Apunts per un temps de consens i pactes

És evident que una part dels catalans han votat clarament a favor de les forces polítiques que proposaven endegar el procés per la independència de Catalunya. Aquest opció ha estat superior als que clarament s’hi oposaven. Dins del bloc dels anomenats independentistes hi confluïen diferents sensibilitats polítiques i socials expressant nítidament la transversalitat de les opcions independentistes. La unitat política dels partidaris de la independència és una bé a no malmetre per evitar els greus errors del passat del catalanisme polític.

Sóc conscient que, si bé Junts pel sí s’emportà la immensa majoria del vot independentista aquesta és insuficient per formar govern, es necessita pactar amb la CUP que la votació popular li donà un paper cabdal alhora de determinar que pot ser el proper president de la Generalitat. Però la ciutadania ha donat també un clar missatge en relació a quines són les seves preferències sobre qui ha de ser el futur president de la Generalitat. És d’agrair que les formacions independentistes hagin estat clares en les seves posicions en relació a les preferències per ocupar la presidència de la Generalitat. Aquesta transparència en les posicions pot ajudar a trobar l’acord. Però no es pot ignorar que la immensa majoria ha expressat confiar en que Artur Mas segueixi liderant el procés cap a la independència de Catalunya. En cap moment es pot deixar de banda aquesta clara expressió dels votants de Junts pel sí.

Per arribar a un acord per investir el futur president de la Generalitat, cal generositat, responsabilitat i mesura per totes les parts. Responsabilitat alhora de llegir els resultats electorals i no tensar les negociacions més enllà del que és raonable. Les forces independentistes han de comprendre que pel bon èxit del procés de construcció de la independència de Catalunya no és el moment de retrets, ni és el temps per resoldre les contradiccions o antagonismes de la societat catalana. També cal mesura per entendre el sentit del suport que els catalans han donat a les forces independentistes. Els partits guanyadors no poden ni duen segrestar la voluntat dels electors, ni poden atribuir-se interpretar les intencions dels seus vots. Caldrà enorme generositat per superar les diferències i trobar les millors solucions que permetin mantenir-se fidels a la voluntat dels electors expressada en el joc de majories i minories.

L’administració política dels resultats electorals ha de ser entesa pels electors i no provocar confusió entre aquells governs estrangers en relació al lideratge del procés endegat polític. És indubtable que Artur Mas és un capital polític que les forces independentistes no en poden prescindir. La seva habilitat en la gestió del temps polític i alhora d’articular l’estratègia adequada ha permès a les forces independentistes tenir uns resultats extraordinaris el passat 27S. Ara s’obra un temps polític dens on cal prendre les adequades decisions polítiques que permetin ampliar al màxim majoria favorable al procés cap a la independència. Tenint establer clarament aquest horitzó no és pot renunciar a oferir a alguns partits que estan avui fora de la majoria guanyadora en les eleccions, la possibilitat de trobar uns punts de consens per facilitar que el procés de transició cap a la independència es fa garantint la màxima transparència i l’acord per resoldre els greus problemes creats per la crisi econòmica. En aquest direcció, tindria sentit proposar un ampli pacte nacional i social que contempli incorporar de nou en l’agenda política l’exercici del dret a decidir acordat amb l’estat espanyol seguint les pautes marcades pel referèndum escocès, i les mesures socio-econòmiques urgents per trobar una sortida positiva a la crisi econòmica. 

¿Es pot imputar al president Rajoy?

Vull entendre el que passa. M’agradaria comprendre el perquè de tot plegat. Però se’m fa difícil. Em trobo que al president Mas és imputat per facilita que els catalans poguéssim votar; mentrestant un altre President, en Rajoy, màxim responsable de l’Administració Pública de l’Estat que no ha facilitat el vot dels catalans en l’estranger, no li passa res. Segueix tan tranquil com si aquesta anomalia no mereixés cap atenció. Després de molts anys en el món de la política he entès que no hi ha res que sigui gratis ni que les coses siguin per casualitat. L’elecció de la data per la declaració del president Mas resulta més que sospitosa. Fer-ho coincidir amb el dia que es commemora els 75 aniversari de l’afusellament del president Companys és de molt mal gust i de molt mala baba. No hi ha cap casualitat i l’efecte que es vol aconseguir és estimular perverses associacions mentals. Una altra anomalia és que el diari la Razón anunciés dies abans de les eleccions del 27S el calendari d’aquesta imputació. Ves per on, el diari més ben connectat amb les parts anònimes de l’Estat tenia la notícia den exclusiva. Tampoc és una casualitat. La darrera barbarit, i molt preocupant, és que el ministre de Justícia (poder executiu) fos qui justifiqués el calendari de la declaració (poder judicial). Greu confusió de plans de responsabilitat que qüestiona la necessària separació de poders.

Tornant al començament, ¿per què no imputar al president Rajoy per incompliment de la Constitució espanyola. El text constitucional diu amb tota claredat: "són electors i elegibles tots els espanyols que estiguin en ple ús dels seus drets polítics. La llei reconeixerà exercici del dret de sufragi als espanyols que es trobin fora del territori d’Espanya i l’Estat els el facilitarà" (article 68.5). Com que el que es diu és prou clar ¿per què no actua el Tribunal Constitucional davant la flagrant negligència de l'Administració Pública que no ha fet el que diu la Constitució? ¿per què aquest tribunal, que tan zel té per totes les coses dels catalans, no esbrina si el president Rajoy és responsable de que no hagin pogut votar els catalans que estan a l’estranger?. La mateixa Constitució, en l'article Article 103 1, proporciona una directiva clara que pot servir de referència per aclarir aquestes qüestions. En la carta Magna es diu "l’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret". Davant d’aquest text penso que el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, que té la responsabilitat que l'Administració Pública sigui eficaç, no ha facilitat que molts dels 200.000 catalans a l'estranger podessin votar exercint el seu dret constitucional. També en aquest punt el president Rajoy incompleix la Constitució en l'exercici de la seva responsabilitat política de govern. ¿Actuarà el Tribunal Constitucional?, ¿actuarà el fiscal general de l’Estat?.

Evitar errors del passat

La victòria d’ahir, salvant totes les prevencions en relació al temps passat i del context, m’ha evocat el triomf de Solidaritat Catalana l’any 1907. La Solidaritat Catalana fou el primer gran moviment unitari català sorgit l'any 1906. Aquest gran moviment polític uní circumstancialment diversos grups polítics nacionalistes catalans dretans, carlins i republicans, que tenien en comú el seu catalanisme, des de posicions polítiques força divergents. Aquest moviment fou una resposta a les reiterades agressions a Catalunya per part del govern de l’Estat davant les quals la burgesia catalana assumí que per consolidar la seva hegemonia política calia transformar el propi estat. Si en un primer moment la solidaritat era una resposta defensiva, tot seguit passà a ser una coalició electoral guanyadora. Les eleccions del 21 de juliol de 1907 foren el gran triomf de Solidaritat Catalana amb el 67% de vots i 41 escons dels 44 que s'elegien. Però, un cop arribat al poder ràpidament es posaren de manifest les diferències dels grups de la coalició. Les seves tensions facilitaren que les eleccions parcials del 1908 fossin guanyades pels els lerrouxistes. Les tensions anaren a més i els partits que formaven la lliga solidària es presentaren per separat a les eleccions provincials de 1909.

És evident que aquesta no és la situació d’ara, però hi ha un patró comú amb el que passà a inicis del segle XX i el moment política que es viu a Catalunya. La unitat de la solidaritat fou efímera, però positiva. Solidaritat Catalana no fou una simple aliança tàctica per conquerir més poder polític; en bona mesura, fou un assaig per provar si la unitat política permetia superar les contradiccions entre els partits de la coalició. En aquells moments això no fou possible. Les tensions internes en relació a quan s’havia d’aconseguir l’autonomia política de Catalunya dinamità l’aliança. Per uns, aquesta autonomia estava a la fi d’un procés, per altres era condició sine qua non per començar a endegar el procés. Aquesta diferent percepció de la realitat, junt a altres factors, provocaren la fi de la Solidaritat Catalana. Malgrat el seu fracàs, l’experiència fou positiva en quan a exercici pràctic del pactisme català.

Ara no és el moment de repetir les errades del passat i saber mantenir viva la unitat de les forces independentistes que han dut a la seva majoria parlamentària. Cal anar més lluny del moment present vencent tots els esculls que hi ha en el camí. És temps per la gran política, no pel regateig i l’espiada tàctica. Cal defensar la unitat de les forces independentistes perquè la unitat, en si mateix, és un valor polític que desconcerta a cultura política imperant a la capital de l’Estat. A Espanya impera la cultura del no pacte; són experts en la confrontació, la bronca i l’escridassada. A Catalunya tot és diferent. Gràcies a la cultura del pacte, tan arrelada a la història política de Catalunya, la victòria ha estat indiscutible.

¿Què cal fer? Arribats on estem ara, i des de la força moral que donen els resultats, les forces guanyadores podrien proposar ampliar encara més l’acord polític per la independència procurant sumar-hi a sectors d’algunes forces parlamentàries que són favorables el dret a decidir. El mateix dret a decidir podria ser una via a explorar per assolir aquest  objectiu. El mateix acord de full de ruta no tanca aquesta possibilitat quan diu, quasi al final, “mantenir una actitud expectant respecte l’alternativa d’un referèndum vinculant per part de l’Estat espanyol sobre la independència de Catalunya”. Els resultats del 27S legitimen a les forces guanyadores a explorar la possibilitat de celebrar un referèndum, seguint a l’estil d’Escòcia, per poder comptar, a partir d’una pregunta clara, quantes persones estan realment a favor de la independència i els que no. Si l’Estat tanca definitivament aquesta porta aleshores cal seguir aplicant les estratègies previstes en full de ruta.

Nit d’esperança

Escric el blog quan encara tot està molt imprecís, tot i que s’ensuma que el sobiranisme tindrà un resultat excel·lent, malgrat la negativa del govern de l’estat a que els catalans podem expressar-nos diàfanament en un referèndum per la independència. En aquestes alçades de la nit he recordat unes idees llegides al meu bon amic Agustí Colomines en el seu llibre Pàtria i progrés. Diu el professor Colomines que el catalanisme des de 1901 s’ha anat topant reiteradament  amb l’essencialisme nacionalista espanyol que temia que les reivindicacions dels catalanistes afeblissin “la unitat de la pàtria” a més d’alterar un ordre natural derivat de la jerarquització de les formes de socialització de les persones: la família, el municipi, la nació i l’estat.

El nacionalisme espanyol considerava aquesta jerarquia immutable i per la lògica interna xocava amb les pretensions del catalanisme que volia trencar aquesta manera d’entendre les coses. Des de llavors el catalanisme ha anat progressant i evolucionant des d’unes visions no separatistes fins a la situació actual on la independència esdevé una opció política desitjable. Part del mèrit d’aquesta evolució ideològica i política es deu, paradoxalment, les pors del nacionalisme espanyol que no entengué mai la possibilitat de la viabilitat regeneracionista que es proposa des de Catalunya. Un cop tancada aquesta possibilitat, i davant l’obstinació profunda de negar que els catalans tinguessin consideració de subjecte polític, s’ha estimulat l’ampliació de les bases polítiques de l’independentisme. 

Els pecats del cardenal Cañizares

Sé que sóc pecador, molts més del que voldria. Ho assumeixo i per això sovint entono el Miserere i demano perdó, i faig propòsit d’esmena. Admetre-ho em permet parlar dels pecats dels demés amb certa propietat, doncs abans de la palla en ull aliè sé reconèixer la biga en el meu ull. He dit tot això per parlar del cardenal Cañizares i la seva vigília per la unitat d’Espanya i, especialment, de la seva afirmació que Déu "vol la unitat, és el que li és grat, encara que ens obstinem a obrar el contrari, per raons que res tenen a veure amb l'Evangeli" i ha destacat que la seva homilia no era un acte polític, sinó d’afirmació de fe en Déu. El primer pecat que crec que ha comés el cardenal Cañizares es fer servir el nom de Déu en va. La doctrina catòlica explica que prendre el nom de Déu en va significa malgastar el nom de Déu, buidar-lo de sentit i banalitzar-lo. Cada cop que una persona esmenta sense sentit el nom de Déu vulnera el segon manament dels seus manaments. La tradició cristiana adverteix que els creients Déu no poden jurar en fals en nom del Senyor en fals perquè això és fer servir a Déu per donar suport a una mentida (Lv 19,12)

Amb tota la humilitat que em dóna saber-me pecador, m’atreveixo a afirmar que el cardenal Cañizares ha pecat al pensar que Déu vol la unitat d’Espanya. Segons les seves paraules en la homilia els cristians no es poden desentendre del que passa a Espanya: "qui s'atreviria a dir, assenyadament, que li és aliena a l'Església la situació delicada que travessem?, que no li importa? o que no ha de ficar-se en aquestes qüestions de la situació actual en la nostra pàtria?". Per això, continuà el cardenal Cañizares, “cal pregar uns pels altres, pregar per Espanya i la totalitat dels seus pobles i les seves gents i pregar com la major prova de caritat i proximitat nostra, com el millor que podem fer per tots aquells que formem aquest noble i gran poble d'Espanya gestat durant segles en unitat veritable". Francament, llegint el que va dir el cardenal arquebisbe de València no he pogut resistir la temptació d’evocar a dos altres cardenals de l’Església catòlica espanyola, el cardenal Pla y Deniel, y el cardenal Segura, per cert, dos eclesiàstics catalans que, en els anys 30 del segle passat, contra l’opinió d’un altre cardenal català, Vidal i Barraquer, aportaren part de la línia argumental per justificar el cop d’estat del general Franco. No crec que el pensament del cardenal Cañizares estigui massa allunyat d’aquells eclesiàstics que convertiren una guerra civil en una creuada a favor de la fe cristiana. 

Els invisibles

La campanya electoral ha arribat a la seva fi. Després d’uns dies de frenètica activitat, intensos debats i alguna sobrecàrrega informativa, el silenci informatiu dominarà tota la propera jornada. Aprofitant que estava fora de Barcelona vaig assistir a l’acte final de campanya en un poble del Baix Empordà relativament gran amb un alt índex d’immigració (un 23,5%), provinent dels inicis dels grans fluxos migratoris de les últimes èpoques i fàcilment identificable perquè bona part d’aquestes persones són d’origen magrebí. Aquestes persones són ben visibles en el poble, tant per la seva vestimenta com per la parla, però també bona part de les segones generacions són dependents en alguns comerços locals on atenen als clients amb català empordanès.

Va sorprendrem, i molt, que en la plaça del poble, força plena i animada, no hi haguessin persones que poguessin relacionar-se amb aquesta immigració. Però tampoc els diversos oradors, alguns força emotius, i tot que un d’ells era d’origen d’una altra comunitat d’Espanya, ningú esmentà la realitat de la diversitat de la societat catalana i la necessitat que els nous catalans formin part de la nova Catalunya. Al llarg de la campanya he tingut la sensació de que els missatges electorals no han estat prou sensibles a atraure els vots dels nous catalans. Per més que algun candidat, algun moment i de manera indirecta, ha parlat d’aquests nous catalans, la majoria de propostes comunicatives no als ha tingut presents. L’absència dels nous catalans en els missatges de campanya és un dèficit important i un problema per garantir el seu sentiment de pertinença a la nova Catalunya que es vol construir. Tinc la sensació que són catalans encara massa invisibles.

El govern de l’Estat ignora el principi de subsidiarietat

Notícia alarmant segons ha destapat el diari ARA, el govern de l’Estat vol modificar per reial decret el criteri d’assignació dels diners amb finalitats socials receptats a través de la declaració de renda dels ciutadans. Només tindrien dret a accedir a aquests diners aquelles entitats que tinguin un àmbit d’actuació a nivell de l’Estat. Si s’apliqués aquesta decisió, 61 entitats catalanes de treball social es quedarien sense rebre les aportacions via IRPF que l’any 2015 han estat 12,8 milions d’euros. Aquesta greu decisió, si es materialitza, és un pas més en el procés de tornar a situar sota el control de les visions centralistes el que l’Estat havia descentralitzat en els àmbits autonòmics. És evident que a Espanya hi ha avui governants que tenen una dificultat objectiva per comprendre el significat del model d’Estat consagrat per la Constitució de 1978 i els efectes del model competencial desenvolupat posteriorment. És sorprenent adonar-se que aquests governants, que en altres qüestions es declaren profundament constitucionalistes i exigeixen que els demés també ho siguin, són els primers en incomplir el sentit de la pròpia Constitució o les pròpies sentències del Tribunal Constitucional.

En el marc mental de molts governants espanyols no hi ha cabuda per allò que preconitza la Doctrina Social de l’Església catòlica: el principi de la subsidiarietat. La subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Segons aquesta doctrina “és injust remetre a una societat més gran i més alta allò que es pot fer des de les comunitats menors i inferiors” per la qual cosa “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors”  (compendi DSE 186). Em sembla paradoxal que l’actual govern d’Espanya, molt procliu a evidenciar que combrega dels postulats catòlics, no sàpiga aplicar en les seves accions de govern el sentit moral de la proposta de subsidiarietat de la Doctrina Social. No aniria malament que els governants entenguessin que la Doctrina Social no és un dictat de normes, sinó uns principis generals que poden servir pel bon govern de la societat.

Mare de Déu de la Mercè

Barcelona està de Festa Major. La commemoració de la verge de la Mercè convoca a tots els barcelonins a aturar les seves activitats i gaudir d’un dia festiu que, a més, la ciutat es muda i s’engalana perquè és el dia de la seva patrona. Aquesta festivitat és una bona ocasió per recordar el paper històric de l’ordre dels mercedaris. El seu testimoni a favor del rescat dels captius els honora perquè és un exemple clar de com es pot retornar  la dignitat a unes persones que sofreixen. El patronatge de la verge de la Mercè és un reconeixem de la història de solidaritat i testimoni d’amor que hi ha al darrera d’aquesta Marededéu.

Com a barcelonins hauríem d’estar orgullosos que un barceloní, Pere Nolasc, tingués la iniciativa de fundar en el segle XIII l’ordre la Mare de Déu de la Mercè per a la Redempció de Captius, els mercedaris. Avui, que ens trobem commoguts per la situació dels refugiats de l’Orient Mig, l’exemple de Pere Nolasc és evocador de la misericòrdia i la solidaritat fetes realitat. Per això, quan la ciutat s’atura per fer gresca i celebracions lúdiques, no està de més que també es recordin els nombrosos testimonis de caritat pràctica mostrada per alguns dels seus conciutadans. Fer-ho, honora el record i el gest de qui és capaç de donar-li el valor que li pertoca. Aquest any, les autoritats municipals barcelonines, alhora de dissenyar la festa s’han oblidat de reconèixer aquesta dimensió de la festa. És una llàstima perquè els barcelonins necessitem que se’ns recordi el sentit del nostre passat i el perquè fem festa el dia de la verge de la Mercè. Les tradicions religioses, a més de tenir sentit pels creients, formen part també de la rica  popular barcelonina com moltes de les que es faran durant els dies de festa a la ciutat

Sense maletes, però amb papers

La càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona organitzà, conjuntament amb la Fundació Solidaritat UB i amb la col·laboració de diverses entitats socials, diàleg sobre “La crisi dels refugiats a debat: entre el dret d’asil i l’acollida”. Els ponents: Eduard Serra, Àngel Miret, Francesc Mateu i Maria Alba Gilabert intentaren respondre a les següents preguntes: ¿Per què Europa ha estat en fora de joc en la crisi dels refugiats? ¿quin és el futur d’aquests refugiats? ¿quina responsabilitat han d’assumir els països europeus davant dels refugiats? ¿hi ha diferència entre refugiats i immigrants econòmics?. Tot seguit resumeixo algunes de les idees dites per els diferents participants en el debat.

Totes aquestes preguntes no tenen fàcil resposta perquè no existeix un marc jurídic internacional idoni per emparar la solució a aquests problemes. Europa ignorà reiteradament, per exemple que en la Mediterrània durant el que va de l’any 2015 han mort 3000 persones, o que en alguns països de l’Orient Mig hi ha més de 8 milions de desplaçats de Síria que esperen venir a Europa. Al clam del papa Francesc: “això és una vergonya” cap país feu res per donar-hi una resposta. Encara estan discutint. L’asil és un dret reconegut internacional i el país que rep la petició d’un refugiat té l’obligació de donar-hi resposta. Davant la petició d’asil es posen en marxa uns mecanismes regulats pel dret internacional, pacte de Ginebre de 1951 i els pactes de New York de 1969; mentre que la immigració és un problema regulat només per les normes internes de cada país perquè a Europa no té una política comuna. Aquesta distinció marca l’enfocament que cal donar al tema de l’asil davant les immigracions econòmiques.

La situació dels refugiats a Europa esdevé un problema per la peculiar manera d’abordar el tema mostrat per les autoritats alemanyes. Aquest país vol seleccionar els refugiats i quedar-se les persones més qualificades. En les imatges dels refugiats desplaçant-se sorprèn veure que van lleugers d’equipatges. Són persones que viatgen amb lo just perquè moltes d’elles poden comprar en els països d’acollida el que necessiten. La majoria porten els seus documents d’identitat i passaports. Molts d’aquests refugiats són persones cultes, amables, preparades i amb una gran coneixement d’idiomes, especialment l’anglès. Es desplacen perquè fugen de zones en conflicte. Tot i que molts manifesten que el seu asil és temporal, és més que probable que arrelin en el país d’acollida i no hi hagi retorn. Els mitjans de comunicació han contribuït a pensar que la majoria d’exiliats són sirians, però la realitat és que només un 40% de persones provenen de Síria; la resta són de molts països en conflicte, tant a Orient Mig com a Àfrica. Hi ha molts diversitat entre els refugiats. La necessitat de fugir ha afavorit l’aparició de màfies que trafiquen amb persones. És un gran negoci que reporta a una persona poder guanyar 20.000 euros a la setmana. La millor manera de combatre aquest fenomen és facilitar l’accés a Europa des dels propis camps de refugiats. Això acabaria, de soca rel amb el tràfic de persones. Quants més murs s’aixequen a Europa per impedir l’arribada de refugiats, més beneficis fan els traficants de refugiats.

La diversitat dels refugiats és, en un principi, un problema pels països receptors per la complexitat del procés d’acolliment. Cal prestar molta atenció a l’atenció psicològica dels refugiats. Són persones molt marcades per la tragèdia. És cert que les imatges dels refugiats i la retransmissió d’algunes situacions dramàtiques han generat un ampli moviment de solidaritat ciutadana. Però el problema dels refugiats s’ha de resoldre per la intervenció dels professionals de  les institucions públiques en col·laboració amb les entitats socials. Els ciutadans commoguts pel dramatisme d’algunes imatges poden canalitzar els seus sentiments acollint les persones que avui malviuen en el carrer de les grans ciutats, no cal mobilitzar-se només pels refugiats. El govern de Catalunya està  preparat per acollir el contingent previst de 3.000 refugiats, en el cas que la seva arribada sigui ordenada i en el termini de dos anys tal com es preveu ara. Catalunya ho pot fer perquè hi ha professionals preparats: l’any 2014 es varen acollir 100.000 nous vinguts amb la immigració que han estat incorporats en els sistema de benestar català. L’acolliment dels refugiats pot ser un gran problema si els desplaçament de refugiats es desborda més enllà del contingent de 120.000 persones previstes. Si els més de 8 milions de persones desplaçades de Síria amb motiu de la guerra es proposen anar a Europa, llavors el problema serà enorme. Cal estar-hi també preparats per assumir-lo. 

Cal anar més enllà de l’acolliment i tornar a activar les polítiques positives de cooperació les quals han de tenir un component de desenvolupament, però també una dimensió de regeneració democràtica. Per evitar repetir noves situacions com les que s’estan vivint cal actuar en els països d’on fugen els refugiats. Cal fer-ho per preservar la seva dignitat i perquè si la perden també la perdem una mica nosaltres.

Revocació per incompliment electoral

Vaig seguir amb molta atenció el darrer debat electoral de tots els candidats de les eleccions del 27S. Vaig quedar-ne decebut per la inutilitat d’aquests tipus d’esdeveniments. Allí cadascú explicà el que li venia en gana, deia el que li havien dit que havia de dir, vingués a to o no, i tots reblaven les idees una i altra vegada. Fou desagradable comprovar que alguns dels participants foren enormement mal educats. En alguns moments era impossible entendre res del que es deia pel soroll que produïen les veus de tots parlant alhora. Una pèrdua de temps i d’esforços per intentar convèncer els indecisos, en el supòsit cas que aquests miressin ahir la televisió pública.

Les eleccions haurien de tenir més de contracte social que de mercadotècnia i les campanyes electorals haurien de servir per explicar la lletra petita, i la grossa, d’aquest contracte. Les campanyes no poden ser un simple exercici de marketing polític basat en una bona comunicació, unes encertades imatges i un seguit d’ocurrències, o exabruptes a l’adversari. Els que pensen això justifiquen que en una campanya electoral val tot i defensen que qualsevol promesa, per més irrealitzable que sigui, pot ser útil per seduir als votants. Després, quan la realitat exigeix una dura correcció del promès sempre s’apel·la a la duresa de la política, les dificultats de la negociació i, quan s’acaben aquestes excuses, s’afirma que les culpes sempre les tenen els altres. L’elecció política, i això és l’acte que comporta depositar una papereta en una urna, hauria de ser una variant del contracte social tant present en les teories de ciència política. Gràcies al contracte, les persones que l’han subscrit són fidels als acords presos i a la confiança depositada entre parts. Tot contracte social, segons les teories clàssiques, té unes clàusules on s’expliciten els drets i deures dels individus, regulades per les clàusules del contracte social; i l'Estat, entitat que ha de fer complir el contracte.

Les eleccions s’haurien d’entendre des d’aquesta perspectiva contractual. Així les persones que han signat el contracte, explicitat en forma de vot, haurien de poder denunciar al partit depositari de la seva confiança en el cas de flagrant incompliment. La ciència política tradicional preveu que, en el cas que passi això, l’elector al final del cicle legislatiu té la possibilitat de retirar la confiança quan decideix no tornant a votar a aquesta força política. Però això és insuficient. Caldria estudiar la possibilitat de revocar, més a curt termini aquesta confiança a través d’un mecanisme seriós i sòlid, per evitar-ne la seva trivialització. Seria com articular una moció de censura feta no pels partits de l’arc parlamentari, sinó pels electors. Suggereixo estudiar aquest possibilitat com una de les propostes de regeneració democràtica.

La manipulació de la immigració

En totes les campanyes electorals hi ha moments gloriosos en els quals els candidats diuen tonteries, algunes bastants gruixudes, tot i que es justifiquen després aduint l’enaltiment de les passions que provoquen els debats i els mítings. Però, la sorpresa és majúscula quan es constata que alguns candidats el que diuen s’ho creuen de debò perquè ho repeteixen en altres ocasions molt més tranquil·les i calmades. Això és el que li passa a Xavier García Albiol quan parla de la immigració. Aquest dies, per exemple, el candidat popular ha acusat “el govern de Mas de fomentar la immigració musulmana (sic) perquè, en no conèixer el castellà, les persones nouvingudes aprendrien català”. Una autèntica barbaritat, mentida i trencament de l’acord implícit de que el tema de la immigració no entra en campanya. El dia següent a aquestes manifestacions, el mateix Albiol, després d’escoltar unes declaracions de la dirigent popular Andrea Levy, matisà les anteriors afirmacions dient que els llatinoamericans són més fàcil d’integrar perquè tenen uns patrons culturals més similars als nostres.

Les afirmacions de García Albiol és un mantra que els populars han repetit en múltiples ocasions, tot i que ara, acusant al govern de Mas han pujat un esglaó en la seva visió ètnica del tema de la immigració. Si el candidat popular hagués consultat les estadístiques d’Indescat hauria comprovat que la immigració majoritària a Catalunya no és la musulmana, com diu ell, sinó precisament la d’Amèrica Llatina. Primera mentida interessada escampada per García Albiol. En segon lloc, els fluxos migratoris, no són fàcilment controlables pels governs a no ser que hi hagin unes polítiques restrictives d’accés que no és el cas. Les paraules de García Albiol recorden les que pronuncià Viktor Orban, primer ministre hongarès, quan afirmà que calia frenar l’entrada de refugiats perquè eren musulmans i això aniria contra la identitat cristiana d’Europa. Dues opinions que tenen en comú el criteri de primar el valor ètnic i religiós alhora d’abordar el tema de la immigració.

És cert que la integració cultural dels immigrants llatinoamericans aparentment sembla més fàcil que altres col·lectius. Però García Albiol deu pensar que afavorint aquesta integració facilita la difusió, i imposició del castellà sobre el català, perquè aquesta és la llengua familiar dels immigrants. Aquesta visió demogràfica parteix de l’esperança que el pes de la immigració llatinoamericana acabaria imposant el pes del castellà en detriment del català. Aquest argument l’he sentit, en més d’una ocasió, en boca d’algun dirigent popular. El que el dirigents populars no tenen present és que les polítiques d’integració del govern de la Generalitat, al marge de quin fos el signe polític de la majoria de govern, han aconseguit que els llatinoamericans, com altres col·lectius, s’integren positivament a Catalunya i no fan de la llengua un problema, ni molt menys de l’ús del castellà una arma contra els catalans. És lamentable com, més enllà de les ocurrències electorals, hi hagi polítics que pensin que l’hostilitat contra la immigració dóna rèdits polítics.

La pàtria de la banca

Durant força temps els partits no independentistes i el propi govern de l’Estat han repetit, per activa i passiva, que les eleccions del 27S no eren cap plebiscit, sinó simplement unes eleccions normals al Parlament de Catalunya. Una i altra vegada se’n reien cínicament, especialment en les rodes de premsa ministerials, que els catalans no anaven a fer cap plebiscit. Doncs bé, sinó són unes eleccions plebiscitàries, ¿per què tanta hostilitat desencadenada des de les institucions de l’Estat i altres contra les eleccions del 27S? ¿per què tantes actuacions ofensives contra aquestes eleccions, si el propi discurs oficial i dels partits contraris a la independència ha estat minimitzar la importància de les eleccions?

L’Estat ha desplegat tots els seus recursos per generar un clima de por contra la possibilitat de la independència de Catalunya. Només cal repassar el que a anat succeint per adonar-nos les diferents tecles mogudes per les autoritats a fi d’atemorir els catalans. La més recent, és el comunitat de l’associació de bancs i de caixes d’estalvis. La seva amenaça d’anar-se de Catalunya si es proclama la independència és una prova d’aquesta agitació de la port promoguda des de l’Estat. Aquest comunitat és inaudit. Sempre he cregut que el capital no té pàtria i està allà on es pot fer negoci. La seva amenaça no és creïble perquè Catalunya és una clara oportunitat per les seves inversions i captació d’estalvis. Sorprèn la docilitat dels banquers en defensar els interessos de l’Estat i el seu error de càlcul. Les persones tenim memòria i a partir d’ara caldrà recordar com entitats financeres molt arrelades a la mateixa història de Catalunya s’han posicionat en aquests moments tan transcendents pel país. Llàstima que, en qüestió de les peles el catalans són més porucs del que ens pensem i poca gent té ganes de fer saltar la banca.

Estat Islàmic i refugiats

Durant aquests dies, la greu crisi dels refugiats d’Orient Mig ha propiciat l’aparició de diversos comentaris alertant el risc que l’Estat Islàmic aprofiti aquesta situació per infiltrar els seus terroristes a  Europa. La següent noticia s’ha escampat arreu: “Els serveis d'intel·ligència europeus amb informants en les xarxes de contrabandistes han constatat el pas de gihadistes uns llestos per actuar i altres amb l'excusa de veure les seves famílies, segons informa el diari britànic Sunday Express que eleva a 4.000 la xifra de terroristes enviats a Europa. L'Estat Islàmic ha confirmat la infiltració de les seves combatents com venjança pels atacs aeris de la coalició internacional liderada pels Estats Units ". Per donar-hi més autenticitat, una altra notícia d’agència deia: “el primer ministre anglès David Cameron va rebre una advertència del seu col·lega polític libanès Elias Bou Saab, ministre d'educació del govern del Líban: dels 20.000 refugiats que el govern anglès ha promès acceptar fins a 2020, pot haver 400 que en realitat siguin gihadistes entrenats en Síria. És el 2% d'infiltrats que el ministre libanès calcula respecte a les migracions cap a Europa”. ¿És cert? ¿o aquestes advertències poc contrastades formen part d’aquesta necessitat de temor que sembla que necessiten les societats occidentals?.

Les notícies que es tenen d’Estat Islàmic indiquen que les seves preocupacions són unes altres que emigrar a Europa. Els analistes d’aquesta organització terrorista constaten que en menys de 24 hores tres seccions de l'estat islàmic, les del Iemen, l'Iraq i Síria van compartir una sèrie de cinc vídeos a les xarxes socials on tots coincidien amb el mateix missatge: demanar als musulmans a no emigrar a Europa. David Thomson, periodista francès i autor del llibre "El gihadista francès" desxifra aquesta nova campanya de propaganda. Aquest periodista comenta que Estat Islàmic no està interessat en el tema dels refugiats, tot i que força temps que aquests existeixen en diferents campaments de l’Orient Mig. El primer cop que Estat Islàmic aborda aquesta qüestió és en el número 11 de la seva revista Dabiq on hi ha una secció dedicada a l’anàlisi de la crisi europea de migració i per il·lustra-ho fan servir la imatge del petit Aylan ofegat a una platja de Turquia. La tesi de l’Estat Islàmic és simple emigrar fora de les terres de l'Islam fora similar a cometre una apostasia. Thomson recorda que l'apostasia es castigada amb la pena de mort per l’Estat Islàmic.

Aquest periodista conclou que tota la línia comunicativa sembla estar orientada a recordar que sortir de l'Estat Islàmic, és estar exposat a la humiliació i la mort. La conclusió de Thomson, després d’analitzar els materials comunicatius de l’Estat Islàmic en els darrers vídeos és que aquesta organització terrorista insta als musulmans a no emigrar a Europa. La conclusió de Thomson contradiu bàsicament les informacions que ha estat circulant durant diversos dies de que els gihadistes s'infiltren entre la població de refugiats. Per Thomson l'Estat Islàmic està enviant, una i altra vegada, un missatge clar al seu poble i als seus seguidors: "S’ha ha d'emigrar d'Occident a les terres de l'Islam, no al revés. No prengui una decisió equivocada, ja que es posaria en perill”. Per tot això, la possibilitat que terroristes s'infiltren entre els refugiats segueix sent pura ficció, tot i les declaracions d'alguns polítics.

Comissió Islàmica d'Espanya

El govern de l’estat està disposat a posar ordre, manu militari, en el CIE, Comunitat Islàmica d’Espanya, després de més de vint anys de desgavell consentit. Des dels seus inicis el CIE fou una organisme bicefàlic perquè les diferents comunitats musulmanes a Espanya no es posaven d’acord per la qual cossa tenia dos secretaris generals cadescun d’una federació musulmana enfrontades entre si. La comissió permanent també era paritària, per la qual la institució representativa dels quasi 2 milions de musulmans d’Espanya era una organisme bloquejat. La CIE, creada a corre cuita per fer possibles els acords de cooperació de l’Estat amb la comunitat musulmana de 1992 estigué condemnada al fracàs, des dels seus inicis.

En un primer moment, el govern de torn l’any 1992, el PSOE, intervingué activament per crear aquesta comissió des del no res circumstància que afavorí, un cop constituïda, aquesta institució fou un caramel per Marroc per intentar controlar els marroquins que havien emigrat i així evitar que fossin un motiu de preocupació en la seva política interna. De forma simètrica, els contraris a la monarquia marroquina trobaren en la CIE una bona plataforma per projectar les seves opinions i agitar els marroquins de les comunitats musulmanes. Aquesta situació s’ha perllongat fins els dies d’avui tant en els diferents del PSOE com del PP. Cap d’aquests governs, en la seva política pública d’afers religiosos feu res seriós per canviar l’estat de la qüestió.

Ara, sembla que el govern de Rajoy vol canviar la situació. És evident que cal fer-ho, doncs bicefàlia era una anomalia que calia resoldre, el que probablement és menys encertat és la manera com es vol fer. Durant el govern Zapatero ja es feu un tímid intent d’acabar amb la fórmula dels dos secretaris, però la reacció de les comunitats musulmanes fou molt crítica perquè consideraven que era una ingerència de l’Estat en les organitzacions religioses i això vulnerable la llibertat religiosa constitucional. Hi havia, a com ara hi ha, opinions que consideren que, en el cas de bloqueig que impedeix exercir la llibertat religiosa, l’Estat ha d’intervenir. Opinions n’hi ha en tots sentits i el debat entre elles pot ser molt interessant per aclarir que cal fer els poders públics per garantir la llibertat religiosa dels ciutadans.

La manera com l’Estat ha decidit resoldre el tema ha disgustat a la comunitat musulmana perquè s’interpreta que és una actuació discriminatòria dels poder públics vers una religió. El mateix argument s’esgrimí anys enrere quan es volgué resoldre el tema. En el seu moment, algunes persones intentarem endegar una altra via que fracassà perquè, en cap moment, les autoritats públiques de llavors hi donaren suport. Algunes persones, des de Catalunya, proposarem que, en lloc de fer una modificació de la cúpula de CIE per via de decret, el que calia era endegar la creació de comissions musulmanes territorials a través d’eleccions democràtiques on les diferents comunitats escollissin els seus representants. Això comportava fer un cens, ordenar la representació i establir uns procediments electorals. Però pensàvem que era possible i que el moment era oportú. Un cop escollits aquests presidents territorials, per comunitats autònomes, eren ells els que, amb vots ponderats segons la dimensió de les comunitats que representaven, havien d’escollir la permanent de la Comissió Islàmica d’Espanya i els òrgans de representació. Era una visió federal enfront una comprensió centralista que volia imposar el govern del PSOE. Cal dir que, les autoritats del govern d’aquells moments s’oposaren durament a aquesta proposta i algunes persones rebérem algun toc d’atenció. Al final, no es feu res i, com a conseqüència de la inacció, s’ha arribat a la situació actual que sembla voler-se desencallar repetint els mateixos errors del passat.

L’infern de l’Orient Mig

Les imatges quotidianes dels refugiats deambulant pels països del centre Europa escapant des conflictes de l’Orient Mig evidencia una situació que porta anys covant-se i que ara ha esclatat de forma dramàtica. Aquestes persones fugen d’uns territoris en guerra. Bona part d’aquestes persones fugen de Síria, i en menor mesura d’Irak, per l’enfrontament entre l’Estat Islàmic i el govern dictatorial de Bashar al-Asad o els xiïtes iraquians. L’enfrontament endegat per l’Estat Islàmic no pot aïllar-se de les tensions existents a l’Orient Mig des de fa molt anys i de les polítiques dels països occidentals en aquesta zona, especialment Estats Units, Rússia i Israel.

Un petit repàs històric pot ajudar a situar aquest conflicte des d’una perspectiva de les tensions territorials. L’any 1973 els exèrcit àrabs d’Egipte i Síria s’enfronten en una guerra convencional amb Israel. Els conflictes dels anys 70 com la dècada anterior calia situar-los en la lògica de l’ocupació dels territoris palestins per part d’Israel com a resultat de la guerra dels Sis Dies de l’any 1967. L’any 1979 es produeix un fet que transformarà els equilibris polítics d’aquesta zona: el triomf de la revolució islàmica xiïta a Iran. Apareix un nou pol de tensió: el xiïtes d’Iran s’enfronten amb els sunnites d’Aràbia Saudita país sota la protecció dels Estats Units. Aquesta polaritat condicionarà, d’ara en endavant, totes les tensions de l’Orient Mig dels propers anys on es barregen aspectes religiosos, econòmics, geopolítics, culturals, etc...

Mentre aquests conflictes anaven consolidant-se, la resta del món assitia a la fi de la Guerra Fred i l’aparició d’un nou país, Rússia, que volia seguir mantenint les seves influències a l’Orient Mig sense renunciar a la seva política d’hostilitat als Estats Units.

L’estiu de 1990 Iraq ocupà Kuwait i un any després Estats Units s’enfronta amb el règim de Saddam Hussein i anys després, 2003, es produí l’enfrontament definitiu dels nord-americans amb els iraquians. Alguns dels conflictes actuals tenen el seu origen en aquesta guerra i la seva mala resolució. Mentres tants, palestines i israelites mantenen uns enfrontaments constants per la defensa d’uns territoris o la seguretat d’Israel. Fruit de tots aquests conflictes es consoliden una sèrie de grups armats que esdevenen els protagonistes dels enfrontaments militars: Hizbul·lah, gihadistes i fraccions musulmanes armades protegides per Aràbia Saudita i Qatar que combaten contra Israel i en països con Síria, Iraq, Líbia, Iemen o Egipte.

Els conflictes a l’Orient Mig no semblen que vagin a menys. Tots els factors que els desencaderen segueixen vius i, en alguns aspectes, es notori que van en augment. El que passa avui recull anys de conflictes mal resolts i tensions acumulades que troben en l’enfrontament armat la única via de resolució. Ara, els països europeus, davant la situació dels refugiats que truquen insistentment a les seves portes tenen la responsabilitat moral d’acollir-los, però també la responsabilitat política d’actuar a l’Orient Mig per posar fi a l’infern en que s’ha convertit aquesta zona del món.

Polítics i policy

La cultura polític anglosaxona té dos termes, polítics i policy que defineixen dos conceptes ben diferents i que, per limitacions dels idiomes llatins, nosaltres ho unifiquen tot en un sol terme política. La distinció conceptual feta pels anglosaxons és força útil per moure’s correctament en l’àmbit de l’acció política i de la governança. Polítics és el que fan i diuen els partits polítics durant les campanyes electorals per guanyar eleccions i accedir al poder; mentre que policy és el que proposen els partits que hagin guanyat les eleccions per la bona governança de la societat. La policy acaba confluint en el s’anomena el government policies que perfilen les polítiques públiques.

La diferència dels dos conceptes permet distingir, per exemple, que les polítiques públiques, al formar part de la policy no estigui orientada a les seduccions i influències sobre els votants, perquè això pertany a la polítics. Segons aquest marc conceptual, l’acció de govern no pretén la gestió dels vots, sinó governar per resoldre els problemes de la gent. Si els governants ho fan bé, serà la millor presentació per concórrer amb garanties a les properes eleccions.

Al nostre país les coses funcionen d’una altra manera. Es tendeix que el polítics sigui omnipresent, tant durant la campanya electoral com en la pròpia acció de govern. Els governants perden de vista que han de governar per tota la ciutadania i no només pels seus electors. El matís és important. Atesa la limitació idiomàtica algú ha suggerit que la traducció de polítics podria ser politiqueria, però cop que té un to pejoratiu, podria traduir-se com política en minúscules, mentre que policy podria ser la Política en majúscules.

Interrogar o entrevistar

M’han comentat que Ana Pastor és una entrevistadora molt afamada i amb gran predicament i, segons diuen alguns comentaris, una entrevistadora amb futur. No en dubto, però no m’agradà la seva entrevista al president de la Generalitat. Crec que en lloc de fer una entrevista sotmeté a Artur Mas a un interrogatori en el qual, l’entrevistadora tenia les seves conclusions fetes i havia de procurar que l’entrevistat donés les respostes adequades per avalar la seves tesis prèviament elaborada. Això quedà palès quan el president Mas demanà, després d’haver estat preguntat sobre els riscos de la independència, poder-ne explicar les avantatges. En aquell moment Ana Pastor el tallà secament dient: “No, la propaganda aquí no". La resposta molestà al president Mas que digué: “¿això és propaganda? ¿els avantatges són propaganda? jo crec que és informació". Pastor ha argumentat que "quan vostè parla en les compareixences públiques pot explicar els avantatges. Jo li pregunto pels riscos". Mas s'ha queixat aleshores que "en televisions d'àmbit estatal mai he pogut explicar els avantatges", però la periodista ha sentenciat que "les preguntes les faig jo". "No m'agrada que em diguin quines preguntes he de fer", ha remarcat.

¿Fou realment una entrevista o un interrogatori? Ana Pastor confon aquests conceptes. L’entrevista és un gènere periodístic que consisteix a sotmetre una persona a una sèrie de preguntes amb la finalitat de conèixer-ne les opinions, idees, propòsits, etc amb l’objectiu d’informar i ajudar a conformar una opinió. Es diu que l’entrevista és en profunditat quan l’entrevistador deixa parlar la persona entrevistada amb l’objectiu d’arribar al fons dels temes tractats. Molt diferent és l’interrogatori que, generalment, són una sèrie de preguntes fetes per una persona, especialment amb autoritat, a una altra per tal de treure’n conclusions. Els matisos són importants. L’interrogatori les conclusions les treu qui formula les preguntes, mentre que les entrevistes la professionalitat de l’entrevistador està en facilitar que l’oient o el lector sigui qui tregui les conclusions. En aquest cas Ana Pastor optà per interrogar i no per entrevistar. 

Nou pacte per la immigració

El recent debat organitzat per la Fundació Acsar Catalunya nació d’immigrants les intervencions dels diferents ponents, tots ells candidats a les properes eleccions del 27S, em suggeriren la següent reflexió. La situació dels refugiats de l’Orient Mig que arriben sens parar al centre d’Europa és una interpel·lació a la consciència de tots els europeus per vàries raons. La més òbvia: centenars de milers de persones estan o estaran creuant les primeres fronteres europees perquè Europa és percebuda com a terra d’acolliment i així escapar-se de les guerres en els seus països d’origen. Acollir és un gest d’humanitat. La segona raó està més vinculada a les guerres d’aquests països. Alguns dels països europeus, en el seu moment, tingueren diversos graus de responsabilitat en aquests conflictes bèl·lics. Considero que aquestes raons tenen prou pes per justificar, sense discussió, l’acolliment d’aquestes persones.

L’acollida massiva dels refugiats pot plantejar importants problemes socials que cal resoldre de la millor manera a fi de d’aconseguir una bona integració sense alterar la seva cohesió. És un esforç que cal fer destinant-hi els recursos suficients. La solidaritat espontània de la ciutadania és necessària, però no suficient. Cal la intervenció coordinada i ordenada dels poders públics, especialment dels professionals en matèria d’asil i integració, a fi de garantir el correcte procés d’incorporació dels refugiats.

Catalunya té una llei d’immigració que, en el seu moment, fou el resultat d’un pacte. Passat els anys, pot ser caldrà pensar la possibilitat d’un nou gran acord polític capaç de respondre a les noves demandes plantejades pels nous fluxos migratoris. La gestió pública haurà de saber equilibrar les actuals polítiques de gestió de la diversitat amb l’actualització de la polítiques d’acolliment que havien baixat d’intensitat en els darrers temps. L’arribada massiva de refugiats introduirà noves demandes a la societat catalana, atesa la composició social, cultural i religiosa d’aquestes persones. Davant la complexitat de la situació, tot i que la majoria de competències en aquests temes correspon a l’administració de l’Estat és el moment d’incorporar decididament el principi de subsidiarietat a fi de que siguin les administracions més properes als ciutadans, en aquests cas en els local, les que tinguin els recursos necessaris per desenvolupar les polítiques d’acolliment. Finalment, l’acolliment generós dels refugiats no ha d’oblidar la necessària actuació en el lloc d’origen del problema a fi d’evitar la repetició dels episodis de les darreres migracions massives. Els països occidentals han de tenir programes específics que permetin modificar les condicions en els països d’origen perspectiva que convida a incorporar un nou enfoc a les tradicionals polítiques de cooperació.

Moral i política

No sóc un expert en moral, però sempre he estat interessat per les qüestions morals, pot ser com a reacció davant la sensació del predomini d'un profund relativisme en relació als referents morals que sustenten la nostra societat. En una societat força condicionada pels mitjans de comunicació resulta decebedora la baixa sensibilitat que alguns medis tenen en relacio als valors i virtuts que haurien de travar la societat. Els mateixos sensiments tinc davant el poc espai que les qüestions ètiques troben en l'àmbit polític.  

La majoria de partits polítics no mostren excessiva preocupació per les qüestions morals, tot i que, en determinants moments, la política sigui, en essència,  una revolta moral contra les injustícies i les desigualtats. Per això em sorpren que alguns polítics situin les lleis, i el seu respecte, com a darrers referents de les actuacions polítiques al marge de qualsevol referent moral. És cert que les lleis creen un marc de referència per contrastar els  comportaments ètics,  però les lleis han de servir per preservar el conjunt de principis morals inqüestionables perquè són definicions bàsiques de la nostra civilització.  Per això trobo inapropiades  les reiterades insistencies de situar el respecte a les lleis com el darrer objectius de l'acció política oblidant que previ a les lleis hi ha uns principis morals als quals aquelles han de subordinar-se.

11 setembre 2015

Ha estat emocionant participar en la Via lliure. Entusiasme ple, no podria ser d’altra manera. He percebut intensament formar part d’una societat madura, responsable, sèria, educada i cívica. La manifestació d’aquest 11 de setembre ha estat un gran acte cívic. Molts catalans hem ocupat els carreres de Barcelona sense més soroll que els cants, amb molta alegria. Durant l’ocupació joiosa de la Meridiana barcelonina he sentit me participava en un acte d’afirmació col·lectiva, una il·lusió compartida i una esperança teixida a foc lent. Vaig sentir-me en comunió d’esperança amb moltes persones que volem el millor per els catalans des de la llibertat.

Vaig experimentar el sentiment de formar part d’una original acció col·lectiva on no veia el que passava, però era conscient de que la meva presència, junt amb la de la resta de gent era necessària per l’èxit de la plasticitat de la manifestació. Quan vaig alçar la meva fletxa per formar una estora de color només veia a les persones del meu costat. En aquesta postura era impossible veure el punter groc, però sabia que hi era, perquè els assistents transmetíem l’emoció de la sentir-nos implicats en aquesta coreografia i que tots érem necessaris perquè tot anés bé. Aquest reflexió em serveix per establir una metàfora de les conviccions sòlides que els catalans tenim en determinats fets. En determinades circumstàncies manifestem tenir una fe que va més enllà de les comoditats personals i ens motiva a participar en actes on, el que és important, és sentir-nos uns al costat dels altres. És en aquests moments quan hom percep la sensació de formar part d’un poble on la convivència és cordial, educada i sincera. Per molts anys continuem així. Aquesta és la millor carta de presentació que podem fer a tot el món de la maduresa de la via catalana a la independència. Després de quatre anys de sortir al córrer ho seguim fent de manera original i civilitzada. Millor, impossible. 

La bona política, la mala política

En el recent debat Catalunya, nació d’immigrants organitzat per la fundació ACSAR per conèixer les propostes dels diferents partits concurrents a les eleccions del 27S sobre la qüestió de la immigració i la diversitat, un assistent demanà, amb força vehemència, un acord bàsic sobre aquestes temes. Aquests  retret fou formulat després d’escoltar les intervencions del diferents representants de les candidatures i constatar que tots ells, malgrat la gravetat d’aquests problemes, ningú proposés generar un gran acord polític per resoldre’ls. Al contrari, tot eren retrets mutus i proclames ideològiques que buscaven l’adhesió emotiva dels oients i la desqualificació dels contrincants.

El prec de d’acord fou una pertinent observació. Hi ha temes que, per la seva gravetat i incidència en la societat, cal resoldre’ls amb acords i consens. L’acolliment dels immigrants i els asilats són qüestions que reclamen  un gran acord polític per damunt dels particularismes dels partits. En definitiva, són temes que exigeixen recuperar el sentit de la bona política i no admeten la politiqueria, concepció bastant dominant en l’àmbit polític. La bona política busca el consens i l’acord entre visions diverses a fi de construir una proposta política òptima. La mala política defuig l’acord i persegueix la desqualificació del contrincant amb tendència a l’ús del tacticisme, la mercadotècnia i, en més d’una ocasió, alguna mala art. Reivindico la política com a lloc social on és possibilitat l’acord a fi de construir les solucions als greus problemes de tota societat. 

Imperi Otomà 2.0

La nota d’avui és força especulativa a partir d’una informació arribada d’alguns analistes dels moviments geoestratègics d’alguns països. La idea a exposar és la següent: Turquia aspira a ser el gran guanyador del conflicte entre la aliança occidental i l’Estat Islàmic. Si el govern turc juga bé les seves cartes i es mouen adequadament, i cap incomoditat interna pot alterar els seus plans, a mig plaç Turquia podria ampliar el seu domini territorial a l’Orient Mig a més d’apropiar-se d’uns territoris productors de petroli.

El govern turc, després d’un període entre la indiferència i la indecisió, finalment s’ha decidit a actuar contra l’Estat Islàmic. Tot i que, realment el que està fent el govern turc és, aprofitar que envia tropes a combatre a l’Estat Islàmic per destinar-les a destruir els indrets on domina el PKK. El propòsit del govern turc es clar continuar l’extermini dels kurds estiguin on estiguin. L’objectiu final és acabar amb el que avui és el  Kurdistan. Un cop acomplerta aquesta meta el pas següent és competir amb l’Estat Islàmic per uns territoris concrets a Síria i Iraq avui sota el control dels islamistes radicals. Com que existeix una pressió internacional perquè Turquia sigui bel·ligerant contra l’Estat Islàmic, el govern turc podria especular en exigir, en el cas d’una intervenció exitosa rebre, en forma d’agraïment a la seva aliança amb els països occidentals, part dels territoris fins ara controlats pels islamistes radicals.

Al final de tot, Turquia tindria una expansió territorial que podria ser, com alguns analistes especulen, el primer pas per pensar en la possibilitat d’un nou imperi Otomà. Curiosament, la hipotètica disputa territorial entre Turquia i Estat Islàmic comportaria l’enfrontament de dos models d’Islam polític que tenen alguns punts en comú, encara que no comparteixin l’estratègia per aconseguir els objectius finals. Caldrà estar atent als moviments de Turquia en els propers mesos per tal de confirmar o negar aquesta hipòtesi.

La unitat d'Espanya no és un bé moral

El mateix dia que monsenyor Krzysztof Charamsa, oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu, en una entrevista a Catalunya Ràdio, critiqués a la Conferència Episcopal Espanyola pel seu posicionament en relació al debat català, el secretari d’aquesta, monsenyor Gil Tamayo ha tornat a defensar la unitat d’Espanya com a bé moral. Monsenyor Krzysztof Charamsa ha estat contundent: “quan fan declaracions dient que la unitat d’Espanya és un bé moral i totes aquelles coses, em preocupa molt. Aquesta afirmació és totalment falsa a la llum de la doctrina social de l’Església. És inadmissible” (...) “la doctrina social de l’Església defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles”. 

Per la seva part, Gil Tamayo, secretari de la Conferència Episcopal espanyola ha declarat en una entrevista radiofònica que “posar en perill la convivència dels espanyols negant unilateralment la sobirania d'Espanya sense valorar les greus conseqüències que aquesta negació podria comportar no seria prudent ni moralment acceptable. Pretendre unilateralment alterar aquest ordenament jurídic en funció d'una determinada voluntat de poder local o de qualsevol tipus és inadmissible. Cal respectar i tutelar el bé comú d'una societat pluricentenaria ". Com a font d’autoritat, ha recordat un document de 2002 rubricat per bisbes espanyols i també ha esmentat una altra declaració de la Comissió Permanent de l'Episcopat de l'any passat, en què els bisbes van afirmar: "s'ha de preservar el bé de la unitat al mateix temps que el de la rica diversitat dels pobles d'Espanya" .

No comparteixo la opinió de monsenyor Gil Tamayo. La unitat d’Espanya no és, en sí mateixa, cap bé moral que pugui avantposar-se al bé moral dels pobles a decidir la seva organització política. La unitat d’Espanya és una manera, com n’hi d’altres, de relacionar-se el pobles que es troben en l’àmbit territorial de la península ibèrica. La unitat actual no és fruit d’una decisió, sinó d’una imposició. Només cal recular als fets històrics de 1714 per adonar-se com la unitat d’Espanya es construí per la derrota dels catalans. L’argumentació de Gil Tamayo, com es desprenen de les següents paraules, “cap dels pobles o regions que formen part de l'Estat espanyol es podria entendre tal com és avui si no hagués format part de la llarga història de la unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya” neguen la hipòtesi major: Catalunya és una nació annexionada per la força al model d’Espanya unitària. Aquesta és la verdadera realitat política, no moral, que monsenyor Gil Tamayo defensa erròniament com a bé moral. 

Barcelona, ciutat de la reconciliació

He quedat esbalaït a l’escoltar part de l’argumentari del regidor de Barcelona, Jaume Asens, motivant la seva oposició a la adscripció de l’ajuntament de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència. Les paraules que més m’han colpit han estat quan, per justificar el vot en contra, ha afirmat que sectors independentistes han mostrat la seva reserva a aquesta associació pel seu caràcter conservador i perquè fa “una exaltació de les excel·lències espirituals que tenen a veure amb una defensa d’una mística i d’un imaginari d’una Catalunya romàntica, clerical, la Catalunya de Cambó, de Torras i Bages, de Jacint Verdaguer. I tenen poc a veure amb la Catalunya popular que defensa els valors republicans de la llibertat, de la justícia, de la igualtat, la Catalunya de Salvador Seguí, d’Andreu Nin, Joaquim Maurin, Companys o de tants altres”. El maniqueisme del senyor Asens és desmesurat, nociu i no facilita l’enteniment al pretendre reviscolar la visió de dues Catalunyes enfrontades.

 Barcelona, la ciutat que ell representa i on jo visc, amb els anys ha esdevingut una ciutat de trobada i d’encontre, més que de divisions i lluita de bàndols. Quan alguns barcelonins han conreat el maniqueisme per rèdits polítics ha estat un desastre per la ciutat i per Catalunya. És més, ha servit perquè l’odi enverinés les relacions entre els ciutadans. No m’agrada evocar el passat d’una ciutat cremada i dividida. M’agrada més la ciutat, i l’actitud dels barcelonins, que tan meravellosament reblà el poeta Joan Maragall en els versos de la Ciutat del Perdó. En lloc de demanar-nos apuntar-nos a un bàndol o un altre, els clericals o anticlericals, seguint la lògica del senyor Asens, reivindico la memòria de tots els que ells ha esmenat. Perquè tots ells tenien una vida amb parts de la veritat i moments de foscor. Hem d’assumir el passat tal comés, no com ens agradaria que fos empeltats pel l’esquerranisme infantil dels nous populismes. Enlloc d’accentuar allò que ha dividit aquesta ciutat, hem de procurar ponts al diàleg i a l’encontre. Perquè, l’enteniment i la reconciliació, senyor Asens, pertanyen a la cultura de la ciutat, són la història d’aquesta ciutat.

L'acolliment dels refugiats

La corrua de refugiats caminant a Hongria i desplaçant-se a Àustria m’ha suscitat diverses preguntes i una gran admiració per l’acolliment que els ciutadans d’aquests països, en un primer moment, i després els alemanys, estan donat als refugiats. La solidaritat ciutadana supera, de molt, l’actitud freda i despreocupada d’alguns governs de la Unió Europea. També resulta admirable la crida feta pel papa Francesc ha demanat a “a les parròquies, les comunitats religioses, els monestirs i els santuaris de tot Europa per a expressar la concreció de l'Evangeli i acollir una família de refugiats ". Petit gest per cada una d’aquestes institucions que, multiplicat pel nombre de centres catòlics a Europa pot esdevenir un gran gest solidari. La primera pregunta que em faig i que, per més que he intentat trobar-hi resposta en diverses fonts és: ¿per què han coincidit tantes persones en el temps i en l’espai iniciant la marxa cap des del centre d’Europa a Alemanya?. Veure tanta gent junta, caminant ordenadament en llargues files i columnes per les carreteres centro-europea em suscita la curiositat per saber el per què d’aquesta fatal coincidència capaç de mobilitzar tants refugiats en cerca d’asil.

La segona pregunta té a veure amb la qualitat de la resposta de les institucions públiques. Em consta que, des de fa mesos, alguns responsables d’immigració de les institucions públiques catalanes han anat alertant de la possibilitat d’una situació com la que ara s’està vivint. Els avisos no foren atesos. Des de fa més d’any s’havia detectat un important increment en els registres de les persones que venen a Barcelona demanant asil i refugi des de països de l’Orient Mig. Malgrat aquesta informació, no s’havien pres les adequades mesures preventives ni tenir un pla de contingència per si això passava. Tot i ser un problema anunciat, tant a casa nostre com a la resta dels països europeus, cap govern se’n preocupà a temps. Ara, tot són decisions preses a corre cuita perquè el problema ja està aquí. Novament, l’anàlisi de les polítiques públiques posa en evidència les dificultats que té la prospectiva preventiva per incidir en l’acció de govern.

La bretxa digital

La manifestació del 11S i la campanya de mobilitzacions d’algunes candidatures entorn les eleccions del 27S mostra el bon ús de les xarxes socials per crear consciència com per mobilitzar i implicar a la ciutadania. Però l’ús confiat de les xarxes té algunes limitacions. Permeti’m dues petites anècdotes personals que demostren com la bretxa digital margina encara a bastantes persones en la nostra societat.

Primera anècdota. Les persones que volen participar activament en la manifestació del 11S han d’inscriure’s per Internet i per correu electrònic rep un enllaç de validació de la inscripció. Uns familiars grans, una parella, que estaven fora varen demanar-ne  que els inscrivís. Un cop iniciat el procés vaig se’m demanà el correu electrònic on havien de rebre l’enllaç de validació. Vaig posar el correu que tenen aquestes persones. Al fer la segona inscripció i tornar a posar el mateix correu, doncs només tenen una adreça de correu que la fan servir indistintament, el sistema informàtic no hem deixà perquè el correu ja estava ocupat i el procés d’inscripció s’aturà. Com que aquests familiars estaven encara estaven estiuejant i on estan no tenen connexió fàcil a Internet decidí canviar d’estratègia. La única manera de tornar a iniciar el procés fou, anul·lar la primera inscripció i fer-ne dues noves inscripcions amb unes adreces de correu meves, ja que en tinc vàries.

La segona anècdota es refereix al procés per fer-se candidat voluntari de la candidatura “Junts pel sí”. Les mateixes persones també volien fer-se candidats i em demanaren la mateixa gestió. Però, en aquest cas, tenien la il·lusió de fer-ho personalment, era una manera plàstica d’expressar el seu compromís amb el procés. Em demanaren com ho podien fer. Novament aparegué la trava d’Internet. Tot el procés havia de fer-se per Internet. No hi havia aparentment cap altra alternativa. Per sort, buscant en la pàgina Web d’aquesta iniciativa, en la secció de preguntes freqüents vaig trobar la següent explicació sobre com fer-se candidat “Entrant al web https://juntspelsi.cat i omplint tots els camps del formulari que es troba a la pàgina d'inici. Per poder validar la subscripció com a candidat simbòlic és obligatori proporcionar un correu electrònic. Seguidament rebràs un correu de confirmació i ja podràs pujar una fotografia i escriure les teves raons per ser candidat/a. També et podràs apuntar presencialment als punts físics disponibles a tot Catalunya durant la precampanya electoral de Junts Pel Sí.”. Novament el mateix protocol i el mateix problema.

Opino que el pensament digital condiciona en excés el procés participatiu de les persones i pot marginar a un ampli sector de la població, especialment les persones grans que no estan connectades a la xarxa, com aquelles persones que, al marge de la seva edat, no tenen un accés fàcil a la xarxa o no són de cultura digital. Em dóna la impressió que en més d’una ocasió pensem que estem més avançat del que ho estem en realitat.

La sal del mon

Existeix preocupació per l’esdevenidor de les església i, en concret, pel futur de l’Església catòlica. Es té la impressió que la proposta de fe dels catòlics és poc rellevant en la societat contemporània. Es percep que, tot i existir institucions catòliques molt prestigiades i respectades, com pot ser Càrites, la societat és cada cop més indiferent a les propostes dels catòlics. Fins i tot, en els darrers temps, existeix un pressió mediàtica força hostil als catòlics i que ha trobat en certs temes: pederàstia, vinculacions eclesiàstica amb estructures de poder, escàndols econòmics, actitud bel·ligerant de la jerarquia en la defensa de determinats privilegis o el tancament doctrinal en relació als aspectes de la moral sexual, polítiques de gènere i acolliment de famílies no tradicionals; motius més que suficients per crear actituds hostils al món catòlic que, segons com s’expressin, evoquen l’anticlericalisme d’altres èpoques.

La resposta catòlica no pot ser només defensiva, que també. La comunitat creient catòlica ha de valorar serenament que pot haver-hi de cert en les crítiques i assumir que ha de revisar alguns postulats, pràctiques i actituds per situar-se de forma comprensible en el món. Però, en cap cas es tracta de caure en el parany de diluir el seu missatge original i empeltar-se de elements mundans per tal d’adaptar-se al que és el món avui. Això fora un error. No es tracte de fer allò que diu la dita “donde fueras, haz lo que vieras” que en català abans es deia “terra on vagis, fes el que facin”. Aquestes dites expressen l’elogi màxim de l’adaptabilitat i la’acomodació. Fer això, seria trair la fidelitat a  la pròpia identitat cristiana i renunciar a proclamar l’originalitat de la fe. Més aviat el que cal és saber interpretar, en termes de secularització, el que ens proposa Jesús quan ens diu “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi” (Mt 5,13). En poques paraules Jesús ens diu el que hem de ser i fer, i els ris que correm si renunciem a actuar en aquest sentit. Som nosaltres, la comunitat creient, qui ha de saber actuar en coherència.

El tren aturat

Cal insistir amb el tema dels refugiats que venen de l’Orient Mig a fer d’Europa la seva casa d’acollida. La imatge del tren aturat a pocs kilòmetres de la capital d’Hongria és una metàfora de la paràlisi de la majoria de governs europeus davant d’aquesta situació. L’asil als refugiats avança tan lentament que sembla que tot s’atura, mentre les persones esperen amuntegades a l’estació de Budapest la seva sortida cap a qualsevol país. Si pot ser Alemanya, millor; però qualsevol destinació serà bona per la seva esperança. Les imatges de persones atropellant-se les unes a les altres per ocupar un seient al futur era colpidora. Com ho fou la imatge de l’infant surant mort a les platges turques. Era difícil contemplar aquestes imatges sense sentir indignació i vergonya.

Mentre passava tot això el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, era rebut per les màximes autoritats europees, entre elles el president del Parlament europeu Martin Schulz, sense que cap d’ells li qüestionés públicament que el comportament del seu govern en aquests dies és impropi d’un país demòcrata d’acord als propis estàndards de la Unió Europea. Ningú a aixecat la veu exigint un canvi de política d’Hongria vers els immigrants, l’enderrocament del mur i filades en les fronteres i, per anar més a fons, comminar a Hongria un canvi immediat de política o la seva possible sortida de la UE per antidemocràtics o, si molt m’apuren, per feixistes. Perquè, només una mentalitat feixista pot afirmar, com ho ha fet el primer ministre Viktor Orbán que  “l’arribada massiva de musulmans posa en perill la identitat cristiana d’Europa”. Això és racisme del més pur estil feixista. Com resulta inadmissible per un país democràtic fer pujar els refugiats, persones totalment desesperades i que l’únic que volien era sortir de Budapest, en un tren fent-los creure que anaven definitivament a Alemanya i, pocs kilòmetres després, desviar el tren a un camp de refugiats. Esgarrifós. ¿On és el respecte dels drets humans per part dels governants hongaresos? ¿En nom de quins valors cristians han espoliat la poca esperança dels refugiats? Senzillament, o el poble hongarès canvia de governants o l’ultradretà Viktor Orbán i els seus no poden seguir formant part d’un projecte europeu que considero hauria de tenir, com a referent principal, la defensa i promoció de la dignitat i els drets de les persones.

Això no és una broma

Per més que el meu propòsit sigui repassar els temes d’actualitat, no puc deixar de pensar i sentir com a dolor d’ànima la situació dels refugiats de l’Orient Mig. Dia rere dia arriben imatges esgarrifoses d’aquest drama. Reitero tot això, perquè no vull oblidar-ho i mantenir viva l’esperança que tot això acabi ben aviat. Ara, retornant als temes d’actualitat, voldria esmentar la reforma del Tribunal Constitucional patrocinada pel govern del PP. Es tracta d’un nyap democràtic descomunal, una perversió del sistema de governança. Miris com es miri aquesta reforma, és fefaent que el seu objectiu és neutralitzar les iniciatives polítiques dels governants catalans que impulsen el procés de la independència i, de forma més concreta, aturar el lideratge del president Mas com sigui. El govern del Partit Popular està disposat a tot. Davant la proximitat d’unes eleccions a Espanya, els partits espanyols s’embolcallen de patriotisme castís i fan de la qüestió catalana un tema d’afirmació de la seva espanyolitat a fi de perfil polític espanyolista contra Catalunya, ja que això sempre dóna bons rèdits.

García Albiol, actuant d’insòlit portantveu de la iniciativa governamental de promoure la reforma, també insòlita, del Tribunal Constitucional, digué que la proposta del Partit Popular “ningú proclamarà la independència de Catalunya. S’ha acabat la broma”. Doncs bé, la reivindicació sobiranista de Catalunya no ha estat mai una broma. Al contrari, el clam de molts catalans per recuperar la plena sobirania política de Catalunya és una fet seriós, assenyat i de gran rellevància política. Malgrat les dificultats i traves del govern d’Espanya, un ampli sector de catalans liderats pel president Mas volem fer de les eleccions del 27S un plebiscit per expressar allò que el govern espanyol impideix fer-ho amb tota normalitat.

Els arguments donats pels contraris al procés independentistes, per exemple els expressats recentment per Felipe González, demostren que els espanyols no volen concedir de cap manera als catalans el dret a decidir el seu futur. Ni volen, certament, ni entenen que una Catalunya separada d’Espanya. Tant Rajoy com González han transmès la idea de que Catalunya és Espanya i que cap espanyol permetrà perdre aquest territori que consideren seu. Neguen, sense dir-ho en cap moment, la hipòtesi major: la sobirania dels catalans. Quan afirmen que Catalunya és Espanya, o és d’Espanya,  neguen l’evidència història elemental i senzilla: els catalans abans de 1714 era un poble considerat subjecte polític amb llibertats pròpies, autonomia per escollir la seva forma d’estat i la possibilitat de definir lliurament el seu futur. Però el dret de conquesta, exemplificat en el Decret de Nova Planta, i posteriors actuacions, negaren les llibertats polítiques dels catalans. Aquesta és la qüestió que es pot resumir de forma molt simple: Catalunya és d’Espanya per la força i els catalans som espanyols per decret. Però ara, després de molts anys de submissió imposada  una part del poble català  ha decidit proposar a totes els ciutadans de Catalunya la via per recuperar democràticament les llibertats perdudes. I novament, els espanyols neguen als catalans l’exercici sobirà de la seva llibertat.

Solidaris amb els refugiats

S’han acabat les vacances d’estiu i tot comença a retornar, pausadament, a l’estat natural de la vida quotidiana regular. Però la fi del temps de vacances d’estiu no comporta la fi dels problemes que es deixaren aparcats. Al contrari, alguns s’han agreujat força. En els primers comentaris d’aquest mes que s’acosta al temps de tardor, i qui sap a un temps de primavera per les aspiracions sobiranistes, vull fer un repàs d’algunes de les qüestions que formen part de la meva particular agenda de preocupacions.

El primer tema és la qüestió dels refugiats polítics que venen a Europa des de l’Orient Mig, d’Irak i, sobretot, de Síria. Les imatges dels informatius trenquen l’ànima i commouen, i mouen a la compassió i misericòrdia. Aquestes imatges evoquen l’inici de l’exili del poble català l’any 39 quan derrotat pel feixisme sortia per Le Pertús. Els immigrants polítics de l’Orient Mig ofèn la consciència. Les seves mirades, entre l’esperança, el cansament i l’ofec interior de la frustració, exigeixen una resposta ràpida de solidaritat als europeus. Els governs de la Unió Europea no han respòs amb celeritat. Els seus governants es manifesten amb prudència i, en algu cas particular, com el cas d’Hungria, amb comportaments molt poc humans i democràtics.

La situació d’aquests immigrants estimula a algunes incòmodes preguntes: ¿per què passa tot això?. No és suficient afirmar que la folia assassina de l’Estat Islàmic és la única causa d’aquesta situació. És evident que els fanàtics islamistes radicals han fet irrespirable la vida a molts sirians i iraquians per raons ideològiques. Però aquesta realitat és conseqüència de successius errors estratègics de les potencies occidentals sota el lideratge dels Estats Units des de l’any 2003. La invasió d’Irak per enderrocar la  dictadura de Saddam Hussein i la desastabilització de Síria l’any 2011 per foragitar a Bashar el-Asad han contribuït positivament a crear les condicions pels actuals conflictes de l’Orient Mig. L’Estat Islàmic, amb la seva visió violenta de l’Islam, són una conseqüència d’una sèrie d’errors estratègics continuats. Ara, els països europeus hem de saber acollir generosament a aquestes persones desplaçades que cerquen el refugi. Els països de la Unió Europea han de seguir l’exemple d’Alemanya, que s’ha compromès ha acollir 800.000 persones en els propers mesos, i acceptar quotes d’acolliment. Els europeus hem de ser testimonis de solidaritat amb les persones que necessiten gestos d’acolliment fraternal.