El llegat de Lluís Duch

En la nota d’ahir, al comentar la mort d’en Lluís Duch, vaig dir que algunes persones trobarem a faltar el pensament lúcid i humil per entendre el que estem vivim. El bon amic Gabriel Jaraba, gran admirador de l’obra del pare Duch, ha fet una petita evocació de la seva capacitat intel·lectual que m’agradaria compartir. Diu en Gabriel Jaraba: “Era, com dius, un pensador lúcid i humil. Posseïa una visió del temps present inhabitualment aguda, una capacitat molt especial de captar l'essencial a la societat complexa. Crec que aquesta capacitat d'aprehendre la complexitat sense recolzar-se en dogmatismes de cap mena va fer que la intel·lectualitat laica i institucionalitzada desconfiés d'ell o simplement el bandegés: si no arriba a ser per la complicitat del professor Albert Chillón a la UAB la seva marginació del món universitari català hagués estat encara més escandalosa.

El cas del Lluís Duch, monjo estudiós i erudit excel·lent, al qual la universitat li gira l'esquena i la intel·lectualitat l'ignora és un cas de sectarisme antireligiós escandalós del nostre temps. Més encara quan, si hom llegeix la seva obra sobre el que anomenava hivern eclesial es podia veure que no era precisament algú que oferís encens a Wojtyla, però la seva habilitat en identificar la trivialitat el feia perillós a ulls dels oportunistes manipuladors. De manera que si un dia va haver un clericalisme sectari i dogmàtic que era enemic del coneixement, ara hi ha un anticlericalisme que, per bé que educat i discret, fa el mateix paper.” La força del testimoniatge cristià i el rigor intel·lectual del para Lluís Duch han de ser un referent que no podem oblidar i hem de saber explicar.

Lluís Duch

Avui ha estat enterrat al monestir de santa Maria de Montserrat el monjo prevere Lluís Duch. Feia anys que el coneixia i seguia amb molt interès la seva producció intel·lectual. El dia ha començat amb la aquella boira del Llobregat que aïlla visualment el monestir del seu entorn. Mentre les agulles de l’amfiteatre montserratí s’enfilaven cap un lluminós cel de tardor, les campanes ens convocaven a la basílica amb el repetitiu toc a morts. Mentre esperava l’inici de la cerimònia he evocat novament els meus records d’en Lluís. La primer imatge, tot i que pot tenir alguna imprecisió, és una petita crònica en la revista de la Delegació Diocesana de l’Escoltisme (DDE) explicant que un jove escolta entrava al monestir de santa Maria de Montserrat per fer-se monjo. Una foto d’en Lluís al damunt d’una Vespa il·lustrava la notícia.

Després, quan el meu camí vital em feu freqüentar el monestir, vaig poder xerrar més profundament amb en Lluís. El seu vast i clarivident pensament aportava un perspectiva original als problemes que m’inquietaven. La seva mirada lúcida desgranava els problemes de la societat contemporània i, a partir de la seva anàlisi, em proposava contínuament camins a explorar por poder avançar. Recordo un cop que, davant la meva insistència de la pèrdua de valors de les nostres societats, em matisà dient-me que el problema era la sobreabundància de valors. En Lluís era una savi sagaç, astut i reservat. Si en alguns moments era retret, en altres era enormement generós compartint el seus sabers. En vàries ocasions vaig convidar-lo com a ponent en algunes jornades de reflexió i les seves aportacions foren magistrals perquè ens ajudaren a pensar.

La figura il·lustrada d’en Lluís, més de 50 llibres i 300 articles, ens ha dit l’abat Josep Maria Soler en l’homilia de les exèquies, és una bona mostra del vigor intel·lectual que la comunitat benedictina ha sabut conrear durant anys. Quan la fossa ha engolit definitivament el seu cos,  a mesura que els seus companys de comunitat anaven tirant la terra, he experimentat la sensació de que el nostre poble havia perdut a un pensador lúcid i humil, i que el trobarem a faltar perquè el necessitarem per entendre on estem. Algunes persones trobarem a faltar la figura d’en Lluís en aquesta hora tardoral. Els aurons del cementiri montserratí, amb el seu canvi de color, afavorien la darrera pregària de comiat per en Lluís. Però, ell seguirà viu entre nosaltres gràcies al seu pensament recollit en la seva obra escrita. En un moment d’idees ràpides, haurem de reivindicar la vigència del saber pausat i sòlid d’en Lluís Duch.  

L’intel·lectual catòlic

Recentment s’ha celebrat al monestir de Santa Maria de Montserrat el II Congrés de Qüestions de Vida Cristiana sobre Recuperar la dignitat intel·lectual del catolicisme on hi varen participar uns seixanta intel·lectuals catòlics la majoria acadèmics i professionals. Vaig tenir la sort de poder-hi participar, sentir les interessant ponències i dir el que pensava d’alguns dels temes tractats. Els ponents d’aquesta interessant jornada foren Julio Martínez, jesuïta i rector de la Universitat Pontifícia de Comillas, Lluís Duch professor de la Universitat de Barcelona i monjo de Montserrat i Francesc Torralba director de Qüestions de Vida Cristiana i professor de la Universitat Ramon Llull. La trobada estada organitzada per la Fundació Joan Maragall i l'Abadia de Montserrat, les institucions que editen aquesta revista.

El punt de partida de la reflexió fou constatar que els intel·lectuals són substituïts pels influencers i els intel·lectuals catòlics són cada vegada menys visibles. Davant d’aquesta situació és necessari cal recuperar la dignitat intel·lectual del catolicisme. És una tasca difícil i plena d’obstacles perquè “en el debat intel·lectual es prescindeix molt sovint dels intel·lectuals cristians o se'ls mira amb sospita" digué l'abat Josep Maria Soler en la presentació de la jornada.  Però aquesta aportació no ha deixat de ser necessària i per això és urgent recuperar la dignitat intel·lectual del cristianisme perquè el pensament d'arrel cristiana pot fer un servei a la societat. L’Evangeli és una Bona Nova que pot ajudar a enriquir el debat intel·lectual i cultural davant dels problemes de la societat contemporània o donar respostes a les preguntes del sentit de la vida que la humanitat no ha deixat de fer-se.

Julio Martínez defensà la recerca i defensa de la veritat perquè està convençut que "si la veritat no compta, quina justícia i quina llibertat hi pot haver?". La recerca de la veritat comporta diàleg i aquest necessita del discerniment per trobar la veritat. El rector de Comillas va defensar que "és l'hora de pensar, discernir i escollir, i de ser valents pronunciant-se en públic, no de replegar-se". Lluís Duch insistí que "la virtut màxima de l'intel·lectual és la crítica en el sentit grec, de cercar criteris". I és aquell que "sempre pren partit sense ser de cap partit" i no actua condicionat pels interessos i buscant només el reconeixement públic. Segons Duch l'intel·lectual és un "desvetllador" o "formador de l'atenció".  Francesc Torralba remarcà que l’intel·lectual ha de fer "una recreació de l'herència rebuda, de manera comprensiva a la gent d'avui". Això comporta no dimitir de la crítica tan dins com fora de l'Església, crear ponts i no oblidar el clam profètic a favor dels més vulnerables: "en aquest punt l'intel·lectual catòlic no pot ser neutral i quedar-se només en el diagnòstic".