dimecres, 31 de març del 2010

10 coses que no cal comprar durant el 2010

El diari The Wall Street Journal ha publicat un article on es relacionen les 10 coses que no cal comprar durant l’any 2010 perquè son o seran productes ràpidament obsolets. La llista està formada per:

DVD La difusió de pel·lícules a través del DVD quedarà substituïda ben aviat per la subscripció a proveïdors de continguts multimèdia a través de la xarxa o per cable.

Línies de telèfon fixes d’ús domèstic. La millora de les comunicacions per telefonia mòbil disminuirà la contractació de línies de telèfon fixes. La possibilitat de parlar per telèfon a través d’Internet, i de forma gratuïta, també serà una raó per aquest canvi.

Discs durs externs. La necessitat d’emmagatzemar molta informació i la possibilitat de tenir-la accessible en qualsevol lloc estimularà l’aparició de reservoris d’informació accessibles a través de la xarxa.

Telèfons mòbils intel·ligents. Els aparells de telefonia mòbil quedaran reduïts a dues marques amb una posició dominant en el mercat: iPhone i Blackberry. La resta d’aparells quedaran ràpidament obsolets per la manca d’aplicatius informàtics.

Càmeres digitals compactes. L’anàlisi de la tendència en el mercat fotogràfic evidencia que les petites càmeres digitals compactes seran substituïdes per càmeres reflex d’objectiu fix. Es busca un major fidelitat i precisió en detriment del tamany de la càmera.

Subscripcions als diaris de paper. La premsa de paper quedarà substituïda per medis digitals amb continguts informatius i d’opinió. Uns podran ser gratuïts i altres de pagament.

CD L’adquisició de música es farà a través de botigues online les quals permetran la compra de peces individualment.

Llibres escolars nous. Els llibres de text seran substituïts per aplicatius informàtics i el material escrit es podrà obtenir en format digital a través de la xarxa.

Cotxes d’alt consum. L’increment del preu de la gasolina afavorirà l’aparició de cotxes de baix consum.

Llars ineficients en el consum energètic. El consumidor alhora d’escollir un electrodomèstic valorarà tant els aspectes pràctic d’ús com el seu consum energètic.

Totes aquestes tendències indiquen que les preocupacions s’orienten a fer productes més sostenibles, de baix consum energètic i mes curosos amb el medi ambient.

dimarts, 30 de març del 2010

Les ermites de Montserrat

Montserrat és també la història dels homes solitaris. El seu passat és evocador. Les ermites han estat petits monestirs individuals oberts a l'auxili espiritual. Els solitaris o ermitans estaven oberts als visitants que cercaven la seva saviesa i s’encomanaven a la seva pregaria. Avui, segles desprès, les ermites poden ser evocades com a referent d'uns valors que tenen encara sentit. La muntanya de Montserrat acollí, fins a la meitat del segle XIX, sis-cents anys de vida eremítica continuada. Avui, a excepció de dues ermites situades en l’àmbit de clausura del monestir, només queden una runes i uns camps de lliris que recorden el passat dels petits ermitoris.

La permanència del significat d'aquests valors exemplificats per la vida eremítica ha animat al Patronat de la Muntanya de Montserrat d’emprendre la restauració de les ermites del massís de Montserrat. Es un projecte ambiciós orientat a mostrar el paisatge de les ermites i proposar als seus visitants els valors que motivaren l’opció radical dels ermitans. Cada ermita tindrà un tractament arquitectònic i urbanístic propi per tal de fer-la evident als seus visitants. No es tracta de reconstruir uns edificis que no sabem massa com eren, sinó oferir un paisatge per suggerir algunes de les sensacions i vivències que tingueren els solitaris de Montserrat. Per això, a més de consolidar les restes de les estructures de les ermites i recuperar els camins que seguien els antics ermitans, s'explicaran els valors buscats per aquests homes de vida solitària. Desprès, cada visitant del conjunt eremític construirà, a partir d’aquesta proposta, el seu itinerari personal.

dilluns, 29 de març del 2010

Jo també defenso a Benet XVI

En relació al problema de la pederàstia en l’Església catòlica, s’ha escrit i s’escriuran nombroses cròniques. Es un tema que repugna i té la capacitat de mobilitzar les emocions de les persones. Cal afirmar amb contundència que contra la pederàstia només cal una resposta: perseguir penalment els pederastes i condemnar-los moralment. La responsabilitat és de qui té aquesta conducta desviada, com d’aquells que poden actuar d’encobridors. Però aquestes circumstàncies no anul·len la misericòrdia del perdó en el cas d’un sincer penediment. És molt propi de la nostra fe perdonar, tot i que el perdó no evita assumir les responsabilitats penals que corresponguin.

Els fets de pederàstia ara coneguts no poden justificar al perllongat silenci d’algunes autoritats eclesials anys enrere. Davant la pederàstia no val ni l’ocultació, la dissimulació o la mentida. Només són admissibles mesures contundents com les que era està aplicant l’Església catòlica des del pontificat de Benet XVI. I aquí està la paradoxa de les cròniques dels diaris. Alguns medis han fet que el Papa, en lloc de ser la solució al problema, alimenten la sospita que n’és la causa. Molts medis de comunicació han centrat les seves cròniques sobra la pederàstia en proporcionar algunes dades, i han callat d'altres, perquè els lectors pensin que Benet XVI, en la seva etapa de bisbe o responsable de la Doctrina de la Fe, actuà d’encobridor dels pederastes. En un excel·lent article, Antoni Puigverd, critica aquest fet i denuncia la distracció que representa enfocar aquest tema d’aquesta manera. Marta Nin, des de la seva atalaia romana comenta el paper negatiu de determinada premsa en aquest assumpte.

Certament, és xocant generar animadversió contra Benet XVI per aquest tema. Ha estat precisament Joseph Ratzinger qui, a l'arribar al pontificat, ha començat a destapar els diversos casos tèrbols dins de l’Església catòlica. Amb decisions clares i contundents ha destapat alegries doctrinals amagades sota el rigorisme observant o ha afrontat els escàndols sexuals que altres havien tapat. Ha estat aquest Papa el que ha donat passos de gegant per corregir alguns greus problemes eclesials doctrinals o organitzatius. Benet XVI no s’ha cansat de repetir, amb més o menys vehemència, que a dins de l’Església catòlica hi ha importants xacres que cal resoldre sense esperar més. Personalment, tinc algunes dificultats per acabar d’entendre algunes poques de les seves decisions. Tot i que, en una visió global, comprenc que cal prendre algunes mesures en un sentit, com és el cas de la readmissió dels lefebvrians, per tal de poder prendre’n altres en direcció oposada.

Per què centrar ara tota la crítica contra Benet XVI?. Em dóna la impressió de que, des de diversos sectors, es volen neutralitzar les seves actuacions. Els especialistes en temes vaticans han parlat més d’un cop de la soledat del Papa. Soledat que experimentà també el pare Lombardi quan presentà la carta de Benet XVI a l’església d’Irlanda demanant perdó per la pederàstia d’anys enrere. Soledat que anà bé per evitar sorolls que enterbolissin el pensament del Papa, però que també es pot interpretar com a mostra d’abandonament. Alguns analistes polítics i eclesials han destacat que les primeres denúncies mediàtiques de pederàstia de l’Església catòlica sorgiren a Boston (Estats Units) en la mateixa època que Joan Pau II denuncià la guerra d’Irak. Alguns d’aquests comentaristes establiren, en aquells temps, una relació causa-efecte entre tots aquest fets.

Estem en un cas similar? Quines circumstàncies socials o d’altre índole poden haver atiat tanta hostilitat contra Benet XVI? Qui està passant a la premsa informació relativament confidencial que es troba ben guardada en la discreció dels procediments disciplinaris eclesials?. Qui són els que poden guanyar a curt termini amb un Papa debilitat pels medis de comunicació?. Qui poden guanyar a mig termini per un model eclesial qüestionat per la societat? Està còmode la cúria vaticana amb un Papa que té un discurs propi i un projecte clar? Moltes preguntes que tenen, probablement, vàries respostes.

diumenge, 28 de març del 2010

Viure la Setmana Santa




Avui és Diumenge de Rams i comencen les celebracions litúrgiques de la setmana que és santa perquè culmina amb la Pasqua, la màxima festa del cristians. Per tal que aquests dies siguin uns dies d’enriquiment personal, especialment quan es viuen a fons les celebracions litúrgiques de l’Església, proposo llegir pausadament el llibre Viure la Setmana Santa de Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat. És un llibre editat fa uns quants anys, però el temps no desvirtua la seva actualitat i utilitat espiritual.

Tot el llibre és una invitació a meditar i contextualitzar les lectures que serveixen d’eix de les celebracions de Setmana Santa. Lectures que són interpretats a la llum de la realitat actual. El llibre està estructurat en uns primers capítols introductoris a les celebracions d’aquests dies sants i després Bernabé Dalmau explica la litúrgia diària des del Diumenge de Rams fins el Diumenge de Pasqua. Les lectures litúrgiques estan complementades per una meditació, uns textos clàssics i moderns que ajuden a contemplar la profunditat de la celebració i unes referències a l’art i a la música. Tots aquests recursos permeten copsar el sentit de les celebracions de Setmana Santa.

Certament, la lectura d’aquest llibre ajuda a l’enriquiment humà i espiritual.

dissabte, 27 de març del 2010

Hinduisme V - Sistemes filosòfics - teològics hindús

La religió hinduista no té un únic llibre sagrat. La literatura sagrada hinduista és un ampli conjunt d’obres escrites al llarg dels temps. Aquestes obres poden reunir-se en dues categories. Els textos sruti que són aquells es consideren veritats eternes i que no han estat creats per persones. Algunes persones, mentre meditaven han escoltat aquests textos i els han escrit. Els més coneguts d’aquest grup són les recopilacions Vedas, el Upanishad, el Brahmana i el Aranyana. L'altra categoria són els anomenats textos smriti els quals sí que han estat creats per persones fruit d’una inspiració divina. Dins d’aquest grup es troben, entre altres, el Mahabhrata, el Ramaya i el Purana.

L’heterogeneïtat d’escrits hinduistes ha afavorit l’aparició de diverses escoles filosòfiques interpretatives d’aquests escrits, les anomenades darshana. Aquestes escoles són: nyaya, vaiseiska, samkhya, yoga, mimamsa i vedanta.

1 Samkhya, és l'escola més antiga. El seu sistema de pensament està basat en la idea de dualitat entre l'esperit (Purusha) i la nature (Prakrit).
2 Purva-Mimamsa (conegut simplement com a Mimamsa). Aquest escola es centre en l'estudi i aclariment dels textos Veda..
3 Uttara Mimamsa, denominada també com Vedanta. Es un sistema centrat en la metafísica i la natura mística dels Upanishads.
4 Yoga. És un sistema absat en la pràctica personal (postural, respiratòria i meditativa) per arribar a l'alliberament personal.
5 Vaisesika. És un sistema que proposà la teoria atòmica per primera vegada.
6 Nyaya, és la base del sistema lògic del pensament hindú, i la última de les seves corrents filosòfiques.

Totes tenen els Vedas com a textos comuns. No obstant, l'escola nyaya i la vaiseiska no accepten la idea de Déu i són més aviat escoles de pensament no religiós. De les altres quatre escoles, la mimamsa i la vedanta són les que més han influït en el que avui s’entén per hinduisme. La escola mimamsa s’interessa molt pels rituals religiosos i creu que aporten energia positiva a les persones; mentre que l’escola vedanta es preocupa més en conèixer l’essència de Déu i els lligams que estableix amb els humans. Donada la gran evolució i transformació que ha tingut l’hinduisme impedeix que es pugui parlar d’una doctrina hinduista. Existeixen moltes tradicions i escoles degut a que la pràctica hinduista està molt vinculada a l’ensenyament dels mestres espirituals. Tot i aquesta diversitat existeixen uns trets comuns en la majoria de les escoles hinduistes

divendres, 26 de març del 2010

Hinduisme IV - Reencarnació

La reencarnació és el trànsit de l'anima dins d'un cicle de neixaments i morts fins que s'arriba a la moksha que representa la fi dels cicle de reencarnacions. Aquest trànsit està regulat pel karma personal. El karma és la suma del que una persona ha fet, fa i farà. La filosofia del karma està relacionat als resultats de les accions, lliures i voluntàries adoptades per les persones, que deixen una impronta en l'ànima (atman). Tota persona té el seu karma on s'integra el balanç dels actes i pensaments positius i negatius. El karma personal present així com el futur estàn condicionats pel que fa la persona i el que han fet els seus predecessors. Les actuacions de les persones determinen la próxima vida a la que s'accedeix per la reencarnació. Al morir una persona desapareix el seu cos, però perdura l'atman (esperit). Per l'hinduisme la mort és com un canvi de vestit ja que l'ànima canvia de cos després de la mort. El destí d’aquest atman depèn de l’estat del karma de la persona. Si aquest no és suficientment pur l'atman es tornarà a reencarnar en un nou ésser perquè l'atman està dins del cicle de la reencarnació o samsara. Si el karma és pur, llavors l’esperit de la persona s'allibera del cicle de la reencarnació per assolir la mokhsa. Molt probablement una persona necessitarà moltes reencarnacions per arribar a la mokhsa perquè, en cada una de les seves vides, haurà anat purificant el seu karma. L'objectiu final de tot hindú és abandonar el cicle de reencarnacions (samsara) i retornar a l'univers espiritual on unirà la seva ànima amb l'ànima còsmica o paratman. Els rituals religiosos ajuden a purificar el karma.

El sistema de castes hinduista estava inicialment relacionat amb el suposat nivell de karma de les persones i dels grups socials. Aquesta visió religiosa que creava una divisió en castes passà a considerar-se hereditària, a tenir una projecció d’exclusió social i a ésser l’element vertebrador de la societat, desvirtuant-se el seu sentit inicial purament religiós. Les quatre castes principals de l’hinduisme eren: bramans, les persones dipositàries del poder sagrat; els kshatriyas, organitzadors de la societat tant des del punt de vista civil com militar; els vaishyas, artesans, camperols, comerciants; i els shudras, obrers no qualificats i els servents.

dijous, 25 de març del 2010

Mitjans de comunicació i pluralisme religiós




Recentment ha estat editat el llibre Mitjans de comunicació i pluralisme religiós on es recullen les aportacions que es feren en el seminari sobre aquest tema organitzat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Departament de Dret Públic i Ciències Historicojurídiques de la Universitat Autònoma de Barcelona en el mes de març del 2009.

Durant dos dies diversos experts estudiaren i debateren els reptes reguladors i els debats jurídics relacionats amb la tutela de la llibertat religiosa en l’espai públic de l’audiovisual. La lectura d’aquest llibre ajuda a valorar las maneres com els mitjans de comunicació han de tractar avui el fet religiós, tant pel valor que té en si mateix, com perquè el respecte a la llibertat religiosa forma part de l’essència de les societats democràtiques. Recomano la lectura del llibre perquè ajuda a entendre com els medis del sistema audiovisual, especialment els públics, ha de fomentar i respectar el fet religiós i el seu pluralisme.

dimecres, 24 de març del 2010

Sí, ministre


Ahir es presentà el llibre “Sí, ministre”. Es tracta de la traducció al català feta pel periodista Toni Aira del llibre “Yes, minister” de Jonathan Lynn i Antony Jay escrit a partir dels guions de la popular i exemplar sèrie de la BBC. El llibre explica les peripècies del Molt Honorable James Hacker, ministre d'Afers Administratius, per entendre el garbuix del poder de Whitehall i Westminster, i dominar el seu astut i obstructiu subsecretari permanent, Sir Humphrey Appleby. El llibre narra en clau d’humor les tensions entre el poder polític i el poder tècnic. Tan real com la mateixa essència del poder. El llibre és un encert de l'activa editorial Acontravent impulsada per Quim Torra.

El llibre fou presentat per l’editor, el traductor i dos ex-ministres catalans a Madrid, en Joan Majó, ministre en la primera legislatura de Felipe González (PSOE) i Josep Piqué també ministre en una primera legislatura, en aquest cas amb José Maria Aznar (PP). Els dos ex-ministres varen reviure anècdotes en relació a la seva etapa ministerial. A la pregunta que els feu Toni Aire de si la seva experiència com a ministres va ser millor del que s'esperaven? molt pitjor?, si varen viure situacions de surrealisme a l'estil James Hacker?, o van tenir el seu Sir Humphrey particular?...

En Joan Majó i en Josep Piquè comentaren coses bastants substancials. Per exemple, desmitificar l’eròtica del poder. Els ministres, el que es diu manar, manen poc. Hi tants contrapoders disposats a tallar el poder dels ministres que al final ho aconsegueixen. Tos els ministres pretenen mostrar que ho tenen tot controlat, però en realitat no és així. Els ministres aprenen a ser hàbils en l’ús de la semàntica creativa: dir en altres paraules allò que no es vol dir o no parlar amb termes entenedors. La política està plena de voltors decidits a reconquerir l’espai polític ocupat transitòriament pel ministre. Això cansa i desgasta. El temps dóna la perspectiva de que decisions preses com a ministres seran executades i aprofitades per altres ministres. Es qüestionà la professionalització de la política en perpetuïtat. Es proposà que la política fos una activitat de transvasament, d’anada i tornada, entre el sector públic i el privat. Tots dos ex-ministres reivindicaren l’excel·lència de la política i la necessitat de que els polítics facin de polítics i que els bons gestors públics facin de bons gestors, sense barrejar rols.

Recomano la lectura de “Sí, ministre” perquè ajuda a reflexionar sobre l’exercici del govern amb clau d’humor. Aprofito l’ocasió per demanar a les televisions públiques la reposició d’aquesta sèrie. Fora un sa exercici de la democràcia i d’educació política. Vull recordar que la cadena pública BBC emeté la sèrie mentre Margaret Tatcher era Primera Ministre de Gran Bretanya. Com diu un amic: “tot un bon exemple de pluralitat.”

dimarts, 23 de març del 2010

Hinduisme III - Déu

Sobre Déu, l'hinduisme considera que hi ha moltes manifestacions de la divinitat i que totes són vàlides. Es difícil definir si l'hinduisme és una religió monoteista o politeista, o panteista. També pot considerar-se henoteista perquè tot adorant a moltes divinitats l'hinduisme reconeix que totes elles són la manifestació d'una sola, un Déu suprem o Brahma.

Els hinduistes creuen que per darrera de l'univers visible (maya), el qual té cicles successius de creació i destrucció, hi ha una existència eterna i sense canvis. Tots els hindús creuen en el dharma (llei universal), en el cicle de reencarnacions (samsara), el karma ( cicle de causa – efecte vinculat a l'existència), i un alliberament (moksha) de cada ànima a través de múltiples camins: la devoció (Bhakti ), l'acció (karma), el coneixement (jñâna) i, sobretot, a través del Senyor Suprem (Ishvara). El dharma pels hindus és una llei universal de la natura. Aquesta llei es troba en cada individu i els Cosmos. A nivell còsmic aquesta llei es manifesta per moviments cíclics i regulars. Per això els dharma es simbolitza com una roda, chakra, que gira sobre sí mateixa. A nivell individual el dharma s'entén com el deure ètic i religiós personal que cada persona té assignat d'acord amb la seva condició.

dilluns, 22 de març del 2010

Obama, el preu de la majoria

El procés d’aprovació de la reforma sanitària del president Barak Obama es un exemple magnífic del domini de l'art de la política. Per Barak Obama aquesta llei era la pedra de volta de la seva credibilitat davant dels seus electors. Durant la campanya electoral havia situat aquesta reforma com una de les seves prioritats. Però, desprès d'un any de govern, la reforma semblava encallada. Corria el risc d’hipotecar la seva credibilitat perquè no havia assolit tirar endavant una reforma que portava 70 anys encallada. El camí seguit per Obama per resoldre aquest atzucac ha estat emprar totes les arts de la política. Les velles i les noves arts de l’acció política han estat mobilitzades per assolir la majoria política necessària per tirar endavant la reforma sanitària.

La primera ha estat obrir una àmplia política de pactes. La paradoxa es que els pactes eren amb els propis congressistes demòcrates. Les anades del president Obama al Capitoli per negociar amb els congressistes demòcrates demostrava que s’empraven mètodes nous i s’escenificava que s’anava a totes.

La segona habilitat ha estat assumir que sempre hi ha un equilibri entre l'ètica de la responsabilitat i l'ètica dels principis. Per aprovar la reforma calia un ampli consens i aquest només era possible si es pactaven alguns aspectes que, tot i que semblaven importants, es podien renunciar en un primer moment a fi de salvar la reforma. Gràcies a aquest pragmatisme s’ha pogut arribar a un acord amb el grup de demòcrates contraris a l’avortament. El pragmatisme de Barak Obama posa de manifest que la política de màxims està en els programes electorals i després, la governança situa els màxims en el terreny dels possibles. Governar es moure’s en aquesta tensió ètica.

La tercera consideració es la recuperació per l'acció política de processos participatius aprofitant les xarxes socials. Fou important la mobilització de les bases demòcrates exemplificada en les milers de trucades als congressistes. L’eslògan d’aquests dies era “truqueu per telèfon. Aneu a fer el porta a porta. Parleu amb els vostres pares. No abandoneu”.

Barak Obama ha sabut combinar la pressió presidencial, molt forta en el context de la política nord-americana, amb una adequada gestió de les influències parlamentàries a través de la presidenta de la cambra de representants.

Finalment, i no menys important que tots els aspectes anteriors, ha estat la capacitat de Barak Obama d’estar centrat única i exclusivament amb aquest tema. Noi hi havia res més prioritari que aquesta reforma. Res el podia apartar del seu objectiu: la reforma de la llei sanitària. Al final, la tenacitat, la persistència i l’habilitat política ha donat els seus fruïts. La reforma sanitària ha estat aprovada acompanyada dels cants dels congressistes demòcrates que cantaven “Yes, we can”.Tal com a dit un analista polític, amb el procés d’aprovació de la reforma sanitària Barak Obama ha passat de ser un candidat increïble, a ser un president creïble.

diumenge, 21 de març del 2010

El nou orgue de Montserrat



Ahir dissabte, durant l’ofici de les vespres del Trànsit de Sant Benet, el pare Abat Josep M. Soler beneí el nou orgue de Montserrat. El nou instrument tocà per primera vegada en una cerimònia per acompanyar la litúrgia montserratina, amb la participació de l’Escolania de Montserrat i la Capella de Música i 1.600 fidels que volgueren acompanyar a la comunitat benedictina en una ocasió tan extraordinària.

La cerimònia de benedicció començà amb el cant de les Vespres de la Festa de Sant Benet i, després d’una breu homilia del P. Abat Josep M. Soler, es procedí al ritus de benedicció. Es tracta d’un cerimonial antic que consisteix en un diàleg entre el celebrant i l’orgue. El pare Abat invoca que l’orgue lloï la misericòrdia de Déu; el creixement de la fe; la lloança de l’amor de l’Esperit Sant; la majestat de la Santíssima Trinitat; acompanyi la fe dels monjos, els escolans, els pelegrins i de tot el poble de Catalunya; i lloï a la Mare de Déu. Els diferents organistes de Montserrat: G. Odiló M. Planàs, G. Ramon Oranias, P. Jordi-Agustí Piqué, G. Lluís M. Miralvés, G. Efrem de Montellà i G. Andreu M. Martínez, contestaren a cada una de les invocacions amb unes petites peces musicals. Després, l’orgue fou aspergit amb aigua beneïda i encensat mentre l’assemblea cantava solemnement el Salm 150 compost per a aquesta ocasió pel P. Jordi-Agustí Piqué, monjo de Montserrat i organista. Al final de les Vespres es cantà la Salve Montserratina, que per a aquesta ocasió ha compost el mestre Bernat Vivancos, i que ha dedicat en memòria de l’estimat P. Abat Cassià M. Just.

En l’homilia de la cerimònia el pare Abat Josep M. Soler destacà “el cant d’aquest nou orgue ajudarà l’assemblea aplegada a la basílica a viure la fe i la pregària, bo i enlairant els esperits cap a Déu per mitjà de la bellesa de la música i de l’acompanyament del cant dels monjos, dels escolans i del poble fidel. D’altra banda, construït enlaire, aquest instrument ens remet a la lloança inefable que Jesucrist canta eternament al Pare, a la qual ens unim en les celebracions litúrgiques. A més, fora de la litúrgia, servirà per difondrela cultura organística; sabent, com deia el Papa Benet XVI, que la música de l’orgue fa ressonar la plenitud de sentiments humans, i fins transcendeix l’esfera humana i transporta a la divina, tot recordant d’alguna manera, amb el seu so immaterial que ve de dalt, la immensitat i la magnificència de Déu”

El nou orgue de Montserrat ha estat construït a Collbató (Baix Llobregat), a l’empresa Blancafort, Orgueners de Montserrat. Té 4.242 tubs, fa 12,5 metres d’alçada i 5,5 d’amplada, i pesa uns 12.000 quilos. En total, han calgut més de 22.000 hores de treball per fer possible una peça elaborada de manera totalment artesanal, que compta amb quatre teclats manuals i un de pedal –cadascun dels quals fa sonar un cos diferent, com si es tractés d’instruments independents, que s’anomenen: cadireta, orgue major, expressiu, batalla i pedal-. Els 4.242 tubs s’agrupen en diferents famílies anomenades registres, que l’organista pot fer servir per fer combinacions. El de Montserrat en té 63, la qual cosa aporta una quantitat extraordinària de possibilitats

Montserrat ahir fou una festa. Junt amb la joia de la inauguració del nou orgue cal destacar la massiva assistència de fidels a la cerimònia. Els catòlics catalans sempre acompanyen a la comunitat benedictina de Montserrat en els moments àlgids de la seva vida i en la celebració comunitària de la fe. Aquesta dada aporta una visió particular a l’evolució de la pràctica religiosa a Catalunya i que és una nova mostra de com s’està modificant la pràctica religiosa dels catòlics a Catalunya.

dissabte, 20 de març del 2010

Hinduisme II - Creences

La religió hinduista és rica en divinitats. Cada una d’elles té els seus seguidors i els seus cultes i ritus propis. Respecte a Déu, L'hinduisme ha evolucionat des del monoteisme de la religió vèdica fins a les tres divinitats majors del brahmanisme. De totes les divinitats de l'hinduisme sobresurten els considerats déus majors: Brahma, Visnu i Shiva. Tots tres tenen el mateix rang i formen el que s’anomena trimurit ("els tres rostres"). Cada un d’aquests deus ha generat les seves escoles i grups de seguidors dins de l’hinduisme. Brahma és el déu creador de l’univers; nasqué del no res i creà tota la resta d’éssers. Visnu és la divinitat responsable de la conservació de l’univers. Hi ha diverses representacions d’aquesta divinitat. El visnuisme és la corrent religiosa dels seguidors d’aquest déu. Shiva és un déu ambivalent perquè representa el temps i la mort, i, a la vegada, amb la sexualitat, la procreació i l’asceticisme. Té diverses representacions iconogràfiques. Els partidaris d’aquest déu han donat origen una importante corrent dins de l’hinduisme com és sivaisme. Un altre divinitat, de menor importància que les anteriors, és la deessa Sakti que representa l’energia còsmica. Aquesta deessa ha donat origen a la corrent hinduista anomenada saktisme.

divendres, 19 de març del 2010

Hinduisme I - Introdució

L’hinduisme (Sanâtana Dharma) apareix com a religió uns 2.500 anys abans de Crist per això es considerada la religió més antiga de les actualment existents. Aquesta religió apareix per la relació que s'estableix entre la cultura dravídiva present a la regió de l'Indus i la cultura ària que l’envaí. El resultat d’aquest encontre fou la religió vèdica. Aquesta religió era politeista i les seves divinitats estaven relacionades amb les forces de la natura. Els seus ensenyaments estan continguts en diversos texts que es coneixen com els Vedes (coneixement) i que es consideren com a textos revelats. El text vèdic més antic està datat entre els anys 1.800 i 1.500, i són considerats una recopilació de tradicions orals més antigues. Aquests textos parlen d'astrologia, d'astronomia, de rituals i de com viure la dimensió espiritual de les persones.

La religió vèdica, amb el temps, evolucionà en el brahmanisme i aquest en l’hinduisme. A diferència d'altres religions, l'hinduisme no ha estat fundat per un profeta i no depèn de cap definició dogmàtica. És una religió dinàmica perquè sorgeix per la fusió de diverses tradicions hindús amb diferents creences i cosmovisions que es donen en el seu entorn. La religió hinduista és la tercera pel nombre de practicants. Es calcula que hi ha més de 900 milions d’hinduistes a tot el món, tot i que més del 90% estan a la India.

dijous, 18 de març del 2010

Segons Zenit, no es respecten als catòlics a Espanya

L’agència de notícies Zenit, empresa amb força lligams amb el moviment eclesial “Legionaris de Crist” ha publicat una petita entrevista a José Andrés Rozas, membre del Consell de l’Associació de Juristes Cristians de Catalunya Duran i Bas. José Andrés Rozas també és degà de la Universitat Abat Oliba CEU de Barcelona y professor de Dret Tributari en la mateixa universitat.

A continuació reprodueixo un fragment d’aquesta entrevista on es evident que l’interès tant de l’entrevistador com l’entrevistat és denunciar que a Espanya hi ha persecució contra els catòlics.

¿Qué postura debería adoptar el Ejecutivo ante el fenómeno religioso y ante las distintas confesiones religiosas?


J.A. Rozas: De respeto, sin duda. Es sorprendente porque parece que el único prejuicio que es admisible en el debate público es el prejuicio anticatólico, y esto no tiene sentido. Es conocida la frase “todas las opiniones son respetables”, y así es, menos la de los católicos. Al menos merecemos el mismo respeto que cualquier otra confesión.

Desde el punto de vista antropológico, el Estado tiene que entender que el fenómeno religioso es inherente al hombre, en cualquiera de sus manifestaciones. El creyente no es un marciano, es un ciudadano de pleno derecho.

El Estado tiene una tendencia fuerte ha admitir como doctrina pública el agnosticismo, y como patología, o como mucho como cuestión que ha de quedar restringida al ámbito del hogar, la dimensión religiosa. Ese es un planteamiento que niega la realidad. Además, es sectaria, porque supone imponer como doctrina pública el agnosticismo, que es el problema de Educación para la Ciudadanía.

- ¿Entonces el Gobierno no respeta suficientemente la libertad de expresión de los católicos?

J.A. Rozas: Se ha creado un clima de opinión pública en el que funciona algo que es muy pernicioso y mucho peor que la censura: la autocensura. Todo el mundo es muy consciente de qué es lo que hay que decir para no ser expulsado de la sociedad civil y condenado a la muerte intelectual.

El problema es que la opinión del católico es arrinconada, en el mejor de los casos, al rincón de las extravagancias y de los frikis intelectuales. Hay un prejuicio singular: partir de la premisa de que todo lo que dice un católico lo dice porque se lo mandan los obispos y que, además, es una imposición para el resto de los ciudadanos. Esto supone tratar a los católicos como personas incapaces de razonar por sí mismas. También supone partir de la premisa de que el único que impone es el que propone el planteamiento católico para resolver las cuestiones sociales.

El planteamiento se ha de situar en el siguiente esquema: hay distintos modos de solucionar los problemas de la sociedad y uno de éstos modos es la propuesta de la Doctrina Social de la Iglesia, otro es la propuesta laicista y agnóstica. Puede triunfar uno u otro en el debate político. Pero ha de quedar claro que no es que una postura sea intromisiva e impositiva, y la otra neutral y aséptica.


Això és el que es pensa sincerament des de les files dels moviments conservadors del catolicisme espanyol i, que a través de Zenit, es projecte a tot el món. Molts catòlics d’aquest país sabem que això no és veritat i que al fer aquestes afirmacions s’està falsejant la realitat. Per això són necessàries altres veus d’esglésies, centrades i responsables, capaces de comunicar una altra imatge de les relacions entre l’Església catòlica espanyola i els governants. És una sort, per l’Església i la societat, tenir revistes o medis digitals, com Catalunyareligio entre altres, que transmeten una informació eclesial i política veraç. Que per molts anys duri.

dimecres, 17 de març del 2010

Valors i principis dels Marañón

Aquest diumenge, el diari El País publicava una interessant entrevista al net del metge i pensador Gregorio Marañón. Quan el periodista preguntà a Gregorio Marañón y Bertrán de Lys quines coses del seu avi formen part de la seva herència personal, la resposta foren el següent valors i principis.

1. La concepció de la relació de parella com l’eix vertebrador d’un projecte de vida.
2. El progressisme, el compromís social contra la injustícia.
3. L’humanisme, l’interès per tot i la disponibilitat per a tots.
4. La serietat amb la que abordava la vida, tot i que era una persona plena de sentit de l’humor, alegre i divertit.
5. L’apassionament
6. L’ambivalència lliberal (expressió inventada per ell). Es referia a la possibilitat de les persones de respectar i tenir empatia, d’involucrar-se afectivament amb l’altre, sense que aquesta ambivalència impedís prendre partit i conèixer quin és la pròpia posició.
7. Prevalença de la bondat sobre la intel•ligència

Trobo que és una bona proposta de sistema de valors alhora de peregrinar en la vida. Ben segur que hi ha persones que, a partir de les seves sensibilitats personals, pot considerar que falten alguns valors o principis. D’acord. Però, des d’una perspectiva d’una ètica cívica, aquests principis poden esdevenir una bona guia per ordenar la convivència.

dimarts, 16 de març del 2010

Fe Bahà’í IV – Culte i pràctiques

Els llocs de culte s’anomenen "cases d’adoració" i han de ser construïts seguint uns criteris particulars coherents amb el número nou. Han de tenir nou costats i entrades, i una sèrie d’elements d’ornamentació, i una cúpula. La litúrgia bahà’í combina la meditació i la lectura de textos sagrats trets d’altres religions. Es llegeix el Pentateuc jueu, el Nou Testament cristià, l’Alcorà dels musulmans, etc... junt amb el llibre que els bahà’í consideren sagrat com és el Kitâb-i-Aqdas ("El llibre més sant") escrit per Bahà'u'llàh al 1863. La fe bahà’í no té sacerdots perquè considera que tota persona està capacitada per interpretar la paraula de Déu i orientar la seva vida a través de l’oració, la reflexió i el contrast dels seus criteris amb altres persones. Les comunitats locals bahà’í estan administrades per la denominada Assemblea Espiritual.

Els bahà’í, com els baptistes, consideren el 21 de març com l’inci de l’any. El seu calendari és de 19 mesos de 19 dies cadascun amb la intercalació de 4 dies. El 21 i 29 d’abril i el 2 de maig es commemora la declaració de la missió de Bahà'u'llàh, el 23 de maig la declaració de la missió de Bàb, el 29 de maig el de la mort de Bahà'u'llàh, el 9 de juliol el martitiri de Bàb, el 20 d’octubre el naixement de Bàb i el 12 de novembre el naixement de Bahà'u'llàh.

Bahà’u’llàh va establir la Casa Universal de Justícia com a màxima autoritat normativa de la fe bahà’í. És una institució formada per nou persones escollides per les diferents comunitats bahà’ís amb un mandat de cinc anys. Aquesta institució dirigeix les qüestions espirituals i administratives de la comunitats bahá'í. També vetlla dels llocs sagrats bahà’í i les propietats de la comunitat a Terra Santa. La seu central d’aquesta religió està a Haïfa, Israel.

Es calcula que la comunitat bahà’í està formada per 7 milions de persones. A Catalunya hi han unes quantes comunitats de la fe bahà'í.

dilluns, 15 de març del 2010

Agulles de Montserrat

Quan vull ensenyar el misteri de la bellesa del massís de Montserrat convido a la gent a passejar per Agulles. Agulles és una part de Montserrat amb entitat pròpia. Està formada per moltes agulles, de totes les alçades i amplades, resultat de la peculiar orogènesi d'aquest massís. La travessa de la regió d'Agulles no comporta masses dificultats, llevat que fer mes d'una senzilla grimpada ajudats per unes segures cordes, i és relativament curta. S’inicia a can Maçana per arribar ràpidament al pas de la Portella. Allí és on comença la verdadera travessa que no acaba fins arribar al coll d’Agulles o del Portell Estret. Des d'allí es pot retornar baixant per la canal Ampla i, desprès de passar pel refugi Vicenç Barbé, es desfà tranquil·lament el camí d'anada.
Agulles reflexa la singularitat del massís de Montserrat. Les formes agudes de les seves agulles han estimulat la imaginació de qui les contemplava. La toponímia evoca animals, objectes, vegetals i qualitats. Cada agulla te la seva entitat diferenciadora. Prou ho saben els escaladors. Els capricis de la llum recrea cada dia aquestes columnes rocoses. Sempre són diferents, perquè es mostren amb lluminositats renovades. La mirada de l’observador també les fa diferents. Aquest és un dels seus encants. Contemplar les seves formes proporciona una enorme complaença.
Les primitives descripcions de Montserrat parlaven amb respecte i temor de les agulles. L’abat Pedro de Burgos escrivia a l’any 1514 “al espereza desta montaña es grandes, y a los que la miran de lexos, parece cosa muy fatigosa, espantable, y que parece imposible poder andar por ella”.Avui, encara es mante aquest respecte perquè són moltes les persones que estimen aquesta muntanya. Les Agulles són metàfora de l'admiració que emergeix de la suma de les belleses individuals. El tot, Agulles, es més que la suma de les parts, les agulles individuals. Prou ho saben també les diverses persones que les grimpen o es passegen per les seves canals. Perquè en més d’un cop s’ha experimentat que quan lers persones comparteixen multipliquen més que sumen. Doneu-vos un tomb per Agulles. Val la pena. Són moments sublims d’extraordinària contemplació de la bellesa.

diumenge, 14 de març del 2010

Pregó de Setmana Santa a Barcelona


Amb la proximitat de les celebracions de Setmana Santa retornen els pregons de les Germandats i Confraries. Ahir dissabte vaig assistir a l’església de Sant Agustí al pregó de la Setmana Santa de Barcelona organitzat per les Germandats i Confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona. El pregoner d’aquest any era el Primer Tinent Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Carles Martí (PSC) i, tal com marquen les costums, fou introduït per la pregonera de l’any anterior, la diputada de CiU, Glòria Renom.

En el seu pregó, Carles Martí, destacà el valor de la Setmana Santa: amor i sacrifici per els altres, de renúncia al bé propi per abocar-se en el bé cap als altres. La vivència de la Setmana Santa representa una fidelitat a les arrels i la fidelitat a la pluralitat de creences que es viuen en els barris de la ciutat de Barcelona. És un temps per celebrar una fe en un Déu proper que surt al carrer; un Déu que és sacrifici i també llibertat. Una fe viscuda des del respecte, però que també respecte. Perquè creure forma part de la llibertat de les persones.

Magnífic pregó acompanyat d’una vibrant audició de marxes processionals a càrrec de la Banda Simfònica Ciutat de les Roses (Sant Feliu del Llobregat). Pregó construït des del respecte i la comprensió del valor de la religió per la ciutat de Barcelona. Reconeixement de la pervivència de les arrels cristianes, catòliques, en un món en que es necessari saber d’on venim per saber qui som i on volem anar.

dissabte, 13 de març del 2010

Fe Bahà’í III - Bases doctrinals

Els texts bàsics d’aquest fe són el Kitàb-i-Aqdas escrit per Bahà'u'llàh i el Testament de Abdu'l-Bahà. Els bahà'ís creuen en un Déu únic i etern, creador de totes les coses, de les criatures i de les forces de l’univers. Per ells, Déu no té ni principi ni fi. Pensen que Déu és persona, inaccessible, no se’l pot conèixer; és font de tota revelació, omniscient, omnipresent i tot poderós. La fe bahà’í creu que Déu es manifesta de moltes maneres, una d’elles són uns missatgers anomenats "manifestacions de Déu" o "educadors divins".

La idees central de la fe Bahà’í es resumeix en el concepte de les tres unitats: unitat de Déu, unitat de la religió i unitat de la humanitat. Creuen que la humanitat és una sola raça i que ja ha arribat l’hora de la seva unificació en una societat global. Bahà’u’llàh va anunciar que Déu havia posat en marxa les forces històriques que trenquen les barreres que tradicionalment dividien les races, les creences i les nacions. A la fi d’aquest procés hi haurà el naixement d’una civilització universal. El principal repte per l’èxit d’aquest procés és que els diferents pobles de la terra acceptin el fet de la seva unitat i vulguin participar en el procés d’unificació.

Les bases doctrinal de la fe bahà’í són:

L’espècia humana és una sola raça
Recerca independent, personal i individual de la veritat
Totes les religions tenen una base comuna
La religió ha de ser la base d’unió i harmonia entre les persones
Evitar tota mena de prejudicis
Garantir la plena igualtat de les dones amb els homes
Reconèixer la unitat de les religions
Aconseguir l’educació per tothom
Afirmar la responsabilitat personal en la recerca de la veritat
Afirmar que la verdadera religió està en harmonia amb la raó i la recerca del coneixement científic
Pau universal
Resoldre els temes socials i econòmics a través del desenvolupament de l’espiritualitat
Creació d’una llengua i una escriptura universal
Creació d’un cort internacional d’arbitratge

La missió de la fe bahà’í és ajudar a fer possible aquesta unificació ja que la humanitat ha arribat a un estat de madurés suficient per avançar en aquesta sentit.

divendres, 12 de març del 2010

Fe Bahà’í II – Abdu'l-Bahá

Abdu'l-Bahá (1844-1921), fill de Bahà’u’llàh , fou designat pel seu pare com l’únic intèrpret autoritzat dels ensenyaments bahà'í i cap visible d’aquesta fe. Abdu'l-Bahá estengué la fe bahà’í a Europa i als Estats Units. Abdu'l-Bahá morí l’any 1921 i està enterrat en el mateix santuari on hi ha mausoleu de Bab. Aquest també és un lloc de peregrinatge dels membres de la fe bahà’í.

L’aparició d’aquesta religió coincidí, en el temps, amb la creació de noves religions dins de la tradició cristiana. La diferència entre ambdós moviments renovadors és que mentre que cadascuna de les noves religions cristianes es presenta com a “úniques religions verdaderes”, la fe bahà’í proposa la unitat entre totes les religions perquè hi ha un únic Déu amb diferents noms. Els membres de la fe bahà’í consideren que Bahà’u’llàh és el missatger més recent dins d’una cadena que inclou Abraham, Moisés, Buda, Zoroastre, Crist y Mahoma.

dijous, 11 de març del 2010

Salt: consells prudents i prudència política

El conflicte de Salt sembla haver estat ben reconduït des de l’ajuntament per la seva alcaldessa. Esperem que sigui així. Amb la perspectiva que dóna el temps l’anàlisi dels fets aporta albirar alguns qüestions que poden ser considerades com a patrons. Això pot ser útil alhora de gestionar conflictes similars en altres municipis.

Una primera consideració és la necessitat de donar una ràpida resposta per part de tothom però, de forma especial, les administracions i la comunitat descendent d’immigrants. Enfront d’uns veïns que perceben un problema cal evitar que aquest problema que és de tots, com és el cas de la inseguretat i les reincidències en furts i robatoris, sigui percebut com una qüestió que afecta només a una part de la població. Aquí la comunitat descendent d’immigrants hauria d’haver sortit ràpidament a reivindicar que també estava afectada pels mateixos problemes. Cal tenir una ràpida política comunicativa que emmarqui bé el problema i ajudi a gestionar el seu valor simbòlic. Per exemple, no és bo deixar consolidar la sensació d’inseguretat.

Per la seva part, les persones que primer perceberen el problema han de saber acceptar els marcs i els canals institucionals de resolució dels conflictes. Cal evitar les ajudes, aparentment desinteressades, que apareixen amb pancartes ben dissenyades i construïdes. Sempre hi haurà algú disposat a gestionar la justa indignació en benefici propi. La dificultat d’interlocució amb la comunitat descendent d’immigrant pot conduir a buscar interlocutors en àmbits on aquesta comunitat es reuneix amb assiduïtat. En el cas dels marroquins és evident, la temptació és anar a parlar amb la comunitat religiosa que els aplega. El risc d’aquesta iniciativa és convertir un problema cívic amb una qüestió religiosa situant al front de la negociació persones poc capacitades per aquests temes. Cal avançar-se a aquesta deriva i tenir identificats interlocutors vàlids fora dels àmbits religiosos. A Salt foren un grup de joves catalans descendents de marroquins que assumiren responsablement aquest paper. Gràcies a ells, el to del conflicte s’expressa en els únics termes possibles: els problemes de convivència afecten a tots, al marge de quin sigui el seu lloc d’origen.

Les mesures de seguretat durant el conflicte han de ser contingudes i evitar practicar actuacions indiscriminades perquè enlloc d’apaigavar el conflicte acostumen agreujar-lo. Cal tenir una política de seguretat molt preventiva. La persecució sistemàtica de la petita delinqüència no sempre obté els efectes esperats i corre el risc d’incrementar els problemes de convivència. Cal actuar amb coneixement del terreny ajuda a evitar la manipulació del conflicte o el sembrar tensions per treure’n rèdits. Un bona mesura preventiva, ara que alguns membres d’aquestes comunitats es troben sense feina, es saber que passa en les cafeteries i bars on es reuneixen persones fins a altes hores de la matinada.

Finalment, des de les institucions cal estar atents i saber modular els seus discursos per evitar la consolidació d’alternatives polítiques de tall xenòfob. Sempre atentes d’aprofitar qualsevol conflicte per treure’n rèdits electorals. Catalunya en això, tampoc pot ser l’Holanda del sud.

dimecres, 10 de març del 2010

Opinió pública i xarxes socials

Les xarxes socials estan transformant moltes costums, usos i pràctiques de la comunicació de les rsones. Ahir em referia a l’ús d’aquestes xarxes com a complement dels canals comunicatiu dels governs. Parlava de la informació distribuïda. Es tracta de la informació que corra ràpidament per Internet i es replica fins a l’enèsima potencia gracies a les xarxes socials. Avui voldria parlar com aquestes xarxes incideixen en l’opinió pública a través dels medis de comunicació. Fins ara els medis formals de comunicació no eren massa sensibles a aquesta informació i feien la seva feina al marge d'aquests medis informals, especialment els vinculats a les xarxes socials. Però, poc a poc, els medis formals o tradicionals estan apropiant-se dels canals d’informació informals i gracies a ells omplen el seu temps, alguns generosament finançats des dels pressupostos públics, sota la bandera de participació dels espectadors o oients.

És evident que la informació distribuïda és una realitat inqüestionable, però quina és la relació entre aquesta informació i la comunicació?. Són dos mons que circulen en paral·lel o una porta a l’altra?. Penso que algú ha d'ordenar aquesta informació per tal que pugui ser útil per convertir-se en bona comunicació. Informació que a partir d’unes dades o evidències es transforma progressivament en comunicació i coneixement. Només en aquest darrer cas la informació serveix per confirmar l’opinió pública. Opinió que, no em cansaré de repetir, que una cosa és l’opinió pública, relativament explorable a partir dels estudis de demoscòpia i l’altra cosa és l’opinió publicada. Aquesta sempre és molt més susceptible de ser manipulada o de transmetre interessos sota una aparent objectivitat. Les enquestes telefòniques d’algunes televisions matutines és un exemple d’això darrer.

La fluïdesa de la xarxa d’Internet no justifica l’ús indiscriminat i sense més de nous continguts informatius i esperar que l’oient o el telespectador discrimini. Perquè en aquestes circumstancies el que repliqui millor la informació té la possibilitat de convertir l’anècdota en veritat general. És, d'alguna manera, la versió moderna de l'Efecte Queipo de Llano. Ens calen periodistes que transformin la informació distribuïda en comunicació capaç de ser compresa i processada pels ciutadans. La salsa rosa que alguns medis han fet de la nevada ahir o bé era una mostra de la fragilitat o immaduresa de la gestió de la informació distribuïda o era una simple manipulació per magnificar la dimensió del desastre de la nevada.

dimarts, 9 de març del 2010

La comunicació en moments de crisi



En situacions de catàstrofe, emergència, urgències o avaries de massiva afectació sempre es critica el mateix: la desinformació. Molts ciutadans s’han queixat que ahir varen estar poc informats dels problemes ocasionats per la nevada. Deu ser així, perquè si aquestes persones tenien aquesta percepció vol dir que hi en alguns moments la informació no ha fluït amb tota la rapidesa que els fets exigien. Sense negar aquesta evidència, volia destacar la bona comunicació feta per emergencies.cat a través de la xarxa social Twitter. Cal felicitar els responsables d’aquesta iniciativa perquè la informació es donava de forma puntual, concisa i clara. Per raons personals havia de saber puntualment l’estat de l’accessibilitat en certs indrets i gràcies al Twitter estava informat al minut. Tot va anar bé fins quan vaig arribar a casa meva. Visc al barri del Guinardó de Barcelona i allí, hi ha greus deficiències de cobertura de Telefònica, operador en el qual tinc la connexió del mòbil. Si no fos per aquesta denunciable deficiència, que diu molt poc en favor d’aquest operador, l’ús de la xarxa social Twitter hauria estat un bon exemple de la seva utilitat per transmetre informació en moments d’emergència.

Per altre part, alguns medis de comunicació han demostrat com, en situacions com les d’ahir, gestionar imaginativament tots els canals comunicatius. Durant aquests episodis les persones exigeixen una informació veraç i puntual. Els sistemes comunicatius tradicionals són útils en aquests situacions si saben incorporar la rapidesa informativa aportada per canals informatius més informals: informadors anònims, missatges telefònics, xarxes socials, iniciatives informatives participatives, etc.. La confluència de sistemes formals i informals de comunicació pot permetre als responsables públics de gestionar les emergències d’informar amb celeritat als ciutadans. La millor manera de superar la sensació d’abandonament que algunes persones poden tenir en aquestes situacions és transmetre informació continuada sobre el que està passant i, al mateix temps, comunicar que hi ha persones que estan preocupades per la seva situació i que treballen per aportar-hi solucions. Això és comunicació de proximitat. Perquè saber que hi ha algú que se’n fa càrrec dóna tranquil·litat.

dilluns, 8 de març del 2010

Fe Bahà’í I – Introducció

A Pèrsia, a mitjans dels segle XIX (1844) el jove Siyyid 'Ali-Muhammad anomenat Bàb (la porta) va promoure un moviment religiós dissident dels xiisme. Bàb va anunciar la propera aparició del missatger de Déu, el Qá’im que promet l'Islam i el precursor del promès de totes les èpoques i religions ("Aquell a qui Déu farà manifest"), que haurà de portar la pau i unitat a tota la humanitat. Aquest anunci s’estengué entre la societat persa i donà origen el que s’anomenà, en aquell moment, la fe babí. La fe babí va ser fortament perseguida per les autoritats polítiques i eclesiàstiques de Pèrsia, que veieren en la seva expansió una amenaça al seu poder i una confrontació amb els principis de l’Islam. Bàb morí executat l’any 1850.

Les idees de Bàb foren recollides per Mirza Husayn Ali Nuri (1817-1892) conegut com Bahà’u’llàh que vol dir "glòria de Déu", membre d’una benestant família persa, el seu pare Mirzá Buzurg-i-Núrí era ministre del govern del Xa de Pèrsia. Bahà’u’llàh ho deixà tot per anunciar els ensenyaments de Bàb. Bahà’u’llàh fou perseguit i condemnat al desterrament per la seva conversió a la fe babí. A Bagdad (1863) va anunciar que ell era el missatger anunciat “aquell a qui Déu farà manifest”. Quasi bé tots els babís acceptaren aquest anunci i amb ell comença la fe bahà’í. Després de diverses persecucions Bahà’u’llàh arribà a Terra Santa l’any 1868. Morí a Bahjí a prop de Sant Joan d’Acre (Israel) i allí està enterrat. La seva tomba és motiu de peregrinació pels membres d’aquesta religió.

diumenge, 7 de març del 2010

Catalunya no és Holanda

En determinants nuclis d’església s’ha repetit molts cops que Catalunya no és la Holanda del Sur. Amb aquesta afirmació es volia evidenciar que la singularitat de la realitat eclesial de Catalunya, especialment com pel caràcter nacional de l’església catòlica catalana, no comportava ni el desdibuixament de la seva romanitat, ni la pèrdua del seu vigor o compromís evangelitzador. Aquesta metàfora, ben útil alhora de descriure la realitat eclesial, és avui adient per explicar l’ús polític de la realitat social de la immigració a Catalunya.

Els resultats de les eleccions municipals als municipis d’Almere i La Haya a Holanda on ha estat significatiu el guany electoral del partit xenòfob de Geert Wilders ens hauria d’alertar sobre els riscos polítics que corra la societat catalana. Els errors en l’àmbit de la gestió de la immigració, per una part, així com la insensibilitat d’entendre les dificultats que planteja la comprensió d’aquesta política en alguns sectors de la població, junt amb la irresponsabilitat d’alguns dirigents polítics que volen pescar en les aigües mogudes dels conflictes veïnals, poden situar a la societat catalana en alguns dels dilemes de la societat holandesa.

Però Catalunya no és Holanda, ni pot ser Holanda. Les forces polítiques democràtiques han d’assumir la responsabilitat de barrar el pas als partits xenòfobs que procuren manipular el desconcert que té una part de la població amb l’increment de la immigració dels darrers anys i les crítiques antisistema provinents del descontent d’una part de la població davant d’una crisi econòmica que no ha creat. L’èxit de Geert Wilders ha estat barrejar la suma de l’odi a la religió musulmana i la crítica als partits polítics tradicionals de l’arc parlamentari holandès. Cal evitar que això passi a Catalunya.

dissabte, 6 de març del 2010

Shikisme VII – Difussió

L’extensió del sikhisme ha anat estretament lligat amb l’evolució de la consciència nacional del Panjab. Aquesta regió india sempre ha volgut ser un estat independent de la India, però l’evoluició geopolítica dels seu entorn no ha permès assolir aquesta aspiració. Primer perquè la creació de l’estat indi al segle XX i la creació posterior de l’estat del Pakistan comportà la divisió en dos del Panjab (1947) i després, el Panjab indi ha estat dividit entre varies regions de tal manera que el seu territori inicial ha quedat avui enormement fragmentat. Aquesta situació ha afavorit la radicalització política dels habitants del Panjab indi de tal manera que en la dècada dels anys vuitanta del segle XX sorgiren diversos grups terroristes on les demandes polítiques anaven unides a les religioses. La tensió entre la comunitat sikh i el govern indi fou molt gran, de tal manera que el govern efectuà un gran repressió sobre els sikhs, moriren milers de sikhs, i aquests, com a resposta assassinaren la primera ministre Indira Ghandi.

A Catalunya la religió sikh està representada per varis temples. El Gurdwara Nanaksar, el Gurdwara Guru Darshan Sahib, el Gurdwara Sri Guru Ravi Das Bhavan on s’apleguen els seguidors del guru Ravi Das Bhavan.

divendres, 5 de març del 2010

Quaresma: justícia i sedaqad

M’ha agradat llegir i reflexionar el missatge de Benet XVI per viure la Quaresma de 2010. Hi una paràgraf titulat Justícia i Sedaqad que m’agradaria compartir amb els lectors del meu blog. Benet XVI senyala que la saviesa d’Israel estableix un vincle profund entre la fe en el Déu que “aixeca de la pols el desvalgut” (Salm 113,7) i la justícia envers el proïsme. Ho expressa bé la mateixa paraula que en hebreu indica la virtut de la justícia: sedaqad. Benet XVI indica que aquesta paraula significa, per una banda, acceptació plena de la voluntat del Déu d’Israel i per l’altra, equitat amb el proïsme (Ex 20,12-17), especialment amb el pobre, el foraster, l’orfe i la vídua (Dt 10,18-19). Els dos significats estan relacionats, perquè donar el pobre, pels israelites, no és altra cosa que donar a Déu, que s’ha apiadat de la misèria del seu poble, el que li deu.

Segons el Papa escoltar la Llei pressuposa la fe en el Déu que ha estat el primer a “sentir el clam” del seu poble i “ha baixat per alliberar-lo de les mans dels egipcis “ (Ex 3,8). Déu està atent al crit del sofriment i com a resposta demana que se li escolti: reclama justícia amb el pobre (Si 4,4-5.8-9), el foraster ( Ex 20,22), l’esclau (Dt 15,12-18). Per això, per practicar la justícia cal sortir també de l’autosuficiència de pensar que es possible la justícia sense un conversió de cor. Els dos són necessaris. Més endavant Benet XVI senyala que en la justícia de Déu descansa i es basa en l’acompliment de l’amor extrem mostrat per Jesucrist. Gràcies a l’amor sincer que surt del cor de les persones, que es senten estimades per Déu, és possible construir la justícia en el món. L’amor salva i redimeix. L’amor venç l’autosuficiència i “aixeca de la pols el desvalgut” (Salm 113,7).

dijous, 4 de març del 2010

La nomenclatura vaticana agita les aigues

La proximitat de la visita del Secretari d’Estat del Vaticà, cardenal Tarsicio Bertone a Barcelona a finals d’abril, ha estimulat l’interès, expressat en articles i notes d’opinió, sobre aquest salesià cardenal. Algunes d’aquestes opinions són crítiques i qüestionen la capacitat del cardenal Bertone per dirigir la complexa cúria vaticana. Aquest cardenal ha estat una figura clau en la decisió de la visita de Benet XVI a Barcelona en el proper mes de novembre. També ha estat, en la seva condició de Secretari d’Estat, qui ha treballat amb èxit pel canvi d’orientació de la COPE o ha perquè la cúpula de la Conferència Episcopal Espanyola moderés les seves crítiques al govern i deixes d’interferir en les decisions parlamentàries.

El cardenal Bertone ha actuat amb independència i responsabilitat enfront de les pressions d’alguns elements de la cúria vaticana per augmentar l’intervencionisme de l’església catòlica en els països considerats cristians. L’estratègia no intervencionista del cardenal Bertone, coherent amb les orientacions del concili Vaticà II, han estat motius de varies tensions. Recentment ha sofert un atac en tota regla per part d’un vaticanòleg influent i influït pels sectors conservadors de la Conferència Episcopal Italiana, Sandro Magister. Aquest periodista, aprofitant una article publicat per Gianpaolo Romanato a l’Osservatore Romano en ocasió de la commemoració dels 80 anys de la mort del cardenal espanyol Rafael Merry del Val, Secretari d’Estat amb el papa Pius X, estableix indirectament unes comparacions entre aquest i el cardenal Bertone. A modus de reflex especular Sandro Magister lloa les virtuts de Merry del Val i, després d’una intelligent introducció, deixa que el lector interpreti que aquestes virtuts es transformen en defectes en el cas del cardenal Bertone. Com es pot deduir de la lectura d’aquest article, el cardenal Bertone deu tenir pocs amics en els sectors tancats de la cúria vaticana.

dimecres, 3 de març del 2010

Urbanisme i centres de culte

No totes les societats democràtiques tenen les mateixes polítiques públiques en relació a la gestió del sòl susceptible de tenir usos religiosos. El model d’urbanisme de cada país condiciona la manera com es resolen aquestes qüestions. En qualsevol cas, tots els països assumeixen que es tracta d’un tema que necessitat una cura especial perquè afecta a l’exercici d’un dret bàsic de la democràcia: la llibertat religiosa. El model nord-americà, i en menor mesura el model francès, parteixen de l’afirmació de que l’espai de culte és un espai on es desenvolupa una activitat privada però que, donat en que en ell les persones exerceixen una llibertat bàsica, cal protegir de manera específica en relació a altres usos privats del sòl. Especialment per evitar limitacions a l’exercici de la llibertat religiosa.

Les societats europees han tractat aquesta qüestió amb diverses solucions urbanístiques encara que hi ha un comú denominador que es deriven de les directrius marcades pel Conveni Europeu de Drets Humans i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquest bloc normatiu enquadra el comportament dels estats i condiciona les seves estratègies urbanístiques. Per exemple, a Itàlia i Espanya, es consideren els centres de culte com equipaments comunitaris. Aquesta qualificació significa que es reconeix als llocs de culte un valor propi dins del sistema d’interès general que cal preservar. És una perspectiva totalment diferent a la nord-americana que situa els llocs de culte fora de l’interès públic.

Donada la consideració d’equipament comunitari l’administració no pot desentendre’s de la planificació urbanística associada als centres de culte. Per això el gestor públic ha de fer-se algunes preguntes entre les quals hi ha: on es situen aquests equipaments comunitaris perquè no discriminin a les religions; quin paper juguen els centres de culte en la configuració de la trama urbana o en la gestió de l’ordre públic i convivència. El que és evident es que la planificació urbanística i la llibertat religiosa dialoguen constantment sobre l’ús i l’aprofitament del territori.

dimarts, 2 de març del 2010

Dos models: Salt o El Vendrell i Cunit

En poques setmanes a Catalunya s’han viscut varis conflictes que han tingut en comú importants alteracions de la convivència provocades per tensions i enfrontaments entre ciutadans, uns identificats com autòctons i els altres com immigrants. Aquesta distinció ja marca un error de sortida en la identificació del problema real. Per exemple, a Salt els suposats robatoris que foren l’espurna inicial del conflicte afectaven a tots els ciutadans, sigui quin fos el seu país d’origen. Probablement la comunitat identificada com immigrants havien d’haver explicat ràpidament que ells també eren víctimes del conflicte denunciat per altres ciutadans. Per sort, el tema es reconduí ràpidament i això evità la progressió del conflicte. L’anàlisi dels fets de Salt permeten identificar alguns trets que el diferencia d’altres conflictes com són El Vendrell o Cunit.

A Salt les dinàmiques internes del conflicte han superat l’àmbit on inicialment s’havia situat: la comunitat musulmana. D’entrada ja es sabia que no es tractava d’un conflicte religiós, però en un primer moment la interlocució s’havia situat en l’únic àmbit estructurat que emergia com a representatiu de la comunitat immigrada: l’associació religiosa vinculada a la mesquita. Però l’alcaldessa de Salt, ben assessorada pel diputat Mohammed Chaib, sabé aprofitar acertadament la intranquil·litat d’un grup de joves, catalans d’origen però fills de persones que en el seu moment foren immigrants, i convertí la seva inquietud en motor actiu per treure de l’àmbit religiós implícit i situar-lo en l’àmbit estricte de la convivència. Lloc on es situen els problemes que estan a l’origen d’aquest conflicte tal com ha senyalat el Secretari d’Immigració de la Generalitat, Oriol Amorós.

El grup de joves de Salt ha evidenciat dues realitats que cal tenir en compte: els conflictes relacionats amb comunitats vinculades amb la immigració no han de relacionar-se amb qüestions religioses i cal consolidar una interlocució al marge dels espais religiosos. Aquests joves de Salt demostren que hi ha uns catalans fills d’immigrants que volen integrar-se activament a Catalunya i que la seva sort i futur és la mateixa sort i futur que la resta dels catalans. Viure i conviure. Haver comunicat això és el que ha facilitat que els promotors dels descontent de Salt reconduïssin les seves preocupacions en el marc de la confiança institucional.

El problema de Salt és un tema que afecta a una part de la societat catalana en la qual es troben persones de diferents orígens, creences i preferències culturals, però que tenen en comú una mateixa percepció: es senten agredits per alguns ciutadans que no accepten les regles bàsiques de convivència i d’altres que, sota la desesperació d’una situació econòmica adversa, opten per tirar la via de la marginalitat. Per això Salt, a diferència de El Vendrell i Cunit ensenya que davant d’aquests problemes no és moment per fer volar coloms, sinó tocar de peus a terra i comprendre que cal crear espais on es puguin construir forts lligams de convivència i de cohesió social. Quan es fa volar coloms es quan els conflictes s’aguditzen, es proporcionen continguts fàcils pels noticiaris de Al Jazeera i es donen arguments pels partits xenòfobs.

dilluns, 1 de març del 2010

Shikisme VI – Culte i cerimònies

Els temples sikhs es diuen gurdwara que significa la porta que permet arribar al guru. El temple està dividit en tres àmbits. El primer es el darbar que és el lloc on es fan les pregàries i els cants devocionals. En aquesta estància hi ha un altar on està dipositat el Guru Grant Sahib durant el dia. La segona estància és el sackhand que és el lloc on es deixa el llibre durant la nit per tal de descansar. El tercer àmbit és el langar o menjador on les persones comparteixen el menjar.

Les principals cerimònies sikhs estan relacionades en moments concrets de la vida de les persones. La primera cerimònia és la imposició del nom del nen o la nena. Aquest ritus es fa al gurdwara. La següent cerimònia és la imposició del turbant als nens al final de la infància. El turbant és un signe d’obediència religiosa i de respecte. Els seus colors identifiquen a la persona que el porta. Les persones que porten el turbant no poden treure-se’l i això comporta problemes alhora de conduir vehicles que impliquin posar-se un casc o desenvolupar treballs on sigui obligatori l’ús de casc protectors. Un altre ritus és el Amrit Sanskar que és l’entrada a la khalsa. A l’arribar a la pubertat, aquells sikhs que ho vulguin, tan és que siguin homes com dones, poden demanar l’ingrés a aquesta força militar religiosa. El matrimoni es contrau amb el ritus d’Ananda Sanskar que és una cerimònia que es fa en el temple. Els sikhs creuen que el matrimoni és per tota la vida. L’altre cerimònia és l’Antam Sanskar que es practica en el moment de la mort. El ritus de la mort està composat per una pregària, antim ardas, i la incineració del cadàver, saskar. Les cendres són escampades al mar o a un riu. Després els famíliars van al temple per fer l’antim ardas que és lectura del llibre sagrat durant deu dies.

El sikhisme no té sacerdots. Hi ha una figura, anomenada granti, que és la responsable de custodiar el llibre sagrat, llegir-lo i celebrar les cerimònies. Qualsevol persona pot fer de granti sempre i quan sigui acceptada per la comunitat. En la comunitat sikh no hi ha monjos perquè es considera que no té sentit separar-se del món. La màxima responsabilitat dels sikhs ha recaigut tradicionalment en el Jatedar que és la persona que presideix el Akal Takht (Tron etern). Aquesta persona s’escull en una assemblea de responsables de temples. El seu paper és de poca autoritat doctrinal, només intervé quan hi ha alguna discrepància doctrinal, més aviat actua de coordinador dels diferents temples.