Molta informació i poca comunicació

Deia Lluís Duch, monjo de Montserrat recentment traspassat, que en la nostra societat hi molta informació, però poca comunicació. És ben cert. Vivim en una societat plena d’informació que arriba puntualment en els nostres dispositius mòbils. Estem en una societat híper-informada. Però molta d’aquesta informació no pretén comunicar-nos res i, en el cas que ho volgués fer, ens falten comunicadors veraços. Aquests, són les persones a les quals els atorguem tota la nostra confiança per creure’ns el que diuen. Un dels problemes bàsics de la nostra societat és la fractura de confiança en els processos de transmissió de la informació. No hi ha confiança perquè hem perdut els referents que validaven els continguts informatius. Sense aquests la majoria d’informació esdevé soroll.

Els líders, també callen i escolten

Estic atabalat de tanta xerrameca de molts polítics. Alguns semblen vertaders lloros que, sense defallir, repeteixen la mateixa idea per activa i per passiva. Sempre diuen el mateix i amb to d’empipament. Alguns cops, veure els telenotícies es insuportable. Fa uns anys vaig percebre l’interès mostrat per alguns assessors en comunicació política per millorar les capacitats comunicatives dels dirigents polítics en el seu camí cap el lideratge i l’estratègia que seguien per fer-ho. En aquests casos, la solució proposada consisteix en immergir l’aspirant a líder en cursos d’oratòria i d’estratègia comunicativa. La majoria d’aquestes intervencions formatives pretenen reforçar, o adquirir si és el cas, la retòrica que hom suposa ha de dominar tot líder polític. No obstant, en moltes ocasions els assessors en comunicació política, no expliquen que la comunicació, tot i que pugui semblar paradoxal, també comporta gestionar el silenci per tal d’escoltar als demés. Cal aprendre a escoltar. Tot bon líder polític és una persona que sap callar i escoltar.

Gay Talese, gran periodista nord-americà renovador del gènere de l’entrevista, explica en el seu llibre Retratos y Encuentros (Alfaguara) en que consisteix la virtut d’escoltar. Diu Talese “Vaig aprendre a escoltar amb paciència i cura i a no interrompre mai, ni tan sols quan les persones semblaven trobar-se en grans dificultats per donar-se a entendre, ja que en aquests moments de titubejos i vaguetat (ensenyament que vaig obtenir de les habilitats per prestar oïda de la meva pacient mare) la gent sol ser molt reveladora: el que vacil·len a explicar sol dir molt. Les seves pauses, les seves evasives, els seus canvis de tema sobtats són probables indicadors del que els avergonyeix, o els molesta, o del que consideren massa íntim o imprudent com per deixar-li-ho saber a una altra persona en aquest determinat moment. No obstant això, també vaig sentir a moltes persones parlar francament amb la meva mare sobre el que abans havien evitat, reacció que al meu judici tenia menys que veure amb la naturalesa inquisitiva de la meva mare o les preguntes que els formulava amb prudència, que amb la forma gradual en què li anaven acceptant com un subjecte lleial en el qual podien confiar. Les millors clientes de la meva mare eren dones que no necessitaven tant vestits nous com satisfer la necessitat de comunicar-se”

Els conselles de Gay Talese són perfectament aplicables en el camp de la comunicació política. Especialment en aquells casos en que el dirigent polític pensa que serà més líder per la seva capacitat de parlar i parlar, i no parar de parlar. Per ser un bon líder polític cal saber també gestionar el silenci.

El diari El Pais falta a la veritat

Estic reconfortat, però amb un ressentiment d’amargor, d’haver-me donat de baixa com a subscriptor del diari El País després de molts anys de fidelitat a una línia editorial que m’hi identificava. El rumb pres per aquest diari en els darrers mesos feia impossible mantenir aquesta fidelitat. El diari, no només s’ha tornat profundament bel·ligerant contra el procés independentista, sinó que converteix moltes notícies en petites editorials on la informació esdevé un fet secundari. Discrepo totalment d’aquest enfoc i, evidentment, estic a les antípodes de l’orientació editorial del diari.

Ara, el diari ha donat un pas mes que considero inacceptable: mentir a fi de justificar la seva línia argumental. En una pretesa crònica explicant l’inici d’una investigació sobre Germà Gordó, el periodista construeix un relat que a partir d’analogies pretén que el lector arribi a la conclusió de que aquest diputat és simplement un mafiós. La crònica aprofita una foto de Germà Gordó al volant d’una barca a la cala de S’Alguer per afirmar que es trobava a itàlia, a Sardenya, per ser més precís, tot seguit, comentant una altra fotografia, fa un paral·lelisme amb la seva imatge i Vito Corleone. El periodista deixa aquest fil argumental perquè el lector tregui les seves pròpies conclusions.

Aquesta estratègia informativa és totalment maquiavèl·lica i mancada deshonestedat perquè parteix d’una informació falsa: la cala on es troba Germà Gordó, S’Alguer, no està a Cerdenya, sinó entre la Fosca i el Castell a Palamós. És una cala que, per la seva bellesa, ha estat qualificada de bé cultural nacional. El periodista ha confós S’Alguer amb L’Alguer al no contrastar bé la seva informació que havia tret d’una foto de Germà Gordó a les xarxes socials. Si s’hagués molestat de contrastar aquesta imatge amb altres que estan a la mateixa xarxa social hauria comprovat el lloc exacte on es troba aquesta cala. ¿Un simple error o una evidència que el diari El País fa servir la mentida per construir les seves cròniques? ¿Era veraç tota la resta de la informació? ¿Què interessa més al periodista, la veracitat de la seva informació o les conclusions que pot treure’n el lector? Masses preguntes per seguir confiant en un diari.

Veritat oculta

La decisió de tancar el canal9 valencià ha servit perquè alguns dels seus periodistes expliquin, amb pels i senyals, les ordres donades per la direcció per manipular la informació en benefici dels interessos del partit en el poder. Aquesta circumstància m’ha fet reflexionar sobre la relació entre medis públics de comunicació i l’ofici periodístic. En una societat fortament depenen de la informació i de la comunicació els ciutadans necessitem una televisió i una ràdio pública lliures, no domesticada als interessos de qualsevol govern que ocupi el poder. El domini de la informació és una gran temptació per aquells que arriben el poder polític o tenen el poder econòmic i social de la societat. La diferència entre aquesta caterva d’interessos és que els primers, els polítics, estan sotmesos a l’escrutini públic i al control democràtic del parlament, i els altres no. Pocs governants escapen a aquest abelliment.

El poder polític ha de ser respectuós amb la veracitat de la informació. La millor garantia que tenim els ciutadans per preservar la llibertat individual i la col·lectiva és confiar en la imparcialitat dels mitjans de comunicació i confiar en que s’ocupen i es preocupen per la veracitat informativa. Això significa que, al costat de l’excel·lència professional, cal demanar als periodistes una honestedat alhora d’editar la seva comunicació. És tan fàcil manipular, distorsionar, amagar, treure el matís o caure en el maniqueisme, que cal vetllar escrupolosament perquè això no sigui així. No sobrarà cap esforç de vigilància cívica en aquest sentit. En aquest cas, el control democràtic és la millor garantia que tenim els ciutadans per defensar-nos que els mitjans públics de comunicació no siguin un instrument més al servei del poder polític.

Honestedat

Reclamo més honestedat en el tractament informatiu de la vida del papa Francesc. Des del seu nomenament han aparegut diverses informacions sobre la vida del sacerdot Bergoglio que poques hores després s’han hagut de desmentir per ser totalment falses. Per les xarxes socials ha corregut una foto en la qual es deia que Bergoglio donava la comunió al cruel dictador argentí Videla. També ha donat la ràpida volta al món una suposada declaració contra les dones. També era falsa. Aquestes difamacions mostren la vulnerabilitat de la informació que circula a través de la xarxa social quan les fonts són dèbils i sense contrastar. Aquesta feblesa estimula la manipulació.

El que sorprèn de tot això és la credibilitat que algunes honrades persones donen a aquestes notícies. Vaig quedar bocabadat al comprovar que una coneguda persona periodista i escriptora donés credibilitat a les suposades paraules del papa sense esmentar cap cita a la font d’origen. El perill de la velocitat informativa és que pot atemptar al mateix dret d’informar als ciutadans i al propi concepte de llibertat d’informació. Ja que la recerca de la ràpida notorietat pot provocar donar per certes notícies falses quan no tendencioses.

Cal cercar la honestedat també en l’àmbit comunicatiu. Només així els ciutadans tindrem la garantia de que la informació és veraç i la seva finalitat és noble. Si aquestes garanties, que han d’estar el codi ètic de l’informant, no es donen el risc que quedar exposats a la manipulació és molt alt, massa alt.

Isaki Lacuesta

A la Fira Mediterrània el creador visual Isaki Lacuesta ha fet una interessant reflexió sobre els condicionaments que exerceixen el medis de comunicació visual en el propi procés creatiu. De les seves paraules he deduït que oblidar aquesta senzilla regla  pot alterar significativament la qualitat de la mateixa producció artística i desvirtuar el valor de l’obra. L’alternativa és senzilla, cal saber adaptar la producció el medi i defugir els formats pretesament universals perquè no ho són. Allò que funciona formal i estèticament en una sala de cine és més que probable que no sigui aprofitable pels smartphons o similars. I així, varis exemples.

La màgia del cinema amb tota la litúrgia que pot acompanyar la producció d’una pel·lícula no es dóna quan es veu la mateixa pel·lícula en un Ipad, per exemple. Hi ha dues anècdotes que il·lustren aquesta situació. Diuen que la millor mirada de la història del cine foren el gran primer pla de David Lean dels ulls de Peter Otool a la pel·lícula “Lawrence d’Aràbia”. Els ulls blau intents d’aquest actor il·luminaven la pantalla en cinemascope. Aquest efecte màgic quedà anul·lat al passar la pel·lícula en format televisió. El mateix passà amb la pel·licula “La mépris” de Jean Luc Godart que en cine el dos personatges, Michel Piccoli i Brigitte Bardot, sortien en el mateix pla, mentre que en televisió cal optar entre la nuesa de la Bardot o el tors de Piccoli, els dos junts impossible.

Les paraules de Lacuesta són un toc d’atenció a un alegria excessiva acrítica en l’ús de nous formats pels creadors amb el risc d’abandonar la qualitat de la creació. Cal obrir-se a nou formats, sí, però no cal oblidar els vells canals de comunicació. En tot cas, el que cal és procurar ajustar la qualitat de la producció artística al format per el qual va destinada aquesta creació.

Indefensió i responsabilitat informativa

Aquest és el meu estat d’ànim al llegir en un diari seriós el desmentit d’una notícia que corregué com l’escuma per les xarxes socials. La incessant repetició de la noticia convertí una mentida en veritat que fou interpretada com agressió al poble català. Les xarxes socials, tan útils i necessàries, em fan sentir indefens davant de la difusió de rumors. El rumor estès de forma reiterativa es recollit pels diaris digitals, àvids en trobar continguts que els permeti tenir audiència mediàtica, i tot seguit l’opinió pública dóna veracitat al rumor perquè ha estat transformat en notícia,  ha estat canonitzat com a veritat.

En aquesta cadena algú ha ha d’assumir algun grau de responsabilitat social. La vulnerabilitat de l’opinió pública exigeix més rigor i contrastar les notícies que poden ser objecte de manipulació. Personalment, començo estar cansat d’aquestes notícies tergiversades per assolir cotes d’audiència. M’allunyo dels medis digitals interessats i indiferents a l’objectivitat informativa. De la mateixa manera que rebutjo els directors d’espais de gran audiència en els medis públics que cada dia fan de la seva salutació una editorial totalment esbiaixada. Ells, també són, en el meu món particular, responsables dels meus dubtes sobre el valor públic de la informació. En aquests moments em considero un ciutadà respectable en recerca d’informació responsable per ser lliure. Perquè la veritat ens fa lliures.

Notícia absurda

Alguns mitjans de comunicació han estat explicant que s’ha trobat un papir copte del segle IV, on es llegeix “Jesús els digué, la meva esposa”. A partir del que explicà la seva descobridora han sorgit infinites especulacions. La més obvia, que Jesús estava casat, que la seva dóna era Maria Magdalena, que tenia seguidores femenines o que en el segle IV hi havia un debat feminista al sí de l’Església catòlica. És curiós com els elaboradors de la notícia van més enllà del que diu la persona que presentà el fragment del papir.

La professora Karen L. King, de l’escola de teologia d’Harvatd, advertí amb insistència que el fragment no ha de ser considerat una prova que Jesús, la persona, estigués realment casat. King advertí que tota la literatura cristiana anterior al fragment guarda silenci sobre aquesta qüestió. El que no entenc és que la mateixa professora afirmi que és el primer text conegut de l'antiguitat que suposadament mostra a Jesús parlant de la seva "esposa", i perquè proporciona nova evidència que ja entre els primers cristians existia una forta controvèrsia sobre el celibat o el matrimoni de Jesús i, en conseqüència, sobre el camí que havien de prendre els seus seguidors.

Trobo absurd que d’un tros de papir tret del seu context pugui fer-se tantes conclusions i de tanta transcendència. Aquesta notícia em recorda la que sortí fa pocs anys de la suposada tomba de Jesús i dels seus. Després de molts dies de repetir la notícia, ningú més n’ha parlat. Tot plegat, una notícia absurda més.

Informar ras i curt o informar i manipular

Alguns periodistes de certs diaris tenen el costum de barrejar la informació d’un esdeveniment amb la seva valoració del fet o aprofiten la circumstància per emetre els seu judici. Llavors, la notícia es converteix amb opinió i, molt probablement, amb editorial del medi. Això és el que va succeí fa pocs dies amb la notícia en un diari d’àmplia tirada en el país en relació al diàleg entre el cardenal Cañizares i l’expresident José Luís Rodríguez Zapatero a la universitat d’Àvila. Un dels seus periodistes, el que normalment informa sobre temes religiosos en aquest diari, començà la seva crònica de l’encontre afirmant: “Blanco sobre negro el optimismo antropològico frente al negro pesimismo representado por una cruz. Esta es podría ser la conclusión del debate”. Aquesta afirmació va deixar-me desconcertat. És totalment gratuïta i provoca una associació injusta i no veraç que pretenen identificar el símbol dels cristians amb una actitud antropològica molt allunyada, entre altres, del principi esperança que molts pensadors moderns atribueixen al cristianisme.

Després de varis paràgrafs dedicats a explicar l’encontre el periodista abandona la informació i torna a emetre un llarg judici. Per exemple, opina que “gran parte de los avances sociales, científicos y políticos de la Humanidad han tenido su principal enemigo en la Iglesia romana, con el terrible Santo Oficio de la Inquisición como brazo armado. El famoso Syllabus, el catalogo vaticano de los errores modernos (con inclusión de una docena de ismos: modernismo, liberalismo, socialismo, etc), y el famoso índice de libros prohibidos son solo una prueba de la enemistad de los prelados cristianos con la modernidad, aún hoy empeñados obsesivamente en condenar el relativismo moral (su contrario es el totalitarismo moral)”. Tot seguit, sense abandonar la mateixa línea argumental, aprofita algunes frases del cardenal Cañizares o Zapatero per seguir polemitzant en relació a les seves intervencions. Davant d’aquesta crònica em pregunto si el que fa aquest periodista és informar o manipular.

Una mirada gràfica a la visita del cardenal Bertone

Foto El País 26 abril 2010

Els diaris ho són tot menys càndids alhora de tractar la informació. Aquests dies he seguit amb interès la manera com els medis escrits presentaven la informació de la visita del cardenal Bertone a Barcelona. He quedat sorprès al veure algunes de les imatges gràfiques d'aquesta visita. He escollit algunes de les que m'han fet reflexionar sobre la possible no ingenuïtat dels medis. Un diari, El País del dilluns 26 d'abril, convida a associar l'entrada del cardenal Bertone a Santa Maria del Mar i la seva salutació al President José Montilla a la festivitat i alegria de la Fèria d’Abril, mostra del tipisme folklore, i a un espectacle controvertit com són les curses de braus. Resulta estrany aquesta grafisme a doble pàgina proposat pel diari El País. El cardenal Bertone, el President José Montilla, la Feria d'abril i els braus.

Foto El Periódico 27 abril 2010


Foto ABC 27 abril 2010

Foto La Razón 27 abril 2010

Les altres fotos, publicades el dimarts 27 d’abril, corresponen recullen l’entrada del cardenal Bertone al Palau de la Generalitat de Catalunya acompanyat del President José Montilla el dilluns 26 d’abril al matí. Aquí la curiositat està en alguns dels peus de les fotos. Cadascú ho interpreta des de la seva peculiar visió de la realitat.

Foto La Vanguardia 27 abril 2010

El diari La Vanguardia també té la seva particular mirada sobre els mateixos fets. El que era notícia comuna en la majoria dels diaris, el diari La Vanguardia li dóna un altre tractament gràfic. Si bé la crònica escrita de La Vanguardia ha estat excel·lent, tant la seva editorial com la crònica dels fets com l’article de l’Antoni Puigverd m’han agradat molt, no puc dir el mateix de les imatges gràfiques. Em pregunto, què és més noticia, l’anada del cardenal Bertone a la catedral o la seva entrada a la seu del govern català rebent tots els honors propis de la seva condició. Penso que aquest gest, en aquests moments de turbulències i critiques que cauen damunt de l’Església catòlica, és més rellevant que les imatges gràfiques fetes servir per il·lustrar el que havia fet el cardenal Bertone dilluns al matí. A més, si la crònica gràfica del matí recull altres entrevistes del cardenal Bertone, ¿per què no ensenyar la rebuda que el govern de Catalunya dispensava al màxim col·laborador de Benet XVI?. En aquest cas, em dóna la impressió de que La Vanguardia ha fet una editorial de contingut polític en el tractament gràfic.

En aquest punt, després de totes aquestes imatges, penso que cal que els lectors dels diarismereixen ser informats, a més de les cròniques escrites, també amb més equanimitat a través del tractament gràfic de les notícies.

Opinió pública i xarxes socials

Les xarxes socials estan transformant moltes costums, usos i pràctiques de la comunicació de les rsones. Ahir em referia a l’ús d’aquestes xarxes com a complement dels canals comunicatiu dels governs. Parlava de la informació distribuïda. Es tracta de la informació que corra ràpidament per Internet i es replica fins a l’enèsima potencia gracies a les xarxes socials. Avui voldria parlar com aquestes xarxes incideixen en l’opinió pública a través dels medis de comunicació. Fins ara els medis formals de comunicació no eren massa sensibles a aquesta informació i feien la seva feina al marge d'aquests medis informals, especialment els vinculats a les xarxes socials. Però, poc a poc, els medis formals o tradicionals estan apropiant-se dels canals d’informació informals i gracies a ells omplen el seu temps, alguns generosament finançats des dels pressupostos públics, sota la bandera de participació dels espectadors o oients.

És evident que la informació distribuïda és una realitat inqüestionable, però quina és la relació entre aquesta informació i la comunicació?. Són dos mons que circulen en paral·lel o una porta a l’altra?. Penso que algú ha d'ordenar aquesta informació per tal que pugui ser útil per convertir-se en bona comunicació. Informació que a partir d’unes dades o evidències es transforma progressivament en comunicació i coneixement. Només en aquest darrer cas la informació serveix per confirmar l’opinió pública. Opinió que, no em cansaré de repetir, que una cosa és l’opinió pública, relativament explorable a partir dels estudis de demoscòpia i l’altra cosa és l’opinió publicada. Aquesta sempre és molt més susceptible de ser manipulada o de transmetre interessos sota una aparent objectivitat. Les enquestes telefòniques d’algunes televisions matutines és un exemple d’això darrer.

La fluïdesa de la xarxa d’Internet no justifica l’ús indiscriminat i sense més de nous continguts informatius i esperar que l’oient o el telespectador discrimini. Perquè en aquestes circumstancies el que repliqui millor la informació té la possibilitat de convertir l’anècdota en veritat general. És, d'alguna manera, la versió moderna de l'Efecte Queipo de Llano. Ens calen periodistes que transformin la informació distribuïda en comunicació capaç de ser compresa i processada pels ciutadans. La salsa rosa que alguns medis han fet de la nevada ahir o bé era una mostra de la fragilitat o immaduresa de la gestió de la informació distribuïda o era una simple manipulació per magnificar la dimensió del desastre de la nevada.

La comunicació en moments de crisi

En situacions de catàstrofe, emergència, urgències o avaries de massiva afectació sempre es critica el mateix: la desinformació. Molts ciutadans s’han queixat que ahir varen estar poc informats dels problemes ocasionats per la nevada. Deu ser així, perquè si aquestes persones tenien aquesta percepció vol dir que hi en alguns moments la informació no ha fluït amb tota la rapidesa que els fets exigien. Sense negar aquesta evidència, volia destacar la bona comunicació feta per emergencies.cat a través de la xarxa social Twitter. Cal felicitar els responsables d’aquesta iniciativa perquè la informació es donava de forma puntual, concisa i clara. Per raons personals havia de saber puntualment l’estat de l’accessibilitat en certs indrets i gràcies al Twitter estava informat al minut. Tot va anar bé fins quan vaig arribar a casa meva. Visc al barri del Guinardó de Barcelona i allí, hi ha greus deficiències de cobertura de Telefònica, operador en el qual tinc la connexió del mòbil. Si no fos per aquesta denunciable deficiència, que diu molt poc en favor d’aquest operador, l’ús de la xarxa social Twitter hauria estat un bon exemple de la seva utilitat per transmetre informació en moments d’emergència.

Per altre part, alguns medis de comunicació han demostrat com, en situacions com les d’ahir, gestionar imaginativament tots els canals comunicatius. Durant aquests episodis les persones exigeixen una informació veraç i puntual. Els sistemes comunicatius tradicionals són útils en aquests situacions si saben incorporar la rapidesa informativa aportada per canals informatius més informals: informadors anònims, missatges telefònics, xarxes socials, iniciatives informatives participatives, etc.. La confluència de sistemes formals i informals de comunicació pot permetre als responsables públics de gestionar les emergències d’informar amb celeritat als ciutadans. La millor manera de superar la sensació d’abandonament que algunes persones poden tenir en aquestes situacions és transmetre informació continuada sobre el que està passant i, al mateix temps, comunicar que hi ha persones que estan preocupades per la seva situació i que treballen per aportar-hi solucions. Això és comunicació de proximitat. Perquè saber que hi ha algú que se’n fa càrrec dóna tranquil·litat.