Glosses per la vida quotidiana

Aquests dies podem apreciar com poc a poc es triga més en fer-se fosc. La llum guanya la nit. Per Nadal esperem una llum que doni sentit i sadolli les esperances sostingudes des de temps. Necessitem aquesta esperança per seguir caminant en un món més desesperançat. Hem de saber ser testimonis de petites esperances en la nostra vida quotidiana.

“Per l'amor entranyable del nostre Déu,
ens visitarà un sol que ve del cel,
per il·luminar els qui viuen a la fosca,
a les ombres de la mort,
i guiar els nostres passos
per camins de pau”.
(Lc 1,78-79)

Nadal. Dia joiós perquè celebrem que Déu s’ha encarnat per il·luminar el poble que caminava a les fosques. Ha vingut la llum esperada. No estem abandonats, ni el nostre cor estarà desolat. La nostra esperançada ha estat recompensada amb el naixement d’un nen que capgirarà el nostre enteniment. Ell és font d’amor i el camí ha seguir. “No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora” (Lc 2,10-12)

Glosses per la vida quotidiana

Nadal és la gran festa. Per moltes persones és la festa del retrobament familiar, tot i que aquest any plena de restriccions. Pels cristians, a més, és la festa on afirmem que tot allò que esperem s’acomplirà. Ho fem a partir de la fe en l’acompliment de les promeses rebudes. Creure comporta esperar i mantenir-nos fidels a aquesta esperança tot i les dificultats del present. “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!” (Lc 1,45) 

Nadal és una invitació a la conversió. Estem anant cap a una de les festes importants del calendari litúrgic; però també Nadal va cap a nosaltres per convidar-nos a apropar-nos a les persones que necessiten rebre el nostre amor. Celebrarem la vinguda de Jesús, però cadascú hem de fer possible la vinguda de Jesús. Cada dia està ple d’oportunitats per manifestar el nostre amor a les persones del nostre entorn.

“Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
i exalta els humils;
derroca els poderosos del soli
omple de béns els pobres,
i els rics se'n tornen sense res”
(Lc 1,51-53) 

Esperar Nadal és vetllar. Els pastors reberen l’anunci del naixement quan estaven vetllant al costat del foc. Cal estar atents per rebre la llum que il·lumina als que estan a la fosca. Però hem d’estar desperts per acollir-la. Hem de vetllar per evitar fer de la nostra fe una religió per consolar els neguits o per abandonar l’esperit als capricis dels vents del món. Anem a l’encontre de Nadal amb el cor obert per acollir a Jesús. “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20).

Glosses per la vida quotidiana

Tinc esperança i no vull tenir un desengany. Espero confiat, no vull defraudar-me. És una esperança tossuda perquè supera tot desencís i obstinadament segueix esperant. He de vetllar per no desesperar i continuar mantenint viva la fe amb les promeses rebudes. Per més que els temps que hem toca viure siguin obscurs, sé que vindrà una llum que il·luminarà als que estem en la foscor del desconcert i la seva claredat ens permetrà entendre el sentit de l’esperança.

Que les muntanyes duguin pau al poble,
que li duguin benestar els turons.
i salvats els fills dels pobres.
Que els humils es vegin emparats,
Que desfaci els opressors!
Que sigui com la pluja que amara l'herbei,
Que duri com el sol i la lluna,
segles i més segles.
com els ruixats que assaonen la terra.
i mesos i anys abundi la pau.
Que el benestar floreixi als seus dies,
(Salm 72/71, 3-7)

La promesa que ens dóna esperança és que vindrà un governant que farà justícia i procurarà el bé. Tal com estan els temps, això és suficient. Aquesta és l’esperança que renovem cada any per Nadal. Temps que evoca un futur diferent i millor per aquells que necessiten recuperar la dignitat i alliberar-se del patiment. Nadal ens convida a treballar activament perquè sigui possible la justícia i el bé anunciats. “Vénen dies que faré néixer un rebrot legítim al llinatge de David. Regnarà com a rei assenyat i defensarà en el país el dret i la justícia” (Jr 23,5)

Glosses per la vida quotidiana

Al llarg de la història de totes les societats trobem persones que es senten dipositàries de la veritat. S’atorguen la facultat d’establir els criteris morals i fixar les regles de comportament social. La seva displicència és gran quan s’adonen que hi ha persones que qüestionen la seva autoritat i, des de la llibertat d’esperit, actuen i es comporten fora de les normes establertes per les autoritats de torn. Prego per tenir la llibertat interior de seguir els camins del bé i les sendes de la justícia. “Un cop hagué entrat al recinte del temple, mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?” (Mt 21,23) 

Cadascun de nosaltres podem consolar als que tenen el cor afligit. Siguem acollidors i amables amb les persones que ens envolten. No cal abanderar grans projectes per ser solidaris amb aquells que necessiten ser confortats. Hem de convertir-nos en testimonis de l’amistat fraterna que cura i embena les ferides de la vida.

“El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva a les persones que es senten desfetes”
Salm 34(33) 19.

Caminem cap un nou Nadal. Més que mai necessitem sentir-nos confiats que és possible alliberar-nos de tot allò que oprimeix, esclavitza, margina, és font d’injustícia, entristeix el cor i panseix l’ànima. Els creients esperem sentir-nos salvats de tot això. Per això, esperem la festa de Nadal per renovar la nostra esperança en el camí de Jesús. No volem sentir-nos decebuts en la nostra espera. “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten , els pobres reben l'anunci de la bona nova. 23 I feliç aquell qui no em rebutjarà!” (Lc 7,22-23)

Adeste, fideles

Un dels cants tradicionals al final de la missa del Gall és l’himne Adeste, fideles. És una de les cançons nadalenques més coneguda internacionalment. S’atribueix la seva creació, lletra i música,  a John Francis Wade (1711-1786), un anglès exiliat, professor de llatí i d’anglès al Centre Catòlic de Douay, a França. Sembla que Wade va escriure les quatre primeres estrofes i d’altres en van afegir fins arribar a vuit estrofes. La tornada del cant és “veniu i adorem-lo, veniu i adorem-lo, veniu i adorem tots el Crist Salvador”. Un fet extraordinari ha passat a Betlem i els creients som convocats a anar-hi “veniu-hi, veniu-hi, anem a Betlem:  allà podreu veure nat el Rei dels àngels”. Cada any celebrem amb joia aquesta crida d’anar a l’encontre de Jesús.

La nostra anada a Betlem és possible perquè abans Déu ha sortit al nostre encontre. S’ha fet pròxim a nosaltres per la seva encarnació en el seu fill. La particularitat de l’encarnació és que Déu s’ha fet persona com nosaltres per compartir la nostra vida. Déu encarnat és fa intel·ligible a la nostra raó. En l’adoració del nen Jesús confessem el misteri únic de Nadal: Déu habita enmig de nosaltres. Déu és solidari amb les nostres alegries i les nostres dissorts. El nostre Déu no és un ídol fet per humans, sinó un ésser capaç de tenir misericòrdia i compadir-se de cadascú tal com som. El Senyor de vida s’ha encarnat perquè l’hem cridat. En la nostra història particular es resumeix la pròpia història de la humanitat que adolorida demana la misericòrdia de Déu davant de tanta dissort i desconcert. Cada un de nosaltres, en més d’una ocasió, podríem haver implorat des de la sensació d’abandonament: “vine a salvar-nos” (Sl 80/79 3). Déu ha escoltat aquest clam.

Espero Nadal; espero celebrar la trobada amb Déu que ve a compartir la meva vida i espero la meva anada al seu encontre en aquest temps d’espera. Temps d’esperança i vigília. Tinc motius per esperar la vinguda de Jesús. En més d’una ocasió he descobert les meves limitacions i la necessitat de ser salvat d’un egoisme que empresona la meva capacitat d’estimar a qui m’és proper o que impedeix fer-me proper als que necessiten ser estimats. En altres moments, el pecat estructural, màxima expressió de l’egoisme polític i social,  anul·la l’esperança en el Regne de Déu. Vull celebrar de nou Nadal. Vull afirmar comunitàriament el sentir-me estimat per un Déu que ve a salvar-me i fer-me partícip de l’esperança en la parusia anunciada com a temps de plena joia per a tothom. El Nadal de cadascú hauria de ser una resposta a la invitació d’anar a l’encontra de Jesús on trobarem a Déu que ha sortir al nostre encontre.

Glosses per la vida quotidisns

No estiguem anguniats, no desesperem. Vivim moments difícils. La pandèmia s’emporta a persones estimades, a amics i coneguts. Les notícies ens omplen de desassossec, per tot arreu veiem angoixa. Però no hem de tenir por. Per sobre la desesperança hi el consol de saber-nos estimats i acompanyats. No estem sols si l’amor ens agermana.

“Els pobres i els desvalguts
cerquen aigua i no en troben.
La set els resseca la llengua.
Però jo, el Senyor, els escolto;
jo, el Déu d'Israel, no els abandono:
faré néixer rius
i fonts al mig de les valls.
en els tossals més àrids,
en dolls d'aigua, la terra eixuta”.
Transformaré en estanys el desert,
(Is 17-18)

Sovint les persones no encertem les coses que diem. Ens perdem en paraules poc meditades que no arriben a expressar el que pensem o sentim. Això es pot corregir amb les oportunes tècniques de comunicació verbal. Però hi ha un altre tipus de comunicació que identifica perfectament com som: les nostres obres. Podem dominar l’art de l’oratòria, però el que és definitiu són les nostres obres que són diàfanes a la mirada dels altres. “Les obres acrediten l’autèntica saviesa” (Mt 11,19)

Gloses per la vida quotidiana

El desconsol ens pot adolorir el cor fins el punt de pensar que res és possible. Si això ens passa podem quedar-nos atrapats en la resignació paralitzant. El poeta ens convida a ser positius. A entendre que tot està per fer i que tot és possible. La vida és una invitació a esperar que més enllà de tot esperança plausible. Al final, la llum del sol sempre venç la foscor de la nit.

“Digueu als qui defalleixen:
«Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu,
la seva paga és aquí.
que ve per fer justícia;
els ulls dels cecs,
Ell mateix us ve a salvar.»
Llavors es desclouran
Llavors el coix saltarà com un cérvol
i les orelles dels sords s'obriran.
i la llengua del mut cridarà de goig,
La terra ardent és ara un estany,
perquè l'aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l'estepa.
el país de la set
ara hi creixen canyes i joncs”
és ple de fonts d'aigua.
En el clos on jeien els xacals,
(Is 35, 4-7).

La cultura cristiana majoritària ha perdut la costum de resar l’Àngelus. Pot ser alguna església al migdia fa ressonar les campanes. Res més. Aquesta pregària universal de l’Església catòlica ens situa en el fons del misteri que ens porta a Nadal. L’àngel del Senyor anuncià la gran notícia a Maria que seria mare, Angelus Domini nuntiavit Maria, anunci que ella acceptà amb gran esperança confiada: fiat mihi secundum Verbum tuum. Fem nostre el fiat de Maria i deixem-nos emportar per aquesta confiança que ens permet esperar contra tota esperança. “Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”(Lc 1,38) 

Les persones podem cansar-nos físicament després d’un esforç o d’un treball fatigós. Però hi ha un altre tipus de cansament, el cansament d’ànima provocat per un ritme de vida accelerat, on tot ha de ser instantani i urgent. També hi un cansament interior originat per conflictes personals, insatisfaccions per com ens comportem o reaccionem. La causa de Jesús és una invitació a alleugerir aquesta càrrega. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11,28-30)

No em toqueu l’Advent

Estem en temps d’Advent. Temps que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent. El temps d’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa de Nadal. Els cristians esperem i anunciem l’adveniment del Crist. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Durant la celebració de la missa del Gall direm amb alegria que ens ha nascut el salvador del món. Déu s’encarna, es fa persona, per alliberar la humanitat dels jous de l’opressió del mal, de la injustícia i del sofriment. L’Advent es una preparació oberta a alimentar l’esperança de la Bona Nova que ha de venir. Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra als homes de bona voluntat, amb aquestes paraules sintetitzem el misteri de la nit santa de Nadal.

De la mateixa manera que durant el temps d’Advent els nens obren cada dia una finestra del calendari d’Advent per treure’n un present o cada diumenge s’encén una llàntia per recordar-nos que s’acosta la gran festa, cadascú pot obrir cada dia el seu cor per il·luminar-lo per captar la llum del que s’acosta. La simbologia ajuda a viure aquesta preparació de l’Advent. Al voltant de la corona d’Advent que guarneix la casa els cristians podem escoltar, contemplar i rumiar la Paraula de Déu que la litúrgia d’aquests dies ens condueix per acollir el misteri de Nadal.

Els símbols o els gestos aporten una valor significant que ens ajuden a vincular-nos i sentir-nos membres d’una comunitat d’esperança. Cada símbol està associat a una comunitat perquè li dóna un sentit concret i específic. Per això m’ha sorprès veure, en una cadena d’alimentació, un calendari d’Advent desnaturalitzat, sense cap símbol religiós. Els promotors d’aquesta iniciativa, motivats purament per interessos econòmics, no s’adonen que darrera de determinats tradicions hi ha significants d’identitat estimats i volgudament preservats. Perquè sense ells perdem alguns dels referents que ens sostenen. L’ajuntament de Barcelona promou una iniciativa similar, ha creat de “un calendari d’advent virtual, en el qual trobareu llibres i pel·lícules infantils i per a tota la família recomanats per la Biblioteca. Les caselles s’activaran i es podran obrir el dia corresponent entre l’1 al 24 de desembre”.  Una proposta semblant l’han fet també l’Auditori de Barcelona a través de les xarxes socials; Betevé, la televisió de Barcelona; i alguns ajuntaments han repartit calendaris d’Advent sense connotacions religioses entre els nens del municipi.

No em sembla malament aquest tipus d’iniciatives si ajuden a preparar-nos per celebrar les festes de Nadal i que, al marge de la seva significació religiosa, són útils per humanitzar les relacions humanes, tot i les dificultats particulars que tindrem aquest any causades per la pandèmia. El que em molesta és l’ús manllevadís del concepte Advent i i treure’l del seu significat litúrgic. L’Advent, com a temps litúrgic, ajuda als creients a preparar-se per acollir al misteri de Nadal quan es revelarà “l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist” (Tt 2,11-13). Si les autoritats públiques o els responsables de màrqueting de les cadenes d’alimentació volen ajudar a preparar la societat per celebrar aquests dies de festa seria lloable l’ús creatiu de la imaginació per trobar unes expressions no vinculades al sentit litúrgic cristià. Necessitem que la societat participi dels valors de la festa de Nadal. La cultura popular ha fet seva aquesta festa d’origen cristià. Els catòlics podem oferir a la societat la vigència dels valors de la festa de Nadal com a contribució a la humanització de la societat. Però, de la mateixa manera que cal respectar els símbols populars incorporats a la celebració de Nadal també m’agradaria que no es banalitzessin els signes religiosos, encara que siguin simples i senzills, que ens ajuden als cristians a preparar-nos per viure aquesta festa.

Glosses per la vida quotidiana

En la vida, el que compten són els fets i no les paraules. La retòrica buida distreu, ennuvola la consciència, però la realitat segueix sent la mateixa. L’exigència és transformar la societat, alliberar els oprimits i donar consol als tribulats. El camí és practicar l’amor al proïsme i fer-se proper als que necessiten de la nostra estimació. “No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel” (Mt 7,21)

Segurament tenim més prejudicis del que ens pensem. Acostumem a veure a través d’uns esquemes mentals que ens condicionen i enterboleixen el nostre judici. Aquesta ceguesa endureix el nostre cor. Procurem obrir la nostra ment i desvetllar una nova visió de la realitat per entendre amb una mentalitat diferent els canvis que es donen en el nostre entorn i la societat. “Mentre Jesús se n'anava d'allà, dos cecs el seguien tot cridant: Fill de David, tingues pietat de nosaltres! Quan va arribar a casa, els cecs l'anaren a trobar. Jesús els preguntà: ¿Creieu que ho puc fer, això? Li responen: Sí que ho creiem, Senyor. Llavors els va tocar els ulls dient: Que es faci segons la vostra fe. I els ulls se'ls van obrir” (Mt 9,27-30)

Glosses per la vida quotidiana

En la vida hem d’estar disponibles per comprometre’ns en les grans causes. No hem de regatejar a estimar a les persones i lliurar-nos a favor de la justícia. Hem d’estar disponibles a renunciar al confort personal per situar-nos al costat d’aquelles persones que esperen recuperar la seva dignitat. La vida quotidiana està feta de petits moments on podem evidenciar el nostre compromís d’estar al servei dels altres sense matisos o condicionaments. “Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir”  (Mt 4,18-20)

Cada cop més hi ha més persones que viuen als límits de la societat per moltes raons. La majoria d’aquestes estan relacionades a la manca de justícia social. Són resultats del que s’anomena pecats estructurals. Cal lluitar contra l’exclusió social canviant la societat. Però, mentrestant aquestes persones, per recuperar la seva dignitat perduda, necessiten la nostra solidaritat. Cadascú de nosaltres hem de ser constructors d’esperança a través de les nostres accions. “Jesús se'n va anar d'allí i arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s'assegué. Llavors anà a trobar-lo molta gent que portava coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts. Els van deixar als seus peus, i ell els va curar” (Mt 15,29-30)

Vull tenir uns governants dignes. Persones al servei del bé comú. Aspiro que em governin els millors, els més preparats i capacitats. Persones amb criteri per ser justos i sensibles al clam dels oprimits, marginats i exclosos de la societat. Desitjo que aquests governants acabin amb les desigualtats i tornin les esperances manllevades per les crisis que ens envolten. “No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país,una sentència que farà morir el malvat. S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat”. (Is 11,3-5)