Acolliment hospitalari

La crisi recent dels refugiats provinents d’Orient Mig han situat en el centre del debat polític que calen noves polítiques migratòries i d'asil a la Unió Europea. Dins d’aquestes polítiques l’acolliment és un eix bàsic. Les polítiques d’acollida han de permetre la integració social i laboral plena, en drets i obligacions. Els països europeus s’han de comprometre a acollir a les persones que escapen de zones en conflicte, persones que poden fugir de persecucions i matances. Cal donar refugi i acollir generosament, als que no tenen res més que l'acollida que els podem donar en les nostres ciutats i pobles. “Cal acollir a qui només li queda la tendresa de la solidaritat dels pobles” com escriví magistralment la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli.

José Carlos Bermejo, director del Centro de Humanización de la Salud dels religiosos camils considera que l’hospitalitat és un valor ètic “que evoca l’obertura a un «nosaltres» que generi en les persones l’experiència que «res humà no m’és aliè». Evoca realitats pròximes, com ara la responsabilitat, la compassió, la solidaritat, l’acolliment.” A més, José Carlos Bermejo proposa que hi ha una acollida que té a veure amb el llenguatge emprat amb els que arriben, una acomodació a l’univers del llenguatge dels altres, també hi una un acolliment espacial, al lloc, i un acolliment en la intimitat del cor. 

Acolliment espacial. Ha d’haver-hi espais pensats per a qui arriba, no solament per qui ja hi era. Cal pensar aquests espais en funció dels qui els utilitzarà, en les seves característiques especials, en el seu estat emocional al moment de l’arribada, en la seva desorientació inicial. El llenguatge del qui acull. El llenguatge emprat s’ha d’acomodar a l’altre. Ha de ser un llenguatge comprensible a la mida de l’estat emocional en què l’altre es troba. El cor que acull. L’acollida també té a veure amb la capacitat d’escolta i l’empatia amb el que arriba i és acollir. Sentir-se acollit en el cor té a veure amb aquella experiència de confort emocional que hom fa quan experimenta que la intimitat més pregona també és observada, contemplada, no pas jutjada, i entranyablement atesa per qui acull ha escrit José Carlos Bermejo. 

Acolliment i confiança

“En vós trobo refugi, m’acullo a l’ombra de les vostres ales fins que passin aquests mals” (Salm 57). Aquest verset expressa en forma poètica el significat de la confiança. Un amic m’ha comentat que la confiança és lliurar la voluntat a una altra persona. És una manera entenedora d’expressar-ho. Al llarg de la vida he confiat amb algunes persones i, mirant-ho amb perspectiva, descobreixo que en totes elles hi havia alguna cosa que facilitava que me’n fies. Em deixava guiar confiadament, no hi havia reserves ni malfiaments. Aquesta actitud la vaig experimentar en diversos àmbits: la fe, la política, en el món laboral, etc..

La vida està plena de moments de gran confiança amb altres persones. Són moments que tenen més d’intel·ligència emocional que racional. Perquè la confiança emergeix de forma inesperada i s’experimenta més que raona. Tot i que la raó cal fer-la servir per evitar que la confiança es torni en manipulació o anul·lació de la llibertat personal. És bo confiar i apostar per acollir confiadament a l’altre. Això pot costar perquè estem instal·lats en una cultura que afavoreix el recel i es parla en to burleta de la gratuït de l’amor. Sembla que tot s’hagi de mesurar per la llei de la utilitat de l’intercanvi. Enfront d’aquesta cultura cal proposar unes relacions humanes basades en l’acolliment i la confiança.

La dona d’en Roger Garudy

Aquest setmana s’ha mort en Roger Garudy. Filòsof francés de vida en trànsit intel•lectual permanent. Algunes persones de la meva edat som deutors de les seves reflexions primerenques sobre cristianisme i marxisme. He sentit una anècdota sobre la seva vida que denota la capacitat d’acolliment i intuïció d’algunes persones. El dia que fou expulsat del partit comunista francès a l’acabar la sessió del seu comitè central en Roger Garudy sortí estorat pel fet i, després de donar vàries voltes per París sense saber on anar, decidí anar a casa de la seva primera dona. Allí, trobà la taula parada amb dos serveis i, després d’excusar-se d’haver interromput un dinar decidí marxar i quan s’anava la seva primera dona li digué que la taula parada era per ell. Havia escoltat per ràdio la seva expulsió i estava convençuda que l’aniria a veure.

El retorn, l’acolliment i, perquè no la intel•ligència intuïtiva, s’entrellacen en aquest relat. Això també hauria de passar en la nostre vida. Sempre tenim l’oportunitat d’acollir a qui, per algun motiu ha estat allunyat de nosaltres. Llavors es quan la fraternitat esdevé el vincle per sentir-nos units fraternalment a la persona retornada. La vida està plena de constants retorns. Alguns cops, nosaltres mateixos som responsables de les partences o distàncies entre els individus perquè hem estat poc atents a les persones i aquestes, progressivament s’han anat allunyant de la nostre vida. L’acolliment és indispensable per construir la gran fraternitat de la humanitat. El tancament separa, l’acolliment uneix. Fer-ho, és manifestar les mateixes actituds de Jesús. Ell era un mestre en la pràctica del consol de la proximitat. Nosaltres, seguidors de Jesús, hem d’incorporar en la nostra vida aquestes actituds per tal de ser persones acollidores.