dimarts, 31 de juliol del 2018

Revisitar la política XXIII. Nous moviments socials en l'espai polític


En els últims anys l’escena política s’ha modificat notablement per l’aparició de fenòmens nous que disputen l’espai d’influència i representació política dels partits. Els moviments socials foren, en el seu moment, una expressió d'aquesta nova situació. Després han sorgit moviments d’activisme social que han assolit àmplies mobilitzacions dels ciutadans entorn a determinats problemes. Tota aquesta nova realitat entre en competició amb els partits polítics tradicionals per aconseguir influir en l'escenari polític. Gràcies a aquests nous moviments la societat s'ha fet més sensible i permeable a problemàtiques que fins ara solament semblaven interessar a sectors marginals de la societat. La pressió exercida per aquests moviments, en més d'una ocasió, han aconseguit modificar les agendes d'actuació política dels governs, han provocat un canvi en l'actitud de les institucions polítiques sobre diversos temes com són el nacionalisme, l'ecologia, els drets de les minories culturals, les polítiques d'igualtat i no discriminació, la pau i la solidaritat internacional, etc..

La majoria de partits polítics pressionats per les pressions dels moviments socials en integrat als seus programes algunes de les seves reivindicacions i han buscat representar els interessos que ells dinamitzaven. En moltes ocasions aquests moviments formen part d’organitzacions capaces de desenvolupar accions pràctiques de solidaritat humana, en uns casos en forma d'assistència humanitària en els diferents focus de tensió mundial i en uns altres a través de la cooperació. El seu activisme es tradueix en accions socials que es situen en la perifèria de l’acció política. Un exemple d’això, són les organitzacions que actuen entorn a la solidaritat amb les immigracions i els refugiats del Mediterrani. El seu treball actiu a favor de la solidaritat amb els immigrants i asilats, i la seva pràctica diària de salvar vides o d’acollir aquestes persones, han aconseguit modificat les polítiques socials d’alguns països. Un dels grans mèrits d'aquestes organitzacions és haver despertat un activisme social força actiu però encara no s’ha produït del tot la seva interacció amb les organitzacions polítiques tradicionals, sempre acostumades a moure’s dins d’uns marcs institucionals pesats i encarcarats.

dilluns, 30 de juliol del 2018

Revisitar la política XXII. Fragmentació dels interessos polítics


La crisi dels partits polítics tradicional està motivada en part a la seva evident incapacitat per seguir sent plataformes creadores d'identitat social i expressió dels interessos políticament raonables. En deixar, els partits polítics, de ser l'única referència creadora d'unitat i identificació social, de defensa dels interessos diferenciats, d'actuar de canals eficaços per vehicular les demandes i interessos socials o de promoció del consens social i de nous valors de convivència cívica, la societat ha desplegat formes alternatives o complementàries. Algunes d’aquestes realitat han irromput a la mateixa escena política entrant en competència amb els propis partits. Partits polítics, grups i moviments socials, i noves formes d’activisme polític desenvolupen la seva acció en un context social dominat per la fragmentació dels interessos polítics dels ciutadans i per la poca confiança de la ciutadania cap als plantejaments integradors. Una important conseqüència d'aquesta nova realitat és la multiformitat de l'acció política acompanyada amb el desig de trobar unitats de gestió política de menor dimensió i més properes als ciutadans.

Amb la crisi dels partits polítics es trenca el monopoli de representació institucional dels interessos polítics a través del vot dels partits. En els últims anys hem presenciats el sorgiment de noves formes d'expressió política que es col·loquen al marge d'aquests mecanismes clàssics. En aquests anys ha pres també notorietat, per exemple, la importància de l'àmbit local de l'acció política i el principi de subsidiarietat, com a forma acabada de la proximitat de l'acció política al ciutadà, que es contempla com una aposta certa per superar el distanciament de l'acció política. El resultat final de tot això és que davant el ciutadà es dóna una gran diversitat de l'acció política i una varietat de possibilitats que en un moment determinat sorgeixen davant els ciutadans per expressar les seves demandes i interessos.

diumenge, 29 de juliol del 2018

Revisitar la política XXI. Simplificar el missatge polític


La pèrdua de l'horitzó utòpic i l'absència de grans debats han conduït a la progressiva simplificació del missatge polític fins a reduir-ho al simple pamflet o l’eslògan  pensat per guanyar eleccions. El missatge polític ha deixat ja no identifica les identitats ideològiques de les diferents opcions polítiques. La majoria de propostes polítiques són ambigües i, en molts ocasions, perfectament intercanviables entre els diferents partits. La política ja no aporta ideals. Helmut Schmidt, qui fou canceller de la República Federal Alemanya, atribuí aquesta situació al lideratge de la televisió en les societats modernes. Per Schmidt "els polítics s'adapten a les preteses necessitats d'als televisions. Donen respostes de mig minut. En 30 segons només es pot construir un titular, la qual cosa és una declaració superficial. No hi ha arguments" (Schmidt, H. entrevista El País 9 juliol 1994). La pobresa del missatge polític és una evidència que molts polítics es deixen corrompre intel·lectualment per la superficialitat de molts medis de comunicació o pel seus interès en l'escàndol i la morbositat.

L'obsessió d'aconseguir el poder al més aviat possible ha obert la dinàmica del tot si val si això dóna vots. Les campanyes electorals són una mostra d'això, els estrategues de la comunicació política les han convertit en un assalt planificat per ocupar el poder. Aquests professionals de la comunicació serveixen als partits sense cap apriorisme ideològic. Tant poden dissenyar la campanya d’un partit de dretes com després la d’un partit d’esquerres. En aquestes circumstàncies, les habilitats polítiques del debat i la confrontació democràtica s’han al libel, l'acusació no provada, les falses veritats  i els rumors, tot pensat per aconseguir el desgast polític i provocar la destrucció de l'adversari. El comú denominador de totes aquestes estratègies, i les que puguin estar per venir, és l'absència de discussió política concreta sobre els problemes comuns de la societat. Les campanyes electorals s'omplen de promeses i afirmacions, a veure qui dóna més, amb escàs suport argumental i feble viabilitat pràctica. Quan s’apropen les eleccions, el mercat polític s’omple de les més variades ofertes temporals a veure que dóna més, davant la creixent atonia dels ciutadans davant l'al·luvió d'oferiments amb altes dosis d'improvisació.

dissabte, 28 de juliol del 2018

Glosses per la vida quotidiana


No hi ha pitjor sort que qui no vol escoltar, diu la dita. Per escoltar cal tenir l’actitud de voler sentir i assumir el que sentim. També podríem dir el mateix sobre el que veiem. Podem veure les injustícies del món, però ser-ne insensibles perquè neguem les evidències. L’actitud interior és el que permet veure i escoltar realment o tancar-nos en l’egoisme que ens fa cecs i sords davant els altes. “Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S'ha fet insensible,el cor d'aquest poble! S'han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin.”. (Mt 13, 14-15).

En el cor de les persones hi ha moltes llavors esperant el moment de florir. Però no totes assoleixen el seu objectiu perquè l’egoisme personal, les preocupacions quotidianes, l’afany per les riqueses i les seduccions mundanes les ofeguen. Hem de centrar-nos en allò que és important per alliberar-nos de tot allò que ens impedeix estimar. “La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit.” (Mt 13,22)

divendres, 27 de juliol del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La comprensió humana és limitada per entendre i il·luminar els significats profunds de la vida. Necessitem adquirir aquella saviesa que il·lumina en la fosca.

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum,
i no haureu d'abaixar els ulls avergonyits.
Quan els pobres invoquen el Senyor,
els escolta i els salva del perill.

(Salm 33)

Hem d'aprendre a perdonar, tants cops com faci falta. Perdonar costa, però mantenir la rancúnia empobreix l'esperit i no ens allibera del nostre egoisme. “Quin déu es pot comparar amb tu, tu que perdones les culpes i passes per alt les infidelitats de la resta del teu poble, de la teva heretat? No mantens per sempre l'enuig: tu et complaus a estimar” (Mi 17,18)

L'excessiu amor a un mateix pot arribar a obcecar-nos de tal manera fins fer atendre únicament els interessos personals oblidant-nos de la situació dels altres, Per vèncer aquest egoisme, cal obrir el cor a les altres persones i estimar-los sense restriccions. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l'home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres” (Mt 20, 26-28)

dijous, 26 de juliol del 2018

Revisitar la política XX. L'accés a la política


En general, les direccions dels partits polítics tenen vertaderes dificultats per identificar-se amb la seva base social que nodreix el seu suport electoral. Al mateix passa a l’inrevés, els electors no tenen cap possibilitat d’influir en els nuclis dirigents dels partits. L'escena política ha quedat segrestada pels polítics professionals la majoria amb responsabilitats institucional. Aquesta situació distorsiona la legitimitat de la democràcia i és una de les causes de desafecció política. Un dels actuals problemes del sistema democràtic és com el sistema polític afronta l'accés a la política. El mètodes tradicionals han afavorit que els nivells directius dels partits estiguin bloquejats pels professionals de la política i, al mateix temps, el que era l’antiga base militant de les formacions polítiques han estat substituïdes afiliats, adherits, associats i altres eufemisme.

Algunes iniciatives polítiques pretenen canviar aquesta tendència: fer primàries obertes o simplement primàries, promoure cercles participatius per fer circular idees, limitació de mandats, etc... Són encara propostes que necessiten trobar el seu espai dins del sistema polític. Mentre s’estan fent aquests assajos, els partits estan fortament condicionats per unes dinàmiques que els han desnaturalitzat profundament. El sistema polític actual està organitzat entorn a un partits estructurats al voltant d’un líder que té tirada electoral, el qual controla per fidelitats a un nucli dirigent que domina l'aparell polític i un sistema de repartiment de quotes de poder intern en un grup de notables que controlen la presència política territorial. Els dirigents polítics implicats en aquest sistema de poder, per tal de sostenir aquest model, estan d'acord de renunciar al lideratge ideològic. La proximitat d'unes eleccions activa la potent màquina electoral per concentrar tot el missatge del partit no al programa sinó en la força del cap de llista. L’experiència demostra que sens cap ideologia definida o sens propostes ideològiques clares, també es poden guanyar eleccions.

dimecres, 25 de juliol del 2018

Revisitar la política XIX. Heterodoxes i dissidents


Les oligarquies polítiques en les cúpules dels partís i la seva rígida disciplina interna; la desorientació sobre el paper dels partits en les societats complexes; i com ha de ser la seva relació amb la diversitat d’instàncies dedicades a l’activisme social i a les mobilitzacions per múltiples causes i interessos, són circumstàncies que dificulten els grans debats polítics. L'absència de circulació d'idees a l'interior dels partits permet que avui no hi hagi heterodoxes polítics, sinó simplement dissidents.  Quan la identitat d'una formació política es manté sobre la base de la permanent negació del debat polític i l’enaltiment de la política com a èpica de l’enfrontament, la política partidista per la seva ànima i esdevé simple pragmatisme. 

La raó política es perverteix en forma d’una nova raó instrumental que no sap ben bé a quina causa serveix, perquè, al no haver-hi debat polític, els partís perden la seva fisonomia, els seus ideals es desdibuixen de tal manera que es perden les seves finalitats. Tot sembla possible, si serveis per gestionar millor la realitat. Davant la por a la dissidència i a l'heterodòxia els partits promocionen un perfil d’afiliats caracteritzat per la seva callada submissió a les decisions preses per la cúpula dirigent i que queda, en bona mesura satisfet, quan pot beneficiar-se pel repartiment d'algunes parcel·les de poder. La condició de partits de càrrecs institucionals afavoreix la submissió per por de perdre la posició com a càrrec institucional. En el seu moment, Alfonso Guerra, ho digué amb tota claredat “el que se mueva no sale en la foto”. Lamentablement, la majoria de partits polítics són com federacions de càrrecs electes i dels seus assessors

dimarts, 24 de juliol del 2018

Revisitar la política XVIII. La nova desnaturalització dels partits polítics

Les direccions dels partits dominen tota la seva activitat i controlen amb disciplina espartana els conflictes interns. Quan es produeix alguna tensió dins dels partits, es procura que no transcendeixi a la societat. L’obsessió per transmetre a la societat seguretat i fermesa fa que els partits siguin com a blocs sense fissures. La concepció weberiana de la burocràcia de les organitzacions, pensada a inicis del segle XX, s'ha projectat també cap als partits polítics del segle XXI. Aquests s'han convertit en veritables organitzacions burocràtiques estructurades, en teoria, per organitzar la participació política dels ciutadans, però que, a mesura que es desenvolupen succeeix el que pronosticà lúcidament C. Off en la seva obra “Partidos políticos y nuevos movimientos sociales”(Editorial Sistema, Madrid 1988 pàgina 62) es "perverteix i obstrueix l'interès de classe i la política de classe de manera que condueix a l'oportunisme (segons Luxemburg), a l'oligarquia (segons Michels) o a la submissió irremeiable plebiscitària de les masses als impulsos irracionals del líder carismàtic i al seu ús demagògic de la «màquina» burocràtica del partit (Weber)"

Com que el mercat polític exigeix als partits ser altament competitius, aquests procuren aparèixer davant l’electorat el més cohesionats possibles, sense fissures i amb uns afiliats sobrats de lleialtat. Aquesta preocupació fa que els partits esquivin el debat i temin que la confrontació d’opinions faci minvar la confiança de la seva massa electoral. Els partits es burocratitzen, augmenta el domini de les estructures centrals i les funcions de les seves organitzacions d’afiliats han desaparegut. Els antics partit anomenats de masses, s’ha convertit en còmodes organitzacions de càrrecs institucionals. Aquesta descentrament de la funció dels partits a provocat la dissociació de l’activisme social de l’acció política. Durant aquests anys han aparegut moltes organitzacions socials promotores de l’activisme, amb notable capacitat mobilitzadora, mentre els partits polítics tradicionals han perdut part de la seva interlocució amb els nous moviments socials. Això és motiu d’una dissociació entre l’activisme social i l’acció política.

dilluns, 23 de juliol del 2018

Revisitar la politica XVII - Etica política

L'oblit arrossega la pèrdua de referents ètics i davant l'absència d'aquests el poder es sacralitza. Pel comportament d'alguns polítics es pot tenir la impressió de que, davant el desprestigi que sembla tenir tot allò apareix fortament ple de referències ètiques, el que domina es és l'afany o el desig d'aprofitar-se i treure profit de qualsevol oportunitat que es presenti...Ja ningú parla de transformar, millorant-los, els mecanismes d'un sistema; ja tots s'ocupen de treure profit. La corrupció s'ha enquistat en el sistema política contemporani. es té la sensació que molts polítics viuen bé, mentre bona part de la població pateix les conseqüències de la precarització social. .. I és així com, davant l'opinió pública, va prenent cos la sospita que els governants de les nostres democràcies estan més interessats a afavorir els seus propis interessos i el dels seus amics de grup polític, Al final el que resulta censurable dels diferents escàndols polítics associats a l'ús del poder en benefici propi són les facilitats d'enriquiment que el poder genera.

El prestigiós politòleg I. Dror en un informe al Club de Roma (1994) sobre la governació mundial destacà que la majoria de governs i polítics dediquen poca atenció a la qüestió moral. Resumint les seves idees es pot atribuir aquesta situació a les següents causes.

"Primer: la idea fal·laç que les eleccions són una via que garanteix trobar als polítics adequats".

"Segon: la cultura occidental moderna és testimoni d'una degradació general de conceptes tals com «el deure»".

"Tercer: l'adoració d'homo economicus".

"Quarta: l'èmfasi en els «drets humans» sense massa preocupació per les responsabilitats i deures humans".

"Cinquè: la divulgada degradació del consens en els nivells morals que s’han d'observar en la vida pública lligats al buit moral de la vida privada, crea una cultura general on els valors estan absents".

"Sisè: la nostra cultura democràtica igualitària mesura als polítics jerarquitzats i als funcionaris com si fossin «gent corrent» rebutjant l'exigència de condicions morals «elitistes»"

diumenge, 22 de juliol del 2018

Reinvetar la política XVI. Impacte destructor de l'oblit

La majoria de partits polítics han procurat alinear-se amb algunes de les grans tradicions ideològiques integrades en el denominat pensament modern. Han buscat sentirse identificades amb una ideologia que resultés contraposada a la sostinguda pels seus adversaris polítics. Però avui, un dels signes clars del nou escenari polític és la capacitat d’aquestes ideologies polítiques d’oblidar els seus ideals originals. Davant la necessitat d'atreure el màxim nombre de vots dal mercat polític de feble sensibilitat ideològica i la necessitat d’establir acords i pactes de govern amb altres formacions polítiques els partits han abaixat l'abast dels seus plantejaments polítics fonamentals. La creixent diversitat social ha afavorit la dispersió del vot, la volatilitat de les fidelitats polítiques i l’heterogeneïtat de la representació política. 

Aquesta circumstància afavoreix la temptació de molts partits polítics a replegar les veles de la seva ideologia i lloar el pragmatisme. Tal com intuí Max Weber l’ètica de la responsabilitat s’imposa a l’ètica dels principis. Això afavoreix que els partits s'obliden dels trets ideològics que havien constituït durant anys la seva identitat i diferenciació en l’arena política. Els partits moderns són coherents amb la manera d'entendre la política per part d'amplis sectors de la societat. La majoria de votants són pragmàtics. Exigeixen als líders polítics que demostrin, abans de res, la seva capacitat per gestionar amb eficàcia els assumptes i recursos públics. La societat líquida, amb la pèrdua d’ideals i principis, afavoreix aquesta situació. Poca ideologia, poca política i creixent pragmatisme són les guies d’actuació dels grans partits avui. La política, o més aviat el denominat mercat polític, on tothom competeix per la màxima captació del vot, una àmplia franja de l'electorat no demanda models de societat diferents, sinó gestionar els afers públics amb eficàcia i eficiència. Aparentment, on abans hi avia política, ara s’imposa d’administració. Tot i que aquesta actitud afavoreix que els poderosos de la societat tinguin segrestada per ells la política.

dissabte, 21 de juliol del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha moments que els problemes ens pesen molt. Els considerem una carga feixuga difícil de suportar. Són moments plens de pessimisme i desesperança. Llavors, cal enlairar els ulls i trobar consol en la confiança que dóna sentir-nos estimats i acompanyats, perquè sempre hi han persones disposades a donar-nos el seu amor. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. (Mt 11,28

La llei ha d’estar al servei de les persones i no les persones al servei de les lleis. Quan passa això, i recentment ho hem vist, la societat es deshumanitza i la mateixa llei esdevé un ídol que esclavitza. La llei no pot anular la llibertat de consciència de les persones i la seva capacitat d’estimar- Jesús anava per uns sembrats en dissabte. Els seus deixebles tenien gana i es posaren a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho veieren, van dir a Jesús: Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte. (M 17, 1-2).

divendres, 20 de juliol del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Seguir la causa de Jesús comporta adoptar un estil de vida que comporta, més d’un cop incomprensió i rebuig. L’estimar, i ser coherent amb en els nostres actes, pot causar profundes diferències amb les persones més properes. Ens cal assumir que, fins i tot, els nostres actes poden ser incompresos i rebutjats per les persones que estimem. “No us penseu que he vingut a porta la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra” (Mt 10,34-35)

El silenci ajuda a sentir el nostre interior i contemplar el parlar de la creació. Per escoltar-nos no podem tenir el cor tancat i el sentiments adormits. Hem de sentir-nos lliures davant de moltes coses que ens empresonen, accentuen els nostres egoismes i ens fen estar cecs a la bellesa que ens envolta. No enduriu, avui, els vostres cors, escolteu la veu de Déu. (Salm 94,8ab)

La raó ens proporciona saviesa i coneixement, però el misteri de la vida es compren des del cor. A partir de la senzillesa del cor es pot descobrir el valor de la transcendència en tot allò que fem i ens passa cada dia. En cada instant de la quotidianitat és possible contemplar la revelació de l’amor que sosté i dóna sentit a la vida. Heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. (Mt 11,25)

dijous, 19 de juliol del 2018

Reinvetar la política XV. Partits sense ideals


Una de les característiques particulars del model de confrontació política és com la majoria de formacions polítiques assumeixen les campanyes electorals. L'anàlisi dels seus comportament demostra que la dura competència durant les campanyes electorals molts partits facin promeses desorbitades. Fins el punt que, per tal de veure que atrau més l’interès de l’electorat es dóna la tendència a elevar les ofertes i a sobrecàrregar el sistema polític amb unes agendes futures sense explicar els seus costos polítics i econòmics. Davant la necessitat de competir al mercat polític apareix els partits anomenats catch all que expressen la idea de ser formacions polítiques que “ho agafen tot” o el partit “on tothom hi té cabuda”. Guiats per l’afany de recollir el màxim nombre de vots aquests partits abandonen els ideals. Per molts partits els idearis polítics esdevenen incòmodes per  guanyar les eleccions. Els partits polítics catch-all, sense ideals que els guiïn, arraconen els seus referents ideològics i orienten la seva acció a les demandes del mercat polític. Això condueix a homogeneïtzar els programes dels partits i a un comportament polític on no són apreciables les diferències entre els partits de govern i els de l’oposició.

Sense ideals i dirigits per una lògica pragmàtica de captar quants més vots millors, els partits diversifiquen la seva oferta. Els estrategues electorals diuen que les eleccions es guanyen en el centre. Per això esmenten contínuament la necessitat de no deixar la centralitat.  Amb la lògica de la diversificació de l’oferta electoral pretenen interessar a una multitud de ciutadans amb reivindicacions i preocupacions molt diferents. Els partits amplien il·limitadament les seves ofertes electorals davant la necessitat d'aconseguir l’àmplia base electoral per guanyar les eleccions. Al ampliar tant les propostes electorals s’incrementen les expectatives dels ciutadans les quals son motiu de frustració en constatar que els partits, quan arriben al poder, són incapaços de complir el promès: en uns casos perquè la realitat s'obstina a fer impossibles les promeses; en uns altres perquè mai es pensaven realitzar-les; i en altres perquè els partits en governar renuncien, per un millor coneixement de la realitat, a desenvolupar les seves ofertes electorals. La progressiva pèrdua de la importància dels elements ideològics en la constitució de les identitats dels partits polítics fa que aquests cada vegada es decantin més cap a una consideració tecnocràtica de la política, especialment esbiaixada cap a les qüestions econòmiques en detriment d'altres qüestions.

dimecres, 18 de juliol del 2018

Reinventar la política XIV. Participació, deliberació i vot


Quan la política es converteix en espectacle suscita passivitat. Els mitjans de comunicació han facilitat la sensació de participació virtual en política, però sense cap contingut real i transformador. La televisió pot aconseguir que els ciutadans coneguin la realitat política, fins i tot poden facilitar la seva identificació amb aquesta realitat i es vinculi a ella pels seus sentiments; fins i tot pot creure's protagonista privilegiat dels successos polítics, encara que en cap dels casos pugui intervenir realment per modificar el curs dels esdeveniments. La decisió segueix fora de les seves possibilitats. L'única manera pràctica que té el ciutadà per expressar les seves vivències polítiques són l’activisme polític vehiculat a través de moviments socials. 

Difícilment el ciutadans poden aconseguir que els seus sentiments polítics influeixen en les deliberacions polítiques i han de limitar-se a expressar-los a través del vot quan siguin convocats a les urnes. Tot i que aquest moments és una simulació de deliberació, perquè sempre les eleccions signifiquen optar entre unes propostes amb les quals poc ha pogut intervenir el ciutadà en la seva confecció. En el nostre sistema polític la participació és totalment passiva. Les dades suggereixen que els partits polítics estan perfectament adaptats a aquesta situació i la pròpia societat sembla estar conforme amb aquesta delegació la sobirania popular.

Sense participació i deliberació el debat es buida de substància i només mitjançant un abús del llenguatge pot qualificar-se encara de polític. Dóna la impressió que el polític i els realitzadors televisius són els protagonistes del nou escenari polític. Ambdós tenen la missió de manejar encertadament aquestes percepcions en els mitjans de comunicació de masses. L'important no és el que es digui, sinó que es parli d'allò que interessa dir en aquells moments, ja que d’allò que no es parla no existeix. La decisió política s'ha convertit en alguna cosa semblat a un concurs de televisió, on s'expressen les preferències per una proposta, tot i que la decisió és voluble,  perquè pot canviar fàcilment si el presentador modifica la seva pregunta o la manera de formular-la. El vot no és tan lliure i està més condicionat, o manipulat, del que hom pot pensar.

dimarts, 17 de juliol del 2018

Reinventar la política XIII. Quan la política esdevé espectacle


Quan l’interès dels polítics és la permanent presència en els medis de comunicació llavors el mitjà domina al missatge i la política es converteix en espectacle. L'entorn cultural de la societat actual ha produït la revalorització de la teatralidad, de l'espectacle. Tot es redueix a gestos que cerquen provocar un impacte sensorial gran. La política no ha quedat al marge d'aquest fenomen. En una societat basada en la supremacia de la imatge per sobre la paraula el que és evident que el producte millor venut passa per davant del producte més interessant. Això condiciona als polítics que únicament volen una immediatesa en els resultats, una bona impressió i una imatge amable. S’abandona dir la veritat i només es parla d’allò que és complaent als ciutadans.

La política es converteix en espectacle i els mitjans de comunicació s'interessen per l'acció política segons la seva capacitat de generar notícia espectacle en el negoci del mercat comunicatiu. Fa anys el politòleg israelià Y. Dror, en un informa al Club de Roma afirmà: "la creixent tendència a convertir les eleccions en un circ dels mitjans de comunicació pot satisfer les demandes populars d'entreteniment, però amenaça la capacitat de l'electorat per a triar amb una bona base d'informació entre els distints capdavanters, estils de governació, ideologies i enfocaments. Conforme es professionalitza el mercadeig  polític i els resultats de les eleccions estan més i més influïts per la televisió, els candidats racionals o relativament racionals té poques opcions" (Dror,Y. "La capacidad de gobernar". Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, Barcelona 1994:209). Alguns medis de comunicació, i la televisió especialment, poc ajuden a la ciutadania a aprofundir els temes polítics.

La política com espectacle té importants costos econòmics. El disseny de les campanyes electorals, la influència sobre els mitjans de comunicació, l’emotivitat de la política, els efectes especials incorporats en les campanyes, etc... són qüestions que exigeixen tenir importants recursos econòmics per damunt de les disponibilitats habituals dels partits polítics. Això ha provocat que les fonts de finançament dels partits estimulin pràctiques corruptes. Mentre aquest assumpte no es tracti amb major transparència democràtica i responsabilitat cívica els ciutadans seguiran alimentant la sospita que alguns governants s'aprofiten de la seva situació privilegiada per a afavorir les necessitats econòmiques dels seus partits derivades dels enormes costos de les campanyes electorals. Els importants costos de les maquinàries burocràtiques dels partits i els notables costos de les campanyes electorals ha provocat que molts partits a Europa occidental tendeixin a la utilització de comissions per les contractes públiques per complementar els sistemes habituals de finançament públic.


dilluns, 16 de juliol del 2018

Reinventar la politica XII - Campanya electoral permanent


El model de democràcia plebiscitaria de les societats occidentals es basa en un estat de "campanya electoral permanent" que persegueix mantenir la fidelitat del seu electorat i, si s’escau, captar el vot dels electors dels seus adversaris. Els governants, amb els ulls posats en el retrovisor de les demandes socials i moguts pel sensibles a l’estat de l'opinió pública, moltes vegades aconsellats pels seus assessors polítics, són àvids de conèixer a l'instant si les seves actuacions són del grat dels seus electors. Els estudis demoscòpics han esdevingut imprescindibles per governar.

El model plebiscitari necessita, abans de res, que el polític sigui bon comunicador i domini la relació amb els medis de comunicació per aconseguir que la seva opinió sigui reiteradament repetida. És evident que els polítics han de ser bons comunicadors, el problema és quan es confon el mitjà amb el missatge.

Per a assolir la constant presència dels polítics en els medis els assessors de comunicació utilitzen la televisió, les enquestes, els sondejos, etc... a fi de manipular i influir en l'opinió pública per tal d’aconseguir una bona imatge dels seus polítics tutelats. Aclaparat per l'afalac d'aquests mitjans el polític pot caure en la temptació d'adaptar la seva oferta ideològica i les seves propostes polítiques a les preferències del mercat polític o els índexs d'audiència. Quan les enquestes i sondejos d'opinió estan en mans de polítics sense escrúpols es converteixen en simples baròmetres d’acceptació política amb finalitats electorals. Per exemple, les eleccions es convoquen en funció de les oscil·lacions de la confiança política. Quan passa això, els ideals de les formacions polítiques, en lloc d'aparèixer com valors força orientadors de l'actuació política, són diluïts per d'adaptar-los permanentment a les preferències del mercat de votants en cada moment.

diumenge, 15 de juliol del 2018

L'error del programa Preguntes Freqüents


En el programa d’ahir de Preguntes freqüents FAQS la seva presentadora feu una llarga entrevista al portaveu de la fundació Francico Franco Jaime Alonso. Durant varis minuts escoltarem les seves estrafolàries opinions totes negant l’evidència de que el franquisme hagués estat una dictadura ferotge, cruel i sanguinària. Sóc del parer que l’apologia del feixisme no hauria de tenir de cap manera un espai en la televisió públic. Per més d’actualitat que fos el tema a tractar, no s’haurien de donar minuts en els mitjans públics per defensar les tesis negacionistes del caràcter feixista de la dictadura franquista. Quant encara hi ha víctimes de la dictadura escampades pels vorals de les carreteres o colgades en fosses comuns, o enterrades contra la voluntat dels seus familiars al Valle de los Caídos, no es admissible donar una tribuna pública per intentar presentar una imatge tova del franquisme.

No puc justificar, des d’aquest perspectiva, que els feixistes puguin sortir en l’espai públic lloant les bondats del franquisme. La llibertat informativa està al servei d’unes virtuts públiques que el senyor Jaime Alonso negà de forma reiterada. Amb aquestes opinions, el medis públic no eduquen la consciència cívica de la ciutadania. Resulta inadmissible negar el terror, el temor i la duresa repressiva del franquisme. La presència d’aquests personatges en els mitjans de comunicació públics, en lloc de facilitar el discerniment democràtic dels ciutadans, afavoreix l’estratègia d’aquests grups d’afavorir que es parli d’ells encara que sigui malament. Els estudis de comunicació política han trobat que les reaccions negatives contra alguna opinió paradoxalment ajuden a projectar-les i adquirir notorietat. Lamentablement, en los societats mediàtiques de la postveritat el que compte és tenir presència en els medis, encara que sigui que parlin malament de tu.

dissabte, 14 de juliol del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Les persones religioses han de ser generoses perquè han rebut de forma gratuïta el do de la fe. Han de transmetre-la sense esperar res a canvi i no han de mercadejar amb ella. La gratuïtat de la fe comporta viure sense més possessions i seguretats que les donades per una vida interior plena. “No heu pagat per rebre aquest poder, doneu-ho també sense pagar. No porteu diners, ni or, ni plata, ni cap moneda, no prengueu sarró per al camí. (Mt 10, 8-10)

Hem de procurar ser persones pacificadores i conciliadores en una societat on les tensions condicionen sovint les relacions humanes. Actuar així, no vol dir anar amb el lliri a la ma. Més aviat se’ns demana saber combinar l’astúcia i la prudència, mantenint-nos ferms amb els nostres principis. “Us envio com ovelles enmig de llops: sigueu cautelosos com les serps i senzills com els colons. (Mt 10,16)

divendres, 13 de juliol del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La fe es basa en la confiança intuïda des del cor. La raó pot aportar-hi solidesa, però ha de fonamentar-se en l’acolliment confiat a la invitació de creure.“Confiança, filla, la teva fe t’ha salvat” (Mt 9,22)

Creure és comprometre’s. En el món, hi ha moltes injustícies i desigualtats que demanen ser vençudes. La societat cada cop és més dual i les desigualtats s’eixamplen i amplien. Per combatre aquesta situació cal més implicació i compromís. Hem d’esmerçar un temps de la nostra vida a fer possible l’alliberament de moltes persones que pateixen i són infelices. “La collita és abundant, però hi ha pocs segadors”( Mt 9,37)

L’amor és desinteressat. Estimem sense esperar res a canvi. Ho fem convençuts que és la millor manera de ser persona i relacionar-se amb els altres. La temptació d’esperar alguna recompensa sempre hi és present. Però, hem de donar-se amb generositat i sense esperar res. “Nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós. ¿Què ens tocarà?”(Mt 19,27)

dijous, 12 de juliol del 2018

Reinventar la política XI - Etica del carrer


Existeix també una valoració a la baixa, per part dels poders polítics, del paper de les associacions intermèdies en l'articulació de la societat. La seva desconsideració va deixar el camí lliure per a l'exercici tecnocràtic del poder. Encara que l'escassa vertebració del teixit social és motiu que els partits polítics trobin notables dificultats per projectar les seves propostes cap a la societat i prendre el pols del sentir social, afectant tot això negativament a les bases de la seva legitimitat. Això es posa de manifest en el progressiu allunyament que mostren els partits polítics respecte el que es coneix com "ètica del carrer", a través de la qual afloren els interessos dels sectors marginals i perdedors presents en la nostra societat, de manera que aquests no troben, ni disposen, de canals permanents de diàleg amb el poder.

Imaginar que la legitimitat dels vots, encara que aquests concedeixin majories més que suficients, permeti prescindir de la societat civil ha donat al trast al desenvolupament d'una democràcia participativa i en el seu lloc a afavorit concepcions més restringides de la democràcia. Com a resultat de la poca participació el poder polític i els poders de la societat tendeixen a estar més centralitzats i fer-se més impenetrables. Fins i tot poden sentir-se més còmodes els qui sempre han buscat qualsevol pretext per cercenar alguna de les llibertats dels ciutadans o retallar-les lleugerament. El progressiu afebliment dels mecanismes socials participatius s'acompanya amb la persistència d'un aparell d'estat que en alguns nivells és extraordinàriament opac als controls democràtics i, per desencert, ha estat dirigit per persones amb un tarannà democràtic adquirit en cursos intensiu de reciclatge polític.

L'ús de "dossiers" reservats, obtinguts a través de sòrdids mecanismes, com a escut protector davant una possible investigació pública o com a element de negociació fan més indefens al ciutadà i fa l'efecte que estem assistint a una pugna entre els valors i funcions de la comunitat política organitzada i els grups econòmics poderosos. Si no assistim a un atac formal a la democràcia, sí que està en curs una operació de reducció del paper de l'Estat. Operació que, com subproducte, s'acompanya d'una crítica continuada a la classe política. Amb aquest tipus d'actuacions es posa de manifest la vulnerabilitat i fragilitat dels drets de les persones davant l'absència de control de certs components de l'estat i el benefici que tal situació sembla reportar a els qui, freturoses de qualsevol legitimitat democràtica, busquen beneficiar-se de tal estat de coses per estendre els seus poders econòmics i uns altres per escapar-se del control democràtic.

dimecres, 11 de juliol del 2018

Cadàvers robats a Cuelgamuros


Segurament els estrategues comunicatius del govern del PSOE han vist en l’exhumació del cadàver de Franco un esdeveniment prou significatius per impactar a l’opinió pública i diferenciar-lo de les polítiques conservadors del PP. El gest pot ser efectiu per incidir en les emocions ciutadanes, però resulta secundari des del punt del vista de la restitució de la memòria històrica. El que és just fer, abans de treure el cadàver del dictador, és resoldre  el problema de l’ossari construït amb morts robats dels cementiris de molts pobles sense el consentiment dels seus familiars. Aquests cadàvers robats són un dels problemes reals del Valle de los Caídos.

Un altre problema destacat és el paper del Patrimoni del Estado en la gestió d’aquest espai. ¿Té sentit mantenir amb diner públic un espai construït per ser un memorial de la dictadura franquista? Perquè això és el que realment significa, en la simbologia popular, tota la construcció del valle de Cuelgamuros. No hi ha un altre discurs simbòlic, el Valle de los Caídos es construí a Cuelgamuros com a memorial perpetu dels vencedors contra els vençuts gràcies al treball dels presos polítics. Aquesta realitat no és pot maquillar, ni donar-li la volta. També sorprèn que la comunitat benedictina instaurada allí pel franquista fray Justo Pérez de Urbel sigui encara l’encarregada de l’atenció religiosa d’aquest centre. No té cap mena de sentit que l’Església catòlica estigui present en aquest lloc de significació molt allunyada dels valors bàsics del cristianisme. L’exhumació del cadàver de Franco seria una bona campanya comunicativa però no resoldria cap dels importants problemes que també estan enterrats en el valle de Cuelgamuros.

dimarts, 10 de juliol del 2018

Reinventar la política X - Democratitzar la participació política


Un tema recurrent en tot sistema democràtic és conciliar la igualtat política amb la participació i la deliberació dels ciutadans en la presa de decisions. La majoria de sistemes polítics vigents han afavorit la igualtat política a costa de la deliberació i de la participació. Això ha estat un error. La igualtat política sense participació i deliberació únicament produeix ànsies de poder i només beneficia a els qui tenen el poder com a única guia d'actuació. La cultura política dominant Espanya ha afavorit la consolidació d'un sistema política basat en el consens plebiscitari, on la participació democràtic dels ciutadans ha quedat relegada només a les consultes electorals. Quan els ciutadans decideixen sobre uns candidats que acostumen a ser el resultat d’un procés de destil·lació del poder dins dels propis partits.

Durant aquests anys hem assistit a l'obstinada preocupació d’impedir qualsevol mediació política que no fos el vot, oblidant que avançar en el camí de la democratització de la societat i de l'Estat no pot consistir a convocar eleccions i fer amb major freqüència referèndums, sinó en augmentar el nombre d'instàncies en les quals els ciutadans puguin decidir democràticament sobre els temes que els preocupen. Democratitzar és estendre tant el poder com la responsabilitat. Democratitzar la responsabilitat significa en la política, l'economia i la societat anul·lar la separació entre que pren les decisions i qui les pateixen. Alhora de prendre decisions cal assumir, com a responsabilitat política, la dimensió social del propi acte de decidir.

El sistema electoral espanyol contribueix ben poc al desenvolupament de la participació política. Efectivament, el sistema electoral, basat en les llistes tancades i bloquejades, afavoreix la concentració del poder polític i allunya els polítics electes dels seus electors. L'actual llei electoral afavoreix als partits forts i castiga als petits; privilegia a les ciutats petites, a l'Espanya rural, enfront de les grans concentracions urbanes. A més el sistema de llistes tancades i blocades per a les votacions situa en les cúpules directives dels partits, que són els qui en definitiva aproven aquestes llistes, un fabulós poder. Això és un exemple sobre com les disfuncions del sistema polític espanyol erosiona el principi democràtic d'elecció i control dels governants pels governats. Quan passa això, l’àmbit polític queda força separat de la ciutadania. Els processos d’escrutini públic tenen dificultats de ser efectius per les múltiples barreres que el poder polític ha establert per tal de resistir qualsevol supervisió ciutadana.

dilluns, 9 de juliol del 2018

Reinventar la política IX – Democràcia i participació


La disminució de la participació política és un dels resultats més evidents de l'evolució dels sistemes democràtics moderns. Aquest fet afecta negativament al sentit de la democràcia, devalua els seus components institucionals i potencia l'aparició de les elits polítiques professionalitzades insensibles a les necessitats ciutadanes. La gran paradoxa de l'actual situació és que mentre el sistema polític assegura encertadament la igualtat política i ha desenvolupat espais formals de participació, al mateix temps ha fracassat per motivar-la eficientment. El resultat és que bona part de la societat ja no considera a la democràcia com un sistema basat en la participació en la vida pública, sinó com un sistema que garanteix només les llibertats formals però no representa als ciutadans. El sistema polític afavoreix que el poder polític oblidi les tres condicions bàsiques per considerar una societat com democràtica: la igualtat política, la no tirania i la deliberació

Els fets posen de manifest que ha caigut en desús la idea de que, en una societat democràtica,  l'obligació de participar és, a més d’un dret irrenunciable dels ciutadans, una exigència moral. La formació del poder no es fa només a través de les eleccions per sufragi universal -condició necessària però no suficient- sinó a través de l'esforç de presència diària de la ciutadania en l’espai públic i incidint en les deliberacions polítiques.

En una veritable democràcia la paraula participació té, dues accepcions: primera, la clàssica i tradicional d'elecció dels membres de les assemblees legislatives i dels governants; l'altra es refereix a la capacitat popular per incidir en les decisions adoptades pels representants electes durant el període en que dura el seu mandat. Això últim és el que no s'ha sabut desenvolupar des de les pròpies societats democràtiques. En els últims anys han sorgit forces veus que alerten contra el perill de deslegitimació de la política i de la democràcia i contra la falta de canals de participació. Però, per començar a recuperar els espais participatius en les societats democràtiques cal que els partits polítics, els veritables usurpadors del poder polític de la societat, han de governar d'una altra manera. Especialment han de renunciar a la concepció messiànica de la política  que ha arruïnat moltes de les esperances posades en ells.

diumenge, 8 de juliol del 2018

Reinventar la política VIII – La utopia feta història


L'any 1989 fou la fita històrica de la fi del comunisme, la versió del socialisme convertit en doctrina d'estat. Les transformacions dels països del socialisme real, la reorganització geopolítica mundial, les seves repercussions sobre les estratègies de molts partits democràtics, provocaren una profunda revisió de les utopies socials forjades a l'empara de les lluites d’emancipació dels segles XIX i XX, moltes de les quals havien trobat en el socialisme la seva expressió política. La mutació de la societat, fruit de la pressió social, agafà desprevingudes a la majoria d’aquestes utopies. La novetat de les qüestions plantejades, la seva rapidesa d’aparició, la seva amplitud d'incidència i projecció cap a múltiples nivells de la civilització moderna, no han trobat resposta suficient en les diferents alternatives ideològiques que havien proporcionat una cohesió racional a les aspiracions d’emancipació de la humanitat.

A més, es descobrí, i fou una experiència frustrant,  que la utopia feta història no era més que una doctrina d'Estat, és a dir, pura ideologia. El rebuig al pensament utòpic manipulat per la ideologia i l’aterrament en lo real, aparegué quan els ciutadans del segle XX descobriren que aquella raó utòpica, pretesament motor de la Modernitat, no era res més que una raó instrumental al servei del poder polític. Es descobrí amargament que la confiança cega en la utopia social, en moltes ocasions, havia bloquejat una reflexió serena sobre la pròpia condició humana i, de manera particular, de com es comporten les persones davant el poder, fins i tot si aquest apareix legitimat per una il·lusió utòpica.

El poder polític sempre ha exercit fortes temptacions fins el punt de perdre el seu caràcter de mediació convertint-se en un dels nous ídols de les societats contemporànies. Un poder així entès introdueix un absolut dins de les relacions humana impedint a les persones l'aproximació desinteressada i amorosa al proïsme. A l'ombra del gaudi del poder han crescut polítics sense cap tipus d'autoritat, només motivats pel seu afany personal. En moltes ocasiones, l’ombra del poder és allargada i anul·la la seva sentit com a servei a la comunitat. És evident que la regeneració de la política ha construir-se sobre una nova concepció del poder i una nova manera d’entendre l’autoritat.  Però abans, a fi de reeixir en aquest intent, caldrà desaprendre el que s’entén avui per poder i autoritat.

dissabte, 7 de juliol del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Els individus correm el risc de neguitejar-nos per moltes coses que són banals i trivials. Aquestes coses insubstancials ens entretenen, fan perdre el son molts cops i distreuen d’altres que sí són importants. El nostre temps l’hem de dedicar a allò que és transcendent i fonamental per sustentar la vida ser font de felicitat. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan nomes n’hi ha una de necessària”.(Lc 10, 41-42)

Les persones creients no hem de defensar l’ortodòxia per damunt de tot, sinó contrastar les creences amb la seva ortopraxis. La pràctica concreta confirmar i valida les seves idees. Moltes religions tenen en comú l’afirmació de l’amor com la principal regla per la vida pràctica dels seus seguidors. “El que vull és amor i no ofrena de víctimes” (Mt 9,13)

divendres, 6 de juliol del 2018

Glosses per la vida quotidiana


L’estimació als altres i la donació al seu servei comporten més d’una privació personal. Significa renunciar a algunes de les comoditats pròpies de les persones instal·lades i assumir la provisionalitat de tot el que ens envolta. El sentir-nos lliures dels mateixos lligams emocionals amb els objectes que tenim ens permet estar més disponibles per servir als altres. “Les guineus tenen caus, i els ocells nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap” (Mt 8,20)

La fe no pot ser una adhesió cega, comporta poder donar raó de l’esperança. Però comporta també una gran exercici de confiança a una invitació que va més enllà de la raó tot i que necessita ser raonable. Creure és una adhesió que neix en el cor, amb més convenciment que certeses. “¿Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist?” (Jn 20,29)

L’amor, expressat en forma d’estimació entre les persones, hauria de ser l’eix entorn el qual s’articulessin les relacions humanes. Aquestes acostumen estar dominades per l’egoisme i els interessos particulars, als quals tot es supedita i sacrifica. Cal un canvi radical i situar en el centre d’aquestes relacions l’interès dels altres. “Tothom coneixerà que sou deixebles meus – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35)

dijous, 5 de juliol del 2018

Reinventar la politica VII - El conflicte


L'espai polític ha servit també fins ara per canalitzar el conflicte social sorgit de la confrontació dels diferents interessos presents en la societat. No obstant això, no sembla que actualment pugui desenvolupar correctament aquesta funció. Diuen els sociòlegs que una de les característiques de les societats contemporànies és l'enorme fragmentació d'interessos i la impossibilitat de trobar punts d'interès comuns entre posicions oposades. Per això el conflicte no és tan evident i la seva resolució no es dóna de forma oberta en l'espai polític, després de grans debats o confrontacions, sinó a través de petites microdecisiones i microajustos com a conseqüència d'una negociació discreta. Aquesta forma de resolució del conflicte, encara que més afable que les anteriors, és molt més opaca a l'opinió pública. No obstant això, malgrat el canvi en la naturalesa del conflicte, aquest segueix estant present en l'activitat política.

dimecres, 4 de juliol del 2018

Els volem a casa, a casa de cadascú


Ja estan aquí. Mai unes poques paraules han dit tant per molts catalans. Amb l’arribada, probablement avui, dels tres polítics que encara estan a Madrid, els dirigents del procés independentista  estaran tots ja a Catalunya. S’ha aplicat el dret. No ha estat una concessió com a conseqüència d’uns pactes no confessats. El nou govern del PSOE ha aplicat el que diu la llei en relació als presos preventius. Els que pensen el contrari, sí que entenen la justícia com un instrument al servei dels seus interessos. Si s’apliqués la justícia, aquestes persones no haurien d’estar a la presó ni un minut més. Cal reconèixer que el gest del govern socialista crea una distensió que facilitarà el diàleg entre Quim Torra i Pedro Sánchez.

Un cop a Catalunya, moltes persones volem que aquestes polítics estiguin a casa seva amb els seus veient créixer els seus fills i fent allò que molts seguim fent: lluitar democràtica i pacíficament per la independència de Catalunya. Volem justícia i és injust que estiguin processats acusats d’uns delictes que no cometeren.

El processament dels dirigents polítics catalans és una injustícia, com ha estat injusta la decisió continuada del seu empresonament preventiu. Han estat uns mesos de tracte vexatori i denigrant pels familiars. Com ho és per tots aquells presos preventius o penats que els allunyen expressament de casa seva. Com són els casos de Sandro Rossell o els presos d’ETA com proposa el Foro Social d’Euskadi i Navarra. Les normes penitenciàries legalment establertes i d'aplicació a la resta dels presos han ser igualment aplicables a totes i tots els presos. Que no hi hagi una penalització superior (un doble càstig) a l'establerta legalment per a una part dels presos i les seves famílies. Això és una mesura venjativa. L’administració de la justícia ha de ser justa com es suposa que és la justícia.

A partir d’avui veurem units en presons catalanes uns dirigents polítics independentistes mentre al carrer els seus respectius partits estan més desunits que mai. Una pena. Una vegada més la desunió traeix els ideals del catalanisme.

dimarts, 3 de juliol del 2018

Reinventar la política VI – L’art de governar


Per resoldre la qüestió que hem preocupa, la regeneració de la política, he d'aclarir si el terme "política" és unívoc o darrere d'ell s'amaguen múltiples interpretacions. Més aviat penso que es tracta de l'últim. El terme grec "polis" remet a una concepció de la política aparentment poc apreciada en el nostre entorn, però perfectament útil per aquesta reflexió. Per als grecs la política s'associava al govern de la ciutat. En concret, a la recerca d'un sistema i d'uns mètodes que permetien organitzar la vida civil. S'entenia la política com l’ "art de governar". Per això, encara que convingui matisar moderadament aquestes paraules, roman àdhuc vigent la idea original d'entendre la política. Adaptant els criteris originals podem definir la política com l'art de detectar les necessitats de les persones prioritzant-les; de procurar establir consens entre els agents socials al voltant d'aquestes prioritats; d'organitzar el govern per intentar respondre a aquestes prioritats; de vetllar perquè es realitzin les coses previstes; d'avaluar els resultats d'aquest govern; de comunicar als ciutadans els resultats de l'acció de govern i de tornar a descobrir noves necessitats, tancant així el cercle de l'adreça política. No obstant això, per no reduir el govern a una simple eficàcia gestora el cercle de l'adreça política ha d'incorporar una dimensió menys tangible que les anteriors: l'aconseguir transmetre uns valors que permetin una millor convivència civil de les persones, una major autonomia i maduresa dels individus; i una major solidaritat entre les persones en harmonia equilibrada amb la naturalesa.

Establerts així els termes descobrim que la política no és únicament una qüestió de filosofia política, ni molt menys una activitat relacionada als aspectes cortesans del poder. Més aviat la política es vincula a una forma d'organització de la convivència humana que pretén treure el màxim profit al consens que pugui donar-se en les relacions personals. Per aquest motiu la cultura política sigui el conjunt de pautes de comportament, idees, valors morals, objectius d'acció, l’articulació de les relacions de poder, etc... o s’entengui com les formes d’estructurar l'Estat, les agendes polítiques, les formes de govern, els programes de govern i els programes electorals dels partits, les formes organitzatives de les diferents forces polítiques, els hàbits inscrits en el funcionament de les institucions públiques, des de la burocràcia administrativa fins als usos parlamentaris, etc.. són parts de la cultura política. La política, tal com hem d'entendre-la, sempre es construirà a partir del diàleg fructífer entre una pràctica política de govern i uns valors cívics i morals. Per això, des del primer moment, afirmem que en l'àmbit de la política caminen de la mà la pragmàtica de govern i la qüestió moral.

dilluns, 2 de juliol del 2018

Reinventar la política V - Revisitar la política


¿Estem al final de la política com a anys enrere se'ns va anunciar la fi de la història?; ¿ha entrat en crisi la política com a expressió pràctica i de govern d'una ideologia?; ¿és la fi de la política com intermediació entre la ciutadania i el conflicte? ¿serà cert que l'única política possible és aquella que es confessa pragmàtica perquè està més preocupada a gestionar bé que a donar resposta a les grans preguntes?; ¿ens trobem realment davant la crisi de la política o es tracta només de la crisi dels seus instruments pràctics: partits, institucions polítiques, sistemes representatius, etc...?; ¿es tracta de la fi de tota política o la fi d'un determinat estil de política?, ¿és la fi d’una determinada cultura política?

Cal respondre a aquestes, i altres preguntes similars. La política no és una qüestió simple, més aviat és complexa. Es tracta d'una realitat integrada per diversos elements cadascun amb la seva pròpia naturalesa i les corresponents interrelacions. D'aquí la conveniència de reflexionar no tant sobre la crisi de la política sinó sobre la possible crisi del "sistema polític", en el qual s'integren els partits polítics, els moviments soci-polítics, els polítics, les institucions polítiques, el govern, les relacions entre els diferents actors polítics i socials i la cultura política del moment, etc... L'eix principal d'aquesta reflexió serà procurar constatar que la crisi es manifesta en alguns dels elements vertebradors de l'actual sistema polític i això és a causa que estem immersos en una crisi de governabilitat, fonamentalment perquè el sistema emergent desborda els límits del propi Estat i d’algunes de les concepcions polítiques tingudes com certes fins a aquests moments. Els instruments polítics foren pensats per una societat estructurada ens uns paràmetres que ja no es donen.

El sistema política tradicional fou, en part, dissenyat al segle XIX i estem al segle XXI. Mentrestant, en aquest llarg període els ciutadans han vist com la política es desnaturalitzava i perdia la seva confiança. Tot i els nombrosos polítics lliurats amb total entrega al servei públic, la corrupció i la incapacitat de regeneració política ha qüestionat la validesa de tot el sistema de representació política. Vivim una perversió de la política a causa de la reducció de la política a la partitocràcia. S'ha confós, barrejant-se sense solució de continuïtat, el "ser de la política" amb l’ "obrar la política". És per això que si alguna cosa té sentit, és recuperar la política a partir de la pròpia politització de la política. Cal "revisitar la política" a fi de descobrir les seves arrels originals a partir de les quals redescobrir l'acció política, recuperar els seus principis orientadors i, quan sigui necessari, reinventar-la sobre nous principis i desenvolupar noves formes de treball polític. És moment d’imaginar nous instruments i noves formes simbòliques de resoldre políticament els conflictes de la societat.

diumenge, 1 de juliol del 2018

El franquisme sociològic perdura


He estat quasi una setmana fora de Catalunya. En concret, he fet cap a Cantàbria donant un tomb per diversos pobles. Hi ha hagut alguns fets que m’han sorprès en relació al problema que ens té ocupats a bona part dels catalans durant mesos: el procés. Primer, ningú, tot i sabent que la meva dona i jo som catalans, ens preguntés per la situació a Catalunya. Gran distància emocional amb el tema del procés. És més, en un moment, anant d’excursió, i estar una mica enrederits respecte el grup, una persona verbalitzà que era un fet circumstancial no motivat per la raó de ser catalans. Segona consideració, són ben visibles símbols i evocacions franquistes en molts pobles: avinguda del “Generalísimo”; agraïment a la Falange per la restauració d’un pont; una placa a la façana d’una església en record dels caiguts per “Dios y la patria” assassinats  pels rojos; etc.... Tercera observació, a cada poble era normal veure diferents banderes espanyoles en els balcons. Circumstància que anys enrere no havia vist.

Totes aquestes anècdotes m’ha fet pensar que no són detalls menors a menysprear. Qualsevol pas per avançar en la resolució de la independència catalana no pot oblidar aquesta realitat. Qualsevol proposta política dialogal amb l’Estat ha de tenir present aquesta obstinada realitat de victòria militar contra el separatisme català persistent en una part d’Espanya. La idea de que Catalunya, no és que sigui Espanya, sinó que és d’Espanya llastra tot diàleg amb l’Estat. El lema de que Espanya “antes roja que rota” es ben viu. Sí aquesta és la realitat dominant en molts indrets d’Espanya, els catalans que volem la independència hem de valorar molt més la necessitat d’aconseguir una àmplia majoria social a Catalunya i invertir en imaginació per saber explicar fora de Catalunya, allí on tot sembla estar-hi en contra, quin és l’objectiu d’aquesta majoria independentista. Sinó ho fem, en estavellarem contra una majoria sociològica espanyola d’origen franquista pedrera incombustible de la unitat d’Espanya com un valor sagrat.