Glosses per la vida quotidiana

Els cristians evoquem la crucifixió com expressió màxima de l’amor de Jesús. La mort en creu era un acte ignominiós dels romans executat per castigar i espantar. En el cas de Jesús, la seva mort en creu culminava un procés injust. La mirada a la creu és per tenir presents les injustes creus que pateixen avui tantes persones justes. “També el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Jn 3,14-16). 

Tenir seny és una virtut desitjable. El seny es defineix com és la ponderació mental. Sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença i actuació. No hi ha com tenir cura de conrear l’esperit i el seu diàleg amb la raó a fi de tenir bon seny. “Beneit sigui el Senyor que em dona seny. Fins a les nits m’amonesta el meu cor. Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré” Salm 16 (15) 7-8

Glosses per la vida quotidiana

Les persones hem de tenir normes i regles per ordenar-nos la vida, però no hem de quedar mai presoner de les nostres pròpies normes. Només hi ha una sola norma que ho condiciona tot: fer el bé. El respecte ha de ser sempre l'amor al proïsme, tota la resta està condicionat a aquest precepte. "Els fariseus i els mestres de la llei esperaven a veure si Jesús curava en dissabte (...) Us pregunto: ¿quin és el nostre deure en dissabte, fer el bé o deixar-lo, salvar una vida o deixar-la perdre". (Lc 6,7.9) 

 Davant les decisions, les persones hem d'aturar-nos a discernir per tal de contrastar el que anem a fer amb els principis que ordenen la vida. Un camí per fer-ho és aquella pregària que ens situa davant el judici de Déu. Tota acció humana important ha d'estar precedida per moments de pregària sincera. "Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i passà tota la nit pregant Déu. Quan es va fer de dia, cridà els seus deixebles, n'elegí dotze i els donà el nom d'apòstols". (Lc 6,12-13) 

 Pels cristians, els pobres són una opció preferencial. Ells han de rebre tota la nostra atenció en la lluita per fer un món més just i habitable. Els exclosos i marginats socialment, juntament amb les persones que pateixen qualsevol mena de tipus de pobresa espiritual són els estimats de Déu. “Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres”. (Lc 6,20)

Glosses per la vida quotidiana

Segueixo commogut per les dures imatges de la interminable guerra d’Ucraïna. Els sentiments van des de la indignació fins a la misericòrdia. Hem fracassat com a civilització. Portem molt de temps instal·lats en una profunda deshumanització. Per això les paraules d'avui tenen sentit si les comprenem des del drama humà de la negació al dret a la vida deshumanitzada que pateixen moltes persones. "No ens cansem de pregar demanant a Déu, que amb tota la saviesa i la intel·ligència de l'Esperit, us faci conèixer plenament allò que vol de vosaltres: que porteu una vida digna del Senyor". (Col 1,9-10) 

Sovint comento que l’amor salva. És veritat. Les persones necessitem sentir-nos estimats. Al llarg del dia, cadascú pot ser testimoni de la força de l’amor. Quan som amables, cordials, receptius i acollidors dels altres estimem. Donem una oportunitat a l’amor per transformar la vida dels qui ens envolten. "Jo, sabent que m'estimeu, tinc plena confiança. El meu cor s'alegra, ja em veig salvat" (Salm 12(12),6)

Glosses per la vida quotidiana

La vida del món ens tempta constantment amb enganys de felicitats falses. Escoltem promeses de camins ràpids a la felicitat associades a les riqueses, al consum, a l’egoisme i a la indiferència davant el sofriment o l’esgotament dels recursos de la natura. Enfront d’aquest camí, la causa de Jesús proposa un treball pacient a favor de la veritat i la justícia, i la construcció d’una esperança comuna respectuosa amb els béns naturals. Estem per fer la voluntat de Déu. “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2) 

El seguiment de la causa de Jesús ens convida a l’anunci joiós de la seva Bona Nova. És un missatge clar i senzill: estimar i alliberar a les persones de qualsevol sofriment, injustícia i opressió com expressió de l’amor sense límits. “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (Lc 4, 18-19). 

L’experiència del transcendent demana sincerat de cor. No és una qüestió de càlcul, sinó d'obertura interior per deixar-se captar pel misteri de la transcendència. Moltes persones, ara i abans nostre, han recorregut aquest camí i han compartit la felicitat d’experimentar aquesta la trobada íntima amb Déu. “Feliços els nets de cor: són ells els que veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells”. (Mt 5,8-10)

Glosses per la vida quotidiana

De la mateixa manera que prenem aliments per nodrir-nos hem d’alimentar l’esperit. Cada dia hem de cercar moments per aportar vida al nostre esperit. Hi ha moltes pràctiques que poden ajudar-nos a mantenir-nos espiritualment vius en mig de les activitats quotidianes. Poden ser lectures, moments de contemplació, temps de silenci, estones per acollir o compartir. Tot pot ajudar-nos a alimentar-nos espiritualment. “El Senyor, benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis: donà un aliment als qui el veneren” (Salm 111 (110) 4-5) 

La contemplació pot ser la resposta a una crida. Poden sentir des de l’interior la necessitat de sentir com ens parlen les coses. Per copsar el seu sentit només ens cal estar atents i escoltar des del silenci. Llavors tot esdevé comprensible i el nostre cor s’omple del valor de l'incomprensible que viu en nosaltres. “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20)

Glosses per la vida quotidiana

Durant tot el dia d’avui, i així cada dia, hem de fer el propòsit d’estar atents per veure com podem estimar millor als altres. Probablement, podem sentir-nos atrapats per preocupacions i presoners d’estat d’ànims que tanquen el cor. Per sortir de nosaltres mateixos cal estar simplement atents el que ens podem sol·licitar les persones que ens envolten. En elles trobarem una oportunitat per estimar.. “No enduriu, avui, els vostre cors; escolteu la veu de Déu”.(Sl 95 (94),8) 

Hem de fer de manera diferent com fan i actuen algunes persones que tenen poder en diferents àmbits. El poder polític, social, econòmica, cultural, eclesial, és molt llaminer per moltes persones perquè se’n volen aprofitar en benefici propi. Qui tingui l’oportunitat de tenir poder no pot oblidar que el poder és un instrument per estar al servei dels altres. "Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i ui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau; com el fill de l'home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres". (Mt 20,26-27) 

En la nostra societat hi ha moltes realitats que ens aporten motius d’esperança. Són anuncis de bones noves sobre la transformació de la societat que esdevenen bones notícies del canvi social. Hem de tenir bona disposició de cor per acollir interiorment aquestes propostes de transformació. Hem de saber-les escoltar i madurar en el nostre esperit perquè puguin inspirar la nostra vida. “Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit” (Mt 13,3-4,8)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que necessitem trobar consol per suportar les moltes dificultats de la vida. ¿Què ens aporta consol quan els esdeveniments ens inquieten?, ¿on troba repòs el nostre esperit quan els fets ens intranquil·litzen? Hem de saber espigolar entre diferents propostes per quedar-nos amb allò que ens aporta pau interior i ens reconforta. En aquests moments ens agrada gaudir de l’acolliment de Déu que es manifesta a través de persones que ens obren el seu cor. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar, diu el Senyor” (Mt 11,28) 

L’amor transforma. L’amor és la força interior que esdevé el motor de la vida. Gràcies a l’amor les persones ens podem relacionar honestament i buscant el bé mutu. Creure és estimar. Sense l’amor la fe no té sentit. Déu és amor. “Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que vull és amor, i no ofrena de víctimes.” (Mt 12,7)

Glosses per la vida quotidiana

Obrir-se als altres és trobar-se a un mateix. L’amor sincer i desinteressat ajuda a descobrir el sentit de la vida. La ceguesa espiritual neix del tancament de l’ànima a la vida de les altres persones. El cor esdevé insensible com una pedra quan ens tanquem a la mirada aspectant dels qui cerquen pau i bé. “Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran” (Mt 10,39). 

La vida s’obre davant nostre com un llibre obert. Cada dia ens trobem interpel·lats per diversos esdeveniments que ens parlen directament al cor. Són moments que hem de saber discernir per interpretar el que volen dir-nos i el que hem de fer. Per entendre aquests moments cal saber escoltar per entendre com Déu ens parla a través d’ells. “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu” (Salm 94,8) 

El camí del coneixement de Déu no és l’enteniment de la racionalitat, sinó l’obertura del cor al descobriment del seu amor. La raó ens permet explicar aquesta experiència i fonamentar la nostra esperança, però la trobada personal amb Déu es dona a un altre nivell, en el silenci del cor. Per això, l’accés a Déu és universal sense restriccions que la seva recerca sincera. “Us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos”, (Mt 11,25)

Glosses per la vida quotidiana

En un món inundat d’imatges efímeres, cal recuperar la força de la paraula. El relat ha de presidir la manera de relacionar-nos amb els altres. La paraula nua té força, no cal adonar-la en excés fins a fer-li perdre el seu valor d’anunci ple de sentit. Per estimar, servir als altres no calen fer grans discursos o dominar una excel·lent retòrica. Només cal anunciar la proposta d'amor del Regne de Déu de forma senzilla, sense poder ni prepotència, i donar-ne testimoni amb coherència. Cal fonamentar les paraules amb el testimoniatge. No ens cal poca cosa més. “Aneu i prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop... No porteu diners, ni or, ni plata, ni cap moneda, no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni calçat, ni bastó” (Mt 10,7.9-10) 

Les persones som éssers socials. Ens relacionem els uns amb els altres i a partir d’aquestes relacions teixim la societat. Si ens estimem, aquestes relacions estaran presidides per l’amor i construiran una societat amable per la convivència. Cada persona té en les seves mans la possibilitat de fer cada dia un món millor i més acollidor de les altres persones. “Us envio com ovelles enmig de llops: sigueu cautelosos com les serps i senzills com els coloms” (Mt 10, 16)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança té un lloc molt important en la vida dels cristians. Aquesta confiança no és una paciència resignada, sinó la certesa que la causa del just guanyarà i l'amor allibera de tot sofriment. El camí de la confiança és el coneixement de Déu i saber fer la seva voluntat. "Tasteu, i veureu que n'és de bo, el Senyor; feliç l'home que s'hi refugia” (Salm 34(33), 9) 

L'experiència vital per un creient és un itinerari espiritual, de vida interior plena, però també porta a adoptar un comportament ple de virtuts.

"Guarda't la llengua del mal,
que no diguin res de fals els teus llavis.
Decantat del mal i fes el bé,
busca la pau, procura aconseguir-la". 
(Salm 34(33) 14-15 

Molts dels problemes de la nostra societat tenen el seu origen en el cor de les persones. Les actituds egoistes, la insolidaritat dels individus, la duresa de cor al patiment de moltes persones, l’absència d’amor en les relacions humanes són algunes de les raons que poden explicar les dificultats per humanitzar la societat. Cal una conversió de cor per canviar d’actituds i tenir un món més just i fratern. “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” (Mc,1,15)

Glosses per la vida quotidiana

Tenir fe, no nega l'existència dels dubtes. Però la fe permet abordar les incerteses tenint la certesa que tot discerniment està ben fonamentat en uns valors i principis sòlids. Som hereus dels temps de la sospita, gràcies a ella pensem i podem donar raó de l'esperança. Això és el que dona solidesa a la fe. "La part que la verge prudent ha escollit és la millor, i no li serà presa" (Lc 10,42) 

 Hi havia un emperador romà que distingia als cristians com aquelles persones que s’estimaven i estimaven. Bona definició que mereix ser recordada i practicada. L’amor tot ho pot i és gratificant. Ens allibera dels egoismes i asserena l’esperit. “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú té un amor més gran que el que dona la vida pels seus amics” (Jn 15,12-13).

Glosses per la vida quotidiana

Creure és una decisió personal fonamentada en un convenciment interior no demostrable. La raó ens ajuda a explicar i comunicar aquesta creença, però no la justifica. La fe brolla en el cor a partir de la trobada personal amb Déu com experiència de sentit de vida. Aquesta vivència genera confiança i adhesió. “Tomàs, ¿perquè m’ha vist has cregut? Feliç els qui creuran sense haver vist” (Jn 20,29) 

L’amor, expressat en forma d’estimació entre les persones, hauria de ser l’eix entorn el qual s’articulessin les relacions humanes. Aquestes acostumen a estar dominades per l’egoisme i els interessos particulars, als quals tot se supedita i sacrifica. Cal un canvi radical i situar en el centre d’aquestes relacions l’interès dels altres. “Tothom coneixerà que sou deixebles meus – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35)

 Hem de mantenir-nos ferms en les nostres creences i confiar en elles. Hem de tenir les nostres esperances fonamentades en principis sòlids capaços de sostenir-nos en el dia a dia, especialment quan la realitat sembla fer-nos trontollar o dubtar de les nostres creences. No estem sols i la llum ens ajudarà a seguir caminant.

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum,
i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits.
Quan els pobres invoquen el Senyor,
els escolta i els salva del perill
Salm 34 (33) 7-8

Glosses per la vida quotidiana

Recentment, hem celebrat la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, dos apòstols fonamentals del cristianisme. La seva vida i els seus escrits són bàsiques per renovar les arrels de la fe personal i la confiança en el que significa Jesús per a totes les persones que es confessen cristians. En tot moment hem de saber ser testimonis de Jesús i si ens mantenim fidels a la seva proposta de vida. La confiança és font d’esperança. Hem d’aprendre a confiar. La confiança s’educa i es practica. Cada dia tenim moltes oportunitats per demostrar-nos que podem confiar en els altres. No tanquem el nostre cor a la confiança.

"Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum;
i no haureu d'abaixar els ulls avergonyits.
Quan els pobres invoquen el Senyor,
els escolta i els salva del perill".
Salm 34,6-7

La vida ens mostra cada dia petits instants per ser feliços. El camí de la felicitat no es troba en grans esdeveniments o en la possessió de riqueses, sinó ens situacions concretes que reclamen la nostra atenció perquè són moments per estimar i ser estimats. Són instants on descobrim que és més important ser que tenir.

“Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort.”
(Salm 128,1-2)

Glosses per la vida quotidiana

Sovint actuem com els hipòcrites. Critiquem escrupolosament el que fan les altres persones i no ens adonem que nosaltres ens comportem igual o pitjor. Sovint ens dediquem a escampar xafardeigs, murmurem i traiem els defectes dels altres i som indulgents amb nosaltres mateixos. Tota l’energia que gastem en malmetre contra els altres la podríem emprar per millor els nostres comportaments. “Per què, doncs, veus l'estella dintre l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que tens dintre el teu ull? Com li pots dir: "Germà, deixa'm, que et trauré aquesta estella de l'ull" si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t'hi veuràs per poder treure l'estella de l'ull del teu germà” (Lc 6,41-42) 

Per ser bones persones i comportar-nos amablement amb els altres cal seguir una petita regla d’or: no fer als altres allò que no volen que ens fessin. La regla d’or de totes les religions és estimar al proïsme sense cap restricció. Estimar és donació als altres sense esperar-ne res Si fem això segur que no ens equivocarem a l'hora de trobar el comportament just i adequat en cada moment. “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin, aquest és el resum de la Llei i els Profetes” (Mt 7,12) 

Hem de jutjar les persones, més enllà de les seves aparences i el que diuen. Tothom ha de ser valorat en el que és, en el seu cor i allò que fa. Entre el dir i fer es mostra la coherència de les persones. L’acolliment misericordiós obre el nostre cor al cor dels altres més enllà de les imatges superficials. Evitem la temptació de jutjar les persones per les nostres impressions. “Guardeu-vos dels falsos profetes. Venen disfressats d’ovella, però de fet són llops afamats. Els coneixereu pels seus fruits” (Mt 7,15-16)

Glosses per la vida quotidiana

De tant en tant és bo aturar-nos i contemplar el que ens envolta. Així ens n'adonarem com la bellesa està a prop nostre en detalls senzills o en la manifestació d’obres humanes, grans o petites, o en la mateixa natura. Per fer-ho cal tenir una mirada contemplativa i pau interior per tal de gaudir del nostre entorn. “Les obres del Senyor són grans, qui les contempla les estima. La seva gesta és gloriosa i esplèndida, es manté per sempre la seva bondat” (Salm 111, 2-3) 

La societat del gran consum ha confós la felicitat amb tenir, posseir i acumular. Les tendències socials són consumistes. Moltes persones considerem que cal tenir coses, i com més millor. Fins i tot, els programadors del consum dissenyen els objectes perquè siguin ben aviat obsolets. Poques coses semblen perdurables. La seducció del consum és poderosa. Però la felicitat no es troba en el que podem tenir, sinó en el som. En els tresors del cor, en la pau i el benestar interior. “No ompliu les arques amb coses de valor aquí a la terra, perquè a la terra les coses s’arnen, es rovellen i els lladres entren a casa i les roben. Val més que reteniu tresors als cel; aquells no s’arnen ni es rovellen, allà els lladres no hi entren a robar-los. On tens el tresor, hi tindràs el cor" (Mt 6,19-21)

Glosses per la vida quotidiana

La no-violència és un convenciment arrelat a la base de la fe cristiana. L’amor tot ho pot, fins i tot aquelles situacions en les quals sembla que la violència és l'única resposta. La violència es manifesta de moltes maneres al llarg de la vida quotidiana. Hem de saber perdonar i no ser venjatius. Hem de procurar ser pacífics i pacificadors, amables i cordials en les relacions amb les altes persones. “No us hi torneu contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra” (Mt 5,39) 

Estimar és una manera d'estar en la vida. L'amor als altres és un compromís solidari amb ells, perquè això vol dir que ens importen com a germans. No som indiferents a la seva situació. Per estimar cal sortir d'un mateix i descobrir la realitat diversa dels altres. Però, estimar als enemics costa, es fa difícil. Vivim en una societat orientada a aplicar amb educació la llei del talió. Però el cristianisme proposa una relació d’amor amb els enemics. Estimar-los vol dir saber perdonar, però també vol dir combatre contra les circumstàncies que fa que hi hagi persones que siguin els nostres enemics. "Ja sabeu que van dir: estima els altres, però no els enemics" Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Si estimeu només els qui us estimen ¿quina recompensa mereixeu?". (Mt 5,44-46) 

Fer el bé, practicar la justícia, conrear la vida interior, pregar són comportaments de la vida cristiana. Cal procurar fer-los de forma continuada al llarg de la vida, incorporats com una actitud normal a la forma de viure. El que no cal és fer-ne ostentació per conrear la coneixença dels altres. Aquestes actituds han de brollar de la intimitat del cor com un camí de perfecció personal i de coherència amb la creença. “Tu, quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que veu tot el que és secret, t’ho recompensarà” Mt 6,3-4)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de saber perdonar i reconciliar-nos amb els altres. No hem d’exigir venjança o revenja pels mals que els altres ens hagin pogut infligir. El ressentiment no ens fa ser millors persones. La reconciliació ens allibera dels egoismes personals i ens apropa a l’encontre de la humanitat de l’altre. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà el recordes que un germà té una cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell, ja tornaràs després a presentar la teva ofrena”. (Mt 5,23-24) 

L’amor és font de vida, qui no estima està com mort. L’estimació proporciona l’experiència de la transcendència i alimenta la vida interior de les persones. L’amor ens agermana al fer-nos descobrir al altres com iguals. Estimant a les altres persones tenim l’experiència del coneixement de Déu. Les persones hem de donar comptes no del que creiem, sinó de l’amor que tenim. Cada dia tenim moltes oportunitats per estimar. No les podem desaprofitar. “Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’ell i el coneix. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor” (1Jn 4,7-8)

Glosses per la vida quotidiana

Viure és estimar. Estimant, vivim. El camí a la felicitat és l’amor. Gràcies a l’amor descobrim que la vida ens transcendeix. Serem feliços si procurem la felicitat dels altres. La vida és alegria si sortim de les aparents tranquil·les seguretats personals i ens situem a l’encontre de les altres persones, especialment aquelles que creuen que no hi ha motius d’esperança o que la injustícia els angoixa o els manlleva la felicitat. Estimar-los vol dir també lluitar a favor de retornar-los l’esperança, restituint-los la dignitat negada i fent-los els destinataris de la igualtat i la justícia social. “Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells”. (Mt 5,5-10). 

Estem cridats a ser sal i llum del món. Per més que hàgim sentit, no sempre actuem d’acord amb aquesta proposta. Hem de saber presentar al món el que és genuí de la fe cristiana i ho hem de proposar com a contribució a la seva humanització. No estem fora del món, ni contra el món. Formem part responsablement del món i vivim uns valors que creiem que són bons per alliberar a les persones de les injustícies i de les opressions, materials i espirituals. “Sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust ¿amb què la tornarien salada? ... Vosaltres sou la llum del món” (M5,13-14) 

La confiança és un sentiment que ens ajuda a tenir pau interior en la nostra relació amb els altres. La societat es basa en uns lligams de confiança mínims que permeten la convivència i l'establiment de normes comunes. Així mateix, passa en la relació personal dels creients amb Déu- "El Senyor m'il·lumina i em salva, ¿Qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿qui em pot esfereir? (Salm 27(26),1-2

Glosses per la vida quotidiana

No hi ha res més important que estimar als altres. És el manament més gran. Sinó hi ha amor, tota la resta no té sentit. No es pot estimar a Déu, que no es veu, sinó s’estima als germans com ens estimem a nosaltres mateixos. La clau de volta del sentit de les creences cristianes és l’amor compassiu i misericordiós al proïsme. A partir de l’amor les persones trobem la pau interior i la felicitat.“¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? Jesús li respongué “El primer és aquest: Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tot l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: Estima els altres com a tu mateix” (Mc 12,28-31) 

La causa de Jesús és la justícia, la restitució del dret i el capgirament dels plans de la gent que no fa el bé. Nosaltres hem de ser agents d’aquesta causa i treballar activament a favor del bé, de la igualtat, de la dignitat manllevada i de l’estimació entre les persones. Cada dia tenim moltes oportunitats per donar exemple de tot això.

“Ell es manté fidel per sempre,
fa justícia als oprimits,
dona pa als qui tenen fam.
El Senyor allibera els presos,
el Senyor dona la vista als cecs,
el Senyor redreça els qui ensopeguen,
el Senyor estima els justos;
el Senyor guarda els forasters,
manté les viudes i els orfes,
però capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles”.
(Salm 145,6-10)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser humils i no pensar que som superiors als altres. Tothom és important en la construcció de la societat. Tota persona és digne de ser respectada i tinguda en compte. Tota pedra fa paret, diu la dita. Així, cada persona ha de tenir un paper en la construcció de la societat. Tal com digué Stefan Zweig, “El nostre món té espai per a moltes veritats i no només per a una, i simplement si les persones volguessin, podrien conviure unes amb les altres ". Totes les persones estem cridades a participar en la construcció i el gaudi d’un món més just, digne, lliure i humanitzat. “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen”. (Mc 12,10) 

Segur que hem sentit molts cops l’escena de la pregunta dels fariseus a Jesús sobre el pagament dels tributs al Cèsar. La resposta intel·ligent de Jesús té diversos nivells de lectura: cal pagar els impostos, el Cèsar no és cap divinitat i l’àmbit de govern està separat de l’àmbit de la fe. Déu i Cèsar estan en plans diferents i no es poden barrejar. El poder polític i el poder espiritual són totalment independents i no es poden supeditar un a l’altre. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.” (Mc12,17) 

Hem de tenir el cor obert a reconèixer que tot sovint ens tanquem en el nostre món i en les nostres veritats Necessitem aprendre, obrir el cor per deixar-nos amarar per les propostes que ens canvien i transformen fent-nos més lliures, bons i feliços. Fent-ho tenim la pau interior que ens permet viure reconciliats amb nosaltres i oberts a l'acolliment dels altres. No podem endurir els nostres cors. "Feu que conegui, Senyor les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me, perquè vós sou el Déu que ens salva" (Salm 25(24),4-5)

Glosses per la vida quotidiana

El camí de la fe és una donació a l’estimació des d’on brolla aquesta vivència de la transcendència. Del fons del cor Déu preu sentit a partir de l’encontre quotidià amb els altres. Hem d’estar disponibles a fer el bé. Hem d’estar preparats per assumir les responsabilitats que la vida ens demana. No en podem defugir. Està disponible vol dir està preparat per fer alguna cosa, tenir la intenció de fer-la, i de fer-la tot seguit. Hem de ser sol·lícits, delerosos de servir i complaure els altres

“Tu m'has dit a cau d'orella
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació.
Per això et dic: «Aquí em teniu»”
(Salm 39,7-8)

Hem d’estar convençuts que les coses que fem, per petites o insignificants que siguin donaran fruit. La suma de petites coses transformen el món. Els grans esdeveniments que canvien la història radicalment, són ocasionals. Però, la societat evoluciona a partir del treball pacient i constant de moltes persones que, dia a dia, donen testimoni que es poden fer les coses d’una altra manera i millor. “Soc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà” (Jn 15,16)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moltes persones ocupades per fer carrera, per lluir més que els altres. Sovint, les relacions humanes estan mediatitzades pels interessos, especialment l’afany de poder. Seguir la causa de Jesús comporta situar-se en una altra perspectiva. Significa optar a favor dels descartats per la societat, els invisibles pels poderosos de la societat. “Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots” (Mc 9,35) 

 Les persones que només viuen per a elles mateixes no troben la felicitat, es tanquen en el seu egoisme i no s'adonen que al seu voltant hi ha persones que els necessiten. Cada dia tenim ocasió d'obrir-nos als altres negant la temptació de viure sense compassió. "Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi”. (Mt 16,24)". 

 L’esperança se sosté en la confiança. Esperem que les promeses esdevindran realitat perquè confiem en qui ens ho ha dit. La creença, la confiança i l’esperança ens sostenen. Gràcies a elles la vida és obertura a la trobada amb les altres persones per poder compartir aquesta esperança, ajudar-los, acompanyar-los i alliberar-los dels seus sofriments. “Feliç tu que has cregut ! : Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” (Lc 1, 45)

Glosses per la vida quotidiana

No hem de tenir por en dir allò que pensem. La nostra missió és ser testimonis de la fe, per més incòmode que aquesta pugui ser en la nostra societat. La nostra paraula ha d’il·luminar la vida quotidiana. En tot moment, per més insignificant que sembla, pot ser il·luminat per una paraula sàvia construïda des de la sinceritat del cor i el discerniment. “Et faig parlar enmig del poble reunit, l’omple de saviesa i d’intel·ligència, el cobreix amb vestits de glòria” (Sir 15,5) 

Les persones grans estan més exposades als canvis, siguin quins siguin. Ho hem vist recentment amb la pandèmia. La seva fragilitat exigeix tenir una cura exquisida respectant al màxim la seva autonomia i dignitat personal. Emparar la gent gran no vol tractar-los amb displicència o gens de respecte. L’amor i l’estima han de presidir les nostres relacions amb les persones grans. “Quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Jn 21,18)

Glosses per la vida quotidiana

La pau sigui en vosaltres. Aquesta, o una forma semblant, era una salutació habitual. Que millor que desitjar la pau als altres!. Pau en tots els plecs de la vida. Començant a l’interior d’un mateix i acabant en la pau social entesa, no només com la negació dels conflictes, sinó com l’absència d’injustícia. Si vols la pau, treballa per la justícia com digué Pau VI en el seu missatge a la Jornada Mundial per la Justícia de 1972. “Us he dit tot això perquè trobeu en mi la vostra pau. Enmig del món sereu perseguits, però tingueu confiança, que jo he vençut el món”. (Jn 16,33) 

Tot sovint no acabem d’entendre alguns fets o no comprenem certes coses fins que algú més entenimentat en llums ens ho aclareix. Però, perquè això sigui possible cal tenir la ment oberta i ser receptibles a acollir aquesta ajuda. Gràcies a ella podrem comprendre allò que està amagat a la nostra intel·ligència. "L’Esperit Sant us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre” (Jn 14,26) 

¿Què és la veritat? Ha d'haver-hi una resposta a aquesta pregunta que no sigui la imposició del pensament únic. ¿Pot ser la veritat està al carrer on passa allò que escriví Mario Benedetti: “y en la calle codo a codo, somos mucho más que dos”? El camí de la veritat és el diàleg, la trobada on s’escolta i es parla. No hi ha espai pel relativisme. Hi ha una veritat que ordena i endreça la vida. “Consagreu-vos en la veritat, que és la vostra paraula. Jo els he enviat al món tal com vós m’hi heu enviat a mi” (Jn 17,17-18).

Glosses per la vida quotidiana

Alguns cops ens sentim tristos. Pensem que som desafortunats o que acumulem més calamitats de les que podem suportar. Fins i tot podem tenir la sensació que hi ha persones satisfetes del que ens passa. En aquests moments, no hem de defallir perquè l’esperança que tenim és més forta i sòlida que tot això. “El món s’alegrarà i vosaltres us entristireu, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. Una alegria que ningú us podrà prendre”. (Jn 16,20)

Hem de confiar que no estem sols en tot allò que creiem i fem. Hi ha la companyia de molta gent que creu i fa el mateix que nosaltres. Estem en comunió amb ells formant una gran família. També tenim una companyia interior que neix de la confiança amb l’amor que Jesús ha dit que el Pare té amb tothom que estima als altres. Aquesta confiança s’experimenta en el cor. “No tinguis por. No deixis de parlar, jo vetllo per tu i ningú no et tocarà per fer-te mal”. (Ac 9,9-10)

Glosses per la vida quotidiana

Estem cridats a ser testimonis de la veritat. Aquesta, és molt més que no dir mentides. La veritat a la qual estem cridats està relacionada amb tot allò que dona sentit a la vida. Ella neix de l’amor ple entre les persones i ens ajuda a ser respectuosos, amables, acollidors i solidaris amb els altres. Tothom que estima és testimoni d’aquesta veritat que pot canviar el món.“Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi” (Jn 15,26) 

Penso que ha d’haver-hi principis sòlids i estables que ordenin la vida de les persones. Són els referents que permeten contrastar les nostres actuacions, verificar la coherència del que fem i donar-nos la pau interior que fem el que és el més adequat. Hi ha una veritat que és comuna associada al mateix fet d’existir i la seva acceptació és irrenunciable. Aquesta veritat que il·lumina el cor és un procés, no és un absolut. Com a camí necessitem fer-lo amb humilitat i assumint els dubtes. "Us enviaré l'Esperit de la veritat, ell us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera" (Jn 16,7.13) 

Tenir fe, no nega l'existència dels dubtes. Sobretot ara, que vivim en temps imprevisibles. Però la fe permet abordar les incerteses tenint la certesa que tot discerniment estarà ben fonamentat si parteix d’uns valors i principis sòlids. Som hereus dels temps de la sospita, gràcies a ella pensem i podem explicar el sentit de la nostra esperança. “Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència” (1Pe 3,15-16)

Glosses per la vida quotidiana

Les comunitats humanes es mantenen unides pels vincles que els seus membres estableixen. La comunitat dels cristians té el vincle de l’amor com el gran signe de relació. Gràcies a l’amor es manté unida i es projecta a la societat a fi de fer el bé. Aquest és el gran signe que l’hauria de diferenciar d’altres grups humans. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima, manteniu-vos en l’amor que us tinc” (Jn 15,9) 

L’amor tot ho pot i transforma les relacions humanes. Gràcies a l’amor les persones som acceptades tal com so i l’estimació ajuda a canviar aquells aspectes que poden ser conflictius. L’estimació canvia les nostres febleses en oportunitats de renovellament interior. L’amor dona sentit a l’existència humana i aporta pau interior. “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 15,12).

Glosses per la vida quotidiana

Dir-se creient és afirmar un compromís de vida que es manifesta a través del que creiem i fem. No podem ser contradictoris i dissociar les nostres creences de les nostres obres. Aquestes ens identifiquen i donen coherència a la vida. Els cristians ens distingim, com es deia en temps antics, perquè ens estimem. Som persones que practiquen l'amor com a regle de vida. Per això, hauria de ser fàcil identificar els cristians entre altres persones, especialment perquè som persones solidàries, acollidores i perquè estimem. “Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules” (Jn 14,23-24) 

Si tenim pau interior podem afrontar les dificultats i els conflictes amb serenitat. La pau que proporciona el seguiment de la causa de Jesús no és cap escapament dels problemes del món. Ella dona força per enfrontar-los i sostenir el compromís a favor de la justícia i la fraternitat. Per aconseguir la pau cal treballar per la justícia. Ser constructors de la pau és lluitar contra les injustícies origen de desigualtats que alteren la convivència. Donar una oportunitat a la pau és confiar en la bondat de l’amor. “Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dona. Que els vostres cors s'asserenin i no temin” (Jn 14,27). 

Les obres humanes han de ser estètiques. La bellesa dels objectes ha de servir per comunicar benestar, pau i harmonia. Les ciutats, viles o pobles on vivim han de ser llocs ben construïts perquè les persones hi visquem bé, ens relacionem i gaudim de la vida. Les autoritats de les ciutats, viles i pobles justos, han de vetllar perquè no hi hagi persones en la marginació i l’exclusió social. Els llocs on vivim han facilitar la humanització de la societat, tenir cura de la salut i educació dels ciutadans i procurar-ne el seu benestar. Les ciutats i pobles han de procurar produir sensacions agradables. Hem d’esforçar-nos per fer les coses bé i boniques, complaents als sentits.

“Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós!
És allà que pugen les tribus,
les tribus del Senyor,
a complir l'aliança d'Israel,
a lloar el nom del Senyor.
Allí hi ha els tribunals de justícia,
els tribunals del palau de David”.
(Salm 122, 3-5)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones podem manifestar una tendència a pensar que som superior als altres o que els títols i coneixements que tinguem ens donen més rellevància social. Correm el risc de separar-nos dels altres per supèrbia en lloc d’acollir-los i ser-ne servidors. També podem caure en el parany d’ignorar el reconeixement que cal tenir a les capacitats i mèrits dels altres. Cal evitar qualsevol actitud que allunyi i separi. “No hi ha cap criat més important que el seu amo, ni cap enviat més important que el qui l’envia. Sabent això, feliços vosaltres si ho practiqueu” (Jn 13, 16-17) 

Les persones que tenim creences religioses les hauríem de poder expressar sense por, sense temor a fer el ridícul a la incomprensió o atemorits per poder ser escarnits. És cert, no són moments propicis per parlar d’aquestes creences, hi ha un refús a acollir el sentiment religiós, però en qualsevol cas, els creients hem de saber perseverar donant testimoni de les raons de les nostres esperances. “Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts” (Jn 14,1-2)

Glosses per la vida quotidiana

Amb el llenguatge poètic es pot expressar la profunditat de l’existència. Cada paraula, a més del seu significat propi i la seva simbologia particular, crea amb les altres paraules un conjunt harmoniós que omple de sentit tot el que es diu. Els versos d’un poema poden aclarir la profunditat de la vida. Sempre he trobat que molts salms tenen la virtut de dir allò que molts cops sento i visc. En la lectura contemplativa d’un salm la vida desfila davant de la mirada i s’il·lumina.

“Com la cérvola es deleix per l’aigua viva,
també em deleixo jo per vós, Déu meu.
Tot jo tinc set de Déu que m’és vida,
¿quan podré veure Déu cara a cara?”
Salm 41,2-3

El cristianisme és una experiència vital que transforma profundament l’existència. Les persones són transformades de moltes maneres i dimensions. Els valors i les virtuts cristianes atorguen finor espiritual i són principis de saviesa. Amb aquest bagatge, els cristians podem expressar-nos amb convicció i fermesa, donant testimoni de l’esperança que ens fa ser constants en l’amor als altres. "El fa parlar enmig del poble reunit, l'omple de saviesa i d'intel·ligència, el cobreix amb vestits de glòria" Sir 15,5 

Les obres, les accions i actuacions de les persones serveixen per donar testimoni de qui és. Gràcies a les nostres obres els altres poden apreciar la dimensió humana i copsar la vida interior d’una persona. Ha d’haver-hi coherència entre el que som i fem. Déu, que ningú l’ha vist, és manifesta també a través de l’amor que es tenen i manifesten els seus seguidors perquè han conegut i acceptat la causa de Jesús. “Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare” (Jn 14,6-7)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser persones esperançades. Sense l’esperança la finitud de la vida s’imposa i tanca la profunditat del futur. L’esperança se sosté en la confiança. Esperem que les promeses esdevindran realitat perquè confiem en qui ens ho ha dit. La creença, la confiança i l’esperança ens sostenen. Gràcies a elles la vida és obertura a la trobada amb les altres persones per poder compartir aquesta esperança, ajudar-los, acompanyar-los i alliberar-los dels seus sofriments. “Feliç tu que has cregut ! : Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” (Lc 1, 45) 

L’amor és el gran instrument per humanitzar la societat. Estimar sincerament és la gran regla d’or per viure respectant les altres persones i procurant el seu bé. Gràcies a l’amor ens fem persones i som persones fidels al projecte de la construcció de la gran fraternitat universal. “El seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor durarà sempre”. Salm 117(116), 2

Glosses per la vida quotidiana

La vida és un camí. Mentre hi caminem, hem d'estar atents per adonar-nos que ens trobem persones que ens ajuden a descobrir el mateix sentit de la vida. El que diuen, el que fan o, simplement, la seva companyia aporten llum al nostre cor. Hem d'estar atents i receptius a acollir als altres en el nostre cor i descobrir com ens ajuden a entendre el sentit de moltes coses. "Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre. "¿No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria els sentits de les Escriptures?” (Lc 24,30-32) 

És aconsellable practicar la virtut de la humilitat a fi d’evitar l’actitud contrària: la supèrbia. Aquesta ens impedeix relacionar-nos amorosament amb les altres persones. La humilitat és bona consellera perquè ens permet mostrar tot el que som com una gràcia i ajuda a desprendre’s de les vanitats que empresonen. L’orgull separa, la humilitat agermana. “Revestiu-vos tots de sentiments d’humilitat els uns pels altres, perquè als descreguts, Déu, els corresponen burlant-se’n, però als humils, els concedeix el seu favor” (1Pe 5, 5) 

Estem cridats a ser sal i llum del món. Per més que hàgim sentit, no sempre actuem d’acord amb aquesta proposta. Hem de saber presentar al món el que és genuí de la fe cristiana i ho hem de proposar com a contribució a la seva humanització. No estem fora del món, ni contra el món. Formem part responsablement del món i vivim uns valors que creiem que són bons per alliberar a les persones de les injustícies i de les opressions, materials i espirituals. Hem de ser testimonis d’un estil de vida diferent. “Sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust ¿amb què la tornarien salada? ... Vosaltres sou la llum del món” (Mt 5,13,14)

Glosses per la vida quotidiana

Per creure no cal tenir la certesa de que les coses són tal com els sentits ens les presenten. Creiem perquè tenim una vivència interior que confirma un convenciment que va més enllà de la raó demostrable. No creiem perquè veiem, sinó perquè percebem les coses amb una mirada diferent. En el fons, creiem perquè confiem en el testimoni de veritat que ens aporten altres persones que esdevenen transmissors de la gràcia de Déu. “Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!” (Jn 20,29)

Dins del brogit de la vida hem de saber trobar i crear espais i moments per contemplar, meditar i nodrir la vida interior. Les persones necessitem conrear l’esperit. La vida és densa, plena de moments que fan trontollar-nos o ens interroguen sobre el sentit de motes coses. En aquests moments és quan necessitem retrobar la llum, la veritat i la pau en el nostre interior. “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4,4)

Glosses per la vida quotidiana

Els canvis han de ser radicals, els pedaços serveixen de ben poc. Hem d’exigir-nos anar al fons de les coses i reconèixer que tot canvi exigeix també una transformació personal, una renovació interior. En moltes ocasions ens cal néixer de nou per fer possible una nova manera de ser i de viure. Això pot significar deixar-se emportar per l’esperit, viure lliures de prejudicis i abandonar els límits imposats per nosaltres mateixos. “No t'estranyis si et dic que heu de néixer de nou. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit”.(Jn 3,7-8)

La primitiva església dels cristians era una gran comunitat d'amor i aquesta era la seva senya d'identitat. Se’ls identificava perquè s’estimaven i tenien cura els uns dels altres. Procuraven que ningú quedés exclòs d’aquesta vida en comú i que els diners no fos motiu de marginació. La seva radicalitat sorgia del convenciment de la força de l’amor i la necessitat de proposar un model de societat alternatiu. Tant de bo sabéssim viure avui aquests principis. "Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els seus béns; venien les seves propietats i les altres coses que posseïen, per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú". (Ac 2, 44-45)

Hem de ser el màxim de sincers. Hem de ser persones exemptes d’hipocresia o simulació. És el mateix que dir sempre la veritat, allò que sentim o pensem realment; que no som falsos o dissimulem. Cada dia tenim múltiples ocasions per ser transparents. El mateix que diem per les persones és aplicable a les institucions, especialment a les polítiques i als polítics. “Qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum no desemmascarí les seves obres. Però els que viuen d’acord amb la veritat si que busquen la llum, i que tothom vegi que fan, ja que ho fan segons la llum” (Jn 3,20-21)

Glosses per la vida quotidiana

Hem viscut l’experiència de la Pasqua. Gràcies a ella hem descobert com l’amor guanya transcendeix la mort. El desconsol queda anul·lat per aquest amor que ho pot tot. Però no podem oblidar que abans de viure la joia resurrecció ha existit el moment de la creu. Ella és el recorda el sofriment dels innocents per culpa de les injustícies humanes. És el record de la creu el que dona sentit l’experiència pasqual. “Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc. I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus” (Lc 24, 38-40)

Alguns cops podem tenim la sensació que el que fem no serveix per transformar la societat. Pensem que les nostres accions són petites coses sense massa transcendència. Sense adonar-nos que, tot val si està ben orientat. La dita diu que tota pedra fa paret. És cert. Tot treball és positiu, per més petit i insignificant que sigui. Potser no som uns líders, però el que fem té sentit i ajuda a canviar la societat.

“La pedra que rebutjaven els constructors
ara corona l’edifici.
És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se’n meravellen”
(Salm 117)

Glosses per la vida quotidiana

La bona notícia de la Resurrecció és transmesa per dones. Són elles les encarregades de transmetre a la resta de deixebles que Jesús no és mort, sinó que viu. Les dones vencen la seva por inicial perquè tenen l’experiència de l’encontre amb Jesús, el ressuscitat. Aquesta trobada transforma la seva vida i en són testimoni. “Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar”. (Mt 28,8-9

La mort, la constant negació a la vida plena a través de petits moments quotidians, no poden tenir la darrera paraula de l’existència humana. Les persones hem d’experimentar la mateixa vivència dels primers deixebles que comprengueren el sentit de la resurrecció a partir de la seva trobada personal amb Jesús. Llavors, tot esdevé comprensible i la mort és vençuda per l’esperança que neix de l’amor. “Jesús li diu: Dona, per què plores? Qui busques?. Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré. Li diu Jesús: Maria!. Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: Rabuni - que vol dir «mestre»”. (Jn 20,15-16)

Sovint experimentem decepció vers com van els esdeveniments. No entenem per què de moltes coses i enfadats recriminem a Déu perquè les coses són així, o protesten perquè no són com voldríem. Però no ens adonem que per comprendre-les hem de canviar de perspectiva, de mentalitat i assumir uns nous referents que ens ajudin a entendre la realitat. Des d’aquesta nova situació, allò que semblava incomprensible serà diàfan al nostre enteniment. “¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?” (Lc 24, 32)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones de fe hem d'estar atents a descobrir els signes del temps on es troben la presència de l'amor de Déu en la nostra història. Per fer-ho hem de tenir el cor obert a llegir els esdeveniments i acollir els altres a fi d'entendre'ls i comprendre'ls. “No enduriu, avui, els vostres cors, escolteu la veu de Déu” Salm 95(94) 8 

Les persones, en la seva individualitat, són partícips del sentit transcendent de l’existència i en cadascuna d’elles es manifesta el misteri de la creació. Tots plegats, en continuïtat amb les persones que ens han precedit, i anticipant-nos als que ens succeiran, formen part d’una comunitat universal que hauria d’estar lligada pels vincles de la fraternitat. Amb aquesta unitat fraternal donem sentit al misteri de la transcendència. Per això, cada una de les vides dels nostres germans són manifestacions de divinitat. “No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu. Jesús els replicà: ¿En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus?” (Jn 10,33-34)

Glosses per la vida quotidiana

Vivim en un món on es tendeix a la falsedat i la hipocresia. En general, les persones critiquem els comportaments dels altres i som benèvols amb el que fem, fins i tot arribem a justificar-nos l’injustificable. No som ningú per judicar a les altres persones o fer judicis malèvols. Hem d’evitar la hipocresia d’acusar els comportaments, les actituds i les obres de les altres persones, sense adonar-nos que nosaltres som també pecadors, i per això, abans de presentar-nos com persones irreprensibles moralment, hem de reconèixer les nostres faltes i mancances. “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra” (Jn 8,7-8)

En la vida, hi ha moments per a tot. Algun cop ens sentim cansats o desanimats. Fins i tot podem estar desesperats. Moments foscos on l’esperança sembla fondre’s davant la duresa dels esdeveniments. Podem pensar que les coses no ens van bé o considerem que el món no se’n surt en resoldre els seus problemes. Així i tot, cal mantenir viva la confiança i esperar que les circumstàncies canviaran si ens posem en marxa per canviar-les. És llavors quan s’eleva la pregària confiada cercant l’esperança perduda. Mentrestant, cal obrir el cor per ser acollits pels altres i així trobar el consol que necessitem.

“No m’amagueu la vostra mirada
en aquesta hora de perill,
escolteu atentament,
no trigueu més a respondre
ara que us invoco”
(Salm 102(101),3)

La vida, els seus condicionants, ens empresonen més del que ens pensem. Tinc la sensació que la majoria de persones no som lliures perquè estem presoners dels nostres límits interiors, de les pors que ens frenen i dels neguits que intranquil·litzen l’esperit. Volem ser lliures, però no ho som en els fons perquè no tenim la llibertat interior que ens permet ser-ho. Cal guanyar la llibertat interior a través de saber distingir el que dona sentit a la vida del que és superflu o innecessari. El camí de la veritat i la llibertat són els principis i valors que brollen de les nostres creences. “Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” (Jn 8,31-32)

Glosses per la vida quotidiana

Els individus no hauríem de necessitar codis i normes per distingir el que està bé i el que està malament. La llei, els manaments, els referents ètics, poden estar escrits; però hi ha unes lleis universals que es troben en el cor de les persones i que ens comprometen a tots. Són els codis que ens permeten conviure. Hauríem de trobar en el nostre cor els criteris per fer el discerniment moral que ens ajuda a comportar-nos com persones de bé i que actuem a favor de fer justícia al proïsme.  "Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble" (Jr 31,33)

El comportament de la persona justa pot esdevenir un escàndol per aquells que se'n senten interpel·lats pel seu testimoniatge. Qui és just qüestiona pel que diu i fa. Esdevé una incomoditat per aquelles persones que són injustes, que neguen de la llibertat, són causa d’exclusions i marginacions, i són insensibles al patiment dels altres. Per això, poden ser motius de mofa i befa, perseguits i menystinguts, ignorats i vilipendiats, torturats i assassinats. Però Déu es gira contra els injustos i és a prop dels justos. "Posem un parany al just, ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l'educació rebuda. Assegura que té coneixement de Déu i es dona el nom de fill del Senyor. És una crítica vivent de les nostres idees, només de veure'l, ja se'ns fa insuportable, perquè la seva vida és diferent de la dels altres i té un comportament estrany". (Sv 2,12-15)

Glosses per la vida quotidiana

Viure és una joia. Cada dia hi ha petits instants que ajuden a comprendre quin és el sentit íntim de la vida. L’esperit necessita trobar també aquests moments en els quals tot esdevé comprensible il·luminat per raons profundes que sostenen aquesta joia de viure. “Jo soc la llum del món – diu el Senyor – el qui em segueix tindrà la llum de la vida” (Jn 8,12b).

La vida aporta, en moltes ocasions, la vivència de trobar-se a la intempèrie i desprotegits d'acolliments càlids que ajudin a assumir el present i viure esperançats. Aquestes situacions ens conviden a la confiança. L'experiència de sentir-se estimat, per Déu i per altres persones, aporta la confiança necessària per descobrir que la intempèrie no és una fatalitat sinó un espai on experimentar la joia de l'amor. La confiança és fonamental en les relacions humanes i també en l'àmbit de l'expressió de la fe. Confiar és fiar-se dels altres. Gràcies a la confiança el cor s'obre sincerament i acull el que els altres ens puguin aportar, sense cap restricció i dubte. La confiança aporta serenor i tranquil·litat a l'esperit. 

"El Senyor és el meu pastor, no em manca res, 
em fa descansar en prats deliciosos, 
em mena al repòs vora l'aigua, 
i allí em retorna".
 (Sl 23(22)1-2)

¿Som ràpids en judicar als altres? ¿ens agrada avaluar el que fan les persones i opinar? Sovint, un cop fet aquest judici, sempre a partir de criteris personals, classifiquem les persones entre els bons i els dolents. ¿Intentem comprendre com són les altres persones? ¿ens preguntem què podem fer per ajudar-la? “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnes, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3,17)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones tendim a ser egoistes, aquesta actitud afavoreix l’individualisme, la recerca de l’interès privat per damunt del bé col·lectiu. Només ens preocupem per allò que ens pot anar bé. Hauríem de canviar aquesta tendència i buscar, en primer lloc, el bé comú. I aprendre a avançar des de la unitat amb les altres persones. Hem de buscar l’acord i saber treballar per assolir els objectius comuns. La unitat dona força testimonia l’enteniment necessari per aconseguir transformar el món. “Tot reialme dividit en faccions que lluiten entre elles quedarà desolat, i tota família dividida s’ensorrarà. (...) Els qui no van a favor meu van en contra, els qui no m’ajuden a recollir escampen” (Lc 11,17-23). 

 El cristianisme al seu començament no era una religió plena de manaments i dogmes. Es limità al reconeixement de la primacia d’un únic Déu i la vivència de l’amor com a principi universal. Res més. Tota la resta estava supeditat a aquests dos preceptes: estimar Déu i estimar als altres. Només podem entendre el misteri de Déu a partir de l'amor als germans. Gràcies a l'amor, Déu es fa comprensible, perquè Déu és amor. La idolatria és adorar tot allò que ens priva d'aquesta comprensió de l'essència divina. “El primer (manament) és aquest “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. El segon és “Estima els altres com a tu mateix” No hi ha cap altre manament més gran que aquests”. (Mc 12,29-31)

Glosses per la vida quotidiana

Algunes persones religioses insisteixen, fins i tot s’obsessionen, en tancar Déu en el temple guardat per pràctiques iniciàtiques. Hi ha cristians que tota la seva experiència religiosa sembla passar per l’observança d’un conjunt de normes i pràctiques. L’excés de zel pot arribar a desvirtuar el sentit de la fe i fer-li oblidar que, en tota religió, hi ha un principi bàsic universal: estimar als altres i fer el bé. Perquè Déu està allà on hi ha amor i aquest no es pot recloure en les quatre parets de les esglésies. En elles, podem tenir l’experiència de la Transcendència, però fora d’elles també podem trobar-nos amb Déu. “S’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat” (Jn 4,23-24). 

Les persones hem de passar per la vida fent el bé. No és una crida a l’heroïcitat, això ho deixem pels herois. Fer el bé és viure honradament, practicar la justícia. Dir la veritat i no maldir dels altres, estar proper a les persones, acollir-les quan ho necessitin i estar atent a les seves esperances. Ser amable i servicial. Fent això, segur que serem persones recordades per fer el bé.

“Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
practica la justícia
i diu la veritat tal com la pensa.
Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.
No compten als seus ulls els descreguts,
honora els fidels del Senyor.
No es desdiu d'un jurament onerós,
no fia els seus diners a interès
ni es ven per condemnar cap innocent”.
Salm 15 (14),1-5

Confessar creure és una afirmació que desborda la racionalitat i s'endinsa en l'experiència vital. Les raons de la fe parteixen dels dons interiors que situen la fe en l'àmbit dels fets vitals experimentals. La cultura ajuda a expressar la creença, però no l'explica. La joia de creure és una bona prova de la força interior de la fe. "M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, al costat vostre, delícies per sempre" (Salm 16(15) 11)

Glosses per la vida quotidiana

La fe ens un compromís per estimar al proïsme, aquelles persones que estan properes com les que ens commouen a la solidaritat. Les obres i els comportaments serveixen per testimoniar i trobar en l’amor el camí que ens parla de Déu. El profeta Jeremies ens recorda que, davant l'escrutini de Déu, el que serà examinat no seran les nostres creences, sinó el que fem. "No hi ha res tan tortuós i tan malalt com el nostre cor. ¿Qui pot conèixer a fons? Jo, el Senyor, examino l'interior dels homes per donar a cadascú segons el seu comportament, segons el fruit de les seves obres". (Jr 17,9-10) 

Hi ha moments en la vida que les persones hem de saber demanar. No podem ser orgullosos i pensar que sols podem resoldre les nostres preocupacions. La pregària de petició és un bon ajut per expressar els nostres neguits i situar-nos en actitud d’acolliment per rebre el l’ajut, el consol o el cop de ma que necessitem.

“En vos m’emparo, Senyor
que no tingui un desengany
Deslliureu-me, traieu-me del perill,
vós que sou bo; escolteu i salveu-me”
(Salm 31(30) 2-3)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha una dita que ve a dir: tal faràs, tal trobaràs. És ben cert. Si no estimem, difícilment serem estimats; si no donem és probable que rebrem poc i si no perdonem costarà que se’ns perdoni. Lamentablement en les nostres relacions hem tingut desenganys: hem estimat, hem donat i hem perdonat, i no sempre hem tingut una resposta agraïda. Però la pau en el cor és considerar que hem fet allò que havíem de fer. “Sigueu compassius, com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà” (Lc 6, 37-38)

¿Som humils o ens agrada lluir i l’afalagament social? ¿Amb quina actitud fem les coses, per servir o per demostrar als altres que tenim prestància, poder i control de la situació? La humilitat és valor cristià i una virtut cívica, perquè permet relacionar-nos millor amb els altres, d'igual a igual, i aquesta actitud fa més amable la convivència. No hem d’obrar per fer-nos veure, sinó per ser servidors de les persones amb les quals en relacionem. "El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit" (Mt 23, 11-12)

La política hauria de ser, fonamentalment, un servei a la comunitat i no un instrument per rebre ocupar el poder, mantenir-s’hi i procurar beneficis, més o menys confessables, i mostrar-se com a persones importants. En les societats occidentals molts polítics, amb pocs escrúpols o voluntat de servei, han segrestat la política reduint-la un exercici endogàmic del poder. Existeix una altra manera d’entendre la política centrada en els altres, en la recerca del bé comú i de resoldre els problemes de la gent. “En totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el rimer ha de ser l’esclau de tots” (Mt 20,25-28)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança és essencial en l'experiència de fe. Déu ens proveeix, cal pregar i confiar que Déu farà més que nosaltres. Cal confiar en la providència. Aquesta actitud que ens ajuda a evitar angoixes del tot innecessàries. Ens permet experimentar la joia de viure intensament el moment present, perquè el demà ja vindrà amb les seves preocupacions. La providència neix de la confiança que Déu actua a favor dels que l'estimen i estimen. No estem sols en el camí de la vida, no cal donar-nos per vençuts davant les adversitats perquè la providència no ens deixarà sols. "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca troba, a tothom qui truca, li obren". (Mt 7, 7-8)

Hem de ser persones justes gràcies a practicar l’amor que brolla del fons del cor. L’estimació als altres ha de ser la guia on contrastar el que fem. El tràfec de la vida no ens ha d’impedir a cercar ser justos per les altres persones. Aquest és l’objectiu prioritari per cada dia. Res no ens pot distreure de procurar el bé per les persones que ens envolten. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24)

Glosses per la vida quotidiana

La Quaresma ens parla d’un Déu que és sant. “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, és sant”. Es tracta d’una santedat construïda en la vida quotidiana, a partir de coses petites que estan al nostre abast. Cada dia podem ser testimonis d’aquesta santedat que ens apropa a la voluntat de Déu. Mentre fem el nostre dia a dia descobrim aquests moments en els quals les nostres bones obres fam possible ensenyar el rostre de bondat d’aquest Déu que és sant. Nosaltres hem de ser persones santes i testimonis d’un d’amor que és salvació per nosaltres i els nostres germans. “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant (...) No robeu. No mentiu ni us comporteu falsament amb algú del poble. No jureu en fals pel meu nom. Seria profanar el nom del teu Déu. Jo soc el Senyor. No explotis el teu proïsme ni li prenguis allò que és seu. No retinguis fins a l'endemà la paga del jornaler. No insultis un sord ni facis la traveta a un cec. Pensa que el teu Déu ho veu tot. Jo soc el Senyor. En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom. No vagis a escampar calúmnies entre els teus parents. No et presentis com a testimoni buscant la mort del teu proïsme. Jo soc el Senyor. No covis odi contra el teu germà, però corregeix, si cal, el teu proïsme; així no et faràs responsable del seu pecat. No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo soc el Senyor .” (Lv 19,1-2,11-18)

¿Sabem perdonar? Més d’un cop tinc la sensació que no. Que en el meu cor hi ha un punt de rancúnia o ressentiment amb algú que considero que m’ha ofès. L’exercici del perdó ens fa més persones, perquè és, en definitiva, una mostra d’amor als altres. Davant una ofensa no es reclama venjança o revenja, sinó perdó perquè l’amor de Déu perdona també les nostres faltes. Un cop i un altre cop. El perdó ens permet estar en pau amb els nostres germans. “Perdoneu les nostres ofenses tal com nosaltres perdonem els qui ens han ofès” (Mt 6,12) 

Hi ha moments que podem sentir-nos aclaparats pels problemes. Les preocupacions poden afeixugar-nos i fins i tot entristir-nos. És normal que davant d’aquestes situacions, des del més profund del cor, reclamem ajut i ens obrim a l’acolliment càlid d’altres persones. Però també nosaltres cada dia podem obrir el nostre cor per acollir a persones afligides. No endurim el nostre cor. “Allunyeu de nosaltres els mals que ens afligeixen” (Salm 25(24),22)

Glosses per la vida quotidiana

És evident que hem de viure la vida a fons, però això no vol dir ser uns eixelebrats. La densitat de la vida no està en la quantitat de coses meravelloses que es puguin fer, sinó en la capacitat de viure en profunditat la quotidianitat. Cada dia està ple d’oportunitats per descobrir la joia de viure i la felicitat que dóna poder viure en pau amb un mateix i els altres. “Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi la salvarà. ¿Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es fa mal o es perd a si mateix?” (Lc 9, 23-25)

La Quaresma és temps per penedir-se. Aquest verb sembla que no tingui massa bona premsa. Penedir-se vol dir que a una persona li sap greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa. Per això aquests dies prendre distància i adonar-nos de quines són les nostres mancances, les nostres limitacions i prendre consciència que no sempre actuem per amor. No es tracta d’imposar-se càrregues per convèncer del nostre penediment. El millor penediment és fer el bé. “Les víctimes no us satisfan / si us oferia un holocaust no me’l voldríeu. / La víctima que us ofereixo és un cor penedit, / un esperit que es penedeix, / vos Déu meu, no me’l menyspreeu”  Salm 51 (50) 18-19

Glosses per la vida quotidiana

Les persones poden pensar que són poderoses perquè tenen el coneixement que ha fet possible els grans progressos de la humanitat. Però, aquest saber és limitat, ell no pot interpretar el sentit de la vida. El nostre coneixement ha de completar-se amb la saviesa que ajuda a descobrir que la vida és amor pels altres i que, a partir d’aquesta estimació, la vida humana s’omple de sentit. La saviesa va més enllà del coneixement, és amor realitzat en cada acte de la vida. “Tota saviesa ve de Déu, el Senyor, i és amb ell des de sempre. ¿Qui pot comptar els grans de sorra de les platges, les gotes de la pluja, els dies de l’eternitat?” (Sir 1,1-2). 

Moltes persones estem preocupades per aconseguir ser importants en la vida, ser dels primers, rebre el reconeixement dels altres i tenir salutacions per arreu. D’alguna manera ens preocupem per adquirir notorietat i presència pública. Avui diríem ser “influencer”. Per algunes persones, no assolir aquests objectius pot arribar a crear malestar i enuig. ¿Això és realment necessitem? ¿Ens cal això per ser feliços? La pau interior no es troba en l’aparença externa, en l’aquiescència dels altres, sinó en l’obertura i l’estimació als altres, al proïsme que viu als marges de la societat. "Pel camí havien discutit quin d'ells seria el més important. Aleshores s'assegué, cridà els dotze i els digué. "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots" (Mc 9,34-35) 

Tenim una expressió que diu “Déu tot ho veu”. Hem de comportar-nos creient que això és veritat. La nostra relació amb el Transcendent és íntima i en el silenci de la interioritat més pregona. És així com podem percebre la seva presència que ens acompanya i asserena. Al llarg del dia hem de saber trobar i crear aquests moments de diàleg interior per pregar i deixar-nos seduir per Aquell que és més gran que les nostres limitacions. “Quan preguis, tanca’t amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats i ell, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà”. (Mt 6,6)

Glosses per la vida quotidiana

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. Ens calen paraules que ajudin a créixer interiorment. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna.” (Jn 6,64,68) 

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. Perquè estem adaptats a la confortabilitat del món. També vol dir assumir les contradiccions personals, les quals no haurien de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. "Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i l'Evangeli, la salvarà" (Mc 8,34-35)

Glosses per la vida quotidiana

Algun cop podem experimentar un sentiment de desorientació o de desconcert en relació amb com actuem. Pot aparèixer la sensació de no tenir un rumb definit o no tenir les idees clares sobre què hem de fer. En aquests moments és bo aturar-nos, asserenar-nos, deixar aparcades les tribulacions i descobrir aquells principis i valors que donen solidesa a la vida. I a partir d’ells revisar el què fem i com ho fem. “Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,5-6)

Cal posar-se en marxa per anunciar que és possible un món diferent i que les esperances poden esdevenir realitat. Podem apropar el Regne de justícia i amor si decididament sortim al carrer i treballem per fer-lo realitat. Ho hem de fer amb el que som i tenim, sense massa estridències, només ens cal o just i, sobretot, ens cal saber escoltar i compartir. “Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar a ningú pel camí. Quan entreu a una casa digueu primer: “Pau en aquesta casa” (Lc 10,3-5) 

Pregar és bo. Per pregar cal trobar moments d’intimitat en els quals les persones podem pouar al nostre interior. Amb aquest exercici ens sincerem amb nosaltres mateixos i descobrim el sentit íntim de les nostres emocions, estats d’ànim o ens situem davant els grans misteris de la vida. “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem a quina esperança estem cridats”. (Ef 1,17-18)

Glosses per la vida quotidiana

La vida ens mostra cada dia petits instants per ser feliços. El camí de la felicitat no es troba perseguint la glòria en els grans esdeveniments o capficant-se en la possessió de riqueses, res d’això ens dona la felicitat. Aquesta es troba en petites situacions de la vida quotidiana que són moments privilegiats per estimar i ser estimats. Són instants on descobrim que és més important ser que tenir.

“Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort”
Salm 128(127) 1-2 

Creure en Déu, dit així de manera directa i sense embuts, és una gràcia i el resultat d’un do. Gràcies a sentir-me creient experimento un estat particular de llibertat interior. Cal endinsar-se en el camí de la fe per descobrir-ho. Però també es viuen moments de foscors insuportables, sobretot davant l’injust patiment de moltes, masses, persones. Llavors, quan tot sembla trontollar, l’escalf interior d’aquesta vivència ajuda a fer lleuger aquesta experiència i empeny a un compromís per evitar aquest sofriment indesitjat.

"En vós he trobat el meu recer,
vós em guardeu del perill.
Tothom celebra al voltant meu
el goig de veure'm lliure".
Salm 32 (31), 7

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians se’ns demana ser sal i llum del món. Per més que hàgim sentit, no sempre actuem d’acord amb aquesta proposta. Hem de saber presentar al món el que és genuí de la fe cristiana i ho hem de proposar com a contribució a la seva humanització. No estem fora del món, ni contra el món. Formem part responsablement del món i vivim uns valors que creiem que són bons per alliberar a les persones de les injustícies i de les opressions, materials i espirituals. “Sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust ¿amb què la tornarien salada? Vosaltres sou la llum del món” (Mt 5,13-14) 

Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i revisar si som hipòcrites a l'hora de practicar una religió. Cal revisar si estem atrapats en el formalisme religiós que anul·la el que és fonamental: l'amor de Déu i l'amor al proïsme. La fe sense obres és una fe morta. El culte litúrgic sense amor és un simple ritual buit. Cal unir les creences amb la pràctica de l’amor i la caritat. Perquè on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Déu és amor. "Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dona és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans”. (Mc 7,6-7) 

La tradició bíblica explica poèticament en el llibre del Gènesi que en els inicis de la humanitat, en el jardí de l’Edèn, on habitava l'home i la dona, hi havia l'arbre de la vida i l'arbre del coneixement del bé i del mal. Des de llavors la vida i la moral estan unides, i la moral ha establert unes veritats, que tots els deus respecten, i ajuden als homes i les dones a gaudir de la vida amb plenitud. "La vostra paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat" (Jn 17,17)

Glosses per la vida quotidiana

En la vida cal prendre partit. Cal decidir-se i optar. No valen les postures eclèctiques o adoptar la neutralitat acomodada per no haver de prendre una decisió. Hi ha molts moments que cal explicitar on ens situem, en quin costat de la història ens posicionem. Hi ha molts moments que no valen les mitges tintes. “Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda” (Lc 2,34) 

Cal ser més pacients del que habitualment acostumen a ser. La impaciència ens anul·la sovint l’enteniment. La immediatesa sembla ser el lema de la nostra època. Però nosaltres hem de saber practicar la perseverança. Ella és la virtut que ens permet tenir la persistència necessària per aconseguir les nostres fites i objectius. L’esforç continuat dona els seus fruits. “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la paraula de Déu i donen fruit amb perseverança" (Lc 8,15)