dissabte, 30 de juny del 2012

Recull de pregàries personals XLVIII


La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

30 juny  “El Senyor és gran i digne de tota lloança. La seva grandesa no té límits” (Sl 145,3)


1 juliol “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l'amor” (Sl 145,8)

2 juliol “El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat” ((Sl 145,9)
           
3 juliol “Totes les paraules del Senyor són fidels, les seves obres són obres d'amor” (Sl 145,3)

4 juliol “El Senyor sosté els qui estan a punt de caure; els qui han ensopegat, ell els redreça” (Sl 145,141)
  
5 juliol “Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat, i al seu temps els dónes l'aliment” (Sl 145,5)

6 juliol “Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d'amor” (Sl 145,6)

divendres, 29 de juny del 2012

Pau, apòstol de la llibertat de Crist


Avui, per commemorar la festivitat dels apòstols Pere i Pau és adient evocar com es produí l’encontre entre aquestes dues grans personalitats de la vida cristiana. A la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Gàlates 1,15-2,10) s’explica amb força detall aquest esdeveniment. Desprès d’estar un temps a Damasc, tres anys, decideix anar a Jerusalem. Allí només es troba amb l’apòstol Pere, amb qui conviurà nomes quinze dies, i durant aquest període només veí a Jaume. De manera explícita, Pau comenta que no veí cap altre apòstol. Sobta el poc temps que Pau està a Jerusalem i el que trigà a anar-hi. Així com el buit que ses crea entorna a la seva persona.

Durant l’estada de Pau a Jerusalem tot són problemes. Pau ha de dedicar part del seu temps a desfer mals entesos. La seva predicació de Jesús als no jueus no es ben acollida. Es sospita d’ell pel seu passat i per haver incorporat la cultura grega al nucli de la creença cristiana. Per això ha d’anar a Síria i Cilícia perquè les seves comunitats cristianes no el reconeixien com a apòstol i no s’avenien que un antic perseguidor dels cristians ara fos un predicador del Crist.

Pau trigà forces anys, uns catorze, a tornar a Jerusalem. Sempre estigué fora del nucli jueu dels primers cristians. Tant de temps fora de Jerusalem alimentà la sospita i el dubte. De tal manera que Pau hagué de defensar-se. El seu gran argument, contra els que defensaven una visió estreta del cristianisme, és que  Crist ha donat llibertat i que ell, Pau, l’utilitza per anunciar la Bona Nova. La llibertat interior és el millor defensa de Pau davant la sospita. La llibertat del Crist, ha de ser la nostra llibertat davant dels intents d’empresonar la fe sota visions estretes i dogmàtiques. La força interior de Pau convencé als seus detractors i al final de la discussió, Pere, Jaume i Joan, els qui Pau considerava les columnes del cristianisme, manifestaren el seu acord amb una encaixada de mans.

dijous, 28 de juny del 2012

Persones rigorosament vigilades

Aquests dies han estat detingudes un grup considerable d’individus que, aprofitant les noves tecnologies i altres no tan noves, recollien informacions confidencials d'algunes persones a fi de vendre-les o extorsionar. Els detinguts són persones amb un cert nivell de responsabilitat dins de l’aparell administratiu de l'Estat i d’altres administracions. Alguns d’ells, fins i tot, podrien passar per honorables servidors públics vocacionats per servir a la ciutadania des de les seves institucions. A la llum de la informació proporcionada per alguns medis de comunicació, hom té la impressió d’una extraordinària fragilitat de la intimitat de les persones en les societats contemporànies.

En un excel·lent article, no fa masses dies Javier Marias criticava el control que les companyies de telefonia mòbil tenen i poden exercir del moviment de les persones. Aquest escriptor posava com exemple d’aquest control el fet de que quan es passa una frontera l'operador ho sap i per això activa el servei de running i avisa que s’acaba de traspassar una frontera. Pot semblar una anècdota menor, però ella revela amb contundència, l’existència d’uns sofisticats mecanismes que a partir dels petits mòbils se sap en tot moment on ens trobem. A partir del terrorisme global, els serveis d’intel·ligència controlen diàriament la majoria de correus electrònics i les converses telefòniques, per si de forma casual es registren unes converses que poden ser indicis d’activitats terroristes. El control és total. Res s'escapa a l'ull del Gran Germà modern que tot ho veu i tot ho sap.

dimecres, 27 de juny del 2012

Islamdat


El mot no es massa escaient però vol ser oportú i descriptiu d’una realitat que vol reduir l’Islam en una visió tancada. Els seus partidaris pretenen realitzar una concepció totalitzadora de l'Islam que reprodueix patrons similars als coneguts en els temps de cristiandat. Això comença a ser evident amb la victòria dels Germans Musulmans a Egipte. Les declaracions del seu nou president, Mohamed Morsi, ho deixen entreveure. Els partidaris de la corrent Renèixer, gran xarxa islàmica promoguda pels propis Germans Musulmans, consideren que tot principi normatiu i tota organització social societat han d'haver-hi els principis bàsics l'Islam. Això mateix es el que pretenia la cristiandat i que es podia resumir amb una frase: tot pecat ha de ser delicte.

L'Islam necessita confrontar els seus principis amb la secularització de la societat com estratègia per conviure amb els paràmetres moderns de societat democràtica, plural i oberta. La societat no serà democràtica si un deu, qualsevol,  es la causa darrera que justifica la legitimitat de les decisions humanes. Les lleis no les fan els deus, tot i que aquelles han de ser coherents amb les lleis d'aquest deus. Dit d'una altra manera, la societat política ha de ser autònoma de les societats religioses, però no indiferent a les propostes morals de les religions. La societat es madura i oberta si sap gestionar aquest principi. Sinó, com es el cas del que sembla que volen proposar els Germans Musulmans a Egipte, ens trobarem amb una societat que la seva llibertat ha quedat presonera d'una comprensió fonamentalista de la religió. I això, en el cas de l'Islam es l'objectiu del que anomeno islamdat.

dimarts, 26 de juny del 2012

Política i institucions polítiques


Es parla molt de política. Es critica als polítics i s’acusa a la política de moltes mancances. Fins i tot, es qüestiona la seva utilitat perquè no està al servei dels interessos generals. Totes aquestes consideracions porten a formular la pregunta: ¿quína és la finalitat de la política?, ¿quina és l’orientació bàsica del poder política?

El Compedi de la Doctrina Social de l’Església catòlica ofereix algunes respostes a aquestes preguntes. En el seu article 394 afirma que l’autoritat política ha de “garantir la vida ordenada i recta de la comunitat, sense substituir la lliure activitat dels individus i dels grups, sinó disciplinant-la i orientant-la, tot respectant i tutelant la independència dels subjectes individuals i socials, vers la realització del bé comú.” Així entès, l’autoritat política és un instrument de direcció mitjançant el qual els individus i les institucions intermèdies s’han d’orientar vers un ordre les relacions, institucions i procediments del qual estiguin al servei del creixement humà integral. Per això l’exercici de l’autoritat política, en efecte, “tant en la comunitat com a tal, com en els organismes que representen l’estat, s’ha de practicar sempre dins els límits de l’ordre moral, per procurar el bé comú –concebut, però, dinàmicament– segons un ordenament jurídic definit o que cal definir legítimament. Llavors els ciutadans estan obligats, en consciència, a obeir»

Assolir el bé comú és una responsabilitat individual, però també ha de ser un compromís de l’Estat ja que “el bé comú és la raó de ser de l’autoritat política” (Compendi 168). L’espai polític, allí on es desenvolupa l’acció de govern i les institucions polítiques, han de garantir la cohesió, unitat i organització de la societat civil de la qual és expressió. De tal manera que el bé comú es pugui aconseguir amb la contribució de tots els ciutadans. Com diu el Compendi “l’home individual, la família, els cossos intermedis no són capaços d’assolir, per si mateixos, el seu desenvolupament ple; d’aquí deriva la necessitat de les institucions polítiques, la finalitat de les quals és fer accessibles a les persones els béns necessaris –materials, culturals, morals, espirituals– per portar una vida veritablement humana. El fi de la vida social és el bé comú històricament realitzable”



dilluns, 25 de juny del 2012

Memòrial Alex Seglers


L’ajuntament de Sabadell dins de la seva iniciativa de Ciutat de Valors ha convocat el 1er Memorial Àlex Seglers. L’objectiu d’aquesta convocatòria és evocar el compromís cívic del professor Àlex Seglers i la millor manera de fer-ho és convocar aquest memorial per recordar la seva actitud permanent a favor del diàleg intercultural. L’ajuntament de Sabadell considera que cal seguir treballant, com ho fer Àlex Seglers, contra les desigualtats i lluitar per la llibertat, l’estima, l’austeritat, la responsabilitat i per la diversitat com una oportunitat que cal aprofitar.

Aquest memorial vol ser un reconeixement de les persones i les entitats que en l’àmbit de tot Catalunya defensen el respecte a la diversitat de cultures i les seves expressions religioses, el diàleg i els valors que fonamenten la convivència cívica. La millor manera de mantenir viu el llegat intel•lectual de l’Àlex Seglers és reconèixer els valors de convivència que ell defensa en el respecte a les creences i en el respecte dels valors democràtics. Cal felicitar a l’ajuntament per aquesta iniciativa i desitjar un bon futur per aquest Memorial.

diumenge, 24 de juny del 2012

La dona d’en Roger Garudy


Aquest setmana s’ha mort en Roger Garudy. Filòsof francés de vida en trànsit intel•lectual permanent. Algunes persones de la meva edat som deutors de les seves reflexions primerenques sobre cristianisme i marxisme. He sentit una anècdota sobre la seva vida que denota la capacitat d’acolliment i intuïció d’algunes persones. El dia que fou expulsat del partit comunista francès a l’acabar la sessió del seu comitè central en Roger Garudy sortí estorat pel fet i, després de donar vàries voltes per París sense saber on anar, decidí anar a casa de la seva primera dona. Allí, trobà la taula parada amb dos serveis i, després d’excusar-se d’haver interromput un dinar decidí marxar i quan s’anava la seva primera dona li digué que la taula parada era per ell. Havia escoltat per ràdio la seva expulsió i estava convençuda que l’aniria a veure.

El retorn, l’acolliment i, perquè no la intel•ligència intuïtiva, s’entrellacen en aquest relat. Això també hauria de passar en la nostre vida. Sempre tenim l’oportunitat d’acollir a qui, per algun motiu ha estat allunyat de nosaltres. Llavors es quan la fraternitat esdevé el vincle per sentir-nos units fraternalment a la persona retornada. La vida està plena de constants retorns. Alguns cops, nosaltres mateixos som responsables de les partences o distàncies entre els individus perquè hem estat poc atents a les persones i aquestes, progressivament s’han anat allunyant de la nostre vida. L’acolliment és indispensable per construir la gran fraternitat de la humanitat. El tancament separa, l’acolliment uneix. Fer-ho, és manifestar les mateixes actituds de Jesús. Ell era un mestre en la pràctica del consol de la proximitat. Nosaltres, seguidors de Jesús, hem d’incorporar en la nostra vida aquestes actituds per tal de ser persones acollidores.

dissabte, 23 de juny del 2012

Política meditada i moralment fonamentada


En temps de desafecció política és necessari recuperar una altra manera de concebre i fer política. La Doctrina Social de l’Església proposa una manera d’entendre la política que pot ajudar avui a recórrer de nou el camí del compromís política. L’acció política és un compromís meditat, assentat sobre una base moral i fonamentat en una exigència personal perquè han d’orientar-se sempre al bé comú. “Els partits polítics tenen el deure d’afavorir una participació àmplia i l’accés de tothom a les responsabilitats públiques. Els partits són cridats a interpretar les aspiracions de la societat civil i a orientar-les al bé comú, oferint als ciutadans la possibilitat efectiva de participar en la formació de les opcions polítiques. Els partits han de ser democràtics al seu interior, capaços de síntesi política i projectius” (Compendi de la Doctrina Social, 413)

La participació política de la ciutadania és un compromís seriós que comporta un deure i una responsabilitat. S’exigeix tenir rigor, presència, reflexió, debat, tenir mirada a curt mig i llarg termini i valors morals contrastats. “Els deures de responsabilitat en les institucions socials i polítiques exigeixen un compromís seriós i articulat, que sàpiga evidenciar, amb les contribucions de reflexió al debat polític, amb la projecció i amb les decisions operatives, l’absoluta necessitat d’una qualificació moral de la vida social i política. Una atenció inadequada a la dimensió moral porta a la deshumanització de la vida associada i de les institucions socials i polítiques, i consolida les «estructures de pecat»: « Viure i actuar políticament d’acord amb la pròpia consciència no és una adaptació submisa a posicions estranyes al compromís polític o a una mena de confessionalisme, sinó l’expressió amb què els cristians ofereixen la seva aportació coherent perquè per mitjà de la política s’instauri un ordenament més just i coherent amb la dignitat de la persona humana» (Compendia de la Doctrina Social, nº 566).

Donada la responsabilitat que comporta l’acció política s’espera que els polítics siguin persones preparades i que la seva actuació es basi en decisions meditades i sostingudes sobre criteris morals. “En el context del compromís polític del fidel laic, la preparació per a l’exercici del poder requereix una cura específica, que els creients han d’assumir, especialment quan són cridats a acceptar aquest encàrrec per la confiança dels conciutadans, segons les regles democràtiques. Han d’apreciar el sistema de la democràcia, «per tal com assegura la participació dels ciutadans en les decisions polítiques i garanteix als governats la possibilitat tant d’elegir i controlar els seus governants, com de substituir-los de manera pacífica, sempre que sigui oportú», i de rebutjar grups ocults de poder que busquen condicionar o subvertir el funcionament de les institucions legítimes. L’exercici de l’autoritat ha d’assumir el caràcter de servei, i s’ha de desenvolupar sempre en l’àmbit de la llei moral per a la consecució del bé comú: aquell que exerceix l’autoritat política ha de fer convergir les energies de tots els ciutadans cap aquest objectiu, no de forma autoritària, sinó servint-se de la força moral alimentada per la llibertat” (Compendi de la Doctrina Social, nº 567)

divendres, 22 de juny del 2012

Agustí Cortés i Eurovegas

He trobat molt encertada la reflexió del bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, sobre el valor moral del projecte Eurovegas. Sempre he valorat positivament les reflexions morals del bisbe Cortés sobre els temes econòmics. Crec ponderada i justa la seva reflexió. És bo que un bisbe aporti criteris morals per avaluar les decisions polítiques. És cert que la decisió política, en una societat secularitzada, és autònoma de les decisions religioses, però també és cert que el judici moral ha de judicar la decisió política. Tota decisió política ha d’estar subjecte al judici de qualsevol moral particular.

El bisbe Cortés proporciona als cristians, i a qualsevol ciutadà, uns criteris que permeten al decisor polític emetre un judici que, a més de tècnic, tingui present uns criteris que afecten a la moral cívica. El bisbe té uns dubtes morals que vol compartir perquè la transcendència de la decisió política afectarà el futur d’uns municipis del seu bisbat i al conjunt de la societat catalana. Els seus dubtes es fonamenten sobre la visió de la moral cristiana en relació al desenvolupament econòmic i a la humanització de la societat. Crec que és bo que un bisbe es pronunciï sobre aquests temes i que, des de l’actitud de servei a la comunitat, aporti uns criteris sensats que ajudin a conformar el judici polític. El qual, com es propi en una societat democràtica, serà sempre autònom. Però aquesta autonomia no significa que renunciï a tenir una fonamentació moral.

 

dijous, 21 de juny del 2012

Els catalans musulmans condemnen els atemptats de Nigèria


Els cristians del nord de Nigèria segueixen estan sacsejats i copejats amb explosions de bombes dels terroristes jihadistas islàmics de Boko Haram. El diumenge passat, cristians de cinc diferents esglésies de Kadunaal nord del país foren afectats per les explosions de bombes quan es reunien per exercir la seva llibertat religiosa de culte dominical, amb el resultat de més de 31 morts i diversos ferits. Aquest és el tercer diumenge que els cristians són assassinats mentre celebren el culte a les seves esglésies. Prèviament, Boko Haram havia reivindicat els atemptats de cristians justificant les seves accions per la voluntat d’introduir la llei islàmica a Nigèria, especialment en la part nord.

Els cristians de Nigèria són uns cristians màrtirs. A l’audiència general d’ahir, Benet XVI demanà el cessament immediat de violència a Nigèria. El Papa ha reiterat la seva preocupació per les dificultats que es troben moltes comunitats cristianes en països islàmics. En una línea semblant, s’han expressat els catalans musulmans agrupats a l’Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDCAT). En un comunitat de premsa aquesta associació ha manifestat la que  “condemna enèrgicament els atemptats suïcides contra les esglésies cristianes. Volem remarcar des d’UCIDCAT, que els continus atacs, el terror, la crueltat i l'absolut menyspreu per la vida de la secta Boko Haram, no poden estar justificats per cap religió o fe. D'aquesta forma, reafirmem el nostre total rebuig a qualsevol acte d'intolerància, extremisme i terrorisme. Des d’UCIDCAT volem Fer una crida a la germanor islamo-cristiana”.

Aquest comunicat mostra la voluntat que té UCIDE-CAT, com altres associacions musulmanes de Catalunya, de construir una vida pròpia de l’Islam allunyada de dependències o lligams a corrents polítiques properes a l’islamisme radical. Per això aquests catalans musalmans volen manifestar la seva solidaritat “amb tots aquells que son perseguits o discriminats per motius de la seva religió, en qualsevol lloc del món i sigui quina sigui la seva religió, i transmetre el nostre més sincer condol i condolences a les víctimes i les seves famílies”. Penso que cal donar a conèixer aquest comunicat ja que ell ajuda positivament a tenir una altra imatge de l’Islam català.

dimecres, 20 de juny del 2012

Participació política


Tots som conscients de que la política està força desprestigiada en la societat. Els estudis d’opinió revelen el poc interès i la desconfiança que la ciutadania té en relació a la política. No obstant, quan s’analitza la crisi econòmica es constata que cal més política i més control polític sobre els mercats econòmics i financers. Sembla que, malgrat els mal auguris sobre la política, és temps de recuperar la política. La Doctrina Social de l’Església insisteix sobre la necessitat de política. En aquest sentit, i a tall de suggeriment, proposo la lectura de dos articles del Compendi de la Doctrina Social perquè ajuden a entendre el valor que aquesta doctrina dóna a la política.

En l’article 189 es diu: “Una conseqüència característica de la subsidiarietat és la participació, que s’expressa, essencialment, en una sèrie d’activitats mitjançant les quals el ciutadà, com a individu sol o associat amb altres, directament o per mitjà dels propis representants, contribueix a la vida cultural, econòmica, social i política de la comunitat civil a la qual pertany. La participació és un deure que s’ha d’exercir conscientment per part de tots, de manera responsable i amb vista al bé comú. Aquesta no es pot limitar o restringir a un mer contingut particular de la vida social, atesa la importància que té per al creixement, sobretot humà, en ambients com ara el món del treball i les activitats econòmiques amb les seves dinàmiques internes, la informació i la cultura i, en grau màxim, la vida social i política fins als nivells més alts, com són aquells dels quals depèn la col•laboració de tots els pobles per a la construcció d’una comunitat internacional solidària. En aquesta perspectiva, esdevé imprescindible afavorir la participació sobretot dels més desatesos i l’alternança dels dirigents polítics, a fi d’evitar que s’instaurin privilegis ocults; cal, a més, una forta tensió moral, per tal que la gestió de la vida pública sigui el fruit de la corresponsabilitat de tothom amb relació al bé comú.

Sobre la mateixa participació política la Doctrina Social afegeix, en l’article 191 del Compendi: “la participació es pot obtenir en totes les possibles relacions entre el ciutadà i les institucions: amb vista a ella, s’ha de prestar una atenció especial als contextos històrics i socials en els quals caldria que es realitzés efectivament. La superació dels obstacles culturals, jurídics i socials, que sovint s’interposen com a veritables barreres a la participació solidària dels ciutadans en el destí de la pròpia comunitat, requereix una tasca informativa i educativa. En aquest sentit, mereixen una consideració especial totes les actituds que indueixen el ciutadà a formes participatives insuficients o incorrectes i a la desafecció difusa per tot el que fa referència a l’esfera de la vida social i política: pensem, per exemple, en els intents dels ciutadans de «contractar» les condicions més avantatjoses amb les institucions, com si aquestes estiguessin al servei de les necessitats egoistes, i en la praxi de limitar-se a l’expressió de l’opció electoral, àdhuc arribant en molts casos fins i tot a abstenir-se’n.

La mateixa doctrina social matisa que aquesta situació mereix una atenció especial en els casos de països amb maca de drets democràtics. En aquestes situacions es constata que “el dret fonamental a participar en la vida pública és negat d’arrel, perquè és considerat una amenaça per al mateix Estat; pels països en què aquest dret és enunciat només formalment, però no es pot exercir concretament; per altres, encara, en què l’enormitat de l’aparell burocràtic nega de fet al ciutadà la possibilitat de proposar-se com un veritable actor de la vida social i política”.

dimarts, 19 de juny del 2012

Paraules vives


Els salms són textos que esdevenen paraules vives quan es contrasten amb les experiències de la vida quotidiana. Ahir, en la pregària de vespres corresponent el dilluns de la setmana III, els salms aporten enteniment per comprendre alguns dels aspectes que conformen la llarga crisi econòmica que llastra l’esperança de moltes persones. Així el salm 122 del salteri deia “Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos, estem saturats de menyspreu. La nostra ànima n’està ben saturada, dels escarn is dels altius, del menyspreu dels insolents.” ¿No és aquesta la sensació que tenim ara quan, després de molts esforços i sacrificis personals, seguim veient que l’economia no es recupera i segueix empobrint a moltes famílies ?. Sovint ens preguntem, ¿que més volem que fem per sortir de la crisi?, ¿què cal fer perquè tinguin confiança en les nostres possibilitats?.

Davant la dificultat d’entendre que passa i avocats a experimentar una sensació d’abatiment podem caure en el desànim i sentir-nos abandonats a la nostre sort. Però el salm 123 del salteri ens aporta l’esperança de la confiança en Déu: “Si el Senyor no hagués estat a favor nostre, - que respongui el poble d’Israel-, si el Senyor no hagués estat a favor nostre, quan els homes intentaven assaltar-nos, ens haurien engolit de viu en viu: tan gran era la fúria que portaven”. Gràcies a esperar en l’ajut de Déu tenim la certesa que passarà tal com diu també aquest salma “hem salvat la vida com l’ocell que fuig del llaç dels caçadors. S’ha trencat el llaç, i tots hem fugit

Però la nostra esperança no rau en una passivitat conformista, sinó en un treball actiu a favor de la justícia per tal que la justícia de Déu regni per sempre. I per fer-ho ens cal saviessa i astúcia. Això és el recorda, el tercer cant de vespres del dilluns de la setmana III: “Ell (Déu) ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim”. Això vol dir saber entendre i comprendre, analitzar i proposar, a partir de la nostra saviesa i penetració, els camins per alliberar-nos de les situacions que oprimeixen. Amb aquest convenciment s’acabaven les vespres amb el Magnificat dient “les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res”. La pregària del salteri són paraules vives.

dilluns, 18 de juny del 2012

L’islamisme tranquil


La recent elecció presidencial egípcia ha tornat a situar en el centre de l’interès públic el moviment dels Germans Musulmans com a exponent de l’islamisme polític. La possible victòria del seu candidat Mohamed Mursi confirmaria la simpatia relativa que recull aquesta germandat islamista en una part de la població. Durant els durs anys de la dictadura de Hosni Mubarak els Germans Musulmans foren considerats per bona part de la població egípcia persones honestes, preocupades per la situació social dels egipcis i objectiu predilecte de repressió governamental. Ara, quan el tímid procés democràtic dóna la veu al poble els Germans Musulmans poden capitalitzar el seu passat en forma de rèdit polític.

¿Què vol l’islamisme polític? Per aquest moviment hi ha una total imbricació de religió i política. El seu és un projecte polític fonamentat en la politització dels musulmans a favor d’un Estat islàmic i l’extensió de l’Islam a la resta de països. Així de simple i pràctic. A diferència dels salafistes, els Germans Musulmans, no s’aïllen de la societat, al contrari, la penetren en tots els seus intersticis i actuen des d’ella en cerca de la seva transformació per avançar a una societat política ordenada i controlada per la llei islàmica. El seu combat polític és tranquil, però amb pas ferm i en un horitzó de mig termini. En els seus propòsits no hi ha espai per la laïcitat com s’entén a Occident; tot i que el dirigent d’aquesta germandat ha afirmat, reiteradament, que respectarien la llibertat religiosa. Tant de bo fos així, està per veure. L’ascensió política dels Germans Musulmans i totes les seves variants i adaptacions territorials és un fet i cal estar amatents.

diumenge, 17 de juny del 2012

Alguns musulmans són independentistes


La societat catalana és plural i madura, i per això assumeix les diferents visions polítiques amb normalitat i diàleg. Així, trobem persones que s’afirmen partidàries de la independència, i lluiten activament per ella, altres que són indiferents i persones contràries a aquests plantejaments. El mateix sembla que està passant en la comunitat de catalans musulmans. Segons notícies d’aquesta setmana un grup de catalans musulmans agrupats entorn a l’associació liderada per l’actiu Noureddine Ziani, codirector de l'Espai catalanomarroquí i president d’UCCIC (Unió de Centres Culturals Islámics de Catalunya) UCCIC) s’han manifestat a favor de la independència de Catalunya. Aquest posicionament és de gran transcendència perquè Noureddine Ziani representa una part significativa del col•lectiu dels musulmans d’origen marroquí i, amés, se’l considera una persona molt ben relacionada amb l’Estat marroquí, especialment amb aquells poders ocupats de gestionar intel•ligentment els interessos marroquins a l’estranger, i també se’l té com a persona de confiança de l’actual cònsul del Marroc a Barcelona, diplomàtic amb una passat proper al Front Polisàrio.

El fet un grup de catalans musulmans s’afirmin per la independència visualitza la normalitat de la pròpia comunitat musulmana, especialment la d’origen marroquí. Aquest fet significa que en aquesta comunitat es reprodueixen els mateixos patrons polítics presents en la societat catalana. Això és bo, ja que exemplifica la normalitat d’aquesta comunitat i la seva integració en la societat catalana. Fins i tot, hom podria pensar que la convicció independentista d’aquest sector de la comunitat musulmana es podria traduir en una major comprensió i simpatia respecte al Front Polisàrio i, per què no, en el suport més explícit als plantejaments autonomistes d’alguns moviments amazics.

El camí que cal recórrer per la integració encara és llarg i amb viaranys que requereixen algunes decisions polítiques importants. Per exemple, la construcció de mesquites allí on els oratoris actuals són insuficients per atendre les necessitats de la comunitat musulmana. En aquest sentit, l’associació que presideix Noureddine Ziani, treballa activament per assolir aquest objectiu i, que gràcies a la seva capacitat d’influència, segons es comenta entre la mateixa comunitat, ha aconseguit importants fons que ofereix a les comunitats per afrontar aquest difícil repte de la construcció de les mesquites. Com es veu, la comunitat de catalans musulmans es comença a moure sota el guiatge intel•ligent d’algunes persones.

dissabte, 16 de juny del 2012

Recull de pregàries personals XLVII


La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

16 juny Els ídols d'ells són plata i or, obra d'homes i res més: tenen boca, però no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, orelles que no hi senten i nas que no olora. Les seves mans no palpen, els seus peus no caminen ni té veu la seva gorja. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen confiança. Casa d'Israel, confieu en el Senyor. Sl 115,4-9

17 juny Confieu en el Senyor, els qui el venereu: ell ajuda i protegeix. El Senyor es recorda de nosaltres i ens beneirà. (Sl 115,11-12)

18 juny No són els morts els qui lloen el Senyor, ni els qui baixen al silenci del sepulcre. Els qui beneïm el Senyor som nosaltres des d'ara i per tots els segles. (Sl 115,17-18)

19 juny Ell no va cometre pecat ni va tenir mai als llavis la perfídia. Quan l'insultaven, no tornava l'insult;quan el turmentaven, no responia amb amenaces, sinó que confiava la seva causa al qui judica amb justícia. (1Pe 2,22-23)

20 juny Ell, amb les seves ferides, us curava. (1 Pe 2,24)

21 juny Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la roca que ens salva; presentem-nos davant seu a lloar-lo, aclamem-lo amb els nostres cants. (Sl 95,1.2)

22 juny Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: «No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren, tot i haver vist les meves obres. (Sl 95,7-9)

divendres, 15 de juny del 2012

Subsidiarietat i política


Els cristians podem aportar a l’acció política alguns aspectes propis de la nostra tradició de fe. Una d’elles és la subsidiarietat. L’aplicació d’aquest principi permet reivindicar la mateixa humanització de la política enfront dels possibles abusos per les estructures politiques. Com diu la Doctrina Social de l’Església catòlica la subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Es diu que la subsidiarietat “hi és present des de la primera gran encíclica social. És impossible promoure la dignitat de la persona si no és tenint cura de la família, dels grups, de les associacions, de les realitats territorials locals, en resum, d’aquelles expressions agregatives de tipus econòmic, social, cultural, esportiu, recreatiu, professional, polític, a les quals les persones donen vida espontàniament i que els possibiliten un creixement social efectiu” (Compendi nº 185). És en aquest l’àmbit de la societat civil on s’expressa, en benefici de l’interès comú, la «subjectivitat creativa del ciutadà».

Per tot això la tradició social de l’Església catòlica promou que “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors. D’aquesta manera, els cossos socials intermedis poden desenvolupar adequadament les funcions que els pertoquen, sense haver-les de cedir injustament a altres agregacions socials de nivell superior, per les quals acabarien essent absorbits i substituïts i veient negada, en darrer terme, la pròpia dignitat i l’espai vital. A la subsidiarietat entesa en sentit positiu, com a ajuda econòmica, institucional, legislativa oferta a les entitats socials més petites, correspon una sèrie d’implicacions en clau negativa, que imposen a l’Estat d’abstenir-se de tot allò que restringiria, de fet, l’espai vital de les cèl·lules menors i essencials la societat. La seva iniciativa, llibertat i responsabilitat no han de ser suplantades” (Compendi nº 186). El principi de la subsidiarietat ha d’orientar les decisions polítiques. Hauria de ser, una acritud constant alhora d’imaginar l’acció de govern per tal que les institucions públiques es situïn en el seu lloc i no ofeguin la riquesa de la iniciativa social.

dijous, 14 de juny del 2012

La devaluació de la persuasió

La política és persuasió. No és possible governar democràticament sense gestionar la persuasió. Els règims dictatorials o els comportaments autoritàris es despreocupen de la persuasió ja que no pretenen convèncer sinó vèncer per la imposició. La importància de la persuasió és evident a tots els àmbits i nivells de l’acció de govern. Al final del procés persuasiu els ciutadans atorguen la confiança als governants i es reforcen els consensos d’interessos per tal de decidir les polítiques que han de donar respostes a les demandes ciutadanes.

¿Cóm es construeix la persuasió?. Existeixen diverses estratègies, unes mes interessants que d’altres, però totes pretenen incidir en la percepció dels ciutadans. Aquests comprenen la realitat a partir de la seva percepció que és integrada a partir de diversos canals i medis. Un d’ells, tant antic com la mateixa humanitat és la paraula. La paraula discursiva ajuda a que les persones entenguin la realitat i construeixin els seus significats. Però ara existeixen diverses evidències que indiquen una progressiva irrellevància de la paraula en política. Alguns cops la paraula queda amagada o els polítics callen; en altres ocasions s’empren mots confosos o es diuen coses que no es creuen o es fan coses que no es diuen. Davant d’aquesta situació es difícil exercir la persuasió i l’engany guanya espai en la política.

dimecres, 13 de juny del 2012

Visc quasi com algun bisbe

Un bon amic m'ha fet veure el valor real del sou dels bisbes. Alguns eclesiàstics han explicat, per activa i per passiva, o de forma urbi et orbe, que s'han retallat el seu per ser solidaris amb els afectats per la crisis. Altres pot ser ho han fet i no han dit res; altres han aprofitat l’ocasió per dir que són mil•leuristes lamentat que la paga episcopal és justeta per viure; i altres, els que més, callen i fan des del silenci la caritat que creuen que han de fer.

Davant de tant allau d'economia analítica episcopal he fet la següent reflexió a partir de la meva economia doméstica. Reconec que tinc una economia sòlida i privilegiada. A partir de la realitat de la meva nòmina mensual he anat traient el que he de pagar d'hipoteca, de menjar, de despeses corrents derivades de la llar, de la comunitat de propietaris, del cotxe, de la neteja de la vivenda, de les meves aportacions solidàries i de les quotes d'entitats, del que estalvio per tenir un petit pla de pensions i algunes coses mes associades al fet de viure, arribo a la conclusió del que hem queda es menor del que cobren els bisbes d’acord el que diuen.

Un cop fets els meus números miro el que cobren moltes, però que moltes persones, i arribo a una altra conclusió: hi ha una quantitat important de persones no poden arribar a final de mes. Així de curt i ras. Davant d'aquesta situació, que nomes pot qualificar-se de dramàtica, només se m'acut dir a alguns eclesiàstics episcopals que no mostrin la seva nòmina com a carta de presentació. Val mes que mirin al seu voltant per veure les angoixes mensuals de moltes persones entre les quals es troben també capellans de les seves diòcesis, religiosos i religioses, i fidels de les seves parròquies. Aquesta és la realitat, per la qual cosa penso que la nòmina d'alguns bisbes no estan malament per arribar al final de mes sense masses angoixes. Tot el que he dit fins aquí és qüestionable, evidentment, si les dades de l’economia analítica episcopal no és la que he tingut present en l’article. Llavors, hauré de rectificar i ho faré de bon grat.

dimarts, 12 de juny del 2012

Els minarets


Recordo un dia que, parlant amb un amic musulmà, vaig preguntar-li quins eren els conceptes formals que condicionaven la construcció d’una mesquita. De la seva resposta vaig deduir que els minarets eren inqüestionables, de tal manera que a Europa no es pot construir una mesquita sense minaret. Ara, llegint el llibre “Los minaretes de la discordia” de Patrick Haenni y Stéphane Lathion (eds) de Icara editorial per xxxx. Tinc una altra perspectiva del tema. En primer lloc, molts especialistes opinen que l’adopció del minaret en una mesquita no és una qüestió present als inicis de l’Islam sinó que passa quan aquest es consolida a Damasc durant el període Omeia. Fins i tot, segons apunten bastants indicis, els primers minarets són una transformació de les torres que presidien les esglésies cristianes siríaques d’aquella època i que es feien servir per predicar.

A partir del segle VIII es generalitza la presència de minarets en les mesquites, bé com a instrument per cridar a l’oració, bé com a símbol de la presència de l’Islam. Des del punt de vista formal, el minaret, com la pròpia mesquita, poden adoptar qualsevol concreció artística ja que no estan subjectes a cànons rígids malgrat el que per estereotip es cregui. Per aquest motiu, el salafisme, per exemple, sempre tan preocupat pel retorn a les primeres generacions de musulmans, haurien de ser els primers en exigir mesquites sense minarets perquè les mesquites dels primers temps de l’Islam no en tenien.

La construcció d’un Islam europeu comporta també parlar sobre els elements formals de l’arquitectura religiosa ja que el que es propi d’aquesta tradició adaptar-se a les tradicions culturals dels llocs on es desenvolupa. Per això cal obrir una reflexió, en perspectiva de futur, sobre com hauria de ser la futura mesquita de Barcelona sense cap condicionant previ. Perquè, de la mateixa manera que cal entendre el valor que té el minaret en la religió musulmana, les societats europees han de recordar que els minarets han estat presents des de sempre, en diferent intensitat, en el propi paisatge urbà de moltes ciutats.

dilluns, 11 de juny del 2012

Diàleg caritat i política


La caritat necessita de la política, però la política no esgota la caritat. Podem parlar de la caritat política conscients de no reduir la caritat a la política. La caritat necessitat de la política per expressar-se. Perquè la caritat efectiva va més enllà de les persones i adquireix una dimensió social, política. “Des de molts aspectes, el proïsme que cal estimar es presenta «en societat», talment que estimar-lo realment, subvenir a la seva necessitat o a la seva indigència pot voler dir quelcom divers del bé que se li pot voler a escala purament interpersonal: estimar-lo a escala social significa, segons les situacions, valer-se de les mediacions socials per millorar la seva vida o àdhuc eliminar els factors socials que causen la seva indigència. És indubtablement un acte de caritat l’obra de misericòrdia amb què es respon aquí i ara a una necessitat real i urgent del proïsme, però és un acte de caritat igualment indispensable el compromís adreçat a organitzar i estructurar la societat de manera que el proïsme no arribi a trobar-se en la misèria, sobretot quan aquesta esdevé la situació en què es debat un nombre desmesurat de persones i fins i tot de pobles sencers, situació que adquireix, avui, les proporcions d’una autèntica qüestió social mundial” (Compendi Doctrina Social nº 208).

És per això que cal considerar que la caritat social i política no s’exhaureix en les relacions entre les persones, sinó que es projecte en l’espai de relacions socials i polítiques en les quals les persones expressen els seus interessos i les seves esperances. Per això la comunitat política esdevé el marc en el qual es viu la caritat. Però hom cal tenir present que la política necessita de la caritat per justificar-se. Els cristians no podem perdre de vista que és molt important per l’acció política assumir que els darrers fonaments es troben arrelats en una altra justificació com s’indica en el Compendi de la Doctrina Social. “Els valors de la veritat, de la justícia, de la llibertat neixen i es desenvolupen a partir de la font interior de la caritat: la convivència humana és ordenada, fecunda en bé i respon a la dignitat de l’home, quan es fonamenta en la veritat; quan es realitza segons les exigències de la justícia, és a dir, en el respecte efectiu dels drets i en el compliment lleial del deures respectius; quan és duta a terme en la llibertat que s’adiu a la dignitat dels homes, empesos per la seva mateixa naturalesa racional a assumir la responsabilitat de les seves pròpies obres; quan és vivificada per l’amor, que fa sentir com a pròpies les necessitats i les exigències dels altres i fa cada vegada més intenses la comunió dels valors espirituals i la sol•licitud per les necessitats materials. Aquests valors constitueixen els pilars que donen solidesa i consistència a l’edifici del viure i de l’obrar: són valors que determinen la qualitat de tota acció i institució social” (Compendi nº 205).

diumenge, 10 de juny del 2012

Recull de pregàries personals XLVI


La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

9 juny “Obriu-me les portes dels justos: entraré a donar gràcies al Senyor” (Sl 118,19).

10 juny “La pedra rebutjada pels constructors, ara corona l’edifici. “(Sl 118,22)

11 juny “Seu a la meva dreta, i espera que faci dels enemics l'escambell dels teus peus” (Sl 110,1)

12 juny “El Senyor no es desdiu del que jurà” (Sl 110,4)

13 juny “El Senyor és al teu costat: abat els reis el dia que s'indigna; judica els pobles, els fa presoners, abat governants arreu de la terra” (Sl 110,5-6)

14 juny “No ens donis a nosaltres la glòria, no ens la donis, Senyor; dóna la glòria al teu nom, perquè ets fidel en l'amor” (Sl 115,1)

15 juny “El nostre Déu és al cel i fa tot el que ell es propasa” (Sl 115,3)

dissabte, 9 de juny del 2012

El diluvi montserratí


Ara fa dotze anys, a la matinada del dia 10 de juny, es produí el gran aiguat, de proporcions diluvials, que ocasionà grans destrosses en el monestir de Santa Maria de Montserrat i en el municipi de Marganell. Entre la nit del divendres 9 i la matinada del dissabte 10 les aigües celestials assolaren la muntanya de Montserrat amb una violència mai vista. Les persones que visqueren l’episodi de les puges el qualificaren de Diluvi i els seus resultats de dantescs. Els resultats, certament, foren de tal magnitud que foren considerats catastròfics.

Davant de la situació creada per la pluja moltes persones es desanimaren perquè creien que era molt difícil tornar a recuperar tot el que les aigües havien destruït. Vaig tenir l’oportunitat d’estar des dels primers moments al costat de la comunitat, i de manera especial, amb el seu abat que feia poc havia estat escollit per aquesta responsabilitat. Poc temps després vaig baixar a Marganell per veure també el mal fet per les aigües desbocades de les torrenteres habitualment seques de la muntanya. Tot era desolació i destrucció.

Al llarg dels següents dies, quan semblava que tot s’havia acabat, poc a poc l’esperança il•luminava el rostre dels membres de la comunitat monàstica perquè estaven segurs que, com tantes vegades havia passat en el passat, el monestir de Santa maria de Montserrat se’n sortiria. Havien patit destruccions per guerres i persecucions religioses i mai havien estat vençuts. Ara calia tornar a superar les adversitats. El desastre de les aigües provocà unes grans mostres de solidaritat entre els catalans i de les seves institucions. Però també fou una ocasió per reconstruir i renovar la trama urbana del santuari amb una projecció de futur. Aquesta actitud de la comunitat monàstica fou un exemple de la força de superació davant dels esdeveniments adversos i la capacitat de mobilització de voluntats per vèncer situacions que podrien abocar-nos a l’abatiment.

divendres, 8 de juny del 2012

Paraules vives


Molt soviet, els textos bíblics pren sentit des de la pròpia experiència personal. Així hom té la sensació que l’experiència continguda en els textos sagrats es reinterpreta des de la pròpia experiència personal. Són paraules vives que perduren al llarg del temps i la seva significació profunda no s’altera. Les mateixes traduccions d’alguns textos ajuden a experimentar aquesta sensació de paraules dinàmiques. L’altre dia ho vaig comprovar a través del comentari que em feu una persona al llegir un text que tenia en el Facebook. Ja havia escrit “Que el vostre esperit em condueixi per terra plana” (Sal 142,10).

La primera observació que em feu aquesta persona fou reclamar que l’esperit de Déu estigui present en els moments difícils, quan la terra es costeruda. Però mirant el text , crec que el text del salmista expressa una voluntat que Déu acompanyi cap a una terra plana i es mantingui el costat. Llavors el text seria una crida a abandonar una terra abrupta per anar a trobar les mansuetuds de les terres planes. Vaig mirar com estava traduït en altres bíblies. La meva sorpresa fou comprovar que, si bé totes elles tenen les mateixes paraules, la comprensió del text no sempre és idèntica. A continuació recullo algunes de les traduccions:

El teu esperit és bo: que em condueixi per terra plana” (Salm 143,10)

“Ensenya’m a fer la teva voluntat, tu ets el meu Déu. El teu esperit és bo: que em condueixi per terra plana” (Associació Bíblica de Catalunya)

“Enséñame a cumplir tu voluntad que Tú eres mi Dios. Tu espíritu bondadoso me guió por tierra llana” (Julio Trebolle Barrera, Trotta)

“Enséñame a cumplir tu voluntad pues tú eres mi Dios. Que tu aliento bondadoso me conduzca por una tierra llana” (Herder)

“Enséñame a hacer tu voluntad, porque tú eres mi Dios. ¡Que tu buen espíritu me lleve
por un camino recto! “Bíblia de l’Associació Bíblica de Catalunya

“Enséñame a hacer tu voluntad, porque tú eres mi Dios. Que tu espíritu bondadoso me conduzca por una tierra llana” (Congregación para el Clero)

“Enséñame a hacer tu voluntad, porque tú eres mi Dios; Tu buen espíritu me guíe a tierra de rectitud”  (Reina Valera)

“Enséñame a cumplir tu voluntad, porque tú eres mi Dios; tu espíritu que es bueno me guíe por una tierra llana” (Biblia de Jerusalem)

“Enséñame a hacer tu voluntad, porque tú eres mi Dios. Que tu espíritu bondadoso me conduzca por una tierra llana” (Biblia del Pueblo de Dios)

“Enséñame a que haga tu voluntad ya que tú eres mi Dios; que tu buen espíritu me guíe por un terreno plano” (Biblia Latinoamericana)

De totes elles m’agraden aquelles que transmeten la pregària d’imprecació que demana a Déu ajuda per anar a un terreny pla i situen l’acció en un futur actiu en el qual el desig és una esperança i una confiança de no perdre la companyia de Déu.



dijous, 7 de juny del 2012

Amor social


Forma part del nucli bàsic de la tradició cristiana que l'amor ha d'estar present i penetrar totes les relacions socials, especialment aquells que tenen el deure de proveir al bé dels pobles. La Doctrina Social de l’Església és ben clara al respecte. “la caritat, senyora i reina de totes les virtuts. La salvació desitjada ha de ser fruit principalment d’una efusió de caritat; volem dir aquella caritat cristiana que reuneix en si tot l’Evangeli i que, disposada sempre a sacrificar-se pel proïsme, és l’antídot més segur contra l’orgull i l’egoisme del món” (Compendi nº 581). Aquest amor és anomenat “caritat social” o "caritat política" i s'ha d'estendre a tot el gènere humà.

L’«amor social» es situa a les antípodes de l'egoisme i l'individualisme. És una visió no unidimensional de la política i de la vida social, com succeeix en la majoria de visions que es queden en una lectura exclusivament sociològica. La política no pot oblidar que el desenvolupament integral de la persona i el creixement social són dues realitats interdependents. L'egoisme, per tant, és l'enemic més deleteri d'una societat ordenada: la història mostra la devastació que es produeix en els cors quan l'home no és capaç de reconèixer un altre valor i una altra realitat efectiva que dels béns materials, la recerca obsessiva sufoca i impedeix la seva capacitat de lliurament.

dimecres, 6 de juny del 2012

Pie Jesu

Ahir, l’escolania de Montserrat interpretà de forma sublim durant el funeral del pare Andreu Marqués el Pie Jesu de Fauré. L’emoció continguda del moment m'ajudà a recordar el que havia comentat el dia anterior a ràdio Estel sobre la figura del pare Andreu Marqués. Havia demanat poder evocar, dins d’un programa dedicat a comentar l’actualitat, la dimensió humana i religiosa d’Andreu Marqués, monjo de Montserrat i gran mestre de moltes persones. En aquells moments vaig esmentar vàries anècdotes de la meva relació personal amb l’Andreu. Recordo que vaig explicar un gest molt habitual en l’Andreu: quan parlava caminant s’aturava de tal manera que, si em distreia ell es quedava parlant sol i jo seguia caminant pensant que m’acompanyava. Sentia que la seva mirada m'acompanyava.

M’he adonat que en aquest gest del pare Andreu Marqués es podria interpretar com una metàfora del com ell entenia quina havia de ser la seva actitud com a monjo i el paper de l’Església en la societat contemporània. El pensament de l’Andreu era un pensament il•lustrat, on la raó il•luminava les idees i aquestes havien d’orientar les persones cap a la figura de Jesús, al marge de quina fos l’adhesió personal particular. Per això la seva vida com a monjo, professor, mestre i amic era d’acompanyament intens però respectuós. Això vol dir deixar a la llibertat de l’individu la responsabilitat de caminar guiat per la seva consciència humana i, tant de bo que al final del trajecte es trobés amb la figura de Jesús.

Aquesta actitud em recorda a la presència de Jesús en el relat dels deixebles d’Emaús. Quan calia, l’Andreu, estava al costat, escoltava, parlava, mirava i, quan ho considerava adient callava perquè la persona, l’individu de la raó, assumís la seva responsabilitat i caminés. Un cop iniciat el camí ell sempre hi era, acompanyant i tornant a fer-se present qual calia. Per això, el caminar de pare Andreu era càlid, compromès i atorgava sempre confiança a la maduresa personal.



dimarts, 5 de juny del 2012

Bé comú i política


¿Per què estic en política?, ¿per què fa tants anys estic ficat en aquest submón especial de l’acció política?. Sempre he pensat perquè sóc cristià i creure, com deia Jose María González Ruíz, “Creer es comprometerse” i, en el meu cas com tants altres persones del meu temps, la fe ens portà al compromís polític. ¿Per què m’interessa la política?. En bona mesura perquè la política cerca el bé de tots. L’horitzó de la política és el bé comú, l’interès general. El Compendi de la Doctrina Social de l’Esglèsia ho deixa ben clar: “La responsabilitat d’aconseguir el bé comú correspon, ultra les persones individuals, també a l’Estat, ja que el bé comú és la raó de ser de l’autoritat política. L’Estat, en efecte, ha de garantir cohesió, unitat i organització a la societat civil de la qual és expressió, de manera que el bé comú es pugui aconseguir amb la contribució de tots els ciutadans. L’home individual, la família, els cossos intermedis no són capaços d’assolir, per si mateixos, el seu desenvolupament ple; d’aquí deriva la necessitat de les institucions polítiques, la finalitat de les quals és fer accessibles a les persones els béns necessaris –materials, culturals, morals, espirituals– per portar una vida veritablement humana. El fi de la vida social és el bé comú històricament realitzable” (Compendi 168)

Però el bé comú es troba mediat per la realitat històrica i condiciona la mateixa comprensió de les estructures polítiques. “Les exigències del bé comú deriven de les condicions socials de qualsevol època i estan estretament relacionades amb el respecte i la promoció integral de la persona i dels seus drets fonamentals. Aquestes exigències es refereixen sobretot al compromís per la pau, l’organització dels poders de l’Estat un ordenament jurídic sòlid, la salvaguarda del medi ambient, la prestació dels serveis essencials de les persones, alguns dels quals són alhora drets de l’home: l’alimentació, l’habitació, el treball, l’educació i l’accés a la cultura, els transports, la salut, la lliure circulació de les informacions i la tutela de la llibertat religiosa. Cal no oblidar l’aportació que tota nació té el deure de fer per una veritable cooperació internacional amb vista del bé comú de tota la humanitat, també per les generacions futures” (Compendi 166).

La recerca del bé comú exigeix el trobar consens, unificar interessos per això la política esdevé un instrument al servei de l’interès general. “Per assegurar el bé comú, els governs de tots els països tenen el deure d’harmonitzar amb justícia els diversos interessos sectorials. La conciliació dels béns particulars de grups i d’individus és una de les funcions més delicades del poder públic. Cal no oblidar, a més, que en l’Estat democràtic, en què les decisions són preses habitualment per la majoria dels representants de la voluntat popular, aquells als quals competeix la responsabilitat de govern tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país no tan sols segons les orientacions de la majoria, sinó en la perspectiva del bé efectiu de tots els membres de la comunitat civil, inclosos aquells que es troben en situació de minoria” (Compendi 169).

Per això la comunitat política s’orienta a favor del bé comú quan actua a favor de la “un ambient humà en què als ciutadans se’ls ofereixi la possibilitat d’exercir realment els drets humans i de complir plenament els deures corresponents: «l’experiència demostra que si manca una acció apropiada dels poders públics, els desequilibris econòmics, socials i culturals entre els éssers humans tendeixen a accentuar-se, sobretot en la nostra època; en conseqüència, els drets fonamentals de la persona corren el risc de quedar privats de contingut, i resta compromès el compliment dels deures respectius» (Compendi 389)

dilluns, 4 de juny del 2012

Andreu Marqués


Ahir morí el pare Andreu Marqués, monjo de Santa Maria de Montserrat. La notícia va deixar-me trasbalsat. Tinc tants records de l’Andreu que és impossible evocar-los i ordenar-los tots. Són molts anys de relació personal, des de la meva joventut fins ara, quan amb la Lluïsa, compartíem llargues converses entorn de les seves múltiples i diverses curiositats. Pot ser la Lluïsa coneixia millor els interessos de la vida de l’Andreu. També ella el coneixia des de feia molt temps.

L’Andreu Marquès era un filòsof arrelat a la vida. Pascal era el seu filòsof predilecte. Recordo haver-li vist rellegir darrerament, amb moltes dificultats d’atenció i de concentració, un vell llibre de la biblioteca del monestir de les obres completes de Pascal. Aquest filòsof era el seu acompanyant intel•lectual. L’Andreu estimava la vida plena construïda des de les múltiples experiències humanes. Algunes podien estar en contradicció amb el seu pensament cristià i humanista, però les acollia amb interès. Era dialogant, comprensiu i sabia acollir, i si calia perdonar, qualsevol experiència humana perquè darrera d’ella sempre hi veia la presència de Déu. Aquest Déu que el portà a fer-se monjo i viure com a monjo.

La vida monàstica de l’Andreu ha estat un exemple d’entrega plena a la comunitat. Se’n ve a la memòria veure’l servir els àpats amb el davantal blanc. Ell, el filòsof de l’experiència humana, un savi de la densitat de la vida era el primer servidor de la comunitat. Amb aquest esperit assumí la direcció de Qüestions de Vida Cristiana. Aquest actitud de servidor dels demés li donà la seguretat i la pau interior per assumir una malaltia plena de dolor. Era rebel amb el seu dolor però l’assumia de manera exemplar. Mai cap retret per una situació que li era insuportable. Recordo algunes dels darrers cops que ens veiérem a la infermeria del monestir. Quasi bé no parlava, però la seva mirada era tota comunicació. Els seus ulls transmetien allò que la malaltia li impedia dir. Aquella mirada lluminosa s’ha m’ha fet present en moltes ocasions.

Poc a abans de quedar-se enllitat passejavem per les terrasses de la basílica. Sempre agafava amb estil estètic, i pràctic, el seu barret Panamà. I així, camina que camina, desgranaven les notícies que havia llegit en la premsa. El seu caminar era pausat, com sempre ho havia estat; i de la mateixa manera que caminava parlava. La seva veu greu, característica de les seves homilies, afegia color a la profunditat de les seves idees. Després, a la distància curta, la seva parla era diferent. Alguns cops les paraules semblaven costar-li de sortir i els seus silencis, acompanyats de la clara mirada dels seus ulls blaus, allargaven el sentit dels seus mots.

Algun cop m’havia comentat que no era l’hora encara d’entonar-li In Paradisum. Però ara la mort ha estat l’acte definitiu de tancament de la seva vida. L’Església catòlica catalana, els cristians, perdem un gran savi i un humanista. El monestir de Santa Maria de Montserrat perd un germà de la comunitat i jo perdo un gran amic. Andreu, que els àngels del Senyor et surtin a rebre.





diumenge, 3 de juny del 2012

Dones catalanes musulmanes


Aquest cap de setmana s’ha celebrat la VI Trobada de Dones Musulmanes de Catalunya. Aquesta iniciativa, organitzada novament pel Consell Islàmic de Catalunya, ha reunit un centenar llarg de dones musulmanes que han parlat sobre “La indústria del futur social”. Durant dos dies vàries professores, unes d’aquí i altres, la majoria, provinents d’universitats marroquines, han abordat diverses qüestions relacionades amb el paper de les dones en la societat global i en les societats pluricultural.

He trobat interessants els punts de vista expressats, ja que ells són el pols de l’estat d’opinió de la comunitat musulmana que lidera el Consell Islàmic de Catalunya. Com és natural, no he compartit tots els punts de vista expressats. Alguns d’ells grinyolen amb alguns punts de vista del pensament modern, com per exemple, negar l’evolucionisme en nom d’una visió creacionista islàmica. Sobre aquesta qüestió, en Xavier Marín, gran expert català en el pensament islàmic, m’ha aclarit que els evolucionistes darwinistes estan mal vistos en el món islàmic i, en alguns països, fins i tot perseguits.

Deixant a banda alguns petits detalls de la meva discrepància considero aquesta iniciativa molt interessant. Com l’encert que han tingut el Consell Islàmic de Catalunya de tenir un petit racó de venda de llibres que ajuden a construir una comprensió europea de l’Islam. Les dones assistents podien comprar el llibre de Asma Lamrabet “El Corán y las mujeres” (editorial Icària) i “Los minaretes de la discordia” llibre col•lectiu prologat per Olivier Roy i editat també per Icària. Aquests dos llibres aporten punts de vista interessants per obrir la comprensió de l’Islam i per situar-lo en el context cultural europeu. Espero que les dones assistents en aquesta trobada gaudeixin i aprenguin de les seves lectures.

dissabte, 2 de juny del 2012

Recull de pregàries personals XLV


La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

2 juny ““Més val emparar-se en el Senyor que posar confiança en els homes. és val emparar-se en el Senyor que fiar-se dels poderosos” (118,8-9)

3 juny “Senyor, jo t'invoco, no tardis a venir; així que et crido, escolta el meu clam.” (Sl 141,1)

4 juny ““Guarda'm el cor, que no es decanti a res de mal, a cometre cap mena d'injustícia al costat d'amics de males arts: no vull compartir els seus menjars seductors” (Sl 141,4).

5 juny ““Senyor, Déu meu, a tu giro els meus ulls, en tu em refugio, no em deixis morir. Guarda'm dels qui em paren un llaç, dels enganys dels qui van amb males arts. Que l'injust caigui en les seves pròpies trampes, però que jo pugui seguir camí enllà!” (Sl 141,8-10)

6 juny ““El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava.” (Sl 142, 4)

7 juny “Escolta atentament el meu clam, perquè he quedat desemparat. Allibera'm dels meus perseguidors, homes més forts que no pas jo” (Sl 142,7).

8 juny “Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat.”( Sl 118,14)

divendres, 1 de juny del 2012

Compromís moral de la vocació política


L’àmbit de la política sorgeix com un compromís moral, les persones som socials i necessitem de la política per ordenar la convivència; i és també un àmbit on calen aportar solucions tècniques per resoldre els problemes de la societat. És una preocupació molt humana. Els cristians no som aliens a les experiències humanes. Per això la política interessa a l’experiència cristiana, a més del seu significat abans esmentat. La fe entre en l’àmbit de la política, no per discutir les qüestions tècniques, sinó per reforçar l’elecció moral de tota política.

En la comunitat social hi ha unes persones motivades per vocació a servir als demès com a polítics. El polític és qui identifica necessitats i problemes de les persones, proposa alternatives i un sistema de valors de referència sobre els quals contrastar les actuacions. Els polítics s’uneixen lliurement per afinitat en un partit sota una direcció i és plantejen la conquesta del poder a fi d’impulsar les seves alternatives. Els partits són plurals. Per arribar al poder gestionen la confiança dels ciutadans. Aquesta s’assoleix via programa (moment racional) i credibilitat de les persones (moment emocional).

Un cop en el poder els polítics han d’unificar interessos diferents perquè van més enllà dels aspectes particulars. B. Crick, en el seu llibre “En defensa de la política," Tusquets, Barcelona, 2001 dóna una definició de política força útil. Considera que és“una activitat mitjançant la qual es concilien interessos divergents dins d’una unitat de govern determinada, atorgant-les una parcel•la de poder proporcional a la seva importància pel benestar i la supervivència del conjunt de la comunitat (...) un sistema polític és un tipus de govern en el que la política assoleix Garantir una estabilitat i un ordre raonables