Amb fam no hi ha democràcia

El papa Francesc va afirmar que "no hi ha democràcia si hi ha fam, ni desenvolupament amb pobresa, ni justícia en la inequitat". Aquestes paraules les pronuncià el papa durant un discurs que va oferir amb motiu de la clausura de la Cimera Panamericana de jutges sobre Drets Socials i Doctrina Franciscana, celebrada al Vaticà. Jorge Bergoglio afirmà que “un sistema polític-econòmic, per al seu sa desenvolupament, necessita garantir que la democràcia no sigui només nominal, sinó que es pugui veure plasmada en accions concretes que vetllin per la dignitat de tots els seus habitants sota la lògica del bé comú, en una crida a la solidaritat i una opció preferencial pels pobres”.

Francesc va mostrar la seva preocupació per les "veus" d'alguns pensadors que defensen “que els drets socials són vells” i no aporten res a les societats actuals. Aquestes afirmacions, diu el papa, només pretenen confirmar " polítiques econòmiques i socials que porten als nostres pobles a l'acceptació i justificació de la desigualtat i indignitat". El papa va fer una crida perquè els països treballin a favor de la igualtat i minimitzin cada vegada més l '"exclusió i segregació, de manera que la iniquitat no tingui l'última paraula".

Caritat i justícia

He llegit en un article on s’explica que el terme jueu tzedakah, que vol dir ajuda obligatòria al necessitat, i que es sol traduir per caritat, prové del terme tzedek que vol dir justícia. No passa així amb la nostre llengua on l’etimologia revela un origen diferent als mots justícia i caritat. Un, justícia, vinculat al dret i l’altre, caritat, als aspectes afectius. Però, deixant l’etimologia a un segons terme, l’experiència cristiana indica que caritat i justícia són dos conceptes estretament lligats. Per això, l’arrel jueva dels termes expressa amb major precisió la vinculació del sentit dels dos termes. 

La justícia és una virtut cardinal que consisteix en donar a cadascú allò que li correspon o pertany. Es considera una virtut cardial perquè les altres virtuts s’articulen entorn a les denominades virtuts cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). La caritat és una virtut teologal (les altres són fe i esperança). Les virtuts teologals apropen la vida humana a Déu. La caritat uneix l’amor a Déu i al proïsme. D’aquesta unió neix una pràctica orientada a facilitar ajut als més necessitats. Per això, caritat i almoina han anat unides. Ambdues virtuts s’uneixen en la pràctica cristiana. Perquè practicar la caritat és amarar de justícia les relacions humanes. La justícia brolla de la fe, com la caritat presideix l’actuar dels cristians. Però la justícia cristiana va més enllà de la simple garantia de que tothom rebrà allò que és just.

L’almoina no és donar allò que sobra, sinó que és una acció redistributiva. Així ho pensava sant Ambrós de Milà (bisbe dels segle IV). Aquest bisbe proposà un concepte d’almoina vinculat a la idea de justícia entesa com a restitució. L’encíclica de Pau VI Populorum Progressio, parlant de la propietat, destaca la fermesa dels Pares de l'Església al destacar quina ha de ser l'actitud que han de tenir els que tenen bens respecte als quals es troben en necessitat. Com exemple esmenta el que diu sant Ambròs en el seu tracta sobre Nabot: «no és part dels teus béns, diu Sant Ambròs, el que tu dónes al pobre; el que li dónes li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tothom i no solament per als rics” (Sant Ambròs De Nabuthe, 12, n. 53: PL 14, 747). És a dir, per Pau VI, la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. “No hi ha cap raó per reservar-se en ús exclusiu el que supera a la pròpia necessitat, quan als altres els falta el necessari” (Populorum Progressio, 23). Llavors, la pregunta plena de sentit que l’Església ens hauria de fer avui als cristians és: ¿què hem de fer?, ¿com passar de la caritat personal a la caritat política?.

Aforismes sobre la justícia

Joan Pau II: “La justícia social no pot ser aconseguida per la violència. La violència sovint mata el que es proposa crear”

I.Berlin “La llibertat dels llops, sovint és la mort de les ovelles”

James Baldwin “La ignorància aliada amb el poder, és l’enemic més gran de la justícia”.

Ciceró: “La ciència divorciada de la justícia li escau més el nom d’astúcia que de saviesa”

PauVI: “Si vols la pau, treballa per la justícia”

L’escàndol del pacte per Poder Judicial

Curiós nom, Poder Judicial, per designar allò que és un tripijoc, canvi de cromos, escàndol i desprestigi, un darrera l’altra. Aquests dies estem assistent a la baixada als inferns de tot el que és i representa el Poder Judicial a Espanya. La renovació de la presidència del Consell General del Poder Judicial, i de retruc del Tribunal Suprem, fa saltar pels aires tot el relat d’independència de poders sobre el qual es basen les societat democràtiques. Aquesta suposada independència entrava en la negociació política. Els partits eren els amos i senyors de la situació. El poder polític colonitza i si és el cas fagocita el poder judicial. De la mateixa manera com els interessos econòmics i financers fan el mateix amb el poder polític. La solvència de ’Estat queda totalment en entredit. L’acord entre el PP i PSOE per renovar el Consell General del Poder Judicial era un frau de llei, en tota regla. Cal denunciar, on sigui la conxorxa il·legal muntada per aquests dos partits, hipòcrites garants de la llei,  havien maquinat. La llei estableix nítidament que el president del Consell General del Poder Judicial és elegit pels vocals que l’integren. En anunciar-se el nom del president abans de saber-se qui seran els vocals, la il·legalitat, el frau de llei, eren evidents. Vergonyós.

I ara, quan l’escàndol afecta a l’essència de la independència del poder judicial, el PP, atrapat en la dinàmica perversa d’un missatge del seu portaveu al Senat, ataca a tothom per defensar-se. El missatge del senador popular Ignacio Cosidó evidencia la no independència d’alguns magistrats i la descarada manipulació que el PP fa de la magistratura. Aquest missatge no és justificable ni admissible. En un país normal, el senador ha estaria dimitit i pot algú hauria emprès alguna actuació judicial contra el PP per bandejar la independència del Poder Judicial, perquè, no ho oblidem, el senador Cosidó parlava com a coordinador polític dels senadors populars. El que està clar que el seu missatge invalida la suposada independència del jutge Manuel Marchena. El senador Cosidó ha situat aquest jutge en una situació incòmode per presentar-lo com influenciable pel PP. Tot el frau de llei que volien cometre el PP i PSOE amb el “nomenament” de Manel Marchena no hagués estat possible sense la seva anuència. ¿Amb aquesta sospita, pot el jutge Marchena continuar en el seu lloc a la sala 2 del Tribunal Suprem? A la seva sala li correspon judicar els presos polítics catalans ¿ho pot fer amb imparcialitat?. El jutge Marchena li plouen sospites per tot arreu. El búnquer judicial ha malmès, un cop més, la confiança dels ciutadans amb la justícia. La justícia espanyola, a més d’inventar-se delictes per inculpar als polítics catalans, ara es troba incapacitada per jutjar-los amb imparcialitat.

El nacionalcatolicisme és viu

La noticia de la decisió de la ministre de Defensa de l’Estat espanyol de que les banderes estiguin a mig pal per recordar la mort de Jesús m’ha fet recuperar un article escrit, ara fa vuit anys, quan vaig viure la mateixa situació a la ciutat de Burgos davant l’edifici de l’antiga capitania General.

Es evident que la sociologia del franquisme perdura més del que ens pensem i que es manifesta de formes molt plurals i diverses en la societat actual. Sense anar més lluny. Durant aquesta Setmana Santa he estat a Burgos i he pogut veure un exemple d’aquesta realitat. Els edificis de Capitania General i de la Diputació Provincial tenien les banderes a mig pal durant tots els dies de la Setmana de la Passió. Aquest signes evidencien la pervivència d’una mentalitat que considera normal que uns edificis públics adoptin un signe de dol que s’identifica amb la creença religiosa catòlica durant tota la Setmana Santa. Per sort de la governança, l’ajuntament de Burgos, governat pel mateix partit que la Diputació, tenien totes les banderes ben amunt. No està de més recordar que en l’edifici de Capitania General fins fa pocs mesos (12 de gener d’aquest any 2010) hi havia una làpida que recordava que allí el colpista general Franco fou investit Cap d’Estat en contra la democràcia d’aquest país.

La pervivència del franquisme sociològic i cultural és el que crea les condicions mentals perquè es pugui processar al jutge Garzón o es consideri normal manifestar un dol públic perquè és la Setmana Santa dels catòlics. És cert que les mentalitats s’han de debatre amb arguments i raons, però els comportaments institucionals han d’estar reglamentats a partir d’uns protocols que respectin el que diu la Constitució en relació a l’aconfessionalitat de les institucions de l’Estat vers les religions.

Fins aquí l’article escrit ara vuit anys. Davant la decisió de la ministre Cospedal hauria esperat que el fiscal general de l’Estat hagués l’hagués acusat formalment de prevaricació. Perquè la ministra sap que prengué una decisió que no podia prendre perquè la Constitució ho prohibeix. L’article 16.3 es prou explícit, comença dient: “cap confessió tindrà caràcter estatal”. Posar les banderes a mig pal és un signe clar d’aquesta confessionalitat prohibida constitucionalment. Per això, davant el silenci del fiscal general de l’Estat es confirma de nou que l’Estat espanyol està ocupat pels nostàlgics del confessionalisme del règim anterior.

Joaquim Forn, un ostatge polític

L’estat i l’oligarquia dominant volen que els catalans independentistes ens rendim i ens dobleguem rendits a la seva voluntat de vencedors de tots els intents d’independència de Catalunya. Per aconseguir el seus propòsits empren tots els instruments de l’estat. Un d’aquests medis és la injustícia. Per ser més precís, cal parlar de la connivència de determinants tribunals, com el Suprem o l’Audiència Nacional, alguns jutges i una part del sistema judicial. Sempre permeables als interessos del poder. La interlocutòria del jutge Pablo Llarena denegant a Joaquim Forn la petició de llibertat confirma aquesta sospita. Joaquim Forn, com Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras, estan en presó preventiva contravenint tota lògica judicial. En aquest punt és bo recordar les paraules del papa Francesc sobre el sentit de la presó preventiva. El papa digué “La presó preventiva constitueix una altra forma contemporània de pena il·lícita oculta, més enllà d’un vernís de legalitat, quan de forma abusiva procura un avançament o bestreta de la pena, prèvia a la condemna, o com a mesura que s’aplica davant la sospita més o menys fonamentada d'un delicte comès. La qüestió dels detinguts sense condemna s’ha d’afrontar amb la deguda cautela, des del moment que es corre el risc de crear un altre problema tan greu com el primer, si no pitjor: el dels reclusos sense judici, condemnats sense que es respectin les normes del procés» (Discurs a la Associació Internacional del Dret Penal, 23/10/2014). Clarificadores paraules que haurien de fer la cara de vergonya a més d’un en el nostre país.

El Tribunal Suprem, en una decisió sorprenent del jutge Pablo Llarena, ha decidit que Joaquim Forn continuï a la presó. Ho justifica perquè l'investigat manté el seu ideari sobiranista. En lloc d’avaluar uns fets o unes actuacions, el jutge emet un judici de valor totalment ideològic i especula en un futur inèdit que no serà viable. El seu raonament, tal com consta en la interlocutòria és “el investigado, en expresión de su legítima libertad ideológica, mantiene lógicamente su ideario soberanista, lo que, aun siendo constitucionalmente válido, no supone que deba renunciarse a evaluar que el convencimiento que mantiene posibilita una reiteración del delito que resultaría absurda en quien profese la ideología contraria.” Si en Joaquim Forn té el dret constitucional a tenir una ideologia independentista ¿per què el jutge associa el seu pensament amb uns fets que ell ja no defensa i que poden ser defensat per altres persones? El jutge pressupostà unes certeses que, en el cas de ser veritat, no són imputables a Joaquim Forn sinó a altres persones: “su ideología coexiste además con un contexto político en el que no hay certeza de que haya desaparecido la intención de alcanzar la independencia de Cataluña, existiendo todavía sectores que defienden explícitamente que debe conseguirse de manera inmediata y perseverando en el mecanismo de secesión contrario a las normas penales que aquí se enjuicia”.  

A partir d’aquesta suposició, el jutge Pablo Llarera, en lloc de valorar els comportaments o les actuacions de Joaquim Forn jutja les seves intencions: “en ese contexto, y en el trance de tener que evaluar cuál es la verdadera voluntad del investigado, por más que ahora afirme que rechaza cualquier actuación ilegal, hasta el punto de asegurar que renuncia a su escaño por temor a que su grupo parlamentario le impulse a hacer lo contrario, no puede soslayarse que sus manifestaciones pueden responder únicamente a su aspiración de eludir el gravamen que supone la medida cautelar impuesta”.  Si això anterior no fos suficient la següent afirmació mereix un estudi profund perquè, estic convençut, marcarà un abans i un després en la  jurisprudència espanyola: “ello determina que la evaluación de su intención real exija unos marcadores más estables que su propio discurso” . Estic esperant que algú, amb molt més coneixement jurídic o sentit comú, m’aclareixi quins són els “marcadores más estables”. Sincerament, estic encuriosit. He treballat professionalment amb indicadors de gestió i mai m’havia trobat davant d’aquest repte intel·lectual de trobar aquests marcadors. Tota una novetat.  En qualsevol cas, aquesta interlocutòria és una bona confirmació de que el subjecte del judici és un pres polític convertit en ostatge esperant la total rendició dels catalans independentistes.

Imitar l’equitat de Déu

He llegit, durant aquests dies de Quaresma, el sermó 14 del recull De pauperum amore del bisbe Gregori Nazianzè (segle IV). Les seves reflexions són ben actuals pels individus d’avui. El bisbe Gregori adverteix que no podem tornar-nos mals administradors del que Déu ens ha donat. En cap cas, ningú pot retenir el que no li pertany. Al contrari, cal “imitar l'equitat de Déu”. Si ho fem, diu Gregori Nizianzé “no hi hauran pobres”. No ens hem d’esmerçar “amuntegant tresors i vetllant-los, mentre hi ha qui passa necessitat”. Els profetes han avisat que aquesta actitud no plau als ulls de Déu.

Hem d’estimar i obrar “segons la llei primera i suprema de Déu, que fa ploure sobre justos i injustos, fa sortir el sol igualment per a tots”. L’obra divina és igualitària i justa. No discrimina ni fa favoritismes ni exclusions. “Ha deixat lliures les fonts, els rius i els boscos per a tots els vivents de la terra, l'aire per als éssers alats i l'aigua per als de vida aquàtica.” La vida és una oferta gratuïta feta per Déu “amb esplendidesa i abundor” pel gaudi de les criatures vivents sense excepcions. La justícia divina és tan entenedora com repartir els bens de la creació “sense fer discriminacions, de manera que dóna proporcionalment a cadascú el que necessita, i manifesta a tots les obres de la seva bondat.” Aquesta és la equitat que complau a Déu.

Escoltar amb la mirada

¿És pot aguantar la mirada del sofriment?. La resposta hauria de ser no. Els ulls d’aquells que pateixen ens han de commoure. Però la mirada no és mai neutral. Les persones tenim un prejudici que condiciona com miren les injustícies. Perquè aquestes ens hauríem de commoure i generar compassió des d’on comprometre’ns a favor de la justícia. Però no sempre és així: podem tenir el cors endurits davant del clam del pobres, dels marginats o dels desfavorits, d’aquelles que necessiten de la nostra misericòrdia. En més d’una ocasió sembla que tinguem els cors de pedra, tot i tenir davant de la nostra mirada estes les injustícies del món.

Per obrir el nostre cor hem d’interrogar-nos sobre que impedeix la nostra compassió o la indiferència davant del sofriment. Pels cristians la mirada a l’altra que pateix és la mirada de Jesús o la mirada de Maria Magdalena al peu del creu. Per això resulta útil preguntar-nos sobre com seria la mirada de Jesús a la nostra realitat plena de desigualtats i marginacions. Aquest exercici ajuda a apropar-nos i comprendre la situació dels damnificats de les injustícies tal com Jesús ho feu amb els marginats del seu temps. A partir de la compassió hem de respondre amb un canvi en d’actitud davant la vida. Potser les prioritats ja no seran les mateixes i l’horitzó de felicitat pren una altra perspectiva. És així com la resposta a favor de la justícia és causa de conversió i es situa en el centre de les nostres pregàries. La pregària ajuda a donar sentit el que fem i no caure en el simple activisme. 

Indignats davant les injustícies

Mirant el nostre entorn tenim motius per la indignació i la revolta. Mentre existeixin desigualtats i injustícies, o no es reconegui la llibertat dels catalans en poder decidir el seu futur, hem de fer sentir les nostres opinions i proposar alternatives polítiques per fer una societat millor. Cal aspirar a una nova societat que la voldríem bona, decent i amable fonamentada en el bon govern de les qüestions públiques, el respecte a totes les llibertats i respectuosa amb els principis i referents morals. 

 Hi ha un munt de situacions que agiten les consciències morals i que reclamen una resposta urgent i inajornables. Els anhels de justícia no minven malgrat les dificultats dels camins per fer més just els món. Cal reconèixer la complexitat dels problemes d’avui i les dificultats que sovint hi ha alhora de definir-los. La societat actual és molt complexa i els seus problemes a voltes estan profundament interrelacionats que resulten força indestriables. Però, tot i aquestes dificultat, no es pot estar passiu davant d'un món injust, desajustat, poc respectuós amb la natura i massa sovint indiferent als sofriments de la humanitat. Moltes persones volen que aquesta situació canviï en poc temps, però els canvis avui no poden fer-se sense generar consens i acords. I això requereix temps i la virtut de la paciència. Es pot ser impacient davant les injustícies, però cal ser realistes alhora de trobar-ne solucions. 

Per assolir totes aquestes metes calen nous instruments polítics adaptats a la realitat canviant del moment. En moltes ocasions, els nous problemes no poden ser ni compresos pels vells instruments d’anàlisi, i molt menys resolts per uns instruments polítics pensats per una societat que, en gran part, ja no existeix. Les democràcies occidentals, amb les seves cultures polítiques i institucions de govern, s’han anat adaptant als diferents canvis socials. Amb més o menys intensitat segons la situació. Es viu en un tombant de la història que exigeix imaginació i creativitat alhora d’entendre el que passa i proposar-ne solucions. Cal saber repensar moltes de les certeses que han portat fins aquí, però que són insuficients per seguir endavant. Calen noves propostes polítiques per sortir dels problemes d’avui.

Aïllats per sobreviure

Una companya de feina m’ha comentat que cada cop percep més que s’aïlla per sobreviure a l’evolució de la societat. Considera que moltes de les coses són incomprensibles i la disgusten. Crec que aquests és un dels mecanisme de defensa davant d’una crisi que no deixa de colpir durament dia darrera dia. Les persones generen mecanismes defensius per combatre situacions que no esperaven i que no poden transformar. La millor resposta davant d’un món que s’ha tornat altament incomprensible és la reclusió interior. Així, poc a poc, algunes persones es refugien en la instància interior, percebuda com un espai de calidesa i comoditat  enfront la hostilitat de la intempèrie exterior.

Al final d’aquest procés emergeix una societat individualitzada. Recordo el pronòstic de Richard D. Putnam en el seu llibre Solos en la bolera de la progressiva pèrdua de la sociabilitat de les persones. Aquestes redueixen de forma voluntària la seva capacitat relacional i reafirmen la individualització. La resposta a la crisi, a diferència d’altres temps, no és ja una apel·lació a l’èpica del combat col·lectiu per canviar la situació, sinó un retorn a la protecció càlida que ofereix la llar i l’entorn familiar més proper. Alguns esdeveniments socials semblen desmentir aquest pronòstic. Doncs algunes il·lusions semblen generar esperança. Cal esperar els transcurs del temps per veure si és la mobilització actual és un moviment sostingut i no porta a una nova gran decepció

La impressió és que hi ha escassetat de constructors de grans relats col·lectius. Es confonen les mediacions polítiques instrumentals amb les idees mobilitzadores capaces de transformar el món. Mentre una part de la societat discuteix sobre els elements circumstancials de la política, moltes persones segueixen sofrint els efectes inexorables d’una crisi que sembla no tenir fi. Cada cop més a la societat hi ha dolor i patiment que per algunes persones ja és insuportable. Per tot això, probablement per algunes d’aquestes persones l’únic camí per avançar és fer com Colin Smith, el protagonista de la Soletat del corredor de fons, l’excel·lent novel·la d’Alan Sillitoe, i admetre que cal situar-se en el conflicte interior per avançar en silenci per no perdre la dignitat.

Justícia i solidaritat

L’actual crisi econòmica és interpretada per alguns com una fallida de l’Estat del Benestar. Comparteixo parcialment aquesta opinió, encara que la matiso. Penso que el que ha fet fallida no es la idea genèrica del benestar social, sinó el pes que ha de tenir l’Estat i el grau de responsabilitat dels diferents actors socials. La crisi financera dels governs de l’Estat del Benestar ja fou pronosticada, entorn dels anys vuitanta, per alguns analistes socials. Segons ells, el creixement sense control de les prestacions públiques, que eren estimulades per una demanda continua de més i millors serveis públics atiades per grandioses promeses electorals, juntament amb el progressius afebliment de la responsabilitat social, estimulada per una excessiva confiança en els subvencions, pronosticaven la fi d’un model d’estat que s’havia proposat com a garant de la justícia i de l’equitat social.

Ara, quan la realitat econòmica evidencia els límits del model d’estat, s’imposa renovar la reflexió sobre alguns dels pilars del sistema de benestar. El papa Benet XVI ha dit recentment que “la solidaritat és en primer lloc que tots se sentin responsables de tots; per tant no se la pot deixar solament en mans de l'Estat. Mentre abans es podia pensar que el primer era aconseguir la justícia i que la gratuïtat venia després com un complement, avui és necessari dir que sense la gratuïtat no s'aconsegueix ni tan sols la justícia. La gratuïtat no es compra al mercat, ni es pot prescriure per llei. I no obstant això, tant l'economia com la política tenen necessitat de gratuïtat, de persones capaces de donar-se”. Sobre aquestes paraules, extretes de l’encíclica Caritas in veritate, ha d’articular-se la nova comprensió del paper que han d’assumir l’Estat i els ciutadans en el nou context de la fi d’una determinada comprensió de l’organització política.

Per això, si la justícia brolla de la fe; la justícia per ser efectiva necessita de la solidaritat. Perquè per construir una societat més justa la justícia no és suficient. Perquè hi hagi veritable justícia, és necessari assumir que cal 'una mica més' i això, diu Benet XVI, només ho poden donar la gratuïtat i la solidaritat.

El ble que vacil·la

Durant alguns dies la Setmana Santa la primera lectura de la missa diària es llegeix un fragment dels càntics del Servent del Senyor. Són quatre cants o poemes del segons Isaïes. Ahir, Diumenge de rams, el cant escollit era el tercer. El text d’avui Dilluns Sant és prou conegut pels cristians perquè és el que empra l’Evangelista Marc per presentar Jesús mostrant-lo com acompliment de la profecia de l’Antic Testament. El text d’avui és Isaïes 42,1-7.

1 «Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui m'he complagut. He posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. 2 No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers. 3 No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa, 4 sense vacil·lar ni doblegar-se, fins que l'haurà implantada a la terra; i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les seves decisions.» 5 Això et fa saber Déu, el Senyor, que ha creat el cel i l'ha desplegat, que ha esplanat la terra perquè hi germinin les llavors, que dóna l'alè als pobles que hi viuen, la respiració als qui la recorren: 6 «Jo, el Senyor, t'he cridat amb benvolença, t'he pres per la mà i t'he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions. 7 Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós”

Jesús és anunciat des del temps com l’estimat de Déu que és escollit per fer justícia. En això no hi ha cap ambigüitat. El profeta Isaïes parla d’un servent futur fort però humil, quasi desapercebut, però que en aquesta actitud descansa la seva força. Anuncia la justícia sense alterar la feblesa dels febles: no trenca la canya esquerda ni apaga el ble que vacil·la. Els ajuda en la seva feblesa fent-los justícia. L’escollit de Déu és el servent dels febles. El servent és Just i Salvador. Ha estat escollit per fer justícia i desfer les contradiccions que atrapen a les persones. Tots els antagonismes quedaran superats per la seva justícia; per això és esperança i llum de les nacions.

Hawk-Eye

Ahir vaig veure la final vibrant del partit de tenis entre Novak Djokovic i Rafel Nadal. Esport, passió i suspens fins el darrer moment. No sóc espectador assidu del tenis, per això no era del tot conscient de la importància de l'ús de la tecnologia per ajudar a conformar els criteris del jutge principal. La tècnica de l’ull de falcó, hawk-eye, permet, en cas de dubte, verificar on ha botat la pilota. Aquesta tècnica informàtica es fa servir també en el criquet i en altres esports en els quals intervé una pilota. Si la tecnologia serveix per millorar sense minvar l'autoritat del jutge de tenis, perquè no es pot fer-se servir en altres esports on els àrbitres poden tenir dificultats evidents de visió per exercir la seva funció.

La tècnica hawk-eye seria molt útil en el futbol on la velocitat dels esdeveniments pot conduir a prendre decisions errònies amb greus conseqüències. Sé que s’han fet algunes proves i que en menys d’un segon es poden transmetre informacions al jutge perquè conformi la seva decisió. Però el sistema no s’ha implantant. Quan és evident que el seu ús permetria avaluar correctament els fores de joc o les faltes dins l'àrea, per exemeple; ja que en alguns cops són qüestió de petites distancies o apreciacions subtils que cal fer. Hi ha moltes resistències per fer servir aquesta tècnica quan és evident que pot ajudar a millorar la qualitat la decisió. Alguns cops dóna la impressió que perdura una concepció heroica de l’administració de la justícia on el domini de l’escena importa tant com el resultat la decisió. Això explicaria, en el cas del futbol, l’obsessió que tenen alguns àrbitres de sancionar ràpidament qualsevol protesta i fer-se el distret alhora de valorar la duresa d’alguna entrada. No diguem altres instàncies de l’esport que tenen venes als ulls quan deixen d’actuar per ofici davant d’una agressió identificada gràcies a un vídeo, per exemple. Dóna la impressió que en aquests casos confonen l’autoritat que han d’exercir amb el poder que tenen. Mal assumpte.