Gregorio Morán, en castellà, si us plau

Al comprar La Vanguardia ahir dissabte una senyora es queixava de les traduccions dels articles de Gregorio Morán al català. Estava enfadada. Era lectora habitual de La Vanguardia en català, però ha decidit els dissabtes comprar-lo en castellà per no perdre el bon castellà d’en Gregorio. Penso el mateix. He vist que el català, per més acurada que sigui la traducció espatlla el subtil domini de la llengua que té aquest extraordinari periodista. La lectura dels seus articles, Crónicas sabatinas, és tot un plaer. Tant pel que diu com per la manera com ho diu. Fins i tot, en el cas de no estar d’acord amb el que diu, és un plaer intel•lectual l’estructura del seu discurs i l’ús del castellà.

¿Cal traduir al català certs articles quan la traducció pot desvirtuar la creativitat literària del seu autor? ¿Té sentit fer-ho si el lector pot comprendre l’article en el seu idioma original?. Bona i llarga pregunta. És un encert, i una victòria, que La Vanguardia (antigament dita española), després de tants, i tants anys, es publiqui ara en català. Els articulistes que tenen el català el seu idioma de creació literària han sortit guanyant. També el catalanisme cultural. Però hi ha uns quants articulistes que pensen i escriuen en castellà, ¿té sentit traduir-los si els entenem?, ¿no seria un signe de normalitat respectar l’idioma en el qual l’articulista ha escrit el seu article si aquest així ho vol? Parlo dels articulistes i no dels periodistes de redacció, i parlo d’aquelles que volguessin mantenir l’idioma original mentre sigui comprensible pels lectors. El debat és força interessant, perquè, un cop normalitzat l’ús de la nostre llengua pot ser caldria plantejar-nos noves preguntes.

El salafisme ens interpel·la

En plena agitació sobre el vel islàmic el diari La Vanguardia ha publicat un reportatge sobre l'ascens del salafisme a Catalunya. Un bon reportatge, amb poques dades imprecises i amb percentatges correctes de la implantació del salafisme a Catalunya. Era el moment de treure aquest reportatge?. Crec que no. Però La Vanguardia ho ha cregut pertinent. Penso que algunes portades o titulars dels medis enforteixen els dubtes que una part de la societat té amb els musulmans i que algunes forces polítiques aprofiten per mobilitzar la ciutadania a través de mocions contra el vel integral. Fet aquest aclariment, anem a la qüestió substancial: el salafisme.

El salafisme existeix, creix i s'escampa. Alguns cops sota la ingènua mirada d'alguns responsables politics que, per temor d'interferir dins de la religió musulmana, són passius alhora de modificar el panorama de l'Islam català. En castellà es diu "de esos polvos, vienen estos lodos", el sentit de la dita es aplicable el que s'està fent amb el salafisme. Algunes forces politiques confien la seva política vers l'Islam en l'estigmatització del salafisme. No faig volar coloms en aquest tema, ni tinc falses percepcions. La proposta inicial de moció presentada a l’ajuntament de Lleida, matisada després per l’equip de Govern, senyalava els salafistes com a corrent fonamentalista. Tanta agitació contra el salafisme està enfortint als propis salafistes.

El salafis tenen un espai social propi consolidat a partir de les limitacions evidents de la política catalana amb l’Islam. Durant massa temps s'ha confiat en que la invisibilitat tàctica dels salafistes aniria a favor del seu aïllament. No ha estat així. Els continuats errors de càlcul han enfortit els salafistes i han sabut jugar intel·ligentment les seves cartes. Cal combatre als salafistes amb estratègies de política del fet religiós. Alguns cops aquesta política serà molt discreta. Ha de ser així perquè entre altres aspectes, aquesta política intervé en un àmbit relacionat amb la seguretat dels ciutadans. És una política de molts actors ja que el salafisme s'aprofita de la feblesa institucional de l'Islam català per treure’n profit. Aquesta debilitat i fragmentació, alguns cops fruit de la lleugeresa d'algunes decisions politiques, es la fortalesa dels salafisme. Cal invertir el fet fins ara.

El salafisme a Catalunya necessita percebre que la societat catalana no està pel seu model d'Islam. Però, a la vegada, la comunitat musulmana ha de percebre també que se'ls respecte i valora. I això no passa. La situació de precarietat en la qual està instal·lat l’Islam a Catalunya, junt amb l’agitació d’un debat inoportú sobre el vel integral no ajuden a consolidar l’Islam moderat. Aquesta situació de precarietat s’està s'està allargant massa i això afecta negativament a la construcció de pertinença social. Aspecte que es aprofitat pels salafistes per evidenciar la inutilitat de les polítiques de diàleg social practicat per alguns dirigent musulmans moderats. La comunitat musulmana ha de sentir-se membres de la societat catalana i han de sentir emocionalment que se’ls estima. Això no s'assoleix nomes amb Jornades de Portes obertes en unes mesquites que tenen mes de garatge que de lloc de culte.

Negar l'evidencia no es fer política. Sobreviure en el curt termini pot donar algun rèdit polític. Però no és cap inversió de futur, perquè el temps polític construeix el futur a partir de les intel·ligents i correctes decisions en el present.