dimecres, 31 d’octubre del 2012

Entre castanyes i moniatos


Avui és el dia de la castanyada, tot i que dóna la impressió que aquesta tradició popular catalana ha quedat substituïda per la festa anglosaxona del Halloween. Personalment em rebel·lo contra aquesta colonització cultural a la qual han contribuït alegrament els agents de marketing de moltes empreses del nostre país. Vull manifestar la meva radical oposició a la pèrdua d’aquestes tradicions. La globalització de la cultura no hauria de comportar l’aniquilació de les costums populars.

La cultura popular i tradicional són el ciment que prefiguren i conformen la identitat dels pobles. Per això, la renúncia a aquestes costums ens empobreix col·lectivament. M’ha dolgut descobrir que quan he sortit avui a buscar castanyes pels meus companys de feina no he trobat cap castanyera, però si vàries persones guarnides de zombis. No aspiro a cap exercici de luddisme cultural, però sí m’agradaria tenir més dignitat cultural i defensar aquelles costums teixides generació darrera generació i que ens ha de servir per diferenciar-nos d’altres societats. Malament si la globalització cultural inspira la uniformització, ans al contrari, hauríem de reivindicar el valor de la diversitat i el respecte a la singularitat dins d’un món global. Bona castanyada. 

dimarts, 30 d’octubre del 2012

L’excursió


Fa poc vaig anar d’excursió amb tres persones més el passat diumenge a Montserrat. L’excursió, una mica entremaliada pels sifons que calia vèncer i les grimpades que calia fer, quasi de tercer grau, em serví per reflexionar sobre diversos aspectes. És una reflexió feta després, perquè quan camino no penso. No sé fer-ho. Miro i gaudeixo de l’entorn. Escolto el bosc i miro el paisatge, oloro la terra i toco les roques. Procuro activar els sentits.

Al tornar a casa vaig pensar que aquesta excursió fou un caminar en el qual es posà a primer pla l’amistat.  Érem quatre persones, tres amb diferents graus i intensitat d’amistat i una totalment nova al grup. Tots sabérem  acollir i integrar al nouvingut. Qui més qui menys es preocupà perquè aquest es trobés acollit i les dificultats del camí, algunes importants, no fossin impediments en el seu progrés. La flexibilitat i solidaritat foren uns altres elements a destacar. L’itinerari previst era un molt concret però, per atenció i deferència al nouvingut, especialment al seu cansament superior a la resta, es feu un canvi de plans. Calia assumir l’esgotament de l’altre com a propi i trobar l’itinerari més ràpid per arribar al punt de partença, i així ho férem. El camí de la vida, hauria de ser així; tenir cura els uns dels altres procurant el seu bé i no l’interès personal.

L’altre aspecte a destacar fou la companyonia. Un cop superats alguns obstacles i arribats al refugi un té verd compartit serví per reposar forces i gaudir del paisatge. Un senzill té, pres al peu del refugi d’Agulles fou la gran recompensa a l’esforç. Al inici de l’excursió ja ens havíem aturat al refugi per compartir una conversa tranquil·la amb en Harry, el guarda del refugi. La conversa reposada i pausada d’aquell instant ajudà a descobrir les sensibilitat i la passió que en Harry té per Montserrat. Ara que se’n va, la muntanya de Montserrat perd part del seu coneixement, ens emportàrem en el cor la seva afirmació de que mai es podrà separar d’aquesta muntanya.

Durant l’excursió els meus companys de ruta no paraven d’exclamar la seva d’admiració per la bellesa que s’obria davant dels seus ulls. Això forma també part de l’excursió: la contemplació, fruir en èxtasi de la bellesa. Aquesta seria una nova consideració. Un altre aspecte té a veure amb mi mateix. Vaig aprendre també que la meva passió per aquesta muntanya no m’ha de captivar en excés i he de ser més realista alhora de planificar i explicar els itineraris per trobar còmplices en les meves rutes. Tinc tendència a magnificar les belleses i minimitzar les dificultats. Per això, si algú no està acostumat del tot a caminar, tinc el perill d’enredar-lo a una aventura que pot esgotar. Demano disculpes a les persones que puguin haver caigut en aquest parany. Espero que el mal moment pugui quedar compensat, encara que sigui de forma parcial, quan al final de tot esforç sempre sorgeix un esclat majestuós de sensacions complaents que es poden sintetitzar, per exemple, en una simple tassa de té verd veient tota la regió de les Agulles.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Creure en la societat post-secular


A Itàlia s’ha fet un estudi sobre els pelegrins que van a un dels santuaris més visitats al món: la basílica de sant Antoni de Pàdua. Quasi quatre milions de persones visiten aquest santuari cada any. La investigació s’ha fet sobre un determinat perfil de visitants, en concret, sobre 200 mil pelegrins que van anar al santuari durant una setmana. El perfil socio-religiós d'aquests pelegrins revela alguns trets sorprenents. El primer: l'edat mitja majoritària dels visitants és entre 45 i els 59 anys d'edat, el 36,6% del total. Però sorprèn el 26,4% de visitants entre els 30 i els 44 anys i un 14% de joves entre els 16 i els 29 anys. La segona dada sorprenent és el nivell d’estudis. Els visitants del santuari són més cultes que la mitjana de la població italiana i molt més dels que s’afirmen practicants regulars.

La tercera dada: una gran part dels pelegrins, gairebé la meitat, van a missa de forma esporàdica, bàsicament per Nadal, Pasqua i en alguna altre ocasió. La quarta dada és ben sorprenent: el visitants del santuari creuen en les veritats centrals del cristianisme en una proporció molt més alta que els practicants regulars. El 83,4% creuen en la resurrecció de Jesús i de totes les persones. Entre els catòlics practicants aquesta creença es dona en el 31,4% de la població.  Cinquena dada important, els pelegrins van al santuari de sant Antoni no tant per implorar una gràcia o un miracle, sinó simplement per agrair o bé perquè busquen en ell una protecció espiritual.

La investigació permet afirmar que el perfil de pelegrí reflecteix una condició molt moderna del fet creure coherent al que ha estat definida com la de creient en la societat secular en els termes definits per Charles Taylor. És la condició del creient en una societat en la qual la fe en Déu és només una possibilitat més entre altres. Les dades confirmen que creix una religiositat amb poca Església; que és molt popular, però no com s’entenia en el passat sinó amb trets nous i moderns. On el sant es presentat no com un taumaturg sinó com un referent, un model, per orientar la vida, i l’experiència religiosa cerca un contacte directe amb la divinitat. Ens trobem sobre una nova manera de creure en una societat post-secular

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Roma con amor


He vist la darrera pel·lícula de Woody Allen Roma con amor. Vàries persones m’havien advertit que no era massa bona. No comparteixo aquesta opinió. Crec que és un pel·lícula enginyosa per desmuntar alguns dels mites moderns: la fama i els medis de comunicació, i defensar la llibertat i la dignitat de les persones integres. És cert que la majoria d’històries de la pel·lícula són força surrealistes, però no així les conclusions que es poden treure de cada una d’aquelles.

Moltes de les absurditats que Allen proposa als espectadors formen part, d’una manera o altre, de la vida quotidiana. Existeix una pressió ambiental per la fama que es perseguida sense escrúpols i anul·lant la dignitat personal. Enfront d’això Allen proposa la caricatura absurda per destacar que fora d’aquesta fama, aconseguida segons els canons establerts, hi ha una vida normal, senzilla on les persones es mouen i viuen en llibertat. I que, en moltes ocasions la decisió personal permet abandonar la notorietat i optar per l’anònima vida d’un oficinista o d’un agent d’una funerària que, sota la sospita de ser gris i trista, s’amaga una proposta d’humanitat. 

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Indefensió i responsabilitat informativa


Aquest és el meu estat d’ànim al llegir en un diari seriós el desmentit d’una notícia que corregué com l’escuma per les xarxes socials. La incessant repetició de la noticia convertí una mentida en veritat que fou interpretada com agressió al poble català. Les xarxes socials, tan útils i necessàries, em fan sentir indefens davant de la difusió de rumors. El rumor estès de forma reiterativa es recollit pels diaris digitals, àvids en trobar continguts que els permeti tenir audiència mediàtica, i tot seguit l’opinió pública dóna veracitat al rumor perquè ha estat transformat en notícia,  ha estat canonitzat com a veritat.

En aquesta cadena algú ha ha d’assumir algun grau de responsabilitat social. La vulnerabilitat de l’opinió pública exigeix més rigor i contrastar les notícies que poden ser objecte de manipulació. Personalment, començo estar cansat d’aquestes notícies tergiversades per assolir cotes d’audiència. M’allunyo dels medis digitals interessats i indiferents a l’objectivitat informativa. De la mateixa manera que rebutjo els directors d’espais de gran audiència en els medis públics que cada dia fan de la seva salutació una editorial totalment esbiaixada. Ells, també són, en el meu món particular, responsables dels meus dubtes sobre el valor públic de la informació. En aquests moments em considero un ciutadà respectable en recerca d’informació responsable per ser lliure. Perquè la veritat ens fa lliures.

divendres, 26 d’octubre del 2012

Peregrinació a La Meca


Segons senyala la tradició islàmica tot els adults musulmans han de participar en el l hajj anual o pelegrinatge, a La Meca com a mínim un cop en la seva vida llevat el que tenen algun impediment físic o tenen problemes econòmics per fer el viatge. Pels musulmans que viuen fora de de l’Aràbia Saudita el pelegrinatge sovint comporta un considerable esforç i despesa important. El centre d’estudis Pew Forum ha fet una enquesta en 39 països musulmans sobre el grau d’acompliment del hajj i han trobat que hi ha pocs musulmans que hagin peregrinat a La Meca. De fet, en cap país es troba una majoria de musulmans que hagin fet el hajj.

Molts del pelegrins a La Meca resideixen en l'Orient Mitjà i Àfrica del nord, en aquests països hi ha una mitja del 17% que han fet el hajj. La proximitat a l’Aràbia Saudita és un factor clau per afavorir fer la peregrinació. Per exemple, a Egipte un 20% dels musulmans l’han fet, el mateix percentatge es troba al Líban (20%), un 18% a Jordania i un 17% als territoris palestins, mentre que al Marroc el percentatge baixa al 6% i el 4% a Tunísia. En els països sub-Saharians el percentatge promig és del 13% amb resultats tan dispars com el 48% deDjibouti, el 32% de Liberia o el 28% de Chad i el 27% de Guinea Bissau. En els altres països enquestats d’aquesta zona el percentatge de peregrins és que menys una de cada cinc persones ha estat a La Meca.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Acolliment i confiança


“En vós trobo refugi, m’acullo a l’ombra de les vostres ales fins que passin aquests mals” (Salm 57). Aquest verset expressa en forma poètica el significat de la confiança. Un amic m’ha comentat que la confiança és lliurar la voluntat a una altra persona. És una manera entenedora d’expressar-ho. Al llarg de la vida he confiat amb algunes persones i, mirant-ho amb perspectiva, descobreixo que en totes elles hi havia alguna cosa que facilitava que me’n fies. Em deixava guiar confiadament, no hi havia reserves ni malfiaments. Aquesta actitud la vaig experimentar en diversos àmbits: la fe, la política, en el món laboral, etc..

La vida està plena de moments de gran confiança amb altres persones. Són moments que tenen més d’intel·ligència emocional que racional. Perquè la confiança emergeix de forma inesperada i s’experimenta més que raona. Tot i que la raó cal fer-la servir per evitar que la confiança es torni en manipulació o anul·lació de la llibertat personal. És bo confiar i apostar per acollir confiadament a l’altre. Això pot costar perquè estem instal·lats en una cultura que afavoreix el recel i es parla en to burleta de la gratuït de l’amor. Sembla que tot s’hagi de mesurar per la llei de la utilitat de l’intercanvi. Enfront d’aquesta cultura cal proposar unes relacions humanes basades en l’acolliment i la confiança.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

El Montaplatos



En temps magres, com el que ens toca viure, necessitem de la cultura per comprendre millor la rugositat de la naturalesa humana. L’obra de teatre d’Harold Pinter El Montaplatos aporta suggerents elements de reflexió que ajuden a transitar pel moment present. Dos personatges, magistralment interpretats per Alberto San Juan i Guillermo Toledo, es troben tancats en un espai claustrofòbic on el món queda reduït a les seves relacions, a unes petites possessions materials i a l’espera d’unes ordres que no acaben d’arribar. Fins i tot, els petits plaers mundans, com és el prendre un cafè no poden fer-ho perquè, tot i tenir llumins no tenen gas.

L’espai on la vida es condensa s’altera per un elevador de plats a través del qual es relacionen verticalment amb algú que es troba més amunt. Així, les relacions horitzontals travades per l’amistat i la companyonia de treballar plegats, s’altera per unes relacions verticals basades en unes ordres d’aparent absurditat que es presenten com incomprensibles. Això altera la naturalesa humana i els dos protagonistes queden avocats a l’abisme. Mentrestant des del poder superior, que es relaciona a través de l’elevador de plats, se’ls pren tot el poc que tenen, només els hi deixen el cafè, que no poden prendre per no tenir gas.

El poder que està dalt, a l’exterior dels dos protagonistes, irromp violentament sobre una violència que els mateixos protagonistes coneixen prou bé, perquè aquest és el seu ofici: matar per encàrrec. Llavors, violència exterior altera profundament les relacions dels dos amics fins a l’extrem que el desenllaç de l’obra mostra el seu enfonsament màxim. El premi Nobel de Literatura Harold Pinter situa l’espectador davant la fragilitat humana i el convida a pensar sobre aquesta circumstància. Els elements de la posada en escena estan plantejats de forma molt intel·ligent per crear l'atmosfera precisa. L'escenografia, extremadament simple, és força impactant que, juntament amb un excel·lent disseny d'il·luminació ajuda a crear l'ambient necessari. Els actors aporten el complement necessari per recomanar l’anada al teatre per veure l’obra El Montaplatos. 

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Líder en cerca de discurs


L’obra teatral més coneguda de Luigi Pirandello és Sis personatges en cerca d’autor. En aquesta obra els espectadors es troben amb sis personatges que s’allunyen de l’obra inicial i cerquen un autor que els permeti tenir vida pròpia al marge de la creativitat de l’autor. Aquesta és la sensació que he tingut avui quan he llegit que un partit, arran de l’anàlisi de la seva derrota en les eleccions d’aquest diumenge passat, ha arribat a la conclusió que té un líder, que no cal canviar, sinó el que cal és caviar de discurs.

Aquest plantejament és absurd. Perquè el que cal és tenir primer un discurs i després veure quina persona és capaç de donar-li credibilitat. En aquest procés d’interacció és quan es forja el lideratge d’on emergeix el líder. Aquest aporta confiança i a partir d’ella, gràcies a la seva influència i persuasió, orienta el comportament dels seus seguidors, i votants en el cas de la política. Malament quan el lideratge es planteja des de la lògica de la continuïtat personal al marge de la renovació ideològica. Llavors es disparen les alarmes perquè s’evidencia que per algunes persones el que importa és la permanència en el poder costi el que costi.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Final de cicle


El polític català Amadeu Hurtado en la seva reflexió sobre la crisi de la Generalitat republicana aporta algunes idees que són útils per il·luminar el que passa avui en la societat catalana. El moment present és un moment d’important trasbalsament similar al viscut en aquella època. Hi ha una agitació social que empeny cap un futur que es prefigura molt diferent al present i que ben segur comportarà, amb més o menys intensitat, una transformació de les relacions entre Catalunya i Espanya. Res serà com abans.

Avui es percep que s’ha arribat a un final de cicle i es evident que cal pensar de nou moltes coses. Però la situació ens agafa amb el peu canviat. Mentre hi ha una elit activa alhora de plantejar nous horitzons per Catalunya la política genera una àmplia desafecció entre els ciutadans. L’anàlisi de les propostes polítiques evidencia una preocupant superficialitat; no van més enllà de idees conegudes que apunten només a la mobilització de sentiments. Manquen noves idees sobre tots els temes que el debat polític ha posat al damunt de la taula. Les claus polítiques per entendre el que passa i les alternatives són propostes evanescents. Aquest és el gran dèficit del moment present: falta un lideratge d’idees que ens permeti anar més enllà del que ja sabem.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Fatiga de les religons


Vivim en temps de grans canvis. Som espectadors de grans transformacions que tenen velocitats vertiginoses. Apareixen noves preguntes i les respostes envelleixen abans que puguin entendre’s. Mentre neix una nova realitat l’antiga encara perdura entre nosaltres. Ell que és vell no acaba de marxar i el que és nou no acaba d’arribar. Aquesta situació genera desconcert. Els individus segueixen fent-se les mateixes preguntes que sempre s’ha fet la humanitat: quin és el sentit de tot això?. Penso que els individus cerquen trobar les respostes allí on sempre han estat: en les religions.

¿Què diuen les religions?. Intenten donar respostes, las de sempre adaptades a la nova realitat , però no tenen massa acceptació. Tot i proposar valors i principis que tenen capacitat de transformació social i personal, no acaben de connectar amb les inquietuds de les persones d’avui. Les religions no ha sabut trobar el seu espai en l’ofici de viure.A primer vista, dóna la impressió de que assistim a una fatiga de les religions, com si el seu missatge fos quasi irrelevant pels individus d’avui.

Dubte si la situació és aquesta, o la fatiga de les religions està més vinculada al descrèdit de les institucions religioses. Aquestes moltes vegades han actuat d’elements dissuasoris de la credibilitat de les religions. Puc parlar amb més coneixement de la religió catòlica. Bona part del pontificat de Benet XVI, des del seu bon començament, ha estat dedicat a combatre situacions de greu descrèdit. El retorn del sagrat a les societats contemporànies dependrà de la capacitat de les religions de tenir un nou rostre comprensible a la cultura contemporània a la cultura contemporània i coherent amb els paràmetres socials comunament admesos

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Religions i espiritualitat


He escoltat a Xavier Melloni respondre a la pregunta: ¿què aporten les religions a l’espiritualitat?. A partir del cristianisme Xavier Melloni ha proposat cinc principis com a resposta.

1er. Principi de personalització. L’espiritualitat cristiana es basa en una experiència personal de Jesús i en l’experiència que aquest té de Déu. Experiència que el porta anomenar-la Abba, Pare. Al costat del riu Jordà es sent una veu que diu “tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut” (Mc 1,9).L’amor entre el Pare i el Fill ens aporta la idea de que les persones són sagrades perquè participen d’aquesta amor.

2on Principi de la solidaritat. L’altre és sagrat. La paràbola del judici final de Mateu (Mt 25) il·lustra perfectament el sentit de l’amor a l’altre que està a la base de l’espiritualitat cristiana. Amor operant. Cada cop que estimem al proïsme experimentem a Déu.

3er. Principi de sobrietat. La pobresa és una benedicció. Ser pobre és una benaurança perquè significa viure joiosament amb el que es té. Pobresa no és misèria. La justícia es ajuda a vèncer la misèria que neix de la injustícia. La pobresa és saber renunciar allò que és superflu i accessori.

4art. Principi escatològic. Qualsevol projecte humà es queda curt, les utopies polítiques no esgoten el Regne de Déu. No hi ha proposta humana que permeti assolir totalment l’anhel de fraternitat que neix de l’amor de Déu. Experimentar aquesta limitació ens remet a l’experiència de la plenitud de Déu.

5è. Principi d’interiorització. Vivim en un temps de diversitat religiosa. Els cristians no som els únics. Cal descobrir la dimensió interior de cada persona que aporten cada una de les religions. Cal saber oferir els temples catòlics buits de las grans urbs perquè les persones puguin experimentar l’experiència silent del Transcendent.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Ara fa 20 anys: acords Estat i musulmans


El 10 de novembre de 1992, després de tres anys de negociació, es firmaren els acords entre l’Estat espanyol i la Comissió Islàmica d’Espanya en representació de vàries associacions musulmanes. De la mateixa manera, en altres dies, es firmaren uns acords amb les altres confessions minoritàries majoritàries: protestants i jueus. Ara fa 20 anys, els representants d’aquestes religions exigiren al govern tenir uns acords específics que fossin anàlegs als que l’Estat espanyol havia subscrit amb l’església catòlica l’any 1979. Era de justícia fer aquests acords perquè aquestes religions estaven totalment discriminades en relació als catòlics i les nova realitat del pluralisme religiós exigia oferir un marc jurídic estable per la pràctica religiosa.

El balanç d’aquests vint anys és ambigu. Els representants de la comunitat mususlmana consideren que, tot i que els acords foren una fita positiva, encara hi ha masses clarobscurs en la seva aplicació. Un d’ells, resolt recentment, és que les noves comunitats musulmanes sorgides en els recents anys estaven al marge. Un obstacle per un bon desplegament dels acords fou la desunió permanent de les comunitats musulmanes signant dels acords. Hi hagut, en aquests anys, moltes interferències geopolítiques que han bloquejat molts cop el desplegament normatiu dels acords. Això a condicionat aquests acords, els quals ofereixen un bon marc legal, elevat a la categoria de llei, que necessitava un adequat desenvolupament normatiu que no s’ha produït.

Ara fa vint anys hi havia 200.000 fidels musulmans i 40 mesquites a Espanya, ara n’hi ha 1.500.000 fidels i 800 espais de pregària. La situació social dels musulmans a canviat per això s’imposa aprofitar l’esperit dels acords i situar-los en l’horitzó actual a fi de garantir la llibertat religiosa pels musulmans i protegir el seu exercici. Aquesta responsabilitat és de tots, de les institucions públiques, dels musulmans i de tota la societat. 

dijous, 18 d’octubre del 2012

Testimoniar els valors cristians


He llegit que hi ha algun bisbat que farà una campanya específica per presentar els valors cristians a la societat a través de grups de joves voluntaris que han d’anar a la societat a anunciar-los . En una missa solemne el bisbe de la diòcesi imposarà una creu missionera a tots els que "lliurement" s'ofereixin com a voluntaris. Aquesta creu tindrà gravades, per una cara, les imatges de Crist i unes mans d'un jove recollint la sang que cau del seu costat i, per l'altra, la d’una Mare de Déu molt apreciada a la diòcesi. Així els joves que rebin la creu "es comprometran a parlar a altres joves de Jesucrist, els donaran notícia del, que són estimats per Ell, que l'ha donat la seva vida per ells".

És evident que els cristians no hem de renunciar a explicitar i defensar la nostra fe i els valors que considerem que són la nostra identitat com a religió. Es tracta de valors i de virtuts que han de guiar-nos en la nostra vida i en els nostres compromisos socials perquè són ells els que ens permeten testimoniar la vida, mort i resurrecció de Jesús. Són valors i virtuts han de ser salvaguardats sempre al llarg de tot el procés de secularització que ens toca viure. El problema és com es dóna aquest testimoniatge. El dilema és si cal impulsar campanyes específiques o testimoniar la fe, dia darrera dia, a través de viure l’amor en la seva màxima expressió i explicitant les raons últimes de les nostres esperances.

Sóc més partidari, en lloc de fer actes puntuals i intensos en els quals es parla de la fe, procurar testimoniar aquesta allí on la vida flueix de manera continua. És allí, on molts cops hi ha dificultats per expressar-se la fe, on els cristians hem de parlar i donar exemple de la justícia, solidaritat, fraternitat i atenció als més dèbils i marginats. I al fer-ho explicar que aquests principis neixen de la vida, mort i resurrecció de Jesús de Natzaret.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Lluís Baciero


En Lluís s’ha mort en un lamentable accident a la muntanya de Montserrat. En Lluís era una bellíssima persona, un bon company i un gran i prudent escalador. El vaig conèixer més intensament en la meva etapa de President de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Durant aquells anys  establiren unes grans complicitats en relació a com fruir de la muntanya sense malmetre-la. Ell fou l’artífex de l’acord de regulació de l’escalada considerat per moltes persones com a  modèlic. La seva paciència permeté trobar els punts d’acord entre els escaladors, la Federació d’Entitats Excursionistes, el Patronat i altres departaments de la Generalitat. Calia arribar a un consens perquè s’havia arribat a una situació tensa que abocava a conflicte irreductible. En Lluís feu possible aquest l’acord.

Durant aquest anys havíem fet algunes excursions de control de les vies equipades. Al començament manteníem criteris diferents. Però el temps ens ajudà a trobar també el consens sobre què fer. Tot i que la iniciativa d’equipar les canals no hagués sortit dels gestors del parc natural estàvem d’acord que els excursionistes havien de trobar seguretat en els seus itineraris. Al final, pujàrem vàries canals per comprovar l’estat dels equipaments i reequipar aquelles instal·lacions que calien preservar. Gràcies a la paciència d’en Lluís Baciero les canals del massís de Montserrat són més segures. Però el sentit de responsabilitat li exigia preocupar-se també per la seguretat dels excursionistes amants de canals difícils i les vies ferrades montserratines. Treballava amb meticulositat i alta professionalitat, cuidava tots els detalls. Era concís i precís, per això m’ha sobtat el seu accident reequipant una via d’escalada. La seva mort es produí en indret que en Lluís havia insistit en preservar per evitar la proliferació descontrolada de llocs on al massís de Montserrat s’aprèn a escalar.

Al Lluís la mort el visità inesperadament en la muntanya que estimava i fent allò que el deleitava. Però això no és cap consol, perquè voldríem tenir en Lluís viu entre nosaltres. Amb el seu somriure a mig camí entre el respecte i a l’alegria. En Lluís tenia un somriure a mig fer apuntant a la melancolia que solia acompanyar amb un constant posar-se i treure’s les ulleres; gest que li permetia captar l’atenció. La seva mirada li donava un aire de savi de l’escalada, que ho era. Lamentablement en Lluís ja no està aquí, ens ha deixat per sempre i el seu record perviu entre les agulles, roques i parets de Montserrat. Allí sempre hi trobarem la petita figura d’en Lluís Baciero que ens acompanyarà perquè no ens extraviem.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Rumb a la dignitat de les persones




Aquest titular resumeix perfectament el sentit de la conferència pronunciada pel periodista Iñaki Gabilondo en l’acte de presentació de les activitats de Cristianisme i Justícia. En la seva intervenció, aquest formidable periodista repassà la situació actual i destacà els grans problemes de la nostre societat. Identificà magistralment les línies vermelles que no es poden traspassar i proposà pistes d’esperança. Després d’analitzar el moment present afirmà que ens trobem en un carreró sense sortida perquè vivim d’esquena  a les persones i no dóna la impressió de rectificar-se aquesta actitud. Per ell, el futur és incert, imprevisible. No és possible fer cap auguri perquè, malgrat les dificultats existents, la capacitat de reacció de les persones són inimaginables. Són temps d’estupor i de desorientació. Molts aspectes de la vida es mouen i canvien a velocitats vertiginoses. La crisi econòmica, el seu origen i gestió, alimenta la sospita de que ens trobem en una estafa organitzada.

El camí cap el futur passa per afirmar uns principis bàsics de la humanitat que cal defensar-los com estables, permanents i duradors. Per Iñaki Gabilondo aquests principis han de basar-se en una visió de la vida basada en la decència, la formalitat i el respecte als demés. Per ell, dels tres grans lemes de la Revolució Francesa s’han intentat construir societats basades en la llibertat i la igualtat, però no en la fraternitat (solidaritat). La fraternitat o la solidaritat no han estat traduïdes en iniciativa política. Ara és el moment de construir societats fraternes que trenquin amb el model antropològic proposat per la societat de mercat basat en el consum, la competència i l’endeutament com a referents inqüestionables. Enfront d’aquesta fal·làcia cal apostar per les persones, per un nou model antropològic orientat a satisfer els valors bàsics i profunds de tot individu. La seva esperança és que les persones del present es revoltin cada cop més contra aquest model de societat que els deixa insatisfets i així començar a construir la nova societat. La qual, encara avui, no sabem com serà.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Moro Musa


A casa de petit feien servir l’expressió vindrà el Moro Musa com a presagi d’una calamitat. Aquesta figura llegendària corresponia al personatge real del militar musulmà Musa ibn Nusair que havia conquerit diverses ciutats durant la invasió musulmana de la península. Al imaginari col·lectiu existia un registre que associava els musulmans amb el perill. Són associacions fàcils que un cop fetes perduren. Després de centenars d’anys aquesta relació és viva a través de noves formulacions. La visió occidental de l’Islam encara està condicionada per estereotips i prejudicis incrustats en el propi imaginari col·lectiu.

Per progressar en la convivència cal superar qualsevol prejudici que situï els musulmans fora de l’espai de relació social. Els musulmans a Occident, a més de vèncer els prejudicis heretats de temps antics, han de vèncer les prevencions que té el pensament modern enfront la religió. Les corrents laïcistes, força dominants en alguns àmbits de creació d’opinió, han generat un refús vers tota religió. Primer fou la catòlica perquè era la majoritària en aquestes societats, però a mesura que l’Islam s’ha anat consolidant com a religió minoritària majoritària, la mateixa actitud s’ha manifestat contra aquesta religió. Progressivament dins l’imaginari col·lectiu occidental s’ha estès el convenciments de que els musulmans professen una religió violenta i antidemocràtica.

Sense treure o disminuir cap de les responsabilitats que determinades corrents de l’Islam tenen alhora d’alimentar aquesta imatge, considero que cal reconduir la opinió que est é sobre aquesta religió i refer el relat que les societats occidentals tenen sobre ella. És condició que des de l’Islam cal prendre iniciatives contundents per millorar la seva imatge a l’Occident, però des de les nostres societats s’ha de fomentar un coneixement més rigorós de la religió musulmana. Cal resoldre els malentesos i distorsions que dificulten una comprensió real de l’Islam i reconstruir el  ponts que permetin enfortir les seves expressions moderades i dialogants.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Síria, una vergonya interpel•ladora



He tornat a veure la foto que encapçala aquesta nota. És la dura imatge d’un pare que sosté en braços el seu fill mort. No crec que hagi un dolor més insuportable que la mort d’un fill. Tan se val la causa, perquè la mort del fill és un dolor extrem. Com deia Miguel Hernández en la seva Elegia a Ramon Sije “Tanto dolor se agrupa en mi costado, que por doler me duele hasta el aliento”. No massa lluny del dolor que el devocionari catòlic volia expressar amb els Stabat Mater. La Mare de Déu al peu de l’arbre de la Creu on tot semblava que s’havia acabat amb la mort ajusticiada del seu Fill. El text en llatí d’aquesta seqüència devocional ho expressava amb claredat : “Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa, dum pendebat filius. Cuius animam gementem, contristantam et dolentem pertransivit gladius”.

Durant el Dissabte Sant  escolto la composició barroca Giovanni Battista Pergolesi sobre l’Stabat Mater. Intento entendre com pot ser el dolor d’una mare o d’un pare davant la mort d’un i la seva la incomprensió davant d’aquest absurd. La mort evitable d’un fill deu ser encara més dolorosa. Per això m’ha copsat aquesta fotografia perquè en ella es condensa la profunditat d’aquest dolor. Com podem explicar al pare d’aquest nen mort a Alepo el sentit d’aquest fet. El sofriment, la mort, el plor com a principis són un fracàs per la nostre civilització. Hem de sentir compassió de les víctimes i saber que cal actuar decididament a favor d’elles. És una vergonya la passivitat com les potències mundials, entretingudes en els seus jocs d’estratègia de saló, abandonen als habitants de Síria a la seva sort sota la brutal repressió del règim de Bashar Al-Assad.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Amor eficaç


L’amor i la seva pràctica, la caritat, estan a la base de l’experiència cristiana. Per això m’agrada viure la litúrgia del Dijous Sant perquè recorda la centralitat de l’amor pels cristians i m’interroga sobre el meu compromís en l’estimació. Sempre he cregut que la política permet viure amb intensitat l’amor cristià. Des de que vaig llegir de jove el llibre Creer es comprometerse del canonge de Màlaga, José Maria González Ruiz, la meva vida ha estat presidida per el binomi fe i compromís polític. No se desdir-me’n de cap dels dos.

Hi ha cristians que manifesten molta prevenció a l’acció política i, en un altre extrem, es situen cristians que consideren que la política és la única mediació possible per realitzar, ara i aquí, el Regne de Déu en la història. Em trobo més còmode en la possibilitat de creure que, com diuen alguns il·lustrats, que la societat no es canvia només amb exhortacions morals, però que per canviar-la políticament calen referents morals. El moralisme ha estat un dels riscos del cristianisme. Durant massa temps el cristianisme ha esdevingut un moralisme amable i un pensament reconfortant allunyat de l’anàlisi de la realitat social. Cristianisme i societat convivien en plans diferents.

La política, amb totes les seves mancances, limitacions i alteracions, ofereix una mediació històrica per l’amor i l’esperança. Aquesta mediació permet identificar les causes que impedeixen el desenvolupament moral de l’amor i l’estimació als demés. No és suficient denunciar les múltiples situacions d’injustícia que es donen al món, el que cal és canviar aquest món que genera injustícia i aportar els referents morals que permeten construir la política sobre una base sòlida. La política hauria d’oferir un instrument eficaç perquè l’amor cristià sigui eficaç i tingui una dimensió estructural; però també hauria de permetre deixar-se interpel·lar, amb tota naturalitat, pels referents morals que defineixen la nostre societat.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Amadeu Hurtado, home de conviccions i acords


Estic llegint amb molt interès el llibre d’Amadeu Hurtado Abans del sis d’octubre que espero poder anar comentant successius dies. La introducció de Amadeu Cuito i Víctor Hurtado perfila perfectament l’ideari d’aquest advocat, periodista i polític català del segle passat. Amadeu Hurtado defensava un catalanisme situat al marge de l’ortodòxia doctrinal del nacionalisme. La diferència estava en els accents. Per Hurtado era més important situar a primer pla la riquesa i les aportacions del present, amb tota la seva complexitat política, social i cultural, que reivindicar únicament el fer històrica d’una antiga sobirania. La reivindicació del present portava a Hurtado a situar en primer pla, més que la construcció d’un Estat petit, trobar la manera com Catalunya podia tenir una posició preeminent en la direcció política i espiritual d’Espanya.

L’acció política d’Amadeu Hurtado estigué presidida per les tensions que li provocava ser una persona de pau i concòrdia en una situació de màxima confrontació. Hurtado era una home de diàleg que volia evitar les tensions que presidien el moment polític del seu temps perquè estava convençut que portaven al país a una situació de conseqüències catastròfiques. No volia que les seves fermes conviccions i ideals fossin motiu de xoc amb altres formes de pensament. Per això, considerava que calia esgotar totes les vies de pacte i negociació. De tal manera que, quan totes els camins d’entesa semblaven barrats, calia desfer passes per trobar-ne de nous. Amadeu Hurtado era una persona de transacció política i enemic de tota confrontació. Espero que la lectura d’aquesta llibre em doni raons morals per comprendre l’actual situació política.

dijous, 11 d’octubre del 2012

Concili Vaticà II: una primavera en temps de tardor


Avui fa 50 anys un gran esdeveniment recorregué l’Església catòlica romana: començava  el Concili Ecumènic Vaticà II. Un gran fet que canvià profundament la mateixa identitat eclesial i permeté recuperar acostar-se a l’originalitat del missatge evangèlic. Amb ell naixia una nova teologia, una nova pastoral i una litúrgia renovada. El papa beat Joan XXIII obrí les portes i les finestres de l’Església al món i deixà que la vida secular purifiqués el missatge de la fe. L’Església deixava de ser una societat perfecte i avançava cap la seva reconciliació amb el pensament modern. La remor del canvi espantà als sectors més tancats de l’Església que intentaren capgirar el Concili. Hi havia por amb els resultats que podia dur l’anomenar aggiornamento.

Ara, amb la perspectiva dels 50 anys, encara es poden contemplar els clars-obscurs conciliars. Les resistències no s’han aturat i encara hi ha qui confia en desfer el passos caminats. S’enyoren èpoques passades en les quals la cristiandat era una dada sociològica inqüestionada. Però, Joan XXIII, primer i Pau VI després, tot i els seus dubtes, situaren el catolicisme en diàleg permanent amb la societat. Gràcies això, l’Evangeli s’anuncià amb continguts doctrinals renovats i formes intel·ligibles per la humanitat. Foren temps de gran efervescència que permeteren situar en primera línea els grans teòlegs que fins aquells moments havien estan tancats a les porteries dels monestirs.

L’Església catòlica amb el Concili Vaticà II començà a renovar-se i des de llavors la tensió ha estat entre donar continuïtat a aquesta renovació o témer-la. Cal seguir defensant el llegat del Concili i l’entusiasme que provocà en el poble de Déu. L’obertura a la reflexió i a la col·legialitat dialogal foren, sens dubte, uns dels resultats importants del temps conciliar. Per això, cal estar esperançats de que, quan l’Església catòlica obre les seves finestres i portes a l’entrada de l’aire de la societat i dona peu a la participació és produeix la seva transformació i renovació. Aquest és el camí a seguir per poder parlar de manera comprensible del Déu cristià a la societat contemporània. 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Les temptacions polítiques episcopals – III


Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en els comentaris que vaig començar la setmana passada i que acabo avui.

La següent temptació està relacionada amb el rol que la institució eclesial assumeix en relació a l’espai política. Ningú discuteix a l’Església el dret a intervenir en l’arena política aportant criteris que ajudin ha humanitzar la societat. És legítim fer-ho i és un dret i un deure de l’Església. La temptació que algunes persones semblen haver caigut és creure que, ja que s’’intervé en l’arena política on també actuen partits polítics, és adoptar un rol de partit polític. Llavors es quan el paper singular de l’Església es desdibuixa perquè actua com si fos un partit polític. El referent profètic es difumina en benefici de tàctiques pròpies de les associacions polítiques amb uns resultats que no són sempre els esperats per l’Església.

Una altra temptació és l’absolutització de la política. La  història no esgota la salvació del Regne de Déu. Aixì ho diu la Doctrina Social de l’Església “sobre el pla de les dinàmiques històriques concretes, la vinguda del Regne de Déu no es pot entendre, doncs, en la perspectiva d’una organització social, econòmica i política definida i definitiva. La vinguda del Regne és testimoniada més aviat pel desenvolupament d’una sociabilitat humana que és per als homes llevat de realització integral, de justícia i de solidaritat, en l’obertura a la transcendència com a terme de referència per al propi acompliment personal definitiu” Compendi nº 51.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Oleanna


Quan he llegit en alguna crítica el significat del nom Oleanna he recordat la cançó popular adaptada per Pete Seeger que tants cops havia cantat amb en Xesco Boix en els seus pacients intents de que, sí o sí, aprengués anglès a través del cant. No vaig aprendre anglès, però vaig fruir molt de temps de l’amistat d’en Xesco i l’aprenentatge de tot el cançoner de Seeger. Ahir vaig veure l’obra de teatre Oleanna. Un gran obra de David Mamet que amb una magnífica dramatúrgia i interpretació, tornen a confirmar l’excel·lent aposta pel bon teatre que fa el teatre Romea.

Oleanna ens convida a contemplar com el mal ús del poder corromp les relacions humanes. Seria ingenu creure que la corrosió humana es circumscriu al poder polític, no és així. Qualsevol persona pot exercir incorrectament el poder que les circumstàncies ha posat a les seves mans. En aquesta obra, un professor obsessionat per la seva posició personal i una alumne capdavantera d’un grup crític juguen amb el poder per atacar o defensar-se. Qui fa un mal ús del poder, és a dir, aquell que el fa servir per protegir els interessos personals o col·lectius, enlloc de servir als demés, el poder sense amor, denigra i fa mal. L’obra ens mostra durament com aquesta perversió del poder anul·la a les persones. Però també parla, amb encert, de la crisi de les institucions formatives, dels orgulls professionals desmesurats, de la incomunicació malgrat els progressos comunicatius, ingeniosament exemplificats en un inoportú mòbil que dificulta, paradoxalment, la comunicació. Per tot això, i més coses, és altament recomanable aquesta obra.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Les temptacions polítiques episcopals – II


Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en els comentaris que vaig començar la setmana passada i que continuo avui i en els propers dies.

La següent temptació és no assumir la secularització de la política. Malgrat la progressiva secularització de la política, principi assumit avui sense massa oposició, no tota l’Església l’assumí amb naturalitat. Les esglésies catòliques dels països de l’Estat en els anys 80 foren institucions activament compromeses amb la democratització dels seus països. Polònia fou el cas més paradigmàtic d’aquesta situació. La inèrcia pràctica introduïda per aquest compromís creà bastant confusió en els primers anys de democràcia en aquests països. Ja que semblava que l’Església li costava situar de nou el seu paper institucional en el nou context polític.

La política està desacralitzada. Per això no està demés recordar el sentit de la dita evangèlica de saber el que és de Déu i el que és del César. “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Mt 22,21).

La temptació anterior ens porta  a la següent. Es pensar que l’Església està unida a una determinada concepció de la política. Aquesta unitat tendeix a elevar a categoria moral determinades opcions ideològiques. Així ho expressa el Compendi de la Doctrina Social on es diu l’Església no es confongui amb la comunitat política i que no estigui vinculada a cap sistema polític. La comunitat política i l’Església, en el seu propi camp, són de fet independents i autònomes l’una de l’altra i ambdues estan, encara que de manera diversa, «al servei de la vocació personal i social dels mateixos homes».Àdhuc es pot afirmar que la distinció entre religió i política i el principi de la llibertat religiosa constitueixen una adquisició específica del cristianisme, de gran rellevància en el pla històric i cultural”. Però el passat actua de rèmora i fàcilment es cau en la temptació de voler que l’Església projecte una determinada visió política com la única possible i vertadera pels cristians.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Filipines, una trista pau


Aquest és el qualificatiu que trobo per descriure l’èxit polític de la pau que el president catòlic Aquino ha arribat amb les forces guerrilleres musulmanes. L’acord de pau és donar autonomia a la illa de Mindanao i concentrar allí la població filipina musulmana. Sense arribar a la fórmula adoptada a la India post colonial quan es decidí crear dos estats diferents: India i Pakistan, la solució filipina s’apropa a aquesta divisió.

No crec en la segregació territorial de les religions. Tan dolent és fer un parc de les religions, com algun municipi català volia promoure, o situar alguns centres de culte en les perifèries urbanes, com dividir un país per religions. Les persones han de conviure amb naturalitat les religions i reconèixer el valor de la diversitat. Des del diàleg interreligiós les religions s’enriqueixen i descobreixen dimensions inèdites de la seva pròpia fe. Per això, qualsevol solució que comporti la separació territorial de les religions és un retrocés en la humanització de les societats.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Temptacions polítiques episcopals – I


Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en aquests comentari i en els dos dels propers dies.

Per ajustar les relacions de l’Església amb la comunitat política cal vèncer algunes temptacions que sempre han estat associades a la vocació temporal de l’Església. La primer temptació és la del poder. Recordem que aquesta fou un de les temptacions del diable a Jesús. La temptació del poder sempre comporta la renúncia a la vocació profètica de l’Església. L’Església ha de col·laborar amb les institucions polítiques legítimes, però sempre mantenint la seva llibertat per tal de no trair la seva fidelitat a la denúncia profètica d’una realitat que sempre necessita ser salvada. En aquest sentit, aquesta llibertat es manifesta també davant els condicionants que poden fixar determinades visions ideològiques que eleven a la categoria de bé moral algunes propostes ideològiques.

La segon temptació és reduir el pluralisme polític dels cristians. L’Església ha estat temptada de reduir el ventall d’opcions polítiques possibles pels catòliques. En nom d’una determinada interpretació del be comú o de la Doctrina Social s’han afavorit unes opcions polítiques i s’han fustigat unes altres. Quan el món es movia en la bipolaritat l’Església fou temptada en les democràcies occidentals a facilitar arguments per introduir la bipolarització en el camp de l’estratègia política. L’exemple més clar fou l’impuls donat a la Democràcia Cristiana des d’importants sectors eclesiàstics institucionals després de la segona Guerra Mundial a Itàlia.  Per sort, la tensió bipolar no impedí que alguns cristians exploressin altres camins polítics. Gràcies a aquesta actitud la secularització de l’espai polític s’estengué a la pròpia concepció de la política i els seus agents.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Renovació creativa de la fe


La fe cristiana té sentit si es compromet en el pla de Déu. Això vol dir, una fe que pren partit per la causa de la humanitat contra tot allò que l’allunya de Déu. L’ètica de la fe impulsa al compromís moral a favor de la justícia lliberadora  de tot sofriment i opressió. La societat, en tota la seva complexitat, no sempre s’orienta en la realització d’aquest pla de Déu.

Els cristians hem de viure creativament la nostre fe per trobar els millors camins que permetin realitzar el pla de Déu en la història de la humanitat. Ser creatius vol dir estar oberts a dialogar amb altres tradicions del pensament humà que poden ajudar a purificar la fe d’aquelles adherències que han manllevat el sentit del pecat, la llibertat i la redempció.

La trobada de la fe amb aquest pensament no religiós ajuda a reinterpretar la pròpia fe i fer-la més comprensible a la societat. Això és tradueix amb noves expressions comunitàries de la fe, una nova espiritualitat, una nova comprensió del fet eclesial, una nova manera de llegir la Bíblia i la pròpia tradició cristiana. Cal fer tot això des de la perspectiva dels pobres, del que són els destinataris de les Benaurances.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Deep Blue i l’atzar


He llegit una notícia que m’ha impressionat. L’ordinador Deep Blue construït per IBM l’any 1996  i programat per jugar escacs contra Gary Kaspárov campió mundial en el seu temps, fou capaç de derrotar-lo, no per més llest, sinó perquè un error de programació forçà a realitzar una jugada a l’atzar i això desorientà la lògica del jugador humà. Aquest fet demostra la fragilitat humana davant les prediccions i les lògiques de càlcul basades en les relacions de causalitat.

No sempre els esdeveniments acaben com s’han calculat. Nombrosos factors poden intervenir per canviar el desenvolupament dels fets. Si confiem en excés la lògica de la causalitat podem anul·lar la nostre capacitat d’adaptació a les transformacions de l’entorn. És més, ens bloqueja la possibilitat d’interpretar allò que està passant en clau de canvi i transformació. Per això és molt important desenvolupar aquesta habilitat de llegir els fets des de la perspectiva del canvi. Sinó ho fem, podem convertir-nos en uns total inadaptats.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

El tòpic de la bomba demogràfica de l’Islam


És habitual escoltar o llegir que Europa, a la llarga serà colonitzada pels musulmans perquè els europeus musulmans tenen més fills que els que no ho són. Aquesta brama, repetida sovint no per això és veritat. Les dades demogràfiques no diuen el mateix. A Alemanya, país amb una important població musulmana estable, la taxa de fecunditat de la població musulmana d’origen immigrant era de 2 infants per família l’any 1970. Aquesta taxa l’any 1996 s’havia reduït a només un infant per família. Estudis similars a altres països demostren que les taxes de fecunditat entre famílies d’origen immigrant i autòctons s’acosta.

A Suïssa, Holanda i França passa el mateix. Els fluxos migratoris cap a Europa estan canviant. Si bé anys enrere Europa era un país de gran acollida de persones provinents del Marroc s’observa un canvi en aquesta tendència. Avui, per exemple, la immigració anual provinent del Marroc es calcula en 175.000 persones, però molt a prop es troben els xinesos, unes 97.000 persones i els indis, uns 93.000. Així, globalment, hi ha més immigrants de països no musulmans que musulmans. De tal manera que, entre la disminució de la taxa de natalitat i el canvi en els fluxos migratoris no hi ha cap bomba possibilitat de bomba demogràfica.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Daniel Arasa i la llibertat religiosa


Avui he tingut l’honor de presentar el llibre Drets humans i religió a Catalunya del periodista Daniel Arasa. He començat parlant de la persona. En Daniel és un bon cristià, un cristià convençut i que testimonia la seva fe sense embuts. És tenaç en la seva feina i persuasiu alhora de defensar el que creu. Té una gran polivalència en els seus centres d’interès i sempre està aprenent coses noves. És curiós i estudiós. És una persona entregada i entusiasta en presentar el que creu. Busca integrar opinions diferents i respecta la diversitat. Amant de la llibertat en majúscules i compromés amb el seu temps i amb les seves conviccions. Honest i valent, no es fa trampes intel·lectuals i no s’amaga de dir el que pensa, sempre amb respecte i amor. I, amic dels seus amics.

El llibre d’en Daniel Arasa fa pensar. És una defensa de la llibertat sense límits i una afirmació de la llibertat de creure com a base de totes les llibertats. El llibres denuncia que encara hi ha països on la religió està directament perseguida i, en altres, Déu ha deixat de ser notícia i, algunes persones, no dissimulen la seva hostilitat al cristianisme. Es critica que, mentre es procura ser políticament correcte en determinades qüestions, el mateix criteri de s’aplica en el cas del cristianisme. Els diferents capítols del llibre ens ajuden a pensar sobre quin ha de ser el nou paper de les religions en un societat secularitzada, oberta i respectuosa al fenomen religiós. Recomano la seva lectura amb actitud reflexiva perquè hi ha prous aportacions per generar idees pel que avui és el repte de la nova evangelització.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Millor el jutjat que el carrer, però sempre la llibertat


La comunitat pakistanesa de Barcelona representada per l’associació Centre Islàmic Camí de la Pau ha decidit demandar a la revista El Jueves per la seva portada que consideren una mofa del profeta Mahoma. Creuen que aquesta portada representa una injúria, calumnia i ofensa als seus sentiments religiosos. Per evitar manifestacions al carrer, diuen, han preferit anar per la vida judicial per tal de dirimir si hi ha o  no delicte en la portada de la revista.

És evident que la via judicial, en un estat democràtic, és sempre millor que la protesta airada i descontrolada. Els demandants defensen el dret a criticar la religió sempre i quan això es faci sense traspassar els límits d’un sa exercici d’aquesta llibertat. Totalment d’acord, per això els tribunals han de precisar el contingut d’aquest “sa exercici” i quins són els seus topalls. ¿Tot val o s’ha de posar límits a la llibertat d’expressió?. En tot cas, cal evitar els debats o les portades oportunistes que busquen notorietat sense entrar en el fons de la qüestió.

És oportunisme aprofitar les tensions creades entorn a la vexació dels sentiments religiosos d’uns col·lectius per fomentar, en nom de la mateixa llibertat que deixa expressar-se, més tensions atiant el conflicte. Com també és oportunisme fer-se l’ofès en nom dels sentiments religiosos ignorant i no dient res de les agressions reiterades que en alguns països musulmans es fan a altres religions, als cristians. Ben vinguda sigui la demanda perquè ella pot ajudar a que els jutges aporten raonabilitat al debat, però també magnifica un problema davant del qual penso que, en lloc de traca i mocador, cal seny i prudència. Per això, jo no hauria interposat la demanda.