Balanç d’un any

S’acaba l’any i és hora de fer un breu balanç del que he viscut durant aquest temps. A nivell personal, quasi tot són aspectes positius. He consolidat un canvi en el meu projecte de vida. La meva relació amb una persona estimada s’ha arrelat i apareix carregada de futur amb un projecte de vida compartit. N’estic molt satisfet i esperançat perquè s’albira un horitzó  de bons auguris. Gràcies a això res em fa por, ni la basarda de la nit ni las foscor més espessa. També he tingut el meu primer net. Ja comença a fer-se gran i és font d’emocions continuades. Amb ell visc moments meravellosos: el moment del naixement; els seus ulls immensos amb una mirada penetrant descobridora de noves sensacions; el primer somriure; i tantes coses més que omplen de satisfacció. A nivell professional he canviat de feina gràcies a l’acolliment i generositat d’unes persones que han confiat en mi i m’han volgut incorporar en un projecte que crec i comparteixo. Les notícies tristes venen associades a la desaparició de familiars i amics en aquesta darrera tram de l’any. Guardo d’ells el record de la seva vida entusiasmada i plena de vitalitat. Seguim junts, amics.

En l’àmbit de país, l’any que se’n va ha aportat la gran esperança d’un futur ric i ple per Catalunya. S’ha generat una gran expectativa que demana adhesió i compromís. Col·lectivament no podem fallar. Tenim bons dirigents que tracen bé el camí a seguir. Lamentablement, i això em dol moltíssim, aquest trànsit cap a la sobirania nacional s’està fen sense una de les forces polítiques catalanes que ha estat clau en la vertebració democràtica i social del país. La ceguera i enfoscament de bona part dels seus dirigents els ha situat en una posició marginal. Ho lamento i ho visc com una pèrdua d’identitat personal, especialment perquè havia compartit i compromès en el seu projecte durant molts anys de la meva vida; però ara em sent mancat de l’entusiasme, convenciment i projecte necessari per seguir fent el mateix camí. És l’hora d’anar per altres viaranys.

En aquest camí cap el redreçament de Catalunya no es pot oblidar la dimensió dura de la crisi i els efectes greus que està provocant en els sectors que més en resulten perjudicats. Moltes persones estan patint els efectes d’una greu crisi econòmica que no han provocat però que en són els més directament afectats, mentre els seus responsables en resten totalment aliens alhora d’assumir-ne responsabilitats. L’any ha estat injust per aquestes persones i em sento compromès en lluitar per alliberar-los del seu patiment. En aquests moments difícils per moltes persones brolla l’esperança solidària de moltes persones que han fet seva la causa dels desafavorits. La societat ens està donant molts exemples que vivim en una fraternitat activa i lluitadora per la justícia. També és un motiu d’esperança la rebel·lió de les persones contra la corrupció i la degradació de la política. Els valors democràtics segueixen vius en el cor de moltes persones. Ara cal saber convertir la indignació i la perplexitat en regeneració política. Segur que això ajuda a fer més humana la nostra societat.

L’elecció del papa Francesc ha estat una gran alè d’alegria en la vida de l’Església catòlica. El que diu i fa, la seva paraula i els seus gestos, mostren un rostre evangèlic que ben segur capgirarà, si Déu i la seva salut ho permeten, l’Església catòlica. Molts cristians vivíem esperem viure un moment com aquest. Crec que el papa Francesc està recuperant l’esperit de renovació intens viscut durant el Concili Vaticà II i els posteriors anys. De nou s’estan obrint les finestres i les portes de l’Església catòlica perquè l’essència de la vida ompli els temples fent fora els mercaders de l’esperit i els funcionaris dels sagraments. El lideratge emocional i històric del papa Francesc ajuda i reconforta les comunitats cristianes que es sentien, fins ara, en la intempèrie i en la diàspora eclesial. En aquest moments, moltes mirades allunyades del quefer eclesial tornen a mirar amb interès el que fem els cristians.

Segur que hi ha moltes altres aspectes dignes de ser mencionats. Però, es tracta d’un ràpid repàs fet per ser compartit i per desitjar a tothom bon i venturós Any Nou.

Madrid i Barcelona, dos models i dues vies eclesials,

La missa del dia de la família a Madrid promoguda pel seu cardenal arquebisbe, Antonio M. Rouco, ha estat de nou, com acostuma ser-ho en els darrers temps, notícia. Però, aquest any ho és per una significació especial. La missa familiar madrilenya, tot un esdeveniment de magnificència de masses, era una aposta personal del cardenal Rouco en la seva estratègia de mantenir un pols bel·ligerant amb el govern de torn, sempre interpretant que és la millor manera de defensar els interessos de l’Església catòlica espanyola. La noticia és que la celebració d’enguany, confiada de nou en la seva dinamització al moviment Camino Neocatecumenal i animada pel propi Kiko Argüello, no ha tingut el reconeixement esperat pel papa Francesc.

El papa Francesc ha manifestat el seu suport clar i explícit a la cele·lebració organitzada de forma més discreta i menys espectacular per l’arquebisbe de Barcelona a la basílica de la Sagrada Família. En aquest lloc incommensurable on la teologia està en les pedres el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha notat la proximitat directa pel papa tant per la presència del seu llegat personal, l’arquebisbe Vicenzo Paglia, persona sensible als plantejaments de la Comunitat de Sant Egidi, com per la menció clara i directe d’aquesta esdeveniment feta del propi papa Francesc durant la cerimònia de l’Àngelus romà. L’arquebisbe Paglia, persona senzilla i afable, ha manifestat una mentalitat oberta i comprensible amb les noves realitats del nuclis de convivència més enllà de la forma tradicional de família defensada pel catolicisme.

El gest del papa Francesc no ha passat desapercebut per ningú. Mentre a Madrid, el cardenal Rouco, recolzant-se amb els moviments cristians més tancats i prou sorollosos amb tot el que sona a neo-cristianitat, s’ha tornat a posicionar en relació a les polítiques governamentals. Mentrestant, a Barcelona, el cardenal Martínez Sistach ha continuat la tradició de fer de la missa de la família una celebració diocesana sense la càrrega política que es respirava, com els altres anys, a la capital de l’Estat. Madrid i Barcelona, Rouco i Martínez Sistach, els dos cardenals, representen dues maneres d’entendre les relacions entre l’església catòlica i la societat. Un fomenta la confrontació a pit descobert, l’altra, més proper al pactisme dels catalans, promou el diàleg i la comprensió. El papa Francesc, home d’enteniments i acords, amant del consens i del convenciment, ha optat per Barcelona. El seu gest honora a l’arquebisbe de Barcelona, la diòcesi i un estil de ser i fer església propi de la comunitat catòlica catalana.

Jesús, un immigrant i un desplaçat

Durant el temps de Nadal l’evangeli presenta la petita història de la família de Jesús, des del naixement fins les diferents adversitats que afectaren a Josep i Maria en aquest primers moments. Herodes, l’autoritat i el poder d’aquells temps, es trasbalsaren al saber que havia nascut l’infant Jesús. La resposta del poder fou contundent, exterminar tots els nens per intentar fer desaparèixer a Jesús. Josep, per mitjà d’una visió, rebé la instrucció de fugir i amagar-se a Egipte mentre Herodes visqués. A la seva mort, tornaren de nou a Israel, però en lloc de residir a Judea anaren a Galilea, a un poble anomenat Natzaret. Per això Jesús, més tard, se’l coneixerà com a Jesús el natzarè.

En aquest anar i tornar d’Egipte la família de Josep, Maria i Jesús es converteixen en immigrants. Han de marxar de casa seva perquè estaven en perill i de volta Josep no gosà de retornar a Judea i immigrà a Galilea. El bisbe Joan Carrera en les seves reflexions nadalenques ens presenta a la família de Jesús com uns exiliats. Aquesta condició li dóna peu a trobar paral·lelismes amb la situació d’avui i per això diu “a qualsevol de les nostres ciutats europees només ens cal sortir al carrer per trobar-ne imatges vivents” que recorden a l’exili de Jesús i la seva família. Contemplant l’exili de Jesús el bisbe Joan Carrera evoca uns versos del poeta mossèn Jacint Verdaguer:

“L’infant Jesús demana pa

i sant Josep no li’n pot donar

Lo patriarca agafa l’eina

i a la ciutat va a cercar feina

- Deu-me treball, oh bona gent,

que vinc de fer un llarg viatge

i no tinc res, ni pa ni hostatge.

Els durs versos de Verdaguer, diu el bisbe Joan Carrera, connecten amb la nostra vida de cada dia on tantes persones, com Sant Josep, pateixen exili, no tenen feina ni habitatge.

Nadal és cultura comuna

Seguint la lectura dels escrits nadalencs del bisbe Joan Carrera avui he trobat adient reproduir un fragment del que té per títol Nadal, com a substrat comú. “El naixement de Jesús a Betlem de Judà, fa un parell de mil·lennis mal comptats, recolza una visió transcendent de l’home i de la vida. És, justament, la ruptura, per dalt, de la frontera de la immanència. Però funda també una concepció de l’existència que és, en gran part, el substrat de la nostra cultura, comú a creients i a no creients.

Pensem en qüestions fonamentals con la dignitat de la persona, segellada pel fet fonamental de l’encarnació. Pensem, en la línia d’aquesta dignitat, en el tractament de la dona i de l’infant, en els evangelis del naixement de Jesús. I en el tractament de la pobresa i de la marginació. O en la centralitat de la pau. Un altre aspecte important d’aquest substrat cultural és el concepte d’història, com ha remarcat amb contundència Umberto Eco, jugant amb els termes de l’Apocalipsi «fi dels segles» i «parusia». Ve de Sant Agustí i la patrística, diu, «la idea d’història com a trajectòria cap endavant. Fins i tot Hegel i Marx en són deutors d’aquesta idea fonamental, com ho serà Teilhard de Chardin. Ha estat el cristianisme qui ha inventat la història»”

L’esperit del Nadal

Fa uns anys el bisbe Joan Carrera escriví parlant de l’esperit del Nadal: “ens cal aportar a la construcció d’una societat millor l’alternativa de l’Evangeli: la veritable justícia passa per l’interior de l’home i no és divisible. Tenen poca solidesa la pau, la solidaritat, el servei als més pobres … si no arrelen en un cor pacificat, solidari, net, generós.

És en aquest sentit que desitgem per a tothom i especialment per als infants, la pau de Nadal”. Tant de bo la causa del Nadal venci el silenci de molts cors de pedra.

La fe en el passadís del món

En el petit relat Nadal amb Pere IV dins del llibre El nostre Nadal el bisbe Joan Carrera meditava sobre la lectura nadalenca del poeta. Explica que un dels seus poemes preferits era Racconto perquè era una composició nadalenca extraordinària. Destacà els següents versos

Hi hagué un primer pessebre

obscur i cautelós

d’anunci restringit

a una dotzena de pastors

i a tres especialistes

Més endavant el bisbe es fixa en uns altres versos

I avui ho diu tothom:

si l’infant nasqué trist

és que llegia la història de demà

Finalment destacava l’estrofa conclusiva, on Joan Carrera li agradaven els següents versos

I seguiren els homes les guerres de costum

però restà la fe petita

com un pessebre al passadís

Aquests versos portaren a l’estimat bisbe a fer una petita reflexió. “Potser, al cap de dos mil anys, els seguidors de Jesús no hem aconseguit gran cosa més que això: muntar el pessebre no pas en la intimitat de cada menjador, sinó, simplement, al passadís, i, encara, no en forma de polits diorames, sinó, més aviat, amb suros mal girbats, rabadans i caganers (...) Però la petita fe ha restat en el passadís de la història.

M’ha agradat saber, escriví el bisbe Joan, que l’autor de Racconto abans de morir redactà la seva pròpia esquela amb aquestes paraule emocionats «Joan Oliver, escriptor, ha mort invocant la vida i la doctrina de Jesús de Natzaret, mestre de l’amor i del perdó» I m’he preguntat: fóra possible que mai un agnóstic arribés a redactar una esquela com aquesta, si la fe no restés, malgrat tot, al passadís del món?”

Bon dia de Sant Esteve

Sentir-se estimat: això és Nadal

Avui és Nadal. En aquesta Nit Santa ens ha nascut Jesús, el Salvador. La tradició ens recorda la transcendència d’aquest fet com esclat de llum en la foscor de la nit. Res serà igual ja després que la Llum hagi vingut al món. El bisbe Joan Carrera parlava Nadal advertint-nos del risc de la seva banalització si l’ofegàvem sota el consumisme d’aquests dies. Dia l’estimat bisbe: “el Nadal és important no pas a causa del que fem nosaltres ... I mira que en fem de coses: en arribar aquestes dates sembla que el temps se’ns escurça per la fal·lera que ens agafa de córrer amunt i avall, de comprar i més comprar – tot fent càlculs! – d’atendre compromisos, d’enviar felicitacions ... a banda de la feina de sempre.

(...)

Déu ens mira i somriu de veure’ns tan atrafegats. I pensa, amb el seu bon humor infinit: a veure si amb tanta activitat nadalenca oblidaran Nadal. Perquè el Nadal no és important a causa de les coses que nosaltres fem, sinó per les meravelles que Ell ha obrat.

Totes les meravelles de Déu es resumeixen en una, la que Maria Verge, engrescada, cantà: ha mirat la nostra petitesa. (...) Sentir-se estimat: això és Nadal. Només qui és capaç de fer a fons aquesta experiència podrà fer la d’estimar ell també. (...) És Nadal, alegrem-nos de la fe de Déu. Ell creu en nosaltres i en els nostres germans. Això és més important que tot el que nosaltres fem i desfem”.

Que tingueu un Bon Nadal

Si per Nadal mireu les estrelles

Bona  nit Santa, Santa Nit la nit de Nadal

Penso que aquest text de l’estimat i enyorat bisbe Joan Carrera es adient per expressar els sentiment s d’un dia com el d’avui. “Si per Nadal mireu les estrelles – quan ho faríeu, si no? – us sentireu mirats vosaltres mateixos.

Quan arriba Nadal. Déu mira amb ulls més tendres que mai aquest tendre planeta nostre que de lluny, diuen, és blavenc, on Ell començà, aquests dies fa anys, una història folla d’amor. Se’l mira des del cim del firmament, i des de les valls més obagues de la terra. Se’l mira des del fons incert del cor de l’home, Ell que, del primer Nadal ençà, també en té, de cor d’home...

Déu ens mira, per Nadal, amb l’esperança de trobar-nos una mica més joiosos de la salvació que ens dóna i una mica menys preocupats per salvar nosaltres el món o per salvar-lo a Ell ..  Menys amoïnats per les mesquineses humanes i més contents de les meravelles que Ell ha fet".

Nadal pakistanès

Com és ja una petita tradició, la comunitat pakistanesa de Barcelona ha unit en una mateixa celebració la commemoració del naixement del fundador del Pakistan, Mohammad  Alí Jinnah, i la festa del Nadal on es recorda el naixement de Jesús, el Messies. Aquest gest té una profunda significació en el procés d’incorporar a l’Islam elements de la tradició cultural catalana. Aquest petit gest demostra com una comunitat musulmana pot integrar sense dificultats un tret singular de la cultura occidental com és la festa del Nadal la qual, tot i tenir un origen relacionat amb el cristianisme, aporta uns trets culturals que poden ser compartits per molta més gent. Però el que m’ha sobtat de la comunitat pakistanesa és la seva afirmació del reconeixement del valor que té per ells Jesús com el Messies, profeta reconegut com a tal en l’Islam.

Aquesta iniciativa convida a tots nosaltres abandonar definitivament la confortabilitat de la tolerància i endinsar-nos en el camp de la convivència amb uns ciutadans que professen una religió minoritària en el nostre país i uns patrons culturals diferents als majoritaris. Cal donar aquest pas per afirmar el respecte de la diversitat com a virtut cívica, reconeixent que ella consolida el caràcter cívic de la societat. Conviure vol dir treball junts per projectes compartits i assumits des del valor de la diferència. Per fer-ho possible cal crear espais comuns de trobada i d’interacció continuada en els quals l’altre perd la condició d’estrany i passa a ser el conciutadà. Així neix la confiança i s’avança cap el coneixement i el reconeixement que els diferents no són uns estranys sinó uns ciutadans que viuen en harmonia dins la diversitat de la ciutat. 

La ma de Deu

La contemplació cristiana del Nadal ajuda a entendre el significat de la presència operant de l'esperit de Deu en la història de la humanitat. L'evangelista Mateu presenta a Josep, espòs de Maria, com una persona que sap interpretar la intervenció de Déu en la seva vida, l'accepta i actua en conseqüència. Déu fa saber a Josep, a través del missatge que un àngel li transmet en un somni, que Maria, amb qui encara no estava unit en matrimoni, que serà mare per obra de l'Esperit Sant. Josep compren que és Deu mateix qui intervé en la historia a traves de l'encarnació per el seu fill Jesús salvi al seu poble.

El nen que naixerà l'anomenaran Emmanuel, "Deu és amb nosaltres". Aquest nen, Jesús, portarà la salvació a la humanitat perquè serè Deu mateix i la seva missió salvadora és dur el seu amor per unir la humanitat en una gran fraternitat perquè tots els individus som considerats també els seus fills. Sant Josep té la capacitat de comprendre la intervenció de Deu en la seva vida. Sap apreciar com la ma de Deu es fa present en la seva vida i accepta la missió que li es encomanada. Penso que cadascú de nosaltres hem d'aprendre del discerniment que fa Josep. De la mateixa manera, gràcies a la pregària hem de trobar la ma de Deu que espera la nostra comprensió del significat dels esdeveniments. El desafiament que Déu ens atorga quan ens fa responsables de continuar la creació es saber discernir la presencia de la seva voluntat, la ma de Déu, en molts moments de la nostra vida. 

El concepte de cultura és més ampli que el concepte de religió

La Congregació per a l'Educació Catòlica ha presentat el document "Educar el diàleg intercultural a l'escola catòlica . Viure junts per a una civilització de l'amor ". L'escola catòlica, com més sigui conscient de la seva pròpia identitat més serà capaç de propiciar el diàleg intercultural i de promoure la persona. Així com el fet que la "identitat catòlica" és clau en aquests centres i que no pot desvincular-se del seus "projecte educatiu" . El fenomen rellevant de les migracions ha globalitzat la realitat del multiculturalisme i de la multireligiosidad, amb la conseqüent necessitat d'una adequada educació intercultural que ha de ser assumida en els centres formatius catòlics .

El cardenal Zenon Grocholewski, prefecte del dicasteri que ha promogut aquest document, ha insistit que, de la mateixa manera, ha de donar-se rellevància a l'aspecte de la identitat de les escoles catòliques "que conjuga bé amb el respecte de la llibertat personal, i per la contínua formació dels dirigents i docents ". Ha insistit també en la paraula "diàleg" com la clau que uneix tots els aspectes del document. El document es proposa com un instrument per entendre l'educació com un mitjà per a la formació de “nous” ciutadans, capaços, no només de conviure en la diversitat, sinó de construir tots junts un món millor, també gràcies a la contribució peculiar que cada cultura pot aportar.

El document està dividit en cinc temes: el context en el qual està el desafiament de la multiculturalitat, els diferents enfocaments al pluralisme de les cultures, els fonaments de la intercultural, l'educació catòlica en la perspectiva del diàleg intercultural i la contribució de la escola catòlica. Durant la presentació del document es remarcà que d'acord amb el pensament de l'Església el concepte de cultura és més ampli que el concepte de religió. I la religió, de fet, no es viu en una dimensió pròpia, sinó que s’ha inculturar. Això vol dir, viure’s dins d'una “cultura que ofereix la pròpia aportació per a una realització més rica de les persones”.

Genealogia femenina de Jesús

Durant la missa del Gall escoltarem la genealogia de Jesús. Una llarga llista de noms extretes de l’Antic Testament. Alguns d’aquests noms són força coneguts, però d’altres no resulten familiars per la majoria de cristians. Cal ser un profund coneixedor de la Bíblia per poder evocar qui són. La lectura d’un petit text del papa emèrit Benet XVI sobre el significat d’aquesta genealogia m’he adonat d’un aspecte que fins ara m’havia passat per alt. Dins la llarga llista hi ha el nom de vàries dones que precedeixen a l’infantament de Maria. Són quatre dones de la història jueva abans d’acabar la genealogia amb el nom de Maria.

Aquestes dones no són les considerades part fonamental de l’estirp del poble jueu: Sara, Rebeca, Lea i Raquel. No, són unes dones més anònimes, menys simpàtiques en la història del poble escollit per Déu: Israel. Les dones que Mateu inclou en la seva genealogia, Rajab, Rut, Betsabé i Tamar havien estat considerades pecadores o marginals als ulls de la interpretació pura que feien molts jeus sobre els orígens del seu poble. Segons Benet XVI l’evangelista Mateu al situar aquestes dones en la seva genealogia està afirmant que els últims seran els primers. De tal manera que en els orígens de Jesús hi ha unes dones que estaven fora del marge de la llei jueva per ser considerades, en un moment o altre, pecadores, excloses i no jueves d’origen. I amb el naixement de Jesús són tingudes de nou en consideració.

Amb la inclusió d’aquests noms en la genealogia de Jesús Mateu manifesta que en el camí cap l’adveniment del fill de Déu hi ha també persones paganes i d’unes experiències vitals damnificades pels comportaments egoistes dels homes. Elles no són dones pecadores, tal com s’interpretà en el seu moment, sinó que són persones afectades sotmeses pel pecat per persones del sexe masculí. La inclusió d’aquestes dones en la genealogia de Jesús evita la seva lectura exclusivament masculina i situa el centra d’atenció en la línia de fe i de gràcia que precedeixen el naixement de Jesús. El qual dóna protagonisme a Maria, una dona, i deixa a un segon pla a Josep, l’home. Amb aquesta imatge Mateu col·loca tota la perspectiva de salvació en Maria, la dóna que confia, amb el seu fiat, a la promesa de Déu.

Breus

Aquest és el títol d’un blog d’un bon amic, Avel·li Serrano, que ahir ens deixà. Breu ha estat, en part, la seva vida. Era massa jove per anar-se’n. La mort, una vella companya, apareix inesperadament i molesta perquè, encara que pot anunciar la seva vinguda, no sempre arriba en el moment oportú. Aquest és un del casos que ha vingut a destemps.

Evoco l’amic, el company de feina amb qui construí moltes il·lusions i treballarem de valent per fer-les realitat. Ho vàrem aconseguir, Avel·lí, prou ho saps. Durant aquells anys, forces, tots ens férem més grans. En aquella etapa les vides personals conegueren canvis i transformacions. Formàvem i apreníem. Foren temps de grans mutacions en la teva vida personal. Estudis, família i tota una vida per endavant que anaves teixint amb entusiasme. Eres apassionat en el que feies perquè n’estaves convençut. El teu convenciment estava fonamentat en la raó i la lucidesa de les intuïcions.

L’ofici de viure l’havies aprés, en bona mesura, en els carrers de la perifèria de Barcelona. Allí on la ciutat es transmuta en glops d’esperança de que el demà serà diferent i millor que l’avui. Aquesta esperança forjada d’il·lusions per progressar et portaren a entendre que l’opció política millor era aquella que parlava i volia construir la igualtat des de l’exercici vital de la solidaritat. Vàrem compartir aquests desitjos durant molt de temps. Combaties de cor pel socialisme a Catalunya, amb convenciment, entusiasme i entrega. La teva vida era un compromís viu a favor del que creies que era just. Lluitaves per la justícia a través de la paraula meditada i expressada en un llenguatge entenedor.

Després d’uns anys separats per raons de treball ens tornàrem a trobar en la institució que un dia ens encisà i animà a comprendre el valor del servei públic. Gràcies a la teva persistència vaig donar un tomb a la meva trajectòria professional i vaig intentar continuar algunes de les iniciatives que havies forjat en l’àmbit cultural. No sé si me’n vaig en sortir, però reconec que era fàcil seguir fent allò que havies encetat. Fou en aquest període quan es manifestà la infermetat que ara ha accelerat la teva partença. Era molt dur assumir el que et passava, però procuraves animar-nos i transmetre’ns que guanyaries la batalla. Ha estat així, però no de la manera que tots hauríem volgut. El teu record perdura ressuscitat en el meu cor i sé que mai podré oblidar-lo. Permetem, que acabi d’aquella manera que tu sabies que jo sentia les coses: que els àngels del Senyor t’acullin i t’acompayin en el repòs etern.

L'alegria de l'Advent

Advent, temps d’espera. Espera joiosa perquè ens apropa al Nadal de Jesús. Ell és qui ens porta l’acompliment de les nostres esperances. Per això és temps d’alegria. Ens ho diu sant Pau “viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte” (Fl 4,4.5) El papa Francesc ha demanat varis cops que els cristians no estiguem amargats, que no fem cara agra. Tenir aquesta esperança ens dóna l’alegria de saber que existeixen forces motius per viure malgrat les desesperances que puguem tenir.

Els cristians hem de ser persones amables, de bon tracte. Hem de fer la vida més agradable als demés. El temps d’Advent ajuda a preparar-nos per viure la festa de la Nadal, però també ens permet adonar-nos en quines coses hem de transformar la nostra vida per facilitar que el Nadal sigui una realitat viva per a tots durant tot el temps de l’any.

Allò que més profundament som: germans i germanes

S’ha presentat el missatge del papa Francesc amb motiu del dia Mundial pel la Pau que es celebra el primer dia de gener del 2014. En aquest missatge es presenta la fraternitat com un camí eficaç per construir la pau. El papa afirma que la fraternitat és una qualitat humana essencial, perquè els individus som éssers relacionals. Però això no fa que sigui automàtica. En el nostre temps, tal com assenyalà el papa emèrit Benet XVI, la globalització ens apropa però no ens agermana. La fraternitat ha estat ignorada o trepitjada en maneres infinites a través de la història i fins i tot avui en dia.

En àmbit bíblic el primer crim va ser un fratricidi. ¿Com podem deixar de reconèixer que som germans i germanes , ja que tots tenim un mateix Pare? ¿Com podem deixar de reconèixer que Jesucrist, el Fill de Déu, és el nostre germà? En aquest missatge el papa Francesc es pregunta ¿per què hi ha aquest dèficit de fraternitat en el món actual?. Pel papa l'egoisme cega la nostra fraternitat fonamental. La por i la competitivitat han enverinat la nostra incomparable dignitat com a fills i filles de Déu i, per tant, germans i germanes entre nosaltres.

En el seu primer missatge de Cap d'Any, el papa Francesc parla dels pobres, de la pau i de la creació agrupant tots aquests conceptes sota la proposta inclusiva de la fraternitat. Aquesta és necessària per vèncer els problemes econòmics del present. En el missatge es comenta que l’economia pot aportar recursos concrets contra la pobresa i s'afirma que les relacions fraternals poden expressar-se en polítiques socials, en un estil de vida més sobri i, a nivell macro la fraternitat s’ha de traduir en un replantejament dels models de desenvolupament econòmic. La fraternitat és indispensable per reduir i eliminar les guerres, així com la corrupció i el crim organitzat. La fraternitat serveix per vèncer la indiferència amb què es contemplen les moltes guerres a una distància segura i la tendència a deshumanitzar i demonitzar l'enemic

El papa Francesc també comenta la necessitat urgent de preservar i conrear la natura com la nostra llar terrenal i la font de tots els béns materials, ara i per a les generacions futures. La fraternitat necessita ser descoberta , sentida , anunciada i testimoniada a través de l'amor. Necessita d’una conversió de ments i cors. Ha de ser entesa com un regal. Només l'amor de Déu ens capacita per a acceptar la fraternitat i expressar-la de forma més plena.

El cardenal Peter Kodwo Appiah Turkson, President del Pontifici Consell Justícia i Pau, comentà durant la presentació del document del Papa: “mentre ens preparem per celebrar el Nadal intercanviant regals entre amics i parents estaria bé fer una pausa , com Jesús suggereix , quan diu : "Si et recordes que el teu germà o germana té alguna cosa contra tu , deixa la teva ofrena davant l'altar i vés ; primer Reconcilia't amb el teu germà o germana , i després vine i presenta la teva ofrena ". Avui els pobres, els exclosos, els que pateixen a les nostres ciutats, en els nostres països, en el nostre món, tenen" alguna cosa en contra de nosaltres ". El que tenen " en contra de nosaltres " és la nostra falta de respecte per allò que més profundament són i som: germans i germanes".

No ho entenen, ¿ho volen entendre? ¿els podem ajudar a entendre-ho?

Mentre uns no ho entenen i desqualifiquen tot el que sembla independentista, altres s’ho pensen i pocs en parlen. Aquestes paraules serveixen per dibuixar el panorama eclesial catòlic davant la proposta de consulta de l’any vinent. Resulta incomprensible com alguns membres destacats de l’episcopat espanyol han sortit ràpidament a desqualificar la consulta proposada per l’any vinent. El portantveu de la Conferència Episcopal Espanyola ha declarat recentment que aquesta consulta és “imprudent i moralment inacceptable”. De nou el judici moral queda desenfocat per restar subordinat a la solució tècnica de com vincular Catalunya amb Espanya, enlloc d’il·luminar sobre la circumstància que el valor moral es troba en el fet de que els catalans hem de poder exercir el dret a ser consultats democràticament.

Per sort de les consciències cristianes, hi ha veus d’església que aporten una altra perspectiva. Ahir, a l’homilia de la missa conventual del monestir de Santa Maria de Montserrat, el pare Salvador Plans afirmà “l'altre fet que ens afecta com a cristians catalans és que l'any vinent serem consultats sobre la nostra identitat com a poble. Aquests darrers anys els nostres bisbes han reiterat que reconeixien “la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió”, i defensaven “el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església' (text tret del document dels bisbes catalanes “Al servei del nostre poble”). Per això ens dol que el camí que segueix el nostre poble sigui considerat per alguns cristians 'imprudent i moralment inacceptable' “J.M. Gil Tamayo]. Els cristians necessitem paraules clarificadores com les que s’escoltaren en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquest és un dels camins. Els bisbes catalans haurien d’acompanyar el discerniment moral dels catòlics catalans per contrarestar el ús esbiaixat que alguns clergues fan de la Doctrinal Social de l’Església Catòlica. Pot ser els bisbes catalans hauran de fer, encara més, pedagogia del que és Catalunya amb alguns membres rellevants de la Conferència Episcopal Espanyola.  

Absurditat

En la vida m’he trobat moltes situacions absurdes. No ha hi manera d’estalviar-se l’absurditat. Apareix per tot arreu i perdura persistentment. He viscut una situació que exemplifica perfectament tot això. He hagut de demanat una autorització a una administració estatal. La meva sorpresa és que, en la sol·licitud se’n demanava adjuntar una documentació que ja té la pròpia administració pública. Però, ràpidament vaig passar de la sorpresa a la indignació quan vaig comprovà que els papers que em demanaven els facilitava la mateixa unitat administrativa a la que jo m’estava adreçant.

Sóc un ciutadà comprensiu que, per la meva condició de servidor públic, sóc comprensible amb moltes errades de les Administracions Públiques. Però, el que no es pot amagar, és la necessitat d’una profunda reforma, radical si cap, de l’organització administrativa dels diferents nivells de govern especialment quan permet, com excepció, a una part de l’administració donar compliment allò que es prescriu com a norma general per totes les Administracions Públiques. Ben cert, que la introducció de la signatura electrònica facilita la majoria d’aquestes tramitacions, però l’absurditat segueix vigent per més informatitzada que estigui.

Cercar a Déu en la història

Durant un temps he tingut la sensació que a l’Església catòlica hi havia una sector que considerava que era temps d’impulsar, com fos, una nova evangelització perquè l’individu il·lustrat havia expulsat a Déu de la societat contemporània. S’havia arribat a proposar que el gran pecat d’avui era la negació de Déu en el cor de les persones. En aquest pensament sobresortia la idea de que Déu només tenia lloc en la intimitat de l’existència. De tal manera que no es projectava en la història de la humanitat. El papa Francesc ha corregit aquesta idea estreta de l’Evangelització. Pel papa tot el món està amarat de la presència de Déu i també les obres humanes. És allí on cal cercar-lo i celebrar-lo.

En la recerca de Déu l’individu contemporani no pot prescindir de les condicions reals de l'existència humana; de la creació i del món en tota la seva extensió.  La petjada de Déu està present en les lluites i esperances de la humanitat i res d’això pot quedar al marge de les preocupacions de l'Església. Des d'aquesta perspectiva de la projecció social de la fe és un lloc idoni per fer-ne confessió de fe i experiència religiosa. La salvació no es viu al marge de la nostre història. Al contrari dels que pensen que el camí de salvació només es transita en l'interior de les persones i que i la única projecció social de la fe possible és aquella que es dóna a través de les mediacions confessionals. El camí que el papa Francesc ens proposa ens situar-nos en les perifèries de la societat i des d’allí emprendre el camí de l’evangelització fent-nos pobres, amb els pobres i en benefici del seu alliberament.

Anti-Maquiavel

El títol és una proclama contra l’ús desaforat de les idees del pensador florentí que fan molts manuals i tractats de lideratge polític o organitzatiu. Són molts els títols que desenvolupen les idees d’aquest pensadors i evoquen les seves bondats com a guia per l’acció pràctica en el camp de la política o de les institucions. No m’identifico massa amb el pensament de Maquiavel. M’incomoda i el trobo agressiu. El seu llibre El Príncep és tot un tractat de com subordinar l’acció política a la lluita per accedir i mantenir-se en el poder. Aquest és l’objecte desitjat per tot polític segons Maquieval. Governar és, bàsicament, instal·lar-se en el poder. El Príncep és tot un tractat sobre com aplicar una estratègia per arribar al poder polític.

Enfront de la visió dura de la política que proposa Maquiavel, reivindico el pensament amable d’Erasme de Rotterdam.  Erasme entenia la política com establir ponts de diàleg a fi de trobar els punts d’acord a fi de fer un bon govern de la societat. Per fer-ho, calia subordinar els interessos particulars a la cerca llocs de trobada entre punts de vista diferents i el camí a recórrer exigia una comprensió pacífica de l’altra amb la voluntat de construir una comunitat humana fraternal.

Entre Erasme i Maquiavel hi ha un abisme insalvable. Són dos maneres diferents d’entendre la política. Una, Maquiavel, orientada al poder; l’altra, Erasme, busca l’ideal de la trobada i defensa d’uns valors de concòrdia. Són dos concepcions antagòniques. Per Maquiavel l’objectiu és el poder, per Erasme els valors. Per Erasme, la política és fonamentalment ètica, tal com l’entenia Aristòtil o Plató. Això comportava que l’acció política ha de respectar, per damunt de tot, uns referents ètics i morals. Maquiavel no entén de moral: tot val per arribar al poder i mantenir-s’hi. Per ell, la polític ha d’evitar, si pot, el consens o la reconciliació. El seu camp és la duresa de la confrontació i el control i domini dels adversaris. En Maquiavel ni hi ha espai per la justícia o la veritat. 

Epifania de la vida

Aquestes són les paraules que millor serveixen per definir l’experiència obtinguda en els  programes que apliquen l’estratègia de la mentoria social per treballar amb nois i noies adolescents i joves que es troben en situació de vulnerabilitat, ris o exclusió social. L’experiència de la mentoria social ha estat impulsada per vàries institucions privades del tercer sector, juntament amb la Universitat de Girona i algunes administracions públiques catalanes. Les dades socials sobre aquests joves són poc esperançadores per això l’interès que han tingut aquests promotors de desenvolupar una intervenció social a fi de veure si es podia sortir de la situació en que es troben aquestes persones. L’avaluació de tres projectes de mentoria social: Coach, Referents i Rossinyol ha aportat dades optimistes sobre l’èxit en trobar solucions per prevenir o actuar en les trajectòries vitals de joves en risc abans que sigui massa tard. L’anàlasi de les experiències realitzades mostra l’existència d’uns beneficis comuns en tots aquests programes de mentoria.

S’observen millores en l’educació. Tots els participants en aquests programes mostren un augment en les seves aspiracions i expectatives educatives, així com la millora en la percepció que tenen de sí mateixos. També es constata una reformulació de les expectatives ocupacionals a partir d’una revalorització de la formació i de la importància dels estudis per a l’obtenció d’un bon treball. Un altre efecte apreciat és l’augment del capital social especialment a través de la participació en xarxes socials.  Hi ha una millora en el desenvolupament emocional dels participants, tant dels que són els receptors de la mentoria com en els propis mentors. Aquest creen una relació empàtica a través de la qual es transmeten valors i referents morals molt importants per aconseguir una bona inserció social, a més de fomentar la seva autoconfiança i autoestima. Certament, les tres experiències analitzades permeten concloure que la mentoria social és una via que ajuda als nois i noies en risc d’exclusió social a sortir de la situació en què es troben.

Espanya contra Catalunya

La política és un sistema i, tal com diuen els principis sistèmics, tot està interrelacionat i ple d’influències que no es poden evitar. La convulsió i confusió que afecta a Espanya per la sensació d’esgotament del model polític instaurat després de la Transició i la desafecció que provoca la sospita de la fi del mateix sistema d’organització i estructuració del poder polític afecten negativament al propi sistema polític de Catalunya. En llenguatge més senzill es podria resumir aquesta tesi dient si Espanya va bé Catalunya també o si Catalunya va bé Espanya també. Tesi bastant freqüent anys enrere. És així. De tal manera que, l’actual atzucac en que es troben les forces polítiques catalanes en relació a la consulta és el resultat i influirà també en el desenvolupament de la política espanyola. De la mateixa manera que amb un govern espanyol més raonable i políticament més dialogant hauria situat al sistema polític català en una altra tessitura.

Aquesta profunda interrelació dels elements que integren el sistema polític cal tenir-la molt present avui alhora de definir i afrontar els problemes de l’agenda política catalana. Tal com estan les relacions amb el govern de l’Estat espanyol cal ser molt curós alhora de plantejar certes iniciatives que, en lloc d’establir ponts, aprofundeixen més la sima. El simposi d’aquests dies sobre Espanya contra Catalunya és oportú en quan al fons, però es podria opinar sobre la idoneïtat del títol. Per alguns sembla inadequat, per altres totalment inadmissible i ofensiu, fins el punt que volen dur-lo als tribunals, per altres, entre els quals em situo jo, l’enunciat proposat més bé podria ser unes de les conclusions del simposi. Personalment hauria escollit un títol més neutre per no trancar els ponts que Catalunya ha de tenir estesos per poder fer la seva consulta i per no generar antipaties innecessàries que no ajuden a tirar endavant el camí polític que cal recórrer. Algunes persones opinem que es podia haver escollit un enunciat menys contundent i més proper a l’esperit de l’aproximació científica del problema. Aquesta actitud ajudaria a clarificar i treure pressió del debat i permetria identificar amb més precisió quins són els actors i les institucions que formen part d’aquesta confrontació. Els subjectes de l’enfrontament, ¿qui són? ¿Espanya o l’Estat espanyol? o, mirant més lluny, ¿és el regne de Castella contra Catalunya i les seves Constitucions i òrgans de govern?.

És bo aclarir aquest debat amb exemples irrefutables per evitar aquells que volen negar les dades històriques a partir de la senzilla manipulació de obvietats com, per exemple, que l’any 1838 es prohibí que els epitafis dels cementiris siguin en català o que l’any 1801 Manuel de Godoy obligà als teatres que no representin cap obra que no sigui en castellà. I, sense anar més enllà, les recents mesures educatives orientades a espanyolitzar els sistema educatiu català. Com que hi ha molts més exemples és bo presentar-los i determinar si són actuacions aïllades o formen part d’un sistema orientat contra la nació catalana per eliminar-ne la seva diferència cultural, política, econòmica i social. Els especialistes ens ho diran després d’estudiar el que ha passat entre el Decret de Nova Planta i la recent llei Wert. 

¿Nadal musulmà?

Si en els països de cultura i llengua àrab els cristians quan parlen de Déu se’l denomina Al·là, ¿per què els musulmans que hi ha a Catalunya no poden celebrar el Nadal?. No per desitjar que els catalans musulmans es vinculin a la festa cristiana del Nadal, sinó perquè participin dels valors humans que fonamenten aquesta festa i que hem rebut, com a llegat preciós, dels nostres avantpassats. No espero que els catalans musulmans visquin amb plenitud  la commemoració cristiana del naixement d’un nen jueu, Jesús, fill de Josep i Maria que és Déu encarnat, perquè això forma part del Credo de la meva fe. Però, no fora una disrupció en la teologia musulmana identificar-se amb els cristians en el paper de la Mare de Déu, com a mare de Jesús, i el naixement de Jesús com a profeta reconegut com a tal per l’Islam. Les dues figures tenen un lloc rellevant en l’imaginari de la religió islàmica. El que proposo és tendir ponts entre dues maneres religioses de viure un mateix esdeveniment amb diferents significacions segons des d’on es visqui, assumint que les dues experiències es donen simultàniament a Catalunya.

Però, al marge de consideracions teològiques, existeix una dimensió cultural del Nadal tradicional català que els musulmans d’ací poden participar-hi plenament. Deixant a banda les sofisticacions consumistes associades a aquestes festes, hi ha uns referents culturals, integrats en la tradició popular que sosté el Nadal, que poden ser perfectament  integrats en les pràctiques dels catalans musulmans sense que això comporti una identificació religiosa amb aquesta festa. És bo insistir en això per resoldre el dilema escrupolós que poden tenir alguns catalans musulmans alimentat per les visions més tancades de l’Islam a Catalunya. Cal convidar als catalans musulmans a viure els valors tradicionals d’aquestes festes que, en molts aspectes recorden aquells que ells viuen quan s’apleguen per celebrar l’Iftar de final del Ramadà  o la festa de l’Anyell.  En aquestes festes, com en la tradició cultural viva del Nadal, hi ha la pràctica d’unes virtuts que fan més humana la nostre societat i fan sentir-nos més units en la fraternitat universal. Tots nosaltres, catalans de diferents religions, creences i orígens, som hereus d’una tradició viva integrada en el patrimoni cultural del nostre poble. No deixem perdre aquesta l’oportunitat de viure un Nadal de tots.

Decàleg per viure (l'ancianitat)

Fa uns quants dies en l’acte de lliurament  del III Memorial Cassià Just a la Comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes el professor Francesc Torralba, en la seva conferència, comentà que l’abat Cassià Just quan tenia setanta-i-cinc anys va impartir una conferència titulada ¿Pot tornar a néixer una persona gran?. Inspirant-se en el Decàleg de la serenitat de Joan XIII proposà un decàleg per viure l’ancianitat. Segons Francesc Torralba aquest decàleg no és només un bon full de ruta per la gent gran, sinó que serveix per a tot ésser humà. El decàleg proposat per l’abat Cassià deia:

1. No dimitir de viure ni de lluitar

2. Assumir l'ancianitat com una etapa de maduració vers l'encontre definitiu, mai com un procés de liquidació o de “suspensió de pagaments”.

3. Continuar oberts a l'evolució de la societat i del món.

4. No esperar que ens ho donin tot fet

5. Defugir l'amargar-nos com si fos la pesta

6. La creu es fa present en totes les etapes de la vida humana, per això no ens hem d'estranyar que també se'ns presenti quan som grans

7. Viure amb plenitud l'instant present.

8. Viure en comunió i en sintonia amb els altres; amb aquells amb qui convivim i amb l'altra gent.

9. No deixar-se anar, en la cura del propi cos, en el vestir, en el menjar, sense exageracions però també sense deixadesa

10. Mantenir i augmentar, si és possible, l'hàbit de llegir, d'estar al corrent dels temes que més ens interessen, és a dir, fet tot el que estigui a la nostra mà per mantenir-nos desvetllats intel·lectualment, espiritualment; i en un clima de bon humor 

Forum Global del KAICIID

Recentment s’ha celebrat Fòrum Global del KAICIID organisme creat per Aràbia Saudita , Espanya i Àustria on la Santa Seu hi participa com entitat observadora. Aquesta tronada del Fòrum està centrada en la idea de valorar i entendre “La mirada de l’altre”. En la sessió inaugural el cardenal Jean Louis Tauran, president del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, afirmà que el “diàleg interreligiós ensenya a prestar atenció a no donar de les altres religions una imatge negativa especialment en llocs com les escoles, les universitats, en el mitjans de comunicació o en els propis discursos religiosos. Aquest diàleg ajuda a no menystenir les conviccions religioses dels altres, especialment quan no hi son. També ensenya a valorar la diversitat en tots seus aspectes  - ètnic, cultural, visió del Món - com una riquesa i no de com una amenaça"

Així mateix, el cardenal Turan explicà que ara, quan en aquest món canviant on tot s’està tornant més provisional les religions poden fer unes aportacions específiques orientades a proporcionar raons per viure. Però les religions “han de proposar no imposar”. L’objectiu de l’encontre d’aquest any, amb els títol ben clar “La imatge de l’altre” es trobar l’estratègia per sensibilitzar els joves d’avui per tal que tinguin una imatge objectiva, honesta i correcta dels altres.

Durant la seva intervenció el cardenal Touran destacà que "al centre de les nostres preocupacions hi ha la persona humana, homes i dones. Són ells l'objecte d'atenció dels líders polítics i religiosos. Cada un de nosaltres és un ciutadà i un creient i no un ciutadà o un creient. Tots pertanyem a la mateixa família humana. I això vol dir que compartim la mateixa dignitat, afrontem els mateixos problemes, gaudim dels mateixos drets i som cridats a complir el mateix deure". El cardenal afirmà que una de les tasques del KAICIID ha de ser la promoció de "la intel·ligència del cor, és a dir, la que ens inspira a respectar tot el que Déu compleix en cada ésser humà i, al mateix temps, el misteri que cada ésser humà representa. Hem d'evitar, absolutament, que les religions engendrin pors i actituds de superioritat o exclusió". Per això es valoren molt positivament aquests trobades perquè representen "un lloc on conèixer-se millor i compartir capacitats per poder construir un món més segur i il·luminat, en el qual tots els seus habitants visquin en esperit de fraternitat ". La trobada de 2014 estarà dedicada als Mitjans de Comunicació i l'última, el 2015, el tema central serà Internet.

Per un Islam català. Part II

Pel seu interès reprodueixo la intervenció de Taoufik Cheddadi en una jornada sobre l’Islam on presentà la proposta de construir un fe musulmana referenciada al context català. El que es podria qualificar com un Islam català. Avui presento la transcripció de la segon part de la seva intervenció, la primera part està en la nota d’ahir.

Les teories Islàmiques dels propòsits (maqasid ) van evolucionar al llarg dels segles, especialment al segle XX. Els teòrics contemporanis van criticar les classificacions tradicionals anteriors de les necessitats a causa d'una sèrie de raons. Per remeiar aquests inconvenients, la noció de maqasid s'ha ampliat per incloure un espectre més ampli de persones - la comunitat, nació o la humanitat, en general. Ibn Ashur, per exemple, va donar prioritat al maqasid que s'ocupen de la nació (ummah ) sobre el maqasid que s'ocupen de les persones. Proposà que els maqasid universals de la llei islàmica són mantenir l'ordre, la igualtat, la llibertat, la facilitació i la preservació de la disposició natural pura (fitrah ). Quant a la terminologia, la  llibertat  (al Hurriiya ) és un terme recent incorporat en la literatura de la llei islàmica. El pensador Ibn Ashur, curiosament, va justificar l’ús del concepte de la al Hurriya a partir de les aportacions literàries de la revolució francesa que foren traduïdes del francès a l'àrab al segle XIX, encara que es va referir a d'una perspectiva islàmica sobre la llibertat de pensament, de creença, expressió, i acció en el mashi'ah (el voler). Un altre pensador, Rashid Rida, com a segon exemple, inclou la reforma i drets de la dona en la seva concepció de la Maqasid. La llibertat, la independència, social, política i reforma econòmica. Yusuf al Qaradawi, un tercer exemple, inclou la dignitat i drets humans en la seva teoria de Maqasid a més d’incorporar el conceptes de manteniment de la dignitat humana i els drets, la restauració dels valors morals, tractar amb equitat a les dones, la construcció d'una nació islàmica forta i un món cooperatiu. Mohammad al Ghazali parla de la justícia i la llibertat. Taha al- Alwani  parla de la unicitat de Déu i tenir fe (Iman), la purificació de l'ànima (tazkiyah), el desenvolupament (omran ) i la civilització a la terra.

Aquestes expansions del concepte de Maqasid ens permet respondre als problemes i preocupacions locals i globals, i ens permeten posar les bases d'un Islam català respectant tots els valors i principis de l'estat modern, i fer-nos sentir als musulmans catalans com a ciutadans, i a partir d’això, tenir els drets i deures que ens permetin treballar per aconseguir el benestar del país entre tots. Taufiq Cheddadi va concloure subratllant la importància dels Maqasid i la possibilitat del seu ús per construir un islam català, complementant les quatre eines bàsiques de l’Islam: el ijtihad o l'esforç intel·lectual per interpretar els textos, at Tajdid o la renovació de Din; al Islah o la reforma; i at Taghyir que vol dir canviar primer nosaltres mateixos a fi de canviar la nostra realitat, perquè Al·là no canvia el que tenen les persones, fins que elles no canviïn el que hi ha en si mateixos(13:11 ). Cal promoure una altra trobada per poder detallar i explicar aquests conceptes, Inshallah, per tal de saber més sobre els Maqasid. Ens aniria bé disposar de l’ajut del gran savi marroquí i especialista en usül al fiqhl (arrels del Dret), doctor Ahmed al Raissouni, graduat per  la universitat al Qarawiyyin de Fes, professor de usül al fiqhl a Marroc durant dècades, i possiblement el més important savi avui sobre Maqasid  Xaria.

Per un Islam català. Part I

Pel seu interès reprodueixo la intervenció de Taoufik Cheddadi en una jornada sobre l’Islam on presentà la proposta de construir un fe musulmana referenciada al context català. El que es podria qualificar com un Islam català. Avui presento la transcripció de la primera part de la seva intervenció i demà la resta.

Islam sunnita, Islam xiïta, islam ortodox, islam sufí, islam tradicional, islam polític, islam modern, islam transnacional com a títol d'aquesta trobada, islam europeu i ara islam Català !!. Quants islam hi ha. La veritat és que l'Islam és un, l'islam de la Noble Alcorà i l'autèntica Sunna del Missatger Muhammad ( SAS ), però la manera d'entendre i practicar varia, cal tenir-ho molt en compte el context espai-temps a l' hora d'establir judicis i veredictes islàmics, el context de la Meca, és diferent de Medina. L'imam Màlik ibn Anas tenia com a font de legislació Amal ( actes ) fet per la gent de Medina (la ciutat), i d'allí tenim les actes de Córdova, de Granada, de Fes, de Tetuan, de Sous, etc... L'Imam Muhàmmad ibn Idrís aix-Xafií tenia tot un corpus jurídic a Bagdad, i adquirí un altre després d'instal·lar-se a Egipte.

Aquí a Europa, exactament a Catalunya podem tenir un Amal català, seguint la terminologia Maliki, tenint present que a Al·là li pertany l'orient i l'occident. ¿Què significa ser Musulmà català? ¿qui som?, ¿que volem ? i ¿com ho volem? Taoufik Cheddadi insistí a incloure l'Islam com un component més de les senyes d'identitat catalana juntament amb la greca - romana i la jueva-  cristiana. No només per la presència demogràfica actual de mig milió de ciutadans musulmans que paguen els seus impostos indirectes i directes, sinó també pel notori arrelament històric cultural i creador de civilització.  Cheddadi va llançar una crida dient: cal repensar la religió, el concepte clàssic de la il·lustració ja està passat de moda. Déu ha mort digué Nietzsche, l'home ha mort segons Foucault, el text ha mort segons Barth, llavors que ens queda ? es preguntà. Entre la religió com a opi del poble segons Marx i la religió motor del capitalisme (ètica protestant ) de Max Webber, podem trobar una lloc per la religió o l'espiritualitat a la nostra societat postmoderna.

Per parlar un llenguatge comú, les bases de l'Islam català han de ser el desenvolupar els maqasid de la Xaria, els anomenats propòsits, objectius o finalitats de la Xaria, entenent la Xaria com el camí i la font; el camí islàmic en el context català partint de les fonts sagrades: el noble Alcorà i la autèntica Sunna. El concepte en si no té res de nou. Els objectius de la Xaria són unes qüestions prou reconegudes per tots els grans savis. Entre els especialistes en Usul al fikh (fonaments de la jurisprudència ) que van afirmar la importància d'aquests objectius estan Ibn al Hayib, al Qarafi i al Shatibi entre els malaquites, al Yuwaini, al Gazali i Ibn Abi al-Izz, Abd al-Salam entre los shafiís i al Tufi, Ibn Taymiyya i Ibn al Qayyim entre els hanbalis,  as Sarjasi i Ibn Nujaym dels hanafis. Els cinc objectius són: (1 ) protegir la religió; llibertat religiosa (2 ) protegir l'ànima, que s'entén com protegir la vida, (3 ) protegir la genealogia - o en termes més moderns, protegir la família com a institució, ( 4) protegir la ment, que podria entendre com la llibertat de pensament, i ( 5) protegir la riquesa, els béns ( l'economia). 

Crec en la resurrecció

El tema de la resurrecció forma part del nucli essencial de les creences dels cristians. Sense ella, la creu de Jesús, el Crist, no tindria sentit. En el Nou Testament, el text més primitiu que es conserva fe referència a la confessió de la resurrecció com a motivació de la fe. Aquesta fou l’experiència que transformà els jueus deixebles de Jesús en cristians. El papa Francesc en la seva catequesi dels dimecres ha parlat del sentit de la resurrecció i perquè els cristians afirmem “crec en la resurrecció de la carn”. El papa constata de que “es tracta d'una veritat que no és senzilla i gens òbvia, perquè, vivint immersos en aquest món, no és fàcil comprendre la realitat futura”. Per comprendre el seu sentit cal fer-ho vinculant la nostra resurrecció està estretament a la resurrecció de Jesús. “El fet que Ell estigui ressuscitat és la prova que hi ha la resurrecció dels morts”. Aquesta fou l’experiència que tingueren els jueus  seguidors de Jesús. Per això, si Ell ha ressuscitat així nosaltres també ressuscitarem .

La resurrecció dels morts està inscrita en la tradició bíblica. El profeta Ezequiel relata que una visió on contempla els sepulcres dels deportats que es tornen a obrir i els ossos secs que reviuen gràcies a l'acció d'un esperit vivificant que es el Déu aliberador. Aquesta visió expressa l'esperança en la futura "resurrecció d'Israel", és a dir en el renaixement del poble derrotat i humiliat ( cf. Ez 37,1-14 ). Resurrecció i alliberament van estretament units. El Déu fidel a l’aliança es projecte en el Jesús del Nou Testament i associa aquesta resurrecció a la seva persona: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida " (Jn 11,25). L’esperança cristiana es fonamenta en la idea que Jesús ressuscitarà en l'últim dia a tots els que hagin cregut en Ell. Aquesta espera és la font i la raó de l’esperança dels cristians. El papa Francesc digué que “si aconseguim tenir més present aquesta realitat, estarem menys cansats en el nostre dia a dia, menys presoners de l'efímer i més disposats a caminar amb cor misericordiós en la via de la salvació”.

Francesc es preguntà directament ¿què significa ressuscitar, la resurrecció, la resurrecció de tots nosaltres?”. La seva resposta fou precisa. La resurrecció “succeirà en l'últim dia, al final del món, per obra de l'omnipotència de Déu, que restituirà la vida al nostre cos reunint amb l'ànima, per la resurrecció de Jesús. Aquesta és l'explicació fonamental : perquè Jesús va ressuscitar, nosaltres ressuscitarem. Tenim esperança en la resurrecció perquè Ell ens ha obert la porta, ens ha obert la porta a la resurrecció. Aquesta transformació d'espera, en camí a la resurrecció, aquesta transfiguració del nostre cos es prepara en aquesta vida mitjançant la trobada amb Crist Ressuscitat en els sagraments , especialment en l'Eucaristia . Nosaltres que en aquesta vida ens nodrim del seu Cos i de la seva Sang , ressuscitarem com Ell , amb Ell i per mitjà d'Ell Com Jesús va ressuscitar amb el seu propi cos, però no va tornar a una vida terrenal, així nosaltres ressuscitarem amb els nostres cossos que seran transfigurats en cossos gloriosos. Això no és mentida. Això és veritat”! 

El PSOE vol denunciar els acords amb l’Església catòlica

El PSOE vol suprimir els acords parcials entre l’Estat i l’Església catòlica de 1979 i el conveni general de 1976. El camí per fer-ho és ben simple: ha de guanyar les properes eleccions i proposar al parlament la supressió d’uns acords internacional. Aquesta iniciativa hauria de tenir un tractament especial, precisament per la seva condició de tractat entre estats i regulat per una normativa específica d’acord al Dret Internacional. Alguns dels problemes esmentats alhora de justificar aquesta iniciativa es poden resoldre, no amb una reforma legislativa d’alt nivell, com pot ser la denúncia d’uns acords internacionals, sinó amb uns simples reglaments o la modificació d’alguna llei. Em sorprèn que el PSOE presenti ara aquesta proposta, doncs mentre governà no plantejà la reforma d’aquests acords tot i les pressions que tenien per part de sectors laïcistes del propi partit com en consta. Fins i tot, frenà tota mena d’iniciativa en aquest sentit. Però ara, des de l’oposició, probablement la direcció socialista considera que aquesta iniciativa pot donar-li bons rèdits polítics en la seva confrontació amb el PP. De nou, la confrontació amb l’Església catòlica entra en l’agenda política en benefici de les estratègies partidistes.

Des de fa temps el PSOE busca consolidar una majoria suficient per ser alternativa de govern en les properes eleccions generals. La seva estratègia és escorar-se més cap a l’esquerra i així aturar la fuga de vots cap a Izquierda Unida, encara que això signifiqui abandonar les seves posicions moderades en algunes temes. Això és el que ha passat en les seves relacions amb l’Església catòlica. A més, plantejar aquest tema és de fàcil rèdit polític ja que l’hostilitat amb els catòlics ha tingut sempre bons predicaments en el nostre país i, especialment, en el PSOE. Als estrategues socialistes els puc recomanar que, si volen accentuar per assegurar el seu perfil d’esquerres, existeixen àmplies mesures de tipus econòmic i social que podrien proposar a fi d’aconseguir ampliar les seves simpaties entre la població, especialment entre els més desfavorits socialment. Però, pel que he vist, ni abans ni ara sembla que això entri en els seus plans.

La perversió de la subsidiarietat

El govern de l’Estat no para. Dia darrera altra mostra la seva voluntat centralitzadora en tot allò que es mou i es deixa. Les noticies filtrades, a partir d’un informe de la vicepresidència del Govern espanyol, sobre la intenció d’eradicar les duplicitats administratives entre l’administració general de l’Estat i les comunitats autònomes, així ho demostra. La motivació és “reduir la despesa, garantir la unitat de mercat i guanyar eficiència” i, segons s’intueix, a la llarga recuperar per part de l’Estat part dels poders i òrgans autonòmics. Es tracta d’un clar procés re-centralitzador. Des de Catalunya es pot interpretar que es tracta d’una ofensiva concreta contra l’autonomia aconseguida pel traspàs de competències. Segurament és part de la veritat. Però, aquesta subversió de la subsidiarietat, per cert, principi nuclear de la Doctrina Social de l’Església, deixeu-me dir-ho, està inscrit en la matriu conceptual dels governants de l’Estat. Disparen contra tot el que és mou en el camp de la descentralització o subsidiarietat. No entenen, no tenen la voluntat de comprendre que l’Estat pot existir fora de la dita Administració General de l’Estat.

El recent aprovat Real Decret que regula la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa depenen del Ministeri de Justícia d’Espanya és un clar exemple de tot això. Mentre es dóna a aquesta Comissió Assessora plenes competències per actuar per tot el territori d’Espanya, fins i tot sobre les actuacions de les Comunitats Autònomes. Així, en l’article 3.g. es diu que una de les competències d’aquesta comissió és “emitir informes sobre las normas que incidan en el ejercicio del derecho de libertad religiosa que hayan sido dictadas por las Comunidades Autónomas, que el Gobierno, a través del Ministro de Justicia, someta a su consulta”. No s’esmenta per res els Governs Locals, tot i que part de les polítiques de llibertat religiosa es conjuguen local. Doncs, malgrat tot això, no es preveu que cap membre de les Autonòmiques i Local formin part d’aquest òrgan decisori. Curiosament, en la motivació del Real Decret, es diu que es fa per millorar la composició d’aquesta Comissió Assessora, però el moment de fixar-ne la composició tota la representació del poder públic es concentra en mans de l’Administració General de l’Estat i el ministre de Justícia. A més, sarcàsticament, es diu que en la comissió hi ha representats de les Administracions. Però després, el plural, es refereix únicament als diferents departaments de l’Administració General de l’Estat. Aquesta particular idea de la composició d’aquest organisme és per mor de la seva eficàcia. Lamentable. Una nova batalla perduda. Més a favor de l’independentisme. 

De la confiança a l’independentisme

Alguns catalans, no sé si molts, pocs o uns considerables quants,  hem passat de la confiança en poder viure dins d’Espanya amb tranquil·litat a prendre consciència de que el millor per tots és buscar camins propis per Catalunya fora des de l’afirmació de la independència com a sortida única possibilitat desitjada. En el  seus moments, la confiança fou l’estendard que presidí les relacions Catalunya – Espanya. Els mes optimistes creien que l’autonomia catalana podia avançar cap a camins de molt més autogovern, amb unes compensacions fiscals més justes i per això més que raonables. Però no ha estat així. Fins i tot, els antics federalistes, especialment els promotors del federalisme asimètric, es veieren expulsats dels seus somnis pels que avui reivindiquen el federalisme com única via.

La ruptura de la confiança portà, primer a un estat de desorientació i després d’emprenyament. Hi havia masses raons per no seguir confiant i a cada volta de la desconfiança s’incrementava, primer la decepció i després ràpidament es transitava a l’emprenyament. Però no es podia viure en aquest estat, encara que fos per equilibri emocional calia trobar una sortida més constructiva. El següent pas fou l’abandó de la regeneració d’Espanya a partir de més autonomia per Catalunya a l’estat actual de creure que la única solució esperada és deixar de formar part d’aquesta unitat que se’n diu Estat espanyol.

La mirada a la història, passada i propera, il·lustra que el camí de Catalunya dins d’Espanya ha estat ple de conflictivitat. Quan els poders polítics i econòmics eren menys sofisticats Castella i Catalunya s’entenien a la distància. Després des de Castella alteraren els principis de la termodinàmica i afirmaren que la part i el tot es confonien. L’aparició d’Espanya no era la suma de les parts, sinó una de les parts, Castella, elevada a la categoria de tot. Quan des de Catalunya es volgué reparar aquest error físic tot foren negacions a les seves aspiracions. El tot, ara transmutat com Espanya – Castellà, s’imposà amb fermesa i quan calgué, amb duresa militar. Al final, Catalunya perdé les seves seculars Constitucions i institucions de govern. Sense més, Catalunya, era una part que no sumava sinó que sempre vivia en saldo negatiu i només se li reservava l’únic paper de motor econòmic mentre que les decisions polítiques de repartiment de la riquesa estaven en mans dels hereus dels qui havien prohibit als catalans comerciar amb les  riques Amèriques. Ha estat prendre consciència de tot aquest fil històric que ha fet passar de la confiança a la desconfiança, de la decepció a l’emprenyament i després a la independentisme que avui viu en la consciència de molts catalans.

Passat, present i futur

Passat i present són dos categories temporals que es necessiten i es condicionen. Les persones necessitem cal conèixer el passat per definir la identitat en el present. El passat personal fa comprensible el que som i el context en el qual som. En temps incerts, quan tot sembla està sotmès al canvi profund i les persones ens mostrem perplexes, i a voltes desorientades, es bo mirar el passat per entendre el que està succeint. Per exemple, és útil la relectura dels pensadors clàssics, ja que la seva saviesa aporta claus interpretatives idònies per entendre el present, com també es bo conèixer la història per destil·lar la comprensió com els esdeveniments el que succeeix davant la nostre mirada i ens captiva com espectadors.

Però la mirada al passat no és estàtica ni una relíquia del museu dels records. L’anada al passat no és nostàlgia, sinó saviesa i llum per il·luminar el present. De la mateixa manera que aquest, amb les seves novetats interpel·la el passat i l’elabora de nou la seva comprensió. Aquesta relació dialèctica entre passat i present enriqueix dinàmicament el pensament, el fa més flexible i fort. Mentre la ignorància del passat debilita el pensament i el fa més fonedís. Repensant el passat es poden construir les respostes a les preguntes del present i aquestes immediatament ens porten necessàriament al passat. És un viatge d’anada i tornada. Coneixem el passat, entenem el present i seguim per construir un futur que, tard o d’hora esdevindrà també present i després passat.