Del perdó a la reconciliació

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Encara hi ha un pas més després del perdó: la reconciliació. El perdó i la reconciliació s'han identificat i confós amb massa facilitat. Quan es tracta d'un perpetrador amb el qual no s'ha tingut relació prèvia, només hi ha lloc per al perdó. En canvi, la noció de reconciliació s'aplica quan el mal infligit ha obert una bretxa en la relació que perpetrador i víctima ja tenien anteriorment. Reconciliació significa curar la bretxa causada pel mal comès perquè la relació pugui reprendre i adquirir un nou futur. De vegades, aquesta restauració no és factible perquè la víctima no pot fer-la emocionalment, o simplement perquè ja no és possible. La nova situació després del trencament pot ser irreversible, de manera que restaurar una relació seriosa injust. Però també pot ser que un evadeixi la reconciliació precisament per confondre-la amb el perdó. La resistència a la reconciliació desapareix quan es comprèn que el perdó és la seva condició necessària, sense que això signifiqui que la reconciliació aflora automàticament del perdó. El perdó és un estat de el cor i la ment amb el que oferim a l'altre noves oportunitats per al futur, i mitjançant el qual recuperem la pau interior i la llibertat.

Això no vol dir que la reconciliació no sigui important. Al contraria, és desitjable sempre que sigui possible, i roman com a objectiu del perdó sense ser necessari per se. Un també ha de ser conscient que, en la reconciliació, la relació que s'estableix no pot ser com la que existia abans. De vegades, el procés de el perdó la pot millorar.

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar si és possible la reconciliació sense el perdó. En diverses circumstàncies històriques i existencials, les persones individuals i les comunitats humanes han d'intentar viure col·lectivament com una unitat social. La reconciliació ha de possibilitar aquesta vida en societat. La reconciliació en absència de perdó és especialment necessària entre grups i estats. Nacions i comunitats han d'oferir-noves oportunitats per recuperar la confiança i activar relacions renovades que, tot i que no estaran lliures de memòria d'un passat negatiu, han de rebre l'oportunitat de florir.

Sense reconciliació, els pobles i els grups ètnics estan destinats a haver de viure amb rancúnia no resolt i enemistat perpètua (que, com mina sota qualsevol societat pacífica, pot explotar en qualsevol moment). Aquesta situació pot ser desarticulada quan la reconciliació i el perdó es distingeixen en l'àmbit de les relacions col·lectives. Tot i la naturalesa imperdonable de fets passats -o millor dit, tot i la incapacitat de perdonar perpetradors passats- és important que les comunitats aprenguin de nou a apropar-se. La reconciliació, en definitiva, pot enfortir el camí cap al perdó i fer-ho possible.

(continua)

El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació

Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019.. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

En el nostre temps, amb la seva creixent tolerància zero cap al mal infligit, a l'abús de poder i la injustícia, el perdó i la reconciliació es tornen progressivament més importants. Alhora, no són ben entesos com a conceptes. Aquest article vol descriure què implica el perdó entre les persones i, especialment, com funciona. Per tant, vam començar traçant el que el perdó no és, és a dir, les coses de les que ha de ser distingit si es volen evitar malentesos i discussions fútils.

A continuació, desenvolupem les condicions essencials del camí cap a un genuí perdó interpersonal: reconèixer i compartir el mal infligit; jutjar i rectificar la injustícia infligida; aprendre a mirar de manera diferent el culpable; i finalment (però no per això de menor importància), descobrir el poder alliberador del perdó. Sense oblidar la 'condicionalitat' del perdó (és a dir, la confessió, restauració i purificació), també il·lustrem el seu caràcter incondicional. Això ens permet concloure amb una perspectiva del perdó de Déu i de la reconciliació religiosa.

(continua)

Barcelona, ciutat de la reconciliació

He quedat esbalaït a l’escoltar part de l’argumentari del regidor de Barcelona, Jaume Asens, motivant la seva oposició a la adscripció de l’ajuntament de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència. Les paraules que més m’han colpit han estat quan, per justificar el vot en contra, ha afirmat que sectors independentistes han mostrat la seva reserva a aquesta associació pel seu caràcter conservador i perquè fa “una exaltació de les excel·lències espirituals que tenen a veure amb una defensa d’una mística i d’un imaginari d’una Catalunya romàntica, clerical, la Catalunya de Cambó, de Torras i Bages, de Jacint Verdaguer. I tenen poc a veure amb la Catalunya popular que defensa els valors republicans de la llibertat, de la justícia, de la igualtat, la Catalunya de Salvador Seguí, d’Andreu Nin, Joaquim Maurin, Companys o de tants altres”. El maniqueisme del senyor Asens és desmesurat, nociu i no facilita l’enteniment al pretendre reviscolar la visió de dues Catalunyes enfrontades.

 Barcelona, la ciutat que ell representa i on jo visc, amb els anys ha esdevingut una ciutat de trobada i d’encontre, més que de divisions i lluita de bàndols. Quan alguns barcelonins han conreat el maniqueisme per rèdits polítics ha estat un desastre per la ciutat i per Catalunya. És més, ha servit perquè l’odi enverinés les relacions entre els ciutadans. No m’agrada evocar el passat d’una ciutat cremada i dividida. M’agrada més la ciutat, i l’actitud dels barcelonins, que tan meravellosament reblà el poeta Joan Maragall en els versos de la Ciutat del Perdó. En lloc de demanar-nos apuntar-nos a un bàndol o un altre, els clericals o anticlericals, seguint la lògica del senyor Asens, reivindico la memòria de tots els que ells ha esmenat. Perquè tots ells tenien una vida amb parts de la veritat i moments de foscor. Hem d’assumir el passat tal comés, no com ens agradaria que fos empeltats pel l’esquerranisme infantil dels nous populismes. Enlloc d’accentuar allò que ha dividit aquesta ciutat, hem de procurar ponts al diàleg i a l’encontre. Perquè, l’enteniment i la reconciliació, senyor Asens, pertanyen a la cultura de la ciutat, són la història d’aquesta ciutat.

El perdó està en el cor de les persones

M’han sorprès les reaccions d’alguns membres de l’esquerra abertzale davant la recent homilia conjunta dels bisbes del País Basc. Els tres bisbes bascos feren una crida directe a ETA perquè els seus membres mostressin un “penediment veritable”i fessin una “petició sincera de perdó”envers les víctimes del terrorisme. Fou una homilia a favor de la pau i la reconciliació. Virtuts importants en el temps de Quaresma. Per això els bisbes consideren que “particularment, el penediment i el perdó són necessaris allà on les agressions dels terrorisme i de tota mena de violència o injustícia han obert ferides profundes. Demanem a Déu que els qui han fet malbé i han ofès el proïsme sentin la crida al penediment veritable i a la petició sincera de perdó”.

Hem sento al costat i identificat amb el que han dit els bisbes bascos, més enllà d’altres consideracions sobre algunes decisions pastorals particulars. No hi haurà pau al País Basc sense una reconciliació i aquesta no serà possible sense el perdó sincer de tota ofensa. Això és el que els cristians diem en el Parenostre. El perdó està en el cor de les persones. És per això que he trobat ridícules les reaccions d’alguns dirigents de l’esquerra basca davant de la homilia dels bisbes bascos. Alguns, per caricaturitzar la homilia, han dit que el perdó és “un tema de confessionaris”. Només des de la barbàrie de la irracionalitat o estupidesa intel·lectual es pot sostenir aquesta afirmació. Quina barbaritat i ignorància !!!. On està el perdó?. El perdó brolla en els cors sincers, en un esperit que es penedeix per mal que ha fet. La reconciliació, neix d’un profund sentiment de sentir-se pecador davant de Déu per això cal demanar perdò si la persona és creient, o per un sentiment humà de reconciliar-se amb el germà.

Al marge de tota experiència creient, la humanitat reconciliada és la única garantia d’una convivència basada en l’existència d’una comunitat que vol i desitja viure en pau. La millor garantia per la pau és que no hi hagi ni vencedors ni vençuts. Això vol dir, que abans de qualsevol altre cosa, les persones es perdonen i manifesten respectar les diferencies en favor d’una convivència civilitzada. El perdó és una experiència profundament humana, pròpia de persones intel·ligents i de societats plurals i obertes. No voldria viure en una societat que desterrés el perdó als confessionaris.

Beat Josep Samsó, testimoni de fe i exemple de reconciliació

L’Església catòlica compte amb un nou beat, el català Josep Samsó i Elies, proclamat com a tal el dissabte 23 de gener del 2009. Josep Samsó, rector de Santa Maria de Mataró, fou assassinat el 1 de setembre de 1936 per un escamot anarquista. L’acte de proclamació, celebrat en l’església mataronina on fou rector, tenia el valor de ser la primera beatificació feta a Catalunya després del canvi de ritus proposat per Benet XVI. La cerimònia fou intensa, emotiva i ritmada. La nodrida representació de l’església catalana mostrà el seu vigor al representant papal Angelo Amato, prefecte per a les Causes dels Sants, i al nunci Renzo Fratini en un dels seus primers actes a Catalunya.

La classe política catalana, encapçala pel President José Montilla testimonià el grau de consideració i respecte que mereix l’Església catòlica al govern de Catalunya. Al costat del president Montilla hi havia l’ex-president Jordi Pujol; el vice-president de les Corts espanyoles, Jorge Fernández Díaz destacat militant del Partit Popular; la Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll; l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Barón; i la delegada del Govern de la Generalitat a Barcelona, Carme Sanmiguel. Alguns partits catalans volgueren tenir un representació d’alt nivell. El PSC estava representat per la seva vice-presidenta, Manuela de Madre, i el Partit Popular per la seva presidenta Alícia Sánchez Camacho i altres dirigents. La coalició CiU, amés de l’ex-president Pujol, estava representada per la diputada Glòria Renom, militant de Convergència Democràtica. I aquí acaba la meva identificació de la representació política de primer nivell. Personalment, m’han sorprès algunes absències en aquest acte tant coherent amb les iniciatives de recuperació de la memòria històrica.

La cerimònia tingué dos moments d’emoció continguda. Un fou quan els assistents esclataren un prolongat aplaudiment es desvelà tapís amb la imatge del nou beat. El segon, fou el llarg aplaudiment després de la intervenció final del delegat del Papa, Angelo Amato. El seu discurs, quasi bé tot en català, rebé un sonor i prolongat aplaudiment. Quan semblava minvar, augmentava la seva intensitat. L’ocasió s’ho valia. Perquè amb aquest acte de beatificació, íntim i proper, es reconeixia la dimensió humana d’un sacerdot que, a més del seu martiri, hi havien prous raons per haver-lo proclamat beat. L’encert del cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat presentar aquesta beatificació com un moment propici per la reconciliació i el perdó. Ara que és temps de recuperar la memòria històrica. El gest cardenal de Barcelona d’anar a visitar a la filla del dirigent anarquista mataroní Joan Peiró, aquell qui a l’any 1936 condemnà durament l’assassinat del beat Josep Samsó, fou tot un encert. Gràcies a la visió dels promotors d’aquesta iniciativa, la cerimònia de beatificació ha estat un acte eclesial i cívic. Acte eclesial per la seva significació de reconeixement de les virtuts cristianes de Josep Samsó; acte cívic perquè el món eclesial i polític català han donat una nova mostra de com les institucions religioses i polítiques conviuen, es comprenen i es respecten a Catalunya.

Les anècdotes de la jornada foren la manifestació de Falange Espanyola a les portes de la basílica de Santa Maria. Així com diverses crítiques que corren per la xarxa, algunes de les quals m’ha sorprès per la significació de qui les feia, qualificant de feixista l’acte de beatificació. El beat Josep Samsó fou testimoni fe i un benefactor de caritat. El seu exemple és avui viu per aquells que volen construir una societat més solidària, fraterna, espiritual i pacificada. EL record del seu testimoniatge de vida ens il·lumina. Tal com escriu encertadament en Ramon Corts, mataroní rector avui de la parròquia de la Concepció de Barcelona, en un magnífic llibre el missatge de Josep Samsó: “a la veritat, no se li ha de tenir por i a l’autocrítica, tampoc. Que ni les pressions del moment ni els complexos esterilitzadors no ens facin traïdors a la memòria dels nostres màrtirs ni oblidar tampoc la causa del seu martiri. I per damunt de tot, els màrtirs han de ser per els cristians i per als homes i dones de bona voluntat signes d’amor, de perdí i de reconciliació. La beatificació de Josep Samsó, és ben segur, una gran oportunitat per fer sentir aquest missatge”. Que el beat Josep Samsó, ens il·lumini.