La cohesió dels governs de coalició

Avui, la majoria de medis han comentat la reunió informal que el govern espanyol feu el dissabte. Els comentaris que he sentit en boca d’importants periodistes creadors d’opinió m’han sorprès per la seva frivolitat. Presentar la trobada com unes “colònies”, per exemple, és d’una apreciació estúpida. Altres periodistes han comentat, en profusió, com anaven vestits els ministres. Semblava que feien una crònica d’una passarel·la de moda. Pocs comentaris han explicat el sentit de la trobada i quina ha estat la seva agenda.  

Que els ministres d’un govern de coalició es trobin de manera distesa, fora del marc habitual on es donen les reunions de govern, té tot el sentit. Fa anys, quan hem dedicava a la formació d’equips de govern, i de manera particular, a la cohesió d’equips de govern de coalició, recomanava fer aquests tipus de trobada per vèncer les barreres que impedien tenir-se confiança. El mètode fet servir era similar a l’emprat pel govern de Pedro Sánchez el passat dissabte. Escoltant o llegint determinats comentaris periodístics entenc que la feblesa de la nostra democràcia.

L’ofici periodístic

He escoltat amb molt interès i satisfacció l’entrevista que Mònica Terribas ha fet al periodista Ramon Besa en motiu del seu nomenament doctor honoris causa per la Universitat de Vic. He resumit algunes de les seves consideracions sobre l’ofici periodístic. Ramon Besa pensa que el periodista a d’ajudar a que els seus lectors siguin crítics, vagin amb la mirada llarga i eleven la seva capacitat reflexiva. Però no sempre és així. El treball periodístic està canviant ràpidament, de tal manera que els vells canons de l’ofici són eliminats per considerar-los antics. Hi ha una pugna entre el paper i el digital, que amaga la tensió entre el que es vell i el que es nou. Però, el que és nou té unes preocupacions i uns interessos que s’aparten del treball periodístic tal com s’ha entès fins ara.

Els editors dels mitjans digitals estan obsessionats per la immediatesa de la notícia i la seva capacitat de generar adhesions, links, a les xarxes socials. Quants més, millor. Importa poc que la notícia estigui contrastada poc o molt, el que importa és ser el primer en donar-la. Els nous periodistes s’afanyen en captar notícies recollides per ciutadans anònims pel carrer i, sense preguntar-se massa sobre la seva veracitat, publicar-la el més ràpidament possible. Quan aquesta sigui més espectacular, millor. El que es pretén és l’impacte emocional del lector. Molts dels nous periodistes, busquen captar les llàgrimes d’algun polític més que transmetre el que pensa. El perill de desinformació és molt gran, fins el punt que els lectors cerquen estimular emocionalment al públic més que informar-lo. L’opinió s’ha menjat la informació. Penso, que si cada cop hi ha més ciutadans receptors d’opinions i anàlisis fabricats per altres. Si això es així, difícilment aquests ciutadans podran formar la seva pròpia opinió per manca d’informacions pertinents. Sense una ciutadania informada, la democràcia es debilita.

L’entrevista periodística

L’entrevista és un gènere periodístic indispensable per estar ben informat. Cada dia els mitjans de comunicació empren aquest gènere per transmetre continguts informatius; cada dia, milers de persones conformen la seva opinió a partir del que escolten o llegeixen. Per això, l’entrevistador és una persona amb un ofici que té una important responsabilitat social que, a més, si l’entrevista es fa en un medi públic té un plus de responsabilitat superior per les característiques del medi. Ara bé, ¿quins són els criteris morals que poden fer-se servir per judicar aquesta activitat?.

Em faig aquesta pregunta perquè sovint, quan escolo una entrevista, m’adono que l’agudesa, la profunditat o la persistència emprada per l’entrevistador varia segons la condició o qualitat de la persona entrevistada. Quan així passa reiteradament i hom descobreix que hi ha un comú denominador ideològic o polític en un sentit o en un altre, es pot sospitar que hi ha una manipulació per influir sobre la informació. Fa anys, un conegut periodista, molt mediàtic en aquella època i ara també, va ensenyar-me en un curs fet a polítics locals com manipular una entrevista. Dividí els assistents al curs en dos grups. Al primer grup ensenyà com fer una entrevista complaent i amb el segon grup mostrà com fer una entrevista per acorralar-los i enfonsar-los. En tots dos casos, la subtilesa de l’entrevistador era que camuflava la seva manipulació. Des d’aquell dia, tinc certa prevenció moral amb algunes entrevistes.

La Model

Avui, la ciutat de Barcelona, i per extensió Catalunya, han posat fi a la presó Model. Des de petit ha estat un referent a la meva vida. No perquè hi anés, sinó perquè els meus pares vivien al carrer Entença i era força natural passar-hi per davant. Tots els noticiaris han fet programes especials per commemorar aquest fet. Però, de tot el que s’ha fet m’ha sorprès negativament com el periodista Jordi Basté ha construït la seva notícia particular sobre la Model. Basté ha explicat que, a fi de comentar les últimes hores de funcionament de la presó ha dormit a la cel·la 443, una cel·la especial ja que és la mateixa on va estar reclòs Salvador Puig Antich. El periodista ha fet notícia després aquesta experiència.

No m’ha agradat gens ni mica el que ha fet en Jordi Basté. Com ha escrit un amic meu, en Manuel Punsola, el mític escalador de la via Punsola-Reniu al Cavall Bernat de Montserrat, “no m'agraden els periodistes que volen convertir-se ells mateixos en noticia”. El gest de dormir, el dia que tancaven la presó Model, a la cel.la on va passar la darrera nit de la seva vida Puig Antich, és un signe d’egolatria, i “una manca d'ètica, de criteri, de formes, senzillament denigrant. Tant pel personatge, que forma part de la nostra memòria històrica, com per el moviment que va defensar: La lluita antifranquista.”. Comparteixo el punt de vista d’en Manuel Punsola. En Jordi Basté ha ofès el patiment de moltes persones que dormiren en aquestes cel·les unes, privades de llibertat per haver delinquit, i altres, contra la seva voluntat, per haver lluitat a favor de la llibertat. Davant d’aquest sofriment humà, tot el sofriment, li escau millor el silenci i no la banalització per tenir més audiència.

Impostures mediàtiques

Més d’un cop he repetit una frase que vaig sentir dir al gran polític Paco Fernández Ordóñes “No creo en la política de gestos, pero hay gestos que defineixen una política”. Anava molt encertat. Tot això ve a conte perquè he sabut que el regidor de Badalona que molt cofoi trencà la interlocutòria judicial comminant a fer festa el 12O no havia trencat l’original, sinó una fotocòpia. Suposo que era una fotocòpia de la interlocutòria perquè, posats a fer, podia ser una fotocòpia de qualsevol cosa. Perquè el que es pretenia era impactar als espectadors del telenotícies de la valentia d’alguns regidors badalonins que es passaven les ordes judicials per l’arc de triomf i que, amb un gest de desobediència, inauguraven una nova legalitat.

Al cap i a la fi, tot fou un engany per fer-nos creure que els regidors badalonins eren petits herois que desobeïen la força de l’Estat. El que quedà en la retina del telespectador fou el gest d’esquinçar un paper. Al veure la imatge vaig pensar que m’agradaria veure aquests mateixos regidors badalonins trencant davant dels mossos d’esquadra les ordres judicials de desnonament. Vull dir que, posats a fer salta la banca de la legalitat, fem-ho evident per tot. Perquè en aquests casos les ordres judicials són autèntiques, no simples fotocòpies.

Les impostures mediàtiques abunden en els telenotícies o els magazins de màxima audiència. Recordo l’escàndol que muntà Empar Moliner al trencar un exemplar de la Constitució espanyola davant les càmeres de TV3. Horror, sacrilegi, desafiament, etc... exclamaren moltes persones. Admeto la meva admiració per aquesta periodista, però aquest dia també ens enredà plenament. Mirant després el vídeo del suposada afront descobrí que el que Empar Moliner feu era esquinçar un llibre de Manuel Múgica Laínez, magnífic novel·lista y periodista argentí autor de la gran obra Bomarzo,  enquadernat en pasta imitant a un exemplar noble de la Constitució. Un altre engany. La successió d’aquests fets evidencia que vivim en un món abocat a les primeres i fugisseres  impressions. Tot passa ràpid amb l’únic objectiu que despertar les emocions. Tot passa en dècimes de segons, com els regats d’en Messi. Aquesta fugacitat es vol fer creure que allò que hem vist és la veritat, fins i tot, única veritat. És una llàstima que l’esperit crític humà, hereu de la necessària sospita que ens fa lliures, sigui cada cop més un bé escàs. Estan triomfant el entabanadors i encantadors de serpents.

Pantalles i escenaris

No hi ha tertúlia, tan se val el medi, on sempre hi ha algú que parla de passar pantalla o que tal cosa és més pròpia de la pantalla anterior. Opino que aquestes expressions empobreixen el món conceptual que sosté el llenguatge. Entenc que aquesta manera de parlar prové d’unes persones on la seva percepció del món es dóna majoritàriament a través de pantalles: de la televisió, de l’ordinador, del telèfon mòbil amb totes les seves variants, del cinema, de les consoles de joc, del monitors que controlen qualsevol activitat, etc... És un món plasmàtic, bidimensional i matisats per una gestió de colors que intenta, sense acabar-ho d’aconseguir, reproduir fidelment la realitat. En aquest context, l’expressió referent a la pantalla té sentit perquè aporta uns codis que donen comprensió i fàcil entesa al que es vol dir. Res a objectar, però aquest no és el meu codi.

Prefereixo parlar d’escenaris. Aquest terme humanitza l’expressió anterior, ja que l’escenari evoca al teatre amb els seus actors, arguments, diàlegs i silencis, profunditat de la boca escènica, llum o foscor, plans d’actuació, interpretació, papers diferents, gèneres teatrals, decorats, espectadors, música si s’escau, amabilitat, màgia i il·lusió. La teoria dels escenaris ha conformat, en bona mesura la manera de pensar de moltes persones. No és casualitat que es parli d’actors polítics o socials. Pensar en escenaris permet jugar a la composició de la complexitat, sempre millor representada en tres dimensions que en dos per més es pugui similar. La complexitat de la societat no es pot reduir a pantalles. Com si fos tan fàcil canviar la realitat com el que canvia de canal de ràdio o televisió. Si ho fem, probablement reduïm també la nostra capacitat de pensament, malgrat el que demana l’actual complexitat de la societat és precisament més capacitat analítica i de formular idees que representin la realitat.

A l'estiu, tota cuca viu

L'estiu sempre s'ha distingit per tenir un tema que de forma reiterada repetien els medis de comunicació. Durant anys, les cançons estiuenques han fet aquest paper social. Es feien hit parades amb els temes més escoltats i que al final de l'estiu tothom repetia quasi inconscientment. Ara, al variar els canals de distribució de la música, la funció social de la música ha estat ocupada pels temes d'actualitat. Aquest any l'estiu ha tingut alsguns temes recurrents: la governabilitat a Espanya, el RUI a Catalunya i el burkini a França.

Com que la majoria del personal està de vacances però el mitjans de comunicació han d'omplir temps o pàgines cada dia perquè el negoci de la comunicació no s'atura, ni per vacances d'estiu. Aquesta falera comunicativa es multiplica pels àvids opinadors socials que de qualsevol anècdota, per més intrascendent que sembli, en fan un munt de piulades. La majoria d'aquestes piulades es retroalimenten de tal manera que els missatges es repeteixen fins l'infinit. Al final, qui vulgui estar ben informat a fi de conformar la seva opinió s'adona que, sota un munt de missatges mediàtics, només un iteratiu foc d'encenalls.

Desconcert informatiu

En un mateix dia, he rebut dues notícies que m’han provocat perplexitat i que m’han induït a sospitar sobre la fiabilitat donada per alguns periodistes. Un locutor de ràdio, força reconegut darrerament amb premis importants per l’estil nou que ha donat a una magazín de cap de setmana, ha comentat la trobada de la CUP d’aquest cap de setmana al teatre de la Passió d’Esparraguera dient: “espero que no hi hagi el mateix final com el nom del teatre”. Un comentari així només es pot fer des de la ignorància en relació al que commemoren els cristians amb la celebració de la Passió. Ja que la litúrgia cristiana evoca, certament els moments durs del patiment i mort en creu de Jesús; però res d’això té sentit, tal com molt bé insisteix la litúrgia, sense la Resurrecció. Per això la festa litúrgica és el Tridu o Tríduum Pasqual, el qual és el període comprès des de la tarda del Dijous Sant, fins a la matinada del Diumenge de Pasqua, on els cristians celebrem els tres grans misteris de la redempció: la passió, la mort i la resurrecció de Jesús de Natzaret.

La segona notícia és ben curiosa. Un periodista dedica mitja plana d’un important rotatiu a explicar les tensions entre “l’Ajuntament de Barcelona i la Guàrdia Urbana”. El plantejament de la notícia és erroni. La dita Guardia Urbana, nom popular o vulgar de la Policia Local, tal com ho recull l’actual legislació, no és un cos estrany a l’ajuntament, forma part de l’ajuntament. La manera de presentar la notícia demostra que el periodista no té molt clar els àmbits competencials dels ajuntaments del nostre país. Espero que, poc a poc, l’experiència l’ajudi a comprendre com està organitzat el poder local a través del govern local. Matís important a retenir per recordar que els ajuntaments, també formen part de l’estructura de govern de l’estat.

Aquests dos exemples són una simple anècdota, lamentablement una de tantes, cal em fa concloure que per tenir ciutadans ben informats, no n’hi ha prou de transmetre només dades, sinó cal que aquestes siguin els més fiables possibles, ben contrastades i certes. 

Respectar el dret al dolor

Algunes de les imatges entorn a l’accident de l’avió de Germanwings m’han fet reflexionar sobre els límits que han de tenir tota cobertura informativa. No s’hi val tot per tenir per audiència i quota de pantalla. Hi ha un dret a la intimitat que els periodistes no poden traspassar. M’ha incomodat enormement l’agressivitat mostrada per alguns periodistes per tal de tenir imatges colpidores del dolor dels familiars de les víctimes de l’accident. Ho trobo una obscenitat. Considero que en aquests moments cal respectar al màxim el dolor de les famílies i perquè aquest no és notícia. El sofriment per la pèrdua d’una persona estimada no mereix la cobertura informativa donada per alguns medis. Aquests, en aquests moments, el record o  l’evocació de la persona perduda l’han mostrat com una narrativa que persegueix tenir notorietat. El bon periodisme és una altra cosa, ha de saber transmetre amb cura i atenció els sentiments dels afectats i generar comunió en el dolor. En cap cas té sentit banalitzar aquests sentiments amb preguntes fútils i vanes. Això no és ni periodisme ni informació.

És bo recordar el que diu el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Els periodistes catalans aprovaren l’any 1992 aquest codi com a instrument per a la defensa d'uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d'una societat plural i democràtica. En el seu punt novè “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d'aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”. Ahir, tinc la impressió que alguns informadors, no segueixen aquest codi. Com tampoc respecten els principis constitucionals. Dins dels drets fonamentals la Constitució preveu, en el seu article 18.1 “es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge”. Aquest dret està ordenat abans de del dret a la llibertat d’informació que està regulada en l’article 20, la qual cosa senyala una certa rellevància de pes d’aquests drets.

Aquesta situació és greu i preocupant. Dóna la impressió que existeixen uns determinats mitjans de comunicació que sacrifiquen el dret a la intimitat per tenir més audiència. Sembla que tot  valgui per una quota de pantalla. Com en altres situacions, malgrat el que diguin les normes bàsiques de convivència, han de ser els propis periodistes com els seus editors els que regulin els seus comportaments. Per més que hi hagi una protecció normativa ha de ser l’ètica personal la que actuï a favor del respecte de la intimitat. Veient les imatges d’ahir, hom suggeriria a la policia que adoptessin unes mesures més efectiva de protecció a la intimitat que evitessin als informadors abraonar-se immisericordiosament sobre els familiars perseguint-los a la carrera pels passadissos de l’aeroport o pressionant-los per declarar en uns moments que sobren les paraules. He trobat exemplar el comportament de la gendarmeria francesa i els policies alemanys impedint l’accés dels periodistes als familiars de les víctimes. En aquests moments, s’agreixen aquestes actituds.

Ciutat morta, entre la veritat i la manipulació. Els rostres de les víctimes

El documental “Ciutat Morta” està recollint una àmplia audiència, 569.000 espectadors el dia de la seva emissió amb una 20% de quota de pantalla el dissabte a la nit al 33. L’anàlisi de les dades d’audiència demostra que el documental va multiplicar per tretze els espectadors que va tenir el Sala 33 de la setmana passada amb l’emissió de “Pa Negre”. 569.000 espectadors un dissabte a la nit són moltíssims en termes absoluts. L’audiència habitual de Polònia els dijous, un dels programes líders de TV3, està entre els 570.000 i els 600.000 espectadors. “La Riera”, “Gran Hermano” o “Top Chef” ho miren menys gent que la que va mirar “Ciutat Morta”. Aquest alt nivell d’audiència mostra que estem davant d’un fenomen excepcional, tant per l’ús dels canals comunicatius com per l’encert de connectar amb l’emotivitat dels espectadors.

Els experts en comunicació admeten que els promotors del documental i els qui han pressionat perquè la televisió pública catalana han sabut emprar hàbilment les xarxes socials per crear, en un primer moment, una gran expectativa pel documental i, després, mantenir alt l’interès pel debat posterior. Aquest és, sens dubte, un èxit indiscutible de les persones que estan al darrera del documental. Però, vist ara en perspectiva el documental i tot el debat que ha generat se’m susciten vàries qüestions: ¿Per que hi ha tanta distància entre el que diuen les sentències i el que  es diu el documental?,  ¿quin són el objectius reals del documental?

Personalment, no crec que sigui mostrar la veritat del que passà el 4F del 2006, sinó presentar un relat, ben construït i perfectament articulat per agitar sentiments, que dificulten que l’espectador comprengui que s’està mostrant una visió parcial del que passà aquell dia. Amb això no vull dir que el documental digui falsedats, però resulta una mirada interessada que omet altres lectures dels fets que puguin qüestionar las tesis principals del documental o presenta unes informacions que es queden a mig camí del que realment succeí. Això és evident en el tema del test. En l’entrevista del testimoni que diu conèixer a una persona que havia tirat el test l’entrevistador li pregunta si ell coneix “a la persona que havia tirat el test que havia provocat les ferides al guàrdia urbà” i la seva resposta és “em va explicar que era al terrat de la casa i que havia tirat el test” . Entre la pregunta i la resposta l’espectador treu la següent conclusió: el noi afirma haver tirat el test que ferí al policia. Però aquesta conclusió és la que arriba l’entrevistador però no és el que diu l’entrevistat qui confessa que només va tirar un test. La diferència és subtil, doncs queda per comprovar que el test que ell tira és el que, efectivament, com vol demostrar el documental, és el que fereix gravíssimament a Juan José Salas. 

Els barcelonins, i en certa manera tots els catalans, assistim atònits al debat encetat pel document “Ciutat-morta”. Títol ben curiós perquè, sens dubte, estableix un punt de partida del debat associat al drama i mort d’un dels seus protagonistes, Patricia Heras i la tetraplegia del policia Juan José Lluis Salas. Tinc els meus dubtes sobre els objectius del documental. ¿Quines són les seves tesis principals?. De forma tosca és evident que els seus directors, i sobretot, guionista, situen als espectadors davant d’uns esdeveniments que es presenten per crear una adhesió emocional incondicional a favor de les persones que, segons es presenta, semblen innocents de tot els que se’l ha condemnat en sentència ferma per dos tribunals. Si bé el documental no és explícit en aquest sentit, és cert que es condueix hàbilment a l’espectador a treure unes conclusions simples: els condemnats són innocents mentre que la guàrdia urbana de Barcelona està contaminada per la tortura i la fabricació de proves falses, i de retruc eles autoritats del consistori barceloní no actuava per evitar-ho. En cap moment, el documental aporta elements que permetin als espectadors generar una adhesió empàtica al policia malmès per l’agressió o arribar a considerar certa la versió de l’atestat de la guàrdia urbana. El documental és un visió de part on tot és circumscriu a un gran maniqueisme a l’hora de presentar els fets.

El documental no és neutre amb la informació i és hàbil alhora de presentar-la perquè aconsegueix que moltes persones, acostumades a conviure des de fa temps, amb diferents graus de corrupció, identifiquin tot el procés del 4F de 2006 com un element més dins de les irregularitats i escàndols que envolten a la política. No és cap casualitat que algunes de les persones més actives entorn al documental estan vinculades a la corrent política agrupada en torn al moviment Guanyem. Els directors de la pel·lícula Ciutat morta també són els director d’un altre documental “Termitas. El observatorio DESC y el litigio estratégico del caso Bárcena”. Aquest documental, presentat en alguna ocasió per Ada Colau, vol mostrar les dificultats judicials per combatre la corrupció. Entorn a l’observatori DESC (Drets Econòmics Socials i Culturals) presidit per Jordi Borja es mouen alguns dels dirigents més visibles de Guanyem, entre els quals destaquen Ada Colau i Gerardo Pisarello. Aquests dos, juntament amb Jaume Asens presentaren el documental Termitas el dia 17 de maig en el Festival Stop Distopía en la Nau Ivanow (Barcelona).

Totes aquestes connexions de persones em fa sospitar que l’interès del document “Ciutat Morta” va més enllà del simple objectiu de cercar la veritat i s’inscriu en una estratègia de vol polaritzar l’agenda pública entre dos pols: els que manen, profundament afectats per irregularitats i corrupció, i l’alternativa ciutadana regeneracionista. Aquest maniqueisme ve de lluny, però és més agut. Aquest objectiu explicaria que en el documental, de manera reiterada, i després en les intervencions públiques, es silenciï que, en el moment dels fets del 4F, el govern de Barcelona era una coalició entre PS, IC-EUiA i ERC tots representants en els màxim òrgans de decisió  municipal i corresponsables dels seus actes. Circumstància especialment compromesa per IC-EUiA que ara s’ha subsumit electoralment amb Guanyem. Considero que una de les tesis clares de tot l’enrenou creat a partir del documental és, aparentment conèixer la veritat i amb el propòsit de treure del govern als que han fet possible la mentida.

El documental procura que l’espectador no s’identifiqui amb l’altre protagonista de la història: el policia local Barcelona, Juan José Salas, que quedà tetraplègic sever com a conseqüència d’un cop o cops rebuts, bé per un test, per unes pedrades o uns cops de peu. Sobre això, tot està encara confús perquè s’insisteix, sense més proves que comentaris, el que les lesions les provocà un test tirat des de l’edifici. En qualsevol cas, i al marge del que passà realment, el que és cert és que hi un policia en estat vegetatiu i una noia condemnada optà per manllevar-se la vida. Aquests són el rostres reals de les víctimes del 4F de 2006 i que el documental no facilitat a l’espectador a construir un relat complex dels fets, en lloc del simplement de bons i dolents que alimenta, en bona mesura, el documental. És evident que el seu guionista i els seus directors eren ben lliures de fer el que considerin oportú, el que trobo més frívol és que els responsables de TV3, un cop visionat el documental, no reflexionessin dels costos socials que comporta la seva emissió sense cap mena de contrapunt o d’informació complementària.

És evident que el documental “Ciutat morta” mostra uns clars obscurs entorn a tots els protagonistes del conflicte del 4F del 2006. Els governants, d’ara i els d’abans, han d’assumir que poden existir comportaments estranys i enèrgicament condemnables en la guàrdia urbana, però el moviment alternatiu ocupa no pot pretendre aparèixer com un grup humà coherent, pacífic i submís a l’autoritat legitimada. En cas de tenir informació sobre policies que torturen o falsifiquen proves cal denunciar-ho amb claredat a fi que les autoritats puguin actuar. No és suficient escampar els dubtes, cal concretar les denuncies per tal de poder depurar responsabilitats.

Atrapats pels estereotips

Per les xarxes socials està circulant profusament l’entrevista que la CNN nord-americana feu al professor Reza Aslan, sociòleg de la religió i catedràtic de la Universitat de Califòrnia, per saber si l’Islam és una religió violenta. Aquesta entrevista és una bon exemple de com els estereotips sobre l’Islam condiciona el tractament informatiu que es poden fer des dels mitjans de comunicació. Els dos periodistes de la CNN sostenien insistentment que l’Islam és font de terrorisme, genera opressió a les dones, té un sistema jurídic que fomenta les desigualtats i, sense afirmar-ho en cap moment, deixaven entreveure que l’Islam és, en si mateix, una religió plena de maldat.

El professor Reza Aslan, refutà, sense deixar de somriure, una per una cada una de les suposicions que feien els periodistes. La seva argumentació és basava en dades i no en generalitzacions simplistes. Aslan acusà als periodistes de banalitzar el tema i fer, a partir de dades certes, generalitzacions que perjudiquen l’Islam, fomenten la intolerància i propaguen una imatge distorsionada d’aquesta religió. A la pregunta “¿que en pensa de l’ablació del clítoris que es fa a l’Islam?” el professor Aslan afirmà amb vehemència que això no era veritat. L’ablació del clítoris no és un problema de l’Islam, sinó de la cultura centro-africana. És cert que es practicada en els països musulmans de centreafricans, però no són els únics. Per exemple, altre països centreafricans no musulmans també la practiquen: el 90% de les dones d’Eritrea l’han patit, i és un país cristià, i el 75 % de les dones d’Etiopia els hi passa el mateix i també és un país de religió cristiana.

Quan els periodistes de la CNN preguntaren sobre la discriminació de la dona en els països musulmans, Reza Alsan torna a alertar sobre el risc de les generalitzacions. Advertí que a partir de les situacions reals del que passa a Pakistan o l’Aràbia Saudita no es pot tornar a generalitzar. Doncs la situació de la dona al Pakistan o l’Aràbia Saudita, que és totalment criticable, no és el mateix que es troba a Indonèsia, Turquia, Malasia o Bangladesh, en aquests països les dones tenen els mateixos drets que els homes. És més, el professor Rea Alsan, recordà que, en els anomenats països musulmans, hi ha hagut dones presidentes d’algun país, en concret set, mentre que Estats Units d’Amèrica, encara cap. Contínuament el professor Renza Alsan ha anat desmuntant totes les generalitzacions sobre l’Islam fent veure el risc que això comporta perquè fa a la gent “més estúpida” i no ajuda a l’anàlisi crítica i racional del tema de l’Islam. La manca d’aquesta racionalitat produeix afirmacions gratuïtes com que l’Islam  és una religió violenta, sense adonar-se que el que fa violenta una religió són les persones que la practiquen no la religió. Val la penar escoltar aquesta entrevista per descobrir els riscos de quedar atrapats pels estereotips i simplificacions alhora de judicar la religió islàmica.

La Riera

He vist alguns capítols de la tele-novel·la La Riera que emet TV3 cada dia. Penso que, per més bona acollida que pugui tenir aquesta sèrie, la trobo un despropòsit pels seus continguts. Tot són comportaments perversos i desagraïts. La majoria de protagonistes maquin com fer mal i no ho amaguen, més aviat sembla que en facin elogi. De tant en tant, hi ha algú que respira humanitat. Cal dir que els actors estan esplèndids perquè transmeten tot això i més amb una naturalitat que espanta. El mateix cal dir del guió, perquè, continguts a part, està ben construït i atrapa.

¿Per què la televisió pública catalana comunica aquesta visió negativa de la vida?, ¿per què dramatitzen el relat de la maldat i la tinya?, ¿per què eleven a la categoria de general el que és una interpretació esbiaixada de la realitat?. És cert que al llarg de la vida tothom es troba persones dolentes i amants de les maldats, però també hi ha gent que són, simplement, bones i càndides, portadores de virtuts, afables i amables. ¿Per què TV3 no ens presenta més sovint aquestes persones?. Tanta insistència per la maldat m’atipa i em preocupa. Sobretot perquè un mitjà públic de comunicació, a més de l’obsessió per les quotes d’audiència, ha de preocupar-se per uns valors i unes virtuts que donen tremp al país.

La sèrie de Pere Casaldàliga a TV3

Algunes persones s’han enervat per la petita sèrie que TV3 ha dedicat a evocar la figura de Pere Casaldàliga. Consideren que la televisió pública ha de ser neutral davant les creences religioses. Afirmen que cap religió no ha d’estar present en l’espai públic; que l’Estat és laic. Quanta ignorància mostren si pensen sincerament això. L’articulació jurídica dels drets fonamentals en aquest país no es basa en l’afirmació de la laïcitat, sinó en la defensa de la no confessionalitat d’una religió en l’Estat. Pot semblar el mateix, però no ho és. Ben vingudes siguin sèries com l’emesa per la televisió de Catalunya, com ho fou, mesos enrere la dedicada a Vicenç Ferrer. Ambdues persones, mostra d’un testimoniatge d’amor sense mesura i sense límits. Exemples vius d’una societat basada en la fraternitat.

Emetent aquest tipus de continguts els mitjans públics acompleixen la seva funció social. Aquesta és àmplia, però en cap cas els seus continguts han de servir per adormir les consciències dels ciutadans o manipular-los per influir en les seves voluntats. La funció social dels mitjans públics és, entre altres supòsits, educar els ciutadans en els valors i principis, les virtuts cíviques, que ens defineixen com a societat oberta i democràtica. El programa sobre el bisbe Pere Casaldàliga és un bon exemple d’un ús apropiat d’un medi públic en el servei a la seva societat que amb els seus impostos contribueix al seu sosteniment.

La vida de Pere Casaldàliga, i de les persones que l’han acompanyat durant aquests anys a São Félix do Araguaia,  són un exemple diàfan de les virtuts que reivindico com a universals, més enllà de quines siguin les seves últimes motivacions. Per això moltes persones, al marge de la seva fe, poden sentir-se en comunió amb Pere Casaldàliga. Però també reivindico la seva manera de percebre i viure el cristianisme perquè mostra un camí d’autenticitat evangèlica que esdevé Bona Nova pels pobres i marginats.

Pantalla Global

Quan vaig veure per primer cop “La nit americana” de François Truffaut, va impressionar-me l’obsessió mostrada pel personatge de director, interpretat pel mateix Truffaut, de mirar la realitat a través del rectangle que formaven els seus dits imitant el format de la pantalla. Ara, veient l’exposició Pantalla Global del CCCB entenc que les pantalles, tota mena de pantalles, han condicionen la manera de veure i comprendre la realitat. Aquesta, generalment es percebuda per una imatge transmesa per una pantalla.

En el catàleg de l’exposició, dos dels comissaris Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, l’altre és Andrés Hispano, expliquen els diferents poders de la pantalla. Les pantalles sedueixen, són font de poder, narren històries i vehiculen relats, distorsionen la realitat, vigilen i venen mercaderies o idees, són eines de creació i comunicació, i acceleren aspectes de la vida. Des del cinema, la televisió o l’internet de l’ordinador la vida passa a través d’una pantalla. Les imatges produïdes i vehiculades pels mass media contribueixen a canviar la percepció del món; les comunicacions personals i polítiques; i les maneres de viure. Les pantalles són omnipresents. Al final de l’exposició vaig convertir un dels lemes de la mostra en una pregunta. ¿tot està en la pantalla?.

L’entrevistador i l’entrevista

L’entrevista és un gènere periodístic indispensable per estar ben informat. Cada dia els mitjans de comunicació empren aquest gènere per transmetre continguts informatius; cada dia, milers de persones conformen la seva opinió a partir del que escolten o llegeixen. Per això, l’entrevistador és una persona amb un ofici que té una important responsabilitat social que, a més, si l’entrevista es fa en un medi públic té un plus de responsabilitat superior per les característiques del medi. Ara bé, ¿quins són els criteris morals que poden fer-se servir per judicar aquesta activitat?.

Em faig aquesta pregunta perquè, des de fa uns dies escolto una entrevista matinal en un medi públic i descobreixo que l’agudesa, la profunditat o la persistència emprada per l’entrevistador varia segons la condició o qualitat de la persona entrevistada. Quan així passa reiteradament i hom descobreix que hi ha un comú denominador ideològic o polític en un sentit o en un altre, es pot sospitar que hi ha una manipulació per influir sobre la informació. Fa anys, un conegut periodista, molt mediàtic en aquella època i ara també, va ensenyar-me en un curs fet a polítics locals com manipular una entrevista. Dividí els assistents al curs en dos grups. Al primer grup ensenyà com fer una entrevista complaent i amb el segon grup mostrà com fer una entrevista per acorralar-los i enfonsar-los. En tots dos casos, la subtilesa de l’entrevistador era que camuflava la seva manipulació. Des d’aquell dia, tinc certa prevenció moral amb algunes entrevistes.

Els catalans no existim per alguns periodistes de Televisió Espanyola

Ahir es commemorava 30 anys de l’assassinat de John Lennon. Tots els medis parlaven d’aquesta qüestió. Per casualitat vaig veure la notícia que Televisió Espanyola donava sobre aquest esdeveniment. Aprofitant el fet, els redactors de la notícia començaren a parlar dels cantants mite i, a partir de John Lenon, feren un repàs dels mites musicals d’Espanya morts de manera accidental i prematura. Començaren per Nino Bravo, Cecília, Antonio Flores i alguns més. Acabaren parlant d’Antonio Vega que, com a tota presentació, digueren que era molt conegut i representatiu de la movida madrilenya. Vaig escoltar amb atenció la crònica per tal d’esbrinar si a dins d’aquests mites hi havia en Carles Sabaté o en Xesco Boix, per exemple. No els varen esmentar en cap moment.

De nou la mirada de la crònica periodística feta des de Madrid ens separava als catalans de la resta d’Espanya. Aquesta anècdota de la notícia d’ahir em recordà un article de Manolo Vázquez Montalbán que deia que ningú havia fet tant pel sentiment independista a Catalunya com l’home del temps de Televisió Espanyola, Mariano Medina, que sempre estenia per tot Espanya el pronòstic del temps que només era vàlid a Madrid. Han passat els anys, però els tics són els mateixos.

La crònica vaticana d'El País ofèn

Sóc lector subscriptor del diari El País. Amb trobo còmode amb la línia editorial majoritària; la informació que porta, en general, em permet tenir una visió àmplia i oberta del que passa en el món i en el meu país; i els seus articles d’opinió em són útils per reflexionar i pensar. Sí que hi han algunes coses que m’incomoden i em revolten, i cada cop més: la seva línia antireligiosa i l’ús de la crònica informativa per colar, com el que no li va la cosa, judicis contundents que, en el cas de voler-los fer, m’agradaria trobae-los en els articles d’opinió o en l’editorial, però no en forma de notícia periodística. La crònica d’avui sobre la visita del Papa a Anglaterra és un exemple de tot això.

La redacció del diari ha titulat la crònica signada per M.Mora i W.Oppenheimer amb “Benedicto XVI lleva Reino Unido su batalla contra el laicismo”. El Papa ha parlat en el seu primer discurs oficial al Palau d’Holyroodhouse a Edimburg davant la Reina britànica de la secularització no de laïcisme. Les paraules textuals, segons el discurs oficial del Vaticà es: “En la actualidad, el Reino Unido se esfuerza por ser una sociedad moderna y multicultural. Que en esta exigente empresa mantenga siempre su respeto por esos valores tradicionales y expresiones culturales que formas más agresivas de secularismo ya no aprecian o siquiera toleran. Que esto no debilite la raíz cristiana que sustenta sus libertades; y que este patrimonio, que siempre ha buscado el bien de la nación, sirva constantemente de ejemplo a vuestro Gobierno y a vuestro pueblo de cara a los dos mil millones de miembros de la Commonwealth y a la gran familia de naciones de habla inglesa de todo el mundo.” Crec que es dóna un desajust entre el titular i el que ha dit Benet XVI. Doncs, la secularització i la laïcitat, el secularisme i el laïcisme, no son conceptes tan fàcilment intercanviables. Sobretot al Regne Unit, un dels pocs estats de la Unió Europea que són encara confessionals i on la Reina és el cap suprem de l’Església Anglicana.

Però la crònica informativa està plena de judicis i afirmacions que sobrepassen en molt el que hauria de ser una descripció del viatge del Papa. Per exemple es comenta, com aportació dels periodistes redactors de la crònica: “(el catolicismo) es percibido como una confesión en crisis y eminentemente centrífuga (los fieles con un mínimo de cerebro y amor a la libertad escapan del yugo para no volver). Los medios no italianos tienden a juzgarla por lo que transmite la Curia (un movimiento anacrónico, corrupto y misógino).”. Sóc catòlic practicant, he afirmat en moltes ocasions el meu amor a la llibertat i em considero que tinc pensament propi construït des d’aquesta llibertat. Per això vull manifestar que m’he sentit profundament ofès per aquesta crònica. No per això deixaré de llegir El País. Però, perquè em sento lliure, denunciaré quan calgui la manipulació de la informació.

Informar bajanades

Es fa difícil de creure que una notícia descabellada, esperpèntica i irritant, com és la proposta del pastor nord-americà Terry Jones de cremar l’Alcorà el proper 11 de setembre perquè considera l’Islam diabòlic, hagi esdevingut una notícia important. Sembla que les bajanades han de tenir un predicament i un recorregut limitat, però no és així. ¿Per què un pastor d’una església ínfima, més petita que un grupuscle, no té més de 40 fidels, pot arribar a ser notícia en els informatius de tots el món?, ¿per què la proposta d’un eixelebrat pot arribar a fer trontollar l’escenari geopolític?. La notorietat de Terry Jones és evident. Mirant a Google o a You Tube hom descobreix l’impacta que ha tingut aquest pastor protestant. La prèdica d’aquest pastor sempre ha estat catastrofista a partir d’agitar la por de les persones. Per exemple, arran del desastre d’Haití proclamà que aquest fet era el resultat del comportament pecaminós dels habitants d’aquest país.

L’èxit de Terry Jones és l’ús de la transmissió viral de la informació. Les seves paraules corren de presa i no s’aturen. A mesura que es transmeten la informació guanya en intensitat perquè actua com factor emergent que atrau altres idees similars. Al final ja no es tenen unes idees sinó una causa. Ara Terry Jones defensa la causa contra l’Islam. La proposta d’aquest pastor, difosa en principi a través de la xarxa d’Internet, ha aconseguit despertar l’interès de persones que pensen com ell. Aquests s’han convertit en propagadors de les idees però ja en forma de causa contra l’Islam. Quan una proposta o una idea són expressades com una causa adquireixen una notable penetració en la societat.

És així com el pastor Terry Jones ha aconseguit congregar davant de la seva modesta església els equips de ràdio i televisió que han de transmetre via satèl·lit el seu Fahrenheit particular del proper dissabte 11 de setembre. Totes les cadenes informatives volen estar a primer fila de la cuidada gespa de la Vova World Outrech Center a Florida per retransmetre aquesta mostra màxima de rebuig i intolerància. Les ràdios i les televisions són el complement legitimador de la transmissió viral de la informació. Elles aconsegueixen reforçar els camins explorats de forma precària a través de la xarxa d’Internet. No els importa la categoria moral de la notícia, perquè el que preval és la notícia al marge de quina sigui la seva qualificació ètica. Per això que em sembla apropiat preguntar sobre ¿què hauria passat si les cadenes de notícies no haguessin informat dels propòsits del pastor Jones?. Probablement, el que avui pot arribar a ser un incident de conseqüències imprevistes no hauria passat de la simple anècdota d’un petit poblet dels Estats Units. Penso que els medis de comunicació han d’adoptar uns altres codis de comportament ètic per evitar que les idees d’uns il·luminats, que fomenten l’odi i l’exclusió, alterin dramàticament la convivència cívica.

La intimitat del dol

Sempre m’ha incomodat trobar la mirada d’una persona morta a la portada d’un diari. He tingut la mateixa sensació al veure les fotografies de los dues noies catalanes mortes a la tragèdia de Duisburg. La seva mirada somrient contrasta amb la certesa de la seva absència. Per això em torno a pregunta: ¿cal mostrar aquestes imatges?, ¿és necessari furgar en el dolor de la seva família?, ¿el meu dret a la informació justifica ignorar el respecte degut a la intimitat del dol?.

No crec que la morbositat ancestral dels humans justifiqui ser alimentada pels medis de comunicació. M’agradaria que aquests fessin més pedagogia alhora de compartir les notícies. La família dels difunts tenen dret a no esglaiar-se al veure novament les imatges dels seus estimats en portades dels diaris o obrint els telenotícies. No puc apropiar-me del dol d’aquestes famílies i dels amics d’aquestes noies. Hi ha una cultura dominant instal·lada en la vulneració continuada de la intimitat. Uns perquè són famosos, altres perquè són persones públiques, polítiques o de la fràndula i altres perquè el maleït atzar les ha fet protagonistes d’una tragèdia. No, gràcies. Deixem que els record sigui patrimoni de la família i dels amics.

La contenció informativa

Ahir, en un excel·lent programa de televisió sobre l’apartheid, els antics governants de Sud-Africa explicaven com havien comprat la voluntat d’alguns periodistes i alguns medis de comunicació per crear un estat d’opinió favorable a la política d’aquest país. Les seves explicacions eren pròpies del més elevat cinisme polític perquè, tal com va explicitar en un moment, no es guiaven per cap criteri moral. La temptació del poder polític de manipular els medis és molt alta; com també ho és la de temptació dels medis d’intentar manipular l’opinió pública a favor d’unes determinades opcions polítiques sense explicitar-ho. No és casual que un diari molt important a Catalunya, per exemple, utilitzi el semàfor vermell per crucificar a un responsable polític a la primera de canvi i s’oblidi de que pot situar aquest responsable en el semàfor verd quan obté bons resultats. No és cap casualitat si hom constata que aquesta persona no s’alinea en les tesis que patrocina el medi.

Un bon amic periodista insistia l’altra dia que cal establir unes regles de contenció periodística. La idea és que l’ofici d’informar als ciutadans exigeix adoptar alguna acció orientada a impedir que una cosa surti dels seus límits, traspassi el seu límit. No es tracta d’establir cap censura. Perquè la llibertat es situa en primer lloc, però aquesta llibertat no ha de conculcar la llibertat de les persones a ser informats des de la veracitat, l’objectivitat i l’honestedat. I pel que sembla, avui l’ofici de periodista, sota les pressions dels editors dels medis, són laxes alhora d’entendre les tensions entre aquestes llibertats. Probablement, els editors i els periodistes haurien de reflexionar sobre aquest dilema a fi de resoldre’l sempre a favor dels ciutadans que, curiosament, poden qualificar-se amb dos termes similars d’etimologia diferent: lectors i electors.