Glosses per la vida quotidiana

Les persones tendim a ser egoistes, aquesta actitud afavoreix l’individualisme, la recerca de l’interès privat per damunt del bé col·lectiu. Només ens preocupem per allò que ens pot anar bé. Hauríem de canviar aquesta tendència i buscar, en primer lloc, el bé comú. I aprendre a avançar des de la unitat amb les altres persones. Hem de buscar l’acord i saber treballar per assolir els objectius comuns. La unitat dona força testimonia l’enteniment necessari per aconseguir transformar el món. “Tot reialme dividit en faccions que lluiten entre elles quedarà desolat, i tota família dividida s’ensorrarà. (...) Els qui no van a favor meu van en contra, els qui no m’ajuden a recollir escampen” (Lc 11,17-23). 

 El cristianisme al seu començament no era una religió plena de manaments i dogmes. Es limità al reconeixement de la primacia d’un únic Déu i la vivència de l’amor com a principi universal. Res més. Tota la resta estava supeditat a aquests dos preceptes: estimar Déu i estimar als altres. Només podem entendre el misteri de Déu a partir de l'amor als germans. Gràcies a l'amor, Déu es fa comprensible, perquè Déu és amor. La idolatria és adorar tot allò que ens priva d'aquesta comprensió de l'essència divina. “El primer (manament) és aquest “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. El segon és “Estima els altres com a tu mateix” No hi ha cap altre manament més gran que aquests”. (Mc 12,29-31)

Glosses per la vida quotidiana

Algunes persones religioses insisteixen, fins i tot s’obsessionen, en tancar Déu en el temple guardat per pràctiques iniciàtiques. Hi ha cristians que tota la seva experiència religiosa sembla passar per l’observança d’un conjunt de normes i pràctiques. L’excés de zel pot arribar a desvirtuar el sentit de la fe i fer-li oblidar que, en tota religió, hi ha un principi bàsic universal: estimar als altres i fer el bé. Perquè Déu està allà on hi ha amor i aquest no es pot recloure en les quatre parets de les esglésies. En elles, podem tenir l’experiència de la Transcendència, però fora d’elles també podem trobar-nos amb Déu. “S’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat” (Jn 4,23-24). 

Les persones hem de passar per la vida fent el bé. No és una crida a l’heroïcitat, això ho deixem pels herois. Fer el bé és viure honradament, practicar la justícia. Dir la veritat i no maldir dels altres, estar proper a les persones, acollir-les quan ho necessitin i estar atent a les seves esperances. Ser amable i servicial. Fent això, segur que serem persones recordades per fer el bé.

“Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
practica la justícia
i diu la veritat tal com la pensa.
Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.
No compten als seus ulls els descreguts,
honora els fidels del Senyor.
No es desdiu d'un jurament onerós,
no fia els seus diners a interès
ni es ven per condemnar cap innocent”.
Salm 15 (14),1-5

Confessar creure és una afirmació que desborda la racionalitat i s'endinsa en l'experiència vital. Les raons de la fe parteixen dels dons interiors que situen la fe en l'àmbit dels fets vitals experimentals. La cultura ajuda a expressar la creença, però no l'explica. La joia de creure és una bona prova de la força interior de la fe. "M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, al costat vostre, delícies per sempre" (Salm 16(15) 11)

Glosses per la vida quotidiana

La fe ens un compromís per estimar al proïsme, aquelles persones que estan properes com les que ens commouen a la solidaritat. Les obres i els comportaments serveixen per testimoniar i trobar en l’amor el camí que ens parla de Déu. El profeta Jeremies ens recorda que, davant l'escrutini de Déu, el que serà examinat no seran les nostres creences, sinó el que fem. "No hi ha res tan tortuós i tan malalt com el nostre cor. ¿Qui pot conèixer a fons? Jo, el Senyor, examino l'interior dels homes per donar a cadascú segons el seu comportament, segons el fruit de les seves obres". (Jr 17,9-10) 

Hi ha moments en la vida que les persones hem de saber demanar. No podem ser orgullosos i pensar que sols podem resoldre les nostres preocupacions. La pregària de petició és un bon ajut per expressar els nostres neguits i situar-nos en actitud d’acolliment per rebre el l’ajut, el consol o el cop de ma que necessitem.

“En vos m’emparo, Senyor
que no tingui un desengany
Deslliureu-me, traieu-me del perill,
vós que sou bo; escolteu i salveu-me”
(Salm 31(30) 2-3)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha una dita que ve a dir: tal faràs, tal trobaràs. És ben cert. Si no estimem, difícilment serem estimats; si no donem és probable que rebrem poc i si no perdonem costarà que se’ns perdoni. Lamentablement en les nostres relacions hem tingut desenganys: hem estimat, hem donat i hem perdonat, i no sempre hem tingut una resposta agraïda. Però la pau en el cor és considerar que hem fet allò que havíem de fer. “Sigueu compassius, com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà” (Lc 6, 37-38)

¿Som humils o ens agrada lluir i l’afalagament social? ¿Amb quina actitud fem les coses, per servir o per demostrar als altres que tenim prestància, poder i control de la situació? La humilitat és valor cristià i una virtut cívica, perquè permet relacionar-nos millor amb els altres, d'igual a igual, i aquesta actitud fa més amable la convivència. No hem d’obrar per fer-nos veure, sinó per ser servidors de les persones amb les quals en relacionem. "El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit" (Mt 23, 11-12)

La política hauria de ser, fonamentalment, un servei a la comunitat i no un instrument per rebre ocupar el poder, mantenir-s’hi i procurar beneficis, més o menys confessables, i mostrar-se com a persones importants. En les societats occidentals molts polítics, amb pocs escrúpols o voluntat de servei, han segrestat la política reduint-la un exercici endogàmic del poder. Existeix una altra manera d’entendre la política centrada en els altres, en la recerca del bé comú i de resoldre els problemes de la gent. “En totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el rimer ha de ser l’esclau de tots” (Mt 20,25-28)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança és essencial en l'experiència de fe. Déu ens proveeix, cal pregar i confiar que Déu farà més que nosaltres. Cal confiar en la providència. Aquesta actitud que ens ajuda a evitar angoixes del tot innecessàries. Ens permet experimentar la joia de viure intensament el moment present, perquè el demà ja vindrà amb les seves preocupacions. La providència neix de la confiança que Déu actua a favor dels que l'estimen i estimen. No estem sols en el camí de la vida, no cal donar-nos per vençuts davant les adversitats perquè la providència no ens deixarà sols. "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca troba, a tothom qui truca, li obren". (Mt 7, 7-8)

Hem de ser persones justes gràcies a practicar l’amor que brolla del fons del cor. L’estimació als altres ha de ser la guia on contrastar el que fem. El tràfec de la vida no ens ha d’impedir a cercar ser justos per les altres persones. Aquest és l’objectiu prioritari per cada dia. Res no ens pot distreure de procurar el bé per les persones que ens envolten. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24)

Glosses per la vida quotidiana

La Quaresma ens parla d’un Déu que és sant. “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, és sant”. Es tracta d’una santedat construïda en la vida quotidiana, a partir de coses petites que estan al nostre abast. Cada dia podem ser testimonis d’aquesta santedat que ens apropa a la voluntat de Déu. Mentre fem el nostre dia a dia descobrim aquests moments en els quals les nostres bones obres fam possible ensenyar el rostre de bondat d’aquest Déu que és sant. Nosaltres hem de ser persones santes i testimonis d’un d’amor que és salvació per nosaltres i els nostres germans. “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant (...) No robeu. No mentiu ni us comporteu falsament amb algú del poble. No jureu en fals pel meu nom. Seria profanar el nom del teu Déu. Jo soc el Senyor. No explotis el teu proïsme ni li prenguis allò que és seu. No retinguis fins a l'endemà la paga del jornaler. No insultis un sord ni facis la traveta a un cec. Pensa que el teu Déu ho veu tot. Jo soc el Senyor. En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom. No vagis a escampar calúmnies entre els teus parents. No et presentis com a testimoni buscant la mort del teu proïsme. Jo soc el Senyor. No covis odi contra el teu germà, però corregeix, si cal, el teu proïsme; així no et faràs responsable del seu pecat. No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo soc el Senyor .” (Lv 19,1-2,11-18)

¿Sabem perdonar? Més d’un cop tinc la sensació que no. Que en el meu cor hi ha un punt de rancúnia o ressentiment amb algú que considero que m’ha ofès. L’exercici del perdó ens fa més persones, perquè és, en definitiva, una mostra d’amor als altres. Davant una ofensa no es reclama venjança o revenja, sinó perdó perquè l’amor de Déu perdona també les nostres faltes. Un cop i un altre cop. El perdó ens permet estar en pau amb els nostres germans. “Perdoneu les nostres ofenses tal com nosaltres perdonem els qui ens han ofès” (Mt 6,12) 

Hi ha moments que podem sentir-nos aclaparats pels problemes. Les preocupacions poden afeixugar-nos i fins i tot entristir-nos. És normal que davant d’aquestes situacions, des del més profund del cor, reclamem ajut i ens obrim a l’acolliment càlid d’altres persones. Però també nosaltres cada dia podem obrir el nostre cor per acollir a persones afligides. No endurim el nostre cor. “Allunyeu de nosaltres els mals que ens afligeixen” (Salm 25(24),22)

Glosses per la vida quotidiana

És evident que hem de viure la vida a fons, però això no vol dir ser uns eixelebrats. La densitat de la vida no està en la quantitat de coses meravelloses que es puguin fer, sinó en la capacitat de viure en profunditat la quotidianitat. Cada dia està ple d’oportunitats per descobrir la joia de viure i la felicitat que dóna poder viure en pau amb un mateix i els altres. “Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi la salvarà. ¿Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es fa mal o es perd a si mateix?” (Lc 9, 23-25)

La Quaresma és temps per penedir-se. Aquest verb sembla que no tingui massa bona premsa. Penedir-se vol dir que a una persona li sap greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa. Per això aquests dies prendre distància i adonar-nos de quines són les nostres mancances, les nostres limitacions i prendre consciència que no sempre actuem per amor. No es tracta d’imposar-se càrregues per convèncer del nostre penediment. El millor penediment és fer el bé. “Les víctimes no us satisfan / si us oferia un holocaust no me’l voldríeu. / La víctima que us ofereixo és un cor penedit, / un esperit que es penedeix, / vos Déu meu, no me’l menyspreeu”  Salm 51 (50) 18-19

Glosses per la vida quotidiana

Les persones poden pensar que són poderoses perquè tenen el coneixement que ha fet possible els grans progressos de la humanitat. Però, aquest saber és limitat, ell no pot interpretar el sentit de la vida. El nostre coneixement ha de completar-se amb la saviesa que ajuda a descobrir que la vida és amor pels altres i que, a partir d’aquesta estimació, la vida humana s’omple de sentit. La saviesa va més enllà del coneixement, és amor realitzat en cada acte de la vida. “Tota saviesa ve de Déu, el Senyor, i és amb ell des de sempre. ¿Qui pot comptar els grans de sorra de les platges, les gotes de la pluja, els dies de l’eternitat?” (Sir 1,1-2). 

Moltes persones estem preocupades per aconseguir ser importants en la vida, ser dels primers, rebre el reconeixement dels altres i tenir salutacions per arreu. D’alguna manera ens preocupem per adquirir notorietat i presència pública. Avui diríem ser “influencer”. Per algunes persones, no assolir aquests objectius pot arribar a crear malestar i enuig. ¿Això és realment necessitem? ¿Ens cal això per ser feliços? La pau interior no es troba en l’aparença externa, en l’aquiescència dels altres, sinó en l’obertura i l’estimació als altres, al proïsme que viu als marges de la societat. "Pel camí havien discutit quin d'ells seria el més important. Aleshores s'assegué, cridà els dotze i els digué. "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots" (Mc 9,34-35) 

Tenim una expressió que diu “Déu tot ho veu”. Hem de comportar-nos creient que això és veritat. La nostra relació amb el Transcendent és íntima i en el silenci de la interioritat més pregona. És així com podem percebre la seva presència que ens acompanya i asserena. Al llarg del dia hem de saber trobar i crear aquests moments de diàleg interior per pregar i deixar-nos seduir per Aquell que és més gran que les nostres limitacions. “Quan preguis, tanca’t amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats i ell, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà”. (Mt 6,6)

Glosses per la vida quotidiana

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. Ens calen paraules que ajudin a créixer interiorment. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna.” (Jn 6,64,68) 

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. Perquè estem adaptats a la confortabilitat del món. També vol dir assumir les contradiccions personals, les quals no haurien de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. "Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i l'Evangeli, la salvarà" (Mc 8,34-35)

Glosses per la vida quotidiana

Algun cop podem experimentar un sentiment de desorientació o de desconcert en relació amb com actuem. Pot aparèixer la sensació de no tenir un rumb definit o no tenir les idees clares sobre què hem de fer. En aquests moments és bo aturar-nos, asserenar-nos, deixar aparcades les tribulacions i descobrir aquells principis i valors que donen solidesa a la vida. I a partir d’ells revisar el què fem i com ho fem. “Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,5-6)

Cal posar-se en marxa per anunciar que és possible un món diferent i que les esperances poden esdevenir realitat. Podem apropar el Regne de justícia i amor si decididament sortim al carrer i treballem per fer-lo realitat. Ho hem de fer amb el que som i tenim, sense massa estridències, només ens cal o just i, sobretot, ens cal saber escoltar i compartir. “Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar a ningú pel camí. Quan entreu a una casa digueu primer: “Pau en aquesta casa” (Lc 10,3-5) 

Pregar és bo. Per pregar cal trobar moments d’intimitat en els quals les persones podem pouar al nostre interior. Amb aquest exercici ens sincerem amb nosaltres mateixos i descobrim el sentit íntim de les nostres emocions, estats d’ànim o ens situem davant els grans misteris de la vida. “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem a quina esperança estem cridats”. (Ef 1,17-18)

Glosses per la vida quotidiana

La vida ens mostra cada dia petits instants per ser feliços. El camí de la felicitat no es troba perseguint la glòria en els grans esdeveniments o capficant-se en la possessió de riqueses, res d’això ens dona la felicitat. Aquesta es troba en petites situacions de la vida quotidiana que són moments privilegiats per estimar i ser estimats. Són instants on descobrim que és més important ser que tenir.

“Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort”
Salm 128(127) 1-2 

Creure en Déu, dit així de manera directa i sense embuts, és una gràcia i el resultat d’un do. Gràcies a sentir-me creient experimento un estat particular de llibertat interior. Cal endinsar-se en el camí de la fe per descobrir-ho. Però també es viuen moments de foscors insuportables, sobretot davant l’injust patiment de moltes, masses, persones. Llavors, quan tot sembla trontollar, l’escalf interior d’aquesta vivència ajuda a fer lleuger aquesta experiència i empeny a un compromís per evitar aquest sofriment indesitjat.

"En vós he trobat el meu recer,
vós em guardeu del perill.
Tothom celebra al voltant meu
el goig de veure'm lliure".
Salm 32 (31), 7

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians se’ns demana ser sal i llum del món. Per més que hàgim sentit, no sempre actuem d’acord amb aquesta proposta. Hem de saber presentar al món el que és genuí de la fe cristiana i ho hem de proposar com a contribució a la seva humanització. No estem fora del món, ni contra el món. Formem part responsablement del món i vivim uns valors que creiem que són bons per alliberar a les persones de les injustícies i de les opressions, materials i espirituals. “Sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust ¿amb què la tornarien salada? Vosaltres sou la llum del món” (Mt 5,13-14) 

Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i revisar si som hipòcrites a l'hora de practicar una religió. Cal revisar si estem atrapats en el formalisme religiós que anul·la el que és fonamental: l'amor de Déu i l'amor al proïsme. La fe sense obres és una fe morta. El culte litúrgic sense amor és un simple ritual buit. Cal unir les creences amb la pràctica de l’amor i la caritat. Perquè on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Déu és amor. "Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dona és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans”. (Mc 7,6-7) 

La tradició bíblica explica poèticament en el llibre del Gènesi que en els inicis de la humanitat, en el jardí de l’Edèn, on habitava l'home i la dona, hi havia l'arbre de la vida i l'arbre del coneixement del bé i del mal. Des de llavors la vida i la moral estan unides, i la moral ha establert unes veritats, que tots els deus respecten, i ajuden als homes i les dones a gaudir de la vida amb plenitud. "La vostra paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat" (Jn 17,17)

Glosses per la vida quotidiana

En la vida cal prendre partit. Cal decidir-se i optar. No valen les postures eclèctiques o adoptar la neutralitat acomodada per no haver de prendre una decisió. Hi ha molts moments que cal explicitar on ens situem, en quin costat de la història ens posicionem. Hi ha molts moments que no valen les mitges tintes. “Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda” (Lc 2,34) 

Cal ser més pacients del que habitualment acostumen a ser. La impaciència ens anul·la sovint l’enteniment. La immediatesa sembla ser el lema de la nostra època. Però nosaltres hem de saber practicar la perseverança. Ella és la virtut que ens permet tenir la persistència necessària per aconseguir les nostres fites i objectius. L’esforç continuat dona els seus fruits. “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la paraula de Déu i donen fruit amb perseverança" (Lc 8,15)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que ens sentim abatuts perquè els esdeveniments no van com esperàvem. Són situacions de desesperança i defalliment, ens sentim febles i dissortats. En aquests instants necessitem trobar persones que ens proporcionin l’acolliment, la calidesa i el reconfort espiritual que ens facin reviure el goig de viure i l’esperança. “Senyor, Déu nostre, veniu a alliberar-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada;salveu-me per l’amor que em teniu. Que no en tingui un desengany, jo que us invoco” (Salm 31(30)17-18)

 La innocència és, entre altres accepcions, la condició de qui no ha fet el mal i ignora el que és el mal. És la innocència dels nens. Els adults, ho sabem tot i, malgrat això, no renunciem al mal. L’elogi de la innocència dels nens és la reivindicació de la netedat de cor. Hem de viure sincerament, sense calcular en benefici propi o ignorat el mal que podem fer. “Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel” (Mt 18,3) 

En tot moment i en qualsevol situació hem de saber descobrir la transcendència de cada instant. La contemplació en la quotidianitat ens ajuda a adonar-nos de la bellesa de les petites coses i l’evocació del valor transcendent. Cal saber aturar-se, parar del brogit que vivim, i des del silenci interior meravellar-nos en la descoberta de les dimensions profundes de les persones, dels fenòmens naturals i tot allò que ens ajudi a projectar-nos més enllà dels nostres cors.

“Glorieu-vos del seu nom, que és sant,
alegreu-vos de cor, els qui cerqueu el Senyor.
Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder,
busqueu sempre la seva presència”.

Salm 105 (104) 3-4

Glosses per la vida quotidiana

En aquest món ple de falsedats, de mentides que volen esdevenir veritats, reivindico la qualitat de la sinceritat. Ser sincer és una virtut a conrear. Una persona sincera no és falsa o dissimula la veritat. Sap ser oportú amb el que diu i escull adequadament el moment per dir-ho. No és un hipòcrita. Mentir o enganyar per enredar o confondre als altres no és cap bona actitud. Fer-ho és menysprear les altres persones. Si volem mantenir unes relacions que ens humanitzin i siguin respectuoses amb tothom, cal dir la veritat o, si és el cas, callar prudentment. "No hi ha res amagat que tard o d'hora no hagi de ser descobert, ni res d'obscur que tard o d'hora no hagi de ser entès" (Mc 4,22) 

La confiança és necessària per viure, i a voltes sobreviure. Però d'on prové la confiança? Cada persona podrà respondre de forma diferent perquè els seus referents són diversos. Però les persones difícilment podem viure sense l’espera confiada. Els cristians pensem que la font última de la confiança no està en l'autosuficiència humana, en el progrés econòmic o en els beneficis tecnològic, sinó en l’amor actuant de Déu. Aquest convenciment prové de la gràcia de creure i això és un do. "

Confia en el Senyor, fes el bé, 
i viuràs segur en el seu país. 
Sigui el Senyor la teva delícia, 
i et donarà el que desitja el teu cor. 
Encomana al Senyor els teus camins; 
confia en ell, deixa'l fer: 
farà que brilli com la llum, el teu dret, 
la teva raó, com el sol del migdia".
Salm 37(36) 3-6

Glosses per la vida quotidiana

La societat necessita tenir bons governants. Els assumptes comunitaris han d’estar ben conduïts per persones assenyades, entenimentades i honestes. Per sort de tots, a la societat hi ha persones justes, bones de cor i que fan el bé. Hem d'agrair-los de tot cor el que són i fan. Necessitem confiar la gestió política en persones preparades i capaces de ser recordades com a bons governants. Gràcies a ells o elles seguim confiant en el fet que el món pot ser més just i les persones poden viure dignament i en pau. “Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més” (Dn 12,3) 

Necessitem cercar la saviesa que brolla de les persones, escoltar-la, meditar-la i dur-la a la pràctica. Hem de saber descobrir les persones sàvies, aquelles que tenen un raonament sòlid i saben donar un bon consell. La mundanitat ens temptarà amb falses savieses, però l’exercici del discerniment ens portarà claror als nostres judicis. En el cor de les bones persones hi ha la veritat que els fa ser justos. “El just té sempre als llavis la saviesa i diu la veritat, té gravada al cor la llei del seu Déu”. (Sl 37(36) 30-31) 

Creure és tenir fe i això és una gràcia. Amb això vull expressar que tenir fe és un do que es rep; que s’experimenta i altres persones poden no tenir-lo. Per això la creença se situa en l’àmbit de la vivència personal. Podem donar raó de la nostra esperança, però no sabem com la fe ha entrat en el cor. No cal demostrar perquè es creu, només cal viure d’acord amb el do rebut i ser-ne un bon testimoni. “Soc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà”. (Jn 15,16)

Glosses per la vida quotidiana

Bon dia a tothom. Hem d’estar disponibles a fer el bé. Hem d’estar preparats per assumir les responsabilitats que la vida ens demana. No en podem defugir. Està disponible vol dir estar preparat per fer alguna cosa, tenir la intenció de fer-la, i de fer-la tot seguit. Hem de ser sol·lícits, delerosos de servir i complaure els altres. El camí de la fe és una donació a l’estimació des d’on brolla aquesta vivència de la transcendència. Del fons del cor Déu preu sentit a partir de la trobada quotidiana amb els altres

“Tu m'has dit a cau d'orella
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació.
Per això et dic: «Aquí em teniu»”
(Salm 39,7-8)

Hem de confiar i viure esperançats. Vindran uns dies d’alliberament i justícia. Temps per estimar, i ser estimats, sense reserves. Seran dies perquè la fidelitat i l’amor es trobin i tot s’ompli de pau i bondat. Temps perquè la fidelitat, la bondat i la pau restin entre nosaltres.

“La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la bondat i la pau;
la fidelitat germinarà de la terra
i la bondat mirà des del cel”
Salm 85(84) 11-12

Glosses per la vida quotidiana

La lectura de la Bíblia obre els ulls per il·luminar i entendre la nostra realitat, trobar-ne el sentit i orientar el que hem de fer en la vida. Són paraules vives perquè cada situació és diferent i també les persones les vivim des de perspectives diferents. La lectura, meditada i contemplada, la reflexió reposada sobre els textos bíblics ajuda a transitar pel camí de la vida. “La paraula de Déu és viva i actua, i esclareix les intencions i els pensaments del cor” (He 4,12) 

L’acompliment cec de la norma esclavitza el cor de les persones. Les lleis humanes són obra dels humans, i per això han d’estar al servei dels individus. Les lleis, les normes i altres regulacions han de servir per afavorir les relacions entre les persones i per humanitzar la societat. Perdre aquesta perspectiva empresona la llibertat i limita el seguiment de la recta consciència. “El repòs del dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home pel repòs del dissabte” (Mc 2,27) 

La integritat i la disponibilitat, són qualitats humanes que haurien de guiar els nostres comportaments. La integritat es basa en la capacitat d’actuar les persones d’acord amb les seves creences, principis i valors. La disponibilitat és la qualitat d’estar lliures per acollir i atendre les sol·licituds d’altres persones. Gràcies a la integritat, aquesta disponibilitat és desinteressada i guiada per l’amor. Cada persona està cridada a ser testimoni de la veritat. Aquesta es coneix gràcies a l’amor que ens tenim. En l’amor es revela el sentit de la vida, ell ens sosté i ajuda a conviure. “Aquí em teniu, com està escrit en el llibre, Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra llei als fons del cor” (Salm 39,8-9)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de tenir el cor obert per sentir les paraules que ens orienten a fer el bé, a estimar, a tenir cura de les preocupacions dels altres a estar atents als signes dels temps. El nostre cor ha de ser sensible al patiment de les persones. No tot són estadístiques de triomf o balanços d'èxit, ni grans reconeixements públics ni aplaudiments en les xarxes socials. Hem de renunciar a aquestes fastuositats mundanes per descobrir que el que primer ens importa són les persones, els seus problemes i les seves esperances.

"Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu.
No enduriu els vostres cors com a Meribà" 
(Salm 95 (94) 7-8 

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar i meditar a partir d’una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna”. (Jo 6,63.68).

Glosses per la vida quotidiana

Al llarg de la vida hem pogut tenir, en algun moment, la sensació d’estar cridats a fer alguna cosa. Aquesta crida neix des de dins si tenim la capacitat d’escoltar-la. Per això cal estar preparats. El silenci ens pot ajudar a escoltar el nostre interior per saber si la crida brolla dins nostre. “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes” Immediatament abandonaren les xarxes i s’anaren amb ell”. (Mt 4,18-20) 

¿Què hem de fer per ser bones persones? ¿Com hem de comportar-nos per donar testimoni de la fe en que creiem? Perquè, a més de dir que som creients, hem de donar raons de la nostra fe a través d’obres. Hem de saber explicar les nostres creences, fer-les comprensibles pels demés, i les nostres obres han de ser la pedra de toc de la solidesa de la fe. Hem de testimoniar un estil de vida capaç de parlar del sentit de l’amor de Déu i com aquest amor pot canviar la vida. “En vós, Senyor, hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la vostra llum” (Salm 35,10) 

Dins la vida atrafegada que molts portem és necessari trobar moments i espais per dirigir la mirada cap a l'interior per establir una comunicació espiritual amb Déu, en el cas dels creients. Això és el que feia Jesús. Però, no cal ser creient per dedicar uns moments per conrear la vida espiritual. La mirada interior ajuda a asserenar-se i descobrir la profunditat dels fets quotidians. Des de la solitud interior, hem de ser sincer amb nosaltres mateixos per trobar el que aporta sentit a la vida. "De bon matí quan encara era fosc, es llevà, se n'anà en un llloc solitari i s'hi quedà pregant" (Mc 1,35)

Glosses per la vida quotidiana

Creure és dubtar. La fe és un camí que s'empren i no es deixa de recórrer durant tota la vida. Mentre es viu, la fe dona sentit, coherència interna i esperança; però també genera dubtes gràcies als quals les creences i convenciments s'enforteixen. Només pot creure qui s'enfronta honestament als seus dubtes. "Hem trobat aquell qui van escriure Moisès, en el llibre de la Llei, i els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret. Natanael li contestà: "¿En pot sortir res de bo de Natzaret?. Li diu Felip: "Vine i ho veuràs". (Jn 1,44-46) 

En el dia d'Epifania, he demanat als Mags d’Orient que ens portin el que diu el salm 72.

“Déu meu, dona al rei el teu dret,
dona-li la teva rectitud.
Que governi amb justícia el teu poble,
que sigui recte amb els humils.
Que les muntanyes duguin pau al poble,
que li duguin benestar els turons.
Que els humils es vegin emparats,
i salvats els fills dels pobres.
Que desfaci els opressors!
Que duri com el sol i la lluna,
segles i més segles”
(Salm 72(71) 1-5)

Glosses per la vida quotidiana

Ens és familiar la frase: predicar en el desert. Ho associem a dir coses i comprovar que ningú ens fa cas. Cert. Però també pot significar una lloa a una manera de fer. El desert és el lloc privilegiat de silenci. Gràcies a ell, la prèdica és meditada i aprofundida. Davant del soroll del món, el silencia convida a retrobar el sentit de la via i descobrir allò que és important. “¿Què dius de tu mateix? Soc una veu que crida en el desert” Jn 1,23 

Sovint els cristians, com moltes persones, tenim la tendència a agrupar les persones i considerar que el grup, en el qual ens identifiquem, són els bons. A partir d’aquesta classificació s’acostuma a repartir credencials a emetre judicis morals que acostumen a ser negatius per aquells que no considerem com dels nostres. Aquest costum és un engany i ens porta a molts errors i a ser molt injustos. No és el judici, o prejudici, el que val sinó les obres de les persones les que han de ser jutjades. “Tothom qui obra el bé és fill de Déu” (1Jn 2,29) 

Fer justícia i ser justos esdevé una virtut pròpia dels cristians. La justícia pot ser amb majúscules, però també la podem practicar en la vida quotidiana. Sempre que tractem a les persones amb correcció, amabilitat, respecte i consideració, actuem amb justícia. "Judicarà tot el món amb justícia, decidirà amb raó els plets dels pobres"(Salm 98(97), 9)