dimecres, 31 de gener del 2018

Seguir caminant junts i units


L’ajornament del ple d’elecció del President de la Generalitat tensiona l’independentisme. Han saltat moltes alarmes i s’han disparat mols retrets i acusacions. ¿N’hi ha per tant?. Opino que no. En una societat democràtica les diferències són normals i les dissensions polítiques són habituals. Que hi ha visions contraposades dins de la coalició independentista, tothom ho sap. No s’han d’amagar. Ara bé, cal saber-les gestionar-les amb rigor, ma esquerra i amb voluntat d’enfortir la coalició, no dinamitar-la. Pot ser ahir, algú s’equivocà amb el procediment, però no en el fons de la decisió.

Probablement ahir no es podia actuar d’altra manera. Poques hores abans d’iniciar-se el ple un destacat membre del PP amenaçà amb tots els mals del món al president del Parlament. No volem calen més catalans a la presó o a l’exili, i això és el que hauria succeït amb la celebració del ple. Les mesures cautelars del Tribunal Constitucional són la soga de la por i la cruesa de la repressió. És molt humà atemorir-se davant les amenaces, com són molt humanes les reflexions de Carles Puigdemont a Toni Comin. Són líders polítics i també són persones, i es propi dubtar i tenir moments de defallença. El que no és normal és que un periodista fotografiï missatges privats i després es facin públics. El problema no es troba en la sinceritat de Carles Puigdemont, sinó en la deshonestat dels periodistes que han esbombat els seus pensaments. Des del sofà es poden donar molts consells i recomanacions quan els qui donen la cara són uns altres.

El pitjor que pot passar a l’independentisme és la seva divisió. Ho intentaran per terra, mar i aire. Cal mantenir la unitat tot i les discrepàncies i els defalliments. Quan creus que tots s’acaba, torna a començar deia una cançó de la meva joventut. Tenim al davant un enemic molt poderós i que actua amb males arts, cal ser més astuts que ell i actuar intel·ligentment. Cal seguir treballant per mantenir aquesta unitat que es fa pertinaços i seguir caminant cap a la independència. Hem de ser molts més i per créixer necessitem totes les estructures de govern possibles, sense el condicionant del 155 i sense presos o exiliats polítics. Això pot exigir canvis d’estratègia. Si s’ha de fer, que es faci i s’expliqui correctament. Els objectius són nobles i són més importants que els moviments tàctics i els orgulls personals. És moment del diàleg sincer i transparent per decidir quin és el camí a seguir.

dimarts, 30 de gener del 2018

La Shoah, un record viu


Fa molts pocs dies les comunitats jueves de tot el món, també entre nosaltres, han commemorat el record de la Shoah. L'Holocaust es el símbol màxim de la barbàrie humana. L'aniquilació sistemàtica de jueus, juntament amb altres col·lectius com gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà; evidencia fins a quins extrems l’ésser humà pot odiar i provocar el sofriment. Els plans d'extermini nazis només foren possible perquè crearen unes condicions mentals que permetien explicar tal barbaritat criminal. L’estratègia de l'odi s'articulà sobre la base de la negació de la condició humana dels homes i dones deportats als camps d'extermini. L’odi als jueus, com a persones i poble, es convertí en negació de la seva condició humana.

La visió de les imatges dels empresonats en els camps d'extermini que es poden veure en els memorials i museus de la Shoah mostren la capacitat destructiva dels nazis. Les mirades de persones reduïdes a la negació de la condició humana no provocaven cap compassió dels seus botxins. Aquest no podien compartir la passió dels empresonats. No hi havia cap oportunitat a compartir el seu dolor. El seu sofriment era negada sistemàticament negat. Aquesta negació de la humanitat de l'altre fou el recurs mental emprat pels nazis per tranquil•litzar la seva consciencia davant la mirada del sofrent.

Tenim la responsabilitat de no oblidar mai la Shoah ni el sentit profund de l'holocaust. Res ha de propiciar perdre la compassió al sofriment d’un poble i d’unes persones. El dolor del passat és memòria viva per no perdre la sensibilitat al sofriment del present. Commemorant la Shoah en sentim solidaris actius amb la construcció de la pau. No podem oblidar la Shoah.

dilluns, 29 de gener del 2018

L’engany cognitiu


La política s’ha convertit en una agitació permanent de sentiments i sensacions. Cada cop hi ha menys reflexió, debat d’idees, coneixement de la realitat i proposta d’alternatives. La realitat esdevé una referència virtual i el que és real sembla imaginari i l’imaginari esdevé real. La veritat es difumina sota les mentides dites ràpidament i amb insistència. La reiteració de la mentida genera veritats. La veritat real ens és desconeguda. Aquesta situació permet dir al president del Govern espanyol coses del tipus “Un señor fugado de la justicia no puede ser presidente de nada”. Argument, paraula més o menys, idèntica a la que fa servir Inés Arrimadas. La nova estratègia comunicativa és confondre  manipular cognitivament els ciutadans.

La manipulació cognitiva és fer creure que Carles Puigdemont és un fugat de la justícia. Però la realitat no és aquesta. Carles Puigdemont amb alguns consellers se’n van de Catalunya cap a Catalunya, mentre que altres decideixen quedar-se. Això és el 30 d’octubre. Pocs dies després, la jutgessa Lamela comença a cridar els consellers i els empresona. No pot fer el mateix amb els que es troben a Brussel·les. Tot seguit la jutgessa decreta una ordre europea de recerca i captura i el President i els consellers decideixen presentar-se davant la justícia belga. Declaren i els deixen en llibertat. ¿Això és fugir de la justícia?. Mentrestant el govern espanyol decideix retirar l’ordre europea. I aquí s’acaba la història. El que no és mentida és la següent afirmació: “Un senyor president d’un partit condemnat per corrupció no pot ser president de govern”.

diumenge, 28 de gener del 2018

L'islam i la llengua àrab


Una de les peculiaritats de l’Islam és que el creient musulmà es fa seva la paraula de Déu revelada a l’Alcorà de forma individual. És l’individu, sense cap altre mediació, qui assumeix la responsabilitat de parlar a Déu cara a cara. El creient musulmà dialoga amb Alà directament. Aquest fet identifica l’Islam. El diàleg personal del musulmà amb Déu no sempre és fàcil. Hi ha alguns factors que el poden dificultar bastant. La llengua és un d’ells. És comú en tota la comunitat musulmana recitar l’Alcorà en llengua àrab. Però no tots els musulmans l’entenen. Aquesta dificultat idiomàtica impedeix una relació diàfana amb el misteri de la divinitat. Per més que algunes musulmans ho afirmin, l’àrab no estat des de sempre la llengua de l’Islam. En els seus orígens els primers creients s’expressaven en la seva llengua materna. Fou uns quants anys després quan es produïren les primeres discussions en torn a quina era la llengua del culte musulmà. Després de moltes controvèrsies s’imposà l’opinió dels partidaris de vincular el culte a l’ús de l’àrab. Es sobreentenia que Alà, a través de l’arcàngel Gabriel, havia parlat a Muhamma en àrab. L’acord arribat en aquell moment fou que les oracions particulars o intercisions es podien fer en la llengua vernacle, mentre que l’oració ritualitzada en el culte musulmà, el conegut com a salāt, només podia fer en àrab. Aquest fet fa que avui encara alguns musulmans es preguntin “com pot una persona pot comunicar-se amb a la divinitat en una llengua que no coneix?”. Perquè és molt probable que els musulmans no àrabs coneguin el significat de les aleies, però és més que possible que no comprenguin el seu significat.

No és fàcil resoldre aquesta qüestió. Hi ha una forta associació entre el culte musulmà i la llengua àrab, entre l’Islam i la cultura àrab. A més, el caràcter textual que s’atribueix a l’Alcorà; la seva comprensió de darrera revelació, fa que costi revisar la qüestió de la llengua sense crear fortes tensions. Sembla indiscutible la creença que Muhammad escoltà la revelació en àrab perquè era la única llengua que entenia. Tot i que molt no fou ben bé així ja que es dóna per admès que Muhammad no escoltà un dictat textual, sinó que la paraula de Déu fou revelada per una inspiració. Posteriorment, a través de la seva vivència interior, Muhammad començà a donar forma oral a les diferents versets de les sures de l’Alcorà. Aquesta circumstància dóna una especial característica a la revelació de l’Alcorà. En primer lloc, Déu no parlà cap idioma, parlà a l’enteniment interior de Muhammad. En segon lloc, com proposen algunes especialistes de l’Islam, aquest fet permet abordar, sense provocar cap pertorbació en el nucli bàsic de la Revelació, considerar que l’Alcorà és el resultat d’una inspiració divina i, atès que no és cap text literal, pot ser considerat a la llum de la lectura històrica. Finalment, com es desprèn de tot l’anterior, no existeix cap impediment de fe en admetre un culte musulmà en una altre llengua diferent a l’àrab.

dissabte, 27 de gener del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hem de ser testimonis del que creiem. És cert que podem donar raó de la nostra esperança, però no sabem com la fe ha entrat en el cor. Cada creient ha estat cridat a donar testimoni de l’amor i viure d’acord amb l’ideal de la fraternitat. Sóc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà. (Jn 1516)

Les persones ens hem d’explicar de forma entenedora a fi que ens entenguin els altres. L’acolliment de l’altre comporta situar-se en la seva perspectiva i preocupar-nos perquè ens entengui. Si oblidem aquesta petita regla, esdevenim uns arrogants intolerables. Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengué segons les seves disposicions, no els deia res sense paràboles. (Mc 4,33)

divendres, 26 de gener del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Molts dels problemes de la nostra societat tenen el seu origen en el cor de les persones. Les actituds egoistes, la insolidaritat dels individus, la duresa de cor al patiment de moltes persones, l’absència d’amor en les relacions humanes són algunes de les raons que poden explicar les dificultats per humanitzar la societat. Cal una conversió de cor per canviar d’actituds i tenir un món més just i fratern. Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova (Mc 1, 14)

Els cristians tenim una missió prioritària: lluitar contra la marginació, i l’exclusió, i les injustícies que oprimeixen i anul·len la dignitat humana. Aquesta missió demana estimar a fons i sense límits, amb tendresa i generositat, a tothom. L’Esperit del Senyor reposa sobre meu. Ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts. (Lc 4,18)

Moltes persones escoltem bones i assenyades paraules, però actuem com sinó les haguéssim sentit. Per acollir la paraula no importa tan entendre sinó deixar que fructifiqui en el cor i transformi les nostres vides. La paraula de Déu és un regal gratuït que hem de cuidar i estimar. Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la paraula, però les preocupacions d'aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. (Mc 4, 18-19)

dijous, 25 de gener del 2018

SSS


Les sigles SSS poden significar vàries coses. SSS és el títol d’un àlbum del grup Sopa de Cabra i també és l’acrònim de sistema de la seguretat social de molts països. També era una marca de velomotors dels anys 40 del segle passat o és l’onomatopeia que vol dir silenci. Si suprimim una s, ens quedaria SS que és l’acrònim dels grups de protecció del partit nazi alemany que després evolucionaren a una guàrdia pretoriana o un exèrcit paral·lel al professional. Però en el context nostre, SSS només pot dir una sola cosa: Soraya Sainz de Santa Maria. La vicepresident del govern espanyol, últimament més continguda sota unes ulleres cada cop més fashion. La nostra SSS ha parlat avui per tornar a amenaçar a més de dos milions de catalans que votarem perquè Carles Puigdemont fos president de la Generalitat.

Davant els arguments d’avui de la senyora SSS cal dir prou. Si cal repetir-ho setanta vegades prou, ben segur ho faré; però després cal que tots actuem decididament perquè els diputats del Parlament de Catalunya puguin votar el candidat proposat pel president del Parlament. El diputat Carles Puigdemont adquirí plenament els seus drets com a diputat juntament amb la resta dels membres del Parlament, sense cap objecció per part de ningú. Entre els drets adquirits, hi ha el dret d’optar a la investidura i la immunitat parlamentària. Si aquest és el seu dret perquè ara la senyora SSS diu que ho impediran. El PP-PSOE, que amb això, com en altres qüestions, van de bracet, van permetre les eleccions catalanes pensant que guanyarien els seus. Però com que això no ha passat, ara s’han revoltat i volen impedir que pugui fer-se realitat la voluntat dels electors catalans. Només els totalitaris van en contra de la voluntat de les urnes. En alguns casos peguen i espanten per impedir el vot, i en altres no accepten els resultats de les eleccions.

La senyora la senyora SSS hauria d’explicar si ara resulta que Carles Pugidemont no pot ser candidat a president. Si això és així ¿per què podia ser, doncs, candidat a diputat? Si qualsevol diputat pot ser president, aleshores haurien d’haver impedit que Carles Puigdemont es presentés a les eleccions. ¿O resulta que només podia ser diputat amb la condició que perdés?, com he llegit en una encertada piulada. Dona la impressió que la senyora SSS quan no li agraden les tirades dels daus, agafa una emprenyada monumental i aixeca el tauler. Quan això li passa a un polític, el que ha de fer és plegar.

dimecres, 24 de gener del 2018

No menysprear el salafisme

Catalunya és, segons les opinions dels especialistes en fonamentalisme islàmic, un territori on els salafistes europeus estan expandint-se. Es calcula que ha Catalunya el 15%, o més, dels oratoris musulmans estan en òrbita d’algun grup salafista. Aquesta xifra és estimativa i no té en compte els predicadors ambulants adscrits a aquesta corrent. Fins ara, el salafisme mantenia una presència moderada. Era visible en determinats llocs i en determinades circumstàncies. És públic i notori el congrés que aquesta corrent fa anualment. Fins ara, els seus seguidors es manifestaven esporàdicament com a tals i, de forma discreta. Tot i que mai han deixat de practicar una pressió constant sobre la comunitat musulmana. A efectes pràctics, els especialistes consideren que el salafisme representa un obstacle a la integració. La seva visió tancada de l’Islam dificulta la interacció social i el diàleg franc amb altres formes de pensament.

D’uns temps ençà la pressió dels salafistes ha augmentat i és més visible. En alguns països europeus aquesta pressió és força evident i present, d’alguna manera, al darrera d’alguns dels atemptats terroristes. A Catalunya algunes comunitats salafistes estan adoptant uns comportaments i unes actituds que no es poden ignorar. No és bo contemporitzar amb aquests comportaments perquè a la llarga entorpeixen el procés normal d’integració de la resta de la comunitat musulmana. Els comportaments dels salafistes fàcilment provoquen un rebuig que es pot irradiar en l’imaginari col·lectiu en forma de negació de tot el que sigui musulmà.


La societat catalana ha de prevenir la deriva del fonamentalisme islàmic. Cal aplicar mesures preventives eficaces i no dubtar en emprar accions correctives quan es traspassi el llindar del tolerable. No és higiènic practicar el bonisme des dels àmbits públics. Conscients de que, a més de ser actuacions de protecció de la convivència democràtica són també mesures a favor de l’Islam moderat que practiquen la majoria de catalans musulmans. És evident que cal estar atent. El bon govern de la societat catalana necessita prestar una atenció especial al fenomen del salafisme. No ens podem distreure. A veure si un dia obrirem el diari i descobrirem que un conciutadà o una conciutadana han estat condemnats per un tribunal islàmic reunit secretament en un poble de Catalunya.

dimarts, 23 de gener del 2018

Les mentides del magistrat

Un jutge pot ser moltes coses, però no pot dir mentides. I això és el que ha fet l’ex president del Tribunal Constitucional espanyol Francisco Pérez de los Cobos. Aquest magistrat va inflar el seu currículum quan es va postular, el 12 de gener passat, per ser magistrat del Tribunal Europeu de Drets Humans. En el seu currículum indicà que tenia un bon nivell d'anglès i un molt bon nivell de francès, una informació que s'ha demostrat que no és certa ja que aquestes són les dues llengües que l'han fet suspendre l'examen per ser magistrat d’aquest tribunal europeu. Però, si amb això no n’hi havia prou el magistrat Pérez de los Cobos tampoc va fer cap menció a la seva militància al PP entre el 2008 i el 2011. Els jutges no poden mentir perquè han d’emetre judicis sobre les possibles mentides que diuen els altres. ¿Quina categoria moral tindria un jutge si és el primer en dir mentides? La credibilitat moral del jutge ha de fonamentar-se en la seva integritat. Lamentablement l’ex-president del Tribunal Constitucional no la té perquè ha estat senyalat com a mentider.

Les mentides camuflades per oblits o exegeracions del magistrat Pérez de los Cobos han servit per confirmar la fragilitat del sistema jurídic espanyol. Aquest fet, que pot semblar anecdòtic, si es posa en context amb altres esdeveniments, far dubtar sobre la solidesa del sistema jurídic espanyol cada cop més qüestionat per la seva complicitat amb el poder. Es preocupant que el màxim tribunal de l’Estat ha estat presidit durant quatre anys per una persona que falseja el seu currículum. L’engany del magistrat Pèrez de los Cobos m’ha fet recordar la petita reflexió que ha penjat un monjo de santa Maria de Montserrat, el pare Josep C. Laplana, “un cop cada setmana els monjos recitem al cor el salm 94 (93), i quan arribem al verset 20, que diu: “¿Us podeu avenir amb un tribunal corromput que inventa delictes en nom de la Llei?” ens mirem de reüll els uns els altres amb mig somriure i tots pensem en el mateix.”. Efectivament, molts ciutadans pensem el mateix.

dilluns, 22 de gener del 2018

Les monges tafaneres

He de reconèixer que les paraules del papa Francesc pronunciades al santuari de les Nazarenas a Perú han estat un error. El papa s’ha equivocat al qualificar algunes monges de tafaneres i equiparar aquesta actitud al terrorisme, al Perú, país que ha conegut el terrorisme embogit de Sendero Luminoso els anys 80 i 90 del segle XX. En una trobada amb 500 monges contemplatives el papa demanà que les monges preguin per "germans presos, emigrants, refugiats i perseguits, famílies ferides, pobres, malalts i víctimes de dependències" i també demanà que fossin amargades. "Ai de la monja que té el cor encongit. Si us plau, busquin remei. No es pot ser monja contemplativa amb el cor encongit. A més, les monges encongides són monges que han perdut la fecunditat. Que no són mares, que es queixen de tot. no ho sé, amargades ... sempre buscant un tiquismisquis per queixar-se,  al convent no hi ha lloc per a col·leccionistes de injustícies! Sinó per a les que saben portar la creu ". I tot seguit a dit: “saben què és la monja tafanera? És terrorista pitjor que els dels d'Ayacucho fa anys, pitjor, perquè la xafarderia és com una bomba: llença la bomba, destrueix i es va tranquil. Monges terroristes no, sense tafaneria, ja saben el millor remei per no fer safareig és mossegar-se la llengua ".


Les paraules del papa són un error per vàries raons. En primer lloc, associa la tafaneria a una qüestió de gènere. També hi ha religiosos o capellans tafaners, però el papa no en parla. L’estereotip dibuixat pel papa Francesc estigmatitza les dones i, en aquest cas, projecte una imatge negativa de les monges. El segon error és equiparar la tafaneria amb el terrorisme d’Ayucucho, regió peruana on l’any 1983 matà  a 69 camperols a la població de Lucanamarca. No es pot fer aquesta comparació, és inapropiada i ofensiva. Si volia advertir dels riscos que poden tenir els convents tancats d’entretenir-se en picabaralles i perdre   l’horitzó del treball caritatiu podia haver esmentat el llibre de Proverbis que diu “el xafarder promou discòrdies, el qui difama provoca enemistats” (Pr 16,28). Aquest cop, i em dol, penso que el papa Francesc, s’ha equivocat. 

diumenge, 21 de gener del 2018

La metamorfosi i la religió

Per casualitat he rellegit un comentar que vaig escriure fa uns quants anys sobre un excel·lent article, “Elogio de la metamorfosis”, del sociòleg i filòsof francès Edgard Morin. Per la seva vigència penso que val la pena reproduir-lo. Aquest pensador utilitza la metàfora del fenomen biològic de la metamorfosi per explicar com les societats contemporànies poden escapar-se del col·lapse que semblen avocades. Les societats modernes són i es comporten com sistemes complexos. Aquest model explica el sentit dels canvis de les societats actuals. Els esdeveniments ja no s'entenen per la relació de causalitat, sinó per les interaccions de diverses variables moltes d'elles totalment no predictibles. La vulnerabilitat és mes gran i això fa augmentar els riscos i les pors. L’individu percep major inestabilitat, intempèrie i desemparament. En aquest context, la humanitat descobreix la feblesa de la raó moderna per respondre plenament la profunditat de les preguntes existencials. Tota aquesta situació convida a mirar de nou el fet religiós per trobar algunes de les respostes que la raó moderna no ha pogut satisfer del tot. No es tracta de renunciar a la raó per confiar en el transcendent com a única explicació. S’albira un nou camí. Es tracta de complementar les dues esferes per tal que els individus puguin situar els seus referents. Les persones tornen a cercar valors sòlids compatibles en amb els valors aportats pel pensament il·lustrat.

Edgar Morin troba que la metàfora de la metamorfosis serveix per explicar el que cal fer per superar les limitacions de les societat moderna. Quan un sistema és incapaç de resoldre els seus problemes vitals o es desintegra o crea un nou sistema, sense renunciar a la seva singularitat, amb prou capacitat per resoldre’ls. Això és la metamorfosi. La metamorfosis es un canvi que respecta la identitat. Perquè la metamorfosi és un canvi sense destruir aspectes del passat que es consideren substancials d’aquesta identitat. La papallona i l’oruga són la mateixa espècie, però tenen formes diferents. El canvi proposat per la metamorfosi és adquirir noves qualitats conservant elements rellevants del passat. Les societats poden progressar sense necessitat de renunciar als signes d’identitat cultural, per exemple. Morin proposa conservar virtuts com la comprensió de l’altre, l’amor i l’amistat i abandonar criteris d’èxit basats en els bens materials, l’eficàcia, al rendibilitat o el càlcul d’eficiència. Per Morin els camins de la metamorfosis són limitats, però hi ha un objectiu contundent: salvar la humanitat. Aquest sociòleg creu que cal recórrer aquest camí i proposar a les noves generacions la possibilitat de lluitar per un causa comuna. Es tracta de saber proposar una esperança fonamentada en el convenciment de que és possible un món millor.


La llarga reflexió d’Edgar Morin sobre la metamorfosis m’ha recordat la proposta de Sant Pau de “despullem-nos, doncs, de les obres de la fosca i revestim-nos de l'armadura de la llum” (Rm 13,12a). De nou, els pensadors contemporanis retornen les seves mirades i les seves propostes, unes més explícites i altres menys, en els temes nuclears de l’experiència religiosa.

dissabte, 20 de gener del 2018

Glosses per la vida quotidiana

El rigorisme anul·la l’esperit, empresona la llibertat i insensibilitza a l’acolliment de les persones. L’excés de zel en relació a la norma gaudi plenament dels dons de la vida. La preocupació desmesurada per no contravenir les normes pots bloquejar la nostra capacitat d’estimar. Què s’ha de fer en dissabte, fer el bé o deixar de fer-lo, salvar una vida o deixar-la perdre?. (Mc 3,4)

La mort és la gran certesa de la nostra vida. Sabem que succeirà, però no sabem el moment. Però aquesta incertesa no ens ha de neguitejar ni empresonar el nostre esperit Hem d’obrir el nostre cor perquè la vida tingui més força que la mort. Jesucrist, el nostre salvador, ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida..(2Tm 1,10)


El món està convuls. Hi ha conflictes arreu i no es veuen signes d’esperança. La societat està solcada de tensions que generen incomprensions i enfrontaments. Els mitjans de comunicació ens fan presents constantment aquest clima de crispació. Necessitem pau, aprendre a viure conjuntament, trobar allò que ens uneix i saber respectar-nos. Nosaltres ens ha encomanat el missatge de la reconciliació.(2Co 5,19)

divendres, 19 de gener del 2018

Glosses per la vida quotidiana

La lectura de la Bíblia obre els ulls per il·luminar la nostra realitat i trobar-ne el sentit. Són paraules vives perquè cada situació és diferent i també les persones les vivim des de perspectives diferents. La reflexió reposada sobre els textos bíblics ajuda a transitar pel camí de la vida. La paraula de Déu és viva i actua, i esclareix les intencions i els pensaments del cor (He 4,12)


Pregar és bo. Per pregar cal trobar moments d’intimitat en els quals les persones podem pouar al nostre interior. Amb aquest exercici ens sincerem amb nosaltres mateixos i descobrim el sentit íntim de les nostres emocions, estats d’ànim o ens situem davant els grans misteris de la vida. Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem a quina esperança estem cridats. (Ef 1,17-18)

dijous, 18 de gener del 2018

L'amic que ens ha deixat

Avui he rebut la dura, la mai no volguda notícia de la mort d’un gran amic. Tot ha anat tan ràpid que no ens hem pogut acomiadar. S’ha anat discretament, sense fer-se notar. Sempre havia estat una persona afable, de conviccions sòlides i caràcter ferm, dolç i somrient. La seva mirada transmetia comprensió i respecte, acolliment i vida. Recordo el primer cop que el vaig conèixer. Era a mitjans dels anys 70 del segle passat. M’obrí la porta d'un prestigiós despatx d’advocats laboralistes on treballava com a metge. Allí defensava amb convenciment la causa obrera, herència d'un pare de conviccions republicanes fermes. Anava amb bata de doctor i una barba força llarga. El seu aspecte impressionava, infonia respecte, però després del primer contacte ràpidament hom descobria la seva bonhomia. Des d’aquell primer moment, la vida ens ha propiciat nombroses trobades plenes de joia i d’intimitat, de festa i alegria. Menjant cargols sota una figuera, prenent cafè protegits pel cel estelat de Ponent o asseguts en un pedrís de la placeta del poble que tants anys hem apamat.

La vida ens havia fet compartir moltes coses. Havíem compartit esdeveniments, festes, espais, llocs, viatges, amics, moments entranyables, naixement de fills i tots contemplàvem com aquestes fills es feien grans i prenien camins de persones madures. L’amic ho era perquè sempre estava present en els moments més íntims de la vida. Érem veïns durant els llargs dies d’estiu i sovint el veia sortir a caminar de bona hora amb la seva estimada companya. Era un home bo, cordial, atent i sempre disposat a fer costat als seus amics. Per més que la mort sigui la gran certesa de la vida, no estem preparats per acceptar la partença de les persones estimades. Per més que ens repetim que la vida té més força que la mort, quan es mor una persona estimada el cor s’encongeix i sents el dolor de l’ànima. Adéu bon amic, el teu record és viu i perdura més que la teva mort.

dimecres, 17 de gener del 2018

Déu consola als desvalguts

És recurrent que les persones ens preguntem on està Déu quan les persones, siguin individualment o en col·lectivament, sofreixen alguna desgràcia. Aquesta pregunta tan vella com la pròpia història de la humanitat La resposta no és la desesperació o la incredulitat. Déu està al costat dels que patien el dolor, la desesperació, l’abandonament. Déu està al costat dels qui pateixen i necessiten compassió. Aquesta experiència de Déu està molt allunyada de tota consideració d’aquella altra que els considera un operador ex machina. Déu no intervé des de fora de la història per enviar calamitats o enviar dons abundosos. Déu no juga el destí de la humanitat a la Play Station. La responsabilitat de la història és dels homes i dones. És la nostra responsabilitat. La sortida del Paradís comportà la pèrdua de la saviesa de Déu, la qual cosa es dificulta, en un primer moment, poder discernir el camí just i la sort del just


En la historia de la humanitat no hi espai per un “Deus ex machina” a imatge dels deus de les tragèdies gregues i romanes que apareixien en escena transportats per una grua per resoldre una situació compromesa. El que ha passat a Haití no és obra de la ira de Déu. Els efectes devastadors del terratrèmol sobre una població empobrida és responsabilitat humana. L’amor de Déu es fa present en mig del dolor per recordar el sofriment del pobre i evidenciar la falta de justícia social. L’únic camí possible per evitar l’empobriment estructural de les persones i dels països. No hi espai per cap altre teologia que aquella que descobreix Déu en la mirada de dolor del sofrent. Aquesta és la resposta que em surt alhora d’interrogar-me on està Déu quan la humanitat pateix algun greu infortuni.

dimarts, 16 de gener del 2018

Mariano, el rayo que no cesa

El títol ho vol dir tot. Mariano Rajoy és com un martillo de herejes, en aquest cas, els heretges som els independentistes. De les seves paraules d’ahir en la reunió de la Junta Directiva del PP he deduït que es creu que té una missió històrica: preservar la unitat d’Espanya. Durant un temps pensava que Mariano Rajoy estava presoner de l’extrema dreta del seu partit i sota sospita dels aznaristes. Ara, estic convençut que ha assumit el lideratge de l’extrema dreta espanyola. La por a Ciutadans ha accentuat el seu missatge intransigent contra els independentistes.


La folia patriòtica de Mariano Rajoy el porta anar més enllà de la lògica jurídica i amenaça als independentistes no només pel que fan sinó pel que poden fer. Els judicis d’intencions sempre han estat comportaments autoritaris i intolerants. Ara el PP, amb Mariano Rajoy, en lloc d’obrir la negociació política un cop l’independentisme ha fet un reconeixement dels seus errors ha entrat en una espiral de més repressió, de més amenaces i d’abandonament de tot diàleg. ¿Fins quan podrem estar instal·lats en aquesta dinàmica? ¿Fins quan el seny podrà ser la mesura de l’acció política?

dilluns, 15 de gener del 2018

La sentència, el perdó i les misses pagades

Ja hi ha sentència del cas Palau. Maleïdes siguin les casualitats, mira que portava retard la instrucció del cas, el judici i la construcció de la sentència, però de sobte tots els terminis s’han accelerat per tenir la sentència just quan s’està punt d’iniciar una nova legislatura al Parlament de Catalunya. El tempo judicial novament coincideix amb el polític. Les casualitats són difícils de creure en les societats complexes. L’oportunitat és un do que s’administra de forma discrecional i es pot modular segons els gustos del consumidor. Aquest cop l’oportunitat ha estat oportuna. El soroll està sobrepassat i la classe política novament agitada.

Els comentaris de la classe polític han estat per emmarcar. Algun important dirigent ha defensat la innocència de l’entorn convergent. Pot ser hauria estat el moment de demanar amb claredat perdó per haver caigut en la temptació d’haver confós els interessos particular amb els generals. Cal tenir més coratge per admetre que en el passat les temptacions del poder eren molt grans i alguns empresaris eren tan corruptes com els polítics seduïts per la corrupció dels percentatges. Aprofitant la sentències altres polítics han atacat sense miraments ressuscitant el cadàver polític de Convergència Democràtica per atiar-lo contra Junts per Catalunya. És curiosa l’amnèsia moral d’alguns acusadors que disparen ràpid contra la palla en l’ull del veí quan en prou feines poden apuntar per la biga que tenen en el seu. Alguns reclamen aclarir aliances i pactes electorals a Junts per Catalunya, per espolsar-se l’ombra convergent, quan callen que ells mateixos són un gran pacte en el qual, un dels seus promotors, fou durant molts anys el responsable de la política d’habitatge de la ciutat de Barcelona que ara tan critiquen.


Només alguns pocs estan lliures per tirar la primera pedra de l’acusació. Quanta hipocresia i maldat he sentit en boca d’alguns dirigents polítics. Els que més bramaven encapçalant creuades morals obliden que tenen correligionaris seus imputats, en judici o condemnats per delictes semblants. Res. No s’immuten. Ni això els fa parlar amb la boca petita. Alguns dels més crítics, haurien d’explicar als ciutadans d’on treuen els diners per pagar les seves costosíssimes campanyes electorals que els donen bons rèdits electorals. ¿D’on surten les misses?, diu la dita popular. Per sort de la decència política també he sentit crítiques mesurades i assenyades. Són pocs, però hi són. Aquests moments de tanta confessió, descrèdit, joc brut i altres picabaralles tacticistes és bo trobar seny en aquest panorama embogit. 

diumenge, 14 de gener del 2018

L’Estat presoner de l’extrema dreta

Amb tot el respecte i consideració que la prudència em demana tenir i manifestar, algunes decisions judicials em provoquen calfred. Unes esgarrifances em recorren el cos quan sento algunes de les motivacions esmentades pels jutges per justificar les seves decisions. Per més que ho intenti, no arribo a intuir la base objectivable d’aquests judicis i només intueixo raons ideològiques, prejudicis i estereotips que s’han activitat alhora de motivar una decisió judicial. Aquesta és la sensació que he tingut al llegir el darrer aute negant la llibertat dels empresonats a Madrid. Em sento desemparat davant de les decisions judicials. La negació de la llibertat dels diputats empresonats, no només afecten als seus drets polítics, sinó també vulneren els drets dels catalans a tenir representació política. Més de dos milions de catalans, pot ser si ho reescric en números impressiona més, més de 2.000.000 de persones hem votat activament a Oriol Junqueras, Jordi Sánchez y Quim Forn perquè fossin diputats i ara resulta que unes decisions judicials neguen el meu dret, i el de molts catalans, a que els meus representants polítics puguin exercir la seva funció en el Parlament. ¿Qui pot defensar-me el meu dret? No ho sé, però algú m’ho hauria d’explicar.

He quedat sorprès la feblesa argumental de la decisió judicial. La negativa a deixar-los en llibertat és perquè la seva presència pot generar accions tumultuàries. De nou pren cos el relat que l’Estat ha construït per desacreditar l’independentisme: la pràctica de la violència activa. La rebel·lió i sedició de la qual es parla en seu judicial no està acompanyada de la violència necessària, ni tampoc de la intencionalitat que ve immersa o continguda en el concepte d'alçament. Jurídicament no estan justificades les presons preventives per enlloc, ni pel delicte comès. Els catalans independentistes no han exercit mai la violència. Al contrari, han defensat sempre les accions no violentes. La única violència contrastada i comprovada exercida a Catalunya ha estat per part de l’Estat contra els independentistes. Quanta falsedat hi ha al darrera d’aquests arguments que només persegueixen empresonar els líders independentistes catalans perquè, segons l’apreciació judicial, no han abandonat el seu projecte polític. M’he sentit constantment agredit per les declaracions de dirigents polítics espanyols i comentaristes polítics que es mofen dels meus sentiments independentistes i dels polítics que jo he escollit. Tot això, pel que sembla, no entra en la llista de greuges punibles. Novament, em pregunto, ¿qui em pot defensar de la justícia quan és injusta?, ¿qui pot defensar el rigor democràtic quan sembla que s’oblida alhora de dictar resolucions judicials?

Aquest relats personals hem porta a unes noves preguntes: ¿hi ha separació de poders a l’Estat? ¿com es fonamenta la legitimitat de cada un dels poders de l’Estat? ¿els poder de l’Estat són el mateix que els poders que ocupen l’Estat? ¿la democràcia pot ser la única font de legitimitat per l’exercici del poder de l’Estat?. Masses preguntes que necessiten respostes convincents. Però la gran pregunta rellevant que també cal respondre és la següent: ¿per què, davant de tot aquesta situació que crítica per l’Estat espanyol, Rajoy no vol seure’s amb Puigdemont per resoldre el conflicte de Catalunya?. Hi ha una raó ideològica: els actuals poders de l’Estat no toleren la independència de Catalunya. Però hi ha una altra raó pràctica: Rajoy està presoner de l’ultradreta del PP, militants i votants, aproximadament un dos milions de votants, que no admeten que la política sigui la solució per resoldre els conflictes polítics, especialment el de Catalunya, sinó que l’únic camí possible és la dialèctica de la violència i l’opressió de l’Estat.

dissabte, 13 de gener del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Hem de viure la vida a mans plenes. No podem renunciar  a gaudir de la joia de viure i hem de facilitar als altres que també ho puguin fer. En tot moment hem de saber triar allò que és fonamental perquè la vida tingui plenitud i sentit. Jo he vingut perquè tingueu vida i en tingueu a desdir, diu el Senyor (Jn 10,10)


Els cristians hem de ser testimonis d’amor generós, sense limitacions ni discriminacions. Ni les lleis humanes, ni les consideracions socials poden impedir a les persones actuar en consciència guiats per l’estimació al proïsme. Estimar el proïsme és la gran llei que hauria de guiar el que fem les persones. No són els qui estan bons els qui necessiten el metge, sinó els malalts. No he vingut per cridar els justos, sinó els pecadors. (Mc 2,17)

divendres, 12 de gener del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments en la vida que podem sentir-nos cridats a fer un canvi radical. Són situacions on percebem un crida interior que orienta a prendre un rumb diferent del que dúiem  perquè intuïm que la vida pot tenir més sentit. Hem d’estar atents per saber descobrir aquests moments, escoltar-los i ser-ne fidels. Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes. Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. (Mc 1,17-18)

Els cristians hem de donar testimoniatge del que creiem, al fer-ho aportem credibilitat a la nostra fe. Hem de ser testimonis de camins nous per humanitzar la societat i alliberar a les persones dels seus patiments. La fe sense obres resulta incomprensible. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.. (Mc 1,22)

Al llarg de la vida ens preguntem el sentit de tot plegat. Gran pregunta que pot ocupar-nos força temps i deixar-nos, segons quines respostes trobem, desencantats. Estimar a fons és una manera de resoldre el dilema. Pot ser  si ens fem les mateixes preguntes mentre estimem, tot tindrà un altre sentit. En vós, Senyor, hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la vostra llum (Salm 35,10)

dijous, 11 de gener del 2018

Algunes institucions de l’estat generen catalanofòbia

He sentit un resum de l’atestat de la policia de l’Estat sobre la seva actuació el dia 1 d’octubre passat. Com podem dir tantes mentides en tan poc espai. Pretendre justificar la seva violència sense mesura com a resposta a una suposada actuació dels votants ho trobo immoral. La policia menteix reiteradament amb l’objectiu de construir un relat sobre la violència de l’independentisme. Només així, l’Estat espanyol, podrà justificar l’acusació de rebel·lió i sedició que fan contra els dirigents independentistes. Pel que sembla, el poder judicial complementarà l’actuació de la policia, tan uns com altres, són servidors de l’Estat i estan al servei dels mateixos interessos, segueix construint la causa general contra l’independentisme i amplia els investigats. Cada cop n’hi més i tots són sospitosos de rebels i sediciosos.


Aquests comportaments de policies fiscals i jutges cada cop m’irriten més. No sóc una persona violenta, ni crec que la violència resolgui absolutament res. Sóc partidari d’explorar sempre els camins que permeten transitar per construir solucions pactades. Però reconec que la meva capacitat de ser respectuós i no ser impertinent té uns límits. Els aparells de l’Estat, a més de repressius, s’han convertit en estructures institucionals que transiten de la impertinència, a la immoralitat i a la provocació continuada dels catalans. No estaria demés que algú es plantegés seriosament estudiar si determinades actuacions d’algunes institucions de l’Estat poder ser considerades instigadores d’odi. 

dimecres, 10 de gener del 2018

El lideratge polític al segle XXI

Algunes notícies i articles recents m’han fet pensar sobre el lideratge polític. Avui, el lideratge polític que necessita la societat té uns significats molts diferents als que tenia anys enrere. L’interès ja no està tant en la persona, el líder, sinó en la funció: el lideratge. A més, el lideratge no és resultat d’un procés individual; és una acció col·lectiva. Més que un líder, hi ha diversos líders. Alguns dels quals són circumstancials. Per altre part, les persones que assumeixen momentàniament el lideratge no són el resultat d’una inspiració personal, sinó el resultat d’un procés d’emergència social. Perquè aquests nous líders no són cap elaboració dels medis de comunicació o el resultat d’autoproclamació del tipus: “sóc el líder que la societat necessita”. Els lideratges es defineixen progressivament dins de les xarxes socials fins que emergeixen en la mesura que els seus protagonistes aporten confiança a la resta de la societat.

El nou lideratge es defineix en torn a la confiança. Aquelles persones que, gràcies a dominar una sèrie de competències, generen confiança social són, sens dubte, els que poden ser considerats líders. El nou lideratge neix per la capacitat d’aprofitar les xarxes relacions i articular un discurs, uns valors i unes actituds de les quals la gent se’n fia. De tal manera que quan el líder exerceix el seu lideratge i convoca a la societat, a través de les seves institucions i/o persones, aquestes responen perquè hi con - fien, es fien. Crec que aquest és l’estil actual del lideratge. Són persones que tenen la capacitat d’unificar la societat quan hi ha algun problema; que parlen de valors sòlids quan se n’ha de parlar; que saben construir i mantenir aliances; que aporten estabilitat per afrontar nous reptes; que creen les condicions perquè els actors socials assumeixin les seves responsabilitats; que governen per donar respostes a les preocupacions dels ciutadans; que són sincers, diuen la veritat i assumeixen les responsabilitats; i que saben apartar-se quan ho creuen necessari de l’escena política.


El model de lideratge de la societat del segle XXI és molt diferent al practicat en anys anteriors per alguns persones representatives de la classe política catalana. És normal. Cada època té els seus estils de lideratge. No es pot pretendre editar models passats pels temps presents. Les ombres d’antics lideratges ja no són llargades. Simplement, no són vàlides actualment. Tot i que en els imaginaris col·lectius puguin persistir encara estereotips del lideratge practicats pels grans líders del període de la transició. Avui, el lideratge efectiu es mostra més adaptat a cada una de les circumstàncies del moment històric. No hi ha un model universal que es pugui considerar arquetípic. Hi han trets comuns en els lideratges practicats en diferents llocs: països, institucions, organitzacions, barris o activitats socials. Però, cada circumstància requereix el seu model particular. Encertar-lo és aportar confiança als ciutadans. Per acabar una idea que mereix un desenvolupament més pausat: està emergint un nou lideratge molt més difós, lideratges sense líders, podríem dir. Són lideratges socials emergents, sense rostres individuals sinó col·lectius. Caldrà estar més atents per entendre el sentit d’aquests nous lideratges.

dimarts, 9 de gener del 2018

Instants irrepetibles

La música és la successió  d’instants irrepetibles. Sempre m’ha agradat sentir-me acompanyat per la música. Treballo, generalment escrivint, envoltat de música. Probablement és una protecció per aïllar-me dels sorolls que poden pertorbar-me i distreure’m. Acostumo a sintonitzar Catalunya Música. Té una oferta musical àmplia i assumible en els meus gustos. També vaig servir Spotify que em dóna més flexibilitat alhora de triar la música que m’ha d’acompanyar.


Habitualment escolto la música i, alguna vegada, experimento el plaer de sentir la música. En el primer cas, la música és un acompanyament per transitar en el feinejar, en el segon cas la música esdevé font de gaudi. Són aquells moments en els quals tots el sentits estan orientats a la seducció que provoquen les notes i els silencis de les peces musicals. L’alternança dels sons i els silencis és imprescindibles perquè la música sigui comprensible a l’oïda. Sentir la música és un acte sublim que mobilitza d’alguna manera tots els sentits per tal de captar aquells instants irrepetibles fets de successió de sons que s’encadenen fins a la fi de la interpretació. Aquesta és la màgia de la música, tot allò que m’emociona d’ella és efímer, només perdura en el meu record.

dilluns, 8 de gener del 2018

La pau es consolida en un clima d’igualtat

Fragment del discurs del papa el dia 8 de gener de 2018 al cos diplomàtic acreditat davant del Vaticà:

Durant aquest any es celebra el centenari del final de la Primera Guerra Mundial: un conflicte que va redibuixar la cara d'Europa i del món sencer, amb l'aparició de nous Estats al lloc dels antics Imperis. De les cendres de la Gran Guerra es poden treure dues advertències, que lamentablement la humanitat no va saber comprendre immediatament, arribant vint anys després a combatre de nou en un conflicte encara més devastador que l'anterior. La primera advertència és que guanyar no vol dir mai humiliar al rival derrotat. La pau no es construeix com l'afirmació del poder del vencedor sobre el vençut. El que dissuadeix de futures agressions no és la llei de la por, sinó la força de la serena sensatesa que estimula el diàleg i la comprensió mútua per curar les diferències. D'aquí es deriva la segona advertència: la pau es consolida quan les nacions es confronten en un clima d'igualtat. Ho intuí fa un segle -un dia com avui- el President nord-americà Thomas Woodrow Wilson, quan va proposar la creació d'una Associació general de les Nacions destinada a promoure per a tots els Estats indistintament, grans i petits, mútues garanties d'independència i integritat territorial. Així es van posar les bases de la diplomàcia multilateral, que al llarg dels anys ha anat adquirint un paper i una influència cada vegada més gran en tota la comunitat internacional.

També les relacions entre les nacions, com les relacions humanes, «comprenen l'essència de la veritat, de la justícia, de la caritat, de la llibertat». Això comporta «com a principi sagrat i immutable que totes les comunitats polítiques són iguals en dignitat natural», així com el reconeixement dels drets mutus, al costat del compliment dels respectius deures. La premissa fonamental d'aquesta actitud és l'afirmació de la dignitat de cada persona humana, el menyspreu i desconeixement condueixen a actes de barbàrie que ofenen la consciència de la humanitat. D'altra banda, «la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana», com afirma la Declaració Universal dels Drets Humans.

diumenge, 7 de gener del 2018

Composar la vida

He llegit amb molta curiositat el llibre Respirar el segle. Un perfil de Gregori Estrada escrit per Joan Todó. A mesura que m’endinsava en la seva lectura més gran se’n feia la figura del monjo de Santa Maria de Montserrat, el pare Gregori Estrada. Cap el final del llibre, una sèrie de petites històries de la vida deixen entre veure la gran figura humana i la gran força interior d’aquest monjo mort l’any 2015. Per més que en la memòria de moltes persones, i pel que serà recordat a Catalunya, perdura la imatge del pare Gregori com organista, promotor del cants litúrgics a les misses i gran musicòleg, tot i que no en tenia els estudis acadèmics en aquesta disciplina, tot estava supeditat a la seva gran vocació: la vida com a monjo al servei de la Mare de Déu de Montserrat. Fins els últims moments de la seva vida, quan la salut li impedia moure’s o la vista li flaquejava, en cap moment renuncià a complir amb les seves obligacions monacals encara que fos més lentament i al seu ritme vital.

Gregori Estrada fou un músic de gran visió  i intuïcions. La seva perspicàcia el portà a descobrir en el Llibre Vermell de Montserrat unes anotacions que altres mirades no havien sabut interpretar. La seva agudesa intuïtiva descobrí que la música d’aquest text medieval estava escrita per ser ballada. Fou un compositor refinat i de sensibilitat musical avançada. Les seves composicions exploraren nous camps musicals  i noves sensacions acústiques. Fou meticulós i exigent en la direcció de capella musical de Montserrat i gràcies al seu rigor l’Escolania montserratina i el cor de monjos realitzaren diversos enregistraments musicals que feren història per la seva bellesa. Aquest llibre ajuda a descobrir un Gregori Estrada íntim, familiar, entregat i apassionat per la música i la vida religiosa. Bona lectura per un temps que necessitem bons exemples de persones santes i sàvies. 

dissabte, 6 de gener del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Sovint podem confondre el “jo sóc cristià” amb el “ser cristià”. En el jo sóc l’adhesió a la causa de Jesús pot ser una mera simpatia intel·lectual o un seguiment sense massa compromís. Mentre el ser cristià comporta obrar a favor de la causa de Jesús facilitant l’accés de la humanitat el Regne de Déu. “Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: “¿Què voleu?”Jn 1,37-38


Dir que es té fe però no obrar a favor de la justícia, l’alliberament dels pobres, la pacificació de les relacions humanes o desatendre les esperances humanes és com un engany. La fe necessita de les obres per fonamentar-se com experiència transformadora i salvadora. Les obres donen sentit a la fe i són testimonis de la seva veritat. Que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. 1Jn 3,18-19

divendres, 5 de gener del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Ens és familiar la frase: predicar en el desert. Ho associem a dir coses i comprovar que ningú ens fa cas. Cert. Però també pot significar una lloa a una manera de fer. El desert és el lloc privilegiat de silenci. Gràcies a ell, la predica és meditada i aprofundida. Davant del soroll del món, el silencia convida a retrobar el sentit de la via i descobrir allò que és important. “¿Què dius de tu mateixa? Sóc una veu que crida en el desert” Jn 1, 22-23 

 L’amor i la bondat són els camins per conèixer Déu. Estimant l’experiència divina es fa comprensible. No cal tenir fer per fer bones obres, per ser bones persones. La pràctica de l’amor agermana i ens apropa en una comunió fraterna. "Sabeu prou que ell és bo, per això, heu de reconèixer que tothom qui obra bé és fill de Déu".1Jn 2,29

dijous, 4 de gener del 2018

La millor religió

Regirant papers he trobat un vell escrit meu on reproduïa una conversa entra el Dalai Lama i Leonardo Boff. Tot i que té bastants anys, el seu contingut és totalment vigent avui en dia. Crec que el seu contingut reflexa l’actitud a adoptar davant la diversitat religiosa i en la recerca de la renovació de l’experiència espiritual.

Leonardo Boff pregunta al Dalai Lama “Santedat quina és la millor religió?”.

Boff diu que ell esperava que el Dalai Lama respongués dient “El budisme tibetà” o “les religions orientals, molt més antigues que el cristianisme”. Però no fou així.

El Dalai Lama, explica Boff, després d’una petita pausa, somrigué, em mirà fixament als ulls i afirmà: “la millor religió es aquella que t’aproxima a Déu, a l’Infinit. És aquella que et fa millor”.

Leonardo Boff, desconcertat per la resposta preguntà de nou: “Què és el que em fa millor?”.

La resposta del Dalai Lama fou: “allò que et fa més compassiu, més sensible, més desprès, més amorós, més humanitari, més responsable, més ètic ... La religió que assoleixi fer això en tu és la millor religió”.

dimecres, 3 de gener del 2018

Segueu arran que la palla va cara

La tornada del primitiu poema dels segadors, segle XVII, deia, segons  l’erudit Milà i Fontanals;  Segueu arran, segueu arran, que la palla va cara, segueu arran”. L’expressió convida a entendre que cal saber aprofitar les ocasions i mirar de treure’n el màxim profit. Ara els catalans independentistes ens trobem en una situació on cal segar arran. No es pot deixar passar l’oportunitat de vertebrar una entesa sòlida de l’independentisme per assolir avançar decididament, però sense eixelebradament,  cap ´la independència. Un cop abandonats els desaforaments dels mesos passats ara cal tenir seny i astúcia.

Les aigües de l’independentisme comencen agitar-se de nou. S’insinuen lleugeres turbulències, Veure tensions en les files independentistes no transmeten bons auguris. Els acords de governabilitat costen, no és bona senyal. Davant la llosa del 155 caldria donar un missatge més contingut sobre les desavinences i més clarivident sobre els punts d’entesa. La negociació és difícil, entre uns dirigents a la presó i als altres a l’exili; però cal serenitat i unitat. 

Cal transmetre a la ciutadania missatges positius. Particularment, em desconcerta veure que la majoria de negociadors de Junts per Catalunya són persones identificades com a militants del PDCAT i trobo a faltar altres més representatius del que pretenia ser aquesta la llista del President. Hi ha persones prou vàlides, alienes als interessos partidistes, que han estat escollides diputades i que podrien negociar perfectament. Cal escenificar, sense generar dubtes, que Junts per Catalunya no és una metamorfosi del PDCAT o una aliança circumstancial, sinó un instrument polític nou amb voluntat de vertebrar una nova majoria social nacionalista. Sinó, ai amics meus, haurem fet bona l’aforisme del príncep de Lampedusa: “Si volem que tot continuï com ara, serà necessari que tot canviï". 

dimarts, 2 de gener del 2018

Sense tardança, però amb paciència

Comença un any i és temps per fer bons propòsits. Un d’ells podria ser esmenar els errors que l’independentisme ha fet en els darrers mesos. Per exemple, no tenir presa i conrear la paciència; respectar les formes i fer política en el sentit ampli. A mitjans de gener les forces independentistes hauran d’haver-se posat d’acord per seguir governant a Catalunya. Hi ha molta feina a fer per no encallar de nou el procés. S’han fet algunes coses malament i ara és el moment de redreçar el rumb. Els resultats de les eleccions del 21 de desembre de 2017 són ben clars: la majoria social independentista creix, però encara ho ha de fer-ho més per poder avançar decididament cap la independència. L’alta participació en les eleccions, un 81,94% dóna una bona radiografia de la societat catalana. Catalunya i les dades mostres que la societat està escindida entre un 47,5% d’independentistes i un 43,4% d’unionistes, entremig dels quals es situen un 7,4% de persones que es defineixen com equidistants. La primera evidència és que hi ha un gran massa social que no senten Catalunya com a nació pròpia. Així, difícilment podrem anar a la independència.


El proper govern de la Generalitat haurà de prendre bona nota de tot això i treballar políticament per ampliar la majoria independentista. Ha de saber recórrer el camí que permet vincular el nacionalisme amb la independència i la resolució dels problemes socials. Cal vincular decididament el discurs independentista amb el progrés social i els valors nacionals que motiven l’ideal independentisme. Cal defugir el parany de pensar que es possible un independentisme sense nacionalisme i vèncer la temptació de promoure un independentisme pragmàtic. L’independentisme sense consciència nacional pot caure en una nova forma de populisme. Les Polítiques socials, el nacionalisme i l’independentisme s’han d’incardinar en un projecte polític que vol tenir una àmplia majoria social. Els negociadors del nou govern, a més de prendre les decisions pertinents per restaurar el govern destituït per l’article 155, haurien d’incorporar en la seva agenda aquestes qüestions i explicar-ho amb tota claredat. Ho han de fer-ho sense tardança, perquè part de l’encert d’aquesta nova etapa és transmetre als catalans que la unitat de les independentistes segueix viva i volt tenir futur.

dilluns, 1 de gener del 2018

Confiar junts - Continuació

Per això el principal problema d'ara és la regeneració de la confiança. Això és cosa de tots perquè confiar és creure junts. Cadascú amb el grau de responsabilitat i esperança que li és pròpia. Per això és urgent tornar a parlar i reforçar els valors sòlids enfront de l'aparent volatilitat d'alguns valors. Des de l'àmbit polític cal endegar una crida moral als ciutadans de Catalunya per tornar a confiar en les possibilitats de tirar endavant. Ens trobem en una situació que reclama consens per resoldre un greu problema de confiança. Si algú en vol treure profit partidista s'equivoca. Ara és temps de diàleg i acords. Com els acords que feren possible desencallar el tema del finançament, el consens que permeté el pacte educatiu o l'acord sobre el pla d'infraestructures. Cal reprendre aquest esperit per convocar a la societat política, empresarial, social, cultural, comunicativa, cultural i religiosa per identificar i reafirmar els valors cívics de convivència. El futur només es construeix des de el creure junts que aquest futur és possible.
 ontinuaci
Tota reflexió sobre la confiança comporta preguntar sobre el qui, com i des d'on es genera aquesta confiança. L'actual crisi de confiança no és una abstracció. És una crisi que afecta a les institucions a les quals fins ara la societat contemporània havia confiat la transmissió de valors. Algunes d'aquests institucions estan fortament qüestionades. El magistrat italià Giancarlo de Cataldo, conegut tant per la seva activitat judicial com a escriptor de novel•les negres, opina que bona part de la crisi de la societat es deu a "una barreja de la televisió i cocaïna, drogues de masses que han substituït als valors que un dia ensenyaven el Partit Comunista i les parròquies". Les paraules d'aquest magistrat, amb un punt d'exageració, estan carregades de raó. Els instruments bàsics de transmissió dels valors sòlids s'han difuminat. Només es podrà a tornar a confiar si des de diversos àmbits de la vida política, econòmica, social, religiosa i cultural hi ha persones que parlen i viuen de nou, de forma pública i clara, els valors que desitgem que perdurin per humanitzar la societat.

En aquest sentit, cal estimular la recuperació del sentit bàsic de la política. Però cal recórrer aquest camí des de el testimoni dels valors que donen sentit a l'acció política. És la política del dia a dia que molts homes i dones fan als ajuntaments, als parlaments i a les institucions de govern. És la política que escolta, parla i treballa per resoldre els problemes dels ciutadans. És la política que imagina el futur i s'arrisca amb valentia. És la política que tanca els ulls per pensar que el futur serà millor que el present. És la política que no s'enriu de l'adversari. És la política que respecta els altres, fins i tot els que políticament estan més allunyats. És la política que respecta les idees contràries però és impecable amb els immorals. És la política que lluita perquè tothom pugui dir el que pensa. És la política educada i amable. És la política que no adula, ni és falsa. És la política que estima la veritat i la justícia, la bondat i la pau. És la política que cerca i mira de construir consens i acords. És la política de peus sòlids i mirada a l'horitzó. És la política de l'esperança i política esperançada. És la política que ens permet viure i conviure. És la política que humanitza la societat i ens fa sentir-nos tots més propers a les persones. És la política que esdevé pedagogia i transmissió de valors. És la política que vol humanitzar la societat. És la política que forjaren molts homes i dones que ens han precedit. És la política que recorda els que pateixen i sofreixen. És la política que és memòria de llibertat. És, en definitiva, la política que necessitem per caminar confiadament tots plegats cap el futur.