Dia Internacional de la Dona

El dia 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. És un bon moment per reflexionar sobre com persisteixen encara, en les dites societats avançades, múltiples àmbits en els quals hi ha una profunda i vergonyosa discriminació de les dones. Resulten ofensives certes imatges d’esdeveniments polítics, socials i culturals, en els quals dominen totalment els homes. Molt sovint els mitjans de comunicació palesen la poca presència de dones en els grans centres de decisió mundial o en les cúpules directives d’entitats i d’empreses.

La societat es cínica amb les dones. Si bé formalment se’ls reconeix els seus drets, existeixen àmplies zones de poder i decisió bàsicament masculines. Els models de comportament dominants segueixen reproduint els vells esquemes masculins que són mostrats com a guanyadors i garantia d’èxit. La pròpia acció política es fa d’acord als patrons masculins. On hi hauria d’haver-hi cooperació i col·laboració hi trobem confrontació i  disputada. Aquests semblen ser els patrons de l’èxit polític. Moltes institucions continuen sent deficitàries, molt o poc, en relació a la igualtat en la diversitat de gèneres. Les pròpies religions, unes més que altres, tampoc han avançat el que caldria i es voldria en relació a les polítiques d’igualtat. Per l’Església catòlica, en concret, aquesta és una de les seves grans assignatures pendents que hauria de resoldre el papa Francesc.

Les dones diuen prou

Com cada any, avui, 8 de març, es celebra el dia de dona. Diada històrica reivindicativa a favor de la igualtat de les dones. Però aquest any, aquesta commemoració té un caire especial i únic. Diverses entitats feministes, amb l’adhesió de sindicats i el suport d’alguns partits polítics, han promogut que avui les dones, i només les dones, fessin una vaga general laboral, educativa i de cura per evidenciar que sense la seva feina moltes activitats es veuen perjudicades. Aquesta iniciativa ha estat seguida amb èxit en més de 175 països. La desigualtat de les dones afecta a molts nivells de la societat: laboral, social, política, econòmica i cultural. Les dones pateixen una desigualtat salarial en relació als homes, el seu sostre professional està limitat pel poder masculí, el treball femení està molt més precaritzat que el masculí, la violència de gènere no s’atura i l’assetjament a la feina tampoc. Aquestes raons i moltes altres justifiquen aquesta vaga general.

La societat és patriarcal i ho manifesta amb duresa i les dones en pateixen les conseqüències. És un escàndol que les societat obertes i avançades encara es pateixin aquestes situacions. És cert que en alguns països hi hagut notables progressos vers la igualtat i, en els darrers anys, les dones han superat algunes de les discriminacions històriques, però encara perduren esquemes mentals que es projecten negativament contra les dones. Cal continuar treballant per vèncer els condicionaments mentals que permeten les discriminacions de les dones en l’àmbit laboral, en la societat i en la llar. La majoria de dones treballadores tenen una doble jornada laboral, a la feina i a casa. La feina de la llar també ha de ser responsabilitat compartida dels homes. Els codis legislatius han d’afavorir la igualtat i, si cal, promoure mesures positives contra les discriminacions. Però també cal un treball a les escoles per superar aquests patrons mentals que condicionen i no permeten tenir una societat d’iguals. Hi ha encara moltes raons per seguir mobilitzant-se cada 8 de març per la igualtat de les dones i tenim per endavant tot un any per avançar-hi.

El dia de la dona

Demà és el dia de la dona. És una diada especial, que no pot ser com una de les tantes efemèrides que es celebren i els dies amb pretensions comercials. No, de cap manera. El dia de la és una commemoració per fer-nos caure la cara de vergonya a moltes persones. Les dones encara necessiten un dia específic per elles; una dia per recordar a tota la humanitat que segueixen discriminades i explotades per una cultura dominant que segueix essent i manifestant-se masclista. Serà un dia alegre, perquè les dones i els homes lliures ompliran els carrers exigint uns drets que encara avui segueixen negats. Però també serà un dia trist perquè davant de les nostres consciències s’estenen totes les desigualtats, vexacions, discriminacions, explotacions que reben les dones simplement per raó del seu gènere. 

Cadascú ha d’examinar que fa perquè la situació canviï. És evident que calen grans lleis que permetin resoldre els problemes estructurals que perpetuen les desigualtats. Avui mateix es feia públic un estudi sindical que demostra com, a feines iguals, els sous de les dones són inferiors. A nivell mundial, les dones produeixen el 66% de les riqueses, però només es beneficien el seu 10%. Però, també hi ha actituds que estan més a les nostres mans per tal de donar passes a favor de la igualtat real entre gèneres. Els comportaments en la llar han d’ajudar a substituir el model patriarcal a l’ús, per un basat en la responsabilitat compartida. La mateixa organització del temps i de les tasques domèstiques, per exemple, reprodueix la discriminació. La cultura social contribueix a reproduir uns patrons de comportament farcits de visions masclistes que no respecten la igualtat de la dona. Hi ha encara molta feina a fer a favor de les dones.

Fecundació a hores convingudes

M’ha semblat preocupant la notícia de la congelació d’òvuls per diferir l’embaràs quan aquest no interfereixi les expectatives laborals. Dos gegants tecnològics, Google i Appel, són els patrocinadors de la iniciativa. Un ja la té implementada i l’altra ho farà l’any vinent. Ho trobo una barbaritat de profundes implicacions morals. Pretendre facilitar que la dóna difereixi el seu embaràs a conveniència, d’ella i per què no l’empresa, és prendre-li la seva llibertat de decidir el moment de la maternitat. Aquesta mesura atorga un poder inusitat a les empreses sobre les persones totalment condemnable.

Si aquestes empreses volen amb aquesta mesura garantir que les dones ponen ser mares sense perdre posicions laborals, el camí proposat és equivocat. Si volguessin aconseguir aquesta fita, el que cal es afavorir que l’embaràs no sigui una dificultat per la carrera professional de la dona. Per això cal crear les garanties laborals perquè la maternitat no alteri les expectatives laborals de les dones. L’enfoc adoptat és erroni en la mesura que vincula l’embaràs a les condicions laborals de les dones, sense tenir present que els homes avui també podem assumir competències familiars durant el període en que les dones tradicionalment estaven de baixa degut a la maternitat. Vaja, tot un despropòsit.

Presons mentals

Les religions necessiten l´ús de referents culturals per expressar-se. Algunes, després de molts esforços i dures controvèrsies, han sabut trobar les expressions culturals més comprensibles als nostres temps. D’altres, encara no. En aquests casos, l’originalitat de la fe queda emmascarada per una cultura que resulta estranya i incomprensible al que podem considerar com la cultura del nostre temps i que defineix tota una civilització i la seva civilitat. Lamentablement, dins de l ‘Islam hi ha unes concepcions que no s’amaguen d’emprar uns símbols i expressions culturals molt arcaiques que entren en franc conflicte amb les representacions culturals de les societats occidentals i la seva civilitat.

Per evitar tot mal entès, reconec que el necessari respecte a la diversitat religiosa no ha de confondre’s i dissimular, en benefici de la convivència, el conflicte que algunes tradicions de l’Islam comporten per la nostre comprensió del respecte a la dignitat humana. La notícia de que comencen a veure’s dones musulmanes que es banyen vestides en algunes platges i piscines públiques ha encès les alarmes. Fa temps que aquest fenomen es presenta de forma esporàdica, però ara aquesta situació esdevé conflicte quan algun municipi  vol prohibir-ho. Ho trobo bé. Perquè certes indumentàries en les piscines públiques afecta a la salubritat. Però tampoc cal amagar que un dels motius d’aquesta oposició és considerar que les dones es banyin tapades és denigrant per elles.

Un cop, en un país de tradició musulmana, al preguntar perquè hi ha poques dónes a les mesquites vaig obtenir vàries respostes. Una era ben evident, l’Islam no obliga les dones a les mateixes pregàries que els homes. Però algun home va comentar-me, tot sincerant-se, que la presència de les dones a les mesquites els distrauria. Vaig trobar tota aquesta argumentació carregada d’un masclisme insuportable. Els mateixos arguments es fan servir per obligar a les dones a banyar-se quan més tapades millor. Aquest masclisme extrem és possible per una part perquè les pròpies dones estan presoneres d’unes creences que no són religioses, sinó culturals; i perquè hi ha uns homes que han fet unes interpretacions masclistes de l’Islam ben allunyades del sentit que l’Alcorà dóna a les relacions entre els homes i les dones. Cal avançar cap una comprensió oberta de l’Islam compatible amb els referents culturals de la nostra societat. El manteniment de certes pautes culturals són inacceptables perquè atempten la dignitat de les persones.

Dia Internacional de la Dona

El dia 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. És un bon moment per reflexionar sobre com persisteixen encara, en les dites societats avançades, múltiples àmbits en els quals hi ha una profunda i vergonyosa discriminació de les dones. Resulten ofensives certes imatges d’esdeveniments polítics, socials i culturals, en els quals dominen totalment els homes. Recentment, la majoria de diaris il·lustraven les seves portades amb la fotografia d’una trobada de persones influents que volien establir ponts de diàleg entre Barcelona i Madrid: tot eren homes. El mateix passava amb una altra imatge, pocs dies després, de la reunió de dirigents polítics i pensadors que es trobaven per parlar del futur democràtic d’Europa, tot eren senyors.

La societat es cínica amb les dones. Si bé formalment se’ls reconeix els seus drets, existeixen àmplies zones de poder i decisió bàsicament masculines. Els models de comportament dominants segueixen reproduint els vells esquemes masculins que són mostrats com a guanyadors i garantia d’èxit. La pròpia acció política es fa d’acord als patrons masculins. On hi hauria d’haver-hi cooperació i col·laboració hi trobem confrontació i  disputada. Aquests semblen ser els patrons de l’èxit polític. Moltes institucions continuen sent deficitàries, molt o poc, en relació a la igualtat en la diversitat de gèneres. Les pròpies religions, unes més que altres, tampoc han avançat el que caldria i es voldria en relació a les polítiques d’igualtat. Per l’Església catòlica, en concret, aquesta és una de les seves grans assignatures pendents que hauria de resoldre el papa Francesc. 

Els ciutadans Fernández y Vázquez

Els ciutadans Demetrio Fernandez y Miguel Angel Vázquez tenen una particularitat impròpia d’altres ciutadans: que quan parlen no poden ignorar que representen, per responsabilitat, a una institució. El primer és el bisbe de Còrdova i el segon el portantveu del govern d'Andalusia  Els dos han tingut un comportament que altera el marc institucional en el qual han de moure’s. És evident que tot ciutadà té el dret a expressar-se, bé a títol personal o d'acord al rol que desenvolupa. Però, alguns cops, les dues responsabilitats no són exercides de la mateixa manera, especialment en funció de com les opinions afecten a les institucions. Per això, és en aquesta segona accepció quan determinats ciutadans estan sotmesos a l’escrutini públic. Això és el que ha passat en el cas del bisbe de  Còrdova i del portantveu de la Junta.

 

Trobo desafortunades les recents declaracions del portantveu contra el bisbe, com tampoc estic d'acord amb la pastoral d'aquest sobre la família i les dones. En primer lloc, no crec acceptables les paraules, el to i el contingut emprats pel portantveu per rebatre al bisbe. Els desacords i les discrepàncies, quan es donen, s’han d'argumentar i no caure en la desqualificació barroera i populista. Per rebatre un argument cal emprar la intel·ligència i la bona educació, virtuts que el senyor Miguel Àngel Vázquez no ha fet servir. Aquest hauria de respectar el dret del bisbe de Còrdova a expressar-se, sense necessitat d'impedir li a dir el que pensa, perquè això és el que ha demanat quan ha exigit posar-li un morrió. Cal respectar que tothom pugui dir el que pensa, al marge d'estar-hi d'acord o no.

 

Jo no estic d'acord amb la pastoral del bisbe de Còrdova. Manifesto la meva estupefacció pel que ha dit. Però lluitaré perquè ho pugui dir, tot i el meu desacord. Discrepo del contingut de fons de la pastoral perquè considero que la seva opinió, malgrat sigui dita com a bisbe, no es fidel a l’amor i misericòrdia de la Doctrina de l’Església sobre el matrimoni i les dones. Hi ha altres opinions del Magisteri eclesial que es situen en les antípodes del que diu aquest bisbe. Dins de l’Església catòlica, formant part del seu Magisteri, sempre obert a l’ajut de l’Esperit Sant, hi ha veus que han revisat els criteris doctrinals sobre el paper de la dona a la societat a la mateixa institució eclesial i que demanen seguir fent aquesta reflexió. Por sort, aquestes visions són cada cop més àmplies i estan en comunió amb el aporten les mirades obertes de la societat. També em preocupa l’ús que vol fer un sector eclesial que barreja la seva ideologia tancada amb el Magisteri de l’Església catòlica intentant monopolitzar a favor del seu pensament la riquesa de la doctrina eclesial. Per sort, l’Esperit Sant segueix ajudant a l’Església catòlica a trobar el seu paper en el món.

Visibilitat de les dones pakistaneses

Huma Jamshed és una dona pakistanesa resident a Barcelona i dirigent de l’Associació Cultural Educativa Social i Operativa de Dones Pakistaneses (ACESOP). L’objectiu d’aquest entitat és promocionar la presència social de les dones pakistaneses en la societat catalana. Huma ha estat  acusada de ballar en públic en el Port Olímpic dins d’unes activitats culturals organitzades per l’ajuntament de Barcelona. L’acusació, segons explica la mateixa Huma, surt de la pròpia comunitat. Aquest tipus d’acusació genera un estat d’opinió entre les dones pakistaneses que pot frenar la seva incorporació normalitzada a la societat catalana.  Qüestionar públicament l'honorabilitat d'una dona és molt important en la comunitat pakistanesa. Una dona sense honra no mereix cap respecte; és apartada i marginada per la comunitat. És per aquesta raó que Huma Jamshed està preocupada per les presumptes acusacions abocades contra ella i el seu col·lectiu.

Sense entrar en consideracions pròpies de la comunitat, voldria reflexionar sobre unes dades que semblen incontestables: la invisibilitat de la dona pakistanesa en la societat catalana. He tingut ocasió de participar en diverses activitats de la comunitat pakistanesa i sempre he quedat sorprès de l’escassa, per no dir, nul·la participació de les dones. Aquesta situació no es pot considerar com normal. Des de les responsabilitats de govern els governants haurien de prendre actuacions positives por donar visibilitat al col·lectiu de dones pakistaneses i vèncer les inèrcies masclistes presentes en la matriu cultural d’aquest col·lectiu.

Catalunya no és Pakistan i això vol dir que els catalans d’origen pakistanès han de repensar els seus marcs culturals en clau d’una societat democràtica i moderna. Comença a ser temps que alguns responsables polítics i comunitaris abandonin postures contemporitzadores i assumeixin major proactivitat per tal d’avançar en l’assoliment al respecte d’uns valors que són definits com a valors d’una civilització. Viure aquí comporta acceptar aquests valors i respectar les regles de convivència. Les persones influents en la comunitat pakistanesa hauria d’avançar en l’àmbit d’educar en la necessitat de clarificar algunes costums culturals que aquí no s’entenen ni poden ser compartides. Tant de bo que en la propera important festa de la comunitat pakistanesa, per exemple, els seus màxims dirigents anessin acompanyats de les seves dones. Fora el primer acte de normalitat.

Dones tapades de negre

Mai havia vist una cosa igual: una senyora tapada de negre, de dalt a baix, de tal manera que no sabia on era el davant i al darrera. Amb esforç podia endevinar-li el rostre ja que una subtil tela el tapava. Tampoc se li veien les mans, ja que les duia tapades per uns espesos guants. Com que portava a braços un nen que per la seva posició, la del nen, situava les coordenades de la persona que el duia. Per deducció he pensat que era una dona. En l’altre ma arrossegava un cotxet infantil supermodern. Al costat hi havia un senyor vestit de blanc a la manera dels països del Golf. Tot això passava a uns cèntrics magatzems de la Plaça Francesc Macià.

Abans havia vist uns quants nicabs i alguns, menys, burques a la meva ciutat. Però mai una cosa així. El vel de la cara no tenia ni la minúscula finestra dels burques. Quin estupor i quanta indignació. Segueixo pensant que aquest tipus de vestimenta és un retard cultural i un notable menyspreu a la dona. A banda dels aspectes de seguretat de trobar-se en un lloc de concurrència publica amb una situació com aquesta. Curiosament a prop de la persona de negre hi havia un guarda de seguretat totalment absent a la situació.

Segueixo considerant que no pot haver-hi una religió que en nom de la fe anul•li tan brutalment la capacitat de relació de les persones. Els humans ens comuniquem amb l’expressivitat del rostre, per això un rostre amagat darrera una tela, amb finestra o sense, com és el que acabo de veure, representa una vexació que no es pot permetre. M’indigna pensar que això passi i que uns barbuts barruts ho toleren i justifiquen religiosament. Són uns opressors de la dignitat humana. Res més. Aquesta actitud senyala una línia vermella que no es pot tolerar. Al marge que socialment sigui un comportament reprovable i suspecte de regulació, el que cal es educar a les dones musulmanes, i als homes, per tal que condemnin aquestes pautes culturals impostades a la seva religió.

La consideració de la dona a l’Església i en la societat

La visita de Benet XVI ha suscitat moltes reaccions i comentaris. N’hi de tota mena. És curiós advertir la sensibilitat selectiva dels periodistes i la seva alta sensibilitat per treure conclusions i emetre judicis, sempre en to desqualificatiu. En un proper post tractaré d’aquest tema. Ara voldria referir-me a un tema que ha estat molt comentat: la neteja de l'altar desprès de la seva unció crismal per part d’un grup de monges. Aquest fets ha alimentat moltes tertúlies radiofòniques. Es evident que aquest gest s'hauria pogut resoldre d'una altra manera i així la cerimònia de la dedicació hauria estat del tot impecable, però tot i aquest aspecte cal defensar que el conjunt de tota la litúrgia fou extraordinari, pròpia d'un estil de sobrietat i estètica que singularitza l’Església catalana. Llevat el moment anteriorment esmentat, tots els gestos litúrgics transmetien una visió eclesial que ens es pròpia dels catalans. Que es pot exemplificar quan la majoria d'assistents a la missa de la Sagrada Família feren callar els intents d'aclamar al Papa quan aquest s'aturà per escoltar el Nigra sum cantat per l'escolania de Montserrat.

Algunes de les critiques concretes a l’acció de neteja i preparació de l'altar són totalment fonamentades i justes. La nostre Església, de forma activa o passiva, amb fets o omissions, discrimina a les dones. És evident que si l’Església vol ser creïble haurà d’abordar aquest tema i, molt probablement, haurà de començar demanant perdó per la seva actitud obstinada vers les dones. Però, algunes de les crítiques que s’abraonen contra l’Església obliden que la situació de la dona no és nomes un problema eclesial. La mateixa societat es troba lluny de tractar amb justícia les dones. És llavors quan descobreixes que la severitat en que es judicada l’Església no s’empra amb altres institucions. Permeteu-me dos exemples que demostren que la situació diversos nivells de discriminació de la dona en la societat.

No fa massa, el suplement dominical de el diari El País publicava un article titolat Retrato del poder. Es tractava d’un reportatge sobre els nuclis decisors de grans companyies espanyoles. Doncs bé, en aquest article es després que la presència de les dones en aquest nucli segueix la següent pauta: al consell executiu del Banc Santander hi ha 2 dones i 11 homes; a la Caixa 0 dones i 11 homes; a Repsol 1 dona 6 homes; a Telefònica 0 dones i 7 homes; a ACS 0 dones i 6 homes; a Abengoa 1 dona i 9 homes; a Paradores 1 dona i 6 homes; a Seur 1 dona i 13 homes; a Puig 1 dona i 5 homes i a Mapfre 0 dones i 8 homes. Que sumant tot i fent percentatges dona la següent dada: en el nucli del poder econòmica comentat en la crònica de El País el 8% són dones i el 92% són homes. És curiós que l’autor de la crònica no fes aquest càlcul. La simple mirada a les fotografies que il•lustraven el reportatge convidaven a treure les proporcions. Cap comentari en tota la crònica sobre aquesta insultant desproporció. Una altra dada. En el Parlament Català, en el període 1980-2006 hi ha hagut 17,8% de parlamentàries per un 82,2% de parlamentaris. Tot i que, en cada legislatura s’ha incrementat el nombre de parlamentàries. Mentre el 1980 només hi havia un 5,2% de parlamentàries, ara el percentatge s’ha situat en un 35,6%. Els partits polítics han avançat, tot i que alguns, quan arriben a governar s’obliden de la paritat defensada en els seus programes electorals.

El fet de que l’Església sigui un mirall del que passa en la societat no l'eximeix de la necessitat de modificar les seves comprensions i actituds en relació a la consideració de la dona. L'Església ha de testimoniar coherentment la fe que la sustenta i els seus comportaments han de transmetre la coherència dels seus valors. És en aquesta direcció on s'esperen gestos concrets que permetin afirmar que en l'Església la dona comença a tenir una consideració superior a la que té en la societat i que es prenen les decisions correctes per tal de ser tractada amb la igualtat que la societat li nega.