dimarts, 30 de juny del 2015

Vinçon

El tancament avui de la botiga Vinçon és una trista notícia per la crònica sentimental de la meva vida. Era un usuari i client d’aquesta emblemàtic botiga del Passeig de Gràcia nº 96 de Barcelona. Estava fascinat per la seva proposta èstica, el seu bon gust i, fins de tot de la bellesa d’alguns objectes d’utilitat dubtosa. Vinçon tenia els seus orígens l’any 1941 quan Enrique Levi i Hugo Vinçon fundaren la primera botiga al Passeig de Gràcia amb el nom d’Enrique Levi i després va passar a dir-se Regalos Hugo Vinçon. Poc temps després contractaren a Jacinto Amat, de la família actual propietària de la botiga, com a venedor. Durant aquells anys, la principal activitat fou la venda a l’engròs de porcellana, ceràmica pisa fina i cristalleria, a més de disposar d’una petita sala permanent per a exposicions de pintura. Segons expliquen els actuals propietaris aquesta inici de la història recorda a l’inici d’alguns acudits que es diu allò de: “era una vegada un jueu, un alemany i un català...”. L’any 1957 la família Amat aconsegueix adquirir l’empresa. En aquesta època s’intentà orientar el negoci cap sectors que mai van arribar a aconseguir l’acceptació del públic, com un departament a les Galeries Astòria a les Rambles, un punt de venda per a l’hostaleria a Calella o un economat per a les famílies dels militars.

Després d’alguns intents fallits per reorientar la negoci els seus propietaris es preguntaren: “Què passaria si apostéssim per presentar una oferta diferent de la que el públic demanda?”. La resposta a la pregunta fou explorar el camp inèdit en la incipient industria d’objectes de disseny contemporani per a la llar. A partir d’aquesta decisió les innovacions succeïren en tots els ordres assentant les bases del que amb els temps es convertiria en un dels establiments més singulars i representatius de Barcelona. A partir dels any 80 s’incorporen la tercera generació dels Amat en la direcció del negoci. L’any 1998 Vinçon obrí una botiga a Madrid, al carrer Castellò, molt a prop del carrer Alcalà, al bell mig del barri de Salamanca. Reconec que, quan sovintejava Madrid, anava sovint a fer un tomb per Vinçon perquè em connectava amb el món simbòlic. L’any 2010 tancaren aquesta botiga al veure que no havien arribat a connectar la seva proposta de negoci amb els gustos dels madrilenys.


Però, després d’uns anys d’èxits, la propietat de Vinçon decideix tancar la botiga al veure que en els darrers anys havien reduït les vendes un 10% any rere any fins al 2015, que era la meitat del que es venia el 2008. Davant de la duresa de la realitat era clar que es feia inviable continuar el negoci. A més, el perfil del comprador havia canviat: la majoria de vendes es feien als turistes ja que la crisi haver arribat al client local. Però els turistes difícilment podien endur-se als seus països els objectes exposats a la botiga: mobles, llums,  etc .... La crisi de Vinçon és el resultat directa la crisi de la classe mitja i amb criteri estètic resultat de la seva pèrdua de poder adquisitiu com a conseqüència de la crisi econòmica actual. L’empobriment d’aquest classe és la que ha estat la causa de la notable caiguda de compres dels darrers anys. Gràcies Vinçon, i família Amat, pel vostre bon gust i fidelitat a un model de negoci que ha introduït un plaer estètic a la quotidianitat i perquè durant aquests anys heu contribuït, amb les vostres propostes, a consolidar la cultura del disseny barcelonina. Us trobaré a faltar.

dilluns, 29 de juny del 2015

La política com a servei


Arran de les darreres eleccions municipals, i als governs autonòmics en determinades autonomies, Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat, ha escrit un interessant article sobre la política com a servei. Segons Josep Miquel el servei és l’actitud que Sant Benet, en la seva Regla. demana a l’abat, per tal de fer-li veure que “la seva missió al monestir és la de ser servidor de la comunitat, no la de ser amo i senyor”. Aquest exigència és el que haurien de tenir present els polítics: servir, més que manar.

Josep Miquel Bausset considera que “els polítics no haurien de tenir l’actitud dels mestres de la Llei, una actitud frívola i superficial que Jesús va denunciar” en l’evangeli de Marc. Jesús, previngué a la gent senzilla de la vanaglòria, de la mentida i dels enganys dels mestres de la Llei: “No vos fieu dels mestres de la Llei. Els agrada passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues”. I Jesús acabava així: “Són els qui seran jutjats més rigorosament”. (Mc 12:38-40).

Els polítics no haurien de caure tampoc en l’ambició, una actitud que ja veiem en els apòstols Jaume i Joan, quan demanaren a Jesús poder seure “l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra, a la vostra glòria” (Mc 10:37). Aquesta petició, que provocà la indignació dels altres deixebles, fou contrarestada per l’afirmació de Jesús:  “el que vulgui arribar a ser gran entre vosaltres que es façi servidor vostre, i el qui vulgui ser el primer, que es faci esclau de tots” (Mc 10:43-44) . Aquesta actitud que Jesús vol als seus deixebles hauria de ser també la que haurien d’adoptar els polítics.

L’exercici de la política ha d’entendre’s com a servei als ciutadans, tal com ha dit el papa Francesc. Però si la política no s’entén com un servei llavors esdevé un instrument d’opressió i, en moltes ocasions, els polítics actuen en benefici propi. Joan Miquel recorda el comentari que l’abat Sant Bernat de Claravall adreçà seu deixeble, Eugeni III, elegit bisbe de Roma: “vas a presidir per a vetlar, per a atendre, per a cuidar, per a servir”. I afegia encara: “tu has de ser la figura de la rectitud, el qui afirma la veritat, el refugi dels oprimits”. L’abat Sant Bernat demanava als pastors de l’Església que fossin sol·lícits amb els més desafavorits: “has de cuidar els pobres, eres l’esperança dels qui sofreixen misèria i tutor dels orfes”. Aquesta és, sens dubte l’actitud i el comportament que s’espera en els polítics escollits per servir als seus conciutadans.




diumenge, 28 de juny del 2015

Donar una oportunitat a la unitat

Sembla que els catalans estem condicionats per un patró que escriu la història de Catalunya: si anem units, aconseguim grans objectius; però sovint els grans objectius estimulen la desunió. Ara ens trobem en una situació on la dicotomia unitat o separació torna a pressionar-nos. Reconec que la conferència del president Mas Benvinguts al futur situava a dues entitats cíviques, Ommnium i l’Assamblea Nacional de Catalunya en una posició difícil. Aquestes magnífiques entitats de la societat civil han de definir-se en relació a l’estratègia a seguir davant les eleccions plebiscitàries del 27S entre opcions contraposades. En un primer moment, diversos dirigents polítics, i alguns dels comentaristes que els envolten, sempre amatents de criticar el que fa l’Artur Mas, s’han escandalitzat per considerar fora de temps aquesta crida a la unitat de les forces independentistes. Els seus arguments es resumeixen en la idea: ja no és el moment, és un tema tancat. L’experiència política m’ha ensenyat que les qüestions mai estan del tot tancades. Sempre hi ha un moment i uns arguments per revisar decisions anteriors. La política exigeix obertura de mires, flexibilitat i adaptació a les transformacions de la realitat.

Ara és un moment propici per revisar decisions preses a remolc d’uns interessos de país que semblen haver-se torçat. Cal fer-ho per enfortir la confiança electoral amb les forces independentistes. La desunió en la presumible oferta electoral, justificada per altres raons de càlcul més particulars, ha estimulat la cohesió d’un front electoral que vol que el 27S no sigui un plebiscit per la independència de Catalunya, sinó unes eleccions per treure el president Mas de l’escena política i canviar la majoria de govern. Al crit de “si se puede” arenguen als catalans a fer un front polític alternatiu el 27S per treure del poder als gestors de les polítiques d’austeritat dels darrers anys. Intencionadament, els promotors d’aquesta iniciativa, treuen del debat polític l’estreta relació que hi ha entre la independència, expressada com a major capacitat financera, i les noves polítiques socials més justes contra la desigualtat. Les forces independentistes no han de menystenir la capacitat d’atracció que el front polític alternatiu, presentat com d’unitat popular, pugui exercir en votants tradicionals de la dreta no independentista, conservadora i d’ordre repartida avui entre UDC, PP i Ciutadans. Aquest votants, en èpoques de volatilitat electoral, poden transferir, encara que sigui només un cop, la seva fidelitat al nou centre esquerra populista que pretén articular Podemos.

Davant d’aquest escenari complex, ERC, la principal força política reticent a la unitat electoral, hauria de revisar la seva postura i repensar si la seva obstinació per no fer una llista unitària pot malmetre seriosament el procés sobiranista. ERC hauria de recapacitar i entendre en la invitació a la unitat del president Mas una oportunitat per refer la cohesió dels sobiranistes i un motiu per aportar nova il·lusió per moure voluntats per guanyar el plebiscit del 27S. Oriol Junqueres es preguntava encertadament l’altra dia ¿com construir la majoria per un país si ens excloem els uns als altres?. La resposta és ben fàcil: refent la unitat de totes les forces que estan per la independència. La majoria ha de sortir de la unitat, no de la dispersió. No hi ha un altre camí. Els catalans hem estat un poble pactista, doncs bé, demostrem que som capaços de recosir l’estrip de la desunió. L’actual desunió de les forces independentistes ens debilitat i ens fa fràgils davant dels que volen que el 27S sigui una reedició de confrontació dretes-esquerres. Si el 27S esdevé un escenari on s’imposa la confrontació social i no la defensa de la sobirania política dels catalans haurem perdut una gran oportunitat de poder fer un país nou al servei de la seva gent. 

dissabte, 27 de juny del 2015

República i Islam: enfrontar els desafiaments junts. Quart i última part


La recent constitució a França d’un ens per afavorir el diàleg amb la tradició religiosa musulmana ha estimulat varis debats entorn a la integració de l’Islam a la societat francesa. Un grup d’intel·lectuals i personalitats de diferents orígens han publicat un manifest per contribuir a que els francesos de cultura musulmana trobin el seu lloc en la societat francesa i en els valors de la República.  Pel seu interès, especialment per les analogies que es poden fer amb la nostre realitat, estic publicant el contingut d’aquest manifest en diferents posts.

La part final del manifest és una crida als francesos de cultura musulmana. Aquesta última part comença reconeixent que l'Islam és una gran civilització, font de grans cultures des del segle VII fins al moment present. No obstant això, avui en dia tant la civilització com la religió estan en una profunda crisi - com ho demostren els resultats caòtic i incerts de la primavera àrab de 2011 i la dificultat de les poblacions musulmanes de trobar sense problemes el seu espai en les societats occidentals. Una part d'aquests desafiaments són resultats de les tensions d'aquestes societats, desestabilitzades per les dificultats econòmiques, la desaparició dels grans ideals col·lectius, l'empitjorament de la desigualtat i la pèrdua d'identitat, aquestes circumstàncies fan que moltes persones vegin  sovint l'Islam i els francesos de cultura musulmana com a bocs expiatoris. No obstant, cal reconèixer que part de la responsabilitat la tenen també alguns dels nostres conciutadans cultura musulmana, que encara no han fet l’esforç suficient per adaptar-se a la societat francesa.

Els signants del manifest demanen a alguns francesos musulmans renunciar a exercir les manifestacions externes de la seva fe de forma provocadora, intransigent i radical, enlloc d’emprar una manifestació pública de les pràctiques religioses que siguin totalment compatibles amb el context cultural francès. Aquestes persones han d’entendre que pràctiques com la burca, la negativa a donar-li la mà a una dona o les oracions del carrer no són acceptables en la República i que la igualtat de drets entre homes i dones és un principi universal de la República.

Demanem als conciutadans de cultura musulmana promoure una cultura que renunciï a la visions estereotipades i estandarditzades de l’Islam, que pretén imposar en qualsevol racó de planeta els mateixos usos i costums o tradicions. Els signants del manifest demanen promoure una cultura que permeti elevar l’exigència espiritual, la comprensió de la religió i la pràctica de l'Islam més enllà de la divisió binària de tots els actes de la vida d'acord a les normes imposades per uns teòlegs i predicadors que s'erigeixen en mestres religiosos i pretenen adoctrinar als joves a través de les xarxes socials.


L’Islam avui necessita un crític i creatiu aggiornamento. La creació d’una instància de diàleg amb l’Islam, a més de ser útil per enfortir la República, és una iniciativa bona pels francesos musulmans, perquè ajuda a millorar la convivència i contribueix a que tingui èxit la idea de que “França és una oportunitat per l’Islam i l’Islam és una oportunitat per França”.

divendres, 26 de juny del 2015

República i Islam: enfrontar els desafiaments junts. Tercera part

La recent constitució a França d’un ens per afavorir el diàleg amb la tradició religiosa musulmana ha estimulat varis debats entorn a la integració de l’Islam a la societat francesa. Un grup d’intel·lectuals i personalitats de diferents orígens han publicat un manifest per contribuir a que els francesos de cultura musulmana trobin el seu lloc en la societat francesa i en els valors de la República.  Pel seu interès, especialment per les analogies que es poden fer amb la nostre realitat, estic publicant el contingut d’aquest manifest en diferents posts.

Els governs han d’aprendre a dir les coses amb fermesa, claredat, calma i discerniment. En particular, els republicans han d’aprendre a denunciar el fanatisme i el fonamentalisme religiós sense caure en el perill d’adoptar postures antireligioses. Denunciar els fanàtics musulmans que actuen contra la República i els seus valors no significa ser "islamòfob".

 Les autoritats públiques han de combatre i denunciar el vandalisme contra els llocs de culte o cementiris musulmans, així com tots els actes de violència que atempten  la integritat i la dignitat de les persones per motius religiosos. Les autoritats públiques, fidels als ideals republicans d'igualtat de drets, ha d’enfortir les seves polítiques contra la discriminació. Les autoritats públiques han d’abordar amb urgència la gran ignorància que hi ha en relació a la cultura  Islàmica - en la seva diversitat intel·lectual, espiritual, històrica i geogràfica. Només  la difusió de coneixements pot superar aquesta ignorància, i combatre els estereotips que confonem l’Islam amb l'islamisme. Els signants del manifest consideren que a França hi ha un gruix important de persones amb prous coneixements que esperen un discurs dinàmic sobre l’Islam i que esperen integrar l’herència de la seva cultura amb la civilització contemporània.

Els autors d’aquest manifest demanen a les autoritats públiques mobilitzar-se per lluitar contra la segregació territorial on la inseguretat econòmica i la pobresa extrema, la possible falta d’integració de la diversitat  cultural i social, el sentiment d'abandó, són la causa de dos fenòmens: en primer lloc, la pèrdua de confiança en la promesa republicana de sentir-se participes de la societat francesa l'empresa francesa, es percep aquesta promesa como abstracta i distant; d’altra banda,  es donen les condicions, en aquests territoris pel desenvolupament del fonamentalisme i el comunitarisme religiós, que pretenen ser la identitat refugi, que aporta pertinença social i solidaritat real.


 Tots som responsables de la convivència.  La República és el nostre bé comú. Per donar sentit a la promesa republicana, és  imperatiu no permetre que la bretxa social cristal·litza en forma de bretxa de memòria i cultural. És l'articulació d’aquestes dues dimensions la que probablement provocarà la fallida  l'ideal republicà. Per evitar això cal treballar per aconseguir que el reconeixement de les diferents aportacions de la diversitat cultural i humana a la història comuna, els principis i valors de la República - -llibertat, igualtat, fraternitat, solidaritat i el laïcitat - s'han de transformar en actes.

dijous, 25 de juny del 2015

República i Islam: enfrontar els desafiaments junts. Segona part


La recent constitució a França d’un ens per afavorir el diàleg amb la tradició religiosa musulmana ha estimulat varis debats entorn a la integració de l’Islam a la societat francesa. Un grup d’intel·lectuals i personalitats de diferents orígens han publicat un manifest per contribuir a que els francesos de cultura musulmana trobin el seu lloc en la societat francesa i en els valors de la República.  Pel seu interès, especialment per les analogies que es poden fer amb la nostre realitat, estic publicant el contingut d’aquest manifest en diferents posts.

Després del preàmbul del document comentat un anterior post el manifest explicita que la República  ha d’afirmar i defensar els seus valors essencials: la igualtat de drets i deures, la laïcitat, la igualtat de gènere, la diversitat .Amb aquests referents és evidents manera que determinades reivindicacions presentades com a religioses són totalment incompatibles amb els valors i principis  republicans. La República es troba que ha de discernir el que és la defensa dels seus valors i tenir discerniment, esperit de justícia i tolerància de tal manera que mai es pugui confondre la lluita contra les formes radicals de les expressions religioses amb l’hostilitat a les pràctiques religioses. Totes les lleis i normes que regulen l’aplicació del principi de laïcitat en la diversitat dels espais socials han de ser acceptades per a tothom com a regles que estan al servei de la llibertat de consciència, la llibertat d'expressió, el bé comú i l'interès general

Des d’aquesta perspectiva, ningú pot denunciar la laïcitat com una visió repressiva i discriminatòria o fer servir els principis de la laïcitat com instruments repressius i discriminatoris o de rebuig sistemàtic a la ‘expressió religiosa dels ciutadans musulmans. Els signants del manifestat diuen que la seva crida convida als republicans a reafirmar la laïcitat com a principi de conciliació de les llibertats al servei de l'emancipació de cada consciència lliure, de la concòrdia civil i de l’interès general.


Els signants del manifest consideren que no hi ha necessitat de canviar la llei de separació entre Església i Estat de 9 de desembre 1905: ella garanteix perfectament la llibertat de consciència i la llibertat de culte, establint per tots  el respecte de l'ordre públic. No hi ha contradicció entre aquest principi de separació i les condicions per a la construcció de llocs de culte: les autoritats públiques han vetllar per no discriminar quan els fidels volen finançar la construcció de mesquites. Gràcies a aquesta definició de la laïcitat, l'Islam de les coves està abandonant la seva condició marginal afavorint que el culte musulmà comenci a tenir llocs de culte dignes pels seus fidels contribuint a l’enriquiment del patrimoni comú. Pel que fa a altres sol·licituds específiques  de la pràctica religiosa, els tribunals francesos, d'acord amb la llei de 1905, han de tractar a l’Islam sense cap diferència respecte als altres cultes.

dimecres, 24 de juny del 2015

Independència i republicanisme cívic

Els catalans portem molts mesos parlant, amb diferents graus d’entusiasme i adhesió, de  la creació d’estructures d’estat. Hi ha persones molt solvents fent estudis i informes per definir quines i com han de ser aquestes estructures d’estat. Està clar que una futura Catalunya independent ha de resoldre l’organització bàsica de l’estat propi per tal que el poder polític pugui exercir amb absoluta solvència la seva funció. L’atenció continuada sobre aquesta qüestió ha deixat fora de la reflexió i el debat la necessitat de definir també els trets generals que han de definir la societat que volem en una futura Catalunya independent.

Sóc del parer que sense una societat viva i oberta les estructures polítiques són com gegants amb peus de fang. Podrem tenir les millors estructures d’estat del món, però si no tenen ànima i uns ideals a defensar el seu recorregut serà curt. La devastadora crisi econòmica dels darrers anys ha posat en evidència que hi ha un rerefons de buit moral que ha trasbalsat les estructures de poder i de la societat. La corrupció rampant d’una part de les elits polítiques d’aquest país han corroborat la necessitat d’una regeneració política que comporta també pensar de nou la moral política pel bon govern de la societat. Conscients d’aquesta dura lliçó dels darrers temps els catalans hauríem de parlar també de quin tipus de societat aspirem en la futura Catalunya independent. No és un debat sobrer.

Arribats a aquest proposo construir un relat que permeti integrar diferents perspectives prou vàlides i complementàries per definir el model de societat que volem. En aquest sentit, em resulta còmode, per poder expressar aquesta idea amb més precisió, referir-me al ideal republicà francès. Sota el mot republicanisme, la majoria de francesos entenen que s’expressen uns drets i uns deures, unes virtuts cíviques i unes responsabilitats,  individuals i col·lectives, que asseguren la convivència i defineixen el model de societat amb el que tota persona s’ha d’identificar i defensar. Per analogia, però sense fer-ne mimetisme, el projecte independentista hauria ser audaç i proposar un model de republicanisme a Catalunya capaç de donar gruix moral a l’expressió política del catalanisme independentista. Aquest model, s’ha de construir a partir de les aportacions de les diferents tradicions de pensament i visions morals significants, entre les quals hi ha les diferents fes presents a la societat catalana

dimarts, 23 de juny del 2015

República i Islam: enfrontar els desafiaments junts. Primera part


La recent constitució a França d’un ens per afavorir el diàleg amb la tradició religiosa musulmana ha estimulat varis debats entorn a la integració de l’Islam a la societat francesa. Un grup d’intel·lectuals i personalitats de diferents orígens han publicat un manifest per contribuir a que els francesos de cultura musulmana trobin el seu lloc en la societat francesa i en els valors de la República.  Pel seu interès, especialment per les analogies que es poden fer amb la nostre realitat, publicaré el contingut d’aquest manifest en diferents posts.

Els signants del manifest fan una crida a tots els actors polítics perquè sigui possible constituir a França una espai pel diàleg entre la República i l’Islam. Els atacs terroristes del 7, 8 i 9 de gener a París han provocat reaccions i controvèrsies que han posat al descobert la gravetat de les tensions socials i culturals relacionats amb l'Islam. Però la mobilització de l'11 de gener de 2015, moguda per un esperit d'harmonia i l'afirmació dels valors de la República, ha projectat el missatge ferm i optimista sobre la possibilitat de la convivència tolerant i fraterna. Però aquest esperit d'11 de gener s'ha de transformar en un moviment sostenible que ajudi a aclarir la relació entre la cultura musulmana d’alguns francesos i els valors republicans, per tal de crear les condicions d'un Islam de França en línia amb la República, els seus valors i les seves lleis .

Amb aquesta finalitat, aquest grup de personalitats, donem suport a la proposta del Govern d'establir un "fòrum per al diàleg" entre l'Estat i la cultura musulmana que tenen alguns ciutadans francesos. Consideren que aquesta instància de diàleg tindrà èxit si és plural i està constituïda per persones de prestigi dins de l’àmbit de l’Islam, tant en l’aspecte cultural com el religiós. Aquesta pluralitat proporcionarà una plataforma per al diàleg creïble, tant als ulls dels conciutadans de cultura musulmana com per les institucions. Aquesta serà també una gest d'obertura cap a tots els que vulguin participar conjuntament amb els ciutadans de cultura musulmana en la construcció de la convivència.


Aquests personalitats consideren que realment s’entrarà en una nova era, pacifica, en les relacions entre França i els seus ciutadans de religió musulmana,  només si les autoritats públiques i la els conciutadans de cultura musulmana assumeixen de mutu acord les responsabilitat compartides.

dilluns, 22 de juny del 2015

Fòrum per al diàleg amb l’Islam de França

La nova institució "fòrum per al diàleg amb l'Islam de França" creada recentment en la seva primera trobada a decidit diverses línies de treball a fi de millor les relacions mútues entre la societat francesa i l’Islam.  La trobada ha estat presidida pel ministre de l’Interior francès, Bernard Cazeneuve, i nombrosos representants de les comunitats musulmanes franceses. Els acords i temes més rellevants han estat:

Millorar la imatge de l’Islam. Identificar les actituds discriminatòries de l’Islam desenvolupades per les Administracions Públiques. Atesa la imatge degradada que té l'Islam en la societat francesa s’haurà d’estudiar si els mitjans de comunicació contribueixen a afavorir-ho. També s’ha proposat emprendre una "'informació parlamentària" per combatre les actituds islamòfobes. Es constatà que es coneix l’Islam més com una religió i poc com una civilització, per canviar aquesta tendència, el ministre de l’Interior francès anuncià la creació d’una fundació sobre “l’Islam a França”.

Construcció i gestió de mesquites. Diversos gestors de mesquites franceses proposaren que els llocs de culte han “d’integrar-se al paisatge urbà: hem de parlar d'una arquitectura de mesquites a França que s'adaptin al disseny de les ciutats." Es constatà la greu manca de mesquites a tot França: 2.500 llocs de cultes per 2,5 milions de musulmans practicants sobre una població global de 5 milions de musulmans. Es proposà estudiar establir una normativa urbanística més precisa per ordenar la construcció dels llocs de culte.

Formació dels imams. Es suggerí la creació d’un "consell teològic" (un consell d'Ulemes) que representi totes les tendències de l’Islam de França. No hi hagué acord sobre què fer amb els imams provinents de països estrangers, tot i que la majoria dels participants expressaren que volien uns “imams arrelats” i no uns “imams importats”. S’ha considerat important que els imams provinent de l’estranger parlin francès. El ministre de l’Interior anuncià que s’estan fent negociacions per aquest tema amb Marroc, Algèria i Turquia. També explicà que sortirà un decret obligant als imams a tenir una la formació cívica pels imams i que es revisaran els criteris de selecció dels imams d’assistència penitenciària a fi d’assegurar-ne la qualitat de la seva preparació. Es constatà la necessitat de crear la figura de l’imam que presta atenció espiritual a les escoles i a les universitats.


Pràctiques rituals. Es constatà que aquestes pràctiques, que inclouen els ritus funeraris, és una tema que preocupa a molts musulmans:  "hi ha francesos que no poden enterrar els seus familiars a França" perquè hi ha manca de parcel·les musulmans als cementiris municipals. El ministri de l’Interior, Bernard Cazeneuve, anuncià la revisió de l'aplicació de la legislació actual sobre cementiris. En relació a la possibilitat d’establir un impost en comerç halal per finançar el culte musulmà, el ministre afirmà que la laïcitat impedeix establir una taxa religiosa. Els assistents criticaren les deficiències que es donen en els pelegrinatges a la Meca. També es demanà una millor col·laboració dels departaments d'Agricultura i de l'Interior, per promoure les "millors pràctiques" en relació al sacrifici ritual i la certificació halal.

diumenge, 21 de juny del 2015

Els socialistes democràtics i el lideratge d'Artur Mas

Prima consideratio. Ningú té el monopoli de l’esquerra, ni se’n pot fer servir el seu nom en va. Ho dic per la insistència que tenen alguns prohoms de la política radical catalana de convertir el 27S com una confrontació entre dretes i esquerres. El seu voler és negar que les eleccions tinguin un caràcter plebiscitari. En contra, pretenen accentuar el seu caràcter social. Per això es presenten com abanderats de la sensibilitat social. Retreuen al president de la Generalitat escassa o nul·la preocupació social.  En cap cas, expliquen com combatrien les desigualtats i les injustícies socials amb l’actual marc financer de la Generalitat. No han entès que l’eix social i el nacional són indestriables.

Seconda consideratio. El nucli dirigent d’ERC, no dissimula de que vol aprofitar la confrontació electoral per demostrar a la ciutadania que són la única força política capaç d’ocupar tot l’espai electoral central. Es presenten com l’única força política capaç d’articular al seu entorn l’esquerra moderada. Els missatges dels republicans estan orientats a afirmar que el 27S, a més d’una consulta plebiscitària, ha de servir per aclarir el matís social que ha de tenir l’estat independent. Volen ser el pal de paller de l’esquerra catalana no radical.  Fins i tot estan disposats a diluir-se tot el possible, fins el límit d’atenuar els elements d’identitat més pregons, a fi de triomfar electoralment. Volen ser un catch all party de les esquerres catalanes. Tot val per sumar adhesions a la seva proposta política. Estan guiats per l’objectiu electoral de ser la primera força política de Catalunya.

Tercia consideratio. Enfront a l’anterior tàctica electoralista, trobo més suggeridora les idees expressades pel president Mas en la seva conferència Benvinguts al futur. El que proposa Mas, tot i tenir l’horitzó del 27S, aporta una visió més estratègica que pot transcendir el moment electoral immediat. Em dóna la impressió que Artur Mas és conscient que hi ha una part de l’electorat català que es troba cercant una nova representació política. El catalanisme moderat necessita poder tornar a confiar amb una força política centrada, capaç de liderar el procés cap a la independència, governar a favor de la recuperació de l’Estat del Benestar i la justícia social, i que tingui capacitat de generar noves il·lusions i entusiasmes. La llista amb el President pot ser un primer pas. Pot ser útil per sumar sectors del catalanisme convençut al procés de la independència, però també pot ser una afirmació de cap on es vol anar en el futur. Aquesta llista pot ser un signe, una premonició, de cap on cal seguir més endavant per contribuir a vertebrar una part de la societat catalana.

Quarta consideratio. El procés cap a la independència és una invitació que la recuperació de la sobirania de Catalunya. Ha de ser una causa comuna per a moltes persones. Sense restriccions i limitacions o exclusions. És un procés prou obert on persones, d’ideals plurals i diversos, entre els quals poden trobar-s’hi liberals progressistes, socialdemòcrates, social-cristians i socialistes poden confluir sota el lideratge d’Artur Mas com a reconeixement explícit de que ell aporta el guiatge polític que Catalunya necessita per seguir avançant cap a la independència. Només ell ha estat persistent en la idea bàsica de que el catalanisme polític perdurarà si hi ha la màxima unitat. Qualsevol afebliment, dubte o dilació perjudicarà l’objectiu final de l’actual combat polític. Coherent amb aquesta visió, mentre altres dirigents polítics catalans es distanciaven de la unitat necessària, el president Mas ha anat insistint en el seu valor i en feia, no només un desig electoral, sinó una condició estratègica per assolir els grans objectius polítics de Catalunya.

Conclusio. Per totes les consideracions anteriors, i per la trajectòria política d’Artur Mas al capdavant del procés cap a la independència de Catalunya, hi ha persones que confiem en el seu lideratge. Ha donat proves evidents de que fa el que promet, diu el que pensa i cerca la unitat inclusiva de tots els catalans per la independència. Té clar que no és moment d’afavorir divisions, sinó de procurar la màxima unitat. Fins els darrer moment, malgrat les forces centrífugues que de manera persistents situen interessos particulars per davant dels objectius de país, afirma el valor de la unitat. Ho ha deixat ben clar en la seva conferència Benvinguts al futur al tornar a proposar no encapçalar la llista electoral si això afavoreix la necessària unitat del catalanisme. En aquests moments, hi ha prou recorregut perquè moltes persones, amb diferents sensibilitats polítiques i socials, ens apleguem entorn a Artur Mas perquè continuï al front d’aquest procés cap a la independència. Per fer possible això és necessari que persones, clarament alineades amb el pensament socialdemòcrata, des de lectures més liberal progressista fins les socialistes, ens posem en acció per fer possible la independència de Catalunya sota el lideratge d’Artur Mas.

dissabte, 20 de juny del 2015

Cristians i musulmans: junts contra la violència en nom de la religió

El Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós ha enviat un missatge per felicitar als musulmans per l’inici del Ramadà. El missatge, porta per títol Cristians i musulmans: junts per contrastar la violència perpetrada en nom de la religió i ha estat signat pel president del dicasteri, el cardenal Jean-Louis Tauran i pel seu secretari el pare Miguel Ángel Ayuso.

El document recorda que junt amb l'alegria de la festa cal tenir un record pels éssers estimats que han perdut la vida o els seus béns, o han patit físicament, mentalment i fins i tot espiritualment causa de la violència. El Ramadà és una bona ocasió per recordar les "comunitats ètniques i religioses en nombrosos països han patit sofriments enormes i injustos: l'assassinat d'alguns dels seus membres, la destrucció del seu patrimoni cultural i religiós, emigració forçada de les seves cases i ciutats, violacions de les seves dones, esclavització d'alguns dels seus membres, tracta d'éssers humans, comerç d'òrgans i fins i tot venda de cadàvers ". Els fets són greus, qualsevol mort és en si mateixa una ofensa a Déu, però la situació s’agreuja quan s’intenta justificar aquesta violència “en nom de la religió”.

El Consell Pontifici afirma que aquesta violència és una clara manifestació de la instrumentalització de les religions per obtenir poder i riquesa, i crida als que tenen la responsabilitat de la seguretat i l'ordre públic ha protegir les persones i a les seves propietats de la cega violència dels terroristes. Es reclama, a més, "la responsabilitat d'aquells que tenen la tasca de l'educació: famílies , escoles, textos escolars, les guies religioses, el discurs religiós, els mitjans de comunicació ". La violència i el terrorisme neixen abans en la ment de les persones. Cal fe educar "el caràcter sagrat de la vida i la dignitat que es deriva en cada persona, independentment de la seva ètnia, religió, cultura, posició social o elecció política". No hi ha una vida que sigui més preciosa que una altra per motiu de la seva pertinença a una raça o religió específica. Per tant, "ningú pot matar, ningú pot matar en nom de Déu; això seria un doble crim: contra Déu i contra la persona"

divendres, 19 de juny del 2015

Rèquiem per la vella política

Les darreres eleccions han servit, entre altres coses, per evidenciar dos models de confrontació política que signifiquen un tomb en la pròpia comprensió de l’acció política. La convocatòria electoral ha comportant l’emergència de noves formacions polítiques, més aviat àmplies coalicions, molt lleugeres organitzativament, que s’han confrontat, algunes amb èxit, amb partits més estructurats segons els canons tradicionals de la política clàssica. Dóna la impressió que ens trobem al tombant d’una transformació dels instruments de representació política i que aquesta dinàmica té bona acollida entre la ciutadania.

Com a contrapès de l’anterior consideració, és el fet que moltes de les formes polítiques emergents, al poc temps d’estar en l’arena política, tenen tendència a reproduir esquemes més propis de la concepció antiga política que de la nova que ells pretenen representar. Així s’ha vist com amplis moviments de tall popular acaben estructurant-se com a partits aparcament la frescor de les dinàmiques participatives. No obstant, alhora de gestionar la seva presència en l’espai polític són percebuts encara com formacions lleugeres, lliures de les càrregues simbòliques que la ciutadania atribueix a la política de tota la vida i forta desprestigiada per la corrupció.


No sé fins quan temps aquestes formes emergents podran continuar ser atractives enfront de la dinàmica bipartidisme; o fins quan elles estaran lliures de no patir també les contaminacions de la política tradicional. En qualsevol cas, el que la ciutadania ha expressat en les darreres eleccions municipals, encara que fos de forma no massa acabada és una aposta certa per la regeneració de la política. Això, no es pot negar. De tal manera que els partits tradicionals, les sigles de sempre, semblen tenir poc horitzó perquè, en el fons, el que està en joc és, a més dels aspectes formals, és la seva legitimitat a l’hora de representar uns interessos socials i la seva vinculació empàtica amb la part de la societat que fins ara representaven. 

dijous, 18 de juny del 2015

Laudato Si

L’encíclica Laudato Si del Papa Francesc és un reflexió i una proposta valenta i vigorosa que té la virtut d’abordar les qüestions mediambientals de forma molt clara i amb una perspectiva nova. Sense entrar en els detalls concrets de l’encíclica, això requereix una lectura pausada i analítica, voldria destacar-ne els seus trets essencials. Resumeixo una nota breu, d’urgència feta per Cristianisme i Justícia sobre els aspectes fonamentals d’aquesta encíclica. 

El primer que es destaca a Laudato Si és que la preocupació per la degradació de la natura provocada per la civilització no és nova dins de l’Església catòlica. Diversos papes s’hi ha referit amb anterioritat i també està present en diferents tradicions religioses catòliques. En totes aquestes preocupacions hi ha una reflexió comuna: “les arrels ètiques i espirituals dels problemes mediambientals ens conviden a trobar solucions no només en la tècnica, sinó en un canvi de l’ésser humà”. La següent consideració està relacionada a la visió holística feta servir pel papa Francesc per analitzar els problemes mediambientals. Existeix una relació estreta entre els problemes socials i ecològics.

El tercer punt que crida l’atenció és la crítica al paradigma tecnocràtic i la visió parcial de l’ésser humà. Es posa en qüestió el que s’identifica com “el mite del progrés”, que considera “els problemes ecològics es resoldran simplement amb noves aplicacions tècniques, sense consideracions ètiques ni canvis de fons”. També qüestiona el “poder connectat amb les finances i el paper de la política, que és  poc decidit quan deixa de tenir amplitud de mires. Sobre la visió parcial de l’ésser humà, el papa Francesc afirma que és un problema perquè “impedeix trobar camins adequats per a resoldre els problemes més complexos del món actual, sobretot de l’ambient i dels pobres, que no es poden abordar des d’una sola mirada o des d’un sol tipus d’interessos”. El quart punt està relacionat en les estratègies a seguir per sortir de la passivitat política sobre la qüestió ecològica el papa proposa un “itinerari ètic i espiritual” per canviar la manera de veure el món, les relacions humanes i les relaciones amb els altres éssers de la creació. Aquesta encíclica busca una “conversió ecològica” en la línia suggerida fa anys pel papa Joan Pau II. Ara el papa Francesc ho expressa dient que “tot canvi necessita motivacions i un camí educatiu” i per això proposa a Laudato Si “algunes línies de maduració humana inspirades en el tresor de l’experiència espiritual cristiana”.

dimecres, 17 de juny del 2015

L’opció pels pobres

El papa Francesc, en una de les seves habituals homilies a la residència de Santa Marta ha afirmat, en paraules senzilles i clares:”si es treu la pobresa de l'Evangeli no es pot entendre el missatge de Jesús”. En la seva intervenció ha lloat la “teologia de la pobresa” i ha tingut unes paraules de reconeixement, que poden interpretar-se com a protecció papal, dels sacerdots i bisbes que defensen els pobres: “és injust definir-los com a comunistes”. Paraules encertades, perquè aquestes són les acusacions precises que s’acostuma a fer en molts països contra els cristians que han optat per la causa dels pobres.

Davant la pobresa del món cal generositat de cor i alguna cosa més. Els cristians ens hem de comprometre clarament per combatre la pobresa. A partir d’un comentari d’un text de sant Pau sobre una col·lecta a favor dels creients de Jerusalem el papa Francesc amplià el text de l’apòstol amb les següents paraules “si teniu molta riquesa al cor, aquesta riquesa tan gran --el zel, la caritat, la Paraula de Déu, el coneixement de Déu- feu que aquesta riquesa arribi a les butxaques. I aquesta és una regla d'or. Quan la fe no arriba a les butxaques, no és una fe genuïna”. No es tracta de fer simples obres de beneficència, aquestes són necessàries i bones, no cal donar allò que ens sobrer o és superflu, sinó oferir als pobres part del que tenim com a més propi. En aquest acte de generositat, al situar als pobres en el centre de l’experiència cristiana, acollim a Crist perquè ell es feu pobre entre els pobres.


Per acabar la seva homilia, el papa Francesc ha indicat que "aquesta és la teologia de la pobresa, per això és que la pobresa està al centre de l'Evangeli, no és una ideologia". És precisament aquest misteri, el misteri de Crist que s'ha abaixat, s'ha humiliat, s'ha empobrit per enriquir-se i enriquir-nos. 

dimarts, 16 de juny del 2015

Si vols la justícia, treballa per la independència

Alguns amics del Procés Constituents segueixen estimulant-me la crítica des del respecte, amabilitat i estimació personal. El bon amic d’esperances des de fa molts anys, Arcadi Oliveras, ha plantejat la dicotomia entre justícia i independència; com si la lluita contra les desigualtats i el desig independentista fossin dos objectius destriables i alternatius. La sensibilitat política que representa Procés Constituent alimenta, a més d’un alenar utòpic, molt necessari en aquests temps de càlculs econòmics, un maniqueisme polític contrari a la complexitat de les societats modernes.

S’està instal·lant, en una part de les esquerres alternatives o de contracorrent, un discurs que contraposa la independència amb justícia social. Els seus arguments es fonamenten en una reedició dels enfrontaments burgesos – proletaris dels segles passats que expressen l’antiga dialèctica amo – esclau d’Hegel. De tal manera que la història, atrapada en aquesta tensió social, encarna aquesta dialèctica entre els partidaris de la sobirania popular i els afectats per les polítiques neoliberals del moment. Per això, diuen, el 27S és un engany, perquè el que cal és aflorar les contradiccions d’explotació i submissió presents a la societat ja que elles són l’origen real de les injustícies i desigualtats de la societat.


No comparteixo aquest punt de vista excessivament esquemàtic i determinista. És un fals dilema. Avui, a Catalunya, la justícia social és indestriable de la plena sobirana dels catalans concretada en la  independència política. Els catalans necessitem més poder a tots nivells a fi de resoldre els greus problemes d’injustícia i desigualtat de la nostra societat. Sóc independentista, perquè vàries raons, però una d’elles és perquè vull una Catalunya més digne i justa, sense desigualtats immorals i més fraterna, cohesionada socialment, sense exclusions ni pobresa. Per aconseguir-ho cal que els catalans tinguem més poder financer i més poder polític per tenir suficiència financera per poder decidir de forma justa l’estructura de la despesa pública. De forma breu, aquest és l’horitzó social del meu somni d’independència. Per això el 27S només pot ser l’afirmació de la decisió col·lectiva de ser independents a fi de poder avançar cap aquesta justícia social que molts aspirem. Pretendre que aquesta data sigui una altra cosa en nom de la futura justícia social és un error. Manllevant una expressió afortunada del papa Pau VI parlant de la pau i la justícia, diria:  “si vols la justícia, treballa per la independència”.

dilluns, 15 de juny del 2015

La independència és cosa de tots

Deia Maurici Serrahima en el magnífic llibre Mentrestant, lúcid repàs de la història propera dels catalans, que uns dels nostres grans problemes alhora de fer política es no saber tenir visió, veure les coses en conjunt i tenir un pensament llunyà, i som força maldestres alhora d’aplegar-nos per anar junts per fer política, la gran política. Amb agudesa fina Serrahima afirmà que “poques terres hi ha al món on hi hagi tanta gent que sigui president d’una cosa o altra. I això sempre és una dificultat per poder aconseguir un president per a tots”. Aquestes lúcides paraules em serveixen per comentar l’afirmació de la recent proclamada candidata del Procés Constituent a la presidència de la Generalitat, Teresa Forcadas: “la independència s’ha de fer sense CiU”.

Teresa Forcadas ha abandonat el messianisme present en el lideratge polític quan s’han d’aconseguir fites importants i sembla practicar el zelotisme polític. El psicoanalista britànic Bion establí que tot grup humà tenen uns patrons de comportament comuns dels quals els partits polítics no se n’escapen. Un d’aquest patrons apareixen quan un grup humà atorga el lideratge messiànic a una persona per tal que aporti seguretat i cohesió per tal d’orientar l’acció a l’assoliment de grans objectius futurs. Els procés cap a la independència estimula l’aparició d’aquest lideratge. És fàcil d’identificar-los en aquests moments. No pot ser d’altre manera, ja que el futur es mou entre la imprecisió, la incertesa i l’entusiasme que han de ser gestionats com a promesa messiànica per combatre el defalliment i generar il·lusió.

El que els postulats psicoanalítics de Bion no havien previst és l’aparició del zelotisme com a comportament polític disruptor. Els zelotes eren grups radicals presents a l'Israel a l’època de Jesús. S’ha especulat que algun dels seus deixebles podia provenir d’aquest moviment. El nom fa referència al zel religiós dels membres d’aquest grup. Un del seus objectius era assolir la independència de Judea de l'imperi romà. Imbuïts pel seu zel no dubtaven de l’ús de la violència per aconseguir les seves fites polítiques. Els zelotes foren la facció més radical del judaisme de la seva època i la seva actitud intransigent, i sectària, feu que el vocable zelota s’emprà per analogia en diversos idiomes com a sinònim d'intransigència o radicalisme militant. Aquesta és la sensació que he tingut al llegir la declaracions de Teresa Forcada. Les seves afirmacions, més les advertències fetes per Quim Arrufat de la CUP, advertint com s’està instal·lant l’odi en alguns sectors de les esquerres contra el president Mas. Arrufat afirmà que “explotar l’odi contra Mas és d'una alçada de mires molt curta" en referència a bona part de les proclames d’Iniciativa i, sobretot, a Podemos, que ja ha atiat l’odi contra Mas amb declaracions com les de Gemma Ubasart, o en actes amb Pablo Iglesias i Ada Colau a Nou Barris.


L’aparició del zelotisme política a Catalunya movent-se entre l’odi i l’exclussió no ajuden a l’èxit del procés sobiranista. El camí cap a la independència requereix la màxima unitat i acord possible. Tota distracció que ens aparti d’aquest camí és una reedició de les tràgiques desunions dels catalans. El dia 27S bàsicament els catalans hem d’afirmar la nostre sobirania i fer un plebiscit a favor de la independència que volem per Catalunya. Pretendre situar el 27S sota la mirada devastadora dels enfrontaments dretes esqueres és un nou error que pot cometre part de l’esquerra catalana. Aquesta esquerra de crides excloents i delitosa de reeditar els odis burgesos-proletaris hauria de llegir i meditar amb atenció les reflexions de Maurici Serrahima i descobrir que la gran feblesa dels catalans és la desunió; molts cops motivada per l’obstinada reiteració de l’esquerra revolucionària catalana de proposar objectius inapropiats. Aquesta esquerra, que sembla tornar a proposar la revolució social pendent,  hauria d’adonar-se que l’èxit del 27S estarà en el recompte que al final tothom farà dels vots que hagin obtingut els grups que proposaven la independència de Catalunya. Altres consideracions són avui música celestial. El 27S no es cap esglaó de la transmutació social desitjada, sinó l’inici de la restitució de la sobirania dels catalans i de les llibertats polítiques de Catalunya. Perdre’s en altres disquisicions, com semblen que proposen aquestes esquerres alternatives de pas canviat, és de nou un greu error.

diumenge, 14 de juny del 2015

Estat Islàmic XV. El gihhadisme i l’esquerra radical europea

Les societats occidentals estan preocupades per la atracció que exerceix l’Estat Islàmic en una part dels joves. A França, a partir dels atemptats de l’11 de gener han arribat a la conclusió que a Occident s’està produint un fenomen nou, molt diferent del que en un primer moment els fets semblaven induir a pensar: les persones que s’incorporen als combats de la gihad a l’Orient Mig el que expressen no és una radicalització d’una part de l’Islam d’Europa, sinó una islamització radical de la revolta. Els experts arriben aquesta conclusió després d’analitzar els comportaments i les idees d’alguns dels terroristes que han actuat a Europa recentment o d’aquelles que s’han incorporat a les files de l’Estat Islàmic. Molts dels militants europeus d’Estat Islàmic son conversos o musulmans de baix perfil religiós inicial però convertits en fervorosos practicants en els darrers moments.

A partir de conèixer les personalitats d’aquests militants d’Estat Islàmic s’ha arribat a la conclusió de que les seves motivacions no són teològiques derivades del salafisme wahhabita sinó fortament polítiques. A Europa, hi ha una part de joves políticament radicalitzats, però força desorientats per la pèrdua de referències revolucionàries. La inviabilitat d’alternatives polítiques revolucionàries a Europa partidàries de prendre el poder i generar el canvi social, ha situat a molts joves radicals a la recerca d’un substitut políticament atractiu. Aquests joves, ara seduïts per l’Estat Islàmic, a més de viure la desfeta de les seves esperances polítiques han experimentat la crisis del sistema polític occidental. La feblesa de la democràcia, la debilitat de la política per frenar els efectes negatius de la globalització, l’impacte greu de la crisis econòmica en amplis sectors populars d’origen immigrant, junt amb la creixent corrupció de la política han alimentat de nou l’esperit d’una revolta generacional contra un sistema que es veu com a pervers. Aquesta situació ha radicalitzat políticament a una part de la joventut que es compren a si mateixa sense futur ni possibilitats de reconduir la seva vida. Entre viure i morir aquí en els marges de la societat, empobrits i sense cap esperança, o anar a intentar una revolta global per canviar èpicament el món, guanya això últim.

És en aquest escenari on el salafisme apareix com una proposta atractiva per una part d’aquesta joventut revoltada. El salafisme wahhabita és atractiu per la seva proposta de visió totalitzadora del món i per la seva capacitat de dominar l’interior de la persona, controlar els seus desitjos i plaers, i perquè ofereix un relat sota el qual poden acollir-se tots els actes i moments de la vida com actes de resistència al capitalisme i la corrupció d'Occident. Això ho sap l’Estat Islàmic i per això proposa als joves europeus un programa de que apareix com a substitut del que era per generacions anteriors el mite del comunisme revolucionari o les lluites revolucionàries d’alliberament del Tercer Mon. L’atracció de l’Estat Islàmic està en la seva capacitat d’organitzar la revolta combinat una acció concreta i l’aportació d’una ideologia que combina coerció, disciplina i ètica particular.

Els analistes viuen paral·lelismes entre els comportaments polítics adoptats per l’esquerra extremista terrorista dels anys 70 del segle passat i el terrorisme individualista que adopten algunes persones a Occident. El punt en comú és la manca de futur, l’absència d’esperança que experimenten alguns joves en el món global i que ha tingut expressions polítiques en forma de moviments col·lectius en els darrers anys: l'anomenada Primavera Àrab, la mobilització al Brasil contra la Copa del Món de futbol, la mobilització de Turquia contra el projecte urbanístic de la plaça Taksim. Només hi ha dues sortides a aquestes inquietuds polítiques radicalitzades: la conducció política de les inquietuds a través d’organitzacions radicals que es situen, mal els pessi,  dins del sistema o la deriva a la desesperació i la violència minoritària que troba en les propostes de l’Estat Islàmic un referent atractiu. Actualment, una part de la joventut radical dels països occidentals es troben en aquesta cruïlla.


dissabte, 13 de juny del 2015

Aturar la guerra del Iemen

La guerra al Iemen no s’atura. Els atacs aeris de la coalició militar àrab sunnita encapçalada per l'Aràbia Saudita continuen. Ara ha estat el bombardeig, dins de l’operació anomenada Operció Tempesta Decisiva, del casc vell de Sanà, la capital del Iemen, amb la destrucció de quatre edificis històrics declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Es tracta del primer atac aeri contra el centre històric de la capital des que la coalició va iniciar la seva campanya aèria al Iemen. La destrucció sistemàtica i planificada del Iemen segueix. Novament, el conflicte militar amaga un conflicte religiós de més profunditat que expressa el vell enfrontament entre els sunnites wahhabites i el xiisme.

Al Iemen, petit país àrab pobre per empobrit, s'enfronten combatents xiïtes huties amb seguidors del president sunnita Abed Rabbo Mansur Hadi refugiat actualment a l'Aràbia Saudita. Aquest territori torna a ser un lloc més en els enfrontaments entre sunnites i xiïtes. Els huties s’identifiquen amb la corrent del xiisme moderat anomenat zaidisme. Els combats han produït, fins ara, segons les xifres de Nacions Unides, uns 2.300 persones morts. Una de les conseqüències dels enfrontaments militars és el bloqueig imposat pels sunnites que provoca un important escassetat de productes de primera necessitat. La població no té aigua potable, ni electricitat ni benzina. Tot és extremadament precari. Les converses de pau al Iemen a iniciar a Ginebra pretenen aturar la guerra i permetre la ràpida entrada de mercaderies. L'autorització de l'ingrés de mercaderies és una qüestió de vida o mort.

La destrucció del patrimoni de la humanitat és una constant dels conflictes de l’Orient Mig. En uns casos, com a conseqüència de la radical interpretació de la lleis islàmica, com és el cas de l’Estat Islàmic, i ara els bombardeigs d’Aràbia Saudita al Iemen. El 21 de maig l’aviació saudita va malmetre la fortalesa històrica d’Al Qahira, a Taizz. Es tracta d’un edifici situat estratègicament al cim d’una muntanya i que fou un centre important en els segles XIII i XIV sota la dinastia Rasulid. Un altre atac destructiu fou la presa de Marib, construcció esmentada en el mateix Al Corà i relacionada amb la reina de Saba. La històrica ciutat de Sada, situada propera a la frontera amb l’Aràbia Saudita ha quedat força destruïda. Entre els edificis arrasats hi ha l’antiga mesquita de l’imam Al Hadi, la tomba d’aquest prestigiós religiós i polític, estava adjunta a aquesta mesquita edificada fa més de 1.000 anys. Al Hadi (859-911) fou el primer  imam seguidor de la corrent del xiisme moderat anomenat zaidisme. Aquests creients representen entre el 30 i el 40% dels musulmans del Iemen.  


UNESCO ha condemnat la destrucció d'edificis històrics de la Ciutat Vella de Sanà, al Iemen, un complex amb construccions del segle XI que tenia catalogat com a patrimoni de la humanitat. Aquest patrimoni “encarna l'ànima del poble iemenita, és un símbol de la seva història i el seu coneixement mil·lenaris i pertany a tota la humanitat", ha declarat la directora general de la UNESCO, Irina Bokova Bokova. El que passa el Iemen, o les folies de l’Estat Islàmic, són una expressió més del mensypreu que l’islam sunnita wahhabita té pels santuaris islàmics, actitud que és coherent amb l’obstinació que tingueren els wahhabites de destruir nombrosos edificis històrics de La Meca durant els últims anys. De nou, el conflicte religiós estripa territoris i trunca la vida de persones.

divendres, 12 de juny del 2015

Institució pública de diàleg amb l’Islam a França

El proper dilluns el govern francès ha convocat la primera reunió d'una àmplia "instància pel al diàleg amb l'Islam a França", amb l'esperança de reconstruir la relació de l'Estat amb els diferents representants de la comunitat musulmana. Han estat convocats a la seu del Ministeri de l'Interior entre 120 i 150 delegats de les federacions de musulmans, dirigents de mesquites, imams, teòlegs, erudits islàmics i membres de la societat civil, a més dels servidors públics. El ventall dels convidats és molt ampli: des dels místics sufís, passant pels literalistes predicadors Tabligh predicadors, fins la Germandat Musulmana. Els participants en aquest encontre representen una àmplia gamma de sensibilitats musulmanes presents a la societat francesa. Només se’ls demana compartir, a més de la fe musulmana, "l'adhesió al principi de laïcitat" i "el respecte a les lleis i els valors de la República”. És una iniciativa valenta impulsada pel govern per tenir un diàleg més estret amb l'Islam, en una societat sacsejada per la radicalització gihadista i l'augment d’actes d’islamofòbia. La voluntat del govern és "reunir un fòrum d'intercanvis regulars" - una o dues vegades a l'any - entre l'Estat i els musulmans perquè són la segona comunitat religiosa a França, amb prop de 5 milions de membres.


L’encontre serà inaugurat pel primer ministres Manel Valls i per Dalil Boubaker, president, fins al 30 de juny, del Consell Francès del Culte Musulmà. Una manera de mostrar que aquest consell, molt criticat pels seus fracassos, les seves baralles internes i la manca de representativitat, es pretén que sigui en el nou context el "cor de la instància de diàleg". Durant la trobada es crearan diferents grups de treball sobre un temes monogràfics entorn a temes candents en relació als musulmans a França. És probable que al llarg d’aquesta reunió el ministre que té les competències sobre el culte podria anunciar, entre altres coses, l'obligació d'una educació universitària pública i cívica dels imams de presons o un millor control dels imams enviats a França per països estrangers. També es parlarà de la seguretat dels llocs de culte i de la imatge, a vegades degradada, de l'islam en els mitjans de comunicació i en l'opinió pública. Uns altres temes de l’agenda d’aquest encontre són: la construcció i la gestió dels llocs de culte musulmans, que actualment sumen 2.500 funcionan, a més de prop de 300 mesquites en projecte; les pràctiques rituals com són la certificació halal, els abusos financers associats al pelegrinatge a la Meca (Hajj) o la falta places per musulmans en els cementiris. Caldrà estar-hi molt atent.

dijous, 11 de juny del 2015

Mala educació

Aquesta tarda he quedat profundament perplex en els ferrocarrils de la Generalitat. A la parada de Gràcia, han pujat dues noies d’uns vint poc anys, ben arreglades i amb gust per la vestimenta, amb dos nens petits a braços i amb sengles cotxes a l’altra ma. El metro estava totalment ple per això tots els seients estaven ocupats per persones de totes les edats. Amb la mirada he comprovat com vàries persones, perfectament assegudes, observaven les dues noies mentre aguantaven l’equilibri amb els seus nens. Altres passatgers ni s’han assabentat de la situació perquè estaven entretinguts amb els seus telèfons mòbils o llegint un llibre. Ningú, però  ningú, ha fet el gest d’aixecar-se per cedir-los-hi el seient. Aquelles noies semblaven que eren transparents.


Passat un breu instant, que m’ha semblat etern, i a la vista de que els passatgers passaven de cedir el seu seient he demanat, amb to alt i enèrgic, si hi ha havia alguna persona que amablement cedís el seu lloc a les dues mares. Les noies, s’han sorprès de la meva crida; l’altre sorprès he estat jo mateix al comprovar que ningú feia havia el gest propi de la bona educació cívica. Per segon cop ho he demanat, ara amb un to més contundent, la mateixa crida. Novament un petit silenci fins que dues senyores grans s’han aixecat per deixar seure les dues mares. Alguns passatgers, que estaven el cas del que passava, m’han mirat i ha mirat a les noies però no han fet cap gest i han passat totalment de la situació; altres han seguir absorts en les seves coses sense adonar-se res del que estava succeint. Finalment, les dues noies s’han assegut i han agraït tímidament el meu gest. He baixat a la següent parada, Muntaner, pensant que havia de comentar el grau de mala educació i el poc civisme que ens envolta.

dimecres, 10 de juny del 2015

Limitacions d’alguns polítics sobre les religions

He vist la notícia que el proper dissabte, en la presa de possessió de l’alcaldessa de Barcelona, es vol ampliar la representació institucional de les tradicions religioses en aquest acte. A més del cardenal arquebisbe de Barcelona, es vol convidar a un rabí i un imam. El gest és positiu, perquè significa un reconeixement públic de la diversitat religiosa de la ciutat. No obstant, més enllà de la bona voluntat dels organitzadors de la cerimònia, la notícia evidencia l’oblit d’altres tradicions religioses força presents a la ciutat: protestants, ortodoxes, sikhs, budistes, entre altres. També ells formen part de la diversitat religiosa de la ciutat. La bona decisió queda matisada per aquesta omissió, segons les fonts de la notícia.

El perfil de les persones convidades manifesta un cert desconeixement del que són les religions. És normal que alhora de convidar un representant institucional de l’Església catòlica la decisió sigui convidar-ne la seva màxima autoritat catòlica de la ciutat: el cardenal arquebisbe, però en el cas de les altres confessions no té sentit convidar els ministres de cultes com a representants de les confessions. En el cas d’algunes de les confessions minoritàries convidades cadascuna atorga la seva representació a altres persones. Tant els jueus com els musulmans la representació religiosa l’ostenten els presidents de les comunitats religioses, i si estan associades els presidents d’aquests federacions, però mai els seus ministres de cultes siguin rabins o imams.


Un altre cas de cultura religiosa contradictòria és la manifestada per la dirigent dels populars catalans en una recent entrevista a Catalunya Religió. Per una banda, es mostra crítica amb la decisió de celebrar un funeral catòlic per les víctimes de la tragèdia dels Alps, mentre per altra s’oposa frontalment al independentisme polític a partir de bandejar el principis catòlics. La seva línia argumental de base és que els catòlics ens hem d’estimar els uns als altres i això és contradictori amb les propostes del nacionalisme excloent que, dut a l’extrem, significa “una església catalana diferenciada” a la qual també s’hi oposa. El seu amor inclusiu no esmenta, en cap moment, el dret a decidir com a dret reconegut a les persones i als pobles tal com s’expressa en la Doctrina Social de l’Església. 

Els  arguments de l’estimació inclusiva de la dirigent popular no s’estenen a altres aspectes de la pràctica política i social, com per exemple, l’acolliment a altres religions. En aquest sentit es taxativa al manifestar que el seu model sobre les religions no és basa en “la multiculturalitat de religions” perquè  “la majoria de persones estan arrelades a la religió catòlica. Sobre l’Islam: “hi ha suficients mesquites a Catalunya” i per això “no s’ha de fer una mesquita a Barcelona, i molt menys a la Monumental”. Segons aquesta dirigent popular, no es poden barrejar política i religió, de tal manera que “l’Església catòlica no ha d’entrar en qüestions polítiques, ni ha de fer interferències polítiques” curiosa apreciació de la realitat política d’un país en el qual, quan a l’Església catòlica no li agradaven o convenien algunes decisions del govern Zapatero ràpidament sortia al carrer en unes manifestacions on es barrejaven bisbes i dirigents populars. 

dimarts, 9 de juny del 2015

Embolic sobre el salafisme

La societat genera molt de soroll entorn a l’Islam. Una part d’aquest prové del desconeixement general de la majoria ciutadans sobre aquesta religió i la preocupació que provoquen comportaments anòmals i aberrants com són el terrorisme d’Al Qaeda o de l’Estat Islàmic. Però, hi ha una part d’aquest soroll que està generat per comentaris o actituds poc curoses de persones que se’ls suposa ben informats perquè tenen capacitat d’influir a l’opinió pública. Alguns polítics empren conceptes relacionats amb l’Islam pel boc gros i amb una clara intencionalitat de treure’n rèdit polític.

La següent notícia és un exemple de la frivolitat d’alguns partits polítics alhora d’abordar aquestes qüestions. El Parlament de Catalunya desestimà en el seu darrer ple, en un ambient de polèmica, una moció presentada pel PPC sobre immigració. Els populars només reberen el suport de Ciutadans i no en tots els punts de la seva moció i el vot en contra de tota la resta de la cambra:  CiU, ERC, PSC, ICV-EUIA, la CUP i la diputada no adscrita Marina Geli. Un dels punts de la moció deia textualment “promoure davant els ajuntaments el tancament dels centres de culte il·legals relacionats amb el salafisme”. Aquest punt, en concret, va ser votat en contra per una majoria de 107 diputats: CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, Ciutadans, CUP i Marina Geli i només va rebre el vot a favor dels 17 vots del PPC.

La primera observació és perquè el PPC barreja religió amb immigració. Em dóna la impressió que els paràmetres interpretatius de la realitat social dels populars segueixen enrocats en una percepció allunyada del que té sentit socialment. La religió de les persones és una dimensió associada a la condició de ciutadans lliures i no a la seva procedència. Dit això, el PPC vol impressionar novament a l’opinió pública catalana ventant el perill el suposat perill que el salafisme comporta per la cohesió social i la democràcia del nostre país. El mantra del ministre de l’Interior d’Espanya va en aquesta línia. A Catalunya, segons el Ministeri de l’Interior, hi ha una cinquantena de mesquites que segueixen aquesta tendència rigorista de l’Islam. Dit així, i de forma reiterada, es genera temor i recança.


Com he descrit en anteriors comentaris, el salafisme no és un bloc homogeni. Entre el salafisme gihadista d’Estat Islàmic i les corrents salafistes espiritualistes hi ha un abisme. Tots reclamen el retorn als orígens de l’Islam, però entre ells es diferencien per l’estratègia a seguir i els mètodes emprats. Aquest abisme és molt evident entre els musulmans a Europa. Per això resulta alarmant voler fixar en l’imaginari col·lectiu el risc sense matís en relació al salafisme. Per altra part, ¿quins són els criteris fets servir pel Ministerio del Interior per precisar si un oratori és salafista?. Els dirigents de les comunitats musulmanes estan queixosos d’aquestes classificacions perquè alguns casos no és fàcil identificar la inspiració salafista d’una comunitat musulmana i, ni per casualitat, les comunitats que se’n diuen en cap moment s’alineen amb els postulats gihadistes, tot i que puguin mostrar actituds intransigents davant d’algunes costums socials. Les forces de seguretat, com els experts en terrorisme islamista, saben prou bé que avui el proselitisme a favor de la gihad no es dóna en els oratoris sinó en les xarxes socials.

dilluns, 8 de juny del 2015

Les receptes del FMI: més desigualtats


El FMI ha fet públiques les seves recomanacions per enfortir el creixement econòmic del nostre país. Segons aquest organisme les mesures a emprendre són molt dures: abaratir l'acomiadament, apujar l'IVA i el copagament sanitari i d'educació estan entre les seves receptes. També considera que el cost d'acomiadament dels treballadors indefinits segueix sent molt alt en relació amb el dels treballadors temporals, proposen reduir aquesta bretxa. Aquest organisme també considera que els acomiadaments més barats i més fàcils ajudarien a augmentar la contractació indefinida. La línia principal de les reformes proposades pel FMI és clara: pujar impostos i reduir la despesa social.


Les propostes del FMI són un exponent clar de la tendència que domina l’economia i la política en aquests temps de globalització: la política queda supeditada als dictats de l’economia. Existeix una contrareforma neoliberal que subordina les elits polítiques als interessos econòmics i desvirtua el caràcter democràtic de les institucions de govern. Dóna la impressió que l’objectiu que mou l’economia dels països és maximitzar els beneficis, fins i tot en època de crisi. La crisi econòmic d’aquesta llarga dècada ha afectat la funció social de la política de tal manera que ha quedat supeditada totalment als interessos econòmics quan aquests han vist perillar els seus beneficis. El poder econòmic de la societat està emprant la política per transferir recursos públics al sector privat amb l’objectiu de veure perillar la seva posició dominant. Al final de tot plegat, les desigualtats augmenten, els rics són molt més rics i les classes mitges s’han anat empobrint. 

diumenge, 7 de juny del 2015

Les desigualtats generen violència

Göran Therbon és un sociòleg suec prou conegut com a representant de la generació de marxistes analítics sota el mestratge de Jon Elster. En la seva recent obra La desigualdad mata ofereix unes claus força interpretatives de la situació actual. Des de 1945 fins a 1975 les desigualtats internacionals havien anat creixent degut al desenvolupament econòmic d’Occident, mentre que dins de cada país les polítiques keynesianes de la despesa social les apaivagaven.

Però a partir de 1980, les noves polítiques neoliberals ha provocat l’efecte invers. Les desigualtats internacionals s’estan reduint, especialment gràcies al creixement econòmic de potències com Xina i Índia, mentre que les internes de cada país s’aguditzaven per efecte de la devaluació dels salaris i les retallades de la despesa social.

Therbon augura un futur incert perquè aquesta situació, que ara per ara, sembla que anirà a més, en lloc de cohesionar les societats les desfà. Aquesta situació és, segons aquest autor, signe d’una violència estructural.


dissabte, 6 de juny del 2015

Estat Islàmic XIV. El salafisme contemporani

El salafisme contemporani és l’evolució de tot el pensament religiós i polític anterior com a resultat del desengany que alguns salafistes tenen del sistema política de la democràcia representativa. En bona mesura el salafisme moderna havia confiat en la utilitat del parlamentarisme per superar l’etapa colonial, però quan perceben que l’etapa de la descolonització és també perjudicial pels països islàmics canvien de perspectiva política. La renaixença cultural, política i religiosa patrocinada pel salafisme modern sota la denominada Nahda queda estroncada per l’actuació de les potencies occidentals que continuaren subjugant els països musulmans. Aquesta actitud provocà un gir en els punts de vista del salafisme que conduí a l’aparició del salafisme contemporani. El salafisme es tornà políticament xenòfob, profundament desenganyat del sistema parlamentari occidental, i religiosament molt més integrista. El moment present deixà de ser una font d’inspiració per la renovació de l’islam; la realitat política convidava a mirar com estaven organitzada les primitives societats islàmiques. L’Occident ja no era una font d’inspiració, sinó l’enemic a batre perquè era la causa de la decadència de l’islam.

Salafisme espiritualista. Un grup d’imams de l’Aràbia saudita, entre ells Abu Abd ar Rahman Muhàmmad Nasir ad Din al Albani (1914-1999), accentuen el caràcter religiós del salafisme més que el polític. Afirmaren que l'acció política més eficaç passava més a través de la predicació de la fe regenerada, la re-islamització de les societats musulmanes, en lloc de l'acció política directa. Per al Albani, enlloc de l’acció política, era necessari adoptar una estratègia de "as tasfiyatu wa tarbiyah" (purificació i educació). Això volia dir, primer, regenerar la fe eliminant les innovacions teològiques contemporànies i retornar a la fe autèntica, la dels orígens, tal com la definien el salafistes. En segon lloc, educar els musulmans en aquesta fe regenerada, de manera que s’havia de renunciar a totes les seves pràctiques religioses anteriors considerades corruptes. Al Albani afirmava que si es feia tot això sorgiria el canvi polític.

Els salafistes d’aquesta corrent espiritualista proposen re-islamitzar les societats musulmanes a través d’una predicació no violenta i no directament política. El salafisme espiritualista critiquen qualsevol forma de gihadisme, perquè el consideren contrari a l’islam i acusen als Germans Musulmans, important germandat salafista, de no seguir la pràctica autèntica de l'islam perquè han oblidat el principi islàmic fonamental del tawhid (monoteisme) al considerar que les ànimes dels musulmans es salven a través del poder polític. El salafisme espiritualista és majoritària en molts països europeus.

Salafisme polític. En la dècada dels anys 50 del segle passat l’egipci Sayyid Qutb escrit també com Sayed Kutb (1906-1966). Després de viure un temps a Estats Units per estudiar el seu sistema educatiu tornà Egipte amb la convicció que la societat occidental estava malalta d'individualisme, i que els països musulmans correrien el mateix risc si continuaven sota la influència d’Occident. D’acord amb aquesta idea desenvolupà una visió política fonamentada en la idea de la necessitat de netejar de la societat musulmana qualsevol influència occidental. Creia que l’islam no es pot limitar a la predicació religiosa, sinó que també calia fer acció política. Elaborà una visió teològica nova entorn al concepte de tawhid hakimiyya (unicitat de Déu en l'autoritat política): “nomes Déu era l’origen del poder i no el poble”. Un estat islàmic veritable serà aquell que reconeix l'autoritat de Déu també en els assumptes legals. Mentre que, un estat construït sobre les lleis humanes o que aboleix les lleis alcoràniques i les substitueix per lleis positives és un estat tirànic que cal destruir. Per això, les societats musulmanes, enlloc de confiar en els sistemes polítics occidentals, han de recuperar la idea política i social del califat perquè ella expressava la necessària unitat entre política i la religió islàmica. La font d’autoritat política està en els propis ensenyaments de Muhàmmad i en les seves dites es troben prou referències de com cal organitzar l’estat dels musulmans. Sayyid Qutb afirmà que els règims musulmans contemporanis eren riddah, apòstates, en aplicar les lleis seculars i laiques en lloc de la xaria, instituïda per Al·là. Sayyid Qutb fou el primer líder del grup Germans Musulmans.

Salafisme gihadista. Aquest salafisme és una evolució extrema de l’anterior. S’oposen a restringir l’acció religiosa a la predicació espiritualista i fan del gihad petit el centre de la seva activitat. A l’islam hi ha dues gihads: el gran gihad, que és la lluita interior en favor de la veritat i del bé, i el petit gihad, que és la lluita armada contra els enemics. Aquest salafisme considera que ara és el moment d’optar per aquesta darrera gihad. El seu objectiu últim és retornar a l’islam primitiu, per fer-ho possible cal aconseguir uns països musulmans alliberats, tant de qualsevol ocupació estrangera com dels governs considerats impius perquè impedeixen construir un estat genuïnament islàmic.


El salafisme gihadista va néixer, en la dècada dels anys 80 del segle passat, a l'Afganistan durant la guerra contra l'ocupació soviètica per l’evolució intel·lectual d’un grup de salafistes saudites, membres dels Germans Musulmans, que havien anat a combatre els invasors soviètics. Poc a poc anaren evolucionant i radicalitzant el seu discurs incorporant, al discurs més polític propi dels Germans Musulmans, la visió més literalista de l’islam accentuant-ne els aspectes morals i pietosos. El resultat d’aquesta transformació dels salafisme fou l’enfortiment del moviment Takfir wal Hijra que havia creat, anys abans, l’egipci Moustafa Choukri (1942–1978) com una escissió dels Germans Musulmans. Els partidaris d’aquest salafisme gihadista critiquen el salafisme tradicional, fins i tot al dels Germans Musulmans, perquè han acceptar, en diferent grau, participar en el joc polític dels estats musulmans enlloc de combatre’ls per impius. El salafisme gihadista ha impulsat diversos grups terroristes per enderrocar diversos estats musulmans a fi d’establir una república islàmic per la força i combatre als països occidentals considerats avaladors d’aquests estats.