Les religions i les ciutats

És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. Les festes, els carrers i els barris tenen clares referències religioses. A les ciutats es construeix civilitat. Ara, les ciutats són plurals per una creixement important creixement de la diversitat cultural. Les religions són una part important d’aquesta diversitat. La recent immigració ha fet més visible el pluralisme religiós de la societat sense negar l’evidència del paper preeminent del cristianisme en la construcció de la societat catalana. El fet religiós està força present en la plaça pública.

Les urbs modernes, els seus espais públics, tornen a ser noves àgores per vestir projectes de convivència a partir de la seva interacció de diferents maneres d’entendre el món i la vida. La trobada de creences ajuda a humanitzar la societat. Així l’espai urbà esdevé lloc privilegiat de diàleg i mestissatge. Les identitats seculars es transformen quan les diferents visions del món interactuen des de la sinceritat de les seves particularitats, sense cap pretensió de tenir la veritat última. Dins d’aquesta pluralitat les religions s’enfronten al repte de reflexionar sobre la seva identitat i precisar les seves respostes en relació a la multiplicitat d’ofertes portadores d’esperança i salvació. L’espai pública s’ha secularitzat. Això dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals, sense dependre del control del poder polític i ser més lliures per dialogar amb altres mirades morals de la realitat. Des d’aquest espai públic secularitzat les religions han de poder donar raó de les seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història.

La laïcitat pública, aquella que s’espera d’unes institucions públiques que són neutres davant del fet religiós però no indiferents, es complementa amb la defensa i foment de la llibertat religiosa. Aquesta és bàsica per una comprensió oberta de la societat. Una societat oberta necessitat d’una laïcitat inclusiva, una laïcitat que sumi i no exclogui. Gràcies a aquesta llibertat, complementada amb la llibertat de consciència, els creients poden viure i celebrar públicament la seva fe. Això s’ha de poder fer amb naturalitat dins l’espai públic urbà perquè les religions formen part de la pròpia base de les ciutats. Sense religions, no hi ha ciutat. Les ciutats avui ofereixen a la cultura contemporània l’entorn idoni per renovar les consciencies persones i construir els principis i valors universals que permeten humanitzar la societat. La civilitat necessitat ciutats humanitzades. Les ciutats han de facilitar que les religions estiguin presents en el procés de definició dels valors de la convivència identificats com a valors universals. Aquest són els que s’han de proposar com absoluts, són aquells valors que no poden ser transgredits en cap cas. Tothom, inclús les religions ho han d’acceptar sabent que això pot comportar algun límit a la pròpia llibertat religiosa. Les ciutats i els pobles són espais on les religions, en diàleg amb la societat, s’han de comprometre en la construcció de la convivència. Oferint a la societat els seus àmbits càlids de socialització i integració humana. No deixem perdre aquesta oportunitat.

Harmonia interconfessional

Al Parlament de Catalunya, presidits pel seu President, s’ha fet la celebració de commemoració de la Setmana Mundial de l'Harmonia Interconfessional amb el lema "Veritat, justícia i religió ". Ha estat un acte afable on la participació dels representants de les diferents religions presents a Catalunya han demostrat que som un país plural, divers, respectuós i civilitzat. En un món ple de tensions, moltes d’elles amb un substrat religiós, reconforta veure com les diferents religions presents a Catalunya reafirmen la seva voluntat de conviure en harmonia, treballar per la justícia i defensar els valors que ens defineixen com un poble civilitzat.

Des de fa anys a Catalunya diverses entitats privades treballen a favor de l’harmonia interconfesional. L’acte al Parlament de Catalunya estava organitzat pel GTER, Grup de Treball Estable de Religions, el qual, pacientment ha establert les bases per la convivència dialogal de les religions. L’experiència catalana és un referent a Europa. Gràcies a les iniciatives d’aquest grup les diferents religions presents a Catalunya han contribuït a educar el respecte a la llibertat de creença, i a la no creença, sense que això fos un motiu de disputa o desacord.

El respecte a la llibertat religiosa forma part dels valors bàsics que defineixen una societat democràtica. En aquest sentit, els catalans hem de sentir-nos orgullosos de viure en un societat on cada ciutadà respecta les creences del seu veí. Hem de defensar amb orgull aquest valor fonamental de convivència i seguir treballant perquè les religions, al costat d’altres tradicions de pensament, continuïn afirmant els valors bàsics que ens defineixen com a societat.

Les religions i la realitat nacional de Catalunya.

L’actual diversitat religiosa és un valor per Catalunya, però també comporta alguns riscos que no es poden menystenir. La tradició cristiana, tant la representada per l’Església catòlica com per les principals famílies protestants i l’Església ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia, junt amb alguna tradició budista, han estat religions preocupades per arrelar la seva fe en la cultura catalana. Cada una d’aquestes religions, amb el grau d’intensitat i importància dona per la seva influència social, han procurat trobar el seu encaix dins de la societat i cultura catalana. Això ha estat fonamental alhora de conformar la identitat nacional. L’Església catòlica catalana mai ha negat mai aquesta vinculació entre església i pàtria; entre comunitat creient i nació. Altres tradicions religioses han procurat afirmar i defensar la seva identificació amb Catalunya i la seva realitat nacional.

Aquesta situació es pot alterar per les dificultats que tenen algunes religions per vincular-se i relacionar-se amb la cultura catalana. Aquestes religions, identificades com a tals amb les cultures dels seus països originals, sinó s’aculturen en el nou context de la societat on ara s’expressen es poden aïllar i tancar-se en un ghetto cultural estrany a la realitat social de Catalunya. Això és el que pot passar l’Islam a Catalunya; sinó compren que cal transformar-se amb l’Islam de Catalunya. Algunes noves famílies protestants, especialment les vinculades en origen amb esglésies pentecostals d’Amèrica Llatina, poden tenir un problema similar. El mateix pot passar amb altres religions més identificades a una nació i poble. En aquestes circumstàncies, la política d’afers religiosos ha de saber crear les condicions perquè aquestes religions puguin transitar amb tota naturalitat cap la seva aculturació a la realitat cultural de Catalunya. Cal promoure iniciatives que facilitin aquestes religions sortir, si ho estan, del possible aïllament cultural i que, en algunes circumstàncies, pot comportar una certa marginalitat cultural dels seus seguidors en l’àmbit religiós.

Aquesta situació pot contrastar amb el que viuen les persones religioses en el seu context educatiu i social des d’on es treballa activament perquè es sentin integrades en la realitat catalana. Difícilment una persona religiosa tindrà clarificat el seu sentiment de pertinència si a l’expressar la seva creença ho fa amb uns referents culturals refractaris o estranys al que són els valors culturals compartits per la societat catalana. Cal avançar cap a una progressiva integració, en diàleg i harmonia, dels valors culturals identificadors de la societat catalana i els referents culturals en el que s’expressa una religió. Cal fer-ho amb respecte, assumint que d’aquest diàleg sempre en surt una síntesi generativa de noves expressions culturals que coexisteixen amb noves i velles formes d’expressar les creences. Per la importància i complexitat d’aquestes qüestions, la política d’afers religiosa ha de situar el problema de l’aculturació d’algunes religions com una de les seves principals preocupacions.

Catòlics dins la pluralitat

Els cristians hem d’entendre que les nostre propostes són una possibilitat més dins d’una societat plural i diversa. On coexisteixen vàries propostes portadores de sentit. Com a església hem de constatar que no sempre hem sabut acollit prou bé les diferencies, més aviat les hem espantat. Però no ha de ser així. Si volem ser eclesialment intel·ligibles a la raó d’avui hem d’acceptar que cada individu es portador de significats que donen sentit a la vida i junts podem conviure des de la diferencia. Contra el pronòstic de la fi de les religions, les evidències mostres que una de les característiques del moment present és l’emergència del fet religiós com a font de sentit.

Vivim la fe en un context de grans transformacions culturals. La nova modernitat ha comportat una profunda transformació dels valors referents tradicionals. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l'emoció, i la deconstrucció. En aquest context l'Església catòlica s'interroga sobre la seva missió i ha de saber explicar quina la seva proposta de salvació i felicitat. Però hom hem de fer-ho amb un llenguatge renovat, amb actituds coherents entre el que es diu i es fa, i renunciant a aquelles complicitats que desvirtuen i contaminen el missatge de l’Evangeli. 

L’ànima de la societat

Estic convençut que les societats tenen ànima com les persones. Ella aporta el tremp social i ajuda als individus a construir el sentiment de pertinença a un col·lectiu que els acull i integra. Gràcies a l’ànima social, les persones podem sentir-nos orgullosos de formar part d’un grup humà que vesteix la identitat particular de cadascú de nosaltres.

Els camins per construir aquesta ànima social són múltiples. Un d’ells és la pròpia tradició cultural del país. A partir d’ella emergeixen alguns dels elements constitutius d’aquesta ànima. També existeixen tradicions singulars que intervenen en la seva construcció. Les tradicions religioses són, per exemple, una d’elles.

Les religions aporten relats que permeten perfilar el sentit de la vida individual i col·lectiva. És evident que a Catalunya, el cristianisme ha estat una gran contribució a la definició d’aquesta ànima social. Les mateixes festes nadalenques en són un exemple. Per això cal defensar-les i compartir-les. Però ara, cal fer-ho en un context de respecte i acolliment a altres tradicions religioses que també sumen en aquest procés de creació d’aquesta ànima social. Per fer-ho, no cal renunciar al que és la nostre identitat cultural sinó saber sumar i enriquir-nos; saber integrar i no excloure.

La gestió municipal de la diversitat religiosa

Els consistoris sorgits de les darreres eleccions municipals han de gestionar nous problemes que no tenien la mateixa intensitat en els anteriors mandats, per exemple, la crisi econòmica. Però també existeixen altres problemes que han anat emergent en els darrers anys i ara s’expressen en tota la seva importància. Una d’aquestes qüestions és la gestió política de la diversitat religiosa. La llibertat religiosa avui ja no és una vivència privada, sinó una fe personal que s’expressa públicament i entra en el debat públic. Aquesta doble realitat, presència en la plaça pública i actor polític modifica la forma com la governança tradicional es relacionava amb les religions en els darrers anys. La religió, les religions, han entrat en l’esfera pública i tenen unes responsabilitat que abans no tenien. ¿Què cal fer des de l’àmbit de la governança?.

Una primera preocupació és que les religions no siguin conflictives per la convivència i aquesta permeti a aquelles participar activament en la construcció dels valors cívics. Això comporta que les religions han de saber argumentar les seves raons de manera comprensible a la societat contemporània i les institucions públics han de saber respectar les creences de els persones. En segon lloc, el debat públic ha d’articular la participació de tots els agents implicats, entre els quals es troben les religions; però aquest debat, un cop clos, els seus acords han de ser assumits com a propis per a totes les parts, sense més límits que, si hi ha un desacord, caldrà introduir-lo de nou quan es tornin a debatre aquestes qüestions quan les condicions ho permetin.

En tercer lloc assumir que en el paisatge polític ha canviat perquè en l’escena pública ha aparegut, de sobte i amb força, un pluralisme cultural, ètic que, en algunes circumstàncies, s’expressa com a religiós. I això es dóna en un context cultural influït per una petjada cultural catòlica que ha conformat l’horitzó d’identitat de la nostre societat. Però ara, en la societat hi ha unes religions que tenen un altre horitzó d’identitat que, en alguns aspectes, es confronten amb el propi de la societat actual. Aquesta realitat és desconcertant perquè és nova. No estem acostumats a situar-nos en una societat on una identitat majoritària, en la qual la religió catòlica ha tingut un paper determinat, ha d’articular altres identitats amb diferents horitzons culturals. En relació a aquesta qüestió, encara hi ha mes preguntes que respostes. Les institucions públiques tenen un important paper per trobar les respostes.

En quart lloc hi ha tots els aspectes relacionats amb els llocs de culte. Cal resoldre de forma estable i digne la llibertat de practicar el culte. Això comporta tenir llocs de culte en condicions. Si les comunitats locals no són capaces de protegir la construcció d’una mesquita, s’està vulnerant un dels drets fonamentals que ens diferencia com a societat democràtica. Vulnerar aquest dret, a més d’atemptar a la llibertat religiosa, és una alteració de la pau pública com també ho seria limitar la llibertat d’expressió per por a ferir alguna sensibilitat religiosa.

Les religions i les ciutats

És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. Les festes, els carrers i els barris tenen clares referències religioses. A les ciutats es construeix civilitat. Ara, les ciutats són plurals per una creixement important creixement de la diversitat cultural. Les religions són una part important d’aquesta diversitat. La recent immigració ha fet més visible el pluralisme religiós de la societat sense negar l’evidència del paper preeminent del cristianisme en la construcció de la societat catalana. El fet religiós està força present en la plaça pública.

Les urbs modernes, els seus espais públics, tornen a ser noves àgores per vestir projectes de convivència a partir de la seva interacció de diferents maneres d’entendre el món i la vida. La trobada de creences ajuda a humanitzar la societat. Així l’espai urbà esdevé lloc privilegiat de diàleg i mestissatge. Les identitats seculars es transformen quan les diferents visions del món interactuen des de la sinceritat de les seves particularitats, sense cap pretensió de tenir la veritat última.

Dins d’aquesta pluralitat les religions s’enfronten al repte de reflexionar sobre la seva identitat i precisar les seves respostes en relació a la multiplicitat d’ofertes portadores d’esperança i salvació. L’espai pública s’ha secularitzat. Això dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals, sense dependre del control del poder polític i ser més lliures per dialogar amb altres mirades morals de la realitat. Des d’aquest espai públic secularitzat les religions han de poder donar raó de les seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història.

La laïcitat pública, aquella que s’espera d’unes institucions públiques que són neutres davant del fet religiós però no indiferents, es complementa amb la defensa i foment de la llibertat religiosa. Aquesta és bàsica per una comprensió oberta de la societat. Una societat oberta necessitat d’una laïcitat inclusiva, una laïcitat que sumi i no exclogui. Gràcies a aquesta llibertat, complementada amb la llibertat de consciència, els creients poden viure i celebrar públicament la seva fe. Això s’ha de poder fer amb naturalitat dins l’espai públic urbà perquè les religions formen part de la pròpia base de les ciutats. Sense religions, no hi ha ciutat. Les ciutats avui ofereixen a la cultura contemporània l’entorn idoni per renovar les consciencies persones i construir els principis i valors universals que permeten humanitzar la societat. La civilitat necessitat ciutats humanitzades. Les ciutats han de facilitar que les religions estiguin presents en el procés de definició dels valors de la convivència identificats com a valors universals. Aquest són els que s’han de proposar com absoluts, són aquells valors que no poden ser transgredits en cap cas. Tothom, inclús les religions ho han d’acceptar sabent que això pot comportar algun límit a la pròpia llibertat religiosa. Les ciutats i els pobles són espais on les religions, en diàleg amb la societat, s’han de comprometre en la construcció de la convivència. Oferint a la societat els seus àmbits càlids de socialització i integració humana. No deixem perdre aquesta oportunitat.

Barcelona, capital mediterrània de les religions

Els esdeveniments del nord d’Àfrica demostren que les religions poden ser instruments de pau i diàleg en lloc de confrontació. A Egipte, la revolta que ha provocat la caiguda de Mubarak ha estat protagonitzada pels ciutadans d’aquest país, al marge de les seves creences. Les cròniques esmenten com a la plaça de l’Alliberament es trobaven egipcis musulmans i coptes, a més de persones que no tenien cap creença, tots units per les ganes de llibertat. S’ha tractat, com fou primer a Tunísia, d’una revolta laica contra una dictadura. És cert que els Germans Musulmans estaven presents, però el seu protagonisme ha estat del tot secundari. Com no podia ser d’una altre manera. Tots aquest fenòmens han passat a la riba sud del Mediterrani. ¿Que passava a l’altra riba?. El silenci de la Unió Europea ha estat vergonyant. Semblava que les complicitats d’alguns països de la unió amb les dictadures de Tunísia, Egipte i altres tenien més pes que les esperances de llibertat dels ciutadans.

Ara, quan comença la reconstrucció política d’aquests països, Europa hauria de jugar un paper més actiu a favor de la democràcia en el nord d’Àfrica. Una de les iniciatives que es podria dur a terme és enfortir el diàleg de les religions del Llibre a favor d’aquest procés democratitzador. La ciutat de Barcelona, amarada d’un històrica vocació mediterrània, que avui es concreta en diverses iniciatives polítiques en relació al Mediterrani, podria esdevenir la capital estable del diàleg d’aquestes religions a favor de la pau i la democràcia en aquest zona en transformació. Si en un moment la ciutat de Barcelona fou la seu del Parlament de les Religions (2004), es podria recuperar l’esperit d’aquesta iniciativa per tal que les tres religions monoteistes, a través del seus dirigents i institucions més representatives, endeguessin un procés de diàleg a favor de la pau i la convivència democràtica en els països de la Mediterrània que es troben en un procés de canvi polític. La millor garantia que tenen aquests pobles per combatre qualsevol forma de fonamentalisme religiós de qualsevol signe és obrir les religions a un encontre dialogal dins d’un marc democràtic.

És avui fi d'any?

Com m'he proposat ser educat i correcte m'he fet la següent pregunta: és avui l'últim dia de l'any? i de quin any?. He mirat el meu calendari, és el Serra d'Or de 2009 dedicat a la Secció Phos Hilaron del Museu de Montserrat, i efectivament l'any s'acaba avui. No hi ha cap full més darrere el mes de desembre. Tot l'enrenou que tinc, gairebé petita commoció, prové d'un paper que tinc sobre la taula on estan anotades algunes de les idees genials del 2009 entre les quals hi ha la d'un membre del Consell Escolar de Catalunya que, per respecte a totes les religions i creences, proposà treure el nom de Setmana Santa i Nadal a les vacances escolars o la iniciativa d'un altre directiu escolar de no fer el pessebre per respecte als nens d'altres religions. Si portem aquest absurd al límit avui no podríem celebrar el cap d'any. I si ho fem segur que ofendríem els musulmans, els jueus, els hindús, els budistes, els xinesos en general, els bahaís i altres. Tots ells tenen un altre calendari i l'inici d'any es situa en un altre temps. Ara em dono compte que els cristians hem imposat el nostre calendari a les altres confessions. Estaran ofesos?. O, per el contrari , es senten priviligiats perquè celebren dues vegades l'entrada d'any, mentre que els cristians només una.

Els puristes, que tant es troben a les files dels laïcistes radicals com entre els cristians arreplega tot, pot ser si que en algun moment s'han pogut fer la mateixa pregunta: és avui cap d'any?, cal celebrar-ho? si ho fem, ofenem les altres persones?. Però el sentit comú no convida a anar més enllà del petit divertiment cultural que comporta descobrir que la pluralitat religiosa també afecta el calendari religiós. El calendari civil occidental prové de la tradició cristiana i com a tal està assumit com a distintiu de la nostra societat. Aquesta és l'herència que cal preservar i respectar. A més, la globalització actual fa necessari tenir un codis de relació comuns a l'hora de gestionar el temps. Ja que, alhora de fer qualsevol transacció que implica una data cal que hi hagi una data comunament acceptada.

Pel que fa al respecte l'altre dia vaig sentir unes declaracions molt encertades del portaveu del Consell Islàmic Cultural de Catalunya, Mohammed Halhoul. A la pregunta de si ell celebrava el Nadal va respondre que respectava aquesta festa perquè era pròpia del patrimoni cultural de la terra que l'ha acollit i que els seus fills, tots ells musulmans, participen sense cap problema a les festes nadalenques de l'escola. Molt bé per aquestes declaracions. Els laïcistes recalcitrants haurien de copiar 100 vegades les paraules de Mohammed Halhoul. Que tingueu un bon començament d'any i que la felicitat duri tots els dies del 2010

Sis propostes per la “minoria creativa”

Ahir, es clausurà el seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol. Diverses persones prou representatives del món religiós català, moltes de les quals havíem participat regularment al llarg de les sessions del seminari, ens trobarem per compartir les principals idees suggerides en el seminari i parlar de l’estat de la qüestió. El professor Àlex Seglers, resumí les principals idees dels ponents i l’escriptor Antoni Puigverd proposà un suggerent reflexió sobre el paper de les religions en les societats modernes. La seva conclusió fou que l’Església catòlica, després de molts anys de dominància social, ha d’assumir que ara li toca desenvolupar el paper de “minoria creativa” en un context de canvi dels paràmetres de les creences dins d’una societat religiosament plural.

En el torn d’intervencions vaig comentar com creia que s’expressa la religió en la societat contemporània. Resumeixo el que vaig dir.

1. La pràctica religiosa s’ha transformat. Han baixat unes pràctiques, però han augmentat unes altres. Les persones segueixen creient. Però també les creences són diferents. Hi ha la tendència de moure’s entre el sincretisme o la creació d’un Déu personal construït sumant molts déus particulars. Tenen èxit les religions amb poques exigències personals. També hi ha espiritualitat sense religió i religió sense transcendència. Són religions de salvació ràpida i sense esperar a una vida futura.

2. Acabada la Modernitat i liquidada la postmodernitat ara és el temps de la segona Modernitat. És un temps de recuperació dels grans valors del pensament il·lustrat, reformulats en un nou context social i cultural amb la particularitat que ara, aquest pensament, no expulsa la religió de l’espai públic. Laïcitat, secularització i religió conviuen, dialoguen i es complementen.

3. Es dóna un procés de politització de la fe perquè a l’agenda política s’han incorporat temes que afecten al sentit de la vida. Situació que convida a les institucions portadores de valors a intervenir per proposar els seus valors quan el debat polític afecta als valors d’humanització. Les esglésies estan sotmeses per això a la crítica política.

4. La pluralitat creixent de la societat convida a reformular la moral cívica. En aquest procés han d’intervenir les religions amb les seves aportacions específiques de sentit, valors i virtuts. La moral cívica serà el resultat d’un procés de diàleg i pacte. Ningú ha d’estar exclòs en el procés de la recreació de la moral cívica.

5. Els partits polítics han de demanar a les religions que aportin els seus valors a la societat. La societat s’enriqueix quan les religions proposen el seus valors perquè ells ajuden a generar esperança a partir d’uns valors que identifiquen un projecte d’humanitat.

6. La laïcitat és un espai comú de convivència protegit per les institucions públiques. Enfront l’espai religiós, no hi ha laïcitat, sinó espai civil. Gràcies a la laïcitat les tradicions religioses i de pensament es poden trobar dialogar i construir els valors compartits que identifiquen la societat. L’alternativa a la litúrgia (religiosa) no són les anomenades litúrgies laiques, sinó les cerimònies civils.

Una actitud comuna que és el comú denominador d’aquestes propostes, vàlid tant per les religions com per la política, és que els individus i les institucions han de treballar amb serietat i amb respecte vers el que pensen i creuen les persones.

La nova pluralitat religiosa

Recentment, el Ministerio de Justicia ha publicat l’informe “La nueva pluralidad religiosa”. Es tracta d’un estudi d’Alfonso Díaz-Agote y José Santiago sobre la situació del pluralisme religiós a Espanya a partir de l’anàlisi de diverses enquestes del CIS fetes a l’any 2008. Aquest estudi distingeix entre els espanyols autòctons i els immigrants. Segons els seus autors els espanyols autòctons estan sotmesos a un important procés de secularització el qual no es dóna, o al menys no amb la mateixa intensitat, entre els immigrants. Aquests presenten alts nivells de creença amb Déu; són més practicants i valoren més la religió que els espanyols autòctons. A més, pels immigrants les creences religioses són considerades molt necessàries i la religió té una gran influència en diversos aspectes de la vida. Totes aquestes dades estan molt allunyades del que passa entre els espanyols autòctons. Aquests estan cada cop més separats de la religió i són indiferents davant fet religiós.

En la introducció de l’estudi, Alfonso Pérez-Agote y José Santiago, aporten la seva visió sobre el que ha estat el procés de secularització de la societat espanyola. Repetint consideracions ja publicades en un llibre anterior, els autors afirmen que a Espanya hi hagut tres onades secularitzadores successives. La primera té lloc en el segle XIX fins la guerra civil. Es tracta d’una secularització homologable al que passà als països europeus de tradició catòlica. És una secularització contra la religió i contra l’Església catòlica. La guerra civil atura aquesta secularització. La segona onada es dóna entorn dels anys seixanta. Ja no és una resposta contra el fet religiós, sinó un progressiu allunyament i desinterès en relació a la religió institucionalitzada. Disminueixen els practicants i la religió queda reduïda a l’àmbit privat; és una religió socialment rellevant amb una important penetració en diferents nivells culturals.

Els autores de l’estudi creuen que ara es pot considerar que hi ha una tercera onada secularitzadora. Aquesta es caracteritzaria pel notable increment de persones joves que són religiosament indiferents, agnòstiques i atees. S’interpreten les dades sociològiques com a prova d’aquesta nova etapa. Pel seu abast, es diu que aquesta nova secularització té unes repercussions més profundes que les anteriors. Ja que no només afecta a la institucionalització de les religions, sinó a la pèrdua d’influència cultural de la religió i, de manera específica, de la religió catòlica.
Els autors de l’estudi, tot i les anteriors afirmacions, pensen que “encara no es té molta perspectiva sobre aquesta tercera onada”. Penso que cal retenir aquesta observació, ja que la realitat quotidiana sembla aportar noves dades que permeten pensar que, a partir de les mateixes dades sociològiques, poden arribar-se a unes conclusions més matisades. Per una banda, hi ha un plantejament dicotòmic: els espanyols autòctons i els immigrants, que no ajuda a una comprensió global de com la societat espanyola, entesa com un tot únic, es situa davant el fet religiós. A més, el nou pluralisme religiós de la societat espanyola està produint importants canvis en les tradicions religioses de més arrelament social que poden tenir, a curt termini, una influència important en com els ciutadans perceben la religió. Finalment, en l’horitzó de l’agenda política apareixen diferents temes que ben segur provocaran una major presència social de les esglésies en l’àmbit del debat de les idees. Qüestió que caldrà analitzar amb cura per tal de veure quina és la seva influència sobre la valoració social del fet religiós. La interacció de tots aquest factors segurament contribuirà a una valoració diferent de la naturalesa de l’actual moment de secularització de la societat espanyola

Projecte de llei dels centres de culte, el consens sí que importa

El projecte de llei dels centres de culte arriba a la fase final de la tramitació parlamentària. Si tot va bé, aquesta setmana serà aprovat pel Parlament de Catalunya. És una bona notícia, perquè serà la primera llei que regula, de forma específica, diversos aspectes que permetran dignificar els centres de culte en aquells casos de manifesta precarietat; si s’escau, donar seguretat a les persones que hi assisteixin i garantir la seva integració en l’entorn. La tramitació parlamentària de la llei ha permès escoltar, reflexionar i incorporar algunes de les observacions aportades pels diferents sectors socials afectats pels centres de culte. És l’essència de la democràcia. El Parlament és la màxima instància on el poble expressa les seves inquietuds i demanen solucions, que algunes es tradueixen en normativa, als problemes que el preocupen. Per això, en les tramitacions i debats parlamentaris cal ser estar amatent a recollir les aportacions qualificades i significades. El govern, que és qui ha tingut la iniciativa legislativa, i l’oposició han comprés en tot moment la importància de trobar el màxim acord entorn aquesta llei.

És bo que el Parlament trobi un ampli acord polític entorn a aquesta llei. Ha de ser una llei amb voluntat de permanència més enllà dels aspectes conjunturals. Aquesta estabilitat aporta seguretat jurídica als diversos actors afectats per la normativa i dóna garanties als ciutadans. Això és més rellevant quan es tracta d’una llei que afecta a l’exercici d’un dret fonamental com és la llibertat religiosa. En aquest casos és bo construir el màxim consens polític. Davant una llei que dóna garanties als ciutadans per exercir, si volen, un culte i ho podran fer sense discriminació, és necessari trobar el màxim acord polític. La Constitució crea el marc de laïcitat positiva, tal com ho ha definit el Tribunal Constitucional, on s’inscriu aquesta llei. La pluralitat religiosa de la societat catalana necessitava concretar un marc normatiu propi, d’acord amb les competències fixades en l’Estatut d’Autonomia, on fixar les garanties jurídiques per harmonitzar les diverses pràctiques existents. Això és el que oferirà la llei que s’aprovarà la setmana vinent.

La societat catalana ha demostrat que sap gestionar la diversitat religiosa. No només com una dimensió de la pluralitat cultural, sinó com una realitat que mereix una atenció específica. La diversitat religiosa és una riquesa per Catalunya i la religió representa, per alguns catalans, un pilar bàsic en la formulació de la identitat personal. La construcció del sentiment de pertinença a la societat catalana necessita també incorporar la dimensió religiosa en aquells casos que aquesta resulta significativa per les persones.

La societat catalana no és laica, és religiosament plural. Per això cal garantir als ciutadans un marc que protegeixi l’expressió cultual de les diverses fes i creences. Aquesta reflexió és vàlida per tots els catalans, però ho és de manera especial per aquells que provenen d’altres entorns culturals i viuen el fet religiós com una dimensió irrenunciable de la seva identitat. Per això cal que la societat catalana sàpiga construir el consens polític necessari capaç de donar garanties a aquests nous ciutadans de Catalunya. Garanties de que la seva pertinença a la nova societat no exigeix renunciar a una de les seves senyes d’identitat personal: el fet religiós. I que, gràcies a les seguretats jurídiques donades amb voluntat de consens i estabilitat podran viure ara i en un futur aquesta identitat en dignitat. Anar en direcció contrària pot passar factura , d’aquí pocs anys, del desarrelament d’una part de la societat catalana, tal com succeeix, des de fa uns anys, en països del nostre entorn immediat. Especialment a França, on confiaven que la seva laïcitat constitucional era la millor i única garantia per crear ciutadans lliures. El resultats no ha estat així. A Catalunya, avui, tenim l’oportunitat de no cometre el mateix error. No la poden deixar escapar.

El respecte als símbols religiosos té límits

Aquests dies a França s’ha creat una comissió parlamentària per regular l’ús del burka en els espais públics per considerar-lo una forma d’esclavitud i servitud de la dona musulmana. La realitat a casa nostre és diferent. Moltes de les dones musulmanes que porten vel han optat per unes formes més lleugeres i coherents amb la tradició musulmana sunnita, majoritàriament malequita. Es tracta d’un discret mocador, niyahb, que tapa lleugerament els cabells. La resta de la vestimenta acostuma a ser similar al que porten la resta de les dones. En aquest cas, el mocador esdevé un símbol religiós i una senya d’identitat.

Entorn al mocador de les dones musulmanes existeix una àmplia discussió. No és la meva voluntad reproduir-la ara aquí. Espero fer-ho més endavant. Però sí que voldria referir-me a tres anècdotes en relació al vel islàmic. Anècdotes que permeten establir criteris pràctics de com actuar en algunes situacions on l’ús del mocador genera un conflicte.

La primera anècdota es refereix a una perruqueria mixta, local on van homes i dones, d’un petit poble de la província de Lleida. El marit de la dona musulmana trucà a la perruqueria per saber si quan hi vagi la seva dona només es trobarà amb altres dones i no hi haurà perruquers homes. La resposta de la perruqueria es contundent, l’establiment està obert als dos sexes i no pensen impedir-hi l’entrada d’homes. La segona anècdota fa referència a un fet ocorregut en una Oficina d’Atenció al Ciutadà d’una administració pública. Una dona musulmana tapada amb un niqab (prende similar al burka, però sense finestra) havia de fer una gestió que calia la seva identificació, per la qual cosa havia de destapar-se la cara. Aquesta dona exigí anar a una habitació i destapar-se només davant d’una altra dona. La persona que l’atenia es negà a la seva exigència. La tercera anècdota és una escola pública. En aquest cas una dona vestida també amb un niqab anava a recollir a un nen. El mestre, cridà al director, perquè no era la persona que habitualment recollia el nen. El director demanà que es destapés per tal de que el nen podés identificar a aquella persona. La dona es negà a fer-ho i no s’emportà el nen.

Aquest tres casos permeten identificar una línia clara que no es pot traspassar en la gestió del pluralisme religiós. El profund respecte a l’exercici dels símbols i signes religiosos en l’espai públic està limitat. Així es diu en l'actual Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Els límits apareixen quan aquest ús representa una dificultat per l’ordre públic, la convivència i les relacions entre les persones. Mantenir la fermesa davant de situacions com les descrites permet avançar cap un respecte raonable dels símbols i valors religiosos en els espais públics. Sense caure en més limitacions que les necessàries per assegurar la bona convivència.

Niqab

Islam XIV - Les festes de l’Islam

Les dues festes més importants de la religió islàmica són:

1. La Gran Festa (Aid al Kabir ) coneguda també com Aid al Adha o festa del sacrifici. Es celebra a la fi del pelegrinatge a la Meca, (Hajj) i rememora el sacrific d’Ismael (Ismaïl) per Abraham (Ibrahim). Es celebra el desè dia del més àrab de Zu l-Hijja que és el mes destinat a peregrinar a la Meca.

2. La festa de ruptura del dejuni (Aid al Fitr) durant el mes sagrat del Ramadà. Es celebra el darrer dia del Ramadà i significa la fi del dejuni fet durant tot el mes. El dia concret de la celebració és el primer dia del mes lunar (chawwal) després del Ramadà.

Les altres festivitats celebrades segons les tradicions i escoles islàmiques són :

1. Al Hiyra. Primer dia del mes lunar de Muharram. És l’inici de l’any musulmà i commemora la fugida (Hégira) de Mahoma de la Meca a Medina.

2. Ashura . Es celebra el dia 10 del mes lunar de Muharram per recordar els profetes Noé (Nuh) i Moisés (Musa). Pels xiites en aquesta festa recorda només es commemora la mort de Hussein, el fill d’Alí.

3. Aïd al-Maulid Commemoració del neixament del profeta Mahoma, el dia 12 del mes lunar de Rabia al Awal.

4. Al Isra wa al-Mi'ray. Commemoració del viatge nocturn del profeta Mahoma de la Meca a Jerusalem i la seva ascensió al cel acompanyat de l'arcàngel Gabriel. Es celebra el dia 27 del mes lunar de Rajab.

Les entitats religioses s’hauran d’estructurar de forma federal

El panorama organitzatiu de les religions a Espanya està canviant. La Direcció General de Relacions amb les Confessions (antiga Direcció General d’Afers Religiosos) del Ministeri de Justícia de l’Estat té les coses clares. Sembla que molt aviat s’acabaran els temps en que algunes associacions religioses competien entre elles per aconseguir els recursos de la Fundació Pluralisme i Convivència o per seure a negociar amb l’Estat. Es comença a parlar amb insistència d’una nou model d’estructuració de la relació de les entitats religioses amb l’Administració de l’Estat. En lloc de fer-ho per realitats associatives vinculades a les confessions, prou representatives però mai amb la capacitat de representar a la totalitat dels fidels, s’anirà a una articulació territorial a partir de la qual es determinarà la representació a nivell de l’Estat. Aquest model, enfront de l’esquema vigent fins ara, reconeix el que la societat ha normalitzat: l’Estat de les Autonomies i el valor de la subsidiarietat.

Si els propòsits acaben a bon port, qüestió que desitjo, les religions hauran de construir estructures organitzatives representatives de tipus federatiu per cada autonomia. La legitimitat d’aquests ens representatius vindrà donat per la democràcia i transparència del seu procés constitutiu, i pel fet que cada ens territorial sigui capaç d’agrupar les realitats religioses, no a les possibles tendències, escoles, corrents o similars que actualment es mouen entre les confessions religioses. L’Administració ha de poder relacionar-se amb entitats representatives clares, identificables, democràtiques i al màxim d’inclusives de les confessions religioses. Sembla, pel que es diu, que el procés pot iniciar-se amb la reformulació de la Comissió Islàmica d’Espanya. La qual serà recomposta a partir de la creació de les respectives comissions islàmiques territorials. Això obre una perspectiva que refarà alguns dels paràmetres de la representació musulmana a Catalunya.

És d’esperar que aquesta bona iniciativa de la Direcció General de Relacions amb les Religions no s’aturi amb la religió musulmana. De tal manera que aquesta nova realitat animi a les altres confessions religioses, especialment aquelles que tenen una representació institucional feble i afeblida per les seves dinàmiques internes excloents, a emprendre el mateix camí que es vol assajar amb els musulmans. Ben vinguda sigui aquesta proposta.

Islam X – Conductes i comportaments

Pautes de conducte islàmiques

Els musulmans, a més d’acomplir els cinc pilars fonamentals de l’Islam, han de mantenir uns comportaments. Aquests es deriven dels preceptes religiosos, juntament amb costums pròpies de l’entorn àrab on es formà l'Islam i que després ha anat integrant-se dins la mateixa cultura musulmana. Les pautes de conducta de l’Islam han de ser visibles pel conjunt de la comunitat on viuen els musulmans. Les principals normes de conducte són: no menjar carn de porc i o d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera (sacrific halal). El terme halal fa ferència al conjunt de pràctiques permeses per la religió musulmana regulades per la xària (llei islàmica). Tampoc poden consumir begudes alcohòliques. També hi ha una gran resistència a crear imatges de persones i éssers vius. Per això els musulmans habitualment utilitzen sures cal·ligrafiades para decorar les mesquites o les seves cases.

El jihad

El jihad és un dels conceptes més ambivalents de l’Islam. Sovint s’ha interpretat com una crida a la “guerra santa” contra els infidels, aquells que no són musulmans. Històricament, el terme de “guerra santa” ha estat una de les traduccions més usuals d’aquesta paraula. No obstant, el concepte realment significa “esforç personal especial a favor de l’Islam”. Aquest esforç és una lluita contra l’enemic que tota persona porta al seu interior i contra l’enemic exterior que apareix quan l’Islam és atacat. Per l’Islam, en contra del que l’imaginari creu o les postures adoptades per alguns grups islamistes radicals, només es justificable la guerra quan és d’autodefensa. En qualsevol cas, l'ús que l'islamisme polític ha fet d'aquest terme ha desvirtuat el seu sentit original.

L’aportació política del fet religiós

El fet religiós s’ha tornat a colar en una campanya electoral. En aquesta ocasió, el Partit Socialista fa servir una imatge que evoca a un sacerdot de confessió indefinida. Això és el de menys, perquè el que és cert que la seva aparició evoca al fet religiós i, de totes les possibles confessions, la seva apariència recorda a la un capellà cristià. Aquest recurs comunicatiu el trobo desafortunat i improcedent. Penso que es una caricatura d’una situació més complexe que voldria referir-me ara en to positiu.

La religió té una aportació positiva a la política que l’anunci no esmenta. El fet religiós, enlloc de ser objecte d’escarni, pot ser subjecte actiu per la millora de la governabilitat de la societat. ¿Quines són les aportacions que les religions poden fer a la governabilitat de la societat?. Permetin enumerar-ne algunes. No hi són totes, però crec que hi ha les mes consistents.

1. Les dinàmiques obertes per la diversitat religiosa eduquen l’amistat entre les persones i el respecte a les pluralitat de les creences. Valors molt superiors a l’anomenada tolerància.

2. L’aportació d’una visió espiritual de la vida que ajuda a ampliar l’horitzó de la identitat de la societat. Aquesta dimensió espiritual es contraposa amb la idea de que només té rellevància social tot allò que està relacionat amb la raó.

3. Existència d’uns valors religiosos, comuns en totes les tradicions religioses, que poden intervenir en el procés de regeneració de l’acció política per tal de superar l’important fenomen de desafecció política. En el cas dels cristians, té sentit parlar de la caritat política.

4. Les religions ajuden a estructurar i vertebrar la societat.

5. Les diferents religions aporten identitat als individus dins d’un context de profund relativisme moral.

6. Les institucions religioses contribueixen a crear capital social a través de la creació de xarxes de relacions humanes.

7. La majoria de tradicions religioses ajuden a crear un acolliment càlid als immigrants.

8. La nova comprensió del fet religiós aporta prous elements per repensar com han de ser les relacions entre l’Estat i el fet religiós. Hi ha prous elements per considerar que es pot repensar el sentit del principi de laïcitat.

Davant d’aquesta possibilitat ¿quina ha de ser l’actitud dels estrategues electorals davant el fet religiós i les tradicions religioses?. Probablement, podríem arribar a la senzilla conclusió de que no tot és adequat (1) per guanyar unes eleccions.

(1). En el post original feia servir el terme lícit. Penso que el mot no és apropiat per qualificar el que volia dir, sobretot per la remissió a un aspecte jurídic que no era la meva intenció. Crec que és més coherent el mot adequat. Per la qual cosa he procedit, per evitar qualsevol interpretació errònia la seva substitució en el post original.

Islam - Part VIII

La xària

L'Islam no pot considerar-se només com una religió relaciona l'individu amb Déu. És una religió social que condiciona la persona d'una manera global, tant en les seves relacions amb Déu com amb tota la diversitat de relacions socials. Per això l’Islam regula totalment la vida dels musulmans a través de la xària. La xària (Šarī‘ah, via o senda) és el dret islàmic compilat entre els segles VIII i X a partir de l’Alcorà i de la Sunna. La paraula xària significa literalment "camí cap el manantial". En el context occidental la xària s’interpreta com la llei islàmica. En els països islàmics, com Aràbia Saudí, els Emirats Àrabs Units, Qatar, Oman, Iran, Pakistan, Afganistan, Algèria, Egipte, Sudan, Nigèria i Somàlia, la xària és la base del Dret Civil; en altres, és una font de referència important.

La xària ordena tots els aspectes de l’existència humana. Res s’escapa al control de xària perquè en ella hi ha resposta a totes les qüestions que una persona pugui formular-se al llarg de la seva vida. La xària és un codi religiós per viure. Es un codi detallat de la conducta on s’inclouen normes relacionades amb el culte, criteris morals i sobre la vida, allò que es pot fer o no, i el que es el bé i el mal. Els països islàmics la xària ordena la vida política, econòmica, cultural i social. La llei islàmic ofereix a les persones les pautes concretes per aconseguir la pròpia salvació. Pel caràcter generalista de la llei islàmica no hi ha distinció entre la vida religiosa, política i social.

Islam - Part VI

La Sunna i els hadiths

Si l'Alcorà és una de les dues bases fonamentals de l'Islam; l'altra és la Sunna (camí) on es recullen els hadith, narracions dels fets i dites donades per Mahoma durant la seva vida i que es consideren exemples a seguir pels musulmans. Si 'Alcorà és la paraula exacta de Déu, la Sunna només són les paraules i les accions de Mahoma, inspirades en la divinitat. Per això la Sunna integra el que es considera la tradició musulmana. En el segle IX es redactaren les sis grans compilacions dels hadiths acceptades pels sunnites. Els anomenats muhaddith són els transmissors dels hadiths; són persones considerades expertes en els estudis dels hadith.

Islam - Part V

Alcorà

L’Alcorà (al-Qurān) és el llibre sagrat dels musulmans. Els musulmans defineixen l'Alcorà com el missatge d'Al·là a la Humanitat, transmès a través d’una cadena que comença en Al·là, que continua amb l'arcàngel Gabriel i s'acaba en el Profeta Mahoma. El contingut de l'Alcorà fou revelat a Mahoma durant un període de vint-i-tres anys, entre el 610 i el 623, el Profeta tenia quaranta anys quan rebé la primera revelació i seixanta-tres en la darrera. Els musulmans consideren que l’Alcorà no expressa paraules humanes sinó que el seu contingut, lletra per lletra, l'ha fixat Déu mateix. Com que el profeta Mahoma és el darrer missatger d’Al·là, l’Alcorà és el darrer missatge que Déu ha enviat a la humanitat.

L’Alcorà està dividit en 114 sures o capítols. A excepció de la primera sura, que és una breu pregària que fa d'obertura del llibre, totes les altres estan ordenades no segons el seu contingut sinó per la seva longitud, des de la més llarga a la més curta. Com que les sures més llargues fan referència a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són les que es troben al final de l’Alcorà i les més modernes, al principi. Cada sura té la mateixa estructura formal. Primer hi ha un encapçalament que és el títol, per lo general relacionat amb alguna paraula important de la sura. A continuació ve la basmala, que és una fórmula ritual que diu: “En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós;” (bismi l-lāhi r-rahmāni r-rahīm). La novena sura, At-Tawba (la Retractacció), és la única de tot l’Alcorà que no està encapçalada per una basmala. A continuació de la basmala hi ha una indicació si la sura fou revelada a Medina o a la Meca, i sobre el nombre dels seus versos, que pot anar des de tres fins a dos-cents vuitanta-sis. En alguns casos també s’assenyalen unes lletres, però no se’n sap quin és el significat. Les sures foren revelades en dos moments de la vida del profeta Mahoma, la Meca i Medina. Les revelades a la Meca corresponen al primer moment de l’Islam, mentre que les de Medina ho foren després de l’Hégira quan els primers musulmans hagueren de fugir de la Meca a causa de la persecució a que estan sotmesos.

Les sures estan formades per un numero variable d’aleies (ãiah singular, plural ãiãt) de longitud variable. La paraula aleia és d’origen hebreu i vol dir senyal o signes. Es considerea que les aleies són els versets de l’Alcorà. Totes les aleies estan numerades. La majoria de sures revelades a la Meca són mes curtes, els seus versets són també més curts i l’estil del text resulta molt proper al de la prosa rimada, comú entre els àrabs del segle VII. A mesura que els versos es fan més llargs i s’allarguen les sures, hi ha menys rimes. També s’observa un important canvi d'estil en el llenguatge. Les considerades cronològicament primeres sures estan escrites amb frases curtes, expressions vives i són molt poètiques; mentre que les darreres esdevenen cada vegada més detallistes, complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Les cronològicament darreres sures corresponen al moment en que a Medina s’organitzà l’estat musulmà per això les sures són més llargues perquè tenen molt contingut normatiu. La forma en com es confeccionà l’Alcorà, en moments i circumstàncies diferents, fa que es donin algunes incongruències en el text. Per exemple, hi ha prescripcions religioses o legals que varien segons de quina sura es tracti.