divendres, 31 de maig del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Qualsevol creença religiosa necessita ser testimoniada. A partir de l’experiència personal els seus seguidors viuen i expressen amb la seva vida el que creuen. Aquesta coherència pot ser causa d’escàndol i de violència perquè el món pot no acceptar-ho. Lamentablement, encara avui hi ha persones perseguides i assassinades per causa de la se fe o criticades per ser persones religioses. “Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi. I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi. Us he dit tot això perquè no sucumbiu en la prova. Us expulsaran de les sinagogues; més encara, ve un temps que els qui us matin es pensaran que donen culte a Déu” (Jn 15,26-16,1-2) 

La confiança és bàsica per viure. Quan ens trobem davant de moments difícils necessitem percebre que podem confiar amb altres persones perquè sols no ens sortim. És en aquests moments quan invoquem la seva presència al nostre costat per seguir endavant. 

Sempre que us invocava, m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima. La vostra dreta em salva. Que el Senyor continuï afavorint-me. (Salm 137)  

Al llarg de la vida ens trobem amb dificultats, contratemps, problemes mil que poden fer-nos dubtar de les nostres creences o experimentar la sensació de defalliment. En aquests moments especials hem d’experimentar la força interior de l’esperit que ens consola, sosté i ens ajuda a seguir endavant. "Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor." (Jn 16,13)

dijous, 30 de maig del 2019

Viatge en tren


Sempre m’ha agradat viatjar en tren perquè tinc la sensació d’entendre el paisatge per on passo. Durant uns quants anys havia d’agafar tot sovint l’avió i mai he tingut la mateixa sensació. És cert que l’avió és ràpid per llargues distàncies, però no té paisatge. El poc que es veu és a través d’una petita finestra en el moment de l’enlairament o aterratge i pare de comptar. Però el tren, les grans finestres et transporten a dins del paisatge. Un viatge en tren aporta llargues pauses visuals perquè la mirada s’aturi a l’horitzó. Tot es fa més lent, fins i tot la mirada.

Pot ser que hi llargues estones de paisatges monòtons amb una vegetació que sembla clònica i es repeteix fins l’infinit. Tan se val, la vista transcendeix la pròpia uniformitat i s’entreté amb l’horitzó. Sovint, estan amb la mirada perduda tot s’enfosqueix. Sembla com si l’exterior fos la negació de la mirada, tot ha quedat reduït a la foscor més estricte. Estem dins d’un túnel. Es produeix una sensació especial d’obscuritat plena només sostinguda per la il·luminació del tren. A l’acabar el túnel el paisatge torna a aparèixer. La realitat torna estar perseguida per la mirada i el viatge continua. Val la pena anar en tren.

dimecres, 29 de maig del 2019

Consensuar, acordar i pactar


És temps de pactes. Després d’unes eleccions, especialment quan es produeix una gran fragmentació del vot, tothom s’apressa a fer acords d’investidura i de govern amb els que, fins fa quatre dies, eren els seus adversaris electorals. Sembla que la necessitat de l’acord fa oblidar terribles paraules negatives pronunciades uns contra els altres pocs dies abans. Tot sembla oblidat, si és per aconseguir el poder. També és sorprenent que algunes forces polítiques lloen la importància de la unitat política, el retrobament d’espais d’acció, i tot seguit afirmen excloure dels pactes tal o qual formació política. Es produeix un interessant fenomen d’exclusions creuades fins al punt que, en determinades poblacions, impossibiliten qualsevol pacte. Si el nerviosisme de la campanya ha pogut afavorir moments de mala educació i grosseria ara, l’horitzó del pacte, estimula les incongruències més grans: el que és bo en una localitat, no ho és en la ciutat veïna; el dirigent d’una coalició diu una cosa i un dels partits col·ligats el contrari ... Tot un desgavell. Hi ha instal·lada una neurosis política que afavoreix la mala política.

La nova política que ha de substituir la partitocràcia governant ha de basar-se en aliances socials àmplies i de mirada interclassista en els seus propòsits fundacionals. El temps de pactes hauria d’afavorir aquesta mirada de llarga volada. Des de una perspectiva de progrés tot pacte hauria de situar en el centre la justícia social; la vindicació d’uns nous valors morals bàsics per humanitzar la societat i obrir-la a la pluralitat de sensibilitats que permetin conviure mes que coexistir. Aquests objectius requereixen organitzacions polítiques en osmosis generativa amb la societat. Els dirigents polítics, abans d’estar preocupats pel valor del pacte polític han de manifestar el seu interès pels continguts que donen sentit el pacte. Per això, aquests dirigents han de ser sensibles allò que passa fora dels espais fins ara reservats a la política. Ara són temps turbulents, cert. Per això cal aprofitar-los per canviar en contra dels partidaris del príncep de Lampedusa.

dimarts, 28 de maig del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Traieu-me, Senyor, aquest cor de pedra, traieu-me el meu cor endurit,incircumcís! Doneu-me un cor nou, un cor de carn, un cor pur! Dels Tractats de Balduí de Cantorbery, bisbe

M’agradaria que us quedés sobretot aquesta idea de l’«espiritualitat monàstica benedictina»: més que d’una espiritualitat, es tracta d’una antropologia de la lloança, perquè aquell alè vital que Déu va infondre en l’home format de fang està cridat a cantar la seva lloança per sempre, segons el salm 150, 6: «Que tot el que respira, que tot alè, lloï el Senyor». És la primera i la darrera paraula del salteri, i és també la primera i la darrera paraula de la vida del monjo. Notes d'espiritualitat monàstica cistercenca, Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet, 22 maig 2009

Sant Benet estableix una escola, indica un camí. La finalitat és anar morint a l’Adam vell a través del procés espiritual i ascètic descrit a la Regla per anar-nos identificant, en el concret de la vida de cadascun, amb l’Adam nou que és Jesucrist. P. Abat Josep Mª Soler, 7 gener 2012

dilluns, 27 de maig del 2019

Ignasi García Clavel


El dimarts 28 de maig el Grup de Treball Estable de Religions (GTER) atorga el 5è premi en Convivència i Diàleg Interreligiós, un merescut reconeixement, a Ignasi García Clavel per la seva contribució al diàleg interreligiós a Catalunya. És de justícia concedir aquest premi a l’Ignasi. Sempre ha estat una persona sensible i compromesa amb el diàleg entre les religions, convençut que l’enteniment afavoreix la convivència i contribueix a evitar que les religions siguin motiu de confrontació. L’Ignasi García sempre ha lluitat activament per les causes justes i ho ha fet amb entusiasme i dedicació. És una persona apassionada per defensar allò que creu intensament. El seu to de veu convincent li ajuda a expressar els seus pensaments, però mai imposa res perquè defensa la trobada dialogal d’idees. Creu i practica el diàleg.  Ben segur que defensarà, amb intensitat sostinguda, el que pensa però escolta les opinions dels altres, les respecta i procura trobar aquella síntesi que permeti avançar.

Ha estat sempre una persona preocupada per fer país i procurar que l’Església catòlica catalana, la seva, fos catòlica i catalana. Per fer-ho ha hagut de lluitar molt i, en alguns cops en circumstàncies no sempre  favorables. Però la seva constància i paciència l’ha mantingut ferm en la recerca dels seus propòsits. El president Pujol tingué l’encert d’anomenar-lo Secretari d’Afers Religiosos del Govern de Catalunya directament vinculat a la pròpia presidència de la Generalitat. Fou una bona decisió perquè l’Ignasi sabé donar contingut polític a aquesta responsabilitat respectant la independència de les religions davant el poder polític i protegint el govern dels legítims interessos de les religions. Durant la seva etapa al front d’aquesta secretaria establí les bases perquè a el govern de Catalunya es preocupés seriosament del fet religiós, especialment en uns moments que la secularització de la societat feia més difícil entendre el paper de les religions i l’increment de la diversitat religiosa modificava profundament el perfil religiós del país.

El treball de l’Ignasi, que altres persones recolliren després des d’una responsabilitat similar, ha estat fonamental perquè avui les religions a Catalunya convisquin en harmonia gràcies al diàleg i el respecte. El premi atorgat és un reconeixement merescut a una vocació de servei al país, a les seves institucions públiques i el valor del diàleg des de la diversitat religiosa per la convivència democràtica. L’Ignasi és testimoni d’una església conciliar catalana que sabé situar-se en la perifèria de la societat i des d’allí acollir càlidament als nous catalans que venien d’altres indrets per construir amb nosaltres el seu futur, el futur de tots. El nostre país s’ha construït ens els darrers anys gràcies al treball de moltes persones com l’Ignasi que han entès que la convivència és diàleg, acolliment i solidaritat amb els altres que són diferents. Felicitats Ignasi per aquest premi.

diumenge, 26 de maig del 2019

Eleccions


Avui és un dia gran per la democràcia, els ciutadans estan exercint el seu dret a votar. Per aquelles persones que durant molts anys lluitarem per poder votar, sempre defensarem el gran valor de votar i la importància de fer-ho per enfortir el preuat valor de la democràcia. Per això, m’ha sorprès, per un cas que he conegut personalment, que els malalts ingressats en un centre mèdic, hospital o clínica, en els dies posteriors a la fi del vot per correu, avui no han pogut votar.

El sistema no preveu una solució per aquestes persones que, tenint intactes els seus drets polítics, per unes circumstàncies especials no ho poden fer. La Junta Electoral Central, tant activa en perseguir el que diuen els mitjans públics o fiscalitzar fins a l’extrem qui pot ser candidat o no, podria dedicar un temps a articular una solució per facilitar el vot a aquestes persones. És un simple suggeriment.

dissabte, 25 de maig del 2019

Glosses per la vida quotidiana

L’alegria hauria de ser el distintiu dels creients, dels seguidors de la causa de Jesús. La pràctica de l’amor és motiu de pau interior la quals es manifesta de manera joiosa. Aquesta alegria brolla des del quan estimem i ens sentim. “Us he dit això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena” (Jn 15,11)

L’amor tot ho pot i transforma les relaciones humanes. Gràcies a l’amor les persones som acceptades tal com som i l’estimació ajuda a canviar aquells aspectes que poden ser conflictius. L’estimació canvia les nostres febleses en oportunitats de renovellament interior. L’amor dóna sentit a l’existència humana i dóna pau interior. “El meu manament  és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 15,12).

divendres, 24 de maig del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Qui estima, qui practica el manament de l’amor és testimoni de la veritat i de la presència de Déu en el món. No importa quina sigui la seva creença última, el que compte és la força de l’amor. Gràcies a ell podrem superar les dificultats i el defalliment. Malgrat aquestes circumstàncies haurem de seguir sents fidels i constants en l’amor. “El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat” (Jn 14,24).

Si tenim pau interior podem afrontar les dificultats i els conflictes de amb serenitat. La pau que proporciona el seguiment de la causa de Jesús no és cap escapament dels problemes del món. Ella dóna força per enfrontar-los i sostenir el compromís a favor de la justícia i la fraternitat. L’amor tot ho canvia. “Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin” (Jn 14,27).
Les obres són la nostra senyal d’identitat. Elles evidencien el que som i donen testimoni de quins són els referents vitals que ens sostenen en la vida. Cada dia tenim oportunitat d’afirmar davant els altres quines són les raons de la nostra esperança. “Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments” (Jn 15,5-6)

dijous, 23 de maig del 2019

Globalitzar la justícia social


En un món globalitzat, és necessari globalitzar la justícia social. Per aconseguir-ho calen noves regles que també han de ser globals: evitar la competències deslleial entre països i crear sistemes de seguretat social en els països acollidors dels processos de deslocalització. Els drets laborals no es poden separar dels drets civils i polítics. Per això cal exigir el respecte d’aquest drets laborals en tots els països de l’economia global.

Per atendre les noves demandes del mercat global cal impulsar polítiques unitàries que abastin àmbits com la política, l’economia, les polítiques socials i fiscals, el desenvolupament i la salvaguarda del medi. Cal millorar les coordinacions entre països perquè les seves polítiques siguin més unitàries. Per fer-ho possible s’ha de desenvolupar un pensament moral que afavoreixi aquesta visió unitària de les polítiques per tal que siguin realment globals i efectives. Aquest renovellament moral ha d’afavorir la globalització de l’economia social i la universalització d’una democràcia substancial, social i participativa. Aquesta nova moral per un món global ha de basar-se en un ethos obert a la transcendència, animat per la fraternitat i la lògica del do, sustentat en un quadre jurídic i ètic fonamentat en drets i deures referits a una llei moral universal.

En aquest context, la Doctrina Social de l’Església esdevé un referent útil per orientar les respostes socials dels cristians. És temps de problemes nous que reclamen respostes noves per tal d’estendre l’acció dels cristians a favor de la justícia i la seva participació activa en la transformació del món.

dimecres, 22 de maig del 2019

Escarafalls en contra de la paraula


En la sessió constitutiva del Parlament espanyol en la nova legislatura alguns diputats es comportaren com energúmens. Amb cops als escons, crits i exabruptes intentaren sufocar la formalitat de l’acatament a la Constitució per part dels diputats independentistes. Aquests, amb el domini de les paraules calculades per l’ocasió, intentaren comunicar els seus sentiments en aquells moments. Feren ús de la seva llibertat d’expressió per transmetre el que sentien en aquells moments, sense renunciar al tràmit formal d’acatar la Constitució. Mentre la majoria de diputats respectaren aquesta actitud, els diputats de C’S, PP i VOX ensordiren la càmera amb un comportament impropi d’uns diputats als qual se’ls suposa educats i respectuosos de les opinions dels altres. Com ha dit la directora del diari ARA es evident que al kit de benvinguda al qual tenen accés els parlamentaris, a més d’un telèfon i una tauleta per facilitar la seva feina, s’hi hauria d’afegir un manual de bones maneres de nivell elemental.

La cridòria de la dreta extrema i l’extrema dreta demostrà que venen temps difícils pel parlamentarisme perquè una part dels diputats no comparteixen la idea de que la paraula és el gran do del parlamentarisme. Aquests diputats abjuren del domini del verb, dels discursos i l’art del convenciment per abraonar-se a la confrontació directe del cos a cos retòric cercant en tot moment l’efectisme gestual. Escarafalls on abans hi havia paraules. Fou significativa la intervenció, fora de tot guió, d’Albert Rivera a la fi de la sessió d’investidura per deixar constància que està patriòticament ofès. La política s’està degradant per moments i, el més preocupant és que els que més s’omplen la boca de regeneració democràtica són els primers en dinamitar el valor del debat polític. L’extrema dreta està intentant marcar el guió i per això buscarà, cada cop que pugui, omplir l’escena política amb la seva altisonància. Lamentablement, els partits conservadores semblen seguir aquesta deriva i s’han convertit en uns perillosos aprenents de bruixots fatxes. Les forces democràtiques han d’estar més atents i actuar estratègicament per frenar el més que probable deteriorament institucional provocat per la irrupció de l’extrema dreta.

dimarts, 21 de maig del 2019

La revolució de l’individu en l’islam


La pressió creixent de la islamofòbia no ajuda a descobrir els esforços d’alguns musulmans per situar l’islam en consonància amb el pensament modern. Molts pensadors musulmans estan preocupats pels excessos d’una part de l’islam en el transcurs de la història. Hi ha vàries raons explicatives de tot això. Per alguns la influència del wahhabisme, aparegut en el segle XVIII i revifat en el segle XX, amb la seva proposta de retorn al comportament dels primitius musulmans ha fet molt de mal a l’islam. Altres, vinculats al moviment mutazilita del segle IX i admiradors de la gran figura d'Averroes del segle XII, denuncien la vella traïció de l’islam a la raó. Uns altres, volen tornar a les fonts de l'Islam, i experimentar la vida espiritual de Muhammad a La Meca i critiquen l’islam desenvolupat a Medina i en els anys posteriors.

Algunes corrents de renovació de l’islam expressen que cal fer un revolució en cultura àrab-musulmà i afirmar la centralitat del valor de l’individu. Afirmen que no s’ha produït l’aparició de l’individu perquè l’islam tradicional a primer el col·lectiu, l’umma, (nació musulmana), el clan, la tribu i la família. Som part d'aquesta idea que inclou a tothom; d'aquí la impossibilitat de la laïcitat, de la separació de la religió de l’individu de l'espai públic, de la política. Cap transformació de l'islam no serà possible ni, fins i tot, concebible sense ser conscient primer que és l'adveniment de l'individu que és el motor i el propòsit d'aquesta reforma. Hi ha altres manifestacions de les dificultats de l’islam per entrar en el pensament modern. La qüestió de la dona és una d’aquests temes. Especialment, quan és evident que hi ha un fenomen cultural que s’ha incorporat com a relat religiós tradicional quan, en realitat, és una construcció cultural relativament recent amb la finalitat d’accentuar la submissió de la dona al homes al marge de qualsevol significació religiosa.

dilluns, 20 de maig del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l'estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres”. Del capítol quaranta-vuit de la «Regla de sant Benet», «El treball manual de cada dia»

“L’Església necessita persones que anunciïn l’Evangeli amb entusiasme i saviesa, que encenguin l’esperança i generin fe” Papa Francesc Twitter 4 de novembre de 2017

“La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici” Salm 117:22

diumenge, 19 de maig del 2019

Temps per la raó política


Hem passat una setmana força moguda des de la perspectiva política. La negativa dels partits i coalicions independentistes de facilitar l’elecció de Miquel Iceta com a senador ha agitat les vives aigües de la política catalana. Pedro Sánchez, persona que sempre sap sortir-se guanyador ha proposat, com alternativa, a Meritxell Batet i a Manuel Cruz per presidir el Congrés i el Senat. La jugada li ha sortit rodona. La negativa de donar suport a Miquel Iceta ha estat venuda a Espanya com la gran garantia del PSOE de que no depèn dels independentistes alhora de fer la gran política d’Estat. La negativa dels independentistes a la designació de Miquel Iceta com a senador ha estat un gran favor al PSOE. Aquesta experiència hauria de servir als independentistes per estar atents a la propera jugada: la confirmació de Pedro Sánchez a la presidència del Govern de l’Estat.

En aquesta nou moviment de peces, els independentistes haurien de saber jugar el seu moviment amb el cap i no amb l’estómac. És evident que des de la indignació més absoluta, el vot hauria de ser totalment negatiu a la investidura de Pedro Sánchez. Votar a favor pot semblar oferir un txec en blanc a un dels valedors del 155 sense rebre res a canvi. A més, en el cas de que Junqueras, Rull, Turull i Sánchez fossin inhabilitats de forma immediata, i com que llavors es modificaria, a la baixa, el nombre de diputats per la majoria absoluta de diputats per l’elecció del nou president del Govern, això faria irrellevants els vots independentistes. Però, l’escenari polític obert per l’entesa PSOE i Podemos s’albira nou amb unes possibilitats, i contradiccions, que cal saber explorar per trobar-ne el seu aprofitament polític. Si resulta que són inhabilitats els diputats processats, la primera decisió a prendre, és que els diputats inhabilitats haurien de renunciar ràpidament al seu ascó per tornar a situar el llindar de la majoria absoluta en un valor incòmode pel PSOE. En aquesta situació, el PSOE hauria de buscar els pocs diputats que li falten per arribar a la majoria absoluta i en aquest context és on el vots dels independentistes tornen a poder jugar un paper.


En aquest punt és quan l’independentisme hauria d’actuar amb visió més estratègica i, sens dubtar, afirmar que votaran a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Si això fos així els estrategues de Ferraz es trobarien davant del pitjor escenari que voldrien tenir, perquè, en aquesta tessitura, es tornaria activar el discurs de l’oposició de la dreta extrema i extrema dreta anunciant que els socialistes estan presoners dels independentistes. Pot ser en aquesta situació els socialistes, serien més sensibles a negociar amb els independentistes un gest polític que els allunyés d’aparèixer davant l’opinió pública com a deutors del seus vots. En aquestes condicions, la negociació podria anar cap un canvi d’orientació del vot dels independentistes. El preu de la negociació és ben fàcil d’intuir: resoldre la situació dels presos i exiliats després de la sentència, i crear les condicions per parlar sobre una consulta al poble català. De nou, la política ha de prevaldre a l’exaltació o agitació sense perspectiva de futur. No aniria gens malament, tornar a recuperar la iniciativa política. Sinó es fa, el risc que té una part de l’independentisme és recluir-se en una estratègia que recordaria, encara que fos lleugerament, a l’emprada pel grup catalanista radical dels Nosaltres sols! De d’inicis del segle XX.

dissabte, 18 de maig del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Cada una de les persones que lluiten per un món més just, igualitari i fraternal formen part d’una cadena d’esforços que, des de fa temps i des de molts llocs, s’esforcen per aconseguir aquests objectius. Som hereus d’una tradició de lluitadors per l’alliberament de la humanitat del jou de l’opressió. Ningú és superior a l’altre i tots som protagonistes actius d’aquest combat. “Jo no sóc pas el qui vosaltres penseu; després de mi ve aquell a qui no sóc digne de deslligar les sandàlies” (Ac 13,25).

Les persones que tenim creences religioses les hauríem de poder anunciar sense por, sense temor a fer el ridícul a la incomprensió. No són moments propicis per aquest anunci, hi ha un refús a acollir el sentiment religiós, però en qualsevol cas, els creients hem de saber ser testimonis de les raons de les nostres esperances. “Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts” (Jn 14,1-2)

divendres, 17 de maig del 2019

Glosses per la vida quotidiana

El llenguatge poètic expressa la profunditat de l’existència humana. Cada paraula, a més del seu significat propi, quan es relaciona amb una altra crea un conjunt harmoniós que omple de sentit tot el que es diu. Sempre he trobat que molts salms tenen la virtut de dir allò que molts cops sento i visc. En la lectura contemplativa d’un salm la vida es s’il·lumina i pren significació.

“Com la cérvola es deleix per l’aigua viva,
també em deleixo jo per vós, Déu meu.
Tot jo tinc set de Déu que m’és vida,
¿quan podré veure Déu cara a cara?”

Salm 41

L’amor tot ho pot. L’amor dóna força i consola l’esperit. Gràcies a l’amor la humanitat omple de sentit la vida. L’estimació uneix i crea fraternitat. Si ens estimem ens reconciliem amb als altres i esdevenim els seus germans. Gràcies a l’amor vencem l’egoisme que empresona els cor i entristeix l’esperit. “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,12-13)

Les persones religioses poden convertir-se en fanàtics de les seves creences i condemnar aquells que no pensen com ells. Aquestes actituds han fet molt de mal i han són els justificants de molts persecucions religioses. La religió hauria de predicar l’enteniment i la concòrdia entre les persones, i proclamar el camí cap la fraternitat. “Als qui escolten les meves paraules i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo” (Jn 12,47).

dijous, 16 de maig del 2019

(im)prudència


En política, tot sovint, convindria exercitar la prudència. Aquesta, és la virtut d’actuar de forma justa, adequada i amb cautela. Els escolàstics ho definien com la recta ratio agibilium per diferenciar-ho del que era l’art identificat com recta ratio factibilium . Es considera que la prudència és comunicar-se amb els demés per mitjà d’un llenguatge clar, cautelós i adequat, i actuar respectant els sentiments, la vida i la llibertat dels altres. Es pot considerar que la prudència significa actuar amb precaució segons la situació i no fer-ho prenent riscos innecessaris. Pels catòlics és una virtut cardinal perquè guia les restants virtuts. La prudència ajuda a la raó a discernir, en cada moment i circumstància, el bé del mal i escollir els medis per realitzar-lo. La prudència ha estat elogiada en els tractats com la guia per l’acció política. Fa pocs anys es posà de moda el llibre “L’art de la prudència” del capellà del Segle d’Or Baltasar Gracián (1601 - 1658). Els seus aforismes eren presentats com oracles pel bon govern. Després, ningú els hi feia cas.

El vici o la disbauxa, entesos com els contrari de la prudència, poden ser l’actitud temerària o actuar de forma imprudent. Això és el que ha succeït no fa massa quan un mosso d’esquadra, representant el Sindicat de Policies de Catalunya, explicà en un congrés fent servir un to alarmista, com els serveis d’espionatge americans i espanyols, juntament amb les forces de seguretat del país estan controlant exhaustivament el que fan i diuen els radicals musulmans a Catalunya. Aquest mosso d’esquadra explicà, sense estalviar-se detalls, com es vigilen els sospitosos de col·laborar amb la gihad. És evident que les seves opinions tranquil·litzen perquè donen seguretat, però no ajuden a resoldre la convivència quotidiana amb els musulmans catalans ja que de nou se’ls envia el missatge de que estan permanentment i rigorosament vigilats per precaució. Només cal anar a qualsevol acte important de les comunitats musulmanes catalanes per identificar els que estan allà per controlar el que passa. Alguns ho fan amb total discreció i altres se’ls identifica fàcilment. Ja està assumit que això sigui així i tothom actua amb normalitat. D’alguna manera, les forces de seguretat formen part del paisatge. Però tot queda en cercle restringit del qui ho ha de saber.

El problema està quan el comportament poc prudent, clarament imprudent, projecte cap la societat de que a Catalunya es viu en un estat de vigilància permanent. Probablement, motivats per les ganes de tranquil·litzar a la ciutadania. El que digué el representant del Sindicat de Policies de Catalunya no és gens diferent del que es podia llegir fa uns mesos en els informes de Wikileaks. El que no explicaven aquests informes, ni el mosso d’esquadra comentà, és el treball callat que moltes persones i entitats fan per assegurar la bona convivència de la societat catalana amb la comunitat musulmana, especialment amb aquelles persones que han vingut de països amb cultures diferents. Aquestes persones i entitats han treballat sota la perspectiva de que la interacció i la bona acollida siguin les bases de la convivència. De tal manera que, la prevenció contra la radicalitat d’alguns membres d’aquesta comunitat sigui ràpidament identificada i aïllada socialment des de dins de la pròpia comunitat. Això és una actitud prudent, mentre que l’alarmisme, per se imprudent, és un mal conseller per la integració i la convivència

dimecres, 15 de maig del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Celebrem la Pasqua i donem-nos el bes de la pau. Anomenem germans els qui ens odien i no només els amics que ens han prestat un servei. Perdonem-ho tot en honor de la Resurrecció. Ahir jo era crucificat amb Crist; avui sóc glorificat amb ell. Ahir moria amb Crist, avui retorno a la vida amb ell. Ahir era sepultat amb Crist, avui surto amb ell del sepulcre. Portem les nostres primícies al qui ha sofert i ha ressuscitat per nosaltres. Sant Gregori de Nazianç

“La pregària dels salms i la lectio divina, aquests dos grans pilars de la dimensió teologal del monaquisme, són, de fet, dos aspectes inseparables. L’un està en funció de l’altre. El salm 1r, precisament, defineix molt bé la tasca principal del monjo: «meditar nit i dia, fer-ne el seu delit, la Torà, la Paraula del Senyor”. Notes d'espiritualitat monàstica cistercenca, Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet, 22 maig 2009

“Amb Jesús la joia habita al cor, l’esperança reneix, el dolor es torna pau” Papa Francesc, Facebook 2 d’abril de 2017

dimarts, 14 de maig del 2019

Els nous fariseus de la Junta Electoral Central


He trobat insòlita la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) de prohibir la participació d’Oriol Junqueras i Toni Comín en el debat de TV3 sobre les eleccions europees. L’argumentació donada per la JEC per impedir la presència d’Oriol Junqueras es limita a situar la norma per damunt dels drets polítics fonamentals de tota persona, drets per altra part emparats per la Constitució espanyola els quals protgeixen els presos polítics catalans. Aquesta decisió és un pas més en la permanent regressió de la democràcia espanyola com podem comprovar dia darrera dia. Per la seva significació, regressiva i autoritària, es situa en el mateix nivell que l’expressió “mucho mejor” pronunciada ahir pel jutge Marchena quan l’advocat Benet Salellas renuncià a fer més pregunta en el judici contra els independentistes. L’argumentació de la JEC em recorda l’actitud dels fariseus en la paràbola de les espigues de blat i el dissabte. En aquella ocasió els fariseus retreuen als deixeble de Jesús que recullin espigues de blat en dissabte per menjar-se-les perquè la llei ho prohibia. Davant d’aquest retret, Jesús els recorda que “el dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte” (Mc 2,23-28). La JEC són com uns nous fariseus que només saben al situar el compliment de la norma per damunt del respecte als drets polítics.


En el cas d’en Toni Comín la JEC motiva la seva prohibició per considerar que si participés en el debat no estaria garantida la igualtat respecte als altres participants perquè al fer vídeo conferència podria tenir assessors que l’aconsellessin el que ha de dir, circumstància que no tindrien els altres participants. Trobo sorprenent aquesta consideració. La JEC, que hauria de preocupar-se per garantir la utilitat formativa dels debats electorals, s’oposa al dret de la participació política d’en Toni Comín amb una argumentació que afavoriria la qualitat del debat polític. ¿No hauria estat més útil per la ciutadania haver permès el recurs d’assessors per a tots els debatents? Doncs no, la JEC tornen a adoptar el comportament dels fariseus. Si, pel que fos, no ho volien autoritzar l’ús d’assessors per a tothom, per si de cas, podrien haver demanat a TV3 garanties d’igualtat per a tots els participants del debat. La qual cosa la televisió pública catalana hauria d’haver garantit que el plató de la video conferència en Toni Comín no tingués assessors. Però ni això. La JEC nega la participació i la seva argumentació evidencia desconfiança respecte TV3 i implícitament presuposa que aquesta cadena feria trampes i no respectaria la igualtat de tots els participants i hauria afavortat a Toni Comín en detriment dels altres. Tot aquest comportament de la JEC diu molt poc a favor seu i posa de manifest una gran deficiència democràtica en els seus criteris i una feblesa moral en les seves decisions. Certament, ens trobem davant d’un cas fariseisme polític.

dilluns, 13 de maig del 2019

La veritat


Fa molts anys, l’Alfonso Carlos Comín va ajudar-me a entendre el sentit del silenci de Jesús quant, davant de Pilat, callà a la seva pregunta: ¿què és la veritat?. Des de llavors tinc prevenció als portadors de veritats absolutes, en qualsevol àmbit. Intento estar atent als camins que Déu obra per trobar la Veritat entre les moltes veritats que es teixeixen en la vida. Només l’Absolut és font de sentit per la veritat que explica moltes de les preguntes que ens fem les persones. Però avui, la veritat és objecte de transacció entre els nous mercaders del temple de la comunicació. Fins al punt que es difumina el mateix valor de la veritat i es torna a formular, en un altre sentit, la pregunta de Pilat.

Durant una campanya electoral hi ha qui diu algunes mentides o transmet informacions parcials que es presenten com a veritats. Un exemple, ¿és veritat que per culpa dels immigrants s’han introduït de nou certes malalties, tal com s’ha volgut fer creure?. Els periodistes recullen acríticament qualsevol informació i la donen per bona en la mesura que pot esdevenir notícia rellevant. ¿Què passaria si algun periodista tinguessin més sentit crític i anés a consultar realment les fonts de la informació?. Probablement es descobriria l’engany. Però en aquest casos la veritat ja no seria notícia, mentre que la mentida sí. Fa uns pocs anys, en un documental de TV3 sobre l’obra d’un insigne i erudit sacerdot, mort no fa massa, el realitzador de la sèrie no li va agradar l’enquadrament que sortia de la tomba on està enterrat el sacerdot i decidí recrear-la traslladant la creu i l’estela funerària a un altre indret més fotogènic. El resultat final és que l’espectador atorgà a la recreació la categoria de veritat. Tornant a la campanya electoral, ¿què passa amb els cartells d’alguns candidats on el retoc fotogràfic ha treta arrugues, a allisat la pell fent-la com de porcellana o ha estilitzat la imatge?,¿són admissibles aquestes recreacions?, ¿quin sentit tenen aquests enganys?, ¿per què amagar la realitat?.

Cap d’aquestes preguntes són accessòries, ja que si donem per bones aquestes llicències, podríem sospitar que bona part del que es comunica pot estar manipulat per fer-nos creure allò que no és. Com la famosa tècnica cinematogràfica anomenada “nit americana” que permet filmar una escena simulant que és de nit quan en realitat és de dia. La fantasia creativa substitueix la realitat. Tot es confon i nosaltres també. Així la veritat esdevé un objecte d’intercanvi al servei d’unes finalitats que són elevades a la categoria d’absolutes. Cal tornar a la pregunta de Pilat i, enfront dels nous relativismes, tornar a escoltar la pregunta ¿què és la veritat?.

diumenge, 12 de maig del 2019

Sil·logismes polítics


És habitual escoltar l’expressió “negar la major”. Això vol dir que es nega la validés d’una opinió o el raonament d’una altra persona perquè es nega la validesa del fonament en el qual es basa el judici. Això és evident en els sil·logismes on es relacionen dues premisses de les quals es dedueix una conclusió. Sembla que en política hi ha persones capficades en afirmar la major sigui com sigui. L’ús dels sil·logismes és un recurs polític molt emprat. En campanya electoral abunden els exemples dels sil·logismes polítics. Un exemple seria: “els que pensen com jo són bons catalans, aquells no pensen com jo. Llavors, aquells no són bons catalans”. Aquest tipus de plantejament neguen el dubte. La hipòtesi major esdevé tesi irrefutable i inqüestionable. Aquesta tesi ho ha d’explicar tot i fora d’ella tot esdevé negació de la major.

Però, ¿que passaria si es qüestionés la tesi major?. ¿Què passa si es demostra que la major és una construcció per confondre el pensament?. Dit d’una altra manera: ¿i si la major fos una simple manipulació?. La raó pot ajudar-nos a desemmascarar la debilitat d’aquest tipus de raonament. Només cal demostrar que hi ha tanta certesa en la major com equívoc malèvol en la conclusió del sil·logisme. És a dir, un pot ser tan català pensant d’una manera com una altra. Ningú té la patent de donar certificats de catalanitat. Aquest és el treball que la raó crítica ha d’exercir per evidenciar les trampes dels sil·logismes polítiques. La millorar aportació que es pot fer a la llibertat crítica és sospitar sempre de la solidesa dels sil·logismes polítics

dissabte, 11 de maig del 2019

Glosses per la vida quotidiana


L’experiència de la resurrecció  es troba a la base de les certeses de la fe al marge de tota raó. Aquesta experiència es viu també en la pròpia vida quotidiana perquè es pot viure en diversos moments. L’amor és el camí que ens permet comprendre el seu sentit i obra l’enteniment a un món de noves mirades a la mateixa realitat. “Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia.” (Jn 6,44)

Les comunitats humanes es mantenen unides pels vincles que els seus membres estableixen. La comunitat dels cristians té el vincle de l’amor com el gran signe de relació. Gràcies a l’amor es manté unida i es projecte a la societat a fi de fer el bé. Aquest és el gran signe que l’hauria de diferenciar d’altres grups humans. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima, manteniu-vos en l’amor que us tinc” (Jn 15,9)

divendres, 10 de maig del 2019

Glosses per la vida quotidiana


No hem d’estar preocupats i atrafegats per aconseguir bens materials per satisfer les necessitats materials. Abans, cal que dediquem una part del nostre temps a atendre les nostres necessitats espirituals. Cal saber esmerçar-nos a cuida la nostra vida interior i alimentar-la adequadament. “Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment” (Jn 6,27)

Som cristians perquè seguim la causa de Jesús. Amb aquests mots condensem el sentit d’unes creences que orienten la vida, aporten pau interior i generen confiança. Gràcies  a les seves paraules i obres la vida pren sentit, i la relació amb els altres es fonamenta en l’amor. “Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set” (Jn 6,35)

El seguiment de la causa de Jesús transforma. Neix d’un retrobament personal que canvia la manera de ser, de pensar i actuar. En el fons, aquesta causa és la causa dels altres. És un lliurament a l’alliberament de les persones que pateixen qualsevol mena d’opressió i sofreixen. Hem de saber descobrir cada dia què ens exigeix la causa de Jesús. “Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. Però ja us ho he dit: vosaltres m'heu vist i encara no creieu.” (Jn 6,35-56)

dijous, 9 de maig del 2019

El cel, esperança i compromís


Avui, el teòleg Víctor Codina, amic i company de treball a Cristianisme i Justícia, a presentat l’excel·lent llibre El cielo, esperanza y compromiso. En aquest llibre, en Víctor vol resprondre a les preguntes existencials que des de sempre s’ha fet la humanitat. Si abans aquestes preguntes, i les seves respostes, preocupaven a moltes persones, actualment la secularització de la societat, el trepidant ritme de vida  o la simple indiferència les ha fet irrellevants. Tot i aquestes circumstàncies, encara hi ha moltes persones que es segueixen preguntant: ¿que hi ha més enllà de la vida? ¿que hi ha darrera de l’últim moment de l’existència? ¿després de la mort, tot és perd?, ¿quin és el sentit de la vida si la mort no té sentit?.

El llibre vol respondre a trobar respostes a aquestes preguntes existencials a partir d’una exploració de la tradició judeo-cristiana i el coneixement del que han aportat altres tradicions religioses. Són preguntes normals encara que doni la impressió que molta gent no  se les vulgui formular. El pensament sobre el cel no pot esperar ni dissimular-se. Els cristians trobem el camí de veritat per respondre aquests interrogants amb la mort i resurrecció de Jesús. El Crist, il·lumina i dóna sentit a la vida actual i futura. A la llum pasqual, l’experiència del ressuscitat dóna sentit al cel que deixa de ser una idea alineant, una il·lusió i un engany, tal com deien els mestres de la sospita, i esdevé un signe d’esperança d’un futur al qual arribarem a través del compromís de lluitar per l’alliberament de tota opressió, injustícia i sofriment.

dimecres, 8 de maig del 2019

La salut interior dels treballadors


He escoltat una conversa de carrer que m’ha entristit. Al carrer Llull, quasi tocant a la rambla del Poble Nou un noi i una noia, força joves, caminant al costat meu anaven comentant aspectes del treball. La conversa era banal, però després d’una estona, el noi, de forma seria ha dit que estava cansat del seu treball. Feia temps que estava en el mateix lloc i la feina, sense ser cap meravella, li agradava però l’entristia les condicions de treball. Més en concret, afegí, el fet que després de un cert temps d’estar-hi treballant, ningú li ha preguntat si estava a gust a la feina. Aquest desinterès el desmotivava i havia pres la decisió de canviar de feina, d’anar a un lloc que el tinguessin en consideració.

El noi era valent perquè no li importava haver de buscar feina, estava convençut que en trobaria, però volia estar en un lloc que se’l tingués en consideració. Volia trobar humanitat en el seu lloc de treball. No es demanar massa, però moltes empreses són inhumanes i la seva manera de tractar als empleats genera refús. Aquest cas que he escoltat accidentalment no és una anècdota, intueixo que és una situació força comuna en moltes organitzacions. Les persones volen ser tractades amb consideració, amabilitat i valorant positivament la seva feina. No és massa demanar, però lamentablement les empreses estan més preocupades pels guanys i els beneficis, que per la salut espiritual del seus empleats.

dimarts, 7 de maig del 2019

Ramadà


Ahir, una persona va demanar-me que era el Ramadà i com ho vivien els musulmans. He escrit aquesta resposta que és útil per qui vulgui conèixer millor als nostres veïns musulmans. La paraula Ramadà és el nom del novè mes del calendari lunar seguit pels musulmans. Durant aquest mes els musulmans practiquen un dejuni (sawn) des de la sortida fins la posta del sol. El dejuni consisteix en abstenir-se menjar i beure, de fumar i de mantenir relacions sexuals. Cada nit, la família es reuneix per acabar el dejuni i llegir un fragment de l’Alcorà. A més, durant el Ramadà s’han de fer obres de caritat i estar atent amb les persones necessitades. A la fi d’aquest mes es celebra la festa de la ruptura del dejuni (Aid al Fitr).

El nom Ramadà prové de l’arrel rmd que significa sol abrasador o calor intensa i sequera. En les societats àrabs preislàmiques hi havia un mes que es considerava sagrat i era un temps de treva de tot conflicte. Algú ha volgut veure en aquest mes alguna similitud i adaptació de la Quaresma cristiana. Altres, atenent-se a l’etimologia de la paraula, afirmen que era un temps en el qual es paraven les activitats civils i militars degut a la calor. Tot i que, degut a la mobilitat del calendari musulmà, el Ramadà es pot celebrar a l’hivern. En la tradició musulmana sunnita, el dia 27 del mes de Ramadà es celebra la Nit del Destí (Laylat al-Qadr) que commemora l’aparició de l’arcàngel Gabriel a Mahoma per revelar-li l’Alcorà

dilluns, 6 de maig del 2019

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. 

 “En sentir aquestes coses, el rei quedà tot espaordit i, demanada una benedicció, es retirà. Des d'aleshores fou menys cruel. No gaire més tard, arribà a Roma, passà a Sicília i, l'any desè del seu regnat, per un judici del Déu omnipotent, va perdre el regne amb la vida”. Del llibre segon dels Diàlegs de sant Gregori el Gran (capítol 15, «La profecia que féu sobre el mateix Tótila») 

“Després de l'àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms. Els dies de quaresma, des del matí fins a l'hora tercera completa s'han de dedicar a les seves lectures, i fins a l'hora desena completa que treballin en allò que se'ls encomana” Del capítol quaranta-vuit de la «Regla de sant Benet», «El treball manual de cada dia». 

“La Pasqua ens mostra el contingut fonamental de l’esperança cristiana: Déu en Jesucrist ha dit un si a cada ésser humà perquè l’estima i el vol alliberar de tot el que l’oprimeix.” P. Abat Josep M. Soler, Homilia del diumenge de Pasqua (21 d'abril de 2019)

Déu de l'univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Salm 80,4

diumenge, 5 de maig del 2019

Cadascú al seu lloc


La peculiar situació política de Catalunya està produint més d’una distorsió en el tradicional espai polític. Voldria comentar un exemple d’això com és la recent assemblea de l’ANC celebrada a Tarragona aquest cap de setmana. Aquesta entitat, exemple clar del dinamisme de la societat civil catalana, ha estat cabdal per la consistència del moviment independentista. Gràcies al treball difusor de l’ANC moltes persones han pres consciència de la necessitat d’avançar cap a la independència de Catalunya; el treball d’aquesta entitat ha estat fonamental en totes les mobilitzacions populars a favor de la identitat nacional i sense el seu dinamisme no s’entendrien algunes de les decisions polítiques dels últims temps.

Darrerament s’ha produit un canvi en l’autocomprensió que té l’ANC del seu paper en l’actual panorama polític. Tinc la impressió que està assumint un paper més proper a l’espai que ocupen els partits polítics i està abandonant el propi d’una entitat de la societat civil. Mentre l’ANC es limitava a indicar els grans objectius de país, en feia difusió i animava als ciutadans a mobilitzar-se defensar-los, les seves activitats no generaven cap dubte respecte la seva funció social. Però, quan aquesta entitat situa en la seva agenda una proposta concreta de DUI, acotada en el temps i en la forma, abandona clarament l’àmbit de la societat civil i entre de ple en el camp de les polítiques o mediacions instrumentals que cal prendre per assolir la independència. És en aquest punt quan l’ANC confronta la seva proposta amb altres que fan els partits polítics i que algunes d’elles són discrepants respecte a les vies concretes que cal seguir per avançar cap a la independència.


Si l’actual directiva de l’ANC creu que aquests és el seu paper històric avui hauria de deixar l’àmbit de la societat civil i presentar-se com una força política més disputant a les altres la confiança dels electors dins de l’espai independentista. Si creu que la seva proposta de DUI és la correcte simplement ha de concórrer a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i proposar-ho com alternativa als electors. Sinó ho fa, llavors està assumint, des de la societat civil, un paper que no li pertoca i mai sabrem el gran d’acceptació que les seves alternatives tenen en la societat catalana.

dissabte, 4 de maig del 2019

Glosses pper la vida quotidiana


Totes les persones estem cridades a ser coherents i donar testimoni del que creiem. Les obres són una invitació als altres per descobrir els principis que són fonament de la nostra vida. Hem d’actuar d’acord un model que té a Jesús com a referent i que l’esperit sosté en el nostre cor. Si actuem segons l’esperit estimarem a tothom i serem testimonis de l’amor. “Els qui són de la terra són terrenals i parlen de manera terrenal. El qui ve del cel està per damunt de tots, i dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit, però ningú no admet el seu testimoni”. (Jn 3,31-32) 

Déu, la vivència del transcendent, neix de la trobada personal i única amb Jesús. Ell és la porta que ens obre de manera comprensible al misteri de Déu. Gràcies al seguiment de la causa de Jesús se’ns fa entenedor el sentit profund de la vida.“Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist” (Jn 14,6-7).


divendres, 3 de maig del 2019

Glosses per la vida quotidiana


¿Què ens aporta consol quan els esdeveniments ens inquieten? ¿on troba repòs el nostre esperit quan els fets ens intranquil·litzen? Hem de saber espigolar entre diferents propostes per quedar-nos amb allò que ens aporta pau interior i ens reconforta. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar” (Mt 11,28)

Segur que en més d’una situació hem sentit la força interior de l’esperit. Són moments en els quals experimentem que tenim una seguretat que neix des de dins i ens permet afrontar algun repte important de la vida. Hem de saber alimentar i cuidar la nostra vida espiritual per rebre el do d’aquest impuls. “El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit” (Jn 3,8).

Les nostres obres donen testimoni del que som i quins són els principis que ens sostenen. Tots ells il·luminen i guien el que fem. Són els nostres punts de referència i contrast per saber el que està bé o malament. “Quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres” (Jn 3,19-20)

dijous, 2 de maig del 2019

L’esperança estima, Peguy


Formo part d’una fundació cristiana on es reflexiona sobre com aplicar la Doctrina Social de l’Església en la nostra societat. Acostumem a començar el nostre treball pregant a partir d’un text que ens vinculi a la nostre tradició religiosa. Avui el consiliari ens ha proposat contemplar un fragment d’una poesia de Charles Peguy, poeta, assagista i editor francès. Els seus dos principals corrents de pensament foren el socialisme i el nacionalisme, si bé entorn del 1908, després d'anys dubtant sobre l'agnosticisme, es convertí en un catòlic creient, però no practicant. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Péguy es va convertir en tinent de la 19a companyia del 276è regiment de la infanteria francesa. Va morir en batalla, d'un tret al front, prop de Villeroy (Sena i Marne) el dia abans de l'inici de la Batalla del Marne.

El versos que hem escoltat diuen així:

La fe que més agrada a Déu és l’esperança
És ella la petita esperança
la que posa en moviment ...
La fe solament veu el que és
l’esperança veu el que serà
La caritat sols estima el que veu
l’esperança estima el que serà,
l’esperança veu el que encara no hi és i serà
l’esperança estima el que encara no és i hi serà
en el futur dels temps i de l’eternitat

dimecres, 1 de maig del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“El missatge de la Pasqua és la notícia més humana del cristianisme. Per això ens costa d'entendre: el més veritable, el més proper, el més fàcil és allò més difícil de ser, de fer i de creure” Karl Rahner

“Perquè ningú no restés ja presoner als inferns, Crist en persona hi davallà; se serví de la seva pròpia carn com a esquer contra l’infern i, abatent-ne l’imperi amb el poder de la divinitat, trencà les antigues obligacions de la llei, per conduir els homes al cel” D’una Homilia pasqual d’un autor antic

“Crist, ressuscitant, vol ser llum en la nostra foscor, joia i coratge en el nostre defallir. El seu amor és un "sóc aquí" que omple les nostres solituds.  Sovint, els altres, sols esperen això de nosaltres: un simple "sóc aquí" Fem-lo possible, fem-lo viu! Anònim montserratí