dimecres, 30 de novembre del 2011

Diversitat religiosa als Estats Units i a Europa

Avui ha tingut lloc un interessant seminari sobre “Espai públic i diversitat. Problemes actuals de la regulació de culte i el vel integral. Estats Units i Catalunya una visió comparada”. Aquesta activitat estava organitzada per la Fundació Acsar i la Facultat de Dret (UB) amb la col·laboració del Consolat General dels Estats Units d’Amèrica. Després d’unes paraules de salutació del Cònsol General dels Estats Units, Greggory D. Crounch, ha pres la paraula el Director General d’Afers Religiosos per explicar de forma molt entenedora els motius bàsics de la proposta de reforma de l’actual llei de Centres de Culte del 2009. la seva intervenció ha estat molt clara i ha estat contundent quan ha afirmat que continuava vigent la gran pregunta formulada dos anys enrere ¿calia aquesta llei?. Però ara, ja que la llei existeix cal introduir-hi algunes unes millores per corregir uns desajustos. El dues més rellevants són treure l’obligatorietat de revisió dels plans urbanístics a fi de fer la reserva de sòl compatible amb usos religiosos i demorar a deu anys el temps per adequar a normativa els espais de culte. Dos aspectes menors a tenir present és la coherència de la proposta arquitectònica del centre de culte amb el seu entorn i avaluar, alhora de cedir espais públics per usos religiosos, l’arrelament de les religions.

La conferència d’Eric Treene, assessor especial per a Discriminació Religiosa del Departament de Justícia dels Estats Units ha aportat un punt de vista sobre la gestió de la diversitat religiosa diferent a l’existent en les societats europees. Ha parlat del valor positiu de la laïcitat nord-americana, entesa com una defensa de les religions enfront el possible intrusisme de l’Estat, contraposant-la a la laïcité francesa que és a l’inrevés, una defensa de l’Estat enfront de les intervencions de les religions. Per Eric Treene, la Primera Esmena a la Constitució nord-americana, ofereix el marc adequat per viure i respectar la llibertat religiosa. La visió dels presidents Thomas Jefferson, redactor de la Declaració d’Independència, i de James Madison, un dels redactors de la Constitució, permeteren situar la llibertat religiosa a la base de les llibertats del poble nord-americà. Els seus punts de vista, oberts i tolerants, s’imposaren als qui volien confessionalitzar la Constitució. Eric Treene ha explicat que el problema que hi ha Europa amb els musulmans és similar al que tingueren els catòlics als Estats Units d’Amèrica en el segle XIX quan, la majoria d’ells immigrants recents eren rebutjats per les majories protestants que es consideraven amb més drets per la seva antiguitat.

Finalment, el seminari ha acabat amb una taula rodona on Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya, Mohammad Iqbal de l’associació Camí de la Pau i José Antonio Cabanillas, director de la Fundació Acsar, moderats pel professor Juli Ponce, han debatut sobre la regulació dels llocs de culte i el vel integral. Els seus punts de vista han servit per identificar les dificultats que encara existeixen per resoldre aquests temes que afecten a l’exercici del dret bàsic de la llibertat religiosa. Tal com ha dit un participant, com que s’han quedat algunes coses per parlar caldria pensar en fer una nova trobada per seguir dialogant sobre aquests temes.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Entre l'Umma i Keynes

Els catalans, com la resta d’espanyols, estem convençuts de que hi ha una màgica equació que associa laïcitat i democràcia, de la mateixa manera que lliga Islam amb societat política tancada i amb poca democràcia. És evident que els esdeveniments dels darrers mesos en els països àrabs del nord d’Africà trenquen aquesta equació. En aquests països hi ha una fam de llibertat i democràcia, al marge de la religió. En la lluita per la democràcia dels països àrabs ha estat, fins fa poc, un moviment laic que donava cobertura a formacions no religioses i grups islamistes.

Quan aquests països han pogut expressar-se han escollit, per àmplies majories, partits d’orientació islamista moderada. Aquest fet ha fet encendre algunes alarmes en alguns països occidentals. Perquè interpreten que la nova dinàmica política oberta per aquests països posa a primer pla el conflicte ocult entre Islam i Occident. És cert que els països àrabs es decanten per formacions polítiques que troben la seva inspiració per l’Islam. Però les dinàmiques electorals han fet possible que al costat d’aquests formacions es troben altres partits no religiosos que, en alguns països, seran necessaris per governar. Potser l’equació que cal resoldre en aquests països no és entre Islam o no, sinó entre polítiques socials justes i polítiques insensibles a la pobresa i els desajustos socials. Pot ser ara, el que cal és menys Umma i més Keynes,o qui sigui.

dilluns, 28 de novembre del 2011

La devoció popular a Montserrat

Ahir vaig estar bona estona donant voltes pel camí del Rosari Monumental del camí de la Santa Cova. Lloc on la tradició popular suposa que es trobà la Mare de Déu. Tradició que, pel que vaig poder escoltar entre alguns peregrins a la Santa Cova, és tinguda com a certesa. En el temps que vaig estar per allí vaig confirmar el que ja havia vist en altres ocasions: la important devoció que moltes persones mostren al fer aquest camí. Hi ha algunes que peregrinen a la Santa Cova descalços, altres porten rams de flors a la Mare de Déu i altres encenen llantions al peu de la Santa Imatge que hi ha a la cova. Molta gent pregant.

Aquesta devoció, expressada de moltes maneres evidencia l’atracció que la Mare de Déu de Montserrat segueix exercint. A la mateixa hora, ben segur que la basílica estava plena durant la missa Conventual, el tren cremallera anava de gom a gom. Però també estava ple el camí de la Sant Cova i la petita capella de la Santa Cova. No tot eren turistes, hi havia gent que expressava la seva fe a la seva manera. Els misteris del Rosari Monumental, que és el que a mi m’interessava estudiar ahir, rebien poca atenció. Tot i que l’excepció era el V misteri de Dolor pel seu fotogènic emplaçament.

Fa uns dies, un bon amic no creient, va fer-me adonar de la importància que tenia anys enrere la pietat popular i, de manera especial, processons com els Via Crucis o aquells rosaris que eren també peregrinatges. Avui, en nom de moltes modernitats mal païdes, em pres distància d’aquesta devoció popular i, més d’un cop, ha estat judicada amb to burleta. Ahir, assegut en el banc gaudinià del Primer misteri de Glòria, contemplant el llenguatge misteriós d’aquelles estàtues vaig preguntar-me ¿realment fa nosa aquesta devoció popular? ¿a qui molesta? ¿per que no potenciar les existents i recuperar algunes tradicions perdudes?.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Centre Cultural Islàmic Català

El passat divendres a la tarda tingué la sort d’assistir a la inauguració del Centre Cultural Islàmic Català. Esdevingué un acte entranyable pel significat que els organitzadors volgueren donar-li. Fou un acte religiós, cultural, festiu marcat per la voluntat de d’emfatitzar el caràcter de trobada interreligiosa a favor de la pau i convivència. Els diferents intervenints, un muftí, un sacerdot catòlic, un jueu ajudant de rabí i l’imam del centre cultural destacaren la importància del diàleg entre les religions per garantir la convivència cívica. Es demanà i pregà perquè en cap moment les persones estiguin enfrontades per les religions en cap lloc del món. Es parlà amb valentia dels conflictes que afecten a israelites i àrabs a l’Orient mig. Les religions , s’afirmà, han ser propostes de pau i escoles de convivència.

L’ampli local del Centre Cultural Islàmic Català ha estat possible gràcies als generosos ajuts del soldanat d’Oman. L’interior del local, ben decorat amb motius àrabs, es troben algunes de les aleies que es poden llegir també en la decoració de l’Alhambra de Granada i, algunes d’elles, estan traduïdes al català. El català, junt l’àrab i el castellà, foren els idiomes de tot l’acte inaugural. El tríptic que se’ns donà a l’entrada, on s’explica tot l’ideari d’aquest centre, està escrit tot el català. Els seus ideals són: combinar la modernitat amb la tradició, aportar pau i felicitat, formar a les persones, claredat i transparència en les seves actuacions, respecte i diàleg mutu, potenciar el diàleg per afavorir la convivència, afavorir el paper social de la dona musulmana, cooperar amb altres institucions culturals, educar als nenes i joves i ajudar a la integració dels musulmans a la societat catalana.

Durant aquestes primeres setmanes el centre cultural Islàmic mostra una exposició sobre com el soldanat d’Oman practica la tolerància religiosa i quins són els valors que l’Islam aporta al desenvolupament de la societat àrab moderna. Algun assistent comentà que aquest centre sembla que és proper als plantejaments de la Lliga Mundial Islàmica. Organització mundial, no política, que vetlla per l’estat de les comunitats islàmiques. El que m’agradà d’aquesta inauguració fou la insistència de l’imam del centre en oferir la ma estesa a la societat catalana per apropar-se a conèixer l’Islam i així poder vèncer les imatges esbiaixades que es té d’aquesta religió.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Recull de pregàries personals XXVI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

27 novembre “Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor." (1Te 5,4-5)

28 novembre
“Et cerco, Senyor, en dies de perill, i a les nits no em canso d'alçar les mans a tu, però la meva ànima no troba consol.” (Sl 77,3)

29 novembre
“«¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre, ja no ens serà propici mai més?¿Ha deixat per sempre d'estimar-nos, s'ha desdit de les seves promeses?¿És que Déu s'ha oblidat de compadir, i la indignació li endureix el cor?»” (Sl 77,8-10)

30 novembre
“Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell; ara em ric dels enemics. Sóc feliç perquè ell m'ha salvat” (1S 2,1)

1 desembre “No digueu tantes paraules arrogants, que no us surtin de la boca aquestes insolències; el Senyor és el Déu que tot ho sap, i sospesa totes les vostres accions” (1S 2,3)

2 desembre “L'arc dels valents s'esmicola, mentre els covards s'armen de valor. S'han de guanyar el pa els qui anaven tips, mentre el mengen sense esforç els famolencs. La dona estèril infanta set fills, mentre queda sola la qui era fecunda.” (1S 2,4-5)

3 desemebre “És el Senyor qui dóna pobresa o riquesa, qui abaixa o enalteix. Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure'l entre els poderosos i donar-li possessió d'un soli gloriós.” (1S 2,7-8)

divendres, 25 de novembre del 2011

Feblesa humana

Al situar-nos davant del misteri de Déu descobrim l’enorme feblesa humana. Les persones som febles. Descobrir-ho i assumir-ho és el primer pas per poder fruir de l’amor de Déu. La feblesa ens fa més necessitats de la seva salvació. Assumir els propis pecats és pregar des d’aquesta feblesa. Així reconeixem que necessitem ser salvats perquè nosaltres sols no podem fer-ho. No podem tenir l’arrogància de Pere quan diu que mai negarà a Jesús, perquè el negà. La mirada de Jesús a Pere després de les seves negació és la mirada que ens permet sentir-nos febles davant de les falses seguretats.

Necessitem el perdó perquè tot sovint caiem en la temptació de la prepotència. Fins i tot podem fabricar-nos ídols per defugir la mirada de Déu. En altres ocasions arribem a creure que podem ser com Déu. Aquest és un dels pecats més grans. Ho recitem en el salm 50 “contra tu, contra tu sol he pecat” i el precursor, Joan Baptista ens ho recorda clarament en l’evangeli de Joan: “ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel” (Jo 3,27). La força humana és limitada als ulls de Déu. Per això ens cal acudir a la pregària implorant la misericòrdia de Déu “"Déu ajude'm” perquè “mira que en sóc, d'infeliç i dissortat; lleva'm tots els meus pecats” (Sl 25,18).

dijous, 24 de novembre del 2011

Privilegis públics

Amb sorpresa he vist aquest matí el gran titular d’un diari que anunciava la fi dels “privilegis” dels funcionaris. Així, curt i ras, sense cap matís. Aquesta idea, també es troba subjacent en de les declaracions d’alguns empresaris influents. Personalment em molesten i em donen esgarrifor. Sóc funcionari de tota la vida i no he tingut mai la sensació de tenir privilegis més enllà de considerar-me privilegiat per poder servir a la societat i de tenir estabilitat laboral; circumstància que avui és un bé preuat. Hem sento orgullós de ser funcionari, tot i que a mi m’agrada més ser considerat “servidor públic”. Trobo que aquests mots són més descriptius de la funció pública i del que és el treball d’unes persones orientades al interès general.

Sé que no estic sol en la meva feina. A la funció pública hi ha bombers, policies, militars, metges, infermers i personal sanitari, jutges, fiscals i personal de presons, mestres, professors universitaris i personal d’administració i serveis, administratius de tota mena, conserges i treballadors d’oficis, treballadors socials i jardiners, arquitectes, enginyers, professionals de molts camps del coneixement,diplomàtics, inspectors d’hisenda i de treball, conductors de trens i d’autobusos, periodistes, músics i artistes, guàrdies civils i moltes persones que s’esforcen cada dia perquè la vida dels ciutadans sigui més agradable. Dins d’aquests col·lectius hi ha persones amb feina estable, però també molts interins que es troben en una gran incertesa laboral. També hi ha, amb una consideració especial, ministres i consellers autonòmics, presidents de govern persones que tenen l’honor de servir al bé comú de la comunitat. Per tot empleat públic servir als ciutadans hauria de ser, certament, un privilegi. Què hi ha funcionaris penques, cert. Com també hi ha penques a les fàbriques, a les empreses i en qualsevol organització de serveis; però no per això blasmem de la professionalitat de la resta de treballadors. A la funció pública hi ha moltes persones que tenen clara la seva funció: servir als ciutadans perquè ells, amb el seu impostos, són la font de finançament dels pressupostos públics.

Impostos i sous. Bon binomi per parlar de la funció pública. Els impostos són importants per pagar els serveis públics. Però cal pagar-los fins l’últim cèntim. Els treballadors públics no tenim necessitat d’assessors fiscals per pagar-los. Els nostres sous són totalment transparents per l’hisenda pública. Altres agents econòmics no crec que puguin dir el mateix. En relació el sou poden fer-se moltes disgregacions, no sempre encertades. Els sous públics estan desajustats en relació a l’escala salarial interna, com en relació al preu de mercat. No és normal que un president de govern, ministre, conseller o alts càrrecs cobrin la dècima part si es comparen amb càrrecs similars de les empreses privades. El mateix succeeix en determinades ocupacions de la funció pública. ¿Té algun sentit això? Crec que no.

Sobre la funció pública es poden dir moltes coses, moltes d’elles encertades, com que cal reformar-la, però també es poden difondre molt estereotips ofensius per les persones que amb honestedat intentem servir al interès general. És evident que cal reformar la funció pública. Sempre ho he cregut i he treballat en aquest sentit. Però també cal dir que cap govern, ni de l’Estat ni de la Generalitat, però cap, han donat passos seriosos per canviar la seva Administració Pública. Tots viuen de renda i, en certa mida, han mandrejat amb la reforma. Aquesta, encara és una qüestió pendent per a tota la classes política d’aquest país.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Mística i compromís per la justícia




Cristianisme i Justícia acaba d’editar un bon llibre amb el suggeridor títol de “Mística i compromís per la justícia”. La temàtica de cadascun dels seus capítols i la vàlua dels seus autors conviden a la seva lectura. El llibre situa l’espiritualitat en el camp de la praxis, perquè els seus autores estan convençuts que aquella es troba en les categories centrals del cristianisme. Aquesta perspectiva està allunyada de la preocupació per l’ortodòxia tant present durant molts anys en la vida espiritual cristiana. Com alternativa, els autors reivindiquen aquelles visions sorgides del concili Vaticà II que ajudaren a descobrir el sentit cristià de l’ortopraxis.

Aquest llibre vol sintetitzar les diferents dimensions de la fe cristiana evitant caure en els unilateralismes i els oblits. Pot ser que la síntesi sigui molt difícil, però obres com aquesta ajuden a apropar-nos-hi. Els camins de la síntesi passen per la praxis cristiana de la justícia i d’ella neix l’experiència mística. Déu es fa present en el caminar del seu poble i de les persones quan lluiten a favor de la justícia. La mística no pot ser una moda de consum frívol, sinó una experiència que sorgeix en el creient quan estima donant-se al germà.

El llibre “Mística i compromís per la justícia” parla de tot això. Amb rigor i encert. Tot ell és una evocació de l’originalitat dels cristianisme: trobar l’experiència espiritual de Déu a través de l’amor al proïsme. Déu encarnat i que a través del seu Fill és mort en un patíbul. És l’arbre de la creu d’on surt la llum del món. Mort que és, segons Pau, bogeria per als savis i un escàndol per als religiosos. Pel Messies crucificat ens ve la saviesa de Déu que es resumeix en una conversió a l’amor desinteressat. D’aquí neix la unitat irrenunciable entre l’experiència espiritual cristiana i el compromís social. Des d’aquest unitat Déu és fa més entenedor a la intel·ligència humana i entrem al Déu bíblic de la història de la salvació. Recomano la lectura d’aquest llibre perquè ell ens introdueix amablement al camp de la mística cristiana.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Els partits polítics emergeixen en la societat

La teoria de les societats complexes expliquen com funcionen les organitzacions. Els partits polítics poden entendre’s també a partir de les dinàmiques socials pròpies de les societats complexes. Les recents eleccions generals han permès contemplar el declivi d’alguna formació polític després d’anys d’una rellevant preeminència. En les eleccions, els electors manifesten les seves preferències identificant aquelles forces polítiques que consideren que representen millor els seus interessos. És evident que això comporta una decisió fonamentada on es combinen elements racionals i percepcions.

Quan un partit polític perd un ampli suport electoral té un greu problema. Però en tindrà un altre si creu que el seu problema es deu a un error en l’estratègia electoral o de la incapacitat de la seva direcció per trobar el missatge adequat. La qüestió de fons és que si els partits es limiten a conrear els seus parroquians es quedaran atrapats amb un curt sostre electoral. Però aquesta opció els fa perdre la legitimitat per intentar representar els interessos d’un ampli sector de la societat. Per recuperar la seva credibilitat perduda cal tornar a connectar amb aquells sectors de la societat que poden eixamplar el seu horitzó de representativitat. Per això cal saber que pensa, que sent, que esperen amplis sectors de la societat que estan fora dels murs dels partits o que, per desafecció, han abandonat les seves fidelitats electorals.

La renovació d’un partit polític no pot ser només el canvi del seu nucli dirigent. La vertadera renovació consisteix en comprendre que l’organització política ha de trobar el seu sentit social a partir de l’emergència del seu liderat des de la mateixa societat. La confiança política és una virtut atorgada per la ciutadania. Un cop perduda cal tornar submergir-se en la societat i des d’ella tornar a proposar-ne la seva representació política. Només des dels intersticis de la societats emergiria el sentit de l’organització política i podrà convertir-se en partit que representa interessos socials. Quan més capil·lar sigui aquesta presència social més amplia serà la confiança ciutadana. Confiança bàsica per tal de tornar a ocupar un espai central l’acció política.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Sant Ambròs de Milà

Un bon article d’en Josep Miquel Bausset, monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat, m’ha evocat la figura de Sant Ambròs, bisbe de Milà. La seva figura rep la veneració del món catòlic per la seva talla humana i cristiana. Com diu el monjo Cebrià Pifarrer, “un personatge de talla excepcional”. La seva elecció episcopal revela que fou una persona de consens, cercador de pau i acord. Quan l’església de Milà estava enfrontada entre catòlics i arrians, sant Ambròs fou escollit bisbe per unanimitat dels dos grups. La paradoxa de la seva elecció és va ser batejat ja que no n’estava per què només era catecumen. Després l’evolució de les controvèrsies entre catòlics i arrians Sant Ambròs es convertí en un fervent defensor del catolicisme.

Al poc temps de ser escollit bisbe donà totes les propietat de l’Església als pobres. Aquest gest de Sant Ambròs era un precursor del que molts segles després constituí la base de la Doctrina Social de l’Església catòlica. Aquest bisbe considerava que allò que “no és una part dels teus béns el que tu dónes al pobre; el que li dónes ja li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tot el món, i no solament per als rics”. Sant Ambròs comprengué la importància del poble en les celebracions litúrgiques a tal fi composà diversos himnes a fi d’incrementar la seva participació i fer catequesis a partir del seu cant. La seva talla humana i espiritual impressionà a un descregut i ambiciós a Agustí, el futur sant de l’Església catòlica. Sembla que la seva conversió estiguí influïda pel seu encontre amb Sant Ambròs. Era un gran predicador.

Sant Ambròs fou un alenà de frescor per la vida de l’Església catòlica. Donà molt importància al testimoniatge de la fe per damunt de les paraules. Deia que calia testimoniar la fe “sobretot amb les obres i no solament amb les paraules”. Destacà en la separació entre l’església i el poder polític, d’ell és l’expressió “l’emperador està a l’església, no sobre l’Església”. Creia que la vida cristiana havia d’adaptar-se a la realitat de cada indret, així ho afirmà “quan estiguis a Roma viu com els romans, però si estàs en una altra part viu com les persones d’aquest lloc”. La vida de Sant Ambròs ens il·lumina i aporta criteris prou vàlids per saber avui com ser testimonis de l’esperança cristiana.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Les Blackberrys fallen

Sé que avui, per sentit comú, caldria parlar d’eleccions. És cert. La coincidència de dates permet celebrar les eleccions al mateix dia en que morí la persona que encarnissadament imposà un règim que negà tota llibertat. Ara, podem celebrar l’exercici democràtic d’escollir els representants polítics. És evident que els resultats electorals seran viscuts de diferent manera entre les diferents forces polítiques segons guanyin o perdin. Això m’ha fet pensar en els comentaris que alguns analistes polítics han fet sobre el valor simbòlic que les eleccions poden tenir per algunes formacions polítiques. És si els resultats electorals anunciessin la fi d’una classe política dirigint i l’ascens al poder de noves generacions de polítics.

Alguns analistes polítics han fet servir la metàfora de la generació Blackberry per diferenciar aquestes noves generacions de les que han estat fins ara en el poder. Aquests analistes diuen que ara és el temps de donar pas a les noves generacions. És el seu temps. El que no encerten a descobrir aquests analistes és que la generació Blackberry ha crescut i ha estat aixoplugada des de fa temps pel propi poder. Per això, molts d’aquestes joves esperances, són tan responsables com d’altres dirigents polítics dels fracassos i dels encerts de les anteriors generacions en el poder.

Les Blackberrys, com altres aparells carregats de tecnologia fallen, i les Blackberrys de manera reiterada se’ls penja el sistema. Encara no estan prou afinades per atendre la complexitat de les gestió de les comunicacions modernes. Els progressos tecnològics surten al mercat abans d’estar del tot verificats. L’obsessió d’entrar ràpidament en el mercat provoca que no es comprovi la fiabilitat del sistema.És la vella discussió entre Windows i Mac sobre la inestabilitat del sistema
inventat per Billy Gates. El mateix passa en política. Els ciutadans volen estabilitat i confiança, prou d’aventures o experiments amb gasosa. S’ha fet massa il·lusionisme des del poder o per arribar al poder. Ara el que els ciutadans volen és que algú, amb idees clares ajudi a liderar el procés de construcció del futur.

Tenim per endavant un futur molts espès. Ple d’incerteses i enormes dificultats. No és el moment de fer experiments. Cal governar amb decisió, coratge, valentia i honestedat. Són moments de relats convincents que convoquin i sumin. Per això cal oferir credibilitat, solidesa i experiència. No és suficient reclamar arraconar a una generació per fer-ne la substitució per una altra. No és l’hora de les edats, és el temps de les idees.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Recull de pregàries personals XXV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

20 novembre “ «Jo pensava: "A la meitat de la vida me n'he d'anar; m'envien a les portes del país dels morts, privat dels anys que em quedaven." (Is 38,10)

21 novembre “Xerrotejant com l'oreneta, parrupant com els coloms, es consumeixen els meus ulls mirant al cel. Senyor, estic atrapat, sigues el meu fiador!” (Is 38,14)

22 novembre “Senyor, els homes viuen gràcies a les teves paraules. Per això em mantinc amb vida: tu em guareixes i em fas viure” (Is 16)

23 novembre
“Ara la meva amargor s'ha tornat salut. Tu, que estimes la meva vida,
l'has salvada de la fossa de la mort, perquè has llançat darrere teu tots els meus pecats” (Is 38,17)

24 novembre “La mort no et donaria gràcies, no et lloaria la terra dels morts; els qui baixen a la tomba ja no esperen en la teva fidelitat. Els vius són els qui et donen gràcies, com jo faig avui” (Is 38.18-19)

25 novembre “Les culpes ens aclaparen, però tu perdones les nostres faltes” (Sl 65,4)

26 novembre “5 Feliç aquell que tu esculls per a entrar a viure en els teus atris! Ens saciarem dels béns de casa teva, dels dons sagrats del teu temple.” (Sl 65,5)

divendres, 18 de novembre del 2011

La crisi econòmica no mandreja

L’altre dia, el professor Emili Lladó afirmava que estàvem en la III Guerra Mundial. No sé exactament el que volia dir. No sé si hem entrat en la III Guerra Mundial ja que no em consta que s’hagi fet cap declaració formal de conflicte bèl·lic per part dels països sobirans; però si que es viu un conflicte obert per part de les forces ocultes del Mercat. La crisi econòmica, amb l’espoli especulatiu està deixant sense defenses a molts països europeus. Mentrestant algunes potències contemplen per omissió la fi de l’economia de la zona euro i al seu triomf com a potències econòmiques. A la fi d’aquesta gran crisi només restarà incòlume algunes poques economies, entre les quals penso que destacarà l’economia alemanya dins d’un mar de països governats per tecnòcrates a imatge del que ara succeeix a Brussel·les enfront de la sobirania dels estats de la Unió

L’economia alemanya es resisteix durament a que les institucions europees, construïdes sobre la base de transferència de sobirania els estat membres de la Unió Europea, intervinguin més proactivaent per evitar l’enfonsament d’alguns països. Mentre la crisi s’agreuja i s’abat despietadament sobre les economies més febles, els poders europeus miren cap un altre lloc. No hi ha una política europea per defensar als països febles dels atacs dels voltors especulatius. Dona la impressió que alguns alemanys són poc sensibles a les crisis d’altres països, i que només es mouen per cobrar els interessos que els deuen. Sempre han fet igual. Ara, poca gent se’n recorda que l’espurna que encengué el conflicte dels Balcans fou el ràpid reconeixement diplomàtic de Croàcia per part d’Alemanya. Amb aquesta decisió aquest país obri un nou mercat, però esperonà un conflicte terrible. Ara, la industrial alemanya és la gran beneficiada de la crisi econòmica, al igual que les grans corporacions que retenen i maniobren els grans fons d’inversió.

Al final de tot, quan ja no ens quedi més alè per pensar que es possible un món diferent, més just i solidari, dins de la desolació general només sobresortiran alguns pocs països. La resta de països, estaran tan febles i exhaustes per la derrota que difícilment podran arribar a pensar que el futur pot ser millor que la crua realitat.

dijous, 17 de novembre del 2011

Un perro verde entre los jóvenes del Papa



Ahir, a la sala Claret, l’excel·lent periodista Arturo San Agustín, presentà el seu llibre “Un perro verde entre los jóvenes del Papa”. El llibre és una crònica, com a tal és una obra literària que relata fets històrics en un cert ordre cronològic. El relat, com a gènere literari, és explicat seguint l'ordre del temps i generalment per la persona que n’ha estat testimoni presencial. Això és el que ha fet l’excel·lent periodista Arturo San Agustín en el seu llibre. Com a bon cronista, Arturo San Agustín utilitza un llenguatge senzill, directe, molt personal, però també és un llibre, com fa sempre, literàriament ben construït. És una bona obra literaria tot i fer servir el recurs d’una crònica. El títol del llibre és original. L’expressió “perro verde” designa a una persona rara, “eres más raro que un perro verde” es diu en castellà. Això és el que experimentà, en un primer moment, Arturo San Agustín entre els joves assistents a la Jornades Mundials de la Joventut aquest estiu a Madrid. Gràcies a la perspectiva que li donava l’edat i la perspectiva vital Arturo San Agustín connectà amb els valors de fons que vivien aquests joves entorn a la figura de Benet XVI.

En la presentació del llibre Arturo San Agustín reivindicà que ha escrit el llibre des de la llibertat per narrar el que havia vist i escoltat. Descobrí que els joves del Papa eren joves normals, que viuen i senten el que viuen i senten els joves del seu temps. “Són joves fills del seu temps” que al darrera de les seves vivències hi ha una recerca de Déu. Comentà que aquests joves no acostumen a ser notícia, tot i que estan en la societat fent moltes coses positives. Però davant d’aquest realitat hi ha una espès silenci. Tot sovint es ridiculitza el compromís d’aquest joves i se’l deixa de banda.

Arturo San Agustín, amb una agudesa irònica comentà sobre el fet que de molts periodistes “parlem cada any del Ramadà, parlem dels viatges del simpàtic Dalai Lama, caiem rendits a les peripècies d’alguns xamans, per les profecies maies o azteques” però hi ha incapacitat per parlar positivament de l’Església catòlica. Afirmà que “aquells periodistes que volen dir alguna cosa positiva sobre l’Esglèsia catòlica ho tenen cru”.Tant difícil que poden quedar al marge de la professió. Com a cloenda de la seva intervenció Arturo San Agustín asseverà amb molt gràcia“Chesterton va dir que quan no es creu en Déu es pot creure en qualsevol cosa. S’acaba creient en José Saramago, per exemple, en Joan Laporta, en José Mourinho, en els pops endevinadors o en els anomenats llibre d0autoajuda, aquesta epidèmia o millor dit pandèmia”. Arturo San Agustín ha deixat per escrit el que molts catòlics acostumem a pensar i massa sovint no ens atrevim a dir.

dimecres, 16 de novembre del 2011

La Saviesa surt al pas del qui la cerca

Avui, el diari El País publica una magnífica entrevista al filòsof Emilio Lledó. El titular ja és impressionant “No és tolerable que l’imperi de la indecència domini en la política”. Tot i que el professor Lledó constata el mal moment de la política en la societat espanyola és optimista perquè hi ha molta mes decència del que la gent es pensa. Afirma que el nostre és un país decent i lluminós perquè la seva gent és sàvia. Les seves paraules m’ha evocat la importància de la saviesa en la tradició cristiana. L’elogi de la saviesa està present, de forma explícita o implícita, en molts dels textos bàsics del cristianisme i és l’eix central de moltes de les pregàries dels salms.

Com Job, podria exclamar “on es troba la saviesa? on resideix la intel·ligència? (Jb 28,12), ¿què és la saviesa cristiana?. El següent text del llibre de la Saviesa resumeix perfectament quin és el sentit de la saviesa que hem d’experimentar els cristians. “La Saviesa brilla i mai no es marceix, es deixa veure fàcilment del qui l'estima, es deixa trobar del qui la cerca. Aviat es fa conèixer al qui la desitja. Qui matina per trobar-la no s'haurà de cansar gaire: la trobarà asseguda a la seva porta. És prudència consumada sentir passió per ella, i el qui es desviu per tenir-la, viu aviat sense neguits, perquè la Saviesa ronda buscant els qui són dignes d'ella, se'ls apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament. Per a accedir a la Saviesa cal l'afany sincer de rebre'n instrucció; rebre'n instrucció la fa estimar, estimar-la fa guardar les seves lleis, l'observança de les lleis assegura la immortalitat, i la immortalitat fa semblant a Déu. Així el desig de la Saviesa porta a la dignitat reial. Sobirans de les nacions, si de debò us agrada allò que el tron i el ceptre representen, honoreu la Saviesa i regnareu per sempre” (Sv 6, 12-21). Aquesta saviesa és la que fa dir, en forma de pregària, “Ensenya'ns a comptar els nostres dies per a adquirir la saviesa del cor.” (Sl 90,12) perquè “Déu ha convertit en absurda la saviesa d'aquest món!” (1Co 1,20) perquè és en l'Esperit del Senyor on resideix la saviesa: “esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor” (Is 11,2).

dimarts, 15 de novembre del 2011

Política intergeneracional

Giorgio Napolitano, el veterà polític italià, ha salvat la dignitat política d’Itàlia davant la impossibilitat continuada de Silvio Berlusconi de fer una política digna. Napolitano, polític de pedra picada prové de les corrents dretanes del sempre respectat PCI i té 86 anys. Aquesta circumstància m’ha connectat amb les paraules d’una altre polític veterà, Santiago Carrillo, en l’acte d’homenatge de Miguel Núñez. En aquella ocasió l’ex-dirigent comunista espanyol apel·là per un retorn de l’experiència a la política. Amb molta elegància vingué a dir que es massa important la crisi actual com per deixar-la només en mans de polítics novells o inexperimentats.

És habitual observar en els partits polítics, especialment en els períodes de congrés, un alt fervor per estimular relleus generacionals. La paraula relleu generacional es pronuncia com a talismà per garantir èxits futurs de tota mena. És cert que la renovació ha de comportar el canvi de persones, però aquest s’hauria de produir per les idees i no per l’edat del carnet d’identitat. La innovació no està associada a l’edat, sinó a les idees. La perversió de la política, i de la mateixa societat, és oblidar-se de les idees, del debat del pensament, i creure que l’edat ho resolt tot. Ser jove no és massa garantia de tenir idees innovadores, com ser gran no significa ser un conservador mental. Cal promoure una visió més intergeneracional de la política. És un luxe, que la societat no pot permetre’s, jubilar a polítics només per l’edat. Ara, el que caldria fer, com a proposta realment innovador, és crear equips polítics intergeneracionals on la capacitat i vàlua fossin els principals criteris a tenir en compte.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Guardar esperança en temps difícils

Un nou any, el grup Sant Jordi de promoció i defensa dels Drets Humans, amb la col·laboració dels Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació, han tingut l’encert de convocar una jornada dedica a reflexionar sobre una temàtica que preocupa a la comunitat cristiana: “Guardar esperança en temps difícils”. El Grup Sant Jordi (grup d’inspiració cristiana) fou promogut i liderat durant molts anys pel bisbe Joan Carrera.

Durant tot el dissabte passat un nombrós grup de cristians hem reflexionat sobre l’esperança guiats per les aportacions fetes pel filòsof Josep Maria Esquirol, el periodista Juan Rubio (director de la revista Vida Nueva) i el monjo de Montserrat, Bernabé Dalmau. Per la tarda una taula rodona contribuí a parlar sobre algunes de les experiències pràctiques que contribueixen a esperar, malgrat tot.

Sense entrar a explicar els continguts de cada una de les valuoses ponències, resumiré quins eren els objectius d’aquesta jornada de reflexió tal com explicaren els seus organitzadors. L’objectiu de la trobada d’aquesta any era saber com guardar i mantenir l’esperança en temps difícils. L’esperança dóna solidesa a la vida. És temps actuals són difícils, per això cal acompanyar el peregrinatge dels creients en la vida i vetllar per no perdre l’esperança pensant que no hi ha sortida als gran problemes de la humanitat. Sense esperança no pot haver-hi l’experiència creient. L’esperança genera l’energia necessària per seguir la vida cristiana en el món.

¿Quina esperança es reivindica?. Cal esperar en els fruits de la intel·ligència humana. Gràcies a la intel·ligència es pot combatre el pessimisme paralitzant. El pensament ajuda a trobar els camins per seguir avançant. Cal esperar en la força transformadora dels sentiments. És important experimentar que no anem bé perquè això ens permet decidir que volem canviar, que podem ser millors. Cal esperar en la força d’envigoriment de l’esperit. L’esperit ens ajuda a endegar noves utopies engrescadores. Creure en Déu ens aporta un plus de transcendència a la nostre esperança sense que això signifiqui ignorar l’espiritualitat dels no creients. Creients i no creients ens trobem en l’àmbit de la humanització. Aquest esperança és la que ens permet sobreviure en aquests temps de resistència. No ens calen noves seguretats efímeres, ni evocar solucions d’altres temps. El que ens cal és saber estar oberts a l’esperança.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Temps postdemocràtics

Segons els experts, la crisi econòmica i financera dels darrers anys és també una crisi política. Des de fa temps, el sistema econòmic s’ha anat allunyant del control polític fins quedar-ne totalment al marge. Ha estat bàsicament una omissió o un relaxament del poder polític davant del poder econòmic. La total absència de control polític ha creat un mercat delitós de guanys abusius i convençut de la seva autonomia il·limitada. Però quan les tornes han anat malament, llavors els mercaders han reclamat l’ajuda política per salvar les seves naus especulatives. Tot un despropòsit i tota una declaració del model econòmic de la nova modernitat.

La recerca d’una sortida de la crisi està albirant uns efectes inesperats. Les solucions adoptades a Grècia a Itàlia ho confirmen: la fi de la política i l’inici d’uns temps tecnocràtics. Estem assistint a un progressiu assalt tecnocràtic de l’espai polític que pot comportar la fi de la mateixa política. Tant a Grècia com a Itàlia el governs sorgits de les urnes han estat substituïts per nous governs escollits per l’élite política al marge de les urnes per imperatiu de la gran tecnocràcia: Brussel·les. On abans hi havia debat i elecció política ara trobarem solidesa tècnica; la paraula política, suposadament desprestigiada per la incapacitat de resoldre la crisis, ha estat substituïda per l’aval científic de la tècnica. Els tecnòcrates s’han situat al centre del poder polític. D’alguna manera han regularitzat la seva relació amb el poder, ja que sempre han estat, els tecnòcrates delitosos d’ocupar els grans espais de decisió política.

L’arribada dels tecnòcrates al poder es presenta com un victòria de la raó enfront d’un suposat fracàs de la lògica política. Això és un problema. Perquè la política, tots i els seus desencerts i defectes, encarna la voluntat popular a través del canals de la democràcia representativa. La tecnocràcia política no. Més aviat basen el seu poder en el desprestigi de la política i l’obscurantisme. Els nous tecnòcrates del temps de crisi, emparats en governs d’unitat salvadora, es presenten com a alternativa realista i vàlida a la incapacitat política a la qual acusen d’estar massa preocupada pels càlculs electorals. Circumstància que facilita que no s prenguin les decisions oportunes i necessàries. Però la decisió de buscar les solucions en els governs tecnocràtics amaga una realitat més preocupant, la crisi no és el resultat de la fi de la política sinó l’absència d’una determinada política en la Unió Europea. Com molt bé diu en Valentí Puig en seu article a La Vanguardia del diumenge 13 de novembre de 2011 “Queixar-se de la política”, “l’alternativa a la mala política, no és la gestió tecnocràtica, sinó la bona política”.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Recull de pregàries personals XXIV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

13 novembre “Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu! (Sl 42, 6)

14 novembre
“I diré a Déu, la meva roca: per què t'oblides de mi? Per què he d'anar de dol pertot arreu, seguit de prop per l'enemic?” (Sl 42,10)

15 novembre “Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra; radiant com un atleta que es llança a la cursa, surt d'un extrem del cel i volta fins a l'altre; res no s'escapa de la seva escalfor”. (Sl 19, 6-7)

16 novembre “Quan m'arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig
i l'alegria del meu cor”. (Jr 15, 16)

17 novembre “Fes-me justícia, Déu meu, defensa la meva causa contra una gent infidel; allibera'm de l'home pervers i traïdor”. (Sl 43,1)

18 novembre “ Envia'm la llum i la veritat; que elles em guiïn, que em duguin a la muntanya santa, al lloc on resideixes. I m'acostaré a l'altar de Déu, a Déu, que és la meva alegria”. (Sl 43,3-4)

19 novembre “Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament?
Espera en Déu!” (Sl 43, 5)

divendres, 11 de novembre del 2011

Tinc sempre present el meu pecat

El pecat no és una experiència, o una realitat, aliena a la vida personal. Si reflexionem sobre situacions viscudes ens poden adonar que hi ha una pecat que és personal i ha estat possible per les pròpies complicitats d’un mateix. ¿Quines són les complicitats personals en el pecat?. Si s’observo la meva vida probablement descobriré situacions en les quals he fet un forat per el qual ha entrat el pecat. Cal mirar allí on es desenvolupa la meva vida: en les activitats, en les persones i en els ambients per descobrir en cada una d’elles com el pecat s’ha pogut fer-hi present.

En aquesta anàlisi cal fer intervenir: a) la memòria perquè ella és acollidora de la realitat; b) l'enteniment perquè m’ajuda a penetrar la realitat anterior per comprendre la seva significació; c) la voluntat i afecte per deixar-se impactar per l'amor de Déu. Perquè sé que Déu perdona malgrat em meu pecat (Rm 8). D’aquesta manera obro la meva vida a la presència de Déu i el pecat personal és sentit més profundament i contrastat amb la misericòrdia de Déu.

Cal experimentar la sensació de sentir-se pecador i adonar-se que la vida és també gràcia. A més experiència de Déu més experiència del pecat, i al inrevés. En aquest sentit, la lectura i meditació del salm 51 (Miserere) aporta algunes respostes que ajuden a entendre el sentiment de percebre’s pecador.

dijous, 10 de novembre del 2011

La coherència

En política, la coherència és una virtut inestable. Resulta una virtut volàtil quan venen les campanyes electorals. La coherència és fàcilment observable a partir del comportament de les persones i de les institucions. Així, és més fàcil atrapar, com diu la dita, a un polític mentider que a un coix. La mentida és una variant de la incoherència. Què fàcil és mentir. Només cal recordar el debat entre els dos candidats dels partits majoritaris per adonar-se’n d’això. Fins i tot a un dels candidats el va trair el subconscient que reconegué indirectament que mentia quan afirmà “ara el que menteix és vostè”. Què amagada està alguns cops la veritat.


La incoherència i la mentida s’han apoderat d’alguns polítics. La coherència és verificable per les inconsistències de les pràctiques polítiques. Molts cops ens adonem que no es fa el que es diu, ni és diu el que es pensa. És lamentable. La política hauria ser font i transmissió de valors. Les campanyes electorals són una bona ocasió per verificar la coherència dels partits polítics. Els vídeos electorals han de ser coherents amb els missatges nuclears que transmeten les formacions polítiques. No es poden fer vídeos, falques publicitàries o lemes de campanya a partir dels estudis demoscòpics. Perquè s’acaba dient allò que se sap que provocarà més simpatia i mobilitzarà emocionalment els electors. Sembla que no importi que el missatge sigui coherent, si al final els electors veuen amb més simpatia a una determinada formació política. Per això és fan vídeos catastrofistes i barroers que exageren de forma matussera la realitat, s’accentuen els prejudicis d’una part de la població contra algun sector de la societat, s’insulta la intel·ligència agitant pors ancestrals o es fa una apropiació sectària dels símbols nacionals. Tot forma part de la polida mercadotècnia política. Es tracta de vendre millor al candidat, costi el que costi.


De tant en tant, dins del marasme de consignes i eslògans electorals s’escolta alguna proposta assenyada. Però aquesta corre el risc de quedar diluïda dins del soroll mediàtic i es pot confondre amb les ocurrències que solquen cada dia els diaris de campanya. Per exemple, és molt interessant que un candidat proposi que ara cal fer un govern de concentració per sortir de la crisi econòmica. Segur que si algú fes una enquesta d’opinió, o pot ser ja es tenen aquestes dades, es descobriria que el 75% de les persones són partidàries dels grans acords polítics per sortir d’on estem. Com que hi ha la temptació de dir allò que se sap que serà escoltat amb simpatia, fora bo que, en nom de la mateixa dignitat de la política, es donessin consistència a les propostes adoptant actituds o decisions que confirmen la serietat de la iniciativa política. En aquest cas, per exemple, podria ser aplicar en les institucions polítiques de Catalunya allò que es demana fer, per exemple, a Espanya. Del contrari, hom podrà sospitar que, darrera una bona proposta només hi ha un simple missatge electoral més per caure més simpàtic als votants.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Per seguir endavant: la recerca de l'acció comuna

Més d’un cop ens cauen a les mans documents extraordinaris que, per alguna raó, han passat bastant desapercebuts. Això és el que m’ha succeït amb el document Costos humans i reptes morals d’una economia trencada escrit per monsenyor Stephen E.Blaire bisbe de Stockton, Estats Units. Aquest bisbe és el president del Comitè de Justícia Nacional i Desenvolupament Humà i el presentà a la Conferència de Bisbes Catòlics dels Estats Units. He conegut aquest document gràcies al bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Tatavull, que el presentà en la darrera reunió de la fundació pontifícia Centesimus Annus. El document està estructurat segons l’esquema tradicional de veure la situació, jutjar el que passa i proposar un conjunt d’actuacions. En la part propositiva hi ha un apartat titulat: per seguir endavant: la recerca de l'acció comuna. Pel seu interès reprodueixo íntegrament tot aquest apartat. Són una sèrie de propostes de criteris i valors que poden ajudar a formar el judici moral sobre com actuar en el camp polític en aquests moments de crisi.

“Algunes vegades els problemes econòmics ens treuen el pitjor de nosaltres. La incertesa i la por ens obliguen a lluitar pels nostres interessos personals i a preservar els nostres avantatges. En la política i en l'economia sol obtenir-se profit de les excessives crítiques i acusacions als altres i a les seves accions. Hem vist esforços per limitar o abolir elements de la negociació col·lectiva i restringir les funcions dels treballadors i els seus sindicats. Alguns demonitzen al mercat o al govern com la font de tots els nostres problemes econòmics. Els immigrants han estat culpats injustament per alguns dels problemes econòmics actuals. Massa sovint, les veus més fortes reben l'atenció i es produeix el cercle viciós predictible de culpa i evasió, però hi ha poques accions eficaces dirigides a resoldre els problemes fonamentals.

Existeix una altra manera de respondre a la difícil situació en què ens trobem. Podem comprendre i actuar com a part d'una sola economia, una sola nació i una sola família humana. Podem reconèixer la nostra responsabilitat per les accions - grans o petites - amb les quals hem contribuït a aquesta crisi. Podem assumir la responsabilitat de treballar units per superar l'estancament econòmic i tot el que ve amb ell. Podem respectar clarament la legitimitat i les funcions dels altres en la vida econòmica: comercial i laboral, del sector privat i públic, d'institucions amb i sense finalitats de lucre, religioses i acadèmiques, de la comunitat i del govern. Podem evitar qüestionar les intencions dels altres. Podem defensar els nostres principis i prioritats amb convicció, integritat, cortesia i respecte pels altres. Podem buscar punts en comú i aspirar al ben comú. Podem animar a totes les institucions en la nostra societat al fet que treballin juntes per reduir la desocupació, promoure el creixement econòmic, superar la pobresa, augmentar la prosperitat, arribar a un acord i fer els sacrificis necessaris per començar a guarir nostra fallida economia.

La serietat i el perill de la situació econòmica actual exigeixen un compromís de tots els sectors per unir-se, idear i reconstruir una economia més forta que garanteixi la dignitat de tots, especialment oferint oportunitats laborals. Cap entitat pot salvar l'economia per si sola, i totes les institucions han d'anar més enllà dels seus interessos particulars. Per poder prendre mesures coordinades i de conjunt, s'han d'obrir o enfortir línies de diàleg entre els governants, empresaris, sindicats, inversors, entitats financeres, institucions educatives i sanitàries, filantropes, comunitats religioses, aturats i els qui viuen en la pobresa, de manera que es pugui establir una base comuna per buscar el ben comú en la vida econòmica. Com han dit moltes vegades els bisbes catòlics: “La conducta catòlica és reconèixer el rol essencial i les responsabilitats complementàries de les famílies, les comunitats, el mercat i el govern per treballar junts en la superació de la pobresa i el foment de la dignitat humana”

dimarts, 8 de novembre del 2011

Un místic de la política

Ahir al capvespre, en un magnífica acte a l’Auditori de Barcelona, un nombrós grup de persones, quasi bé tots d’edat madura i madurada, recordarem la figura entranyable de Miguel Núñez dirigent del PSUC mort ara fa tres anys. L’encert dels organitzadors de la vetllada fou convocar vells camarades, companys, amics i companys de viatge d’en Miguel al llarg de la seva dilatada vida. A l’Auditori de Barcelona hi havia una petita Assemblea de Catalunya, ara que es commemora el seu 40è Aniversari. Això donava una pluralitat a l’efemèride que l’honorava. L’altre encert fou el lema: Per la dignitat de la política.

En les intervencions diverses personalitats polítiques prengueren la paraula. El President Jordi Pujol estigué brillant. En una vibrant intervenció emotiva, lliura de compromisos o correccions polítiques, des de la més complaent comoditat de trobar-se bé entre la gent, digué, alguns cop de forma molt ocurrent, el que sentia de cor sobre d’en Miguel Núñez. El definí, encertadament, com un místic de la política. Destacà els valors i qualitats que ell percebia en Miguel Núñez. Parlà del compromís, l’entrega generosa i el desinterès, la renúncia a càrrecs i honors en favor del servei als demés o la capacitat d’assumir riscos. De patir tortures i pressions sense que això alimentés odi. Totes aquestes actituds fan d’en Miguel Núñez un model a seguir, digué el President Jordi Pujol. I, afegí, que no sempre troba aquests valors en els polítics d’avui.

Per la seva part, Santiago Carrillo, un vell jove, clarivident com sempre, prengué la vida d’en Miguel Núñez com exemple de les utopies que mouen el món. Aquesta vida d’entrega a una causa li serví per saltar, amb una gran genialitat oratòria, per analitzar el que passa avui i proposar algunes solucions en la línia del pensament idealista que tenia en Miguel Núñez. El vetarà polític, com aquell que no diu res, dubtà de la capacitat d’alguns dirigents actuals que, pot ser per la seva inexperiència, ens han dut on estem. I, cercant la mirada de complicitat amb alguns dels assistents, reclamà el valor de l’experiència en política. Les seves paraules semblaven una invitació a que l’edat madura tornés a entrar de forma activa en política. Interessant proposta. Lali Vintró ens parla de l’entrega i capacitat de treball d’en Miguel i Isidor Boix recordà el seu treball abnegat per organitzar el moviment obrer a Catalunya. Altres persones a través d’un vídeo evocaren la grandesa humana d’en Miguel Núñez i els músics ens feren sentir la música de tota una època. L’època de la majoria dels assistents.

Els convocants de l’acte han volgut recordar la figura d’en Miguel Núñez per parlar de la dignitat de la política. Per això es lliurà un petit escrit que vol ser un manifest per la política digna. Per tenir una política digna es proposen sis virtuts que Miguel Núñez testimonià al llarg de la seva vida. La primera és el coratge, la segona és la responsabilitat i la següent qualitat és la honradesa. La quarta virtut és entendre la política com a eina transformadora, la següent és l’internacionalisme i la defensa de l’autodeterminació de Catalunya; i la darrera és la defensa de la felicitat. Miguel Núñez resumia la seva utopia dient que lluitava per un mon ple de pa i roses. El manifest s’acaba afirmant que “la política és digna quan els polítics esdevenen ciutadans i en fan un instrument per fer progressar la societat”. A l’acabar, sortirem de l’Auditori de Barcelona Tots amb la sensació, com em comentà el pare Marc Taxonera, monjo de Montserrat, que havíem assistit a un gran acte humà de la democràcia.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Miguel Nuñez, un home digne




Aquest dilluns, a l’auditori de Barcelona, es fa un homenatge a Miguel Núñez. L’homenatge és just. Em pregunto si no es massa tard, ja que la vida d’en Miguel s’apagà per decisió pròpia l’any 2008. El títol de l’acte és l’adequat i significatiu. Per la dignitat de la política. Això és el que testimonià en Miguel al llarg de la seva vida. Aquest madrileny de naixement i català per decisió, ensenyà a tota una generació de joves militants del PSUC que la política podia fer-se sense rancúnia. Era admirable que una persona que havia patit tant no transmetés cap sentiment d’odi per aquells que li havien fet tant de mal.

Vaig coincidir amb en Miguel en el PSUC durant molts anys i de moltes maneres. Des de la direcció executiva del partit o en les terrasses dels bars quan em feia d’enllaç en els anys difícils de la dictadura. D’ell vaig aprendre el sentit profund de la reconciliació entre les dues Espanyes enfrontades i escindides per una guerra. Era l’únic camí possible per avançar cap la democràcia. En Miguel practicava la política digne perquè creia en la dignitat humana i el valor de la compassió com a substracte de la política. Volia fer un món just que regalimés llet i mel pels més desafavorits. S’hi donà en ànima i cos. Per això el seu cos conegué la duresa de la tortura i l’aïllament en les llargues estades a les presons i els penals.

En Miguel Núñez era una home de paciència, quasi bé franciscana. Havia après la gestió del temps als penals. Les seves llargues estades als penals l’educà en el domini de la paraula. Més d’un cop m’havia comentat que a les presons s’aprenia a parlar i dialogar, ja que així es consumia el temps que podia anul·lar l’esperit. Gràcies al diàleg en Miguel obrí la política dels comunistes catalans a molts sectors de la societat. Sentia gran tendresa i simpatia per l’abat de Montserrat Cassià Maria Just. Els dos compartien el gust pel respecte i la consideració de la noblesa humana. En Miguel tenia un profund respecte al cristians compromesos per la justícia. Creia que la seva utopia i la cristiana es trobaven en la pròpia història de la humanitat. L’homenatge d’avui és un acte de justícia per una persona que fou justa, digne i amb una mirada sempre plena de comprensió.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Felipe González té un problema amb els creients


Les cròniques de campanya expliquen que l’expresident de govern espnayol en la seva intervenció en un míting a l’Hospitalet afirmà que Déu té un enorme embolic. Que no sap si Déu existeix o no, o n’hi varis, o el que hi ha té tendència a l’esquizofrènia; però que li sembla que les persones quan es barallen ho fan en nom de Déu. Aquestes frases provocaren l’entusiasme del assistents. Les ocurrències de Felipe González amb Déu no foren afortunades. La crítica als creients és un recurs fàcil. Però trobo ha faltar que una persona de la talla de Felipe González no expliqués que aquest Déu, del qual ell en feu objectiu de chascarrillos és el mateix Déu que confessen molts homes i dones al nostre país que avui fan possible que l’Estat del Benestar arribi a moltes capes de la població més enllà dels recursos destinats per l’Estat.

Una part de la gran xarxa de solidaritat social està fonamentada en el compromís de moltes institucions catòliques. La solidaritat pública de l’Estat arriba a on els poders polítics poden. Però des de temps, però en temps de restriccions més, hi ha un teixit solidari que fa possible que moltes persones no caiguin en l’exclusió social. Aquest persones, cooperants anònims de la solidaritat, creuen en el Déu que Felipe Gonzalez li serví per fer les seves ocurrències. Demanaria més consideració o respecte per la creença en el Déu que alimenta la caritat cristiana i, si volen, la caritat política. Una part important la societat espanyola es declara cristià catòlic, i una part són votants socialistes, per això resulta una temeritat ridiculitzar de passada en un acte electoral les seves creences. Crec que els socialistes espanyols, no així els de Catalunya, encara no han entès el valor de les religions en les societats actuals.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Recull de pregàries personals XXIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

7 novembre “Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada (Sl 66 .2)

8 novembre
“Jo t'invoco: salva'm i guardaré el teu pacte. Encara no és de dia i ja vinc a implorar-te confiant en les teves paraules. (Sl 118, 146-147)

9 novembre “Abans d'hora es desvetllen els meus ulls per considerar les teves promeses. Tu que m'estimes, escolta el meu clam; dóna'm la vida, Senyor, com vas decidir” (Sl 118,148-149)

10 novembre “Tu, Senyor, ets a prop meu i es mantenen ferms els teus manaments; jo sé, fa temps, que el teu pacte l'has assegurat per sempre” (Sl 188, 151-152)

11 novembre “Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua, també em deleixo jo per tu, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m'és vida; quan podré anar a veure Déu cara a cara? (Sl 42,2-3)

12 novembre “Les llàgrimes són el meu pa de nit i de dia, i a tota hora em diuen: «On és el teu Déu?» (Sl 42,4)

13 novembre “Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu! (Sl 42, 6)

divendres, 4 de novembre del 2011

El mal i el pecat

En el món hi mal. És evident que hi ha situacions en les quals el mal fa esquinça el cor perquè produeix sofriment. Recordo dels exercicis de Sant Ignasi una reflexió interessant sobre el mal. Anava en aquests termes. Cal prendre consciència i avorrir el mal en la seva estructura interna. Existeixen tres nivells del mal: a) el mal com a com a decisió voluntària. Jo peco perquè vull fer tal cosa que sé que és pecat; b) com actitud personal. Existeixen una sèrie d’actituds personals que sense ésser pecaminoses en sí, predisposen cap el pecat i es troben en l'arrel de molts pecats: l’egoisme, el personalisme, l'individualisme,etc...; i c) el món. Existeixen en l’entorn molts valors socials que són antievangèlics i que, encara que sigui inconscientment, m'influencien per pecar. Cal prendre consciència d'aquests tres nivells, avorrir el pecat i a continuació rebutjar-lo. Es fer allò que deia Sant Pau a Rm 12,9 “fugiu del mal, abraceu-vos al bé

Aquest tres nivells del mal estimulen a desenvolupar un triple diàleg personal: a) Un millor coneixement dels meus pecats, identificant-los per tal de poder-los avorrir i rebutjar; b) Un coneixement de les meves actituds que poden afavorir el mal; i c) Un coneixement dels valors de l'entorn i com m'influencien per pecar.

Aquests tres nivells i les tres gràcies es troben identificats en la paràbola del sembrador (Mt13, 18-23). a) Es pot sembrar arran del camí. Déu sembra la paraula però el Maligne se l'emporta. Es el pecar sabent que es peca; b) es pot sembrar en lloc pedregós. La paraula s'acull, amb goig, però com que no hi ha arrel, és de curta durada, de seguida es perd. Els nostres valors propicis al pecat fan perdre la paraula; c) es pot sembrar entre cards. La paraula s'escolta però el desfici del món i la seducció de les riqueses l’ofeguen. Els valors del món ens empenyen al pecat.; d) Es pot sembrar en bona terra. Es qui escolta la paraula, la comprèn i dóna fruit.

dijous, 3 de novembre del 2011

Fer-se gran

Experimento progressivament que entro a formar part del grup de gent gran. Aquest fet te un component objectius i un de subjectiu. No em sento persona gran, i noto massa aquesta condició. No és cap mena de resistència psicològica. Sinó, simplement, que no tinc aquesta condició que l’edat semblaria atorgar-me. Conservo encara un alenar que sempre he associat a la joventut: les ganes de fer coses, d’assumir nous reptes i encapçalar projectes. Tot això segueix animant-me. És evident que existeixen dades objectives de que m’encamino cap a la categoria de persona gran, per exemple, la salut. Començo a tenir algunes xacres associades a l’edat. Cap d’elles és preocupant, però són una murga. Tot i que, la que més em molesta, ja fa anys que l’arrossego i crec que he arribat a un pacte de coexistència pacífica.

En un terme mig es situa el fet de la professió. A la institució on treballo hi hagut canvis i això està comportant l’aparició de noves persones, o de velles persones amb noves responsabilitats. Alguns ocupen càrrecs directius substituint els que hi havia els quals tots eren propers a la meva quinta. Aquí és on m’adono que l’envelliment és una realitat. Hi ha noves promocions de persones, ben preparades i eixerides, que assumeixen responsabilitats que podia haver assumit anys enrera. Res a dir. És el signe del meu temps. Ara cal saber donar el pas per situar-se on cal estar i servir, de la millor manera que pugui a aquestes persones. Les persones de la meva condició hem de saber trobar aquell lloc que ens permeti aportar l’experiència dels anys de treball en forma d’aprenentatge per les generacions del present. Espero que sigui així.

dimecres, 2 de novembre del 2011

L’islamisme polític

L’Islam polític fa por. És veu com una pertorbació de resultats imprecisos. Vàries són les raons d’aquesta intranquil·litat. En primer lloc, el seu objectiu: l’Umma dels temps globals a partir de la progressiva islamització dels països islàmics democràtics. En segon lloc, la fàcil connivència que les visions extremes de l’islamisme polític tenen amb els fonamentalismes i aquests amb l’islamisme polític radical, violent. Un altre motiu de preocupació són els canvis geopolítics que poden provocar les islamitzacions en cadena d’alguns dels països del nord d’Àfrica. Són els nostres veïns del sud més propers. Pobles amb els quals es comercialitza diàriament i es creen fluxos migratoris. Hi ha un altre perill, la possible contaminació que aquest islamisme pugi fer del procés democratitzador del Marroc. La realitat social del nostre país obliga estar atents a l’evolució política d’aquest país.

¿Per què és atractiu ara l’Islam polític?. Els islamistes no han estat presents en la primera línia de les revoltes de les primaveres àrabs. El seu paper ha estat discret i de segon pla. La seva rellevància ve de més lluny. Mentre aquests països estaven sotmesos a unes dures dictadures i les dèbils institucions polítiques es podrien per la corrupció i eren incapaces d’atendre les necessitats de la societat. L’Islam polític teixí una sòlida xarxa de solidaritat basada en importants inversions relacionades amb el sistema de benestar que els estats eren incapaços de proporcionar. Allí on els estats no arribaven, sempre hi ha havia la resposta activa de l’Islam polític. Els ciutadans podien sobreviure a la precarietat social gràcies a les obres de caritat (hospitals, escoles, etc...) patrocinats per l’Islam polítc.

L’origen d’aquesta estratègia assistencial fou intuïda fa molts anys per la corrent dels Germans Musulmans. L’Islam polític és hereu d’aquesta visió. Hammas, Herzbolla són un exemple pràctic d’aquesta estratègia i del seu èxit. Èxit que ha estat possible, entre altres raons, perquè podien gestionar importants quantitats de diners que provenien d’alguns dels Golf sempre atents de fomentar les visions més tancades de l’Islam. Vist els bons resultats recollits per aquestes estratègies de caritat assistencial es legítim preguntar si, en moments de greu crisi econòmica a Europa, quan els seus efectes negatius afecta als sectors més dèbils de la societat entre els quals hi ha una ampli grup de persones de religió musulmana, alguns grups islamistes poden estar temptats de promoure aquest model en les societats occidentals.

dimarts, 1 de novembre del 2011

La religió a França

En el darrer número de “Le Monde des Religions” hi ha un interessant article de Florence Quentin sobre l’augment de les persones sense religió a França. La seva anàlisi es basa en una enquesta publicada per Parisien Aujourd’hui en France. La primera conclusió és que l’ateisme guanya terreny a França, tal com succeeix en altres països europeus. El percentatge d’ateus s’acosta al de les persones que s’afirmen creients, 34% els primers i 36% els segons. D’aquests darrers, el 22% de persones s’interroguen si creuen realment en Déu i un 8% afirma que no ho saben però no s’ho pregunten. Els resultats mostren que les dones són mes creients que els homes. El 34% de persones que es diuen catòlics afirmen que no creuen en Déu.

Florence Quentin, es pregunta, ¿a partir de les dades globals de l’enquesta es pot considerar que l’ateisme aviat serà majoritari a França tenint en compte que la mostra de l’enquesta són mil persones que tenen internet?. Cal ser prudents. Probablement el que sí indica l’enquesta és una tendència, però no es prou significativa per treure’n conclusions definitives. Danièle Hervieu-Léger considera que l’enquesta demostra el progrés de l’indeferència religios, més que un triomf de l’ateisme. Ja que ser ateu comporta una decisió personal, motivada i fonamentada sobre una convicció íntima i evidenciada per una pràctica a favor de la negació de Déu. Situació que a França és avui molt minoritària.

A França la realitat és d’una gran indiferència pel fet religiós. Fenomen que s’explica pel gran creixement de l’individualisme i que les persones no troben en les religions respostes convincents a les preguntes que donen sentit a la vida. A més, cal constatar l’enfonsament de les estructures encarregades de transmetre les religions. Els experts consideren que el catolicisme francès, si bé és veritat que coneix un descens de practicants, ho compensa amb la vitalitat i vigor dels catòlics, cada cop més presents en la societat. De tal manera que el catolicisme a França, més que l’expressió d’un fet cultural històric ara seria el signe d’identitat d’una minoria de ciutadans. Mentre que hi ha una altra part de ciutadans que, sense perdre del tot els referents culturals catòlics, han fet un bricolatge religiós. Alguns analistes pronostiquen que a França es viu la sortida de la religió de l’àmbit social perquè aquesta ha deixat de ser rellevant per l’estructuració de la societat.