dilluns, 31 d’octubre del 2016

Panellets, castanyes i moniatos

Demà és el dia de Tots Sants i demà passat la festa dels Sants Difunts. He volgut recuperar per aquesta ocasió una part d’un antic escrit on comentava el sentit d’aquesta festa en un context cultural on s’han produït dos fenòmens que es potencien. Per una banda la secularització de la societat ha dut a diluït el sentit cristià de les festes. Això ha coincidit amb la introducció una celebració culturalment estrangera del Halloween a la vigília del dia de Tots Sants per pures raons comercials. Al resultat final és, com amb altres situacions, una notable colonització cultural i una pèrdua de referents que determinaven els trets bàsics populars de la societat catalana. Perquè, a la festa religiosa tradicional s’hi havia incorporat diverses pràctiques i activitats que definien la cultura popular dels catalans.

El Halloween és una festivitat tradicional heretada de les celebracions d'origen celta estesa en els països anglosaxons. En aquests països, quan es consolidà el cristianisme i el primer dia de novembre es celebrava la festivitat de Tots els Sants el dia 31 d'octubre es celebrava el All Hallows Eve que vol dir vigília de tots els sants. Aquesta expressió, a Escòcia, derivà en el terme Halloween. La festa, no el nom, té el seu origen en una festivitat cèltica coneguda com Samhain, paraula derivada de l’irlandès antic que significa fi de de l’estiu. La festa del Samhain es celebrava el final de la temporada de collites en la cultura celta i era considerada l’inici de l’any nou. En la cultura celta es considera que la línia que unia el món present amb l'altre món s'estrenyia amb l'arribada del Samhain i això permetia als esperits passar d’un món a l’altre. De tal manera que les persones convidaven als seus avantpassat eren convidats i homenatjats mentre que es feien cerimònies per allunyar els esperits nocius. D’aquella època ha perdurat l’ús de vestits i màscares com a recurs per espantar als esperits malignes. La festa celta del Samhain era un moment per fer recomptar els aliments i el bestiar que es tenia per tal de preparar-se per l'hivern.

La forta irrupció del Halloween en la nostra societat evidència la feblesa d’alguns costums populars que ho tenen molt difícil alhora de competir amb el marketing comercial. Si bé el fènom del Halloween ha vingut per quedar-s’hi, no gens menys els catalans haurien de fer prevaldre la tradicions que hem rebut dels nostres pares. Mentre algun veí ens saluda a l’escala guarnit per l’ocasió o alguna quitxalla trucarà la porta també vestits per la festa i per demanar gominoles, servidor reviurà la tradició secular de fer una castanyada, prendre uns boníssims panellets, degustar uns magnífics moniatos i beure un bon moscatell. Si bé la tradició hauria marcat fer tot aquesta ingesta el dia 1 de novembre, s’ha trasllat unes poques abans. A la nit de transició entre el 31 d’octubre i el primer de novembre. Que cadascú gaudeixi amb allò que creu que ha de fer, però en tot cas, que tothom sàpiga el que fa i perquè ho fa. Per cert, si algú es vesteix de zombi o practica qualsevol ritus vudú, per fer favor no em molesti, sóc molt espantadís.

Aprofito l’ocasió per anunciar que, per motius d’un viatge, hi haurà petita aturada de pocs dies en el blog. Espero poder tornar a reprendre les mes reflexions el proper dilluns.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Fer un Rufián

L’expressió del títol resumeix el que ahir passà en el Congrés dels Diputats a Madrid. El diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, no feu honor al seu cognom com pretenen un allau de piulades mal intencionades. En llengua castellana, rufián vol dir, segons el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española, ho escric en castellà per tal de ser fidel al sentit: “persona sin honor, perversa, despreciable. Hombre dedicado al tráfico de la prostitución”. No crec que ahir la intervenció de Gabril Rufián anés en aquest sentit. Tot el que digué era veritat certa. Fins i tot els adjectius fets servir per emfatitzar aquesta veritat formaven part de l’imaginari col·lectiu. En aquest sentit, la seva intervenció feu un relat descriptiu adjectivat  dels fets passats en els darrers dies. Però la política transcendeix aquests aspectes i situa les paraules a uns altres nivells, sempre fora de qui les diu. Els ciutadans s’apoderen dels mots dels polític i els integren en els seus imaginaris. El mateix passa amb el llenguatge verbal. Per això, les paraules de Gabriel Rufián han creat tanta polèmica.

Hi ha gent que s’ha trobat identificat amb el que digué i de la manera com ho feu. Les seves paraules permetien humiliar intel·ligentment al PSOE. D’altres, i és on em situo jo, pensem que en política tant important són les formes com el fons. En Gabriel Rufián ni encertà en el fons ni en la forma. Hauria estat més útil vincular el vot del PSOE i el factor desencadenant de la seva crisi amb el procés polític català, per exemple. Podria haver fet pedagogia explicant que la causa de la rebel·lió de l’apparatchik del PSOE era perquè Pedro Sánchez tenia en agenda conversar amb els partits independentistes. També podia haver fet la lectura política del valor que els diputats del PSC haguessin trencat la disciplina de vot del PSOE. Res d’això importà a Gabriel Rufián, una anècdota degué pensar. Però Gabriel Rufián no encertà tampoc amb la forma. El sarcasme extrem que emprà, entès com ironia mordaç i cruel que pretén maltractar l’altra, no és un bon recurs per explicar als ciutadans que pot haver-hi una altra manera de fer política. Tampoc trobo apropiat el to burleta i la befa que acostuma adoptar algunes ocasions en les seves intervencions. Em sap greu, però algú ho havia de dir.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Viure la vida és com caminar. Primer de tot, hem de saber quin és el nostre camí. On volem anar. Després, hem d’optar pel camí i començà a fer-lo. Hem d’estar preparats per avançar i superar totes les dificultats que podem trobar. També ens hem de conèixer a nosaltres mateixos per saber quan aturar-nos per reposar. En el camí trobarem a altres persones que haurem de relacionar-nos-hi. He de saber aturar-nos de tant en tant per gaudir de l’entorn. En el caminar, podem trobar dreceres. No sempre la drecera és bona. Cal saber discernir quina cal agafar. Finalment, el camí té el seu punt final. Llavors serà el moment de fer-ne balanç i assaborir el que hem fet. “He d’anar fent el meu camí avui, demà i demà passat”. (Lc 13,33)

Al llarg de la vida, les persones hem de prendre decisions importants. En aquests moments és bo aturar-se, contemplar el que hem fet i volem fer, sospesar els pros i contres, avaluar i judicar, i contrastar la decisió amb els principis que ens estructuren. Aquest procés de discerniment comporta deixar-se també en mans de la dimensió transcendent que ens aporta confiança i ens acull en la seva misericòrdia.  “Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i passà tota la nit pregant Déu. Quan es va fer de dia, cridà els seus deixebles, n’elegí dotze i els donà el nom d’apòstols”. (Lc 6,12-13)

divendres, 28 d’octubre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Glosses per la vida quotidiana 28 octubre 2016 La vida cristiana és un compromís a favor de fer justícia als desvalguts. Si mirem al nostre entorn ens adonem que hi ha molta gent que espera que algú els faci justícia. Tenen fam i set de justícia. Hi ha moltes maneres de fer-ho: la política orientada al bé comú, el treball de les institucions a favor dels desvalguts i l’entrega personal que acull i aporta esperança a qui l’ha perdut. Ben segur que cada persona pot trobar on participar per ser testimoni de la justícia. “El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistint de les vídues” (Sir 36,15-17)

 La vida està plena de misteris. Hi ha preguntes que no sabem respondre, No és el coneixement científic el que ens dóna les respostes, ens cal un saber més arran de la pròpia experiència de viure. El trobament amb els altres ens ajuda a trobar aquestes respostes. Després, les vivències de sentir-nos compromesos solidàriament amb les seves esperances ens ajuden a comprendre millor el sentit de la vida. “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mc 11,25)

Al llarg de la vida ens trobem amb persones preocupades per tenir rellevància social. Sovintegen els cops de colze per ser dels primers. Qui té aquesta actitud no es preocupa pels demés, només aspira a ser el més notable. Mentrestant, moltes persones es veuen marginades i deixades de banda. Aquesta obsessió pel lluïment, a qualsevol nivell, impedeix l’amor i deshumanitza. “Mireu ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers” (Lc 13,30).

dijous, 27 d’octubre del 2016

Donald Trump i el vot musulmà

Diversos dirigents de la comunitat musulmana nord-americana han manifestat que aquestes eleccions són les més importants de les que s’han enfrontat els musulmans d’aquest país. La raó és prou evident, un dels eixos bàsics de la campanya presidencial de Trump és la seva hostilitat continuada contra els  musulmans. Aquesta actitud ha provocat un increment del registre de votants  musulmans es calcula que, actualment, hi ha 824.000 inscrits enfront dels 300.000 que hagueren en les darreres eleccions presidencials. Cal tenir en compte que la població musulmana nord-americana deu ser, segons totes les estimacions, el 1% de la població dels Estats Units.


Atesa el clima enrarit causat per les continuades declaracions de Donald Trump els dirigents musulmans estant estimulant la participació de les seves comunitats en les properes eleccions. El seu objectius és superar l’actual 60% d’inscrits com a votants per apropar-se al 86% dels jueus i del 95% dels cristians segons els càlculs de l’Institut per la  Política Social i Enteniment. Anys enrere la majoria de vots musulmans eren republicans. Això fou molt evident durant el mandat de George W. Bush el vot musulmà era republicà. Però en les darreres eleccions hi hagué un canvi d’orientació del vot de tal manera que Obama va guanyar el 70% del vot dels musulmans. Ara es pretén mantenir aquest al nivell. Sembla que els nivell d’intenció de vot musulmà per Hillary Clinton ara ja són superiors al 70%

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Festa del Sacrifici

En el desè dia del pelegrinatge Hajj, el dia 10 del mes Du a Hiyya, els peregrins sacrifiquen un animal d'acord un ritual ben establert. El mateix dia, la comunitat musulmana a tot el Món fan el mateix ritual celebrant l'Eid al Adha també anomenada Aid al Adha, que significa la Festa del Sacrifici. Es tracta d'una de les festes més importants de l'islam, un Aid al Kebir, festa gran. Amb aquesta celebració es commemora el fet, relatat tant en la Bíblia com en l'Alcorà, que mostra la voluntat d'Abraham (Ibrahim) de sacrificar el seu fill com a acte d'obediència a Déu. La tradició cristiana diu que el fill a sacrificar era Isaac mentre que la musulmana indica que és Ismael, el fill que va tenir Abraham amb l'esclava Agar. Davant l'actitud d'acatament d'Abraham Déu mateix li va proporcionar un moltó perquè fos sacrificat en lloc del seu fill. L'Alcorà recorda aquesta situació en la Sura 39 (Els posats en fila) aleies 99-109. Antigament els pelegrins sacrificaven un animal que podia ser un camell, una vaca o un xai segons les seves possibilitats econòmiques. Actualment, els pelegrins abonen una quantitat perquè siguin els escorxadors qualificats en ritu islàmic els que realitzen aquests sacrificis.

Els peregrins amb el ritu del sacrifici donen per acabada formalment la peregrinació realitzant el ritual de rapar-se el cap els homes i tallar-se un floc de cabells les dones. Tot i que els tres dies posteriors, el 11,12 i 13 del mes Du a Hiyya, els pelegrins poden seguir en els llocs sagrats i solen quedar-se per Mina o tornar a la Meca. A la resta de països islàmics els musulmans van a les mesquites per realitzar les corresponents oracions i al finalitzar-les realitzen el sacrifici d'un animal que, per regla general, sol ser un be. Els musulmans van a la mesquita amb les seves millors robes, ben arreglats i després d'haver realitzat la ablució major o gusl. A la mesquita es reciten uns versicles de l'Alcorà que únicament es resen en les dues festes anuals de l'islam i en els enterraments. L'imam comença la pregària recitant set takbir (Allahu akbar) i fent dues prestacions (rakáa). Seguidament l'imam fa el seu sermó, jutba.


En acabar l'acte religiós els assistents s'acomiaden felicitant-se per la festa. Les comunitats musulmanes a països occidentals segueixen les mateixes pautes amb l'excepció que el sacrifici de l'animal s'ha de fer en els corresponents escorxadors municipals seguint les normes pròpies de cada país per la mort dels animals sota la supervisió d'un imam facultat. Un cop sacrificat l'animal, les persones es reuneixen en família i tenen el costum de convidar a altres persones a incorporar-se al menjar. La carn de l'animal sacrificat es reparteix en terços: un per qui proporciona l'animal, un altre per als seus familiars i l'últim per donar als que tinguin necessitat de menjar al marge de quina sigui la seva religió, raça o nacionalitat.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

La bondat de limitar els mandats dels càrrecs electes

Les democràcia tenen els seus costos. És ben sabut que malgrat les seves imperfeccions és el millor de tots els sistemes polítics. Cert, però de tant repetir-ho ens podem oblidar de que es un sistema francament millorable. ¿Com¿?  a partir del desenvolupament de normes que corregeixin les seves limitacions. Una d'elles és, per exemple, la durada dels càrrecs electes. He escoltat moltes opinions, generalment molt encertades, que donen les raons per les quals es sa limitar els mandats: perill de pèrdua de creativitat, pervivència de càrrecs per tal d’afavorir interessos particulars, existència de clans que dominen i controlen el poder, pèrdua de contacte amb la ciutadania, et...


Hi ha raó que no acostuma sortir massa: el clientelisme. Aquest comportament, que té una connotació específica en el cas dels càrrecs polítics, també es presenta en el cas de càrrecs electes en algunes institucions privades o socials. En aquests casos he observat que poden crear-se importants unes dependències entre l’electe i els seus electors basades en el tràfec de favors que, a mig termini afavoreix els comportaments clientelars. Així, la persona que depèn d’un cos electoral i vol perpetuar-se en el càrrec procurà afavorir els seus electors per tenir assegurada la seva elecció. Per resoldre aquest fenomen seria una bona pensada aplicar a tot càrrec electe la limitació de mandats desitjada pels càrrecs polítics. 

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Els àrabs dominen el regne Nabateu

Segons els estudis d’alguns experts el mot àrab en l’època pre-islàmica, més que designar un llinatge, podia identificar a un col·lectiu humà que exercia diverses funcions socials com de vigilància, defensa territorial, funcionaris de l’administració i mercenaris al servei dels imperis veïns a Aràbia. Els assiris van ser els qui van donar notorietat als àrabs, tot i que es tenen informacions de la seva col·laboració dels sirians des del segle IX AC. El rei assiri Tiglath-Pileser III, VIII AC, va controlar als àrabs del desert de Síria i els va utilitzar com a guàrdies de la seva frontera amb Egipte, de policia a Mesopotàmia i com a funcionaris en l'administració de l'imperi. La participació dels àrabs en el sistema militar dels imperis d'aquells temps es va augmentar amb l'imperi Aquemènida del segle VI AC que va utilitzar als àrabs per defensar les seves fronteres amb Síria i Egipte, i al mateix temps els va utilitzar com a policia interior.

L'Imperi Aquemènida és el nom donat al primer i més extens imperi dels perses que comprenia els actuals estats de l'Iran, l'Iraq, Turkmenistan, Afganistan, Uzbekistan, Turquia, Rússia, Xipre, Síria, Líban, Israel, Palestina, Grècia i Egipte. La seva expansió territorial va començar, durant el regnat de Cir II (559-530 a. C) i va aconseguir el seu màxim apogeu en l'any 500 AC. quan va arribar a abastar part dels territoris dels actuals estats de Líbia, Grècia, Bulgària i Pakistan, així com certes àrees del Caucas, Sudan i Àsia Central. Aquest imperi va acabar l'any 330 AC. quan l'últim dels reis aquemènides, Darios III, va ser vençut per Alexandre el Gran. A la mort d'aquest, 323 AC, l'imperi va ser repartit entre els seus generals. Entre aquests Ptolemeu es va quedar amb Egipte, on fundà la dinastia ptolomeica, i C. Seleuco es va quedar amb l'Anatòlia central, el Llevant, Mesopotàmia, Pèrsia, l'actual Turkmenistan, Pamir i algunes zones del Pakistan, fundant la dinastia selèucida. Els àrabs a Síria van desenvolupar un important paper en les disputes dels selèucides i els ptolomeus per controlar el que havia estat l'imperi Aqueménida.


Mentrestant els àrabs anaren consolidant un important centre de poder conegut com el regne Nabateu que es va estendre entre els segles IV AC i I de la nostra era comuna. La base d'aquest regne, situat entre Palestina i Egipte, eren els àrabs i en ell va tenir un important paper la tribu Qedar. No obstant això, el paper dels àrabs a Síria va ser decreixent amb la invasió dels romans al segle I aC i la seva pèrdua d'influència va ser total amb l'abolició del regne nabateu al año106 de l'era comuna.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Una mirada sobre la religió

He llegit la interessant ressenya que ha fet el pensador Jorge Wagensberg del recent llibre de Yuval Noah Harari Homo Deus. És digne de destacar la síntesi que Wagensberg fa sobre com l’autor defineix el que és religió i com valora que és un judici fonamentat amb arguments nous. Diu que Harai considera que tota religió són un conjunt de normes orientades a organitzar la conducta humana a partir d’una autoritat sobrehumana. Aquesta submissió a aquesta autoritat es pot assolir per dos camins: per una via sobrenatural (una divinitat) o per una via natural (una llei natural). Per això, comenta Wagensberg, aquesta definició pràctica permet diferenciar el que és del que no és una religió.

Per exemple, la física quàntica no és una religió perquè, tot i estar fonamentada en lleis naturals, d’ella no se’n deriven preceptes morals sobre el bé i el mal, o normes per ordenar la convivència. Els jocs d’escacs tampoc són una religió perquè, encara que hi hagi una conjunt de regles per regular el que han de fer els jugadors, aquestes estan fetes per humans i es poden canviar quan es vulgui. Aquesta definició de religió serveix per reinterpretar alguns fets donats al llarg de la història de la humanitat. Així, poden considerar-se religions el paganisme grec, les religions monoteistes, el budisme, els fanatismes religiosos del tipus totalitari o l’humanisme liberal.

Al final de la seva recensió Jorge Wagensberg es pregunta ¿es pot viure sense religió?. La seva resposta és que no. Perquè els humans sempre han necessitat de ficcions les quals aporten identitat i cohesió col·lectiva. Al llarg de la història el contingut de la religió pot haver canviat, però no la seva funció. En el cas de les religions teistes aporten certeses i calmen les ganes d’immortalitat individual. Quan algú ha pretès eliminar la religió, en allò que té de ficció, sempre apareix algun dogma inventat pels humans que ha vingut a substituir la funció social de la religió suposadament marginada. Aquestes són, per Wagensberg les principals aportacions de Harari sobre la religió en la seva obra Homo Deus.

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

L’amor és font de vida. Aquesta afirmació necessita està fonamentada per un convenciment en el cor i una pràctica d’estimació total i desinteressada als demés. Cada dia tenim múltiples ocasions per estimar. Cal tenir els ulls i les oïdes ben apunt per acollir les exigències d’amor que la vida ens posa davant nostre. Al vespre, al començar el descans nocturn, pot ser un bon moment per revisar el fet durant el dia i veure si hem estimat sincerament. “Visqueu fermament arrelats en l’amor ... Que arribeu a conèixer la immensitat d’aquest amor, que sobrepassa tot coneixement. Així arribareu a la plenitud de creixement, que és la plenitud de Déu”.(Ef 3, 17-19) 

En la vida, hem de saber aturar-nos, revisar el que som i fem, i discernir el sentit que tot té. Hem de contrastar si tenim coherència entre el que diem i el que fem, i si els nostres principis i valors són sòlids. Els cristians hem de pregar i revisar si la nostra vida és coherent amb l’Evangeli. Descobrir les nostres febleses i assumir que podem millorar. “Hipòcrites ! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint? ¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?. (Lc 12,56-57)

divendres, 21 d’octubre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La riquesa pren la vida, la condiciona sense donar felicitat. L’afany per posseir, per acumular bens i tenir cada cop més anul·la la possibilitat de ser persones obertes a la vida i als demés. L’obsessió per tenir i no ser ofusca l’ànima i afebleix l’esperit. Fa que les persones ens tanquem als sentiments dels altres fins a esdevenir uns estranys i al final els valorem com una riquesa més i no com uns éssers humans. “Guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns.”.(Lc 13,15)

Ser testimonis de fe no és fàcil. Pot haver-hi molta hostilitat a acollir aquest anunci. El món sembla indiferent, quan no enfrontat a la fe. Però, cal perseverar. Per fer aquest anunci no calen masses parafernals. La paraula i l’exemple n’haurien de ser suficients. En tot moment cal fer-ho sense estridències ni violències. Cal ser gent de pau u bé.“Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: “Pau en aquesta casa” (Lc 10,3-5)


No sempre trobo les paraules justes per expressar, en pocs mots, les vivències interiors. La lectura dels salms ajuda a fer aquesta síntesi. La saviesa dels autors dels salms em serveix per resumir en poques paraules tot el que sento interiorment. A partir del salm, puc contemplar el misteri de la vida i com la fe hi és present. Prego amb el salms i visc amb els salms. “Ell és el Déu que em salva / confio, no m’espanto. / D’ell em ve la força i el triomf, / és ell qui m’ha salvat / Cantant de goig sortirem a busca l’aigua / de les fonts de la salvació” (Is 12,1-3)

dijous, 20 d’octubre del 2016

Els àrabs abans de Muhàmmad, una minoria divinitzada

La magnífica obra de Jan Retsö The Arabs in the Antiquity aporta un nou punt de vista per comprendre qui eren els àrabs abans de l'aparició de l'islam i com aquest els va utilitzar en profit propi. A continuació es resumeixen algunes de les principals idees suggerides per aquest autor. La principal és que, a la llum de les dades disponibles, el terme àrab identifica una comunitat de persones amb algunes característiques pròpies dels guerrers, dirigides per un heroi amb connotacions divines i estretament relacionades amb l'ús del camell domesticat. Els que formaven part d'aquest grup es consideraven a si mateixos com una mena de força policial que actuava com a tal en certs esdeveniments. Els àrabs formaven grups que es localitzaven disseminats per tot l'ampli territori d'Aràbia i en les seves fronteres. Per formar part d'aquests grups s'havia de realitzar un ritual d'iniciació que comprenia una vigília nocturna i un tall especial del cabell com a signe d'adhesió a l'autoritat de l'heroi diví.


Els àrabs pre-islàmics vivien en comunitats tancades assentades en pobles situats entre d'altres comunitats assentades o en àrees situades entre el desert i les zones conreades. Aquestes comunitats d'àrabs es regien per unes regles molt estrictes com no viure en cases construïdes, llaurar o beure vi. Donades aquestes restriccions els àrabs tendien a viure de forma simbiòtica amb els camperols i els comerciants als quals els proporcionaven protecció. Aquests àrabs van foren nomenats nebat, nabateus. És evident que els àrabs no van ser l'única comunitat existent en l'ampli territori d'Aràbia, però sí que va ser l'única que sabia utilitzar els camells. Per la seva perícia amb aquests animals els àrabs van ser requerits per altres comunitats per vigilar llocs de culte, oasis i àmplies zones de cultiu tant al nord, al voltant del Creixent Fèrtil, com al sud de la península. Parlaven una llengua pròpia, arcaica, encara que no es parlava en totes les comunitats àrabs i no semblava usar-se per a la vida quotidiana.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Els àrabs abans de l’islam

Sembla evident que ningú dubtaria gaire en afirmar que, en l'època pre-islàmica dels àrabs eren els que habitaven Aràbia. No obstant això, la qüestió no sembla estar tan clara. Encara que pugui semblar increïble, en el període pre-islàmic no tots els habitants de la península, han de ser considerats àrabs. No és cap exageració, afirmar que la majoria de habitants d'aquest gran territori no haurien de ser considerats àrabs. Els que van ser denominats àrabs en aquell temps constituïen un col·lectiu diferenciat de la resta de tribus que poblaven Aràbia amb una funció social molt concreta. 

En aquells moments, ningú tenia idea de formar part d'una unitat superior, el que diríem avui nació, superior a la tribu o grup del qual es formava part. No obstant això, amb l'adveniment de l'islam la situació va canviar totalment. De tal manera que, els àrabs i la seva llengua, a poc a poc, van ser els qui van aportar a la nova religió suficients raons per crear la consciència que els qui la professaven, a més de ser musulmans eren membres d'una entitat política superior: els àrabs. Va ser així com l'ampli territori entre mars i limitat pel Creixent Fèrtil va passar a ser la terra i la nació dels àrabs.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Impostures mediàtiques

Més d’un cop he repetit una frase que vaig sentir dir al gran polític Paco Fernández Ordóñes “No creo en la política de gestos, pero hay gestos que defineixen una política”. Anava molt encertat. Tot això ve a conte perquè he sabut que el regidor de Badalona que molt cofoi trencà la interlocutòria judicial comminant a fer festa el 12O no havia trencat l’original, sinó una fotocòpia. Suposo que era una fotocòpia de la interlocutòria perquè, posats a fer, podia ser una fotocòpia de qualsevol cosa. Perquè el que es pretenia era impactar als espectadors del telenotícies de la valentia d’alguns regidors badalonins que es passaven les ordes judicials per l’arc de triomf i que, amb un gest de desobediència, inauguraven una nova legalitat.

Al cap i a la fi, tot fou un engany per fer-nos creure que els regidors badalonins eren petits herois que desobeïen la força de l’Estat. El que quedà en la retina del telespectador fou el gest d’esquinçar un paper. Al veure la imatge vaig pensar que m’agradaria veure aquests mateixos regidors badalonins trencant davant dels mossos d’esquadra les ordres judicials de desnonament. Vull dir que, posats a fer salta la banca de la legalitat, fem-ho evident per tot. Perquè en aquests casos les ordres judicials són autèntiques, no simples fotocòpies.

Les impostures mediàtiques abunden en els telenotícies o els magazins de màxima audiència. Recordo l’escàndol que muntà Empar Moliner al trencar un exemplar de la Constitució espanyola davant les càmeres de TV3. Horror, sacrilegi, desafiament, etc... exclamaren moltes persones. Admeto la meva admiració per aquesta periodista, però aquest dia també ens enredà plenament. Mirant després el vídeo del suposada afront descobrí que el que Empar Moliner feu era esquinçar un llibre de Manuel Múgica Laínez, magnífic novel·lista y periodista argentí autor de la gran obra Bomarzo,  enquadernat en pasta imitant a un exemplar noble de la Constitució. Un altre engany. La successió d’aquests fets evidencia que vivim en un món abocat a les primeres i fugisseres  impressions. Tot passa ràpid amb l’únic objectiu que despertar les emocions. Tot passa en dècimes de segons, com els regats d’en Messi. Aquesta fugacitat es vol fer creure que allò que hem vist és la veritat, fins i tot, única veritat. És una llàstima que l’esperit crític humà, hereu de la necessària sospita que ens fa lliures, sigui cada cop més un bé escàs. Estan triomfant el entabanadors i encantadors de serpents.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Il·lusió d’una ciutat

Avui fa 30 anys que Barcelona fou escollida seu dels Jocs Olímpics. Ara, molts anys després, és bo evocar aquests esdeveniments en clau d’agraïment col·lectiu. Cal donar, abans de tot, les gràcies a Pasqual Maragall i al seu equip per la visió que tingueren, primer, en promoure la candidatura i, després, en gestionar les obres que donaren la volta com un mitjó a la ciutat de Barcelona. Un cop culminades aquestes transformacions la realització del jocs foren espectaculars. Gràcies al rigor gestor l’espectacle esportiu és desenvolupar perfectament i la imaginació dels autors de les cerimònies, inaugural i final, mostraren a tot el món la força creativa dels catalans i la imaginació en el disseny dels diferents detalls d’aquest esdeveniment.

Els Jocs Olímpic foren també un èxit perquè els barcelonins ens il·lusionàrem i ens comprometérem perquè fossin un èxit. La munió de voluntaris olímpics ajudaren a transmetre l’acolliment generós d’aquesta ciutat. Llevat algunes veus crítiques, la majoria de ciutadans assumiren els jocs com a cosa pròpia. Gràcies això els barcelonins aguantàrem pacientment totes les obres associades a la transformació de la ciutat. A mesura que la ciutat s’anava canviant els barcelonins se’ns incrementava l’autoestima. Ens sentíem orgullosos de ser barcelonins. Érem conscients de la transformació que s’estava produint i el benefici que els canvis comportarien per futures generacions. Els jocs donaren dignitat a l’urbanisme de Barcelona i incorporaren el mar a una ciutat que volia ser mediterrània. Els Jocs Olímpics foren un somni que no volíem que no s’acabés mai.


Després dels jocs, l’eufòria es matisà al comprovar que la ciutat perdia tremp i apareixien uns nous problemes que els governants no sabien com trobar-hi les bones solucions. Els governants, no saberen en cap moment proposar un projecte als barcelonins tan engrescador com el que s’havia viscut amb els jocs. Probablement, no calia que fos de la dimensió d’una olimpíada, però es tenien suficients elements per veure que el benestar dels barcelonins trontollava com a conseqüència de la crisi econòmica. En cap moment les autoritats saberen fer de la qualitat de vida, de la defensa del benestar col·lectiu i la millora de la convivència un projecte comú engrescador dels barcelonins. Llàstima per l’oportunitat perduda. En aquest cas, els temps passat sí que foren millors.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Com estranger a casa meva

Aquest cap de setmana lluminós de sol he anat de compres pel centre de Barcelona i el diumenge he tafanejat un hotel recentment obert al costat de casa meva. Un hotel més en un barri que comença estar saturat d’hotels, tot i que encara se’n construeixen més just al costat de la famosa gran illa pacificada de trànsit que tants problemes ha creat. No sóc massa comprador, més aviat entro a moltes botigues, miro, pregunto i com que tot ho trobo car, me’n vaig sense comprar res o, amb una vaga intenció de tornar-hi més endavant, cosa que no acostumo fer. Bé, el que volia comentar és que vaig tenir la desagradable sorpresa de descobrir les dificultats que té una persona catalanoparlant de que l’entenguin en les botigues del centre de Barcelona. En cap de les botigues que vaig entrar, en foren unes quantes, com tampoc l’hotel que vaig visitar el diumenge, se’m dirigiren en català de forma espontània. Tot seguit, quan intentava comunicar-me amb ells, naturalment en català, la majoria em respongueren que no m’entenien. Després de remugar un petit instant vaig decidir parlar en castellà, alguns venedors em digueren que no m’entenien. Només parlaven en francès, anglès o portuguès. La situació fou insòlita.


¿Què està passant a la Barcelona ciutat de miracles i prodigis? ¿És normal tot això? ¿com pot ser que en la capital dels catalans el català sigui una llengua en desús relacional? Resultà una anècdota poder parlar en català amb algun venedor. Això sí, tots molt amables i educats, però lingüísticament una nul·litat. Els actors implicats en fer de Barcelona una ciutat cosmopolita, amb personalitat i singularitat, pots ser haurien de reflexionar sobre què fer davant d’aquesta situació. En primer lloc, els ciutadans no hem de renunciar a parlar en català com a primera llengua relacional quan anem a les botigues. I, si és el cas, explicar que volem ser atesos en català. Sempre amb tota la cortesia del món. Per la seva banda, els gerents de les botigues haurien d’esmerçar més esforços per garantir l’atenció en català dels seus venedors i, sobretot, l’ús del català com a llengua de primera relació. Les autoritats corresponents, sempre és enrevessat dir quina és aquesta autoritat, hauria d’implicar-se més per tal que aquestes situacions no siguin normals. No pot ser que els catalans siguem uns estranys lingüísticament a casa nostra.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

¿On es troben les fonts del coneixement per gaudir la vida amb plenitud ? Hi ha un saber que l’aprenem en el sistema educatiu, aquest  ens permet caminar per la vida. La família i altres estructures de socialització aporten els sabers que ajuden a formar la personalitat. Però, ¿on es troba el coneixement que dóna sentit a la vida? Cadascú el cerca sincerament el troba allí on brolla l’amor, la justícia i l’esperança. “Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu ! Vosaltres no hi heu entrat, i heu tancat la porta als qui desitjaven entrar-hi” (Lc 11,52)


Sabem que la veritat ens fa lliures perquè allibera el cor de l’esclavatge de la mentida. Hem de ser sincers. Val més callar abans de mentir. La falsedat intencionada és moralment inacceptable perquè té la voluntat d’enganyar a l’altra i significa el menyspreament de la seva dignitat i el seu dret a saber la veritat. “No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut”(Lc 12,2)

divendres, 14 d’octubre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La vida s’obre davant nostre com un llibre obert. Cada dia ens trobem interpel·lats por diversos esdeveniments que ens parlen directament al cor. Són moments que hem de saber discernir per interpretar el que volen dir-nos i el que hem de fer. Per entendre aquests moments cal saber escoltar per comprendre com Déu ens parla a través d’ells. “No enduriu, avui, els vostre cors; escolteu la veu de Déu”. Salm 94,8 

 Hi ha persones que pensen que per ser bona persona cal complir les normes establertes de forma rigorosa. Ho redueixen tot a la seva fidelitat a la llei. Estan obsessionades en mantenir una bona aparença de rectitud en el seu comportament. Per aquestes persones l’important és el que projecten a l’exterior. Però no s’adonen que la bondat ha d’estar primer en la rectitud del cor davant dels demés: la caritat fraterna. “Però ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre. Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d'ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places! Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt!” (Lc 11,42-44)

dijous, 13 d’octubre del 2016

La vestimenta islàmica com arma política

De tant en tant la vestimenta islàmica, (vel, burca i burquini), és objecte de debat polític a occident. Per alguns, és la manifestació del salafisme radical que no vol cap mena d’integració en la societat no islàmica; per altres, on coincideixen feministes i gent ben intencionada, és un dret a defensar perquè expressa la llibertat de les dones de vestir-se com vulguin. Segons com es miri, estic d’acord amb els dos punts de vista. Però convé matissar moltes coses perquè penso que, si bé manifesten una realitat no expressen el nucli del problema.

¿Quin és el nucli de la qüestió?. Opino que es troba en les següents qüestions no necessàriament interrelacionades. Primer, la vestimenta és una opció personal que cal respectar sempre hi quan no alteri les relacions socials, la seguretat de la convivència i el seu ús no estigui imposat. Per això, cal respectar qui adopti certes formes de vestir com opció de la llibertat. Però, ¿són sempre lliures les dones musulmanes en determinats països islamista quan la policia de la moral les obliga a tapar-se? És evident que no. Però, ¿que passa a occident?. ¿Són lliures les dones musulmanes quan es tapen per pressions familiars o quan decideixen tapar-se perquè, diuen, troben en l’adopció d’un determinada vestimenta una afirmació de la seva identitat?. Respectable, però incomprensible que per temes d’identitat una dóna musulmana europea hagi d’amagar la seva feminitat a la vista dels demés.

I això em porta a la següent consideració. L’islam més intransigent, aquell que no vol cap mena d’interrelació amb els valors occidentals perquè els considera decadents i encarnació del dimoni, propicien l’adopció d’una determinada vestimenta islàmica femenina a occident. La seva proposta no és neutre, ni es mou només en el camp religiós. El component religiós és secundari davant la petjada cultural que significa situar les dones en posició subordinada respecte als homes. El salafisme és vigorosament misogin. Això és el que hi ha al darrera del vestit que amaga la feminitat de la dona. L’islamisme polític, conscient de que bona part de la societat occidental s’irrita davant del masclisme dominant en determinades concepcions de l’islam, porta el tema del vestit de les dones a l’extrem a fi de provocar el conflicte polític. Perquè aquest islamisme polític està convençut que la seva missió religiosa implica una batalla política per canviar les regles de joc occidentals i sotmetre tots els països al dictat de la llei islàmic. La única capaç, afirmen, de reconciliar, l’home definitivament amb Déu, això sí mentre que la dona estigui tapada per una tela.

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Jugar a ser Déu

L’israelià Yuval Noah Harari ha presentat el seu darrer llibre Homo Deus. Magnífica obra que complementa un altre extraordinari llibre del mateix autor, Sàpiens. El darrer llibre de Harari és una reflexió sobre l’aparent il·limitada capacitat de la ciència moderna de modificar els paràmetres de la vida a través de la tecnologia. Aquest llibre és una mirada inquietant al futur. Futur que s’endevina ple d’incerteses per la gran capacitat de les biotecnologies per transformar el mateix sentit de la vida. L’home pot acostar-se més cap la desitjada immortalitat. Però res far suposar que les persones siguin mes felices. Al contrari. La humanitat es diluirà sota la ciència i la tècnica que dominaran, manipularan i substituiran el mateix sentit de la vida. L’Homo sapiens quedarà substitut per un individu sense autonomia ni personalitat.


El que Harari reflexiona no és una utopia, comença a ser una realitat fonamentada, no només en el progrés tecnològic, sinó en un pensament que ho justifica i estimula. El filòsof Nick Bostrom defineix aquesta corrent com transhumanisme. Es tracta d’un moviment que propicia la millora de les capacitats físiques i cognitives de l’Home sapiens per aplicació de les noves tecnologies a fi d’eliminar els aspectes limitats de la condició humana. Per això és parla de la idea de transhumanisme perquè a la fi s’obtindria un individu modificat, molt diferent del que ha definit la humanització tal com s’ha entès fins aquests moments. Els patrocinadors d’aquesta corrent afirmen que la ciència permetrà la millora genètica dels fills, un rendiment físic i mental superior, vèncer l’envelliment i emprar uns fàrmacs que proporcionaran un benestar superior i la felicitat. Penso que al final d’aquest procés, no s’albira un món millor de persones lliures, emancipades i felices, sinó uns individus alienats, sense llibertat i que, en el camí de d’emular a Déu, s’hauran convertit en una caricatura d’ells mateixos. 

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Quan l’infantilisme esdevé govern

He trobat del tot encertat l’article d’Empar Moliner criticant la insistència d’un determinat progressisme d’introduir la paraula monomarental com a equilibri del terme monoparental. Per aquest progressisme cal fer servir el dos termes per evitar un ús sexista del vocabulari. Empar Moliner adverteix, amb molt d’encert, que la paraula monoparental no fa referència al pare, perquè parental ve del llatí parens, -ntis que és el participi present d’un verb tan femení com parir. Quan l’ofuscació ideològica s’imposa a la raó, llavors els arguments raonables queden substituïts per la demagògia populista per més que es presenti com a el progressisme més extrem.


Per governar calen ideals, però no abstreure’s en l’idealisme. Cal ser idealista i tenir idees, però també cal tocar de peus a terra guiats per consideracions pràctiques. Resulta un despropòsit tensar un ajuntament per no voler celebrar una festa per motius d’objecció política. El conflicte estava servit abans de començar. No té sentit negar una festivitat del calendari sense qüestionar les altres. Algunes persones, en nom de la laïcitat, per exemple, podrien objectar celebrar determinades festes perquè evoquen motius religiosos. Un calendari festiu dóna molt de sí. ¿Què passarà el 6 de desembre? Pot haver-hi ciutadans que al·leguin que no tenen perquè celebrar una Constitució que no hi creuen. És un absurd que el nou progressisme s’entretingui amb aquests problemes i en faci d’ells símbol d’agressió política. ¿No serà que a falta d’idees resulta còmode refugiar-se en els idealismes?

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Un islam francès és possible

A França s'ha fet públic l’informe “Un islam français est possible” de l'Institut Montaigne, institució privada que és un laboratori d’idees, on es presenta la situació de l'islam a aquests país i es proposa una estratègia per construir el que anomenen l'islam de França. Expressió ben afortunada que projecta una idea ben coneguda: abandonar l'islam dels garatges o de la marginalitat social i de la incomoditat per situar-lo  amb normalitat al costat de les altres religions i dels agents socials de la societat francesa.  M'ha sorprès la resistència d'alguns sectors moderats de musulmans argumentant que d'islam només n'hi un i que no té sentit parlar d'un islam francès. Aquesta afirmació és força populista i molt demagògica que ben segur tindrà el fàcil aplaudiment de moltes comunitats musulmanes. Però amb aquesta simplificació del problema no s'ajuda als musulmans de França, en aquest cas, a viure la seva fe en una societat totalment secularitzada amb unes institucions públiques totalment laiques.

La proposta d'un islam francès, o català si és el cas, no desvirtua ni modifica el caràcter universal de la religió musulmana. Aquesta iniciativa només pretén alertar a la societat francesa que cal fer si, en lloc d’un islam controlat per països estrangers, es vol consolidar un islam francès capaç d’expressar-se culturalment i viure la religió en un context diferent al propi dels països islàmics. Aquest exercici, hem dóna la impressió, espanta a molts més musulmans del que pensem perquè, al fer-lo, es crea un conflicte interior que es percep com a trasbalsament de la fe. Perquè, en aquesta circumstàncies, la fe comença està en condicions de despullar-se d’unes adherències culturals que l’han condicionat i, en més d’un cas, desvirtuat.

Val la pena llegir-se tot l’informe, però de manera la darrera part on es detallen les seves propostes per construir l’islam francès. Resumides, les propostes són: 1)  Crear la Fundació per a l'Islam de França, i l'Associació Musulmana de l’islam de de França: dues institucions importants; 2) Crear un gran imam de França per expressar una doctrina musulmana compatible amb els valors republicans; 3) Fer un concordat amb l’islam similar al d’Alsàcia i  Mosel·la; 4) Desenvolupar l'ensenyament de l'àrab; 5) Formar als imams i professionalitzar la seva situació; 6) Facilitar la gestió diària de l’islam; 7) Crear una Secretaria d’Estat depenent del Primer Ministre d’afers religiosos i laïcitat; 8) Afavorir el coneixement de l’islam; 9) escenari alternatiu – valorat,  però no recomanat per l’informe, d’actualitzar la llei 1905 per incorporar-hi els nous cultes.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Ser anticlerical surt gratis

De nou la Sagrada Família torna al centre del debat públic perquè des de les institucions públiques s’ha fomentat la polèmica. Però això ve de lluny. Fa anys, quan la Busca governava l’ajuntament de Barcelona la Biga, com oposició majoritària, s’esveraren perquè l’AVE passaria per sota el temple. He fet servir prestada de Francesc Marc Álvaro l’analogia medieval de la Biga i Busca. Tot eren pronòstics catastrofistes que portarien, deien, a l’ensorrament de la Sagrada Família com a resultat dels túnels del tren o de les trepidacions de les tuneladores. Els de la Biga animaren una campanya de pancartes als balcons amb l’original lema “L’AVE pel litoral”. No acceptaven negociar res. Fins i tot, quan es proposà ensorrar un parell de metres més el trajecte per donar més seguretat ni valoraren la proposta. Res afer: l’AVE havia d’anar al costat del mar. Al final, el projecte seguí com estava previst: l’AVE passà per havia de fer-ho i la Sagrada Família segueix encara al mateix lloc. En aquells temps ja se sabia que l’obra no tenia llicència municipal  i també que el municipi no pagava els drets d’imatge per l’ús de la icona de Sagrada Família per promocionar la ciutat. Tot s’equilibrava entre un pacte entre la Busca i la Biga perquè l’enfrontament era d’estratègia electoral, no ideològic.

Però, pocs anys després el debat sobre la Sagrada Família es convertí en una qüestió ideològica. La Biga i la Busca, els mateixos protagonistes, abans enfrontats era es trobaven aliats defensant la visita del papa Benet XVI a Barcelona per consagrar la basílica de la Sagrada Família. La Biga i la Busca hagueren de defensar plegats la bondat d’aquesta visita i l’ús de la televisió pública per enviar la senyal de l’esdeveniment. Gran promoció de la ciutat i de Catalunya. Enfront d’ells un grup d’anticlericals ben aixoplugats per alguna institució i mimats per algun medi de comunicació negaven el valor públic d’aquesta visita i acusaven a l’Església catòlica de totes les calamitats morals del món. Les polèmiques pujaren de to fins a patrocinar alguns protestes col·lectives davant el seguici papal.

Ara, uns quants anys després de tot això, l’Ajuntament de Barcelona torna a situar la Sagrada Família en l’agenda del debat. Quasi bé en forma de prodigiosa serendipity aprofitant que a Barcelona es feia el congrés mundial sobre Antoni Gaudí l’autoritat municipal d’arquitectura ha valorat despectivament el temple de la Sagrada Família i alguna altra autoritat ha retret el tema de llicència d’obres. Algun llest de darrera hora, bastant desconeixedor de la legislació d’aquest país, ha reclamat que l’Església catòlica pagui l’IBI per aquesta obra sense adonar-se que n’està exempta pels acords entre l’Estat i la Santa Seu. És evident que cal regularitzar la situació administrativa de les obres, però no crec que això sigui el nus del problema. Més aviat penso que de l’anticlericalisme latent en la societat es recurrent i de tant en tant afirma la seva pervivència de la forma més variada. La nova política proposada pel nou comunalisme es deutora de vells estereotips que encara són força presents en l’ànima de la societat. L’anticlericalisme és un d’ells i s’expressa en el moment menys pensats. Sobretot si tenim present que ser anticlerical, ser antireligiós o burlar-se de les creences religioses d’alguns ciutadans és gratis en aquest país, tot i que estem en una societat que ha tingut la sensibilitat i l’encert d’acceptar penar la discriminació o l’ofensa dels drets d’orientació sexual dels ciutadans. 

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

En la vida, hem de saber a ser confiats. Ser previnguts no és el mateix que desconfiar. Les relacions humanes han de basar-se en la confiança mútua que neix del convenciment que tots formen part de la mateixa fraternitat. En l’àmbit de la fe la confiança és la base de la relació amb Déu. Aquesta actitud allibera l’esperit i dóna pau interior. “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obria, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca, troba, a tothom qui truca, li obren” (Mt 7,7-8)

Davant de cadascú, la vida mostra un ventall d’ocasions que ens permeten estimar i també canviar el que pensem o modificar el que fem. A vegades, per anar atrafegats o preocupats amb les cabòries no podem adonar-nos d’aquestes moments. La vida passa en silenci davant dels nostres ulls i no la sabem veure. Cal tenir el cor obert i la ment espavilada per descobrir aquestes situacions i fer-ne d’elles unes oportunitats per ser persones bones. “Obriu, Senyor, el nostre cor perquè escolem atentament les paraules del vostre Fill” (Ac 16,14)

De tant en tant és bo aturar-nos i contemplar el que ens envolta. Acció i contemplació es complementen. Així ens adonarem com la bellesa està a prop nostre, en detalls senzills o en la manifestació de grans obres humanes o en la pròpia natura. Per fer-ho cal tenir una mirada contemplativa i pau interior per tal de gaudir del nostre entorn. “Les obres del Senyor són grans, qui les contempla les estima. La seva gesta és gloriosa i esplèndida, es manté per sempre la seva bondat”(Sl 110)

divendres, 7 d’octubre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians sabem que hem d’estimar els demés. Estem convençuts que l’amor és vida: dóna vida i dóna sentit a la vida de cadascú. Sabem que l’amor és manifesta en forma de solidaritat als altres. L’amor és donació i compromís. Però l’amor, també necessita estar complementat d’un esforç econòmic per fer possible que la solidaritat que brolla de la misericòrdia sigui efectiva. La solidaritat també és conjuga en forma pressupost. “L’endemà, quan s’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li “Ocupat d’ell, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més” (Lc 10,35)
  
Sovint anem per la vida molt atrafegats i anguniats. Anem amunt i avall apressats pel temps o fent múltiples coses simultàniament, acumulant-se feina que n’ s’acaba mai. Al final tenim la sensació que la vida se’ns esmunys com l’aigua s’escola entre els dits. Quan fem balanç ens preguntem: ¿hem fet allò que és important?, ¿ens queda temps per asserenar-nos i treballar el nostre interior. Les respostes a aquestes preguntes constaten sovint que hem estat ocupats en coses supèrflues, intranscendents i em arraconat allò que aporta vida. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa” (Lc 10,41-42)

dijous, 6 d’octubre del 2016

Fortalesa

He rebut el darrer número de la revista RE dedicada monogràficament al tema de la fortalesa i, de manera explícita, a la fortalesa per avançar. Tot un encert. Diferents articles aporten idees i reflexions ben útils per comprendre aquesta virtut humana que permet superar els obstacles i situacions difícils. La paraula fortalesa pot evocar una edifici militar destinat a defensar a la ciutadania d’atacs enemics. Certament, aquesta imatge podria ser una bona metàfora de la fortalesa interior que cal tenir per anar tirant per la vida sense rendir-se als infortunis de l’exterior i les sacsejades de la vida.

De tots els articles m’ha agradat el testimoni personal d’Anna-Bel Carbonell que explica el seu itinerari personal de resistència davant la infermetat. Un testimoni punyent que mereix la total atenció i admiració. El camí explicat per Anna-Bel il·lustra perfectament com s’alimenta fortalesa i com ella actua de suport personal en els moments difícils. Llegint el seu article he recordat el salm 23 que explica de forma poètica d’on surt la força interior per resistir davant les adversitat. És el salm del Bon Pastor: “El Senyor és el meu pastor: no em manca res. / Em fa descansar en prats deliciosos, / em mena al repòs vora l'aigua, / i allí em retorna. / Em guia per camins segurs, /per amor del seu nom; ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”.

¿D’on surt la fortalesa? ¿com s’alimenta? La mateixa Anna-Bel es fa aquestes mateixes preguntes. La seva resposta senyala que la fortalesa s’alimenta dels valors personals, de les creences i els sentiments. Des de la fe trobem la força en la confiança que tenim en l’amor de Déu. Així ho expresa el salm 18 “Senyor, ets roca i muralla que em deslliura; Déu meu, penyal on m'emparo, escut i baluard, força que em salva!”. A partir d’aquesta confiança neix la fortalesa interior que permet vèncer totes les adversitats que la vida pot presentar-nos. Gràcies a aquesta fortalesa l’ànim no decau i l’esperit aporta les energies per superar totes les dificultats.

dimecres, 5 d’octubre del 2016

Els àrabs abans de l’islam. La fe feta història

¿ Qui foren els primers habitants de la península aràbiga? ¿Quan s'emprà per primera vegada el terme àrab i a qui s'aplicà?.¿Qui eren els àrabs de l'època pre-islàmica? ¿Com estava organitzada la seva societat? ¿De què vivien i on s'assentaven?¿Van venir d'alguna part, d'on? ¿Com era el mitjà que habitaven, semblant a l'actual o molt diferent? Interessants preguntes que encara estan esperant resposta convincents. Hi ha moltes hipòtesis, però poques certeses històriques.

Es té escassa informació directa sobre les comunitats humanes que habitaven la Península Aràbiga abans dels temps de l'islam. Hi ha molt poques dades arqueològiques de la zona i els registres escrits són molt insuficients, bàsicament inscripcions i monedes provinents de la part sud de la península. Els primitius relats més estructurats de la història dels habitants de la Península Aràbiga provenen de referències d'altres tradicions culturals o de tractats d'historiadors musulmans escrits molts anys més tard dels esdeveniments narrats. Escriví l’arabista M. Lecker "les fonts literàries en àrab sobre la Aràbia preislàmica són abundants, però poques vegades donen respostes directes a les preguntes que són d'interès per a la investigació moderna". Molts dels tractats antics musulmans, si bé tenen l'objectiu d'establir la genealogia dels àrabs a partir de dades suposadament històrics, no hi ha evidències de quines són les fonts emprades per establir les relacions de parentiu, per la qual cosa es té la impressió que més aviat es tracta d'establir una genealogia que no contradigui el que diu l'Alcorà o la Sunna. La tradició històrica àrab, i de manera especial els genealogistes islàmics, projecten les seves creences de fe fonamentades dels llibres sagrats de la seva religió cap a les evidències etnològiques

Per poder obtenir més certeses sobre aquestes qüestions els investigadors han de realitzar excavacions arqueològiques en llocs on es té la certesa que hi ha jaciments amb interessant informació capaç d'aportar llums sobre aquests temes. No obstant això, les autoritats actuals d'aquests llocs són reticents a concedir permisos als arqueòlegs. Potser hi hagi la prevenció que algunes dades poden fer trontollar algunes de les actuals certeses històriques, algunes d'elles fonamentades en veritats de fe que en dades objectives. És evident que les autoritats locals són reticents a concedir permisos perquè els arqueòlegs puguin aportar dades certes sobre el que, ara per ara, són relats ben intencionades per fer quadrar la història amb la teologia. La majoria d'experts coincideixen a assenyalar que no hi ha cap certesa científica sobre els orígens dels àrabs. Totes les fonts disponibles avui per avui són de l'època islàmica. Són dades molt tardans. Per la seva banda, cap de les inscripcions islàmiques disponibles recolza l'estructura genealògica tradicional presentada pels tractats islàmics. Hi ha un gran consens a assenyalar que les dades de la historiografia islàmica estan estructurats per suportar ens dades de fe. Cal ampliar els coneixements geogràfics i antropològics per poder consolidar algunes de les hipòtesis existents. Si no, tot seran simples interessants especulacions, res més.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Els caporals del motí del PSOE

L’actual crisi del PSOE, agreujada aquest cap de setmana m’ha tornat a qüestionar el lideratge dels partits polítics. Per no generalitzar, em centraré amb el que passà entorn a Pedro Sánchez i el seus. Després de perdre 6 milions de vots en menys d’un any, els socialistes en lloc de tronar a connectar amb la societat entren en caiguda lliure a una profunda crisi de resultats imprevistos. És evident que aquest dirigent del PSOE intentà liderar el seu partit cap una situació inèdita fins aquells moments. Entre l’alternativa de donar el govern al PP o tornar a unes noves eleccions, proposà explorar un acord amb Podemos i altres forces. La seva proposta era clara: No és No. Aquest lema exemplificava clarament quina era la seva intenció. Però com que per avançar en aquesta direcció havia de pactar amb Podemos i explorar la possibilitat d’acords amb el PDC i ERC. Aquesta possibilitat provocà un motí entre alguns membres de les direccions territorials del PSOE. El resultat és de tots coneguts. Destituït Pedro Sánchez, però presentat com una dimissió, ha estat castigat a la quarta fila de la bancada socialista en el Congrés. Tot i que, en un primer moment anava a la cinquena, un gest que honora a Eduardo Medina s’han intercanviat els bancs. 

 Un cop generat el motí els rebels no han ensenyat les seves cartes. ¿Què proposen? Encara és hora que expliquin clarament que pretenen. Ben segur que del No és No ha quedat definitivament enterrat i ara caldrà veure com s’articula el suport passiu al govern del PP sense perdre masses plomes en el viatge. L’aparició d’un personatge com la presidenta del comitè Federal que afirmà “l’autoritat sóc jo” confirma el que fa temps penso: alguns partits tenen uns dirigents de pena, de poca qualitat democràtica i de poques llums. Al llarg d’aquest cap de setmana, les úniques reflexions polítiques sensates les he trobat del bàndol dels partidaris de Pedro Sánchez. El seus crítics eren uns simples bronques, més propers a uns caporals d’una assonada que al lideratge polític sempre necessari per saber a on anar i amb qui. En cap moment he sentit un pensament, encara que fos dèbil, capaç d’explicar amb claredat, més enllà d’atiar el fantasma de la disgregació d’Espanya, perquè no era bo el camí proposat per en Pedro Sánchez. La raó de la força del que crida més i conspira millor s’ha imposat a la força de la raó. Una llàstima.

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Pantalles i escenaris

No hi ha tertúlia, tan se val el medi, on sempre hi ha algú que parla de passar pantalla o que tal cosa és més pròpia de la pantalla anterior. Opino que aquestes expressions empobreixen el món conceptual que sosté el llenguatge. Entenc que aquesta manera de parlar prové d’unes persones on la seva percepció del món es dóna majoritàriament a través de pantalles: de la televisió, de l’ordinador, del telèfon mòbil amb totes les seves variants, del cinema, de les consoles de joc, del monitors que controlen qualsevol activitat, etc... És un món plasmàtic, bidimensional i matisats per una gestió de colors que intenta, sense acabar-ho d’aconseguir, reproduir fidelment la realitat. En aquest context, l’expressió referent a la pantalla té sentit perquè aporta uns codis que donen comprensió i fàcil entesa al que es vol dir. Res a objectar, però aquest no és el meu codi.

Prefereixo parlar d’escenaris. Aquest terme humanitza l’expressió anterior, ja que l’escenari evoca al teatre amb els seus actors, arguments, diàlegs i silencis, profunditat de la boca escènica, llum o foscor, plans d’actuació, interpretació, papers diferents, gèneres teatrals, decorats, espectadors, música si s’escau, amabilitat, màgia i il·lusió. La teoria dels escenaris ha conformat, en bona mesura la manera de pensar de moltes persones. No és casualitat que es parli d’actors polítics o socials. Pensar en escenaris permet jugar a la composició de la complexitat, sempre millor representada en tres dimensions que en dos per més es pugui similar. La complexitat de la societat no es pot reduir a pantalles. Com si fos tan fàcil canviar la realitat com el que canvia de canal de ràdio o televisió. Si ho fem, probablement reduïm també la nostra capacitat de pensament, malgrat el que demana l’actual complexitat de la societat és precisament més capacitat analítica i de formular idees que representin la realitat.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

¿Qui és català? Sembla banal en aquests moments fer-se aquesta pregunta. Però, me la faig després de tornar a escoltar a la ràdio pública catalana la següent notícia: “el seleccionador espanyol a seleccionat als catalans Piqué, Jordi Alba, Sergi Roberto i Sergio Busquets, a més de Andrés Iniesta del Barça”. Presentada la notícia d’aquesta manera arribo a la conclusió que Andrés Iniesta no se’ls considera català. Per això la pregunta inicial.


L’Estatut de Catalunya diu, en l’article 7.1 “Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis”. Segons els criteris estatutaris Andrés Iniesta ha de considerar-se català. Com que aquesta manera de presentar el jugador del Barça és recurrent, entenc que alguns redactors consideren que deuen haver-hi altres condicions de catalanitat. És lamentable que aquest criteri estigui present en la ràdio pública, especialment en aquests moments que interessa sumar i integrar als màxim nombre de persones a la independència de Catalunya. 

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Sovint les persones ens irritem i desesperem davant les injustícies o els infortunis. Arribem a pensar que moltes de les nostres esperances es queden en no res i que els problemes, els mals que volíem vèncer persisteixen i no veiem que puguin eliminar-se. En aquest punt, tenim la temptació de fer els mateixos retrets que Job feu a Déu quan feia balanç de la seva vida. Però, no tot està perdut. Al darrera de tot gest d’amor amb qui sofreix, és oprimit o perseguit sempre hi ha vida. El treball per la justícia no és estèril “¿Què se’n treu de portar a la llum i a la vida els qui sofreixen i viuen amargats?”(Jb 3,20)

Dir la veritat és un bé escàs en una societat on prima més aparentar que la sinceritat. Alguns hem aprés que la veritat ens farà lliures, però tinc la sensació de que l’engany domina molts àmbits de la vida. Pot ser val més callar abans de dir un mentida. “Mireu un israelita digne d’aquest nom: un home que no enganya”(Jn 1,47)

La vida interior necessita ser conreada amb paciència, constància i tenacitat. Cal trobar un bon guiatge espiritual que ens ajudi a fer bones lectures que eduquin i alimenten l’experiència del cor. Per sort, hi ha persones que són bons mestres espirituals i bones llibreries que poden aconsellar lectures que són bon aliment per conrear l’esperit. Cal destinar un temps, dins l’agitada vida, a aturar-se, contemplar i deixar-se amarar-se per lectures per la vida interior. “Sempre que m’arribava la vostra paraula, jo la devorava, i era un goig i una delícia per al meu cor”.(Jr 15,16)