El salm 100, dedicat al bon comportament d’un monarca honrat, que es resa a la pregària de laudes dels dimarts de la IV setmana, té un fragment que diu: “
no tindran lloc al meu palau els homes fraudulents, no es mantindran en la meva presència ningú que menteixi“. Això m’ha fet recordar un bon article que vaig llegir el dissabte i una notícia que he anat seguint des de fa varis mesos: la trifulga entre el president de la UCAM, José Luis Mendoza, i el bisbe Juan Antonio Reig Pla, abans bisbe de Cartagena i ara traslladat recentment a Alcalà d’Henares. Diuen que en el seu cas, en lloc del tradicional
“promoveatur ut removeatur” s’ha aplicat directament el “
removeatur” o, dit més directament, la puntada de peu cap avall.
L’article era “
Transparencia frente a la corrupción” de Jorge M. Reverte i Agapito Ramos Aquest text m’ha servit de lligam entre el salm 100 i el conflicte de la UCAM. M’explico. El conflicte de la UCAM és el contenciós obert entre Mendoza y Pla per la propietat de la Universitat “Católica San Antonio de Murcia”.
¿Què ha passat?; ¿Quin problema hi ha que tot un bisbe desobeís amb una decisió de la Secretaria d’Estat i presentà un plet a la Nunciatura Apostòlica en contra del criteri del propi Vaticà?, ¿Quina força tenen cadascun dels implicats?.
L’origen de l’enfrontament esclata quan el bisbe Reig, davant les successives informacions de l’estat financer de la universitat canònica UCAM, vol tenir-ne el control i reclama la seva propietat d’acord als estatuts fundacionals. Aquí es produeix la topada de trens. Mendoza s’hi oposa perquè el seu projecte vital és aquesta universitat. Per justificar que ell és el propietari es remet a una modificació dels estatuts de la universitat que li dóna la titularitat. El conflicte està servit. Tot seguit es produeixen litigis judicials, uns eclesiàstics i després de civils. Finalment, la Secretaria d’Estat dictamina que la propietat la té José Luis Mendoza. El bisbe Reig no ho accepta i, desobeint el que se li havia indicat, presenta un recurs a la Signatura Apostòlica. El conflicte continua i augmenta.
Mentrestant es donen moviments interessants en les aliances dels protagonistes. Dins de la universitat José Luis Mendoza s’enfronta amb un important grup de professors de l’Opus Dei que queden marginats. A la diòcesi la majoria de capellans, tot i haver estat afavorits durant anys per la generositat de José Luis Mendoza, donen suport al seu bisbe.
La gravetat de la situació i l’especial vehemència del bisbe Reig fa pensar que hi ha un greu problema en la gestió de la UCA i que la diòcesi no vol trobar-se atrapada. Si cal assumir responsabilitats el bisbe vol tenir el control. Alguns ciutadans presenten una denúncia a la fiscalia anticorrupció per la compra d’uns terrenys de l’exèrcit a Cartagena i que Federico Trillo, en aquell moment ministre de Defensa, havia venut a bon preu i que ara la UCAM vol requalificar en part. La por al que encara no se sabia de la UCAM hauria justificat la duresa emprada pel bisbe Reig, persona propera al Camí Neocatecumenal, contra un membre destacat del mateix moviment com és el president de la UCAM. L’església de Múrcia recorda avui encara com José Luis Mendoza deia que ell havia portat a Juan Antonio Reig Pla com a bisbe.
A mesura que passen els dies, especialment després del trasllat del bisbe Reig a Alcalà d’Henares, es comencen a conèixer alguns detalls de la truculenta història . Algú està passant informació. Des de llavors la premsa de Múrcia i Granada treuen informació de les generoses donacions que Mendoza ha fet a algunes institucions i persones de l’església. En els últims 12 anys l’UCAM ha lliurat 22,7 milions d’euros a diverses activitats de l’església entre les quals hi ha nombroses obres de caritat i de suport a l’activitat pastoral.
Però, també hi ha diners que tenen uns destinataris més nominals. Tots ells són importants homes d’església. Tots tenen relació en els àmbits en els quals Mendoza volia tenir una rellevant presència eclesial o podia tenir problemes relacionats amb la gestió de la UCAM. Per exemple, el bisbat de Granada, durant l’etapa que el cardenal Cañizares n’era bisbe i feia administrador apostòlic de Cartagena (gener- octubre de 1998) rebé varis donatius Un d’ells, de 26.000 euros, era per comprar un cotxe. La diòcesi de Cartagena, quan Manuel Ureña n’era el bisbe residencial rebé 10.588.424 euros. Durant aquest època la diòcesi de Madrid del cardenal Rouco rebé 54.000 euros. Algunes persones diuen que el cardenal Rouco fou decisiu per la constitució canònica de la UCAM i que podia haver influït en la decisió de la Santa Seu sobre la propietat. Una part de les ajudes anaren també a Roma, en concret a la Comissió de Medis de Comunicació i de la Família (el papa Joan Pau II havia anomenat a Mendoza consultor per la família) a més de tres aportacions de 72.000, 18.000 i 60.000 euros entregats directament a la Santa Seu en concepte de l’òbol de Sant Pere (aportació dels laics als sosteniment del Vaticà).
¿Per què s’han enfrontat Mendoza i Reig?. Una primera raó es troba en la gestió de la UCAM i la necessitat de situar el seu control sota la diòcesis i no en mans d’un promotor privat catòlic. L’economia de la UCAM ha crescut molt i el bisbe Reig en volia tenir el control. Una altra causa es troba en les continuades ingerències de José Luis Mendoza en la vida eclesial a través de la seva política d’atorgament de subvencions. La vida eclesial de Múrcia depenia, en bona mesura de les aportacions econòmiques de la UCAM. De tal manera que es deia que la diòcesis de Múrcia hi havia dos bisbes: un que era sacerdot i un que era laic. Al final el conflicte ha esclatat i el bisbe Juan Antonio Reig ha perdut i amb ell, diuen, la diòcesis de Múrcia.
Però no sembla que tot s’hagi acabat. La filtració d’informació continua. Algú convindria que aclarís què a la UCAM i si les aportacions de Mendoza han servit per influir en algunes decisions que han facilitat les sentències eclesials ha favor de la seva universitat en contra del bisbe Reig. Algunes de les persones receptores dels regals econòmics han participat activament en la resolució del conflicte. L’Església catòlica espanyola s’hauria d’esmerçar en aclarir aquest tema. Podria prendre nota de com el jutge Garzón ha estirat de la manta en el cas Correa. L’església catòlica, per sort de tots, ja no és una societat perfecte. Per la qual cosa és més necessari que mai actualitzar el sentit del salm 100. Tampoc resulten estranyes les següents paraules de Reverte i Ramos:
“no significa en absolut que es pugui admetre l’arbitrarietat quan falta el corresponent control sobre les estructures partidista, que poden actuar en molts casos com agrupacions d’interessos oligàrquics. Àdhuc amb matisos corporatius, que condueixen a corrupcions, a aprofitaments i a una acumulació de poder que pot posar en joc la pròpia salut de la democràcia”. Davant d’aquest text, les analogies aporten llum sobre el cas comentat.