Pertinença i fet religiós

La immigració dels darrers anys ha introduït el debat social sobre la identitat. A la nostra societat coexisteixen amb normalitat més d’un identitat que s’entrecreuen en l’espai comú de convivència. La diversitat d’identitats comporta un important conflicte cultural. Bàsicament perquè a la societat espanyola durant molts anys hi hagut una identitat dominant imposada negant altres identitats. Des de les estructures de poder s’havia imposat la identitat dominant a través de la cultura, de la ideologia, dels ritus i símbols, i d’una determinada política de gènere. Aquesta identitat única és la que aportava sentit de pertinença en aquells moments. Així, ser espanyol volia dir ser catòlic, blanc, expressar-se en castellà, identificar-se amb la cultura castellana i tenir una visió de gènere heterosexual i masclista, i calia mostrar una ideologia afecta al règim.

Ara, l’escenari social ha canviat. La societat és culturalment plural; religiosament diversa; no hi ha una ideologia dominant; s’han transformat el mecanismes tradicionals de transmissió de la identitat; hi ha democràcia i els models de família i la relació de gènere han evolucionat. El resultat és evident, l’individu té moltes identitats a les quals es pots referenciar. No hi ha una única identitat, sinó moltes identitats. Aquesta nova situació planteja un problema important: el sentiment de pertinença. Si abans aquest es definia a partir d’una sola identitat, ara el mateix sentiment es construeix des de moltes identitats.

El sentiment de pertinença és el resultat d’un procés de construcció social en el qual intervenen diversos vectors i institucions, i que es dóna en diferents moments. Per algunes persones aquest procés comporta desprendre’s de velles significacions associades a aquest sentiment; per altres la pertinença es construeix a partir de l’escola, els ritus socials i la simbologia pública. Les religions juguen un paper molt important en aquest procés de construcció de la pertinença, perquè per alguns individus la religió es determinants per la seva identitat. Es per això que l’Església catòlica té avui una doble responsabilitat en aquest procés de construcció del sentiment de pertinença. Ha d’acompanyar a les persones en la definició de la seva identitat i ha de saber situar-se en l’espai públic al costat d’altres identitats que també ajuden a definir el sentiment de pertinença la societat comuna. L’Església catòlica ha de saber comprendre que el seu paper avui és diferent del que tenia quan ser catòlic era un dels elements constituents de la pertinència social. La gran novetat del moment present és que qualsevol individu, sigui quina sigui la seva religió, la seva orientació sexual, la seva adscripció política, la seva llengua vehicular i la seva cultura de base, ha de sentir-se part activa i respectada d’aquesta societat.  

Les paraules justes fan justícia

Una de les notícia del dia d’avui ha estat la detenció d’una cèl·lula gihadista que es dedicava a reclutar persones per anar a l’Estat Islàmic. Els butlletins de notícies, al informar dels detinguts, deien que un dels detinguts “era una persona nascuda a Catalunya d’origen magrebí”. M’ha sorprès aquesta presentació. He buscat el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i he trobat que la primera accepció d’origen és “allò de què alguna cosa procedeix o arrenca” i com exemple del concepte es diu “són catalans, però d’origen italià”. Així, el que es deia en els butlletins de notícies semblava correcte. Curiosament, en un les notícies de televisió, la presentació ha estat matisada, presentant el detingut com “una persona nascuda a Catalunya i de família magrebí”. 

 Si no es cuida el llenguatge, les paraules ajuden a conformar un marc conceptual que condiciona les percepcions. Presentar diferenciant el lloc de naixença i l’origen no ajuda a crear en l’imaginari col·lectiu que tot fill d’emigrant nascut a Catalunya és català, curt i ras, sense distincions ni matisos. Pensar una altra cosa propiciarà que els catalans que són fills de persones nascudes fora de Catalunya els trontolli el seu sentiment de pertinència. La definició de la paraula origen del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana ajuda a situar millor el concepte. En aquest diccionari es diu que origen és el “moment de la naixença d'una cosa, el seu començament” de tal manera que els dos mots: origen i naixença esdevenen homòlegs. Aquest precisió terminològica té sentit perquè ajuda a una comprensió d’important vàlua social: tota persona nascuda a Catalunya, és catalana d’origen encara que els seus pares hagin nascut en un altre país. Per tot això, alerta amb les paraules perquè més que ajudar a aclarir-nos, segons com s’usin, poden crear confusió i dubtes.

Pertinença i fet religiós

La immigració dels darrers anys ha introduït el debat social sobre la identitat. El director de la Fundació Pluralismo y Convivencia, José Manuel López, ha reflexionat sobre aquesta qüestió en l’interessant article “El debate de las identidades en la sociedad española”. De la lectura d’aquest article queda clar que a la nostre societat coexisteixen amb normalitat més d’un identitat que s’entrecreuen en l’espai comú de convivència. La diversitat d’identitats comporta un important conflicte cultural. Bàsicament perquè a la societat espanyola durant molts anys hi hagut una identitat dominant imposada negant altres identitats. Des de les estructures de poder s’havia imposat la identitat dominant a través de la cultura, de la ideologia, dels ritus i símbols, i d’una determinada política de gènere. Aquesta identitat única és la que aportava sentit de pertinença en aquells moments. Així, ser espanyol volia dir ser catòlic, blanc, expressar-se en castellà, identificar-se amb la cultura castellana i tenir una visió de gènere heterosexual i masclista, i calia mostrar una ideologia afecta al règim.

Ara, l’escenari social ha canviat. La societat és culturalment plural; religiosament diversa; no hi ha una ideologia dominant; s’han transformat el mecanismes tradicionals de transmissió de la identitat; hi ha democràcia i els models de família i la relació de gènere han evolucionat. El resultat és evident, l’individu té moltes identitats a les quals es pots referenciar. No hi ha una única identitat, sinó moltes identitats. Aquesta nova situació planteja un problema important: el sentiment de pertinença. Si abans aquest es definia a partir d’una sola identitat, ara el mateix sentiment es construeix des de moltes identitats.

El sentiment de pertinença és el resultat d’un procés de construcció social en el qual intervenen diversos vectors i institucions, i que es dóna en diferents moments. Per algunes persones aquest procés comporta desprendre’s de velles significacions associades a aquest sentiment; per altres la pertinença es construeix a partir de l’escola, els ritus socials i la simbologia pública. Les religions juguen un paper molt important en aquest procés de construcció de la pertinença, perquè per alguns individus la religió es determinants per la seva identitat. Es per això que l’Església catòlica té avui una doble responsabilitat en aquest procés de construcció del sentiment de pertinença. Ha d’acompanyar a les persones en la definició de la seva identitat i ha de saber situar-se en l’espai públic al costat d’altres identitats que també ajuden a definir el sentiment de pertinença la societat comuna. L’Església catòlica ha de saber comprendre que el seu paper avui és diferent del que tenia quan ser catòlic era un dels elements constituents de la pertinència social. La gran novetat del moment present és que qualsevol individu, sigui quina sigui la seva religió, la seva orientació sexual, la seva adscripció política, la seva llengua vehicular i la seva cultura de base, ha de sentir-se part activa i respectada d’aquesta societat.