Junts podem si compartim

El bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, va dir ahir en la inauguració de la reflexió “Les veus de l’església en temps de crisi” promoguda conjuntament per la Fundació Joan Maragall i Càrites, unes paraules sensates per sentir-nos esperançats en la sortida de l’actual crisi econòmica i financera. Reclamà adoptar solucions concretes fonamentades en la virtud del compartir. La paràbola del bon samarità és un exemple clar del que cal fer avui. Els verbs de la paràbola són una bona proposta d’actuació per tots nosaltres: “va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: -- Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més” (Lc 10,33-35). Tots són verbs actius que porten a la compassió envers a qui pateix. El bon samarità no es desentengué de la injustícia i ens senyà com la lluita per la justícia ha de ser activa i operativa. De forma semblant parlà sant Agustí quan afirmà “el cristià que dóna un tros de pa al que passa fam, realitza una obra de misericòrdia; però el qui la fa innecessària, i suprimeix las causes que donen origen a la injustícia lluita de manera molt més eficaç pel triomf pasqual”. Aquesta és la nostra responsabilitat.

Els cristians davant la injustícia hem de tenir aquestes actituds. Hem de ser compassius, misericordiosos, hem d’indignar-nos, discernir les bones soluciones i aplicar-les. Cal saber trobar en la perifèria de la societat, tal com proposà el papa Francesc, les noves i velles formes de pobresa, marginació i exclusió social. No podem ser-ne indiferents, perquè som portadors de l’esperança de salvació. Déu és compadí del dolor i de l’opressió de la humanitat: “He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo” (Ex 3,7-8). Hem de confiar que aquest gest de Déu no és en va perquè ens sentim acompanyats constantment per Ell. Podem experimentar el sentiment d’incapacitat o desànim davant dels immensos problemes de la societat, però no podem sentir-nos sols perquè Déu està amb nosaltres. Quan Moisés dubtà de les seves possibilitats si podria alliberar als israelites d’Egipte, Déu respongué “Jo sóc amb tu”(Ex 3,12). Des d’aquesta confiança els cristians, tal com proposà el bisbe Sebastià, hem d’acollir els pobres i ser agents d’una nova economia basada en el compartir i en el do.

Testimoniar la caritat

He tingut l’oportunitat, tot un privilegi, de participar en un recés organitzat per la Fundació Centesimus Annus i dirigit per l’arquebisbe Carlo Maria Celli (President del Pontifici Consell de les Comunicacions Socials) i el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull. El tema de l’encontre era contemplar, meditar i entreveure propostes de compromís personal en l’àmbit social. Entre altres coses, algunes de les quals espero comentar en els propers dies, s’ha parlat del risc que poden tenir alguns cristians de ser ingenus alhora d’entendre la projecció social de l’església. Per il·lustrar aquesta qüestió l’arquebisbe Celli ha tret a col·lació les recents paraules del cantant italià Adriano Cellentano demanant el tancament d’alguns medis de l’església del seu país perquè no parlen prou del Paradís. Segons el cantant, aquests medis dediquen masses planes a parlar de temes polítics.

Monsenyor Celli ha reconegut que Celentano potser tenia raó, perquè cal parlar més de Déu, però també cal fer referència a les qüestions socials. La fe madura transita de la contemplació de Déu a l’acció social formant una sola unitat que deriva de l’amor entès com a Àgape. La narració evangèlica de la Transfiguració serveix per il·lustrar aquesta doble dimensió de la fe. Jesús se’n porta a tres deixebles a una muntanya alta. Allí, una ombra de núvol, símbol de la presència de Déu, els envolta. Llavors es sent la veu de Déu que revela qui és Jesús. És un moment d’intensa vivència interior del misteri diví que s’apropa a l’experiència dels deixebles. Quant aquest es troben embadalits en la seva experiència apareix Jesús sol. Llavors l’evangelista relata “mentre baixaven de la muntanya”. Es de suposar que el mateix Jesús convidà a emprendre el camí de tornada. La baixada de la muntanya, lloc on la tradició bíblica situa la revelació de Déu, s’ha d’interpretar com el retorn al món a continuar, a través de la caritat, l’experiència interior del trobament amb Déu. El descens és el caminar de la humanitat per situar l’experiència espiritual en la història. Per això, tota paraula sobre Déu, és també la proclamació del seu amor i, gràcies a Jesús que és l’amor de Déu encarnat en la història, el testimoni de la caritat obrant a favor de la justícia i de la dignitat humana.

Per seguir endavant: la recerca de l'acció comuna

Més d’un cop ens cauen a les mans documents extraordinaris que, per alguna raó, han passat bastant desapercebuts. Això és el que m’ha succeït amb el document Costos humans i reptes morals d’una economia trencada escrit per monsenyor Stephen E.Blaire bisbe de Stockton, Estats Units. Aquest bisbe és el president del Comitè de Justícia Nacional i Desenvolupament Humà i el presentà a la Conferència de Bisbes Catòlics dels Estats Units. He conegut aquest document gràcies al bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Tatavull, que el presentà en la darrera reunió de la fundació pontifícia Centesimus Annus. El document està estructurat segons l’esquema tradicional de veure la situació, jutjar el que passa i proposar un conjunt d’actuacions. En la part propositiva hi ha un apartat titulat: per seguir endavant: la recerca de l'acció comuna. Pel seu interès reprodueixo íntegrament tot aquest apartat. Són una sèrie de propostes de criteris i valors que poden ajudar a formar el judici moral sobre com actuar en el camp polític en aquests moments de crisi.

“Algunes vegades els problemes econòmics ens treuen el pitjor de nosaltres. La incertesa i la por ens obliguen a lluitar pels nostres interessos personals i a preservar els nostres avantatges. En la política i en l'economia sol obtenir-se profit de les excessives crítiques i acusacions als altres i a les seves accions. Hem vist esforços per limitar o abolir elements de la negociació col·lectiva i restringir les funcions dels treballadors i els seus sindicats. Alguns demonitzen al mercat o al govern com la font de tots els nostres problemes econòmics. Els immigrants han estat culpats injustament per alguns dels problemes econòmics actuals. Massa sovint, les veus més fortes reben l'atenció i es produeix el cercle viciós predictible de culpa i evasió, però hi ha poques accions eficaces dirigides a resoldre els problemes fonamentals.

Existeix una altra manera de respondre a la difícil situació en què ens trobem. Podem comprendre i actuar com a part d'una sola economia, una sola nació i una sola família humana. Podem reconèixer la nostra responsabilitat per les accions - grans o petites - amb les quals hem contribuït a aquesta crisi. Podem assumir la responsabilitat de treballar units per superar l'estancament econòmic i tot el que ve amb ell. Podem respectar clarament la legitimitat i les funcions dels altres en la vida econòmica: comercial i laboral, del sector privat i públic, d'institucions amb i sense finalitats de lucre, religioses i acadèmiques, de la comunitat i del govern. Podem evitar qüestionar les intencions dels altres. Podem defensar els nostres principis i prioritats amb convicció, integritat, cortesia i respecte pels altres. Podem buscar punts en comú i aspirar al ben comú. Podem animar a totes les institucions en la nostra societat al fet que treballin juntes per reduir la desocupació, promoure el creixement econòmic, superar la pobresa, augmentar la prosperitat, arribar a un acord i fer els sacrificis necessaris per començar a guarir nostra fallida economia.

La serietat i el perill de la situació econòmica actual exigeixen un compromís de tots els sectors per unir-se, idear i reconstruir una economia més forta que garanteixi la dignitat de tots, especialment oferint oportunitats laborals. Cap entitat pot salvar l'economia per si sola, i totes les institucions han d'anar més enllà dels seus interessos particulars. Per poder prendre mesures coordinades i de conjunt, s'han d'obrir o enfortir línies de diàleg entre els governants, empresaris, sindicats, inversors, entitats financeres, institucions educatives i sanitàries, filantropes, comunitats religioses, aturats i els qui viuen en la pobresa, de manera que es pugui establir una base comuna per buscar el ben comú en la vida econòmica. Com han dit moltes vegades els bisbes catòlics: “La conducta catòlica és reconèixer el rol essencial i les responsabilitats complementàries de les famílies, les comunitats, el mercat i el govern per treballar junts en la superació de la pobresa i el foment de la dignitat humana”

Vosaltres sou els meus amics

“Vosaltres sou els meus amics” (Jn 15,14). Aquest breu fragment de l’evangeli de sant Joan és el lema episcopal del nou bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Sebastià Taltavull. Aquest matí, a la catedral de Barcelona, en una magnífica cerimònia com ha remarcat el nunci Mons. Manuel Monteiro de Castro, ha estat ordenat bisbe auxiliar Mons. Sebastià Taltavull. En les seves primeres paraules de salutació a la diòcesi el nou bisbe ha donat prous pistes per entendre el sentit del seu lema episcopal.

El bisbe Sebastià ha accentuat la seva vocació pastoral. Ha vingut a servir, no a ser servit. Per això ha escollit un fragment de l’evangeli de sant Joan. Tot el tros de l’evangeli on hi ha el lema episcopal del nou bisbe és un elogi de l’amor sense límits. És un motiu d’esperança que el bisbe Sebastià hagi triat aquest fragment com a lema episcopal. Perquè accentua que el seu ministeri està orientat a fer operatiu l’amor a través de la seva activitat com a pastor, ple d’il·lusió i confiança, ha afegit el nou bisbe. Il·lusió per evangelitzar la societat i confiança perquè es troba en mans de Déu per dur el seu ministeri.

El nou bisbe sap molt bé quin és el seu lloc dins de l’espai eclesial. Ho ha manifestat públicament. Com a bisbe, ha proclamat la seva total comunió amb el cardenal Lluís Martínez Sistach per servir a l’església de Barcelona. Sempre amb afecte i respecta pel Sant Pare, com a germà de la resta de bisbes catalans i dins de l’església espanyola, àmpliament representada en la seva cerimònia d’ordinació. El bisbe Sebastià ha manifestat que vol que l’amistat, el treball i l’oració presideixin el seu compromís episcopal que vol exercir-lo amb humiliat. Per fer-ho ha demanat que Déu li doni la saviesa, aquella que permet entendre el verdader significat del lavatori de peus de Jesús.

Avui ha estat un gran dia per la diòcesi de Barcelona. L’àmplia representació de la realitat social i política de la societat barcelonina i catalana, donen fe de l’esperança i il·lusió compartida que aporta el nou bisbe Sebastià Taltavull.

Benvingut bisbe Sebastià

Ha estat una notícia molt esperada: el Papa Benet XVI ha nomenat a mossèn Sebastià Taltavull ha estat nomenat bisbe auxiliar de Barcelona. És una molt bona notícia. Com a membre de la diòcesi de Barcelona prego perquè el bisbe Sebastià trobi l’acolliment i amistat necessaris per desenvolupar el seu treball de pastor. També prego perquè pugui dur a bon port el que ha manifestat en les seves primeres paraules com a bisbe auxiliar: “(realitzar) units i a l’estil de Jesús la missió que ens ha encomanat de fer viu i present el seu Evangeli en tots els àmbits d’aquesta nostra, qu és el món que Déu estima, per tal de ser-ne els seus testimonis fidels” .

Gràcies a l'eficiència d'en Jordi Llisterri podem veure l'acte de presentació del nou bisbe en el següent video.