Una mirada gràfica a la visita del cardenal Bertone

Foto El País 26 abril 2010

Els diaris ho són tot menys càndids alhora de tractar la informació. Aquests dies he seguit amb interès la manera com els medis escrits presentaven la informació de la visita del cardenal Bertone a Barcelona. He quedat sorprès al veure algunes de les imatges gràfiques d'aquesta visita. He escollit algunes de les que m'han fet reflexionar sobre la possible no ingenuïtat dels medis. Un diari, El País del dilluns 26 d'abril, convida a associar l'entrada del cardenal Bertone a Santa Maria del Mar i la seva salutació al President José Montilla a la festivitat i alegria de la Fèria d’Abril, mostra del tipisme folklore, i a un espectacle controvertit com són les curses de braus. Resulta estrany aquesta grafisme a doble pàgina proposat pel diari El País. El cardenal Bertone, el President José Montilla, la Feria d'abril i els braus.

Foto El Periódico 27 abril 2010


Foto ABC 27 abril 2010

Foto La Razón 27 abril 2010

Les altres fotos, publicades el dimarts 27 d’abril, corresponen recullen l’entrada del cardenal Bertone al Palau de la Generalitat de Catalunya acompanyat del President José Montilla el dilluns 26 d’abril al matí. Aquí la curiositat està en alguns dels peus de les fotos. Cadascú ho interpreta des de la seva peculiar visió de la realitat.

Foto La Vanguardia 27 abril 2010

El diari La Vanguardia també té la seva particular mirada sobre els mateixos fets. El que era notícia comuna en la majoria dels diaris, el diari La Vanguardia li dóna un altre tractament gràfic. Si bé la crònica escrita de La Vanguardia ha estat excel·lent, tant la seva editorial com la crònica dels fets com l’article de l’Antoni Puigverd m’han agradat molt, no puc dir el mateix de les imatges gràfiques. Em pregunto, què és més noticia, l’anada del cardenal Bertone a la catedral o la seva entrada a la seu del govern català rebent tots els honors propis de la seva condició. Penso que aquest gest, en aquests moments de turbulències i critiques que cauen damunt de l’Església catòlica, és més rellevant que les imatges gràfiques fetes servir per il·lustrar el que havia fet el cardenal Bertone dilluns al matí. A més, si la crònica gràfica del matí recull altres entrevistes del cardenal Bertone, ¿per què no ensenyar la rebuda que el govern de Catalunya dispensava al màxim col·laborador de Benet XVI?. En aquest cas, em dóna la impressió de que La Vanguardia ha fet una editorial de contingut polític en el tractament gràfic.

En aquest punt, després de totes aquestes imatges, penso que cal que els lectors dels diarismereixen ser informats, a més de les cròniques escrites, també amb més equanimitat a través del tractament gràfic de les notícies.

El virolai del cardenal Bertone i el lideratge eclesial

Avui el cardenal Tarcisio Bertone ha deixat Catalunya. Ben segur que els seus records estan forjats per les múltiples mostres d’afecte i consideració que ha rebut com a membre rellevant de l’Església catòlica durant aquests dies. També ell deixa profunds sentiments d'alegria i orgull. Serà difícil oblidar la imatge d’ahir quan el cardenal Bertone espontàniament entonà i dirigí el cant del Virolai en la vetlla de la Mare de Déu de Montserrat. Però ara, el que toca, el que cal, és reconduir tot el bé que el cardenal Bertone ha deixat en aquests intensos dies en que ha estat a Catalunya en forma d’un lideratge eclesial sòlid. La societat política i civil catalana ha transmès un missatge contundent: hi ha una important deferència pel que és i representa l’Església catòlica a Catalunya. No és cap anècdota l’acolliment i tractament que el govern de la Generalitat, amb el seu President al cap, han dispensat al cardenal Bertone durant aquests dies. Això és una oportunitat per aquest lideratge.

L’èxit de la visita del cardenal Bertone és el resultat, primer, d’un treball pacient i continuat de bona part dels d’eclesiàstics catalans, de dins i fora de Catalunya, i, en segon terme, del respecte que els dirigents polítics i socials catalans tenen per l’Església. Aquesta doble dimensió ha permès consolidar un model de relació entre l’Església catòlica i les institucions polítiques basat en la independència i la laïcitat institucional, la mútua comprensió, la col·laboració i l’aposta per uns valors compartits. Aquest model, s’ha mantingut ferm tot i les pressions rebudes pels bisbes catalans en més d’una ocasió per part d’alguns membres destacats de l’episcopat espanyol. No ha passat desapercebuda, per exemple, la reiterada absència del President de la Conferència Episcopal Espanyola, en dos dels actes més rellevants de l’Església catòlica catalana en els darrers mesos: les beatificacions de mossèn Josep Samsó i del pare Josep Tous.

Diverses persones, unes des de l’àmbit eclesial i altres des de l’esfera política, han contribuït, des de fa temps, a definir un estil particular de relació de l’església catalana amb la societat. Per la seva part, l’Església catòlica catalana no ha amagat mai la seva vocació romana. Les institucions polítiques catalanes han reiterat, en múltiples ocasions, la importància dels valors cristians per la humanització de la societat. Res d’això ha passat desapercebut a les autoritats vaticanes. Aquesta visió oberta ha donat els seus fruïts. El més evident és la presència a Catalunya, en molt poc temps, de persones tant rellevants en el govern del Vaticà com el cardenal Bertone, els arquebisbes Amato i Ravasi, i la propera visita del mateix Benet XVI. Abans, altres personalitats, com els cardenals Herranz, Sandri, Kasper, Rylko (quan era arquebisbe) i l’arquebisbe Celli, havien estat també a Catalunya. Les institucions polítiques catalanes han comprés i ajudat en tot moment els passos que donava l’Església catòlica catalana per mantenir el seu to dialogant i col·laborador.

Ara, en un ràpid balanç de la visita del cardenal Bertone, es pot afirmar que l’Església catòlica catalana ha consolidat un perfil institucional propi, lluny del model que es semblava imposar com únic possible des dels responsables de la Conferència Episcopal Espanyola. De la mateixa manera que Espanya és una realitat plural amb importants asimetries polítiques que cal respectar, el mateix pot dir-se de l’Església catòlica. A Catalunya, el treball pacient i discret d’algunes persones, eclesiàstics i laics, ha fet que la sempre prudent cúria vaticana entengués que a Espanya és possible, i a voltes necessari, un altre model de relació entre l’església i societat molt diferent al que semblava imperar en els últims anys. I que aquest model, en lloc de provocar desercions o desafeccions eclesials, recupera nous espais de vida eclesial i rep la valoració positiva per part de la societat. Per això no és cap casualitat la deferència continuada que el Vaticà està tenint amb l’Església catòlica catalana. Aquest és el camí a seguir.

Certament que el camí a seguir és el que s’ha expressat aquests dies. Especialment perquè a l’horitzó hi ha, ni més ni menys, la visita de Benet XVI al mes de novembre. Aquesta ha de ser un nou èxit. La propera trobada mundial de pregària de la comunitat de Sant Egidi a Barcelona el proper mes d'octubre serà una bona ocasió per demostrar la capacitat de la societat catalana per preparar aquests tipus d’actes. Per això cal començar a preparar bé aquests esdeveniments. Es moment de sumar esforços eclesials i polítics perquè Benet XVI copsi el vigor de la realitat catalana en totes les seves dimensions. La mateixa consideració es aplicable als líders polítics i religiosos que vindran per la trobada de Sant Egidi. Cal convocar i unir voluntats, sense por i amb decisió. L’èxit depèn de la capacitat d’articular grans complicitats al voltant de la visita del Papa. Serà el moment també de construir estratègies que vagin més enllà de la visita. Perquè seran aquestes decisions les que permetran transformar les sensacions i emocions d’un dia en un projecte eclesial i social. De nou, els temps eclesials consoliden les visions de llarga volada. Ben segur que, com en altres ocasions, la unió de voluntats pacients assegurarà l’arribada a bon port.

Mare de Déu de Montserrat

El 27 d’abril és la festa de la Mare de Déu de Montserrat. La gran festa de Montserrat, Montserrat, el monestir, el santuari i la muntanya són unes realitats prou conegudes pels catalans, però cada persona les percep des de les seves pròpies vivències. Les mirades de Montserrat són plurals i diverses.

Montserrat és una realitat viva construïda sobre les evocacions i advocacions de molts catalans. Perquè el que és Montserrat emergeix del record i el present de les persones que al llarg dels anys han estimat i preservat la devoció montserratina. Part de la història d’aquest indret és també memòria de la mil·lenària comunitat benedictina que ha fet d’aquesta muntanya casa seva. Montserrat també forma part de la vida dels pobles que viuen al peu de la muntanya i han viscut de la seva terra.

Montserrat és el que els ulls veuen i el que els cors senten. Montserrat és un santuari de fe. Montserrat és la Moreneta. Montserrat és un espai de sentiments i emocions. Montserrat són els habitants dels municipis que tenen el massís retallat en el seu cel. Montserrat són els homes i dones que treballen perquè aquest paisatge sigui estimat. Montserrat són els monjos de Santa Maria que lloen a la Mare de Déu i les Monges de Sant Benet. La basílica de Montserrat s’omple cada dia de música que acompanyen els cants dels seus visitants en la lloança a la Verge. Música ara potenciada pel nou orgue resultat de generosa aportació de moltes institucions i persones. Gràcies a la seva generositat, la lloança de la comunitat serà plena i sonora, expressió dels joiós esclat dels cors. Montserrat és cultura construïda dia a dia des de l’escriptori monàstic o dels obradors dels seus monestirs. Montserrat és poesia en pedres vives.

Montserrat són moltes mirades a l’exterior i a l’interior. Montserrat és una invitació a la contemplació de la lluminositat del silenci. Montserrat són els seus senders forjats pels anys per persones que treballaven aquesta terra convertits ara en senders que porten al peu de les agulles mil·lenàries. Montserrat és respecte per una muntanya que és estimada. Montserrat és acolliment al qui hi peregrinen per trobar consol. Montserrat són monestirs plens d’esperança i fidels al servei del poble català. Montserrat és el que foren i són els cenobis de Santa Cecília, Santa Maria i Sant Benet.

Montserrat és diàleg i convivència entre la muntanya i el santuari. Aquesta realitat transcendeix la mirada. Montserrat és de tots. Montserrat és un conjunt de vivències, sentiments i emocions transmesos al llarg dels anys. Per això, avui, dia de la Mare de Déu, cal renovar el compromís d’estimar i preservar aquest monestir, aquest santuari i aquesta muntanya perquè les futures generacions puguin fruir d’aquest lloc tan singular de Catalunya. En aquesta festivitat de la Mare de Déu encara són presents les paraules pronunciades pel cardenal Tarcisio Bertone en el concert inaugural del nou orgue: “humanisme i cristianisme es donen les mans per pacificar el cor de les persones i millorar el món on vivim”. Excel·lents paraules per resumir el compromís cristià i social que molts catalans cristians trobem en la comunitat benedictina de Montserrat.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel

L’església catalana: catòlica, apostòlica i romana

El cardenal Lluís Martínez Sistach, en l’homilia de la missa de Sant Jordi a la capella del Palau de la Generalitat, digué que el catolicisme català ha tingut sempre una noció especial de que la catolicitat passava per Roma. Per això, el credo popular cantat en la majora d’esglésies a Catalunya, el credo musicat pel mestre Romeu, afirma la romanitat de l’església. Avui, a Santa Maria del Mar i després a Montserrat, el cardenal Tarcisio Bertone ha pogut comprovar la realitat viva de l’església a Catalunya i la consideració que la societat catalana sent per aquesta. Davant les turbulències que afecten a l’església catòlica, tal com digué el cardenal Bertone, l’església catalana, en boca del cardenal Lluís Martínez Sistach, ha renovat la seva fidelitat a Benet XVI. Un gest similar ha fet la societat catalana encapçalada pel President de la Generalitat i els principals líders polítics que han fet costat a l’església catòlica en l’acte de beatificació del caputxí Josep Tous. Home sant i digne d’admiració perquè la seva acció pastoral i educativa foren una proposta avançada en el seu temps. El seu testimoniatge aporta uns valors que continuen essent vàlids avui i, de manera particular, són útils per sobrepassar les turbulències esmentades pel cardenal Bertone.

A la tarda, a Montserrat, en un àmbit diferent, el govern de la Generalitat ha estat present també a través del seu President, els consellers Castells i Nadal. A més, també hi eren les diputades Manuela de Madre i Glòria Renom, la subdelegada del Govern de l’Estat, Montserrat García, la Directora General d’Afers Religiosos, Montserrat Coll i l’expresident Pasqual Maragall. A més del President de la Diputació de Barcelona i els alcaldes de Monistrol de Montserrat, Marganell i l'alcaldessa de Collbató. Fou comentada la significativa l’absència d’altres líders i dirigents polítics. També en aquest ocasió, la plural societat catalana, aplegada per la festivitat del primer concert públic del nou orgue de Montserrat, ha estat present al costat de l’Abat de Montserrat que havia convidat al cardenal Bertone a presidir aquesta efemèride. A Montserrat, com el matí ho havia fet a Santa Maria del Mar, el cardenal Bertone ha fet servir el català durant bastant estona. Es nota que la seva relació constant i fluïda amb la realitat eclesial catalana l’ha fet sensible al sentiment i a la identitat d’aquesta església. El mateix cardenal Bertone ha expressat que molt sovint quan al vespres es retira a les seves estàncies a treballar, l’acompanya la música de l’escolania de Montserrat. De les paraules del cardenal Bertone a Montserrat retinc les següents: "Humanisme i cristianisme es donen les mans per millorar el món on vivim”.

El dilluns el cardenal Bertone serà rebut pel President José Montilla al Palau de la Generalitat. Aquest gest demostra la finezza de la diplomàcia vaticana que sap diferenciar els plans diferents en els quals es mou la realitat política i l’eclesial. De la mateixa manera que el cardenal Agostino Casaroli a l’any 1985 rebé la consideració del poble català a través del President Pujol, tal com expressen les actes d’aquell esdeveniment, aquest dilluns el President José Montilla tindrà ocasió d’adreçar-se, des de la seu institucional del govern dels catalans, a la persona que és un dels col·laboradors més estret del papa Benet XVI i que té sota la seva responsabilitat la relació del Vaticà amb els estats i la governança de l’Església catòlica. És un acte de reconeixement del President a l’Església catòlica i, de manera particular, a l’església catalana. En moments com aquests, en els quals les relacions humanes són bons canals per expressar afectes, creences, valors i estima el Secretari d’Estat del Vaticà, podrà apreciar com a Catalunya, el seu govern, les seves institucions i la societat catalana en general, mantenen una relació de respecte i consideració amb l’Església catòlica especialment en uns moments d’incerteses, neguits i turbulències. Santa Maria del Mar el diumenge al matí i Montserrat el diumenge a la tarda han estat una primera expressió d’aquest respecte i consideració, de la mateixa manera com ha pogut apreciar l’expressió de la identitat singular de l’església catalana.