Josep Maria Torras Homet

Avui és un dia trist, en el cas que puguin haver-hi dies més tristos dels que estem vivint. Aquest dimecres 6 de maig de 2020 s’ha mort l’escalador Josep Maria Torras Homet. Un artista de l’escalada montserratina. Han estat 94 anys de vida intensa i feliç. En Josep Barberà, una altra llegenda montserratina, el definí com “un dels homes que més ha recorregut les roques montserratines”. Com han dit alguns dels grans escaladors vius, Armand Ballart, “s’ha mort un dels gran” o en Manuel Punsola “ens ha deixat un mestre, un amic per a molts i una icona irrepetible del nostre Alpinisme”. En Josep Maria, amb el seu amic Joan Nubiola, formaren la cordada mítica montserratina Torras-Nubiola, autora de moltes primeres ascensions dels cims més emblemàtics de Montserrat. Com molt bé ha escrit en Manuel Punsola “ni un mot mes, tan sols les estrofes, l'elegia del poeta, per en Josep Maria Torras i Homet”. Només un record viu. La seva mort no ha tingut cap menció en les notícies del dia. Això sí, han informat de la mort d’un cantant americà força desconegut pel gran públic. Tanta ignorància comunicativa resulta preocupant i dol.

Vaig conèixer en Josep Maria en una trobada del grup Cavall Bernat i anàrem coincidint alguns cops després en noves trobades o en actes relacionats amb l’alpinisme. Després d’un temps de no tenir-hi relació vaig parlar amb en Josep Maria varis vegades arran d’una nota que estava preparant sobre el Timbaler del Bruc i el Timbal on ell, juntament amb el seu gran amic Joan Nubiola, tenien una singular via oberta l’any 1951 que complementa l’enginyosa via de la xemeneia dels germans Estorach i Navarro feta l’any 1949. A partir de la primera trucada parlàrem en diverses ocasions perquè era un pou d’informació inesgotable. La darrera trucada fou el 6 de març per agrair-li uns fulls que m’havia enviat i concertar una trobada. Guardo el sobre, mida quartilla escrit amb màquina d’escriure antiga i de forma pulcre, com un tresor. Li havia demanat diversos aclariments sobre algunes ascensions i em va respondre generosament. La informació sobre les primeres agulles ocupa vàries pàgines. Lamentablement, pocs dies després la pandèmia ens confinà, ell a Castellar del Vallès i jo a Barcelona, i tots els plans s’anaren en orris.

En Josep Maria tenia anècdotes incommensurables. Pot ser la mes curiosa, que ell explicava amb tota la vehemència del món, fou l’ascensió en solitari a l’agulla Lluís Estasen d’Ecos el 4 de maig de 1952. A l’arribar el cim, tot content per haver fet el que pensava que era la primera ascensió a aquest agulla, trobà el pedró del cim una tarja de visita de Lluís Estasen amb la data del 6 de març de 1927. Per això, decidí  batejar aquesta agulla, fins aquells moments sense nom, com agulla Lluís Estasen. També comentava tot rient l’anècdota prou coneguda que ni ell ni en Nubiola mai compraven el bitllet de tren que els duia a Montserrat, i corrien els vagons amunt i avall per escapolir-se del revisor i això els servia d'escalfament abans d’escalar.

La irreparable mort se’ns ha endut un gran home, ple de vida i de lleialtat. Segur que en aquest moment de la seva partença els cims coronats de Montserrat cantaran la seva desaparició i les rialles de Joan Nubiola, allà on es trobi, acolliran el seu esperit que perdurarà per sempre en la memòria dels seus amics. I en aquest lloc imaginari on record és inesgotable retrobarà els seus vells companys de cordada: l’Ignasi Capeta i en Joan Nubiola. Tots tres, astuts creadors de les mítiques ascensions de les CNT, tornaran a encimbellar-se per cada una de les agulles del país del més enllà i des dels cims de cadascuna d’elles reviuran els records de les seves cordades.

Preguem pels monestirs de Montserrat

En moments de por, d’una immensa incertesa que ens condueix al desconsol, s’agreix sentir l’escalf humà. S’agreix  saber que hi ha persones solidàries amb la dissort que estan passant moltes homes i dones del nostre país greument infectats pel Covid-19. Fa pocs dies les xarxes socials difongueren un vídeo del pare Abat de Santa Maria de Montserrat pregant la intersecció de la Mare de Déu per guarir-nos de la pandèmia del Covid-19. Pocs dies després, la mare Abadessa de Sant Benet de Montserrat publicà una carta per acompanyar i ajudar a passar la intranquil·litat del moment. És cert que per vèncer el virus necessitem del treball abnegat dels sanitaris i el comportaments cívic de la ciutadania; però la pregària ajuda a expressar els sentiments íntims d’esperança i també un clam desesperat per salvar la vida de tanta gent que emmalalteix o mor cada dia sense aturador. La pregària ens ajuda a fer més lleugera la càrrega d’aquest moment i obrir el cor a l’esperança de la salvació. Per això, és d’agrair el gest orant de les comunitats benedictines dels monestirs de santa Maria i sant Benet de Montserrat.

Però ara, vull pregar pels monestirs de Montserrat. Si durant aquestes dies aquestes comunitats monàstiques estan pregant per nosaltres, és el moment que nosaltres preguem per elles. Hem de pregar a Déu perquè la seva bondat els protegeixi de “la pesta que s'esmuny en la fosca o l'epidèmia que a migdia fa estralls”. Elevem la nostra pregària per aquestes comunitats, constituïdes per una majoria de persones que per edat formen part, segons les informacions mèdiques, del que s’anomena població altament vulnerable. Hem d’estar al seu costat, acompanyant-los amb la nostra oració perquè la força de la fe no els abandoni i la pandèmia no els afecti. Aquests homes i dones, que viuen per opció a recés de Déu, han de rebre la força de la nostra pregària. Fem-ho confiats que les nostres intencions els protegirà i trobaran el mateix consol que nosaltres trobem quan les comunitats de Montserrat preguen per nosaltres. Aquesta pregària és també solidària amb totes les comunitats religioses i grups cristians que avui es troben en oració confiada per vèncer els estralls d’aquesta pandèmia.

Reflexió dels Encausats per l’1 d’octubre

El monestir de Montserrat ha acollit aquest dissabte al vespre una vetlla pels dotze líders polítics encausats per l’1-O.  Aquest pregària comunitària s’ha fet a pocs diez la publicació de la sentència del Tribunal Suprem. Tot seguit publico el tex escrit per aquesta ocasió per tots els presos.

Vetlla a Montserrat / 5 d’octubre de 2019

Des d’aquest captiveri cruel que és a punt d’arribar als dos anys, us volem agrair les vostres mostres de suport, avui en forma d’unes pregàries que esdevenen un autèntic bàlsam espiritual per a nosaltres.

I heu decidit de fer-ho davant de la Mare de Déu de Montserrat.

A la majoria de les nostres cel·les, a les presons de Madrid i aquí a Catalunya, hi tenim una imatge de la Moreneta que ens dona escalf “dins del mantell blau”, manllevant els mots de mossèn Cinto Verdaguer. Ella ens transmet la força, la determinació, la fermesa per defensar la causa de la llibertat, que és la causa de Catalunya. Apassionadament, tenaçment, insubornablement.

Els dèbils es refugien en l’arrogància, la incomprensió i, massa sovint, la por per imposar llurs arguments. Defugen el diàleg. El temen i n’abjuren.

Preguem perquè a l’altra banda de la taula hi puguem tenir algú que defensi la seva causa amb prou fermesa per no témer l’escrutini de les urnes, de la democràcia.

Perquè els forts d’esperit tenen la generositat per pactar. Els dèbils, els temorencs, simplement imposen.

Nosaltres, malgrat aquesta infàmia que ens ha tocat de viure, ens mantenim ferms i serens. No ens faran callar. No ens vinclaran.

I malgrat el patiment que ens tenalla a nosaltres i, sobretot, a les nostres famílies no permetrem que ni la més petita espurna d’odi o de ressentiment o de rancúnia colonitzi els nostres cors i les nostres ànimes.

Donem gràcies als que hi van ser abans que nosaltres i que ens van transmetre uns valors i unes creences que ens mantenen dempeus i amb l’esguard espurnejant.

“Perquè van ser, som. Perquè som, seran.”

Com l’1 d’Octubre de 2017 en què ens vam sentir poble, com mai.

Pacíficament. Cívicament. Democràticament.

Per la pau. Per la llibertat.

Presons de Mas d’Enric, Puig de les Basses i Lledoners   

Montserrat, llum i llibertat

La iniciativa “Montserrat, llum  i llibertat” ha estat motiu d’alguna polèmica en diversos fòrums socials. Hi ha hagut defensors de la iniciativa, persones crítiques per diversos motius, alguns força comprensibles, i detractors que han valorat aquesta acció com una manipulació. Algunes opinions han defensat que la situació d’excepcionalitat es prou greu per justificar aquest tipus d’iniciatives, especialment en un lloc amb tanta significació per Catalunya com Montserrat. En l’altre extrem, han situar-se els partidaris de treure Montserrat de la confrontació política evitar-hi fer actuacions partidistes.

El debat és interessant perquè obliga a reflexionar sobre la compatibilitat d’ús dels espais públics comuns, la muntanya, amb actuacions de part. També podria incorporar-se al debat la qüestió del paper que ha de jugar una comunitat religiosa, la comunitat benedictina amb vocació d’inclusiva, davant d’un conflicte que pot manifestar-se en un espai privat com és el recinte del santuari. Aquest debat no pot plantejar-se afirmant només principis universals, sempre vàlids en qualsevol situació, sinó que cal saber situar-lo en el context en que es dóna i la significació del lloc on es produeix. No és el mateix il·luminar la serra del Montsec, per exemple, que la muntanya de Montserrat.

En la iniciativa “Montserrat, llum i llibertat” la comunitat monàstica ha sabut evitar el  protagonisme. A més, tot passava a fora del recinte del santuari, únic espai en el qual el monestir té una responsabilitat directa. En aquest sentit, les següents paraules de Josep C. Laplana ajuden a valorar la sensibilitat que la comunitat monàstica mostra davant d’algunes iniciatives sorgides de l’àmbit polític. Diu el pare Laplana : "L’abat Aureli M. Escarré, que ha passat a la memòria històrica del nostre país com una figura eminent que es va distingir pel seu compromís polític, no parava de dir-nos i d’advertir-nos als monjos: «Res per a la política», a fi d’inculcar-nos que Montserrat i nosaltres els monjos havíem de mantenir-nos en qualsevol cas lliures i mai enfeudats ni hipotecats amb cap institució ni amb cap partit polític. «Montserrat és de tots»” (Propileu, octubre de 2010)

Aquesta reflexió del pare Laplana pot estendre’s també a l’ús de la muntanya. Certament, “Montserrat és de tots” i ningú pot pretendre monopolitzar els sentiments que cadascú podem sentir pel que és i representa aquesta muntanya i els significants que ha anat tenint al llarg del temps gràcies a les aportacions de la vida monàstica. Perquè el que és avui Montserrat és l’herència d’una història d’una fidelitat continuada dels monjos, primer, i després les monges, amb un país i la seva gent. Dit això, tothom és ben acollit en aquesta muntanya mentre sigui respectuós i amable amb les idees i sentiments dels altres. Perquè tots els seus visitants formen una comunitat d’esperit que estimen el que representa aquesta muntanya i aquesta comunitat d’homes i dones que sota la regla de sant Benet fan possible, dia darrera dia, allò que cantem amb el Virolai “Montserrat estel, il·lumineu la català terra”. Com he llegit en un comentari “quan anem per la muntanya i ens creuem amb d'altres excursionistes, què fem? Els preguntem si son catalans o espanyols? O senzillament els saludem amb cordialitat”. Aquest esperit hauria de propiciar l’acolliment respectuós i hauria d’ajudar-nos a entendre el valor de significant col·lectiu que pot tenir avui la muntanya de Montserrat dins del conflicte que tensiona la societat catalana.

Les ermites de Montserrat

Montserrat és també la història dels homes solitaris. El seu passat és evocador. Les ermites han estat petits monestirs individuals oberts a l'auxili espiritual. Els solitaris o ermitans estaven oberts als visitants que cercaven la seva saviesa i s’encomanaven a la seva pregaria. Avui, segles desprès, les ermites poden ser evocades com a referent d'uns valors que tenen encara sentit. La muntanya de Montserrat acollí, fins a la meitat del segle XIX, sis-cents anys de vida eremítica continuada. Avui, a excepció de dues ermites situades en l’àmbit de clausura del monestir, només queden una runes i uns camps de lliris que recorden el passat dels petits ermitoris.

La permanència del significat d'aquests valors exemplificats per la vida eremítica ha animat al Patronat de la Muntanya de Montserrat d’emprendre la restauració de les ermites del massís de Montserrat. Es un projecte ambiciós orientat a mostrar el paisatge de les ermites i proposar als seus visitants els valors que motivaren l’opció radical dels ermitans. Cada ermita tindrà un tractament arquitectònic i urbanístic propi per tal de fer-la evident als seus visitants. No es tracta de reconstruir uns edificis que no sabem massa com eren, sinó oferir un paisatge per suggerir algunes de les sensacions i vivències que tingueren els solitaris de Montserrat. Per això, a més de consolidar les restes de les estructures de les ermites i recuperar els camins que seguien els antics ermitans, s'explicaran els valors buscats per aquests homes de vida solitària. Desprès, cada visitant del conjunt eremític construirà, a partir d’aquesta proposta, el seu itinerari personal.

Carme Chacón i Montserrat

Els morts, com els vius, mereixen un gran respecte perquè les persones tenen dignitat per damunt del que puguin pensar o fer. Alguns cops, per respecte, el silenci és la millor mostra de respecte pels mort; en altres ocasions els obituaris són hagiografies on es diuen coses que en vida no es deien o es deia el contrari.  Res d’això es mereix Carme Chacón. Vull parlar bé de la Carme Chacón ara que s’ha mort perquè vull compartir els meus sentiments amb els lectors del meu blog. És el meu petit homenatge sincer a la seva memòria.

Vaig conèixer poc a la Carme Chacón durant la meva etapa al PSC. No vaig tenir-hi mai una relació fluïda o propera, més aviat el meu contacte fou casual, excepte per un tema que és el que vull explicar. Vaig parlar llargament per primer cop amb la Carme Chacón gràcies a en Josep Maria Sala en una escola d’hivern dels socialistes catalans. Era a finals del 2007. Feia poc que ella era ministre d’Habitatge en el govern de José Luis Zapatero i per aquella època jo era president de la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Vaig intuir que ella, com a ministre de l’habitatge del Govern d’Espanya, podia ajudar a resoldre un problema que preocupava a la comunitat benedictina del monestir de Santa Maria. La gran plaça de Santa Maria, construïda per Puig i Cadafalch a primers del segle XX, estava molt malmesa i calia fer una intervenció complexa  per evitar-ne el seu enfonsament. Aprofitant aquesta obra el sentit comú aconsellava intervenir en les altres dues places properes a fi d’ordenar urbanísticament tota aquella zona del santuari.  Era una obra molt costosa que ni la comunitat podia assumir ni el govern de la Generalitat, presidit en aquell temps per José Montilla, podia esmerçar-hi els recursos necessaris. Calia trobar un ajut extraordinari per resoldre aquesta problemàtica.

Aprofitant la presència de Carme Chacón a l’escola d’hivern vaig pensar que era bona ocasió per exposar-li la situació i demanar-li si el seu ministeri, a través d’una intervenció singular, podia donar un cop de ma per solucionar el problema. Quan vaig trobar un moment adient, gràcies a l’amic Josep Maria Sala, vaig plantejar-li el tema a la Carme Chacón. Va escoltar-me atentament, tant l’exposició de l’estat de la qüestió com l’argumentari que vaig plantejar-li per justificar la intervenció del seu ministeri. En poques paraules vaig comentar-li que l’Estat espanyol era un dels membres del Patronat de la Muntanya de Montserrat i que era habitual que els patrons fessin, de tant en tant, algunes aportacions extraordinàries per subvenir alguns dels problemes singulars que es donaven a Montserrat, i que l’Estat espanyol feia temps que no n’havia fet cap aportació en aquest sentit. A més, era propi del Patronat, d’acord amb les competències atribuïdes per llei, vetllar per un conjunt d’actuacions en l’entorn del monestir i del santuari més enllà de la gestió del Parc Natural.

Pocs dies després d’aquesta conversa la Carme Chacón va fer-me arribar que veia bé assumir aquesta intervenció i que parlaria amb el President de la Generalitat per comunicar-li el compromís del ministeri i articular a través de la presidència de la Generalitat la relació institucional amb la comunitat de Santa Maria de Montserrat. Al final, s’acabà signant un conveni a la sala de la façana del Monestir on el ministeri de l’Habitatge del Govern d’Espanya es comprometia a finançar la totalitat de les obres per rehabilitar i urbanitzar les tres places davant la façana del monestir de Montserrat. El dia de la signatura del conveni, aprofitant els moments previs a l’acte formal, mentre estàvem al gran balcó del monestir que dóna a la plaça de Santa Maria vaig fer observar a la Carme Chacón com en el perfil de la muntanya es veia la creu de sant Miquel. Ella, amb un somriure franc, va comentar-me que el fill que esperava es diria Miquel. Descansa en pau, Carme Chacón.

La postal

No pensava experimentar les mateixes sensacions que Ricardo Daza quan quedà seduït per una simple i senzilla fotografia de Mies van de Rohe. Ricardo Daza, a partir de la contemplació d’una solo foto d’aquest arquitecte sabé llegir-la i interpretable fins a treure-li el màxim partit. Tota aquesta experiència està recollida en el magnífic llibre Buscando a Mies on l’autor va deixatant en seu procés deductiu a partir de la contemplació de la fotografia. Poc a poc, Ricardo Daza sap interpretar la múltiple i variada informació present en la imatge fotogràfica.

He tingut la mateixa experiència a partir d’una vella postal de l’aeri de sant Jeroni de Montserrat. La postal aportava molta informació més enllà de mostrar una de les cabines de l’aeri en un dels seus viatges per la paret de sant Jeroni des de l’any de la seva inauguració 1929 fins el seu darrer, l’any 1983. La llegenda de la postal permetia saber qui era l’autor de la fotografia, el seu editor i, indirectament, estirant molt el fil, saber quan s’havia fet. Pot ser no amb exactitud, al menys en quin període. El nom del fotògraf remetia a una de les botigues més centenàries de Barcelona, avui lamentablement desapareguda, Estamperia de Arte de la plaça del Pi nº 1. Aquesta informació, tota present en la llegenda obria un camp d’estudi força interessant sobre la personalitat i el treball gràfic de Joan Artigues, fotògraf i propietari d’aquesta botiga. Existeixen altres postals iguals que l’anterior amb una informació totalment diferent. Simplement es limiten a reproduir parcialment el seu contingut.

La fotografia també donava informació de la vegetació de l’entorn i l’estat de la carretera del monestir de Santa Maria fins a can Maçana. Però, el que em cridà més l’atenció foren les edificacions de les cases que es veuen en la part superior de la carretera i que, per la seva posició, estaven situades resseguint un revolt de la carretera de Monistrol de Montserrat. Sens cap mena de dubte aquestes cases, situades a l’entorn de la font dels Monjos eren els habitatges d’una petita urbanització coneguda en el seu temps com el Parc de la Colònia Puig. A partir d’aquí he començat a estirar el fil, tal com feu Ricardo Daza amb la fotografia de Mies van der Rohe.

Parets i marges de pedra seca

Sovint, anant d’excursió per Montserrat, en els llocs menys esperats, es pot descobrir un mur de pedra seca tapat per la vegetació, quasi imperceptible a la vista, o adonar-se del marge ben obrat per falcar l’estabilitat d’un camí. Cada cop que em trobo a un mur o un marge estic una estona aturat i contemplo la bellesa de la factoria de pedra. És tot un art construir aquests murs. Quan en veig un penso amb les persones que, ves a saber quan, aplegaren les pedres, no sempre a ma, i pacientment les col·locaren una damunt l’altre amb matemàtica precisió. L’obra es digne de contemplació i admiració. Moltes d’aquestes belleses encara són visibles en molts indrets de la muntanya de Montserrat. De tant en tant, es mostren a la curiositat del caminador que emprenent un corriol sense saber que trobarà de sobte descobreix un magnífic mur sense alta missió, ara, de lloar la bellesa. En altres ocasions, els senders montserratins estan fermament consolidats per importants, o discrets, marges que asseguren que el camí no s’escoli muntanya avall.

La majoria d’aquestes petites obres d’art petri podrien explicar moltes històries que ben segur ens meravellarien o explicarien tragèdies pròpies de la gent del bosc, carboners o peregrins penedits. Ara resten mudes. Estan a l’espera de ser descobertes i contemplades. Des del seu silenci veuen passar el temps i resisteixen com poden. Alguns marges han resistit moltes inclemències i adversitats, tot i així s’alcen ben ferms; d’altres comencen a defallir sota el trescar continu d’algunes persones que semblen que hagin fet de la muntanya un espai per batre rècords, consumir desaforadament energies o córrer en algunes de les multitudinàriament curses que malmeten, any darrera any, molts dels camins montserratins. Però el record del passat perdurà en aquells llocs que puguin restar amagats de la capacitat destructiva humana. Per sort, encara hi ha molts indrets que ens permeten encara dialogar silenciosament amb el passat per adonar-nos que aquesta muntanya fou, anys enrere, un espai de treball o lloc de pas pels peregrins. Deixem-nos seduir per la bellesa de la pedra seca.

Mare de Déu de Montserrat

Demà és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Tot i haver escrit molt sobre Montserrat, no em canso de seguir trobant motius per seguir pensant el que sento per aquest realitat singular que és Montserrat. Comparteixo el que Montserrat representa i és. És una muntanya on la natura lloa la bellesa i convida a la contemplació. És una comunitat monàstica masculina testimoni viu d’una fe encarnada i acollidora sol·lícita dels pelegrins que cerquen Déu sota el redós de la Mare de Déu i testimoni. És una comunitat monàstica femenina que ha fet del silenci contemplatiu magnificència de l’esperit de Déu. És una verge que acompanya la fe dels catalans i nodreix la seva unitat espiritual. Són també uns pobles que han teixit les seves històries influïts pel que passa en aquesta muntanya.

Sóc un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Sóc un cristià que he madurat la meva fe itinerant en la vida gràcies a l’acolliment de la comunitat monàstica i l’acompanyament espiritual de la Mare de Déu. Vaig entrar en la fe un dia com demà, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, rebent l’aigua baptismal en la basílica montserratina. De petit, sojornava els llargs i eterns estius a Montserrat. Vaig fer-me gran cantant el Virolai agafat de la ma del meu pare o escoltant recollit el so de l’orgue en els assajos anònims fets qualsevol tarda d’estiu. Gaudí íntimament el silenci misteriós de la boira trencada pels allargassats fanals de Puig i Cadafalch. Any rere any, mentre el temps estirava la vida, la fe es feia més densa sota el guiatge d’algun monjo. Quan de bé em feu el llibre Repensem la nostra fe escrit a finals dels 60 del segle passat per un grup animós de monjos joves. Quan de bé he rebut d’aquesta comunitat monàstica.

Després, les oportunitats de la vida m’han permès retornar d’alguna manera el bé atorgat per la Mare de Déu i la comunitat monàstica. Mai serà prou el que pugui fer per restituir l’estimació rebuda. Sempre hi haurà un punt de gratitud ajornada. Al pregar amb els salms, alguns cops noto que les paraules prenen un sentit especial si faig de Montserrat el centre de la contemplació. El mateix em passa amb la Regla de Sant Benet quan esdevé guia de la vida espiritual i una exigent guia per anar per la vida. Totes aquestes experiències semblen que facin reviure en mi el que es diu en la “Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat” del bisbe Torres i Bages. “Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. Bona festa de la Mare de Déu de Montserrat.

Caminant amb el passat

Com comença a ser una costum des de la meva jubilació, destino els dimarts o dijous, a fer un tomb per la muntanya de Montserrat. Hi trobo pau i gaudeixo de la natura. Aquesta muntanya sempre és diferent, perquè cada dia té una lluminositat distinta que fa aparèixer les roques amb tonalitats inèdites que sempre meravellen. Per això procuro tornar-hi tantes vegades com puc.

Des de fa un cer temps em dedico a recuperar camins perduts. No pretenc tornar-los a situar en els mapes dels senderistes, prou massificat està Montserrat, com per afegir-hi nous itineraris. Però sí que procuro rescatar de l’oblit camins que temps enrere foren importants i que ara estan perduts perquè la vegetació els ha donat a la condició de confosos.

Avui he tingut la sort de fer un tros del camí carreter que els antics peregrins del santuari feien venint de can Maçana. Passant per els diversos trams que encara es conserven, encara força camuflats per la vegetació, he experimentat la sensació d’estar en comunió amb la quantitat de persones que deurien haver passat per aquells indrets. Llavors he percebut que establia continuïtat amb el passat sense cap possibilitat de futur. Era un camí que em retornava al passat perquè no duia a cap lloc. No tenien ni inici ni final. Els havien tingut, però ara només són senders sense direcció. Però val la pena trobar-los, perquè el seu futur no està en ells, sinó en el fet que els podem recordar i, si és cal, tornar-los a descobrir.

Montserrat, poesia de pedres vives.

Les persones som, en part, el paisatge que hem mirat i viscut. El que veiem ho integrem com experiència i ens acompanya al llarg de la vida. El paisatge forma part de la mateixa identitat de l’individu i ajuda a definir la seva personalitat. Hi ha persones que transparenten els llocs que han viscut o amb els quals s’identifiquen. Aquesta és la meva sensació en relació al paisatge montserratí en tota les seves facetes i variants. La majoria de racons de la muntanya, dels monestirs i del santuari de la Mare de Déu formen part de la meva vida. En part, sóc el que sóc perquè l’entorn de Montserrat ha incidit de moltes maneres. La meva vida interior, per exemple, ha pouat, i encara ho fa, de l’espiritualitat que transmeten els monjos de Santa Maria de Montserrat. Recentment, he ampliat aquesta referència amb la vida comunitària de les monges de Sant Benet de Montserrat. També han influït en mi altres persones que tenen en comú la seva relació amb Montserrat.

El paisatge montserratí, amb les seves agulles i roques, pot semblar inalterable al llarg del temps, però sempre és diferent. En cada moment, sembla inèdit perquè estan plens de matisos que depenen del moment del dia o de l’estat d’ànim de quan són contemplats. Sempre quedo sorprès pel diàleg que la meva mirada fa amb aquesta paisatge. Per això pot resultar incòmode d’anar amb mi d’excursió perquè tantes estones passo caminant com aturat contemplant el que ells meus ulls poden abastar. Per més que els racons de la muntanya em siguin prou coneguts, sempre apareixen com inèdits perquè tot canvia de tal manera que cada instant esdevé una experiència contemplativa nova i irrepetible. La memòria guarda amb afecte aquests instants. El seu record és complaent. Seguint la idea d’un magnífic llibre editat als anys 60 del segle passat podríem dur que Montserrat són persones i pedres. Quant contemplem el seu paisatge és quan Montserrat esdevé poesia de pedres vives. 

El Faraó

Aquest nom pot designar varies coses. Un faraó pot ser un sobirà de l’antic Egipte o un joc de cartes; però també és el nom d’una imponent roca del massís montserratí. Antigament aquesta roca se la coneixia com l’agulla del Mig i és fàcilment identificable des del municipi del Bruc. Avui he tingut la sort de poder-la veure de molt a prop, quasi la he pogut tocar amb les meves mans. Feia més d’un any que no caminava pel massís de Montserrat i avui ho he tornat a fer. Assegut al coll de la Palomera he contemplat, fins a saciar la mirada, aquesta regió montserratina on, per damunt de tot s’enlaira l’esvelta figura del Faraó acompanyada, de lluny estant, per la Proa, la roca de l’Arítjol, el Montgròs, els Plecs del Llibre, l’Ajaguda i, una mica més lluny, l’Albarda Castellana, i, encara més lluny, els Pallers o els Gorros. Tot això a l’abast de la meva mirada.

La contemplació de les agulles montserratines m’omple de delit. Camino tot sol. Reconec que és una decisió arriscada, però al fer-ho gaudeixo amplament de la soledat i escolto el silenci de l’entorn. Durant estones medito, només sento el meu interior perquè els pensaments s’han enfilat per les canals. Tinc la ment en blanc i només camino. La mirada observa els capricis de les rares agulles i roques d’aquesta muntanya. Cada una és una singularitat capritxosa i totes elles formen la gran diversitat d’aquest indret. Tot és diferent, cada forma és singular i única. La mirada no acaba d’abastar l’immens paisatge montserratí. Pels camins descobreixo antigues senyals de pintura que evoquen a persones que m’han precedit pel mateix itinerari. Mentre camino, els porto en mi. Això és Montserrat.

Escaladors montserratins

Catalunya s’ha fet al llarg de la seva història per l’activitat de persones que són de pedra picada. Són individus d’esperit ferm i bregat en lluites i resistències, en il·lusions i esperances, algunes acomplertes i altres que queden en l’inventari de les possibilitats. Els escaladors forjats al llarg dels anys en les roques, parets i agulles de Montserrat en són un bon exemple. Ells són, des de la seva particular experiència, la crònica d’un país. Han apamat amb estimació la muntanya i l’han respectat. Amb constància i esforç han anat pujant a cada un dels cims, fent de cada un d’ells un homenatge a la natura. Hi ha noms venerables i respectables, com Josep Barberà, Josep Mª Rodés, Ferran Labraña,Maria Antònia Simó, Joan Cervera, Joan Nubiola, Francesc Guillamon, Josep Maria Torras, Vicenç Soto, mossèn Malaquías Zayas, Albert Zanini, Josep Sicart, Toni Ruiz, Andreu Rafa, Josep Manual Anglada, Jaume Clotet, Manuel Punsola, entre altres seguits després per Antonio García Picazo, Armanda Ballart, els monjos Josep Fillol, Gabriel Relats, Jordi Vila Abadal i més recentment el monjo Ramon Oranias, entre altres, tots ells mereixedors d’un gran homenatge de reconeixement per haver transmès una manera de comprendre l’escalada que és un model de virtut.

Ara, tot sembla més fàcil. Per pujar avui qualsevol cim montserratí és una acció molt més simple que les vies obertes pels pioners. Es probable que avui alguns escaladors pugen els cims de Montserrat per fer records; però els grans pioners de l’escalada tenien altres principis i objectius. Val la pena recuperar en la memòria del nostre país l’esforç que comportava escalar a Montserrat als anys  50,60 i 70 del segle XX o les primeres vies fetes abans de la Guerra Civil. En aquells anys caminar en vertical per les majestuoses parets montserratines era una bona metàfora de l’empenta que dóna tenir una il·lusió i un coratge per lluitar per aconseguir-la, tant la paret com el redreçament de Catalunya. Quan compartia el dinar de la XXXII trobada del grup del Cavall Bernat, agrupació de la qual mai podré formar-hi part perquè no sóc escalador, vaig sentir-me reconfortat al comprovar que a Catalunya encara és viva, ara en noves persones, la tradició encetada pels pioners de l’escalada montserratina. Per molts anys i que podeu repetir moltes vegades “"Fes el Cavall per molts anys i altres pedres de retruc, però endut pels teus afanys procura no fer el ruc"

Els vint màrtirs de Montserrat

Ben aviat, el proper 13 d’octubre, es celebrarà la beatificació de vint monjos de Montserrat assassinats durant la Guerra Civil. Aquest monjos foren morts per raó de la seva fe. Això justifica plenament la seva beatificació. Altres monjos també moriren en aquesta contesa. Dos en combat o per malaltia com a membres de l’exèrcit franquista, un altre assassinat quan estava adscrit a un altre monestir benedictí i dos més que no es sap massa com fou la seva mort. La sala capitular del monestir de Santa Maria de Montserrat evoca aquest fet amb diversos signes i representacions artístiques. El nom dels monjos morts es troben escrits en un peça de marbre vermellós a l’atri de l’església al costat de l’entrada del monestir. També se’m fa present el record personal de quan de petit feia d’escolanet a la cripta on estaven enterrats els cossos recuperats d’alguns dels monjos màrtirs al costat del sarcòfag de l’abat Marcet. Aquest indret m’infonia un gran respecte de tal manera que alguns cops hi havia baixat tot sol, per l’escala de cargol que ve de la sagristia, per estar-hi un estona per tal d’apreciar el valor del silenci d’aquest lloc.

Durant anys hi hagut un espès silenci que ha contribuït a minorar el perfil humà i cristià d’aquells monjos que donaren la seva vida per causa de la seva fe. He tingut la sensació de que alguns cops tota evocació del seu record es podia mal interpretar com una adhesió a un passat que es volia oblidar. Semblava que la memòria d’aquests màrtirs s’havia de contrapesar amb els nombrosos morts de la repressió franquista. Aquest equilibri del terror paralitzava tota evocació i al final només mereixien l’atenció els morts provocats per el delit venjatiu d’un bàndol: el que havia guanyat la guerra. Sense adonar-nos del mur de silenci que cobria el testimoni martirial d’uns cristians morts per la folia de l’horror de l’altre bàndol.

Per sort, en els darrers anys, l’exercici seré de revisitar el passat, sobretot per recuperar el nom dels fets que ens han forjat la nostra memòria històrica, s’ha parlat decididament de la vàlua d’aquests màrtirs de la fe. Els nostres màrtirs cristians haurien de ser reivindicats també com a propis per a totes les persones que estan contra l’horror de l’odi que mata i aniquila. Aquests màrtirs tenen un lloc destacat en la memòria històrica del nostre poble. El pare Bernabé Dalmau, monjo de Santa Maria de Montserrat, en el llibre Els màrtirs de Montserrat ens aporta prou informació per fer un reconeixement del testimoniatge martirial d’aquest vint monjos. Les seves morts tenen un espai propi al costat d’altres cristians que moriren en circumstàncies similars. Tal com diu el pare Dalmau “la lloança al Senyor i la invitació a la santedat que la beatificació suscita mereixen que a casa nostra sigui coneguda la manera com donaren suprema prova de caritat”. Aquest llibre ens ajuda a conèixer la biografia i les notícies de les morts d’aquests propers beats cristians.

Monjos

Ahir, mentre es celebraven els 25 anys de professió monàstica d’un monjo de Santa Maria de Montserrat s’anuncià que el proper diumenge un altre monjo farà la seva professió monàstica. He pensat, a partir de contemplar aquests esdeveniments el valor de la vida monàstica avui i, de forma particular, quin sentit pot aportar a la societat contemporània. Així, de forma immediata, m'han vingut al cap alguns mots: estabilitat, compromís, comunitat, convivència, recerca de Déu, temps, espai, silenci, pregària, espiritualitat, amor, donació, humilitat, pobresa, servei, alegria i felicitat. Ben segur que, des d'altres mirades experencials, podrien sortir diferents mots significants per moltes altres persones. Però per a mi, aquests són els que tenen valor i aporten sentit a les persones del meu temps. Evidentment, també hi ha uns significats cristians que ho il.luminen tot, però considero que la vida cenobítica projecte a la societat un univers de virtuts que vana més enllà del camp de l’experiència creient.

La vida monàstica presenta a la societat contemporània la possibilitat de viure en una comunitat guiada pel desig de ser bones persones, plenes de saviesa i amb una vida interior que és font de pau i felicitat. No està malament, especialment per un temps de recerca permanent de propostes que portin sentit. Una comunitat monàsica hauria de ser un exemple de virtud cívica perquè en ella s'integren persones que s'estimen des da a grstuitat del servei. Reivindico l’espai que la vida monàstica té dins de la societat postsecular perquè les persones estan encara en procés de recerca de grans referents espirituals i humans. Per això l’èxit de pel·lícules com El gran silenci o De deus i homes. En totes dues l’experiència monàstica és un fil conductor del relat cinematogràfic.

La vida monàstica no ho és tot, ni molt menys. Però és una opció concreta de la qual un individu pot aprendre a organitzar la seva pròpia vida. No cal ser un creient convençut per comprendre que els valors viscuts en els cenobis són valors universals. Com diu al final la regla de Sant Benet totes les seves normes són un camí i en cap moment pretenen ser tota la pràctica de la perfecció. Però, com diu Sant Benet “hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica”. De la vida monàstica es poden aprendre una honestedat de costums que podem ser molt útils per fer més humana la vida en aquest món. 

Ignasi M. Fossas

El dia 3 de setembre, festivitat del papa i monjo sant Gregori el Gran,  ha estat la festa del jubileu monàstic del pare Ignasi M. Fossas, actual prior del monestir de Santa Maria de Montserrat. En concret, ha celebrat 25 anys de professió monàstica. Per això, durant la missa conventual, el pare Fossas ha renovat els seus vots monàstics. Aquesta circumstància és una gran festa per la comunitat monàstica benedictina de Santa Maria de Montserrat. Gràcies a la fidelitat, constància i estabilitat de persones com el seu prior, aquest monestir ha esdevingut un referent a Catalunya i per la catolicitat de l’Església. La història d’aquesta comunitat ha estat forjada per la vida de pregària i de treball d’homes que, durant quasi bé mil anys, han estat testimonis vius de fe.

Conec al pare Ignasi M. des de fa molts anys. Els moments més intensos fou quan ell i jo coincidirem a la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat, jo primer com a vocal i després com a president i ell com a pare majordom del monestir. Plegats visquérem diferents esdeveniments que ajudaren a forçar una relació profunda i entranyable amistat. Durant aquests anys haguérem d’afrontar els problemes derivats d’unes greus esllavissades que provocaren un gran enrenou i que, una d’elles causà la mort de dues persones que treballaven per millorar la seguretat de la muntanya. En ocasió d’aquests fets vaig tenir l’oportunitat de descobrir el gran nivell humana del pare Ignasi M. i saber que aquesta dimensió provenia de la seva dimensió d’home de fe i de vocació monàstica. Actitud, que com ha dit el pare Abat Josep Maria en la homilia de la festivitat, és la voluntat del pare Ignasi de ser servidor dels servidors dels homes per lloar a Déu.

Amb el pare Ignasi M. he parlat molt del sentit i del valor que la fe aporta a les persones. No sempre hem coincidit plenament en els nostres punts de vista, però sempre he admirat la fermesa de les seves conviccions i la profunditat de la seva experiència religiosa. És un referent personal que m'ha ajudat a mantenir-me en el meu camí de cercar Déu quan es deixa trobar. Crec que alguna de les seves pregàries nocturnes després de Completes al peu de la Mare de Déu de Montserrat ha obrat en favor de la meva fe, sempre en estat de recerca de l’experiència de Jesús. El silenci, el temps, l’espai, la comunicació, la seva capacitat docent i les relacions humanes són dimensions que el pare Ignasi M. Fossas exerceix amb l’exquisida pulcritud pròpia del monestir de Santa Maria de Montserrat. Gràcies a les seves virtuts, com els seus coneixements adquirits a base d’un seriós aprenentatge a l’escola de negocis IESE, gestionà amb encert i intel·ligència el llegat dels qui iniciaren la represa del santuari i del monestir després de les tràgiques inundacions de l’any 2000. Foren anys difícils, molt complicats, però que els monjos i laics responsables de la gestió de l’activitat associada al santuari ho feren amb encert. Un cop superat els primers anys ens els quals s’hagué de refer allò que s’havia destrossat  fou necessari  consolidar l’obra feta, donar-li continuïtat i assumir nous reptes. En aquesta tasca és on el pare Fosses exercí, crec que amb visió i encert, la seva responsabilitat de majordom del monestir.

Ignasi moltes felicitats per aquests 25 anys. Prego al Senyor, aquest Déu que cerquem, tu des del silenci actiu i del treball monacal i jo des del món secular desmanegat, ens ajudi i pugui fer més que nosaltres com humils agents, com dius tu, de la Parusia. Prego perquè el teu testimoni com a monjo al servei de la Mare de Déu sigui un exemple per altres persones que vulguin explorar aquesta opció de vida cristiana. Finalment, prego per la comunitat que t’acull i que tu has escollit com la teva família, perquè sigui perseverant en el seu compromís cristià. Penso que Déu, escoltarà aquesta petita pregària i sinó, com també dius sovint, Kyrie Eleison. 

Monestir de Santa Maria de Montserrat, fidelitat sense subordinades

Demà és la Mare de Déu de Montserrat, una gran festivitat pels catòlics catalans. És la festa de la patrona de Catalunya, fogar d’esperances i devocions. Centre de la pietat popular de moltes generacions de catalans. En la Mare de Déu de Montserrat els catalans han projectat les seves fes i també els seus anhels. La Verge montserratina està associada a una comunitat monàstica benedictina que durant centenars d’anys, a prop del miler, ha mantingut viva la religiositat popular associada a la veneració d’aquesta imatge secular. Gràcies al seu servei a devoció popular, la comunitat benedictina ha estat, al llarg de varis segles un referent viu de la dignitat dels catalans.

En els moments més difícils de la història de Catalunya la comunitat benedictina del monestir de Santa Maria ha estat fidel al servei del poble català. Aquest compromís li comportà penúries i dificultats, com fou la seva total destrucció del monestir durant la Guerra del Francès, amb la pèrdua de la riquesa històrica i cultural del seu arxiu i biblioteca. Els monjos reconstruïren el monestir amb tenacitat i esperança. Quan tot semblava indicar un període d’estabilitat els processos desamortitzadors tornaren a fer trontollar la comunitat i de nou, després d’un període d’incertesa, els monjos hagueren de tornar recuperar la vida monàstica. Anys més tard, aquesta comunitat s’implica activament en la recuperació política i cultural de Catalunya durant la final del segle XIX i inicis del XX.

La Guerra Civil, i la persecució religiosa d’aquell temps, ocasionà l’assassinat de vint monjos i la dispersió de la comunitat. Novament foren anys difícils de recomposició de la vida monàstica sota la protecció de la Mare de Déu. Durant el llarg període del franquisme el monestir de Santa Maria de Montserrat fou un exemple de reconciliació entre els que havien estat enfrontats en la guerra. A partir de l’any1947, amb les festes de l’entronització de la Mare de Déu al nou tron, la comunitat benedictina esdevingué un referent per la recuperació de la identitat nacional de Catalunya, l’entesa i la regeneració democràtica del país. Des de llavors el seu compromís ha estat actiu i generós amb Catalunya. Per això aquest matí, escoltant les paraules del pare abat Josep Maria Soler a TV3 defensant la dimensió nacional de Catalunya i el dret a fer la consulta he pensat que la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat ha sabut concretar sense subordinades la seva fidelitat al poble que manté viva la devoció a la seva Mare de Déu.

L’excursió

Fa poc vaig anar d’excursió amb tres persones més el passat diumenge a Montserrat. L’excursió, una mica entremaliada pels sifons que calia vèncer i les grimpades que calia fer, quasi de tercer grau, em serví per reflexionar sobre diversos aspectes. És una reflexió feta després, perquè quan camino no penso. No sé fer-ho. Miro i gaudeixo de l’entorn. Escolto el bosc i miro el paisatge, oloro la terra i toco les roques. Procuro activar els sentits.

Al tornar a casa vaig pensar que aquesta excursió fou un caminar en el qual es posà a primer pla l’amistat.  Érem quatre persones, tres amb diferents graus i intensitat d’amistat i una totalment nova al grup. Tots sabérem  acollir i integrar al nouvingut. Qui més qui menys es preocupà perquè aquest es trobés acollit i les dificultats del camí, algunes importants, no fossin impediments en el seu progrés. La flexibilitat i solidaritat foren uns altres elements a destacar. L’itinerari previst era un molt concret però, per atenció i deferència al nouvingut, especialment al seu cansament superior a la resta, es feu un canvi de plans. Calia assumir l’esgotament de l’altre com a propi i trobar l’itinerari més ràpid per arribar al punt de partença, i així ho férem. El camí de la vida, hauria de ser així; tenir cura els uns dels altres procurant el seu bé i no l’interès personal.

L’altre aspecte a destacar fou la companyonia. Un cop superats alguns obstacles i arribats al refugi un té verd compartit serví per reposar forces i gaudir del paisatge. Un senzill té, pres al peu del refugi d’Agulles fou la gran recompensa a l’esforç. Al inici de l’excursió ja ens havíem aturat al refugi per compartir una conversa tranquil·la amb en Harry, el guarda del refugi. La conversa reposada i pausada d’aquell instant ajudà a descobrir les sensibilitat i la passió que en Harry té per Montserrat. Ara que se’n va, la muntanya de Montserrat perd part del seu coneixement, ens emportàrem en el cor la seva afirmació de que mai es podrà separar d’aquesta muntanya.

Durant l’excursió els meus companys de ruta no paraven d’exclamar la seva d’admiració per la bellesa que s’obria davant dels seus ulls. Això forma també part de l’excursió: la contemplació, fruir en èxtasi de la bellesa. Aquesta seria una nova consideració. Un altre aspecte té a veure amb mi mateix. Vaig aprendre també que la meva passió per aquesta muntanya no m’ha de captivar en excés i he de ser més realista alhora de planificar i explicar els itineraris per trobar còmplices en les meves rutes. Tinc tendència a magnificar les belleses i minimitzar les dificultats. Per això, si algú no està acostumat del tot a caminar, tinc el perill d’enredar-lo a una aventura que pot esgotar. Demano disculpes a les persones que puguin haver caigut en aquest parany. Espero que el mal moment pugui quedar compensat, encara que sigui de forma parcial, quan al final de tot esforç sempre sorgeix un esclat majestuós de sensacions complaents que es poden sintetitzar, per exemple, en una simple tassa de té verd veient tota la regió de les Agulles.

Lluís Baciero

En Lluís s’ha mort en un lamentable accident a la muntanya de Montserrat. En Lluís era una bellíssima persona, un bon company i un gran i prudent escalador. El vaig conèixer més intensament en la meva etapa de President de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Durant aquells anys  establiren unes grans complicitats en relació a com fruir de la muntanya sense malmetre-la. Ell fou l’artífex de l’acord de regulació de l’escalada considerat per moltes persones com a  modèlic. La seva paciència permeté trobar els punts d’acord entre els escaladors, la Federació d’Entitats Excursionistes, el Patronat i altres departaments de la Generalitat. Calia arribar a un consens perquè s’havia arribat a una situació tensa que abocava a conflicte irreductible. En Lluís feu possible aquest l’acord.

Durant aquest anys havíem fet algunes excursions de control de les vies equipades. Al començament manteníem criteris diferents. Però el temps ens ajudà a trobar també el consens sobre què fer. Tot i que la iniciativa d’equipar les canals no hagués sortit dels gestors del parc natural estàvem d’acord que els excursionistes havien de trobar seguretat en els seus itineraris. Al final, pujàrem vàries canals per comprovar l’estat dels equipaments i reequipar aquelles instal·lacions que calien preservar. Gràcies a la paciència d’en Lluís Baciero les canals del massís de Montserrat són més segures. Però el sentit de responsabilitat li exigia preocupar-se també per la seguretat dels excursionistes amants de canals difícils i les vies ferrades montserratines. Treballava amb meticulositat i alta professionalitat, cuidava tots els detalls. Era concís i precís, per això m’ha sobtat el seu accident reequipant una via d’escalada. La seva mort es produí en indret que en Lluís havia insistit en preservar per evitar la proliferació descontrolada de llocs on al massís de Montserrat s’aprèn a escalar.

Al Lluís la mort el visità inesperadament en la muntanya que estimava i fent allò que el deleitava. Però això no és cap consol, perquè voldríem tenir en Lluís viu entre nosaltres. Amb el seu somriure a mig camí entre el respecte i a l’alegria. En Lluís tenia un somriure a mig fer apuntant a la melancolia que solia acompanyar amb un constant posar-se i treure’s les ulleres; gest que li permetia captar l’atenció. La seva mirada li donava un aire de savi de l’escalada, que ho era. Lamentablement en Lluís ja no està aquí, ens ha deixat per sempre i el seu record perviu entre les agulles, roques i parets de Montserrat. Allí sempre hi trobarem la petita figura d’en Lluís Baciero que ens acompanyarà perquè no ens extraviem.

Cova Gran i Cova Freda

Tinc la sensació de que els catalans estem inclinats al cofoisme de la mateixa manera que a la despreocupació. Penso això davant de dos Bens d’Interès Cultural Local com són la cova Freda i la cova Gran de Collbató (declaració del 2007). Un Bé Cultural d'Interès Local, o (abreviat BCIL), és una categoria de protecció legal dels béns rellevants del patrimoni cultural català, tant mobles com immobles que, sense reunir les condicions de ser considerats Bens Culturals d'Interès Nacional mereixen una protecció especial. Fins aquí el cofoisme administratiu i polític. Es creu que amb la declaració el bé ja està protegit i socialitzat. Res d’això. Perquè pot succeir que ràpidament les mateixes autoritats es despreocupen dels bens patrimonials. Dic això perquè he constatat que l’estat d’aquests dos bens culturals és lamentable.

Aquestes dues coves són bens patrimonials perquè contenen jaciments arqueològics del neolític. Foren la primera referència de jaciment d’aquesta època de tota la península ibèrica. La cova Gran té un via d’escala que divideix el sostre en dues meitats. Es troba a faltar el petit cartell informatiu que expliqui el perquè de la importància d’aquesta cova. Més a llevant es troba la cova freda. Una porta de ferro damunt d’una paret d’obra pretén tancar la cova. La porta, d’ubicació dubtosa, està plena de pintades. Tampoc hi ha cap detall de museïtzació que permeti explicar el valor patrimonial d’aquest indret.  Ni la senyalització de l’entorn ajuda a entendre la dimensió cultural de l’indret. Les dues semblen dues coves més de les tantes que es troben al peu del massís de Montserrat. Quan aquestes dues coves són dos indrets emblemàtics per entendre el neolític del nostre país.