Alliberar-se del pecat

El pecat ens anul·la, per això ens hem d’alliberar del pecat “el nostre jo dominat pel pecat ha estat destruït perquè ja no siguem més esclaus del pecat. Els qui hem mort, hem estat alliberats del pecat” (Rm 6,6-7). Sant Pau segueix reflexionant sobre el pecat i diu: “ara, per tant, no deixeu regnar més el pecat en el vostre cos mortal, no us sotmeteu a les seves passions. No poseu els membres del vostre cos al servei del pecat com a instruments per a fer el mal; més aviat oferiu-vos a Déu com qui ha passat de mort a vida, i poseu els vostres membres al servei de Déu com a instruments per a fer el bé. El pecat ja no tindrà cap domini damunt vostre. Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia” (Rm 6,12-14).

El pecat empresona i bloqueja la capacitat de fer el bé. El pegat representa la negació del bé i aquesta actitud està present en el mateix cor de les persones. El mateix Sant Pau creu que les persones voldrien fer el bé “però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal. Si segueixo la raó, m'agrada de complir la llei de Déu, però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu. Que en sóc, de dissortat! ¿Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort? (Rm 7,21-25). La resposta de Sant Peu és Jesucrist el qual ha vençut la mort i el pecat.

Pecat i política

La política hauria de ser un acte d’amor que ens reconcilia amb Déu perquè ens ajuda a vèncer alguns dels pecats que ens allunya del seu amor. Considero que la política pels cristians hauria de ser un gran acte de reconciliació de la humanitat amb Déu. Es pot parlar sobre la política des de la vivència del pecat. La política ens ajuda a vèncer el pecat, tant aquell que es troba en el cor de les persones com el que s’expressa en la comunitat polític. Sentir-nos pecadors i assumir l’experiència de pecat un bon punt de partida per reflexionar sobre la política perquè els cristians tenim la la seguretat de que Jesús ha vençut el pecat i ens ha mostrat el camí a seguir “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,6).

El pecat, a més d’una negació de la relació personal amb Déu, també ha d’entendre’s com una negació de la relació amb als homes i a la comunitat. Pecar és adoptar uns comportaments o actituds que tenen conseqüències negatives perquè orienten a la persona cap el mal desviant-lo de les darreres finalitats, trenca l’harmonia interior i impedeix la plenitud personal. El pecat són iniciatives humanes que dificulten la salvació perquè neguen el pla salvífic de Déu i és un ruptura de la seva Aliança.

Pecat i perdó

El pecat està present en el món. Per això Déu ens demana tenir la voluntat de sotmetre el pecat. Quan Déu dialoga amb Caín li diu: “si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l'has de dominar” (Gn 4,7). Malgrat l’existència del pecat, que està present com a mal que espera temptar, Déu sempre salva tot i que també castiga. Dins del mal i de les situacions adverses; dins dels moments difícils Déu sempre perdona "Noé obtingué el favor de Déu" (Gn 6,8), "Déu salva per una aliança" (Gn 6,18). Però aquest Déu d'amor també castiga, per això castigà amb el diluvi; però dins d'aquest càstig (adversitat) Déu decidí salvar a Noé i perdonà "no tornaré mai més a maleir la terra" (Gn 8,21).

El pecat més gran és no estimar als germans. El gran pecat contra el germà és fer-li ma, emprar la violència contra ell. Després que Caín matés al seu germà Abel, Déu li pregunta "¿On és el teu germà?" (Gn 4,9). Aquesta pregunta ressona sempre en la consciència dels creients. La vida humana esdevé sagrada "demanaré compte de la vida de l'home a qualsevol germà seu" (Gn 9,5), "qui vessi la sang de l'home, per l'home serà vessada la seva sang; ja que a imatge de Déu ha fet Déu l'home" (Gn 9,5-6). La contundència de les paraules de Déu esdevenen un imperatiu impossible d’oblidar.

El pecat i la confessió avui

El pecat provoca refús i de la confessió ja no se’n parla. Hi ha mala premsa sobre el pecat en la societat actual. El relativisme s’ha imposat i ha arraconat el sentit del pecat en una societat on els referents morals estan desdibuixats. Tradicionalment s’entenia el pecat com una ofensa a Déu o un trencament de la vinculació de l’individu amb Déu. La tradició judeocristiana presenta el pecat, en termes generals, com l'allunyament de l'home de la voluntat de Déu. Sense noció de pecat, el sentit de la confessió es desdibuixa. Sense pecat la confessió perd sentit.

Molts catòlics no es confessen individualment. Alguns participen en actes penitencials, altres consideren que la confessió de cor forma part del sagrament de l’eucaristia. Considero que cal preguntar-se si és convenient renunciar a la confessió personal on el confessor ajuda a un individu a discernir si ha seguit la voluntat de Déu. De la mateixa manera que cal repensar avui el sentit del pecat, caldria trobar un model de confessió que ajudi a l’individu a ser comprés, perdonat i alliberat del pecat. La recuperació de la confessió personal permet revestir la misèria del pecat amb la misericòrdia de Déu.

Els pecats del cardenal Cañizares

Sé que sóc pecador, molts més del que voldria. Ho assumeixo i per això sovint entono el Miserere i demano perdó, i faig propòsit d’esmena. Admetre-ho em permet parlar dels pecats dels demés amb certa propietat, doncs abans de la palla en ull aliè sé reconèixer la biga en el meu ull. He dit tot això per parlar del cardenal Cañizares i la seva vigília per la unitat d’Espanya i, especialment, de la seva afirmació que Déu "vol la unitat, és el que li és grat, encara que ens obstinem a obrar el contrari, per raons que res tenen a veure amb l'Evangeli" i ha destacat que la seva homilia no era un acte polític, sinó d’afirmació de fe en Déu. El primer pecat que crec que ha comés el cardenal Cañizares es fer servir el nom de Déu en va. La doctrina catòlica explica que prendre el nom de Déu en va significa malgastar el nom de Déu, buidar-lo de sentit i banalitzar-lo. Cada cop que una persona esmenta sense sentit el nom de Déu vulnera el segon manament dels seus manaments. La tradició cristiana adverteix que els creients Déu no poden jurar en fals en nom del Senyor en fals perquè això és fer servir a Déu per donar suport a una mentida (Lv 19,12)

Amb tota la humilitat que em dóna saber-me pecador, m’atreveixo a afirmar que el cardenal Cañizares ha pecat al pensar que Déu vol la unitat d’Espanya. Segons les seves paraules en la homilia els cristians no es poden desentendre del que passa a Espanya: "qui s'atreviria a dir, assenyadament, que li és aliena a l'Església la situació delicada que travessem?, que no li importa? o que no ha de ficar-se en aquestes qüestions de la situació actual en la nostra pàtria?". Per això, continuà el cardenal Cañizares, “cal pregar uns pels altres, pregar per Espanya i la totalitat dels seus pobles i les seves gents i pregar com la major prova de caritat i proximitat nostra, com el millor que podem fer per tots aquells que formem aquest noble i gran poble d'Espanya gestat durant segles en unitat veritable". Francament, llegint el que va dir el cardenal arquebisbe de València no he pogut resistir la temptació d’evocar a dos altres cardenals de l’Església catòlica espanyola, el cardenal Pla y Deniel, y el cardenal Segura, per cert, dos eclesiàstics catalans que, en els anys 30 del segle passat, contra l’opinió d’un altre cardenal català, Vidal i Barraquer, aportaren part de la línia argumental per justificar el cop d’estat del general Franco. No crec que el pensament del cardenal Cañizares estigui massa allunyat d’aquells eclesiàstics que convertiren una guerra civil en una creuada a favor de la fe cristiana. 

Alliberar-se del pecat

El pecat ens anul·la, per això ens hem d’alliberar del pecat “el nostre jo dominat pel pecat ha estat destruït perquè ja no siguem més esclaus del pecat. Els qui hem mort, hem estat alliberats del pecat” (Rm 6,6-7). Sant Pau segueix reflexionant sobre el pecat i diu: “ara, per tant, no deixeu regnar més el pecat en el vostre cos mortal, no us sotmeteu a les seves passions. No poseu els membres del vostre cos al servei del pecat com a instruments per a fer el mal; més aviat oferiu-vos a Déu com qui ha passat de mort a vida, i poseu els vostres membres al servei de Déu com a instruments per a fer el bé. El pecat ja no tindrà cap domini damunt vostre. Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia” (Rm 6,12-14).

El pecat empresona i bloqueja la capacitat de fer el bé. El pegat representa la negació del bé i aquesta actitud està present en el mateix cor de les persones. El mateix Sant Pau creu que les persones voldrien fer el bé “però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal. Si segueixo la raó, m'agrada de complir la llei de Déu, però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu. Que en sóc, de dissortat! ¿Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort? (Rm 7,21-25). La resposta de Sant Peu és Jesucrist el qual ha vençut la mort i el pecat.

El compromís política dels cristians. 3 El pecat estructural

Moltes de les situacions de pecat són estructurals. “Les conseqüències del pecat alimenten les estructures de pecat. Aquestes tenen la seva arrel en el pecat personal i, per tant, estan sempre relacionades amb actes concrets de les persones, que les originen, les consoliden i les fan difícils d'eliminar. És així com s'enforteixen, es difonen, es converteixen en font d'altres pecats i condicionen la conducta dels homes. Es tracta de condicionaments i obstacles, que duren molt més que les accions realitzades en el breu arc de la vida d'un individu i que interfereixen també en el procés del desenvolupament dels pobles, el retard dels quals i lentitud han de ser jutjats també sota aquest aspecte. Les accions i les postures oposades a la voluntat de Déu i al bé del proïsme i les estructures que aquestes generen, semblen ser avui sobretot dues: « l'afany de guany exclusiu, d'una banda; i per una altra, la set de poder, amb el propòsit d'imposar als altres la pròpia voluntat. A cadascuna d'aquestes actituds es podria afegir, per caracteritzar-les encara millor, l'expressió: ¿a qualsevol preu?” (Compendi de la Doctrina Social nº 119)

Ningú posa en dubte que cal una salvació personal. La persona té necessitat d’una salvació interior perquè hi ha pecat en el seu cor. Però el pecat personal no està separat, desvinculat, del pecat més estructural, les anomenades situacions de pecat. La causa de Jesús situa l’amor al proïsme en clau històrica. L’amor al proïsme té dimensió social. En el Compendi de la Doctrina Social es diu “la universalitat i integritat de la salvació oferta en Jesucrist, fan inseparable el nexe entre la relació que la persona està anomenada a tenir amb Déu i la responsabilitat enfront del proïsme, en cada situació històrica concreta” (Compendi de la Doctrina Social nº 40).

Feblesa humana

Al situar-nos davant del misteri de Déu descobrim l’enorme feblesa humana. Les persones som febles. Descobrir-ho i assumir-ho és el primer pas per poder fruir de l’amor de Déu. La feblesa ens fa més necessitats de la seva salvació. Assumir els propis pecats és pregar des d’aquesta feblesa. Així reconeixem que necessitem ser salvats perquè nosaltres sols no podem fer-ho. No podem tenir l’arrogància de Pere quan diu que mai negarà a Jesús, perquè el negà. La mirada de Jesús a Pere després de les seves negació és la mirada que ens permet sentir-nos febles davant de les falses seguretats.

Necessitem el perdó perquè tot sovint caiem en la temptació de la prepotència. Fins i tot podem fabricar-nos ídols per defugir la mirada de Déu. En altres ocasions arribem a creure que podem ser com Déu. Aquest és un dels pecats més grans. Ho recitem en el salm 50 “contra tu, contra tu sol he pecat” i el precursor, Joan Baptista ens ho recorda clarament en l’evangeli de Joan: “ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel” (Jo 3,27). La força humana és limitada als ulls de Déu. Per això ens cal acudir a la pregària implorant la misericòrdia de Déu “"Déu ajude'm” perquè “mira que en sóc, d'infeliç i dissortat; lleva'm tots els meus pecats” (Sl 25,18).

Tinc sempre present el meu pecat

El pecat no és una experiència, o una realitat, aliena a la vida personal. Si reflexionem sobre situacions viscudes ens poden adonar que hi ha una pecat que és personal i ha estat possible per les pròpies complicitats d’un mateix. ¿Quines són les complicitats personals en el pecat?. Si s’observo la meva vida probablement descobriré situacions en les quals he fet un forat per el qual ha entrat el pecat. Cal mirar allí on es desenvolupa la meva vida: en les activitats, en les persones i en els ambients per descobrir en cada una d’elles com el pecat s’ha pogut fer-hi present.

En aquesta anàlisi cal fer intervenir: a) la memòria perquè ella és acollidora de la realitat; b) l'enteniment perquè m’ajuda a penetrar la realitat anterior per comprendre la seva significació; c) la voluntat i afecte per deixar-se impactar per l'amor de Déu. Perquè sé que Déu perdona malgrat em meu pecat (Rm 8). D’aquesta manera obro la meva vida a la presència de Déu i el pecat personal és sentit més profundament i contrastat amb la misericòrdia de Déu.

Cal experimentar la sensació de sentir-se pecador i adonar-se que la vida és també gràcia. A més experiència de Déu més experiència del pecat, i al inrevés. En aquest sentit, la lectura i meditació del salm 51 (Miserere) aporta algunes respostes que ajuden a entendre el sentiment de percebre’s pecador.

El mal i el pecat

En el món hi mal. És evident que hi ha situacions en les quals el mal fa esquinça el cor perquè produeix sofriment. Recordo dels exercicis de Sant Ignasi una reflexió interessant sobre el mal. Anava en aquests termes. Cal prendre consciència i avorrir el mal en la seva estructura interna. Existeixen tres nivells del mal: a) el mal com a com a decisió voluntària. Jo peco perquè vull fer tal cosa que sé que és pecat; b) com actitud personal. Existeixen una sèrie d’actituds personals que sense ésser pecaminoses en sí, predisposen cap el pecat i es troben en l'arrel de molts pecats: l’egoisme, el personalisme, l'individualisme,etc...; i c) el món. Existeixen en l’entorn molts valors socials que són antievangèlics i que, encara que sigui inconscientment, m'influencien per pecar. Cal prendre consciència d'aquests tres nivells, avorrir el pecat i a continuació rebutjar-lo. Es fer allò que deia Sant Pau a Rm 12,9 “fugiu del mal, abraceu-vos al bé”

Aquest tres nivells del mal estimulen a desenvolupar un triple diàleg personal: a) Un millor coneixement dels meus pecats, identificant-los per tal de poder-los avorrir i rebutjar; b) Un coneixement de les meves actituds que poden afavorir el mal; i c) Un coneixement dels valors de l'entorn i com m'influencien per pecar.

Aquests tres nivells i les tres gràcies es troben identificats en la paràbola del sembrador (Mt13, 18-23). a) Es pot sembrar arran del camí. Déu sembra la paraula però el Maligne se l'emporta. Es el pecar sabent que es peca; b) es pot sembrar en lloc pedregós. La paraula s'acull, amb goig, però com que no hi ha arrel, és de curta durada, de seguida es perd. Els nostres valors propicis al pecat fan perdre la paraula; c) es pot sembrar entre cards. La paraula s'escolta però el desfici del món i la seducció de les riqueses l’ofeguen. Els valors del món ens empenyen al pecat.; d) Es pot sembrar en bona terra. Es qui escolta la paraula, la comprèn i dóna fruit.