Pebrots en vinagre

El papa Francesc va qualificar amb aquesta contundència la cara que fan alguns cristians. Textualment va dir que els cristians melancòlics tenen cara de “pebrots en vinagre”. Pel papa el cristianisme aporta goig a l’existència. Aquesta alegria dels cristians no és l'alegria que vingui per aspectes conjunturals, sinó que és un do de Déu que omple per dins. Avui cal insistir en aquest aspecte. Aquesta alegria és pròpiament una joia que neix de la seguretat que Jesús està amb nosaltres i amb el Pare, va dir el papa. El papa Francesc ha demanat compartir aquesta joia  "perquè si volem tenir aquesta alegria només per a nosaltres al final es malalta i el nostre cor s'arruga una mica i la nostra cara no transmet aquesta alegria sinó nostàlgia, aquesta malenconia que no és sana ".

De vegades aquests cristians melancòlics tenen cara de "pebrots en vinagre" més que de persones joioses que tenen una vida bella. El do que Déu diposita en el nostre esperit ens porta la virtut de la magnanimitat, la grandesa d’ànim. El cristià és magnànim, no pot ser mai pusil·lànime, ànim feble. La magnanimitat és la virtut que ens empeny a anar sempre endavant, amb esperança i joia. Aquesta virtut ens la dóna l'Esperit Sant. És una gràcia, ha dit el papa, que hem de demanar constantment al Senyor. No podem deixar-nos emportar pel desànim. Al contrari, hem de ser d’estar animosos i demanar a Déu que no ens falti el goig i el desig.  Com més gran és el teu desig , més gran serà la joia. El cristià és un home, és una dona de desig: sempre desitjar més en el camí de la vida, ha conclòs el papa Francesc.

Trobar la joia al capvespre

Al final del dia, quan la foscor plana sobre la terra, el nostre cor s’hauria d’il•luminar al descobrir que durant el dia hem renovat la nostra fidelitat al seguiment del Crist i hem operat a favor del seu pla. Hem de meditar el que hem fet a la llum de Crist i descobrir les nostres fidelitats, alegrar-nos per elles, i constatar les nostres mancances, i demanar l’ajut misericordiós de Déu per superar les nostres limitacions. Cal contrastar les nostres obres amb l’exemple de Crist. Hem de preguntar-nos que hauria fet Ell en circumstàncies similars. La nostra fe necessita el contrast de la quotidianitat. La regla de sant Benet ens recorda que la fe i les obres formen una unitat indissoluble en la nostra experiència humana “estigueu a punt, doncs! Poseu-vos el cinturó de la veritat, revestiu-vos amb la cuirassa de la justícia, estiguei ben calçats, a punt per anunciar l’evangeli de la pau. Poseu-vos sobretot l’escut de la fe” (Ef 6,14-16a).

La felicitat de sentir-nos en pau interior ha de nodrir la nostra voluntat perquè el proper nou dia sigui un nou exemple d’amor a Crist. L’experiència cristiana ha d’alimentar-se de moments que fa descobrir la presència amorosa de Déu. En el silenci de la nit, després d’haver donat gràcies per haver viscut un dia més de la nostra existència, és una bona ocasió per analitzar el que hem fet i experimentar aquesta doble dimensió de joia i de súplica de perdó. Serà en aquest moment quan descobríem com el Senyor m’ha ensenyat “el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, delícies per sempre” (Sl 16, 11). Aquesta descoberta és la felicitat. Fer la voluntat del Pare és la nostra joia. La nostra pregària sincera es demanar ajut al Pare fer sempre la seva voluntat. Així ho demanem al Pare Nostre. La bona nova que hem d’anunciar al nostre temps és que complir, fer viva la voluntat del Pare en la nostre societat, és font de felicitat. Aquest anunci joiós ha de ser suficient omplir de sentit l’existència de les persones del nostre temps.

La joia pasqual - Diumenge de Pasqua

Ahir, vaig tenir el goig de celebrar la Vetlla Pasqual amb la comunitat monàstica de Sant Benet de Montserrat; és el monestir de monges benedictines a l’esguard del Cavall Bernat, la gran paret dels Diables i els serrats del Moro i de Sant Jeroni. Durant la litúrgia de la vetlla, vivint la cerimònia i escoltant pausadament les lectures de l’Antic Testament, vaig sentir la joia i la felicitat que comporta l’experiència de creure. La foscor inicial trencada per la llum del ciri pasqual i la progressiva il·luminació de l’assemblea de fidels introdueixen el sentit de la llum que aclareix la foscor que és vençuda per la certesa de la resurrecció.

Afirmar la fe és confessar una experiència creient de cerca de Déu com diu el salmista “tot jo tinc set de Deú, del Déu que m’és vida ¿quan podré veure Déu cara a cara?" (Sl 41). Creure no és això: cercar Déu per veure’l cara. Per això seguir els preceptes de Déu és recórrer un camí planer perquè aquests no provenen del dogma de la Llei sinó que neixen de la font de la Saviesa. En la lectura sisena el profeta Baruc ens recorda “escolta, Israel, els preceptes de vida, estigues atent i aprendràs la prudència”. Seguir els camins de Déu ajuda a trobar la pau. En el corresponent salm responsorial, tret del salm 18, l’assemblea cantà “els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig”. Aquesta és l’experiència que voldria transmetre des de la vivència de la meva fe: el goig de creure. És l’alegria que exterioritza per Isaïes quan diu “el Senyor és el Déu que em salva, confio, no m’espanto. D’ell em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat. Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació” (Is 12). Per això, en la Pasqua és viu l’experiència joiosa de la fe que anima a pregar al Déu vivent “envieu-me la llum i la veritat, que elles em guiïn, que em duguin a la muntanya sagrada, al lloc on residiu. I m’acostaré a l’altar de Déu, a Déu que és la meva alegria” (Sl 41).