L'islam no és només una religió de pau

Els recents atemptats d’Estat Islàmic a Europa han motivat al professor egipci Samir Khalil Samir, pare jesuïta, gran especialista en l’islam, a escriure l’interessant article Es fals dir que l’islam és una religió de pau. La primera part de l’article és una reflexió sobre les polítiques d’integració europees. La conclusió d’aquesta part és que, malgrat els atacs dels fanàtics salafistes gihadistes, Europa ha de seguir amb les polítiques d’acolliment d’immigrants, tot i que el processos d’integració han de contemplar la nova realitat de les societats europees i la influència dels fenòmens de la globalització cultural. El pare Samir destaca que cal partir de la dificultat d’integrar l’islam en el context europeu perquè “té una cultura en molts punts oposats a les tradicions occidentals. Religiosament, socialment, les relacions home-dona, la relació amb el menjar ... tot forma part d’un sistema complet. Que la religió sigui diferent, això no és un problema. Però com que en l'islam la religió està lligada a una política, social, cultural, una història, etc... que afecta tot” això dificulta el processos d’integració. “Per desgràcia, l'Islam és difícil d'integrar” afirma el pare Samir.

Avui, a diferència dels anys de les massives migracions del nord d’Àfrica a Europa, la globalització ha modificat els paràmetres de referència dels processos d’integració. Abans, els immigrants venien amb un cert grau de secularització, acceptaven la secularització de les societats europees i tenien, en certa manera, una recança de considerar-se àrabs. Però actualment, l’aparició d’una ideologia islamista estesa per tot el món a través de les xarxes socials ha modificat els paràmetres de referència pels musulmans. Samir considera que “avui, però, la influència islamista radical que proposa un món diferent en tots els aspectes, fa que sigui molt més difícil la integració” per la influència del pensament patrocinat pel Germans Musulmans o salafistes entre les comunitats musulmanes europees. La integració a les societats europees és possible si les persones musulmanes ho volen i assumeixen que el model cultural occidental és vàlid per viure la seva fe. Però, en el moment en que sorgeixen dubtes sobre el sentit d’aquesta integració, hi ha forces ofertes ideològics disponibles facilitats pels fonamentalistes per construir un discurs contra la integració. El pare Samir considera que “això és un gran conflicte”

A la anterior dificultat, cal sumar-li la ingenuïtat manifestada sovint per alguns polítics davant dels nous processos migratoris o la violència desfermada per l’Estat Islàmic. El pare Samir considera que ara és quan cal “tenir el valor de dir que l'Islam té elements de violència en l'Alcorà i en la vida de Mahoma. Si es continua dient que l'Islam és una religió de pau, només es crea confusió i perplexitat”. No és admissible, diu Samir, que polítics rellevants, com pot ser l’actual primera ministra britànica,  afirmin, ella ho feu fa pocs anys, que “l’islam és una religió de pau !!! No hi ha un sol versicle en l’Alcorà que inciti a la violència”. No és una bona estratègia, per tal d’aparèixer simpàtic amb els musulmans, minimitzar el problema i és moralment reprovable que, per guanyar uns vots, es tergiversin els textos sagrats dels musulmans. Sobre això, conclou el pare Samir que “la ignorància i la pèrdua del sentit moral (per guanyar els vots) és una barreja explosiva”.

Aquesta reflexió del jesuïta Samir Khalil Samir és un toc d’atenció per evitar actituds que, guiades per l’irenisme propi de la tradició cristiana, amaguen les dificultats existents dins de l’islam per conciliar un comprensió humanista i pacífica de la religió amb les interpretacions literalistes i fonamentalistes que eleven a la categoria de principi inqüestionable els textos més inhumans de l’Alcorà o de la tradició de Muhàmmad. Els musulmans han d’afirmar i defensar davant les lectures intransigents i violentes que volen fer de les seves interpretacions de la religió musulmana com la única possible, que l’islam com a religió de pau. Però no és suficient dir-ho. Cal obrir un debat teològic i cultural amb l’objectiu de repensar la seva doctrina a la llum del que està passant. Els textos sagrats musulmans necessiten ser rellegits a la llum d’un comprensió de fe i no de l’acceptació acrítica de la literalitat dels textos. En aquest camí els musulmans han de sentir-se acompanyats i compressors per les altres tradicions religioses i les persones de pau i bé.

L'islam no és només una religió de pau

Els recents atemptats d’Estat Islàmic a Europa han motivat al professor egipci Samir Khalil Samir, pare jesuïta, gran especialista en l’islam, a escriure l’interessant article Es fals dir que l’islam és una religió de pau. La primera part de l’article és una reflexió sobre les polítiques d’integració europees. La conclusió d’aquesta part és que, malgrat els atacs dels fanàtics salafistes gihadistes, Europa ha de seguir amb les polítiques d’acolliment d’immigrants, tot i que el processos d’integració han de contemplar la nova realitat de les societats europees i la influència dels fenòmens de la globalització cultural. El pare Samir destaca que cal partir de la dificultat d’integrar l’islam en el context europeu perquè “té una cultura en molts punts oposats a les tradicions occidentals. Religiosament, socialment, les relacions home-dona, la relació amb el menjar ... tot forma part d’un sistema complet. Que la religió sigui diferent, això no és un problema. Però com que en l'islam la religió està lligada a una política, social, cultural, una història, etc... que afecta tot” això dificulta el processos d’integració. “Per desgràcia, l'Islam és difícil d'integrar” afirma el pare Samir.

Avui, a diferència dels anys de les massives migracions del nord d’Àfrica a Europa, la globalització ha modificat els paràmetres de referència dels processos d’integració. Abans, els immigrants venien amb un cert grau de secularització, acceptaven la secularització de les societats europees i tenien, en certa manera, una recança de considerar-se àrabs. Però actualment, l’aparició d’una ideologia islamista estesa per tot el món a través de les xarxes socials ha modificat els paràmetres de referència pels musulmans. Samir considera que “avui, però, la influència islamista radical que proposa un món diferent en tots els aspectes, fa que sigui molt més difícil la integració” per la influència del pensament patrocinat pel Germans Musulmans o salafistes entre les comunitats musulmanes europees. La integració a les societats europees és possible si les persones musulmanes ho volen i assumeixen que el model cultural occidental és vàlid per viure la seva fe. Però, en el moment en que sorgeixen dubtes sobre el sentit d’aquesta integració, hi ha forces ofertes ideològics disponibles facilitats pels fonamentalistes per construir un discurs contra la integració. El pare Samir considera que “això és un gran conflicte”

A la anterior dificultat, cal sumar-li la ingenuïtat manifestada sovint per alguns polítics davant dels nous processos migratoris o la violència desfermada per l’Estat Islàmic. El pare Samir considera que ara és quan cal “tenir el valor de dir que l'Islam té elements de violència en l'Alcorà i en la vida de Mahoma. Si es continua dient que l'Islam és una religió de pau, només es crea confusió i perplexitat”. No és admissible, diu Samir, que polítics rellevants, com pot ser l’actual primera ministra britànica,  afirmin, ella ho feu fa pocs anys, que “l’islam és una religió de pau !!! No hi ha un sol versicle en l’Alcorà que inciti a la violència”. No és una bona estratègia, per tal d’aparèixer simpàtic amb els musulmans, minimitzar el problema i és moralment reprovable que, per guanyar uns vots, es tergiversin els textos sagrats dels musulmans. Sobre això, conclou el pare Samir que “la ignorància i la pèrdua del sentit moral (per guanyar els vots) és una barreja explosiva”.

Aquesta reflexió del jesuïta Samir Khalil Samir és un toc d’atenció per evitar actituds que, guiades per l’irenisme propi de la tradició cristiana, amaguen les dificultats existents dins de l’islam per conciliar un comprensió humanista i pacífica de la religió amb les interpretacions literalistes i fonamentalistes que eleven a la categoria de principi inqüestionable els textos més inhumans de l’Alcorà o de la tradició de Muhàmmad. Els musulmans han d’afirmar i defensar davant les lectures intransigents i violentes que volen fer de les seves interpretacions de la religió musulmana com la única possible, que l’islam com a religió de pau. Però no és suficient dir-ho. Cal obrir un debat teològic i cultural amb l’objectiu de repensar la seva doctrina a la llum del que està passant. Els textos sagrats musulmans necessiten ser rellegits a la llum d’un comprensió de fe i no de l’acceptació acrítica de la literalitat dels textos. En aquest camí els musulmans han de sentir-se acompanyats i compressors per les altres tradicions religioses i les persones de pau i bé.

El martiri de Jacques Hamel

Pocs dies després de la matança de Niça la mort del mossèn Jacques Hamel, rector de Saint-Etienne-du-Rouray, és insuportable; però com molt bé ha senyalat el bisbe de Rouen, Dominique Lebrun, diòcesi on pertany aquesta parròquia, “no anem a prendre les armes, anem a pregar, tractar d'estimar com Jesús ens va ensenyar." Reconec que és difícil adoptar aquesta actitud davant la barbàrie continuada d’Estat Islàmic. Però els cristians, seguint l’exemple de Jesús, hem de saber estimar als enemics i desterrar qualsevol sentiment de venjança. Els cristians estem adolorits per aquesta mort, com sentim com a pròpies les morts de molts cristians en mans de l’Estat Islàmic a Irak i Síria. La persecució i el martiri són una realitat en les antigues esglésies cristianes d’aquestes països. Però, els cristians, com a piulat el monjo de Santa Maria de Montserrat Sergi d’Assís:  “quan s'ataca violentament un col·lectiu, el que sigui, s'està atacant tota l'espècie humana. Tots en som víctimes”. Aquesta és la consciència que suscita la violència embogida d’Estat Islàmic. Així ho manifestat també el president del Consell Regional de la Fe Musulmana de l’Alta Normandia, responsable de la mesquita de Saint-Etienne-du-Rouvray, inaugurada a l'any 2000 en una parcel·la de terreny cedida per l'església catòlica, ha declarat que estava "consternat per la mort del amic ". Jacques Hamel, ha dit "és una persona que ha donat la seva vida als altres”. El capellà assassinat i l'imam local formaven part d'un comitè interreligiós que treballaven per l’entesa interreligiosa.

La màxima evangèlica d’estimar als enemics no significa actuar amb candidesa enfront a un adversari poderós i enfollit com és l’Estat Islàmic. Estimar i pregar pels enemics comporta també combatre efectivament les causes de la maldat que està a la base d’aquesta lectura salafista gihadista violenta de l’islam. Estimar als enemics és entendre i comprendre les raons estructurals que fan possible l’aparició de la barbàrie dins de l’islam i que, segons sembla per darreres informacions, un jove cristià es radicalitzi, es converteixi a l’islam i mati, junt amb un altre fanàtic, al rector Jacques Hamel. L’amor a la humanitat, també està present a la base de l’islam com a les altres religions. Per això els musulmans diuen que l’assassinat d’una persona és com si es matés a tota la humanitat. Cristians i musulmans hem d’estimar als enemics de les nostres religions que maten convençuts en nom de Déu. Per més que la Bíblia i l’Alcorà tinguin alguns textos on Déu és violent i destructiu, les persones religioses hem de saber parlar i presentar un Déu que estima i abomina de la violència i la destrucció en nom d’un amor universal que ens reuneix en la gran fraternitat de la humanitat.

Els nous otomans

La Turquia que avui es troba entre la democràcia i la dictadura és l’hereva del que fou un gran imperi: l’Otomà. Els otomans fou un poble que dominà la història del món musulmà entre els anys 1290 i 1924, esdevenint una gran força política i militar a partir dels segle XVI. Des dels seus inicis, els sobirans otomans s’adjudicaren el títol de califa, però no fou fins el segle XVIII quan, com a resposta de les pressions dels països occidentals, s’atribuïren la direcció política i espiritual de tots els musulmans del món. A partir d’aquesta voluntat de lideratge mundial, els otomans desenvoluparen un nou concepte que condició l’esdevenidor polític de molts països musulmans: el panarabisme. Aquest perseguia l’objectiu d’unificar a tots els musulmans sota un mateix guiatge polític i espiritual, com ho havien estat antigament a l’època medieval.

No fou possible assolir aquest objectiu. La progressiva degradació política i moral de l’imperi Otomà propicià l’aparició de corrents polítiques i religioses contràries a aquesta idea. A la fi de la primera Guerra Mundial la Gran Assemblea nacional turca abolí definitivament el califat otomà l’any 1924. Des de llavors fins el règim d’Erdogan, Turquia ha viscut al marge del somni de la unificació dels pobles musulmans sota una única direcció política i espiritual, altres països han pretès recuperar part d’aquest idea. Aràbia Saudita ha pretès exercir en part aquesta direcció espiritual gràcies als grans recursos econòmics proporcionats pel petroli. Estat Islàmic, deixebles avançats de l’islam saudita, han donat un pas més recuperant la idea del califat. Per sort, la pressió militar occidental sembla reduir el seu territori. La incògnita és, ¿quin és el paper que voldrà jugar Turquia quan Estat Islàmic sigui derrotat?.

Els xiïtes màrtirs de Bagdad

Tota religió té els seus màrtirs, l’islam també. El martiri s’ha associat a la defensa d’una causa religiosa, tot i que és freqüent associar-ho també a les persones que moren en raó de les seves creences. En tot cas, sempre s’ha suposat una actitud activa en la defensa de la fe o creença. El terrorisme que practiquen els salafistes radicals d’Estat Islàmic ha introduït la idea del martiri passiu. Aquest és el cas dels xiïtes que sovint són l’objectiu declarat dels atemptats d’algun terrorista suïcida patrocinat per aquesta organització criminal. L’atemptat d’aquest cap de setmana a Bagdad és un cas més d’aquesta obstinació malaltissa dels sunnites salafistes radicals que consideren els xiïtes uns renegats que cal destruir fins l’aniquilació. Estat Islàmic és l’expressió màxima de l’odi que s’establí en l’Islam, des dels seus inicis, entre el sunnisme i el xiisme.

La progressiva reducció del territori controlat per Estat Islàmic com a conseqüència de l’ofensiva de l’aliança occidental ha provocat una modificació de la seva estratègia terrorista en la seva guerra d’assentament com estat. Es de preveure que, en els propers mesos, Estat Islàmic incrementi els seus atacs en els països afins a aquesta aliança militar que els combat a Síria i Iraq. Tot indica que els dirigents d’Estat Islàmic han optat per demanar els seus simpatitzants en aquests països que atemptin allí on puguin en lloc d’anar a fer la gihad violenta a Orient Mig. Els països occidentals han de seguir defensant-se d’un enemic disposat a seguir estenent el terror com estratègia de lluita islàmica. Les autoritats europees han de seguir amb la lluita contra aquest terror que es practica amb nom d’una determinada interpretació de l’islam.

En aquest combat cal assumir que hi haurà víctimes i que, davant de cada atemptat, la ciutadania ha de ser solidària amb les persones que hagin patit el terrorisme i ha de defensar els valors de la democràcia i el respecte com eixos per articular la convivència. Per això és important la ràpida mobilització davant de qualsevol atemptat. Així ho feren els europeus mesos enrere pels atemptats de Paris i Brussel·les  i darrerament, amb matisos, davant del últim atemptat d’Istanbul. Tinc la sensació que Europa pren consciència del problema, fa manifestos, s’omplen les xarxes socials i els mitjans de comunicació fan debats i la societat es mobilitza quan les víctimes dels atemptats són considerades com a pròpies. Quan les víctimes del terrorisme d’Estat Islàmic són del nostre entorn. Però, ¿qui plorarà els morts de Bagdad? ¿Hi haurà a Europa la mateixa reacció emotiva davant d'aquesta nova brutalitat? ¿Sortiran les mateixes persones a denunciar-ho a condemnar-lo, a exigir respostes o potser aquesta vegada ens agafa massa lluny? Davant del terrorisme, els morts són víctimes sense nacionalitat. Les víctimes xiïtes de Bagdad mereixen la nostra atenció, indignació i mobilització igual que meresqueren els parisencs, els belgues o els turcs. Cap de les víctimes del terrorisme islamista pot provocar la nostra indiferència, ens hi juguen el sentit de la nostra civilització. 

Els ideòlegs de la barbàrie – III

L’egipci Sayed Imam Al Xarif (nascut el 8 d'agost de 1950) també conegut com el Dr. Fadl o com Abd Al Qader Bin Abd Al Aziz fou un dels primers grans ideòlegs de la barbàrie. Si bé en un principi el pensament de Xarif fou bàsic per legitimar la gihad salafista, després es distancià d’aquests plantejaments fins arribar a condemnar-los. Xarif estudià de petit l'Alcorà i es convertí en un Hafez (persona que ha memoritzat l'Alcorà). Als quinze anys, el govern egipci el va inscriure en un internat del Caire només per estudiants excepcionals. Al anys 70 del segle passat, mentre estudiava medicina a la Universitat del Caire entrà en contacte amb Ayman al Zawahiri. L’any 1977, Zawahiri demanà a al Xarif que s’unís als seu grup, però en un primer moment declinà l’oferta.

Després de l'assassinat,  l’any 1981, del president d'Egipte, Anwar Sadat milers d'islamistes egipcis foren detinguts. Entre ells Zawahiri però no al Xarif que havia fugit als Emirats Àrabs Units on treballà com a metge. Després es refugià a Pakistan, després a l’Aràbia Saudita  i retornà al Pakistan de nou per treballar en un hospital de la Mitja Lluna Roja de Kuwait a Peshawar. Al Pakistan Xarif col·laborà amb Ayman al-Zawahri per reconstruir la Gihad Islàmica Egípcia a l'exili. Al Xarif impressionà als combatents gihadistes pel el seu coneixement enciclopèdic de l'Alcorà i dels hadits. Alguns experts consideren que, si bé Zawahiri figurava com era el cap visible d’Al Qaeda el veritable líder era al Xarif.

A Peshawar, al Xarif escriví el llibre Els punts essencials de la preparació de la gihad” (1988) va ser utilitzat com a manual per la preparació de la gihad en els camps d'entrenament d'al Qaeda a l'Afganistan. En aquest llibre, on s’explicava la manera més adequada per lluitar en els combats, Xarif afirmà que el "veritable objectiu no era la victòria sobre els soviètics, sinó el martiri i la salvació eterna". L’any 1989, quan Bin Laden es traslladà des de l'Afganistan al Sudan juntament amb Zawahiri i la majoria dels membres de la Gihad Islàmica Egípcia Xarif estava acabant el que considerava la seva obra mestra “El compendi de la recerca del coneixement diví". Tot i l’envergadura del projecta acceptà, a instàncies d'Al Zawahiri de traslladar-se també al Sudan.

En algun moment de la dècada dels anys 90 del segle passat al Zawahiri i al Sharif s’enfrontaren per disputes estratègiques i tàctiques. Bàsicament Xarif estava en contra que la Gihad Islàmica Egípcia s’unís al grup islamista al Gama'a al Islamiyya per desenvolupar una campanya de terror contra el govern egipci i els turistes estrangers que visitaven Egipte. Xarif considerava que "aquesta activitat no tenia sentit i que no aportaria cap benefici.". Xarif estava canviant la seva visió de la gihad, fins el punt de considerar que “que els atacs violents eren inútils” i que, enlloc del terrorisme, calia practicar la infiltració lenta i constant en l'estructura de l'Estat. Poc a poc, el pensament de Xarif fou minoritari i es distancià de Zawahiri després de deixar totes les seves responsabilitats dins de la Gihad Islàmica. En aquests moments es desvelà que l’emir de la Gihad Islàmic Egípcia no era Zawahiri, tal com es suposava, sinó el mateix Xarif.

Deprés de trancar el seu vincles amb la Gihad Islàmica Egípcia Xarif anà a viure al Iemen l’any 1994 on es dedicà a aprofundir la teologia islàmica i a la medicina. Després del fet de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units, al Xarif fou detingut per l'Organització de Seguretat Política de Iemen i estigui en aquest situació durant tres anys. El 28 de febrer de 2004 al Xarif fou traslladat a Egipte on fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. Durant el seu empresonament va escriure Document d'orientació adequada per a la gihad a Egipte i el Món  també conegut com La racionalització de la gihad a Egipte i el món. En aquest text diu que els musulmans tenen “prohibit cometre agressions, fins i tot si els enemics de l'Islam la fan." Aquest llibre es publicà l’any 2007. En el llibre es demana que al Qaeda abandoni el terrorisme, tant a Occident com en els països musulmans. Els textos de Xarif foren publicats en diversos diaris i les seves idees representaven un atac frontal al discurs de la guerra gihadista. Es interessant seguir el pensament d’aquesta persona que, en un moment fou probablement la figura més rellevant del gihadisme violent i després el criticà des del propi discurs teològic islàmic.

Els ideòlegs de la barbàrie – II

Un altre ideòleg important de la barbàrie és l’egipci Sheikh Abu Abdullah al Muhajir pseudònim de Muhammad Ibrahim al Saghir, un altre pseudònim era Abdurrahman al-Ali. Al Muhajir es va graduà a la Universitat Islàmica d'Islamabad i participà en la gihad a l'Afganistan on ensenyà en els camps que els gihadistes tenien Kabul. Fou una de les persones que més influí en el pensament del jordà al Zarqawi quan el març de 1999 s’instal·là a Afganistan. Allí al Muhajr tutelà tot el procés d’aprenentatge d’al Zarqawi en la jurisprudència islàmica. Durant molt de temps Al Muhajr fou l’encarregat d’ensenyar la jurisprudència islàmic a molts combatents àrabs que estaven en els camps militars d’Afganistan.

En les seves intervencions sempre ha reivindicat la necessitat de crear un califat on s’unifiquessin tots els musulmans. El pensament d’al Muhajr qüestionà, en més d’una ocasió, les doctrines d’Osama bin Laden de qui criticava que algunes de les seves decisions es desviaven de l’ortodoxia islàmica i era crític amb les aliances que els àrabs feien amb els taliban. Aquesta actitud li aportà molts problemes amb alguns dels grups que lluitaven a l’Afganistan. La relació conreta d’al Muhajr amb al Zarqawi fou decisiva perquè aquests s’apropes a les idees de la gihad extrema i violenta admetent el martiri com una estratègia per agradar a Al·là.

Quan la fi de la guerra d’Afganistan significà la destrucció de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan a finals del 2001, al Muhajir abandonà aquest país i es va traslladar a l'Iran, juntament amb altres dirigents d’Al Qaeda i altres líders àrabs afganesos. A Iran al Muhajir consoldà la seva fluència dins l’elaboració del pensament de l’organització d’Al Qaeda. Especialment, fou rellevant en l’evolució de pensament d’aquest grup i seguí influint sobre al Zarqawi quan aquest abandona Iran per instal·lar-se a Iraq. En aquest país Zarqawi feu servir en l’endoctrinament dels seus gihadistes dos llibres d’al Muhajir “Els pioners de propagació de la Sunna” i “La jurisprudència de la sang” (més coneguda com La jurisprudència dels problemes de la gihad). Per internet circula un registre oral de les conferències d’al Muhajir sobre Introducció a la jurisprudència de la gihad.

Al Muhajir postulava que qualsevol país abandonant l'estat de dret positiu és una terra de la infidelitat i que els musulmans estan obligats a marxar. També va escriure que hi ha un consens absolut en el vessament de sang incondicional d'un infidel a menys que ell o ella està sota la protecció de les circumstàncies estipulades per la Xaria. Defensava que posar-se del costat dels apòstates contra els musulmans és la major infidelitat de tots, i que l'Islam no diferencia entre militars i civils. Ell va escriure que "la brutalitat de la decapitació es fins i tot agradable per Déu i el seu profeta"

Els ideòlegs de la barbàrie - I

La barbàrie moderna és el terror d’Estat Islàmic. Aquests salafistes gihadistes defensen una lectura fonamentalista de l’islam. És la seva i pretenen que sigui assumida com a pròpia per la resta de musulmans. El pensament d’aquest fanàtics islamistes és el resultat de lectures forçades dels textos islàmics i interpretacions rígides de la tradició musulmana. Al darrera de tot aquest procés de progressiva deriva bàrbara d’aquest salafisme gihadista hi ha un grup de pensadors que, a través dels seus escrits, han esdevingut doctrina indiscutible d’aquestes propagandistes del fanatisme i del terror.

Entre ideòlegs d’aquesta barbàrie salafista gihadista destaquen, entre altres. En primer lloc, Abu Bark al Naji autor del llibre La gestió de la barbàrie, escrit, probablement entorn a l’any 2000 i publicat a internet l’any 2004. La veritable identitat Abu Bakr al Naji seria Abu Jihad al-Masri, tot i que aquest probablement amaga una altra identitat, ja que aquest nom vol dir simplement “pare de la lluita” i al Masri significa “l’egipci”. La identitat real  que podria ser la de Muhammad Khalil al-Hakaymah. Abu Bark al Naji probablement era el cap dels mitjans de comunicació i la propaganda d’Al Qaeda, i podria ser també el cap d'operacions externes d’aquest grup.

Abu Bakr al Naji escriví diversos llibres i fulletons sobre el tema de la gihad. Un d’ells Mite de la il·lusió (2006) és una anàlisi de la comunitat d'intel·ligència nord-americana. Al setembre d'aquest mateix any publicà un breu article titulat Cap a una nova estratègia en la resistència contra l'ocupant publicat a internet. En aquest assaig, manté que cal seguir fent operacions a gran escala contra els nord-americans a l'Iraq i els israelians a Palestina, també proposa emprendre la gihad individual o de petits grups especialitzats en violència de baixa intensitat contra les "forces d'ocupació". Abu Bakr al Naji proposà en diverses ocasions, a fi d’impactar en l’opinió pública i causar un gran desànim, efectuar decapitacions o operacions que puguin provocar grans baixes de musulmans innocents.

El llibre bàsic de Abu Bark al Naji és  La gestió de la barbàrie. La proposta central d’aquest llibre és la necessitat de tenir una estratègia per establir un califat islàmic. Aquesta estratègia, proposa Naji, ha de tenir l’objectiu de crear un clima de violència i ressentiment contra els musulmans que permeti crear un clima de reclutament de gihadistes i la produir màrtirs de l’islam. Naji suggereix que una guerra de posicions a llarg termini evidenciarà les debilitats de les superpotències enfrontades als gihadistes. Considera que una campanya de violència extrema aconseguirà el suport popular que permetran, a la llarga, la implantació de la xaria. Segons Naji els països potencialment sensibles a aquesta estratègia serien: Jordània, Aràbia Saudita, Iemen, Àfrica del Nord, Nigèria i el Pakistan. Aquest llibre ha estat qualificat com el Mein Kampf dels gihadistes. Morí en un atac aeri nord-americà al Pakistan el 31 d'octubre de 2008

Enquesta de la joventut àrab

La consultora ASDA'A Burson-Marsteller acaba de publicar l’8ena Enquesta de la joventut àrab (2016). Aquesta consultora, amb 11 oficines pròpies i 10 afiliades a tot l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica, forma part del grup Burson-Marsteller i ofereix serveis als governs, empreses multinacionals i clients corporatius regionals a través de la seva experiència els sectors de la Tecnologia, Finances, Salut, Energia i Medi Ambient, així com la comercialització de productes de comunicació i Relacions Públiques. Per la seva part el grup Burson-Masteller forma part del gran grup WPP-Young & Rubicam especialitzat en marketing de comunicació. Tot i que els nom inicial del grup fundat l’any 1985 té poc a veure amb el seu negoci actual.

L’enquesta anual de la joventut àrab de 2016 ha estat feta per l’empresa enquestadora internacional "Penn Schoen Berland” (PSB). El seu objectiu era explorar les actituds entre la joventut àrab de 16 països de l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica. PSB va realitzar 3.500 entrevistes cara a cara, entre l'11 de gener i 22 febrer 2016 a un mostra de la meitat d’homes i la meitat de dones àrabs en un grup d'edat de 18 a 24. Les entrevistes van ser realitzades en àrab i en anglès. L'objectiu d'aquest estudi anual és presentar idees basades en l'evidència en les actituds de la joventut àrab per tal de proporcionant a les organitzacions del sector públic i privat dades útils per la seva presa de decisions i la formulació de polítiques. El joves eren 16 països: Consell de Cooperació del Golf (GCC): Bahrain, Kuwait, Oman, Qatar, Aràbia Saudita i Unió d’Emirats Àrabs (UEA); països del Llevant i Iemen: Jordània, l'Iraq, Líban, Palestina i el Iemen; i països del Nord d'Àfrica: Algèria, Egipte, Líbia, Marroc i Tunísia. L'estudi va ser encarregat al gener de 2016. Les entrevistes es van dur a terme a partir del 11 de gener al 22 de febrer pel dels entrevistats professionals. Les entrevistes es van realitzar en àrab i en anglès. El marge d'error és de +/- 1,65% per a la mostra total i més gran per als subgrups.

Les principals conclusions d’aquesta enquesta són:

1. Una gran majoria dels joves àrabs refusen Estat Islàmic i creuen que fracassarà en el seu intent d’establir un estat islàmic.
2. La manca de treball i oportunitats són vistos com la causa número una de reclutament d’Estat Islàmic.
3. Molts àrabs joves creuen que les relacions entre sunnites i xiïtes s'estan deteriorant i que religió té un paper massa rellevant a l'Orient Mitjà.
4. Aràbia Saudita, Unió Emirats Àrabs i els Estats Units són vistos com el principals aliats a la regió. Consideren que la influència d’Iran va en augment.
5. Els joves àrabs estan dividits sobre l'acord nuclear iranià i el conflicte sirià.
6. Cinc anys després de lluitar per la llibertat política durant la primavera àrab, avui la majoria de joves àrabs donen més prioritat a l'estabilitat que la democràcia.
7. Els joves àrabs volen que els seus líders facin més per millorar la llibertat personal i els drets humans dels ciutadans, especialment els de les dones.
8. La Unió d’Emirats Àrabs és vista com un model de país que és econòmicament segur, i és la nació més afavorida per viure i crear una empresa.
9. Els joves àrabs estan preocupen per la caiguda dels preus del petroli, especialment els joves que viuen en països de l’Opep. La majoria encara creuen que tenen dret a rebre subvencions per l’energia, però si s’han de retallar que comencin pels emigrants.
10. Cada cop més hi ha més joves àrabs que obtenen les seves notícies a través de diari on-line en lloc del televisor o dels mitjans impresos.

¿Radicalització de l'Islam o islamització del radicalisme?

A França, els diferents atemptats perpetrats per Estat Islàmic, ha obert un interessant debat en relació al perfil dels terroristes, les causes de la seva radicalització i les relacions amb el gihadisme violent. El debat està polaritzat, bàsicament en dues qüestions. La primera, està relacionada amb el concepte radical, es critica l’excessiva banalització d’aquest concepte i la fàcil associació que pot fer-se entre la radicalitat, l’islamisme i la violència.

La segona qüestió gira entorn al debat ocasionat per dos punts de vista enfrontats alhora de valorar els orígens dels francesos compromesos amb la gihad violenta. Aquest debat es resumeix en les propostes defensades per dos grans especialistes com Gilles Kepel i Olivier Roy: ¿estem davant la "radicalització de l'Islam" o una "islamització del radicalisme"? Novament, el lligam entre els dos punts de vista està en l’ús de la paraula radical i la seva associació amb l’islamisme. Kepel considera que la “tercera generació” de l’islam a França té un greu problema. Aquests són ciutadans amb tots els drets polítics i socials com la resta de francesos, però pateixen més els efectes de la crisi. Això els porta a repensar la seva identitat i revalorar la dimensió comunitària de l’islam. Una minoria d’aquests joves , el procés de reislamització és radical i ostensible, inspirat amb el salafisme saudita, que els porta a combatre els impius i infidels d’occidentals.

Olivier Roy proposa una altra anàlisi. Per a ell, el procés dels joves radicals no és lineal. No necessàriament es comença per una adhesió al salafisme i evoluciona cap a la gihad. La majoria dels joves terroristes tenen una formació religiosa superficial, són poc practicants de la religió. Culturalment segueixen els mateixos patrons que altres joves. En aquests sentit es poden considerar joves occidentalitzats. El que és sorprenent és que, quan es radicalitzen ràpidament s’adhereixen a la gihad violenta i troben en l’Alcorà la legitimitat de la seva violència. Roy suggereix que aquesta radicalització és principalment un conflicte generacional. La practiquen, en un moment donat, uns joves que no volen la cultura dels seus pares i refusen. La violència a la qual pertanyen és una "violència moderna". En el seu comportament hi ha una revolta social contra la discriminació que pateixen a l'escola o a la feina. Per això, Roy sosté que "no hi ha una radicalització de l'Islam”, sinó una islamització del radicalisme.

La islamofòbia dins l’estratègia de la re-islamització

Estat Islàmic ha donat a la lluita ideològica tanta importància com els seus actes terroristes. Per tal d’aconseguir commoure als musulmans, especialment els que han de ser els seus prosèlits, Estat Islàmic presenta als creients de l’islam com a víctimes d’un procés de persecució. La idea central de l’estratègia de re-islamització propiciada pels salafistes gihadistes es fer dels musulmans una comunitat diferenciada dins de les pròpies societats europees a fi de resistir la creixent islamofòbia. Per l’èxit d’aquesta estratègia cal un pas previ: procurar que els europeus musulmans trenquin els seus vincles amb la societat on viuen i transitin, a través d’un procés de des-identificació social i de trencament dels seus sentiments de pertinença, cap la integració d’una comunitat musulmana global.

Un cop fet aquest recorregut, el següent pas és aconseguir que aquestes comunitats des-identificades protegeixen els combatents gihadistes retornats a Europa amb la missió d’actuar com agents actius d’Estat Islàmic. Per fer-ho es magnifiquen les tendències islamofòbiques presents en les societats europees i es presenten els musulmans, en general, com a víctimes del brots de xenofòbia i racisme apareguts com a resposta dels atemptats gihadistes. Estat Islàmic es mou dins del cercle, prou conegut en la psicologia social, de presentar l’agressor com a víctima, en aquest cas víctimes de l’odi a l’islam. Una part dels gihadistes retornats es dediquen a aquesta lluita ideològica orientada a atiar el sentiment de persecució dels musulmans a fi d’aconseguir generar, en una part dels ciutadans musulmans europeus, un sentiment d’odi a tot el que és occidental. A la fi d’aquest procés, és d’esperar el sorgiment d’un nou sentiment de pertinença: ser membres d’una àmplia comunitat de creients en l’islam que té en el califat el lloc esperada on poden viure plenament la seva religió.

Re-islamitzar els musulmans

No sembla que els atacs terroristes d’Estat Islàmic a Europa siguin com a resposta dels atacs militars europeus a l'Orient Mitjà. L’objectiu dels islamistes d’Estat Islàmic no és cap reacció als èxits de l’ofensiva militar, sinó unir i re-islamitzar al conjunt dels musulmans més enllà dels que manifesten unes adhesions fonamentalistes. Les actuacions d’Occident a l’Orient Mig no formen part de les cadenes de causa efecte associades a les tensions provocades per la resposta occidental a l’ofensiva del terrorisme islamista.

La base de l’ofensiva d’Estat Islàmic a Europa, per ara circumscrita a França i Bèlgica, és el resultat de l’anomenada tercera onada del gihadisme teoritzada, en el seu moment, per Abu Musab al-Suri en el seu llibre "Crida a la resistència islàmica global". D’acord amb aquests principis el que Estat Islàmic ha posat en marxa a Occident és una combat fonamentat en una determinada comprensió de l’Islam. Bàsicament assistim a un enfrontament religiós, segons els paràmetres d’aquests fanàtics islamistes, que fan servir la lluita armada per estendre la seva comprensió de l’islam. En cap cas, en contra del que sostenen algunes persones, el terrorisme islamista a Europa no és l’expressió d’uns revolucionaris que instrumentalitzen l’islam.

Estat Islàmic, canvia la seva estratègia a Europa

Durant mesos, molts analistes improvisats del terrorisme islamistes insistien que el perill pels europeus estava en la proliferació de llops solitaris escampats pel continent. Però les investigacions sobre el darrer atemptat de Brussel·les del 22 de març evidencien el seu lligam amb l’atemptat de Paris el 13 de novembre del 2015. El perfil dels terroristes implicats en aquests atemptats demostra que tots ells estaven perfectament entrellaçats a partir d’un nucli de gihadistes retornats de Síria. L’anàlisi d’aquestes persones aporta unes conclusions desconcertants i preocupants. Fins fa poc, tothom considerava que Estat Islàmic, a diferència d’al Qaeda, no estava interessat en atacar Europa. Més aviat, els seus objectius a curt terme, eren enfortir i ampliar els territoris conquerits a Síria i Iraq.

Els atacs a Brussel·les i París revelen un canvi en l'estratègia d’Estat Islàmic. Les investigacions sobre aquests atemptats demostren les estretes connexions entre les dues accions. Les evidències senyalen que existeix una extensa xarxa  de terroristes d’Estat Islàmic a Europa amb prou logística per actuar. Alguns analistes suggereixen que el nombre de retornats disposats a actuar a Europa són molts, es parla d’unes 400 persones. Per algunes dades aportades pel New York Times, Estat Islàmic té una unitat específica per dirigir les actuacions a Europa sota la supervisió directe del califa Abu Bakr al-Baghdadi.

La situació és preocupant. L’amenaça de l’Estat Islàmic a Europa és molt superior a la que es pensava en un primer moment. Res a veure amb les accions aïllades dels llops solitaris. Estat Islàmic té a Europa una xarxa operativa ben organitzada, entrenada i capacitada per actuar. No és improbable que, malgrat els bons resultats policials, baixi la intensitat del terrorisme d’Estat Islàmic. Es tracta d’una organització que s’ha tornat global i no hi ha indicis que abandoni la seva espiral d’atemptats a Europa. Ens hem de preparar per adaptar-nos  a aquesta nova situació. Si els serveis d’intel·ligència europeus no saberen en el seu moment copsar aquest canvi d’estratègia d’Estat Islàmic, és d’esperar que el governs europeus sàpiguen adoptar ara les accions polítiques pertinents per evitar que la barbàrie del terror malmeti els valors democràtics i la convivència a Europa.

Els mujaidins del terror

Algunes reaccions davant dels terribles atemptats dels islamistes gihadistes a Brussel•les evidencien que a Europa l’empatia davant les víctimes del terrorisme es percep manera diferent segons quins siguin els morts. Certament, tots els europeus hem de sentir-nos colpits per aquest terror i assumir tots els morts com a propis. Però, el terror de la barbàrie gihadista violenta no pot guanyar la batalla de fer-nos sentir propers a les víctimes només quan siguin europees. No podem esgotar la nostra solidaritat al territori que ens cau al costat. Les víctimes de la bogeria salafisme gihadista terrorista s’escapen arreu. El terror gihadista és quotidià a Síria, Iraq, Nigèria i sovint es manifesta també a Egipte, Tunísia, Liban, Mali i altres indrets amb centenars de morts. Precisament els refugiats que ara Europa rebutja fugen d’aquest terror. 

 Lamentablement, els europeus tenim tendència a considerar les víctimes de l’Orient Mig com llunyanes. L’empatia amb les víctimes del terror no s’hauria de guiar per criteris geogràfics. Totes les víctimes de l’Estat Islàmic, tenen el mateix sentit. Cada cop que oblidem això, esdevenim més vulnerables als populismes que aprofiten aquestes ocasions per combatre l’islam a Europa i propicien el debilitament de la democràcia a través de successives limitacions en nom de la seguretat. El terror d’Estat Islàmic vol atemorir-nos per fer-nos més dòcils i submisos al repunt dels diferents populismes europeus. Però, bàsicament, Estat Islàmic vol alterar la convivència en les nostres societats provocant l’explosió desmesurada de reaccions islmofòbiques capaces de mobilitzar a sectors de musulmans europeus sensibles a donar el pas cap a la radicalització. Ahir, les xarxes socials corria amb força èxit el hastag #stopislam. Estat Islàmic ha canviat d’estratègia, si abans, el seu objectiu era afavorir l’anada al califat a esperar la vinguda del Messies, ara, sota la pressió militar, aquests nous mujaidins poden omplir d’Europa del seu terror fanàtic.

La deriva d’Europa

És evident que Europa està a la deriva i en ella s’esvaeixen els valors que havien definit tota una civilització. Les darreres decisions de les autoritats comunitàries són enormement preocupants perquè demostren com el tacticisme polític modula, i fins i tot anul·la els principis bàsics de les societats obertes i democràtiques. L’ascens del populisme i la xenofòbia han espantat als partits governants en molt països de la Unió perquè han vist amenaçada la seva plàcida hegemonia dels darrers anys. Per frenar aquesta situació molts d’aquests governs europeus han endurit les seves polítiques sobre la immigració, l’asili i el refugi en un intent de disputar l’espai electoral que aflora al redós de l’extrema-dreta.  

Aquestes pors tàctiques han passat dels estats a les polítiques comunitàries. Les recents propostes comunitàries són un fidel reflex d’aquest situació. La majoria d’estats europeus, davant l’increment de la presència electoral dels partits xenòfobs, pensen que l’únic camí és abandonar la tradicional hospitalitat europea als estrangers i aparèixer com durs i intransigents davant la situació dels refugiats. Aquesta deriva europea dels darrers moments podria interpretar-se, d’alguna manera, com un victòria dels plantejaments estratègics d’Estat Islàmic perquè aconsegueix incrementar la pressió contra les comunitats musulmanes a Europa. Això és aprofitat pels salafistes radicals per promoure les migracions de parts d’aquests musulmans als seus territoris, primer, i, si no es pot, incrementar les dinàmiques d’hostilitat dins dels països europeus. 

La crisis dels refugiats al servei d'Estat Islàmic

 La situació dels refugiats que volen entrar a Europa segueix igual. La pressió continua i la seva insistència evidencia les limitacions de la política comunitària. Aquesta situació posa de manifest la incapacitat de la política europea de trobar una solució compartida que sigui una acceptable política d’asil i refugi. La persistència del problema corrou la dèbil unitat dels països de la Unió i aflora les seves tensions internes. Sovint es senten veus de l’extrema dreta que treu pit amb les seves arengues racistes. Suaument, Europa s’escola cap un enduriment del seu cor vers la necessària solidaritat que reclamen els milers de refugiats amuntegats a Grècia o esperant pacientment a Turquia per creuar el mar.

¿Per què aquestes persones, la majoria de religió musulmana, no han anat a demanar asil a altres països musulmans amb més recursos com poden ser Aràbia Saudita o alguna de les monarquies del Golf?. Sembla que hauria estat el més natural: la solidaritat a partir de compartir la mateixa fe. Però no ha estat així. Una possible resposta a la pregunta és afirmar que aquests països no volen aquests refugiats. Sens més. ¿Per què no els volen?. Aquí poden temptejar-se vàries respostes. Per exemple, els països àrabs possibles receptors dels refugiats són de majoria sunnita, mentre que una part dels refugiats poden ser xiïtes. Si això fos així la insolidaritat dels sunnites fora una extensió de les causes dels enfrontaments protagonitzats per Estat Islàmic. La nova fitna musulmana

Però, pot haver-hi una altra explicació més subtil. La crisi dels refugiats ha estat ocasionada per afeblir més a Europa i situar a primer pla les seves contradiccions. Si això fos així, l’Estat Islàmic hauria aconseguit un èxit important sense necessitat de practicar la seva estratègia del terror. Els refugiats serien un instrument al servei de la política desestabilitzadora propiciada per Estat Islàmic. A més, el creixement del populisme de dretes, pot afavorir l’increment de la islamofòbia a Europa la qual cosa pot capitalitzar Estat Islàmic per agitar les comunitats musulmanes. Tot són hipòtesis que valdrà la pena verificar si són certes.

Conversions on line

Els atemptats terroristes de 2015 o algunes accions efectuades a inicis del 2016 a França han estat provocats per persones que s'han radicalitzat de forma sobtada i individual a través de la consulta de pàgines gihadistes a Internet o de la lectura de publicacions que exalten el terrorisme. Alguns d'aquests terroristes són persones que no tenen una clara adscripció religiosa. Són persones banals sense cap militància clara a nivell polític o religiós. Persones grises i desconegudes en el serveis d'intel·ligència. ¿Per què aquestes persones fan aquesta conversió sobtada i el seu compromís a una guerra que els hi és força desconeguda i llunyana?

Els experts en conversions religioses afirmen que hi ha tres raons que expliquen el processos de conversió. En primer lloc, per tal que hi hagi una conversió ha d'haver-hi un contacte amb alguna persona que la inciti, generalment una persona religiosa amb certa autoritat dins de la religió. El següent pas és compartir la conversió i una certa negociació amb l'entorn a fi de que sigui socialment reconeguda i el convers acceptat. A més, tota conversió religiosa ha d'acceptar el context de secularització de les societats modernes i el caràcter laic de les institucions públiques. Però a França, els joves que s'han convertit i han anat a Síria o Iraq mostren uns processos ben diferents. Les conversions es realitzen sense mediació clerical. No intervé cap imam, tot i que en alguna ocasió es detecta la intervenció d'algun xeic de dubtosa reputació. Generalment, són conversions fetes on line sense intermediaris identificats i de forma secreta, sense reconeixement social. Perquè quan la conversió és pública apareixen situacions de greus conflictes amb l'entorn familiar. Molts pares s’assabenten de la conversió dels seus fills quan aquests els truquen des de la frontera de Síria. Sovint, els pares aprenen la conversió dels seus fills quan truquen a la frontera amb Síria. Per últim, els nous conversos, en lloc d'inscriure la seva fe en la societat, opten per viure-la des de la il·legalitat i a la contra de la societat en la qual han nascut perquè la consideren corrupte i mostra de la decadència d'Occident.

Curiosament, l'acte puntual d'afirmació de la conversió no és la recitació de la sahada com és preceptiu en l'islam, sinó el jurament de lleialtat (bay'ah) al líder i califa Al Baghdadi. Per això és considera que més que una conversió a l'islam es tracta d'una conversió a l'Estat Islàmic. Un cop fet aquest pas els nou conversos comencen un viatge iniciàtic a Orient en recerca de valors absoluts. Aquest islamisme de conversió és la base de moltes persones integrades a Estat Islàmic. Tot aquests comportaments senyalen que els compromisos d'aquests nous conversos no tenen res a veure amb les conversions religioses tradicionals, ni als compromisos relacionats a les adhesions a sectes. Es tracta d'un fenomen nou resultant de l'ús de sentiments religiosos per afavorir els compromisos militars i religiosos. Per aquest motiu les propostes teològiques que l'Estat Islàmic adreça a aquests joves són força simples i, bàsicament, orientades a justificar l'ús de la violència des de la tradició islàmica.

Estat Islàmic pot canviar d’estratègia

L’estratègia militar de la coalició encapçala per Estats Units contra Estat Islàmic sembla donar fruits en forma d’una progressiva reconquesta de territori ocupat i l’existència de dificultats pels moviments dels salafistes gihadistes per ells. Aquesta circumstància pot induir  un canvi en la pròpia estratègia de l’Estat Islàmic per estendre el Califat basada en el desenvolupament de la idea baqiya wa tatamadad (durar i estendre's). El progressiu ofec militar del Califat és més que probable que comporti un augment del terrorisme gihadista més enllà dels territoris fins ara controlats per Estat Islàmic.

A mesura que es redueixi la seva zona d’influència a Síria i Iraq és probable que Estat Islàmic tractarà d'activar les cèl·lules a l'estranger i augmentar les seves activitats a la resta del món àrab. Una estratègia d'exportació del conflicte ja s’ha fet visible en els atacs a França i en l'atac amb bomba contra un avió rus al Sinaí. Una possibilitat és que durant l’any 2016 Estat Islàmic podria veure’s obligat a donar prioritat a una gihad global, mentre que, fins ara, es tractava d’una gihad local destinada a la conquesta d'un territori. Paradoxalment, la manca de perspectiva territorial per enfortir el seu Califat pot motivar  Al Baghdadi, o qui sigui el seu successor, ja que no es garanteix hagués sobreviscut a una atac ara fa un any, podria orientar-se a un model més tradicional de terrorisme global, similar al que ha anat practicant al Qaida des dels seus inicis.

Irak i Síria, la revolta dels sunnites

Les primaveres àrabs del 2011 tingueren diferents conseqüència en els països àrabs. Síria, un dels països afectats per aquesta onada de reivindicacions democràtiques, les protestes populars atiaren diversos conflictes socials latents, entre els quals, els més notori eren les tensions entre les diferents tradicions religioses islàmiques. A Síria, el 74 % de la població àrab és musulmana sunnita i el els xiïtes són una minoria dins la qual els alauites representen el 10%, mentre els ismaelites i els drusos  un 3%. Els cristians demogràficament són entre el 7 i el 10% de la població siriana. Una altra minoria ètnica important a Síria són els kurds els quals representen el 9% de la població i també són de religió sunnita. Els cristians no són una problema política com a tal perquè estan reclosos en la seva micro-comunitat (ortodoxa, catòlica, la tradició grega, siriana, assíria, etc.) i els drusos tampoc perquè les seves preocupacions són les relacions sirià-libaneses. Totes aquestes confessions havien donat suport explícit al dictador ) han estat un suport sòlid del Baixar al Assad. L’esclat de conflictes entre sunnites i xiïtes a Síria, amplificà el mateix problema que s’estava expressant a Irak des de l’any 2003 a partir de la invasió nord-americana per derrocar a Sadam Hussein.

.

Part d’aquests conflictes són la expressió genuïna dels problemes creats per la creació dels estats resultants dels processos de descolonització organitzat a la fi de l’Imperi Otomà. A Síria i l'Iraq, la legitimitat dels estats, pures invencions colonials, segueix sent problemàtica. A Irak, quan els nord-americans propiciaren la caiguda del règim de Sadam Hussein s’ensorrà un sistema polític fundat l’any 1920 pels britànics. El disseny d’aquest sistema havia assegurat que la minoria sunnita, al voltant del 20% de la població, tingués el monopoli del poder polític. El nou estat iraquià sorgit a partir de 2003 es creà atorgant el poder polític als exclosos del sistema anterior (kurds i, especialment, xiïtes). A Síria, el país colonitzador, França, no dissenyà un pla polític tan acurat com els anglesos a Irak.

Com a conseqüència d’aquest estat de la qüestió Irak, abans de la invasió nord-americana era de majoria xiïta amb un poder dominat pels sunnites i després d’aquest any, aquests foren foragitats del poder pels primers. A Síria, país de majoria sunnita, el poder polític sempre havia estat en mans dels xiïtes.

La primavera àrab siriana propicià la venjança dels sunnites contra les tradicions religioses islàmiques que havien donat suport al règim de Baixar al Assad donant així continuat  als processos iniciats, no masses anys enrere, en altres països com el Líban, Iraq i Bahrain on tradicionalment els primers havien estat dominats sempre pels segons. 

El canvis polítics d’Irak, el 2003, i Síria el 2011 fomentà l’esclat de les tensions històriques entre sunnites i xiïtes. Tant és que els alauites no siguin xiïtes duodecimams (branca més important del xiisme) com són els casos dels xiïtes del Líban, l'Iraq o l'Iran. Esclatat el conflicte era irrellevant que molts alauites no haguessin atès a les crides dels predicadors iranians o libanesos a reintegrar-se a la majoria xiïta majoritària. Els sunnites seguien veient als xiïtes com rawafid (renegats) o safavids (el nom de la dinastia iraniana que es converteix en el xiisme iranià). Pels radicals sunnites els alauites són acusats de ser Qarmats (dissident secta ismaelites a l'Edat Mitjana) i anomenen despectivament l’Hezbollah libanesa com Hizbu-la-Lat (el nom d'un deïtats paganes pre-islàmics). Sota aquest conflicte estrictament religiós els extremistes salafistes trobaren la base receptiva per estendre la seva proposta d’una nova gihad que està en l’arrel de l’aparició d’Estat Islàmic.

L’apocalipsi islàmica

Les diferents tradicions musulmanes tenen visions diferents de la figura del Mahdí. Els musulmans xiïtes sostenen que el Mahdí es troba ocult per protegir la seva vida perquè en el futur serà el salvador del món encarregat de dur la justícia al Món. Mentre que per alguns sunnites és imminent que el Mahdí es posi al capdavant dels guerrers musulmans. Aquest musulmans, coherents amb aquesta idea, han patrocinat la reinstauració del califat i han decidit, per interpretació d’algunes profecies, que la ciutat de Dabiq serà on començarà la realització de la seva interpretació apocalíptica de l’islam. En un vídeo on apareix Abu Musab al Zarqaui, líder d'Al Qaeda a l'Iraq, organització predecessora de l’Estat Islàmic, abans que fos assassinat el 2006 per un dron americà, esmenta "les armades de croats que seran cremats en Dabiq".

Aquesta visió apocalíptica de Zarqaui es adduïda per Estat Islàmic per justificar que dins del seu catàleg d’horrors terroristes tingui un lloc destacat la tortura de cremar vius als infidels i presoners. En l’imaginari escatològic dels gihadistes hi ha la idea de que, abans de l’apocalipsi final, hi haurà l'ocupació dels romans del territori anomenat al A'maq o Dabiq. No és casualitat que Estat Islàmic identifiqui a Obama com "el gos de Roma" i l'exèrcit americà com "els romans". Amb aquesta assimilació l'Estat Islàmic adequa les seves actuacions a les seves creences mil·lenaristes esperant l’acompliment del que ells interpreten un hadit que “Dabiq serà controlada pels millors soldats islàmics provinents de la Meca. Ells capturaran els romans' (americans) en el moment que llancin el seu atac" (Hadit 6924 de la recopilació Sahih Muslim feta per l’Imam Muslim)