Crònica de la veritat oculta

En temps de postveritat, el judici del cas Palau exemplifica les dificultats de trobar la veritat quan l’excés d’informació sembla demostrar una cosa i al mateix temps negar-la. Tot i aquesta dificultat, alguns mitjans de comunicació tenen tendència a amplificar aquelles informacions que confirmen una línia de pensament establerta com la dominant i, sobretot, com a veritat oculta. Penso que això és el que ha passat amb les declaracions de Fèlix Millet , Jordi Montull i Daniel Osàcar. M’ha sorprès la magnificació de les declaracions dels dos primers afirmant el finançament de CDC a través de comissions i la irrellevància concedida al darrer que ha negat totes aquestes acusacions. Les quals eren només declaracions no provades però que els medis de comunicació han presentat com proves de delicte de finançament il·legal sense recordar que, al menys un dels acusadors, ha confessat ser un estafador.

La fiabilitat de l’acusador no es qüestionava perquè gràcies a ella es podia associar la confessió amb la responsabilitat política d’Artur Mas. Una cop feta l’associació mental, els mitjans de comunicació interessats només havien de ser reiteratius amb aquesta informació per anar escampant una ombra de sospita sobre la implicació última d’Artur Mas en el cas Palau. Els interrogatoris del fiscal, les confessions dels acusats Millet i Montull, i els titulars d’alguns medis han traslladat el centre d’interès del procés a Artur Mas oblidant-se que els estafadors són els primers. El judici mediàtic interessat ja no és a Millet i Montull, sinó a Mas. Perquè l’interès ocult sobrevingut a aquests procés no és aclarir l’espoli del Palau de la Música, sinó presentar a l’opinió pública que alguns dels que avui són independentistes abans han estat uns polítics corruptes. I estendre la sospita que, potser alguns d’ells volen la independència per escapar-se del pes de la justícia.

El lideratge d’Artur Mas

Vagi per endavant que la CUP, o una formació d’esquerra radical, alternativa, amb dosis d’antisistema, i clarament independentista, ha d’existir. Catalunya fora un país descompensat si la CUP no existís, doncs hi ha una part de la societat, especialment els joves, que s’identifiquen de bon grat amb el que defensa aquest grup polític. Molta gent veu amb simpatia l’existència de la CUP per la seva franquesa, gamberrisme i utopia política, i coherència amb el que diuen i fan. En aquest sentit, durant els darrers anys les persones que han estat al davant d’aquesta formació política han actuat amb correcció, sinceritat i no han amagat, o simplificat, els seus desideràtums polítics. Les seves propostes són força granítiques i defensades amb tota la vehemència que calgui. Calen veus que reclamin insistentment la possibilitat de que les propostes inèdites siguin viables i reals. Està molt bé que el clam utòpic en un societat adormida per un pragmatisme desenfrenat.

Però ara la CUP es troba al mig d’una alta negociació política. D’ells depenen que el diputat Artur Mas, el candidat de Junts pel Sí per a la presidència, pugui ser el nou president de la Generalitat. Sobre aquest punt, les reiterades declaracions d’alguns dirigents de la CUP en contra d’aquella possibilitat fa que comencen aparèixer algunes dissonàncies, i les simpaties s’han mutat ha antipaties. De sobte, les admiracions s’han tornat en prevencions i desconfiances.  Els negociadors dels acords i pactes, tenen les seves dinàmiques i estratègies totes envoltades d’un silencia sepulcral. És molt bo que sigui així. Els opinadors ja s’inventaran les oportunes especulacions per agitar les tertúlies. El silenci, és bona notícia. Confio que la maduresa política demostrada per la CUP durant aquests anys sigui un bon rèdit per adonar-se que ara, el que cal, és sumar al màxim nombre de gent al projecte de la independència. Ja tindrem, en el futur, tot el temps del món per dirimir electoralment les diferents alternatives polítiques.

Ara, el que toca, és posar-se d’acord entorn als punts bàsic d’un programa nacional i social, sense masses tonalitats o notes a peu de pàgina. Per més que hi hagin manifestacions en una altra direcció, no ens podem enganyar: sí que importa el lideratge d’aquest procés. Moltes persones s’han incorporat al procés de recuperació de la sobirania de Catalunya gràcies al lideratge exercit per Artur Mas en els moments més difícils. No només no es tracta d’oblidar que ell, i dues persones més, estan imputades per haver facilitat la consulta participativa gràcies a la qual estem on estem ara, sinó hem reconèixer que Artur Mas ha senyalat, en tot moment, els passos que calia fer. També ha estat Artur Mas, juntament amb algunes entitats de la societat civil, les que convertiren el procés electoral del 27S en un consulta plebiscitària. Cal reconèixer-li aquesta capacitat de visió i audàcia per guiar-nos en el camí on s’albira la desitjada independència. Les persones sí que importen. En aquest sentit, sembla una irresponsabilitat donar per amortitzats les vàlues polítiques d’algunes persones. Per això, no es tracta d’improvisar nous lideratges sinó seguir confiant en les persona que ha fet possible que molts catalans haguem recuperat l’autoconfiança de sentir-nos capaços d’avançar units, malgrat les dificultats del moment, cap objectius nobles i desafiants.

¿Es pot imputar al president Rajoy?

Vull entendre el que passa. M’agradaria comprendre el perquè de tot plegat. Però se’m fa difícil. Em trobo que al president Mas és imputat per facilita que els catalans poguéssim votar; mentrestant un altre President, en Rajoy, màxim responsable de l’Administració Pública de l’Estat que no ha facilitat el vot dels catalans en l’estranger, no li passa res. Segueix tan tranquil com si aquesta anomalia no mereixés cap atenció. Després de molts anys en el món de la política he entès que no hi ha res que sigui gratis ni que les coses siguin per casualitat. L’elecció de la data per la declaració del president Mas resulta més que sospitosa. Fer-ho coincidir amb el dia que es commemora els 75 aniversari de l’afusellament del president Companys és de molt mal gust i de molt mala baba. No hi ha cap casualitat i l’efecte que es vol aconseguir és estimular perverses associacions mentals. Una altra anomalia és que el diari la Razón anunciés dies abans de les eleccions del 27S el calendari d’aquesta imputació. Ves per on, el diari més ben connectat amb les parts anònimes de l’Estat tenia la notícia den exclusiva. Tampoc és una casualitat. La darrera barbarit, i molt preocupant, és que el ministre de Justícia (poder executiu) fos qui justifiqués el calendari de la declaració (poder judicial). Greu confusió de plans de responsabilitat que qüestiona la necessària separació de poders.

Tornant al començament, ¿per què no imputar al president Rajoy per incompliment de la Constitució espanyola. El text constitucional diu amb tota claredat: "són electors i elegibles tots els espanyols que estiguin en ple ús dels seus drets polítics. La llei reconeixerà exercici del dret de sufragi als espanyols que es trobin fora del territori d’Espanya i l’Estat els el facilitarà" (article 68.5). Com que el que es diu és prou clar ¿per què no actua el Tribunal Constitucional davant la flagrant negligència de l'Administració Pública que no ha fet el que diu la Constitució? ¿per què aquest tribunal, que tan zel té per totes les coses dels catalans, no esbrina si el president Rajoy és responsable de que no hagin pogut votar els catalans que estan a l’estranger?. La mateixa Constitució, en l'article Article 103 1, proporciona una directiva clara que pot servir de referència per aclarir aquestes qüestions. En la carta Magna es diu "l’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret". Davant d’aquest text penso que el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, que té la responsabilitat que l'Administració Pública sigui eficaç, no ha facilitat que molts dels 200.000 catalans a l'estranger podessin votar exercint el seu dret constitucional. També en aquest punt el president Rajoy incompleix la Constitució en l'exercici de la seva responsabilitat política de govern. ¿Actuarà el Tribunal Constitucional?, ¿actuarà el fiscal general de l’Estat?.

Interrogar o entrevistar

M’han comentat que Ana Pastor és una entrevistadora molt afamada i amb gran predicament i, segons diuen alguns comentaris, una entrevistadora amb futur. No en dubto, però no m’agradà la seva entrevista al president de la Generalitat. Crec que en lloc de fer una entrevista sotmeté a Artur Mas a un interrogatori en el qual, l’entrevistadora tenia les seves conclusions fetes i havia de procurar que l’entrevistat donés les respostes adequades per avalar la seves tesis prèviament elaborada. Això quedà palès quan el president Mas demanà, després d’haver estat preguntat sobre els riscos de la independència, poder-ne explicar les avantatges. En aquell moment Ana Pastor el tallà secament dient: “No, la propaganda aquí no". La resposta molestà al president Mas que digué: “¿això és propaganda? ¿els avantatges són propaganda? jo crec que és informació". Pastor ha argumentat que "quan vostè parla en les compareixences públiques pot explicar els avantatges. Jo li pregunto pels riscos". Mas s'ha queixat aleshores que "en televisions d'àmbit estatal mai he pogut explicar els avantatges", però la periodista ha sentenciat que "les preguntes les faig jo". "No m'agrada que em diguin quines preguntes he de fer", ha remarcat.

¿Fou realment una entrevista o un interrogatori? Ana Pastor confon aquests conceptes. L’entrevista és un gènere periodístic que consisteix a sotmetre una persona a una sèrie de preguntes amb la finalitat de conèixer-ne les opinions, idees, propòsits, etc amb l’objectiu d’informar i ajudar a conformar una opinió. Es diu que l’entrevista és en profunditat quan l’entrevistador deixa parlar la persona entrevistada amb l’objectiu d’arribar al fons dels temes tractats. Molt diferent és l’interrogatori que, generalment, són una sèrie de preguntes fetes per una persona, especialment amb autoritat, a una altra per tal de treure’n conclusions. Els matisos són importants. L’interrogatori les conclusions les treu qui formula les preguntes, mentre que les entrevistes la professionalitat de l’entrevistador està en facilitar que l’oient o el lector sigui qui tregui les conclusions. En aquest cas Ana Pastor optà per interrogar i no per entrevistar. 

Els socialistes democràtics i el lideratge d'Artur Mas

Prima consideratio. Ningú té el monopoli de l’esquerra, ni se’n pot fer servir el seu nom en va. Ho dic per la insistència que tenen alguns prohoms de la política radical catalana de convertir el 27S com una confrontació entre dretes i esquerres. El seu voler és negar que les eleccions tinguin un caràcter plebiscitari. En contra, pretenen accentuar el seu caràcter social. Per això es presenten com abanderats de la sensibilitat social. Retreuen al president de la Generalitat escassa o nul·la preocupació social.  En cap cas, expliquen com combatrien les desigualtats i les injustícies socials amb l’actual marc financer de la Generalitat. No han entès que l’eix social i el nacional són indestriables.

Seconda consideratio. El nucli dirigent d’ERC, no dissimula de que vol aprofitar la confrontació electoral per demostrar a la ciutadania que són la única força política capaç d’ocupar tot l’espai electoral central. Es presenten com l’única força política capaç d’articular al seu entorn l’esquerra moderada. Els missatges dels republicans estan orientats a afirmar que el 27S, a més d’una consulta plebiscitària, ha de servir per aclarir el matís social que ha de tenir l’estat independent. Volen ser el pal de paller de l’esquerra catalana no radical.  Fins i tot estan disposats a diluir-se tot el possible, fins el límit d’atenuar els elements d’identitat més pregons, a fi de triomfar electoralment. Volen ser un catch all party de les esquerres catalanes. Tot val per sumar adhesions a la seva proposta política. Estan guiats per l’objectiu electoral de ser la primera força política de Catalunya.

Tercia consideratio. Enfront a l’anterior tàctica electoralista, trobo més suggeridora les idees expressades pel president Mas en la seva conferència Benvinguts al futur. El que proposa Mas, tot i tenir l’horitzó del 27S, aporta una visió més estratègica que pot transcendir el moment electoral immediat. Em dóna la impressió que Artur Mas és conscient que hi ha una part de l’electorat català que es troba cercant una nova representació política. El catalanisme moderat necessita poder tornar a confiar amb una força política centrada, capaç de liderar el procés cap a la independència, governar a favor de la recuperació de l’Estat del Benestar i la justícia social, i que tingui capacitat de generar noves il·lusions i entusiasmes. La llista amb el President pot ser un primer pas. Pot ser útil per sumar sectors del catalanisme convençut al procés de la independència, però també pot ser una afirmació de cap on es vol anar en el futur. Aquesta llista pot ser un signe, una premonició, de cap on cal seguir més endavant per contribuir a vertebrar una part de la societat catalana.

Quarta consideratio. El procés cap a la independència és una invitació que la recuperació de la sobirania de Catalunya. Ha de ser una causa comuna per a moltes persones. Sense restriccions i limitacions o exclusions. És un procés prou obert on persones, d’ideals plurals i diversos, entre els quals poden trobar-s’hi liberals progressistes, socialdemòcrates, social-cristians i socialistes poden confluir sota el lideratge d’Artur Mas com a reconeixement explícit de que ell aporta el guiatge polític que Catalunya necessita per seguir avançant cap a la independència. Només ell ha estat persistent en la idea bàsica de que el catalanisme polític perdurarà si hi ha la màxima unitat. Qualsevol afebliment, dubte o dilació perjudicarà l’objectiu final de l’actual combat polític. Coherent amb aquesta visió, mentre altres dirigents polítics catalans es distanciaven de la unitat necessària, el president Mas ha anat insistint en el seu valor i en feia, no només un desig electoral, sinó una condició estratègica per assolir els grans objectius polítics de Catalunya.

Conclusio. Per totes les consideracions anteriors, i per la trajectòria política d’Artur Mas al capdavant del procés cap a la independència de Catalunya, hi ha persones que confiem en el seu lideratge. Ha donat proves evidents de que fa el que promet, diu el que pensa i cerca la unitat inclusiva de tots els catalans per la independència. Té clar que no és moment d’afavorir divisions, sinó de procurar la màxima unitat. Fins els darrer moment, malgrat les forces centrífugues que de manera persistents situen interessos particulars per davant dels objectius de país, afirma el valor de la unitat. Ho ha deixat ben clar en la seva conferència Benvinguts al futur al tornar a proposar no encapçalar la llista electoral si això afavoreix la necessària unitat del catalanisme. En aquests moments, hi ha prou recorregut perquè moltes persones, amb diferents sensibilitats polítiques i socials, ens apleguem entorn a Artur Mas perquè continuï al front d’aquest procés cap a la independència. Per fer possible això és necessari que persones, clarament alineades amb el pensament socialdemòcrata, des de lectures més liberal progressista fins les socialistes, ens posem en acció per fer possible la independència de Catalunya sota el lideratge d’Artur Mas.

La unitat multiplica

Espero que el seny i la mesura s’imposin en el poc temps que tenim per aclarir el camí català a la independència. Ahir Oriol Junqueras proposà la seva estratègia girant com un mitjó la proposada una setmana abans pel president Artur Mas. Estem davant de dos estils, de dos missatges, de dues maneres de fer i de dues manera d’entendre l’acció política. Ara cal una feina d’alta habilitat política per refer la proposta que els catalans hem de triar per seguir el nostre camí cap a la plena independència de Catalunya. No és una tasca fàcil perquè al darrera de les dues propostes hi ha visions de fons situades en uns marcs conceptuals allunyats, quan no contraposats.

Malgrat que formalment la intervenció ara fa una setmana del president de la Generalitat pot semblar més tradicional, el formalisme era molt conegut; mentre que el to desenfadat i emotiu del president d’ERC volia transmetre modernitat i novetat, el cert és que hi ha com una inversió tèrmica si es comparen els objectius bàsics de les dues propostes. Artur Mas proposa una visió més moderna de la política, fonamentada en la convicció, molt pròpia de l’actual comprensió holística de la societat, que la unió multiplica, el tot és més que la suma de les parts. Mentre que la proposta d’Oriol Junqueras parteix d’una visió oposada, anar per separat té un efecte positiu perquè recull la diversitat i això amplia el suport electoral, fet que es pedreria integrant les llistes en una única candidatura. Crec que això és un error de càlcul electoral originat en dues visions contraposades de l’escena política. Una, la proposada per Junqueras, parteix del convenciment que la diversitat real de la societat s’expressa millor anant cadascú per separat; l’altra, la proposada pel president Mas, pensa que la unió aporta un plus de sentit, fins i tot d’emotivitat, que pot fer àmpliament guanyadora aquesta aposta.

Sincerament, crec més útil la proposta del president Mas, perquè té un plus de significat que no es pot menysprear. L’aposta per la unitat, entre polítics i societat civil, per tal de fer una llista cívica és un signe d’enteniment que trenca el malefici històric de que els catalans, alhora d’afrontar gran reptes polítics, ens dividim, som incapaços d’entendre’ns i ens autodestruïm per una comprensió caïnita de la política. La llista única genera complicitats i aporta simpatia i la cara amable de la política. Davant la complexitat de la realitat política que tenim els catalans cal saber convocar i consensuar per unir-nos a fi de l’assoliment dels grans objectius. Ens cal una visió més femenina de la política capaç de convidar-nos a l’enteniment i abandonar les visions tacticistes fundades en confrontacions estèrils. Només així serà possible vèncer el fatalisme de pensar que els catalans no ens podem entendre davant dels grans desafiaments històrics.

Encara hi som a temps per donar el pas que la societat reclama: la unitat política. Ens cal aquesta unitat per afermar el camí cap a la independència sense més bagatges que la il·lusió per construir un nou país independent i el convenciment de que la independència és un instrument al servei de fer una Catalunya més pròspera, més justa i més fraterna. Per transitar cap aquesta societat desitjada ens caldrà la confrontació política de les diferents estratègies i alternatives polítiques, però quan sigui el moment. Ara, quan encara el camí és tot just una insinuació i necessitem ampliar la base de persones convençudes, ens cal més unitat que mai i el convenciment de que aquesta unió és útil.

Des de Volem. Sobiranistes d’esquerra afirmen la bondat d’aquesta unitat. Així ho s’expressa amb claredat en el manifest fundacional del nostre grup:  “VOLEM vol ser un instrument per promoure la unitat política i social a Catalunya. Ara més que mai cal reforçar l’esperit unitari entre els líders polítics i les formacions polítiques i socials per tal de mantenir viva la principal força de Catalunya: la unitat cívica i la unitat política. Junts som imparables.”. Confio que Artur Mas i Oriol Junqueras parlin i trobin la manera de refer la unitat tan necessària. Ara és el moment.

Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra

Escric dolgut. La querella de la fiscalia dol i afecta als meus sentiments vers la bona educació i respecte que mereix tota política assenyada, i la ràbia que provoca l’arrogància o la supèrbia d’alguns polítics . Ara resulta que els mateixos que recollien signatures contra l’Estatut del 2006; els mateixos que impulsaren el recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut; els mateixos que recorrien al Tribunal Constitucional al·legant raons d’inconstitucionalitat de la consulta del 9N; són els mateixos que injustament animen el recurs del fiscal general de l’Estat contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Tot un despropòsit. El promotor aparent de tot aquest despropòsit és el president Rajoy, el mateix que ha de tocar l’espatlla d’Obama per vèncer la seva indiferència, gest prou significatiu de la inconsideració que recull Rajoy allí on va, ha denigrat la política fins extrems incomprensibles. Tan se val que actuï per iniciativa pròpia, del seu govern o pressionat per la dreta extrema que l’aconsella i el sosté,

La setmana vinent el president Mariano Rajoy vindrà a Catalunya. En un primer moment, vaig pensar que venia a parlar amb el president Mas, però no és així. No ve a dialogar amb els representants de la majoria de catalans, només ve a parlar amb els seus en un acte de partit. La vicepresidenta del Govern ha afirmat, tan tranquil·la, que no parlarà  directament amb en Mas perquè Rajoy vol fer-ho directament amb els catalans. Insòlit. El seu gest és una mostra més de com ell i els seus entenen la política: una barreja entre el castellà ”ordeno i mando”, la indiferència a tot diàleg polític i l’estratègia de l’estruç.

Des de fa temps no veig en el comportament institucional del president Rajoy una comprensió clara de la política com a pràctica de l’acord en el consens. No són pactistes com els catalans sinó màquines aplicadores de l’Aranzadi, el compendi legislatiu que substitueix la política. El seu missatge comunicatiu és sempre el mateix, on abans hi havia polític ara hi ha la llei i, per extensió, l’autoritat. Les compareixences polítiques del president Rajoy són antològiques, fins arribar a l’extrem de ser un bust parlant en una pantalla de plasma. Res en directe, cap pregunta, els periodistes només ha de rebre consignes. Prou fan aquests d’assistir-hi. No sé perquè hi van ! Tot un gran despropòsit. Amb aquesta actitud no és d’estranyar que Podemos, el partit sense programa, reculli importants expectatives de vots. Un altre fenomen digne d’estudi. Però tranquil senyor Rajoy, ara els catalans sabem tenir, com ho hem fet molts altres moments, “cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.

El lideratge del president Mas

Un conegut cronista polític repeteix insistentment que a Catalunya s’està creant el Partit del President. No sé si és veritat això, ni si és convenient fer-ho sota aquesta formulació, però reconec que la idea és prou atractiva per estimular un pensada sobre el lideratge polític del president Mas.

Penso que el president Mas s’ha guanyat a pols el respecte de molts catalans i el seu lideratge lluitant contra moltes i dures adversitats: la frontal oposició del poder de l’Estat, les ambigüitats i els dubtes tàctics d’alguns del seus principals aliats polítics. Artur Mas ha esdevingut un actiu polític irrenunciable per a molts catalans en el camí de Catalunya vers la seva independència. Penso sincerament que només ell, té la capacitat de congregar voluntats i oferir credibilitat internacional a les aspiracions de Catalunya.

Artur Mas té totes les característiques del bon lideratge polític: sap interpretar la realitat; comunica bé la seva diagnosi i sap proposar alternatives creatives; té l’habilitat de construir aliances per avançar en la implementació de les solucions; crea les complicitats necessàries; actua de forma coherent especialment fent allò que diu i té un excel·lent nivell d’autocotrol per aguantar les tensions conjunturals. Han estat aquestes virtuts les que li han permès guanyar la confiança de bona part dels catalans, més enllà de les identificacions partidàries. El temps ha consolidat i engrandit el lideratge del president Mas. És cert que altres dirigents polítics poden compartir part d’aquest lideratge, però sempre en una posició més lateral o, en el cas d’alguns, força subordinada. Fins aquí la primera part de la meva reflexió.

La segona part és una meditació entorn la significació dels suports que té el president Mas per exercir el seu lideratge. És una anàlisi més partidista i menys institucional, tot i que ambdós nivells es troben interrelacionats. El punt de partida és una veritat meridiana: Artur Mas és president de la Generalitat perquè encapçalà una llista electoral guanyadora. Aquestes són les regles que, de forma general, permeten accedir a la presidència del Govern. Tot i que tenim experiències properes de que les coses no van sempre així. Tal com he comentat abans, el lideratge del president Mas es fonamenta en un exercici de la responsabilitat governamental. Això ha creat una nova realitat política força interessant: l’adhesió al lideratge del President supera els límits de la coalició política que ell representa. Aquesta dada em porta a una altra reflexió: fins a quin punt aquesta realitat representa una lleugera discordança  entre les bases socials que donen suport al president Mas, les que s’aixopluguen en la coalició de govern i les que aglutina el lideratge polític del president Mas. Aquest fenomen convida a proposar unes interessants conclusions que poden modificar profundament l’arena política catalana.

La meva tesi és que la força social que ha sostingut de forma continuada a Convergència Democràtica de Catalunya ha estat progressivament reemplaçada per una aliança d’interessos juxtaposats, però no sempre coincidents ni concordants en visions. Mentre uns sectors vinculaven la identitat de CDC al territori a través de la presència en les seves institucions, altres contemplaven la política catalana en la seva globalitat moguts per interessos més particulars. En qualsevol cas, és constatable que l’acord i impuls fundacional de CDC s’ha anat transformant i ampliant al llarg del temps en que CDC ha estat governant la Generalitat de Catalunya. Aquesta situació d’equilibri de visions ha estat estable mentre el panorama polític català es mantenia vinculat a les lògiques polítiques marcades per coalició CiU i el PSC. Però ara, tot s’ha alterat per diversos factors. Un d’ells és la circumstància que la política catalana, dibuixada i condicionada pel procés independentista, ressitua les lògiques polítiques particulars i obliga a fer més política que governació. És evident que aquest el nou panorama ha erosionat el sentit i l’estabilitat de la coalició CiU. La coalició electoral CiU està profundament qüestionada principalment perquè es dubta de la lleialtat necessària per mantenir la seva solidesa i credibilitat davant dels electors.

Però un altre element ha vingut a alterar l’equilibri dins de CDC. La confessió del president Pujol d’abans de l’estiu junt amb les actuacions judicials contra als seus fills ha representat un profund sotrac emocional en l’estat d’ànim d’aquells que havien participat en el sentiment primigeni de CDC. Aquest fet, junt amb els desconcert provocat per les afirmacions reiterades d’alguns dirigents de la coalició, han accelerat el procés de desgavellament del partit, la crisi afectiva d’alguns militants i el desconcert amb la seva base electoral. Amb tot aquest garbuix és difícil que CDC pugui mantenir una alta credibilitat electoral amb la mateixa intensitat que ofereix Artur Mas com a president de la Generalitat. Els dubtes sobre la utilitat electoral de CDC es poden traduir ràpidament en una crisi de confiança més general.

Aquesta discordança entre el lideratge personal d’Artur Mas i la feblesa de CDC no es resol amb una simple refundació del partit. Personalment he viscut vàries proclames refundacionals polítiques i sempre acaben triomfant la concepció gatopardista de la política. Sempre es compleix la tesi lampedusiana de que és necessari que tot canviï per tal que segueixi igual (Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi). Certament, sota uns aparents canvis, sempre més cosmètics que reals, es reprodueix el mateix fenomen, el poder real del partit segueix en les mateixes mans. La massa crítica de l’elit dirigent es perpetua a partir d’una metamorfosi pública.

El vertigen i complexitat de la política catalana no es pot entretenir en les especulacions renovadores. Ara no hi ha temps. Cal fer foc nou en lloc de foc d’encenalls. És temps de prendre decisions encertades a fi de consolidar el lideratge polític d’Artur Mas. Cal saber enfortir aquest lideratge per respecte a l’acord social creat entorn a la seva figura. Ningú entendria que en aquests moments crítics per Catalunya els catalans tinguéssim l’ocurrència de canviar de líder. Qualsevol maniobra tàctica en aquest sentir restaria credibilitat a la serietat com s’ha anat liderant el procés de Catalunya cap a la seva independència i faríem el ridícul davant les mirades expectants a nivell internacional. Les urgències tàctiques d’algunes forces polítiques poden erosionar la unitat necessària que dóna fortalesa al lideratge del president Mas. Fora un greu error, que els catalans pagaríem car, accelerar ara el ritme per avançar cap a la independència. Només cal fer quatre números per adonar-nos que som molts els que volem que Catalunya sigui independent, però encara cal que en siguem molts més perquè el procés sigui un èxit.

Proposo, amb tota la modèstia possible i precaucions aconsellables, recuperar el lideratge de l’espai polític que representà CDC en els seus orígens. Per avançar en aquest sentit cal aglutinar sensibilitats polítiques complementàries compartint uns comuns denominadors fàcilment identificables: catalanitat arrauxada per la independència de Catalunya, sensibilitat per la justícia social que cal per restituir la dignitat i els drets de les persones afectades per la crisi, afirmació dels valors liberals progressistes, autoexigència d’unes virtuts cíviques, aposta per una societat inclusiva i proposta d’una concepció de la política basada en les virtuts i en el civisme. El camí a seguir podria ser anàleg al procés obert a l’any 1974 a Montserrat es reuniren diversos dirigents polítics i socials, provinents de diferents sensibilitats socials i tradicions polítiques, i decidiren fundar un moviment que els unifiqués, naixent així  CDC. Més endavant, la lògica política feu que alguns dels fundadors del moviment se’n desdigueren de la idea original mentre la resta decidí aproximar-se més a la idea d’un nou partit.

Ara és temps de recollir els fruits del lideratge del president Mas. És moment de convocar per sumar a individus amb diferents sensibilitats polítiques i socials que es troben disseminades en la societat catalana. És temps de parlar d’unitat, tant en el camí de Catalunya cap a la independència com en les bases socials que donen suport al president Mas. Cal saber crear consens entorn a la regeneració de la política que tingui per objectiu la independència de Catalunya  i un programa polític que doni resposta als desitjos d’humanisme, justícia social i ampli benestar, de solidaritat i llibertat presents en la societat catalana. És cert que el punt de partida d’aquesta regeneració han de ser, com no podria ser de cap altra manera, moltes de les persones que des de CDC han viscut amb intensitat la política catalana i s’han sentit sentimentalment identificades amb el seu projecte polític; però també és el moment de reflexionar sobre els clarobscurs generats durant aquests llargs anys de poder institucional. L’actual temps polític ajuda a comprendre que la base social que dóna suport a CDC s’ha ampliar i que fora d’aquesta formació hi ha persones que no es senten identificades en cap de les propostes polítiques alternatives i es senten reconfortats per la fortalesa del lideratge d’Artur Mas.

No es tracta de fer un nova formació política personalista, però sí d’aprofitar la capacitat que ha tingut el President de convocar al seu entorn a diferents mirades sobre la realitat catalana que tenen en comú una identificació catalanista sobiranista, que sàpiga integrar en un projecte compartit a persones amb sensibilitats diferents fornides pel liberalisme social i progressista, el centre esquerra catalanista, les corrents socialcristianes i la tradició socialista catalanista. A partir de la trobada i el diàleg d’aquestes sensibilitats  el panorama polític català es pot enriquir si sorgeix el compromís de trobar la manera de sumar aquestes voluntats en un projecte polític compartit hereu de la tradició del centre esquerra catalanista ressituada en la perspectiva del projecte independentista. El repte és prou exigent per estimular la meva il·lusió i el meu capteniment.

Volem. Sobiranistes d'Esquerres

S’ha presentat “Volem. Sobiranistes d'Esquerres”. Es tracta d’una plataforma que agrupa un conjunt de persones que aspiren" que Catalunya pugui culminar democràticament el procés que ha endegat a l'entorn del seu futur polític, que esperen que es resolgui "amb la creació d'un Estat propi". Per això Volem està clarament "a favor del dret a votar per assolir la independència de Catalunya". Els seus promotors manifesten en el manifestat fundacional que aquesta plataforma neix com un espai no partidista de reflexió, de difusió d'idees i de mobilització social dels sobiranistes d'esquerres.

Volem és una agrupació de gent "de tradició progressista" que aspira que la “la futura Catalunya independent" tingui un Parlament "plural políticament i socialment, però majoritàriament favorable a desplegar polítiques de progrés i d'igualtat" per fer una Catalunya "lliure, culta, pròspera, socialment justa i democràtica". El futur Estat propi per Catalunya ha d'anar acompanyat d'una regeneració democràtica "que planti cara als abusos, l'enquistament polític i la corrupció". Per això la plataforma vol contribuir al "redreçament ètic" de la política catalana.

Volem. Sobiranistes d’Esquerres també vol promoure la unitat política i social perquè "ara més que mai cal reforçar l'esperit unitari" amb l'objectiu de "mantenir viva la principal força de Catalunya: la unitat cívica i la unitat política". Els promotors d’aquesta iniciativa es proposen "construir ponts de diàleg" amb les institucions culturals, cíviques, socials i polítiques espanyoles per "fomentar la concòrdia i la fraternitat entre dos futurs Estats". Els integrants de la plataforma donen suport explícit al president de la Generalitat en la missió de representar els catalans "davant els embats de l'Estat contra el procés sobiranista". Al seu manifest fundacional Volem assegura que "fa confiança" a Artur Mas perquè "lideri la unitat sobiranista que reclama l'objectiu de poder fer la consulta i la culminació del procés cap a l'Estat propi". Actualment, s’han adherit a Volem, diverses persones, entre les quals destaquen importants representants del món de la cultura i antics polític provinents de l’àmbit socialista, socialdemòcrates, liberals d’esquerres o social-cristians.

Convicció i responsabilitat

El diàleg del president Mas amb Rubalcalba i Navarro ha estat una bona notícia. El diàleg en política és necessari ja que permet crear consens acostant punts de vista discrepants. A més, escoltar i parlar, independent de que s'arribin acords és un exemple de virtuts cíviques que eduquen la convivència. El diàleg institucional del president de la Generalitat, com abans havia fet amb Rajoy, situa el debat polític en un marc de raonabilitat i no de confrontació gestual. Sense la necessitat d'arribar a cap acord l'actitud dialogal situa l'estratègia política sota la protecció de la intel·ligència, tt i que des d'aquesta perspectiva la realitat quedi matisada pel do de l'oportunitat.

Tot polític coneix la duresa de l'exercici del realisme pràctic. Es el dilema plantejat pel sociòleg Max Weber quan fixava l'atenció en la tensió que es dóna entre l'ètica de la responsabilitat i l'ètica del convicció. Probablement el bon govern exigeix un exercici prudent i equilibrat de les dues perspectives ètiques. De tal manera que, tot i que el cor i el convenciment siguin a voltes impacients i exigents, la responsabilitat intervé per introduir la perspectiva de la plausibilitat. Això comporta que algunes decisions considerades justes i necessàries en una determinada conjuntura s'hagin de repensar perquè la realitat imposa altres lògiques. Per això el dogmatisme o la inflexibilitat són males conselleres del bon govern. Més aviat el governant ha de ser prudent en les seves afirmacions, estalviant contundències innecessàries o postures maximalistes. Els esdeveniments, les conjuntures visibles o submergides, imposen els seus ritmes que es manifesten en allò que es pot anomenar l'oportunitat política. Quan passi això forma part del bon govern la explicació clara, pedagògica i sincera. Buscant la bona comunicació i l'enteniment sense defugir admetre errors passats o decisions precipitades. Fer-ho ennobleix a qui ho fa.

El President Mas te raó, jo potser també

Ahir a les tertúlies de ràdio Estel, exercici pràctic de saber parlar i escolar, es comentà la situació econòmica, com no podia ser d’altre manera, i de manera especial les paraules del President Mas demanant als empresaris el seu compromís per tirar endavant el país. Les seves paraules eren sinceres, el Govern sòl no pot; necessita la cooperació activa de les persones que tenen capacitat d’iniciativa empresarial. Res a objectar. Perquè això és una estratègia de futur. Però,.... falta un tercer actor en el discurs del President: els bancs i aquelles persones que tenen els diners necessaris per invertir en els negocis productius. La sortida de la crisi és un tamboret de tres potes, però hi ha una molt coixa. Els que tenen els diners no els donen els empresaris perquè puguin crear riquesa. El diner està quiet, no circula.

Pot ser caldria incorporar en el debat polític algunes idees noves o insistir en algunes ja conegudes. Per exemple, si els que tenen els diners no es alliberen i això desestabilitza el país i ens empobreix, pot ser caldria pensar en algunes mesures reguladores del capital finançar més dures. No cal arribar a la nacionalització del sistema financer, però si resulta que algun banc o caixa necessiten tanta regulació de control i d’incentivació per invertir, pot ser si tindria sentit explorar la línia de la nacionalització. Una altra via creativa a explorar és estimular la inversió directa dels estalviadors als emprenedors a través del suport d’entitats públiques. Pot ser aquestes entitats haurien de ser capaces de propiciar l’encontra dels estalviadors amb els que tenen idees de negoci. Caldria educar a l’estalviador que, enlloc de buscar un rendiment segur en guardar els diners en el sistema financer podria buscar una seguretat similar, perquè està avalada per algun nivell de govern, amb els emprenedors dinàmics. Tot és possible, però cal tenir el coratge d’avançar per camins poc convencionals.