. Els animo a recollir el pols del present per albirar horitzons possibles plens d’esperança. És el que necessitem.
dijous, 2 de setembre del 2010
El President Montilla i l’activitat industrial.
La notícia que la Generalitat de Catalunya, el gegant automobilístic xinès Chery i una consultoria formada per socis xinesos i catalans han començat a treballar per fer possible la implantació de la companyia asiàtica a Catalunya és una molt bona notícia. El viatge del President José Montilla ha Xina ha donat un resultat extraordinari. En primer lloc, la implantació d’aquesta fàbrica comportarà entre 9.000 i 11.000 llocs de treball i una inversió que oscil·la entre els 850 i 1.2000 milions d’euros. Aquesta iniciativa representa una injecció d’activitat en un sector, l’automoció, que ha patit durament els reajustaments de la crisi econòmica. Si finalment es materialitza la fabricació dels cotxes Chery a Catalunya representarà un important revulsiu al teixit industrial català. Catalunya no pot renunciar a la seva tradició industrial, forma part de la seva identitat social i política. L’acord assolit pel President José Montilla permet donar una nova passa per refer el productiu català i aconseguir inversions externes que consolidin el teixit industrial català.
A partir d’aquest fet es fa evident que Catalunya no pot oblidar la importància que encara té l’activitat industrial. Si un dels motors de l’activitat econòmica són els nous sectors relacionats amb l’economia del coneixement, no és menys cert que les societats modernes segueixen necessitat de l’activitat industrial. El teixit industrial continua essent vital per la consolidació d’un país. Catalunya no pot pretendre prescindir d’aquest sector. No sembla realista ni aconsellable que un país abandoni l’activitat industrial per centrar el seu desenvolupament en l’economia del coneixement. Alguns profetes econòmics recomanen deixar el hard per quedar-se amb el soft. La deslocalització de l’activitat manufacturera pot ser rendible pels seus promotors, però és un empobriment per la societat que la promou. Perquè a mig termini, els països que avui acullen les fàbriques deslocalitzades aniran incorporant coneixement, de tal manera que els actuals bons auguris per les empreses promotores de la deslocalització es convertiran en mal de caps al comprovar que s’han quedat sense activitat industrial i, previsiblement, sense coneixement.
Estic d’acord amb l’esforç del President José Montilla d’atraure nova activitat industrial a Catalunya perquè les societats segueixen necessitant, a més de coneixement, els productes de l’activitat industrial tradicional. Catalunya necessitat créixer en les empreses de serveis i intensives en coneixement, com també amb empreses que es mouen en paràmetres d’activitat productiva més tradicional o més propera a les evocacions de la societat industrial. Certament que les seves activitats productives han estat renovades per la incorporació de nous sistemes de treball i de producció, però el producte final està ple d’objectes tangibles que han estat fabricats per algú i en algun lloc. Tot pot semblar molt obvi, però existeix un discurs en l’imaginari col•lectiu que sembla proposar que hem d’anar a un model econòmic on a nosaltres ens toca pensar i dissenyar i es altres han de produir. Quan sembla que, per tal d’equilibrar la societat, cal fer les dues coses.
Estic d’acord amb l’esforç del President José Montilla d’atraure nova activitat industrial a Catalunya perquè les societats segueixen necessitant, a més de coneixement, els productes de l’activitat industrial tradicional. Catalunya necessitat créixer en les empreses de serveis i intensives en coneixement, com també amb empreses que es mouen en paràmetres d’activitat productiva més tradicional o més propera a les evocacions de la societat industrial. Certament que les seves activitats productives han estat renovades per la incorporació de nous sistemes de treball i de producció, però el producte final està ple d’objectes tangibles que han estat fabricats per algú i en algun lloc. Tot pot semblar molt obvi, però existeix un discurs en l’imaginari col•lectiu que sembla proposar que hem d’anar a un model econòmic on a nosaltres ens toca pensar i dissenyar i es altres han de produir. Quan sembla que, per tal d’equilibrar la societat, cal fer les dues coses.
dimarts, 14 de juliol del 2009
Lideratge eclesial i polític
Fa un dies, en la cloenda del seminari sobre política i espiritualitat organitzat per la Fundació Jordi Pujol, un dels participants en la taula rodona demanà més lideratge en l’Església catòlica catalana. Les seves paraules criticaven que els dirigents eclesials no lideraven prou. L’oposició política al President José Montilla li fa el mateix retret des dels inicis de la seva investidura com a president de la Generalitat. Es diu, que José Montilla no és un líder. En els dos casos, les crítiques es fan des d’una posició comuna: sorgeixen d’una confrontació; i es projecta una determinada imatge del que és ser líder i liderar. Penso que els esdeveniments no donen la raó a aquesta crítica. És una crítica limitada perquè parteix d’una manera d’entendre el lideratge que no es correspon al que necessitat la complexitat de la societat d’avui.
Enfront de la idea tradicional del lideratge com a carisma i transacció, emergeix un nou model basat en la capacitat de donar a les persones la responsabilitat de construir el seu futur i en la capacitat de situar-se al seu costat en aquest procés. És cert que els líders han de tenir capacitat de fer somiar. Però són somnis compartits que neixen d’una esperança col·lectiva. En lloc de líders visionaris salvadors, plens de característiques personals enlluernadores, està sorgint un lideratge basat en la capacitat reflexiva, en la tenacitat i perseverança, en el treball i l’esforç. És un lideratge menys procliu a la gestió incontrolada de les emocions i més orientat a mobilitzar els sentiments per causes explicades i assumides a través de la comprensió responsable. La negociació pel finançament de Catalunya és un bon exemple d’aquest nou model. El President de la Generalitat ha assolit crear, sense cap estridència però amb fermesa i treball constant, un ampli consens polític i social entorn a la seva estratègia negociadora. Al final, aquest consens s’ha mantingut alhora de valorar positivament els resultats obtinguts.
Enfront de la idea tradicional del lideratge com a carisma i transacció, emergeix un nou model basat en la capacitat de donar a les persones la responsabilitat de construir el seu futur i en la capacitat de situar-se al seu costat en aquest procés. És cert que els líders han de tenir capacitat de fer somiar. Però són somnis compartits que neixen d’una esperança col·lectiva. En lloc de líders visionaris salvadors, plens de característiques personals enlluernadores, està sorgint un lideratge basat en la capacitat reflexiva, en la tenacitat i perseverança, en el treball i l’esforç. És un lideratge menys procliu a la gestió incontrolada de les emocions i més orientat a mobilitzar els sentiments per causes explicades i assumides a través de la comprensió responsable. La negociació pel finançament de Catalunya és un bon exemple d’aquest nou model. El President de la Generalitat ha assolit crear, sense cap estridència però amb fermesa i treball constant, un ampli consens polític i social entorn a la seva estratègia negociadora. Al final, aquest consens s’ha mantingut alhora de valorar positivament els resultats obtinguts.
En l’àmbit de l’Església catòlica, algunes veus comencen a qüestionar el pontificat de Benet XVI. Se li critica l’excés de raó en contraposició al carisma emotiu de Joan Pau II. Però, tampoc en l’Església és temps de lideratges de mobilitzacions sentimentals de masses. El lideratge eclesial, com el polític, es fonamenten en l’emergència dels líders a partir del compromís responsables dels ciutadans, en el cas dels polítics, o dels capellans i fidels en l’Església catòlica. Pensar que el lideratge prové del cel no passa ni a les esglésies. Els líders sorgeixen a partir de la interacció entre les persones i els que assumeixen aquest paper es que han estat reconeguts com a tals. En aquest sentit, la negació del lideratge només pot fer-se des de l’observació distant dels fenòmens o la ignorància. La participació política, en un cas, i la comunió eclesial en un altre ajuden a l’emergència dels líders. Per sort, els líders carismàtic emotius amb vocació salvadora s’han acabat. Dóna la impressió de que la societat s’ha adonat que és veritat el que deia Emiliano Zapata: el lideratge fort empobreix els pobles.
diumenge, 17 de maig del 2009
Jornades de portes obertes a les mesquites de Catalunya
Ahir tingué lloc a tot Catalunya la V Jornada de Portes Obertes de les mesquites de Catalunya. Es tracta d''una iniciativa del Consell Cultural Islàmic de Catalunya. El President de la Generalitat, José Montilla, assistí a l'acte organitzat per l’associació Camí de la Pau a la nova mesquita del carrer Erasme Janer de Barcelona. En l'espai de l'oratori habilitat com a lloc de trobada, el President de la Generalitat agraí a la comunitat musulmana catalana la invitació. Dirigint-se de forma expressa a una part dels assistents que, a més de musulmans també eren immigrants, el President digué: "Jo també vaig venir a Catalunya en el seu moment i Catalunya m'acollí, com ara ho està fent fa amb les persones que venen d'uns altres indrets. Això és bé per Catalunya perquè la diversitat és una oportunitat per fer-nos més savis”.
El President afegí que iniciatives com les jornades de portes obertes són ponts de diàleg que ajuden a vèncer els prejudicis que encara bloquegen la total acceptació dels demés com a altres persones que també tenen coses a aportar a l’espai comú de coexistència. El reconeixement d'aquesta diferencia i el seu respecte han d'ajudar, en aquesta moments econòmicament difícils, a enfortir la convivència cívica.
La intervenció del President fou ben acollida pels assistents, majoritàriament marroquins i pakistanesos. Desprès, les paraules de Mohammed Iqbal, com a representant de la comunitat musulmana pakistanesa que acollia aquesta activitat, tancà formalment l’acte que havia estat introduït per Mohammed Halhoul en nom del Consell Islàmic. Al començament de l’acte, com és habitual en aquestes ocasions, un nen recità en àrab uns verset de l’Alcorà i una nena els traduí al català. A l’acabar, el President José Montilla, acompanyat pels cònsols del Marroc i Pakistan, junt amb altres autoritats polítiques i institucionals, compartiren l’acte més festiu de prendre té amb dolços i departir durant bona estona amb els dirigents de les comunitats musulmanes.
Actes com aquests són una evidència clara que la comunitat musulmana catalana te vocació d'assentament, arrelament i permanència. Aquest es el camí a recórrer per tal de donar cos i visibilitat a l'islam de Catalunya. Aquest era l’esperit de la pancarta que presidia aquest acte. L’ús del català en totes les intervencions és una mostra de la voluntat de la comunitat musulmana de sentir-se uns ciutadans més de Catalunya.
El President afegí que iniciatives com les jornades de portes obertes són ponts de diàleg que ajuden a vèncer els prejudicis que encara bloquegen la total acceptació dels demés com a altres persones que també tenen coses a aportar a l’espai comú de coexistència. El reconeixement d'aquesta diferencia i el seu respecte han d'ajudar, en aquesta moments econòmicament difícils, a enfortir la convivència cívica.
La intervenció del President fou ben acollida pels assistents, majoritàriament marroquins i pakistanesos. Desprès, les paraules de Mohammed Iqbal, com a representant de la comunitat musulmana pakistanesa que acollia aquesta activitat, tancà formalment l’acte que havia estat introduït per Mohammed Halhoul en nom del Consell Islàmic. Al començament de l’acte, com és habitual en aquestes ocasions, un nen recità en àrab uns verset de l’Alcorà i una nena els traduí al català. A l’acabar, el President José Montilla, acompanyat pels cònsols del Marroc i Pakistan, junt amb altres autoritats polítiques i institucionals, compartiren l’acte més festiu de prendre té amb dolços i departir durant bona estona amb els dirigents de les comunitats musulmanes.
Actes com aquests són una evidència clara que la comunitat musulmana catalana te vocació d'assentament, arrelament i permanència. Aquest es el camí a recórrer per tal de donar cos i visibilitat a l'islam de Catalunya. Aquest era l’esperit de la pancarta que presidia aquest acte. L’ús del català en totes les intervencions és una mostra de la voluntat de la comunitat musulmana de sentir-se uns ciutadans més de Catalunya.
dilluns, 11 de maig del 2009
La política com a relat
He llegit en una crònica de Cristina Sent a La Vanguardia (dissabte 9 de maig 2009) que el President de la Generalitat, José Montilla, considera que ha arribat l’hora que els ciutadans percebin que existeix un projecte socialista que avança. Per això, afegeix, “ens falta un relat”. Crec que les paraules del president Montilla fan diana en un dels problemes greus de la política d’avui. L’excessiva orientació a mostrar resultats ràpids, l’acceleració que provoca la necessitat de resoldre els problemes urgents ha dificultat la construcció del relat polític. Amb l’absència de relat es corre el risc de ser com un gegant amb peus de fang.
Els guionistes de la reconeguda sèrie el Ala Oeste de la Casa Blanca associaren l’èxit del fictici president Josiah Bartlet amb la seva capacitat de construir un relat sòlid, entusiasmador, convincent i continuat. És cert, es tracta d’una sèrie. Però els guionistes són narradors d’històries que pretenen connectar amb allò que esperen les persones, conscients de que aquesta és la clau per assolir una bona quota de pantalla, Per això, no és cap anècdota la insistència dels guionistes en fer aparèixer el president Josiah Bartlet com un gran relator. Com anys després, a la realitat, va saber fer Barack Obama en la seva campanya electoral. Els seus llibres i molts dels seus discursos són relats que connecten amb les esperances de les persones o amb les seves pors.
No val qualsevol relat. Interessen aquells relats que combinen encertadament fets, sentiments, valors els quals mobilitzen les passions, les pors, les esperances i els desitjos de les persones, amb tot allò que conforma la intimitat més arcaica de les persones. El relat polític no és el només el discurs dels fets promoguts des de l’acció de govern. A això cal sumar-hi el relat polític del per què de les actuacions. Fent servir els mateixos recursos narratius dels contes populars, de les històries mítiques o de les històries bíbliques. Cada una d’aquestes narracions conté la llavor que connecta amb les persones. Al final, aquestes s’identifiquen amb el narrador, fan seu el sentit de la narració i no tenen recança de confiar-li les seves esperances. És llavors quan el relat esdevé element bàsic del nou concepte de lideratge. El líder emergeix de la confiança que neix de l’esperança amb el futur.
Cal entrar en el camp del relat amb decisió, però defugint qualsevol intent de convertir-lo en una manipulació de la realitat. No es tracta de substituir el relat bíblic, el conte o el mite per una “storytelling” escrit per un guionista en recerca de l’efecte consumista. El relat està lluny de la manipulació, perquè el seu objectiu és narrar una història basada en la transformació de la societat. És una història creïble perquè s’adreça al cor i al pensament de les persones. És una història que pretén atansar el futur al present, amb un horitzó d’esperança. Ens cal un relat capaç de mobilitzar voluntats, capaç de convocar-les a construir el futur amb el convenciment que, amb la participació de tots, serà millor que el present.
Els guionistes de la reconeguda sèrie el Ala Oeste de la Casa Blanca associaren l’èxit del fictici president Josiah Bartlet amb la seva capacitat de construir un relat sòlid, entusiasmador, convincent i continuat. És cert, es tracta d’una sèrie. Però els guionistes són narradors d’històries que pretenen connectar amb allò que esperen les persones, conscients de que aquesta és la clau per assolir una bona quota de pantalla, Per això, no és cap anècdota la insistència dels guionistes en fer aparèixer el president Josiah Bartlet com un gran relator. Com anys després, a la realitat, va saber fer Barack Obama en la seva campanya electoral. Els seus llibres i molts dels seus discursos són relats que connecten amb les esperances de les persones o amb les seves pors.
No val qualsevol relat. Interessen aquells relats que combinen encertadament fets, sentiments, valors els quals mobilitzen les passions, les pors, les esperances i els desitjos de les persones, amb tot allò que conforma la intimitat més arcaica de les persones. El relat polític no és el només el discurs dels fets promoguts des de l’acció de govern. A això cal sumar-hi el relat polític del per què de les actuacions. Fent servir els mateixos recursos narratius dels contes populars, de les històries mítiques o de les històries bíbliques. Cada una d’aquestes narracions conté la llavor que connecta amb les persones. Al final, aquestes s’identifiquen amb el narrador, fan seu el sentit de la narració i no tenen recança de confiar-li les seves esperances. És llavors quan el relat esdevé element bàsic del nou concepte de lideratge. El líder emergeix de la confiança que neix de l’esperança amb el futur.
Cal entrar en el camp del relat amb decisió, però defugint qualsevol intent de convertir-lo en una manipulació de la realitat. No es tracta de substituir el relat bíblic, el conte o el mite per una “storytelling” escrit per un guionista en recerca de l’efecte consumista. El relat està lluny de la manipulació, perquè el seu objectiu és narrar una història basada en la transformació de la societat. És una història creïble perquè s’adreça al cor i al pensament de les persones. És una història que pretén atansar el futur al present, amb un horitzó d’esperança. Ens cal un relat capaç de mobilitzar voluntats, capaç de convocar-les a construir el futur amb el convenciment que, amb la participació de tots, serà millor que el present.
diumenge, 26 d’abril del 2009
Fe amb obres, paraules amb fets
Aquest matí dominical he assistit al míting del PSC. M’han interessat molt les diferents intervencions. Cadascuna feta des de la particularitat sensibilitat que tenen Jordi Hereu, Carme Chacón, Maria Badia i el President José Montilla. No comentaré els continguts polítics de les intervencions, això ja ho faran ben segur els diferents medis. Voldria centrar-me en analitzar els valors i virtuts que ha sabut identificar en les diferents intervencions.
Els diversos entrevinents han insistit en que com a socialistes “tenim uns valors” i que la força del socialisme neix de la “força dels seus valors”. Aquest valors són una guia que presideix l’actuació política i orienta l’acció de govern. Els valors donen sentit als fets, a l’obra de govern. La solidaritat, la justícia, la llibertat, la igualtat d’oportunitats són els motors que mouen el treball polític. En definitiva, es tracta de que les persones no es troben abandonades en el seu sofriment. Els polítics, en aquests moments que les coses van malament han de saber acompanyar les persones. Amb tot, governar és demanar i aportar confiança a les persones.
Governar és presentar fets, no paraules buides o retòriques. Són fets que permeten garantir el present, millorar-lo i avançar cap el futur. L’horitzó són també les futures generacions. Es reivindica el sentit de l’inconformisme perquè no agrada el present. Davant de les dificultats del present es proposa perseverança i treball per construir un futur diferent. Malgrat la duresa de la realitat, no hi ha espai per la resignació. Per això calen fets que demostrin el compromís amb la justícia social; la plena igualtat en drets i deures. Cal saber arriscar per guanyar el futur. Qui no somnia no pot liderar la construcció del futur.
Els fets són el resultat d’un treball esforçat, fet amb tenacitat i mirant amb esperança el futur. Cal tenir ambició que neix del convenciment de que res està fora de l’abast de l’acció de govern si aquest és responsable. Per avançar cap el futur cal diàleg i saber escoltar a la societat. Perquè, davant la duresa de la realitat no és el moment d’amagar-se sinó de treballar plegats. No hi ha espai pels pessimistes, sinó pels treballadors esperançats. Cal assumir l’esperit dels emprenedors i construir futur amb vocació de convocar a tothom a una causa comuna. Sabent que hi ha moltes reptes que cal assumir i donar-hi resposta però sense por perquè es sap on es vol anar. Això dóna fermesa i decisió per dir no quan cal dir no, i dir sí quan cal dir sí.
El míting estava presidit per un immens cartell que dei fets. En algunes intervencions s’ha remarcat que el mot fets es contraposava a la paraula retòrica. D’acord amb les intervencions s’entenia que el concepte paraula es referia a la paraula buida, a la retòrica sense acció. D’alguna manera em recordava la cita evangèlica de que no hi ha fe sense obres. Així, podríem afirmar que la paraula existeix si es fonamenta en fets i s’accepta que aquests donen sentit i transformen a la paraula. De la mateixa manera que la paraula sense fets, és mera gesticulació retòrica. Fe amb obres, paraules amb fets. Vet aquí que avui a Montjuïc el que era inicialment un míting polític, ha estat també una proposta sobre els valors que cal reivindicar per humanitzar la societat.
Els diversos entrevinents han insistit en que com a socialistes “tenim uns valors” i que la força del socialisme neix de la “força dels seus valors”. Aquest valors són una guia que presideix l’actuació política i orienta l’acció de govern. Els valors donen sentit als fets, a l’obra de govern. La solidaritat, la justícia, la llibertat, la igualtat d’oportunitats són els motors que mouen el treball polític. En definitiva, es tracta de que les persones no es troben abandonades en el seu sofriment. Els polítics, en aquests moments que les coses van malament han de saber acompanyar les persones. Amb tot, governar és demanar i aportar confiança a les persones.
Governar és presentar fets, no paraules buides o retòriques. Són fets que permeten garantir el present, millorar-lo i avançar cap el futur. L’horitzó són també les futures generacions. Es reivindica el sentit de l’inconformisme perquè no agrada el present. Davant de les dificultats del present es proposa perseverança i treball per construir un futur diferent. Malgrat la duresa de la realitat, no hi ha espai per la resignació. Per això calen fets que demostrin el compromís amb la justícia social; la plena igualtat en drets i deures. Cal saber arriscar per guanyar el futur. Qui no somnia no pot liderar la construcció del futur.
Els fets són el resultat d’un treball esforçat, fet amb tenacitat i mirant amb esperança el futur. Cal tenir ambició que neix del convenciment de que res està fora de l’abast de l’acció de govern si aquest és responsable. Per avançar cap el futur cal diàleg i saber escoltar a la societat. Perquè, davant la duresa de la realitat no és el moment d’amagar-se sinó de treballar plegats. No hi ha espai pels pessimistes, sinó pels treballadors esperançats. Cal assumir l’esperit dels emprenedors i construir futur amb vocació de convocar a tothom a una causa comuna. Sabent que hi ha moltes reptes que cal assumir i donar-hi resposta però sense por perquè es sap on es vol anar. Això dóna fermesa i decisió per dir no quan cal dir no, i dir sí quan cal dir sí.
El míting estava presidit per un immens cartell que dei fets. En algunes intervencions s’ha remarcat que el mot fets es contraposava a la paraula retòrica. D’acord amb les intervencions s’entenia que el concepte paraula es referia a la paraula buida, a la retòrica sense acció. D’alguna manera em recordava la cita evangèlica de que no hi ha fe sense obres. Així, podríem afirmar que la paraula existeix si es fonamenta en fets i s’accepta que aquests donen sentit i transformen a la paraula. De la mateixa manera que la paraula sense fets, és mera gesticulació retòrica. Fe amb obres, paraules amb fets. Vet aquí que avui a Montjuïc el que era inicialment un míting polític, ha estat també una proposta sobre els valors que cal reivindicar per humanitzar la societat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)