Estimo i defenso l’abadia de Santa Maria de Montserrat

Plouen crítiques, notícies, acudits, insinuacions, piulades i altres artefactes comunicatius que tenen en comú l’abadia de Santa Maria de Montserrat. A partir d’unes informacions, situades avui en el terreny de les simples conjectures, i que avui es troben subjectes de contrast per una comissió creada ad hoc, s’ha organitzat un estat d’opinió mediàtica que ha culminat amb un acudit inapropiat i injust. Cal criticar i condemnar el populisme d’agitació d’estereotips que tan abunda en la nostra societat. És impropi i manipulador, per més veritat que fos el que ara s’està investigant, escampar el dubte sobre l’honestedat de la comunitat monàstica de Santa Maria de Montserrat.

Per entendre el perquè de tot plegat sempre ens hem de fer la tan coneguda pregunta de: ¿qui surt guanyat escampant dubtes sobre la rectitud de tres abats de Santa Maria de Montserrat?. Es bo intentar trobar respostes a aquesta pregunta que és més complexa del que pot semblar a primera vista. Intentaré donar algunes respostes. Una primera reacció és pensar que els mitjans de comunicació persegueixen dir la veritat per contribuir a la lucidesa dels ciutadans. Mentida. Pot ser sí que alguns medis cerquen el camí de la veritat, però l’interès de la majoria de medis no és tan altruista. Recordo un comentari del gran periodista Llorenç Gomis en una conferència: “l’interés dels editors dels diaris no és la veritat, sinó vendre més diaris”. Gran màxima que pot ajudar a entendre algun dels aspectes de la qüestió que ens preocupa. La majoria de diaris és un negoci i les seves mesures sempre seran mercantils.

Aconseguir bones quotes de mercat és una preocupació interessada dels editors dels medis de comunicació. Es legítim, estan al davant d’un negoci i han de donar comptes al consell d’administració. Poden tenir bons resultats si saben aprofitar  despreocupadament la llibertat d’expressió. Un bon escàndol ben administrat  dóna molt a parlar, sempre més que els progressos científics en recerca mèdica. Per això, alguns medis són àvids a mantenir viva la flama de l’anticlericalisme latent a la societat perquè això ajuda a vendre més o a mantenir altes quotes d’audiència. A més, el segment anticlerical és actiu i amb forta implementació social. Constitueix un públic diana interessant alhora de repensar el posicionament ideològic d’algun medi de comunicació, especialment aquells que ara es troben repensant la seva identitat o reflotant la seva economia.

Una altra lectura d’aquesta darrera efervescència mediàtica amb Santa Maria de Montserrat està relacionada amb la filtració gradual de notícies relacionades amb uns suposats casos d’abusos sexuals. ¿A qui pot interessar anar informant a compta gotes? ¿per què aquesta estratègia de dosificació creadora d’expectativa? Aquesta estratègia ha servit de bon pòrtic propagandístic a una sèrie de reportatges emesos per la cadena Netxflix. El seu realitzador ja anunciava que tenien força informació que aniria sortint. Per la seva part, alguns diaris han actuat d’un bon amplificador del contingut temàtic que la poderosa cadena comunicativa estava a punt d’emetre i que encara té en programació. L’abadia de Santa Maria ha estat utilitzada en la campanya de màrqueting del documental de Netflix. Documental produït per l’empresa Zeta audiovisual que forma part del conglomerat comunicatiu del Grup Zeta, al qual també forma part el Periòdico diari que començà amb la primera informació relacionant l’abadia amb un cas d’abús sexual. En aquest cas, la màxima de l’enyorat Llorenç Gomis, pot ajudar a resoldre una part de l’equació d’interessos que s’amaga al darrera del tema dels suposats abusos en el monestir de Santa Maria de Montserrat.

¿Podrien haver-hi més interessos que no fossin els purament econòmics? Penso que sí. ¿Per què ara, anys després que algun dels denunciants comencés una campanya per retardar la prescripció dels delictes d’abusos sexuals, surt el nom d’un monjo i es focalitza la qüestió a Santa Maria de Montserrat? En l’actual context polític que viu Catalunya hi ha sectors interessats en fer trontollar la solidesa de l’abadia benedictina en l’imaginari col·lectiu de molts catalans. La filtració de la informació ha tingut l’habilitat de construir un relat que afecta a tres abats del monestir. Sembla que volen transmetre que des de la màxima responsabilitat del monestir es volia tapar el fet. Se’ls presenta com a còmplices d’una situació que, alguns medis s’han esforçat en presentar, com comprovada i sentenciada. Això es suma amb altres campanyes destinades a fer dubtar de la solidesa dels món simbòlic del catalanisme on l’abadia de Santa Maria de Montserrat hi ocupa un lloc destacat. Com tot pedra fa paret, tota insinuació o sospita insistentment repetida esdevé, a la llum de l’opinió pública, falsa veritat. Quan passa això, hom pot sospitar que les casualitats són més que improbables. Hi ha masses interessos polítics en joc com no intentar jugar la carta de desprestigiar el monestir de Santa Maria de Montserrat.

Finalment, no fora aventurat pensar que l’abadia de Santa Maria de Montserrat algú l’hagi col·locat al mig del foc amic generat per la recomposició de l’espai polític de l’extrema dreta europea sota l’impuls dels moviments catòlics integristes. L’ombra de Steve Banon a Europa és  molt allargada, especialment combativa del catolicisme conciliar. Els seus associats sempre han procurat alterar els punts claus de la governabilitat democràtica d’alguns països i no han tingut cap recança d’intentar desestabilitzar al mateix papa Francesc i sectors oberts del catolicisme. L’abadia de Santa Maria podria ser un d’aquests objectius. En l’era dels fake news i les big data gestionades per mentalitats poc escrupoloses no ens ha d’estranyar que, un intel·ligent aprofitament de situacions  compromeses per la credibilitat moral de l’Església, serveixin per sumar en els intents de desestabilització dels pilars democràtics de la nostra societat.

Cada una d’aquestes raons, i altres que poden suggerir-se, tenen la seva pròpia dinàmica però poden estar perfectament interrelacionades o, simplement retroalimentades per uns mecanismes totalment desconeguts per mi però que, intueixo, deuen existir.

Davant tot el soroll mediàtic d’aquests dies, em ve de gust agrair a la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat tot el bé que m’ha fet. Res del que es pugui dir minva el meu afecte vers un homes de fe que testimonien, dia rere dia, el compromís amb l’esperit de la Regla de sant Benet. L’abadia de Santa Maria de Montserrat són mil anys d’acompanyament espiritual. Per més que escolti històries que m’han agafat desprevingut, res farà trontollar el sentiment benefactor que sempre genera Montserrat. Per més que la realitat sigui tossuda, per més que les portades dels diaris o els informatius dels medis parlin insistentment d’uns suposats abusos, ni en el cas que això fos així, res del que s’ha proclamat ha esquerdat la meva confiança amb aquesta comunitat monàstica. Defenso la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat.

La seva vida monàstica presenta continuadament a la societat catalana la possibilitat de viure en una comunitat guiada pel desig de ser bones persones, plenes de saviesa i amb una vida interior que sigui font de pau i felicitat. No està malament, especialment per un temps de recerca permanent de propostes que portin sentit. Aquesta dimensió de comunitat monàstica com exemple de virtut cívica ens és molt útil per endreçar l’ànima de la nostra societat. La meva defensa de la comunitat de Santa Maria de Montserrat no impedeix reconèixer les circumstàncies que poden alterar la vida comunitària perquè una comunitat monàstica és un grup que on passen coses i es comporta amb les mateixes virtuts i misèries presents en altres col·lectius de la societat. L’existència de singularitat no desmereix el valor del conjunt. No pot haver-hi cap ombra de dubta sobre l’honestedat de la comunitat de monjos per més que l’evidència contrastada ens que, en algun moment, no s’ha fet el bé i el mal fet ha estat motiu de patiment. La mateix comunitat ha manifestat ja la seva solidaritat amb qui hagi sofert patiment en aquest procés. Segueixo confiant amb la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat perquè sé que en ella hi trobo consol i quan hi truco la porta sempre s’obre per acollir-me.

El meu germà Andreu

He quedat sorprès per les acusacions fetes contra el germà Andreu Soler, monjo benedictí de Santa Maria de Montserrat i mort fa uns quants anys. Algunes cròniques periodístiques han presentat a l’Andreu Soler com una persona depravada atenent a les acusacions d’abús efectuades per Miguel Angel Hurtado quan era un jove que participava en el grup d’escoltes del monestir. Aquestes acusacions, no són cap novetat, feia uns quants anys el mateix Hurtado havia iniciat una campanya, a partir de la seva experiència, per modificar la prescripció dels delictes d’abús sexual a infants. La novetat de la notícia d’ara és que, després de molts anys de denunciar en medis de comunicació aquest fet sense dir noms, Miguel Angel Hurtado ha posat rostre a la seva acusació i ha situat els fets en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Amb el conseqüent impacte mediàtic que ha tingut la qüestió, i l’aprofitament d’alguns comentaris fan per acarnissar-se contra el monestir de Santa Maria de Montserrat i els seu compromís amb Catalunya. Quan passa això, hom pot sospitar que les casualitats són més que improbables.

Voldria parlar bé del germà Andreu i del monestir de Santa Maria de Montserrat. És de justícia fer-ho. Ho vull fer perquè vaig tenir l’oportunitat de tenir força relació amb l’Andreu Soler sempre a fi de bé.  El germà Andreu era un monjo molt conegut, especialment per l’acolliment que feia als peregrins a l’hostatgeria, la seva direcció des de l’any 1959 dels anomenats Nois de Servei d’Ordre-Escoltes de Montserrat o per algunes de les diverses iniciatives socials que impulsà, entre elles la Penya Barcelonista de Montserrat-Monistrol o la seva participació activa en l’Hospitalitat de Nostra Senyora de Lourdes de Barcelona. El germà Andreu era un belluguet simpàtic. Tenia una curiositat inquieta i inabastable, la qual sabia gestionar hàbilment. Sempre estava assabentat de ot i, amb to confidencial, ho explicava a qui el volgués escoltar. Dic tot això per presentar la persona, però el retrat fora incomplert sinó destaqués la seva dimensió monàstica, era un monjo de pedra picada amb una fidelitat eclesial ben contrastada.

La meva relació amb el germà Andreu fou sempre en la vessant religiosa. Diria que, després del germà Carles Solà, el germà Andreu fou el següent monjo que vaig conèixer quan jo era un nen i passava els llargs estius entre les cel·les, la sagristia fent d’escolanet i jugant per les places o la muntanya. Des de llavors vaig mantenir viva una relació amb el germà Andreu fins la seva mort. El seu guiatge espiritual fou clau per no perdre’m en els difícils anys d’una joventut plena de molts interrogants i desitjos. Les xerrades a la porteria o caminant pel jardí m’ajudaren a ressituar un vida de fe en alguns moments més confosa del que jo hagués volgut. Reconec que els seus consells, mai donats com a imposició, sinó com a acompanyament em foren útils per saber quin era el meu camí interior. A través del germà Andreu vaig descobrir que la fe podia viure’s amb alegria, donació als demés i joia interior.

Foren anys de repensar el cristianisme a la llum de l’impuls conciliar. Els consells del germà Andreu em permeteren situar el meu seguiment de Jesús en clau de fe dialogant amb el món i gens acomplexada en una societat que estava canviant de paradigmes. El propi germà Andreu fou un lluitador constant en la defensa dels religiosos que no eren sacerdots i volien viure en igualtat dins d’una comunitat religiosa. El seus estudis a la facultat de Teologia li permeteren entendre millor el que per ell era una intuïció de fe renovada a la llum dels signes dels temps. Fou una persona que m’aportà valors i asserenar el meu esperit. Cada persona pot haver tingut una experiència personal i irrepetible de la seva relació amb el germà Andreu. Aquests dies s’ha conegut una versió dissonant amb el que és la meva experiència. Les relacions entre persones són complexes i polièdriques, per això he volgut exposar la meva percepció extreta de la meva relació personal amb el germà Andreu sempre correcte, afable i compartida amb altres persones que li confiàvem les nostres inquietuds i esperances.

Germà Carles Solà, un monjo feliç al servei de tots

Ha mort el germà Carles Solà, monjo del monestir de santa Maria de Montserrat.  Probablement aquesta mort no suscitarà masses comentaris de notorietat pública, hi hauran pocs obituaris en els medis de comunicació, però la seva vida mereix un record compartit. La seva atenta responsabilitat al front de la sagristia del monestir serà evocada per moltes persones. El germà Carles és part de la història més recent del monestir per la seva diligència perquè la sagristia, amb tota la seva petita complexitat, funcionés perfectament fins el mínim detall.

Vaig conèixer el germà Carles de ben petit. Ni arribava a ser un marrec quan vaig començar a passar els llargs estius dels anys 50 i 60 del segle passat a Montserrat. En aquell temps hi havia un grup d’estiuejants que sojornàvem a les cel·les del santuari de la Mare de Déu estiu darrera estiu. Allí vaig conèixer l’àmplia família d’en Carles Solà, eren molts germans i un d’ells, l’Oriol que deuria tenir la meva edat, era un bon company de jocs. Gràcies a aquesta amistat vaig anar algun cop d’excursió amb tota la família com a membre adoptiu. La gran família dels Solà eren els propietaris de la pastisseria del mateix nom que estava al carrer València cantonada Llúria; el seu obrador serví de refugi de molts catòlics perseguits durant la Guerra Civil. Aquesta pastisseria ha estat immortalitzada recentment en el llibre “Jo confesso” de Jaume Cabré.

En Carles Solà fou el primer monjo amb qui vaig tenir una relació continuada i que no vaig deixar mai de tenir-la. En aquells anys un motiu de distracció per a mi, tot i que després descobrí que tenia aires de vocació, era ajudar al germà Carles en tot el que fes falta. Eren temps de les misses particulars dels sacerdots i jo vaig convertir-me per ell en l’escolanet ideal. Així, com que sabia totes les respostes de la missa en llatí, un cop esmorzat anava ràpidament a la sagristia i començava a exercir les meves funcions d’escolanet de capellans visitants del santuari. Quan acabava aquesta tasca veia com el germà Carles preparava atenta i ordenadament totes les albes, casulles, estoles, cíngols, àmits i maniples per la missa conventual de la comunitat. Si podia, l’ajudava també amb això. Eren temps de grans concelebracions a la basílica de Santa Maria de Montserrat. A la fi de la conventual el germà Carles, i un servidor com ajudant únic, anàvem a treure els ciris gastats dels grans llantiers negres situats simètricament a banda i banda del temple. Aquests ciris, juntament amb els pans de cera fossa que regalimaven per arreu, eren reciclats per fer noves espelmes en l’habitació anomenada del ciri i del vi. La recompensa de la meva ajuda eren retalls de pa d’àngel, les hòsties, que emmagatzemava en un immens calaix sota la vitrina on estaven guardats els calzes emprats en les grans solemnitats i altres peces d’orfebreria.

El germà Carles era una persona sol·lícita i sempre amatent que tot funcionés bé. Durant la missa conventual eren freqüents les seves entrades i sortides a la sagristia. Per això seia a l’extrem del cor, al cantó de l’epistolari, per tal de poder fer diligentment la seva feina. Crec que feu aquesta feina durant més d'una cinquantena d’anys. Al llarg d’aquests anys la sagristia era el seu domini i n’estava ben orgullós. Ho tenia tot sota control. Els ciris, les flors, el vi i l’aigua per la litúrgia, la vestimenta litúrgica. Allí dominava la pulcritud noucentista tant pròpia del monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquesta era la seva feina, molts necessària perquè la solemne litúrgia montserratina funcionés dia darrera dia sense cap màcula d’error. Quan s’acabava el dia, després de la pregària de completes el germà Carles anava apagant les llums de la basílica deixant el temple en una intensa penombra on destacava només la tènue il·luminació de la Mare de Déu, un ombrívol altar i un llantió vermell sota el cambril. Pocs minuts després es sentien les passes el germà Carles retirant-se a la seva cel·la.

La història recent del monestir de Santa Maria de Montserrat i les activitats del santuari són també la història del germà Carles. Era ell el qui ordenava les ofrenes dels pelegrins durant la missa conventual o acollia les grans romeries a l’entrada a la basílica acollint els seus presents. Tothom qui s’atensava com a peregrí a la Mare de Déu coneixia al germà Carles. Tots els capellans que volien concelebrar en el conventual eren atesos pel germà Carles. Tot i que tenia un parlar amb mots superposats, a voltes atropellat, sabia transmetre la felicitat i la serenor de la vida monàstica i de la seva vocació de monjo. Certament, fou un monjo al servei de la Mare de Déu de Montserrat i del seus peregrins. Tenia una gran devoció a la Mare de Déu, sovint en parlava amb naturalitat i admiració. Tot ell era acolliment ple seguint el que diu la Regla de sant Benet. La seva sol·licitud transmetia pau. No fou un erudit del pensament, ni de la teologia, ni de la litúrgia, ni de la música, com altres companys seus de cor. Però la seva vocació de ser servidor de tots el feu ser un gran monjo practicant de la pregària i el treball, el gran lema de la vida benedictina.

Admirava aquesta actitud del germà Carles perquè cada dia feia realitat, en tot moment, allò que Jesús digué de servir als demés. Per això, cada cop que anava al monestir de  Montserrat trobava un moment per estar amb ell i parlar-hi. En aquelles estones el germà Carles em preguntava sobre moltes coses, la política i l’esdevenir de la societat catalana a fi de fonamentar els seus criteris. En aquells instants m’adonava que el germà Carles estava al corrent de tot i tenia opinió sobre moltes coses. Estava interessant per l’esdevenir del món i es sentia part del món al qual contemplava des de la seva mirada de monjo. Quan deixà la sagristia per la seva infermetat sé que li costà acceptar deixar aquell territori tan estimat, però la vida prepara uns revolts no sempre agradables. En Carles Solà acceptà aquesta nova realitat amb la dolçor que sempre havia transmès. Vaig anar diverses vegades a veure’l a la infermeria del monestir. Les primeres vegades encara podíem parlar i l’entenia, després calia estar molt atent per comprendre el que deia fins que a partir d’un moment només podia estar al seu costat i mirar-lo. Així  va viure molts anys. Algun cop vaig experimentar que la seva mirada i el seus sons transmetien sentiments, altres moments només estaven un davant l’altra.

Ara, l’hora definitiva s’ha endut al germà Carles al Paradís. Allí, es trobarà amb molts dels sants i marededéus que ha estimat i venerat. Tots li faran un lloc reconeixeran en ell el que fou: el sagristà de Santa Maria de Montserrat. Al cel sia.

Un funeral amb absències

A la basílica de Santa Maria de Montserrat avui hi feia fred. Pot ser per això, es notva més que no hi havia massa gent mentre la comunitat monàstica i unes poques persones acompanyàvem les despulles del pare Marc Taxonera. La comunitat benedictina en ple junt amb l’arquebisbe d’Urgell, el vicari general del bisbat de Sant Feliu  i alguns pocs capellans vinguts d’arreu omplien el cor de l’església montserratina. Entre els fidels, repartits esparsament, hi ha havia la màxima representació del Govern de Catalunya, el President de la Generalitat i el conseller de la Presidència i al seu costat l’alcalde del Monistrol de Montserrat, el president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat, el director general d’Afers Religiosos i Antoni Vives, tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona. Més enrere, com uns feligresos més, el president Pujol i esposa. A l’altre costat, els familiars del pare Marc i uns pocs amics i coneguts, alguns vinguts de Paris.

Molt afecte, però molt pocs els convocats en el fred matí del dia de la loteria per manifestar la nostra estimació i poder transmetre el darrer comiat al monjo prevere Marc Taxonera. L’homilia del pare Abat fou un alenar d’esperança que ajudà a entendre el sentit del que allí commemoràvem. Quan mirava l’altar durant la celebració la mirada es trobava el taüt de fusta senzilla que recollia les despulles del pare Marc situat al mig del passadís central de la basílica. La estola morada, destacava majestuosa damunt del tènue color de la fusta. Al peu, unes flors blanques i un altre ram aportaven la resta de color. Tot traspuava solemnitat i acolliment familiar. Un comiat entre germans comunitaris i amics.

Les absències han estat moltes, algunes força notables i evidents. Algú m’ha comentat que l’elevada edat del pare Marc, 95 anys, podria explicar que els de la seva quinta ja no hi eren i el seu record s’havia perdut, i això explicaria la poca participació. No crec que aquesta sigui la única explicació. Alguns polítics actius, notables de diversos partits, moltes entitats de l’anomenada societat civil, han gaudit de l’estima, interès i preocupació del pare Marc. ¿No és això raó suficient per haver pujat aquest fred matí a Montserrat? ¿ens estem tornant excessivament o selectivament desmemoriats?. Sinó hi ha suficient memòria per saber qui era i el que havia fet per Catalunya i l’església catalana el pare Marc Taxonera, algú ho hauria d’haver explicat i altres ho havien d’haver retingut amb més interès. El que som avui com església i país, en part, li devem a l’esforç abnegat de moltes persones com en Marc Taxonera. Em preocupa aquest afany per apamar el present més rabiós, omnipresent de notícies i noticiables, mentre perdem la perspectiva del passat. El temps passat no és només camps dels historiadors, és de tots; tant de qui l’hem viscut com aquells que en són confortables hereus. 

Marc Taxonera, la meva visió del monjo

Aquest matí ha mort el pare Marc Taxonera, monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat. La seva desaparició representa, en bona mesura, la pèrdua d’una part de la memòria d’aquest país. El pare Marc era un pou de saber. La seva memòria prodigiosa i la seva encertada observació de la realitat, potser afavorida per la seva extraordinària alçada, li permeté acumular un coneixement ampli de tot el que havia passat a Catalunya durant moltes dècades. Feia molts anys que el coneixia. Vaig conèixer per primera vegada al pare Marc en el grup de solidaritat que el bisbe Joan Carrera, llavors mossèn, havia organitzat juntament amb Agustí de Semir, Oleguer Bellavista i altres activistes catòlics per recollir informació política i sindical, i ajudar als represaliats del franquisme. Això passava al final dels anys seixanta i inicis dels setanta del segle passat. Jo era un jove estudiant que m’iniciava en la consciència política. Les reunions dels dijous a Llúria 7 sempre contàvem amb la presència del pare Marc que venia amb una informació que només ell tenia. Ho explicava

Des de llavors, el pare Marc Taxonera ha estat present en la meva vida de moltes maneres. Fou la persona que orientà els meus primers cops d’ulls en la política clandestina i anys després recollí tot el meu arxiu personal de la lluita clandestina contra el franquisme. Qualsevol acte cívic polític rellevant contava amb la presència del pare Marc. La seva màquina d’escriure fou la que es feu servir per transcriure l’entrevista de Jose Antonio Novais a l’Abat Escarré i que després foren publicades pel diari Le Monde. Exercia, amb tota solemnitat que sabia, que era molta, l’encarregat de les relacions institucionals del monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquesta activitat no li impedia assumir responsabilitats a l’interior de la comunitat monàstica i anar, de tant en tant a Paris al Centre d’Estudis Catalans de París de la Universitat de la Sorbona, on desplegava les seves antenes per saber que s’estava cuinant a l’exterior. El pare Marc era una persona de profundes conviccions democràtiques i catalanistes, tenia el seu cor polític en una determinada orientació, però mai deixà d’acollir en el monestir a persones d’altres conviccions. A més de tenir un paper destacat en la tancada d’intel·lectuals de l’any 70 al monestir de Santa Maria de Montserrat, en els anys difícils de la dictadura franquista acollí en el monestir persones en situacions de perill per la seva condició de polítics de l’oposició. Saber actuar de bon mitjancer amb les autoritats del moment per protegir algunes persones de la repressió policial.

Els anys emblanquinaren el seus cabells, força abundant per l’edat, i això el feia encara més visible en els actes que havia decidit que era important ser-hi. Sovint, una cartera negre, no massa gran però elegant, completava el paisatge d’aquest monjo representant de tota una època montserratina. Quan les forces s’anaren debilitant, i els anys pesaven en les seves cames, s’acompanyava d’un bastó que encara esbaltia més la seva imponent figura. Tenia una posat senyorial que no el perdia pràcticament mai. Era un barceloní elegant, anés vestit de monjo o de seglar, nascut a Gràcia (Barcelona) i estiuejant de can Tonigròs on passà tots els anys de la Guerra Civil. El seu rostre era més aviat seriós i la seva parla, alguns cop de paraules arrossegades com si tingués el nas permanentment tapat, transmetia coneixement i seguretat. La seva vocació per la documentació li donà un olfacte especial per trobar documents cabdals per a completar les col·leccions monàstiques. Recordo un cop que em demanà, com a favor especial, que l’ajudés en un operació de recuperació d’un gravat de Rosenbach, un dels primers gravadors de la impremta montserratina. Era molt difícil negar-li una favor, era persistent i convincent.

Se’n fa present la seva imatge venerable en les trobades del grup Sant Jordi, institució promoguda pel seu estimat bisbe Joan Carrera. El pare Marc, com tants altres monjos i capellans dels anys conciliars, era un cristià de pedra picada. La seva activitat a l’exterior no li minvava temps per la contemplació. Era un monjo que vivia plenament l’experiència monàstica. Mentre el seu labora tenia per base la societat, entesa en sentit ampli, el seu ora era la vida comunitària de pregària, de participació activa i serena en les activitats de la comunitat o de servidor dels monjos en el refetor. El pare Marc Taxonera era un monjo, com un dels tants monjos que el monestir de Santa Maria de Montserrat ha forjat, que estava sempre al servei de l’Església catòlica i del país. Vivia una fe oberta, dialogal i en total sintonia amb el que foren les grans intuïcions del concili Vaticà II.

Descansi en pau pare Marc, molt et trobarem a faltar. Però segur que els àngels del Senyor et conduiran al Paradís.

Volem votar

La imatge d’uns monjos de Santa Maria de Montserrat amb unes pancartes reivindicant volem votar és una icona certa del present del nostre país. Era gest improvisat, senzill i solidari. Al sortir de vespres, mentre molts ciutadans de Catalunya es trobaven a les places majors de les seves ciutats, viles i pobles, els monjos s’aplegaven a la plaça de Santa Maria, la plaça major al redós de la façana  del monestir. Un conegut meu, notori i actiu anticlerical,  al veure la imatge ha comentat que fins i tot, amb aquest gest, és veu que els catalans son diferents que els espanyols. No diria tant per evitar generalitzar un judici poc amable. Però, el que expressaven aquella desena de monjos és l’estat d’ànim i el que sent avui bona part dels ciutadans de Catalunya. El govern de l’Estat nega als catalans el dret democràtic ha expressar quin futur volen per Catalunya. Els monjos no anaven més enllà de l’afirmació de l’exercici d’uns drets bàsics de les persones. En primer lloc, opinar lliurament i, com a segona consideració, pot ser prèvia a l’anterior, defensar l’autonomia de les persones alhora de ser considerades sobiranes del seu destí.

La cruïlla històrica que ens toca viure és aquesta: afirmar la sobirania política dels catalans. Nosaltres, els catalans, som subjecte polític i, com a tal, podem decidir com i amb qui volem viure com a poble. La nostra realitat política bé de lluny. L’origen de les institucions es remunta en el segle XIV i al llarg dels anys s’ha tingut cura de preservar la singularitat de les Constitucions catalanes fins la seva anul·lació com a conseqüència de la derrota de 1714. Avui, en un acte solemne, uns 800 alcaldes i alcaldesses de Catalunya han lliurat al president de la Generalitat les mocions a favor de la consulta del 9 de Novembre aprovades en ple. Ha estat un moment emocionant i carregat de simbolisme. Alguns assistents han volgut aprofitar l’ocasió per anar més lluny en la seva reivindicació, crec que no era el moment. El que ha estat memorable ha estat la gran unitat del municipalisme a favor de la consulta. El camí emprés per molts catalans per recuperar la màxima sobirania política és complex, però davant de les dificultats cal preservar la unitat. Aquest és el millor argument davant la sordesa de l’Estat. 

1585

Aquests dies de gran il·lusió nacional la mirada a la història de Catalunya ajuda a comprendre que hi ha raons profundes que expliquen les sempre difícils i complexes  relacions dels catalans amb el seus veïns. El que passà el 1714 fou la culminació d’un desencontre començat bastants segles enrere. En el segle XVI, a Catalunya es donà un important conflicte entre les institucions catalanes i els primers reis de la casa dels Àustria, Carles I i Felip II. Aquest confrontació expressava la defensa dels catalanes de les seves institucions polítiques de govern, força singulars i democràtiques, enfront els intents del Regne de Castella d’anul·lar-les i subsumir Catalunya dins l’incipient construcció de la nova realitat política que era l’estat espanyol.

Un dels factors d’aquest conflicte fou la política religiosa del Regne de Castella, iniciada en l’època del Reis Catòlics i continuada pels seus hereus. Els reis de Castella volien estendre la reforma dels monestirs castellans a la resta dels monestirs dels regnes de la península. A Catalunya, un primer pas fou posar monjos castellans a Santa Maria de Montserrat i fer dependre aquesta comunitat de la congregació dirigida pel monestir de San Benito de Valladolid. Aquesta situació creà moltes tensions al monestir de Santa Maria que s’anaren agreujant fins l’època dels austries. Els monjos catalans acusaven als castellans d’emportar-se les rendes del monestir montserratí a Valladolid i que els monjos castellans quan en el confessionari algú s’expressa en català els deien hablad en cristiano.

Davant d’aquesta situació la societat catalana prengué consciència de que el que estava passant al monestir de Santa Maria anava més enllà d’un simple conflicte religiós. El Consell de Cent de Barcelona comprengué clarament que aquest conflicte era molt més que una simple baralla entre monjos i assumí que era un conflicte polític de primera magnitud. Els consellers barcelonins, i el seu Conseller en Cap, pujaren diverses vegades a Montserrat per defensar la catalanitat del monestir. El Consell de Cent demanà al rei insistent una visita apostòlica presidida per un bisbe neutral. El Papa, a accedí a la petició del rei Felip II feta el gener de 1583, accedí a enviar un visitador al monestir de Santa Maria de Montserrat. La visita apostòlica s’inicià l’any 1584 i després de moltes vicissituds, entre les quals fou la mort, en estranyes circumstàncies d’un dels visitadors, la visita acabà l’any 1586.

Mentrestant l’any 1585 fou clau en la resolució dels problemes del monestir de Santa Maria de Montserrat. La situació a la comunitat monàstica era del tot insostenible de tal manera que 16 monjos i ermitans catalans fugiren emparats pel Consell de Cent de Barcelona i es refugiaren al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. Aquest any morí sobtadament i sospitosament el primer visitador. També en aquest any el monestir fou assaltat per un important grup de bandolers, entre els seus caps hi havia membres donats a la comunitat montserratina, que feren presoners als monjos castellans i se’ls emportaren cap al Regne d’Aragó. La ràpida intervenció de les tropes del Virrei evitaren aquest fet. Durant aquest any, foren sorpresos dos monjos castellans intentant treure de Montserrat 8.000 lliures per portar-les a Valladolid.

Davant de la gravetat d’aquests fets els representant del braços barcelonins portaren el problema del monestir de Santa Maria de Montserrat a les Corts Generals de la Corona d’Aragó iniciades el segon semestre de l’any 1585 i acabades al desembre a Binèfar. En el transcurs d’aquesta sessió els consellers barcelonins presentaren un memorial on s’explicava detalladament la situació del monestir i, davant de tot això, la sessió de corts aprovà demanar al rei la separació del monestir de Santa Maria de Montserrat de la Congregació de Valladolid i que tots els seus abats i monjos fossin naturals de la corona d’Aragó. Mentrestant, la visita apostòlica continuava amb un nou visitador, era el tercer, i acabà l’any següent,1586. Les resolucions de la visita foren un compromís que, si bé pacificà per uns anys, la situació del monestir no resolgueren el problema de fons que, com molt bé havien expressat els consellers barcelonins quan afirmaren que el problema al monestir de Santa Maria de Montserrat “concernia a la conservació i defensa dels privilegis, llibertats i prerrogatives d’aquesta ciutat i el principat”.

L’abat Escarré i les declaracions a Le Monde

Ahir, 14 de novembre, feu 50 anys de les declaracions de la publicació de les declaracions de l’abat Escarré al diari Le Monde. Per commemorar aquest esdeveniment, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya organitzà un acte públic on es glosà la figura d’Aureli M. Escarré, s’estrenà un documental i s’inaugurà una exposició sobre aquest fet. L’entrevista de José Antonio Novais tingué un ampli ressò internacional perquè, per primera vegada un representat qualificat de l’Església catòlica deslegitimava contundentment i públicament el franquisme. En les seves declaracions, l’abat Escarré afirmava rotundament que el règim del general Franco pogués dir-se catòlic perquè negava la llibertat, la democràcia i els drets nacionals de Catalunya. L’afirmació “si no canvia de principis polítics, no pot dir-se catòlic” qüestionava d’arrel els fonaments d’un sistema polític imposat per una guerra civil i sostingut per una dictadura que es presentava defensora del cristianisme i de l’Església catòlica.

Les declaracions de l’abat Escarré a J.A. Novais, estructurades com una entrevista per Josep Benet, Albert Manent i el pare Marc Taxonera, foren acollides positivament per l’oposició al franquisme i, especialment, pels sectors catalanistes que des de la clandestinitat lluitaven activament per la defensa dels drets polítics dels catalans i de Catalunya. Aquestes declaracions, assumides amb valentia per l’abat Escarré, s’inscrivien en l’acció continuada del monestir de Santa Maria de Montserrat en la defensa de la democràcia i dels ideals nacionalistes. És bo recordar que fou la comunitat montserratina qui assumí, en els primers anys de la dictadura franquista, la primera gran manifestació de reconciliació nacional després de la cruenta guerra. Les festes d’entronització de la Mare de Déu de 1947 aplegaren sota una mateixa iniciativa persones que s’havien situat en bàndols oposats durant la confrontació bèl·lica.

Les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré culminaven un procés continuat de compromís personal i comunitari dels monjos de Montserrat en defensa de la justícia, la llibertat i el reconeixement nacional de Catalunya. Des de feia uns quants anys l’abat anava manifestant clarament aquest compromís a través de declaracions públiques i homilies: “on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia; això és el que passa aquí” o les seves contundents paraules desqualificant el franquisme al commemorar els vint-i-cinc anys de l’acabament de la guerra perquè la seva suposada pau era un quart de segle de victòria dels vencedors sobre els vençuts. La iniciativa de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya ha estat tot un encert per recuperar de la memòria històrica un fet que serví per avançar en el procés de recuperació de la democràcia i les llibertats a Catalunya. I per evocar la dimensió cívica de l’abat Aureli M. Escarré que, amb aquest gest, contribuí a afermar els vincles de pertinença a la lluita antifranquista al nostre país.

Monjos

Ahir, mentre es celebraven els 25 anys de professió monàstica d’un monjo de Santa Maria de Montserrat s’anuncià que el proper diumenge un altre monjo farà la seva professió monàstica. He pensat, a partir de contemplar aquests esdeveniments el valor de la vida monàstica avui i, de forma particular, quin sentit pot aportar a la societat contemporània. Així, de forma immediata, m'han vingut al cap alguns mots: estabilitat, compromís, comunitat, convivència, recerca de Déu, temps, espai, silenci, pregària, espiritualitat, amor, donació, humilitat, pobresa, servei, alegria i felicitat. Ben segur que, des d'altres mirades experencials, podrien sortir diferents mots significants per moltes altres persones. Però per a mi, aquests són els que tenen valor i aporten sentit a les persones del meu temps. Evidentment, també hi ha uns significats cristians que ho il.luminen tot, però considero que la vida cenobítica projecte a la societat un univers de virtuts que vana més enllà del camp de l’experiència creient.

La vida monàstica presenta a la societat contemporània la possibilitat de viure en una comunitat guiada pel desig de ser bones persones, plenes de saviesa i amb una vida interior que és font de pau i felicitat. No està malament, especialment per un temps de recerca permanent de propostes que portin sentit. Una comunitat monàsica hauria de ser un exemple de virtud cívica perquè en ella s'integren persones que s'estimen des da a grstuitat del servei. Reivindico l’espai que la vida monàstica té dins de la societat postsecular perquè les persones estan encara en procés de recerca de grans referents espirituals i humans. Per això l’èxit de pel·lícules com El gran silenci o De deus i homes. En totes dues l’experiència monàstica és un fil conductor del relat cinematogràfic.

La vida monàstica no ho és tot, ni molt menys. Però és una opció concreta de la qual un individu pot aprendre a organitzar la seva pròpia vida. No cal ser un creient convençut per comprendre que els valors viscuts en els cenobis són valors universals. Com diu al final la regla de Sant Benet totes les seves normes són un camí i en cap moment pretenen ser tota la pràctica de la perfecció. Però, com diu Sant Benet “hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica”. De la vida monàstica es poden aprendre una honestedat de costums que podem ser molt útils per fer més humana la vida en aquest món. 

Ignasi M. Fossas

El dia 3 de setembre, festivitat del papa i monjo sant Gregori el Gran,  ha estat la festa del jubileu monàstic del pare Ignasi M. Fossas, actual prior del monestir de Santa Maria de Montserrat. En concret, ha celebrat 25 anys de professió monàstica. Per això, durant la missa conventual, el pare Fossas ha renovat els seus vots monàstics. Aquesta circumstància és una gran festa per la comunitat monàstica benedictina de Santa Maria de Montserrat. Gràcies a la fidelitat, constància i estabilitat de persones com el seu prior, aquest monestir ha esdevingut un referent a Catalunya i per la catolicitat de l’Església. La història d’aquesta comunitat ha estat forjada per la vida de pregària i de treball d’homes que, durant quasi bé mil anys, han estat testimonis vius de fe.

Conec al pare Ignasi M. des de fa molts anys. Els moments més intensos fou quan ell i jo coincidirem a la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat, jo primer com a vocal i després com a president i ell com a pare majordom del monestir. Plegats visquérem diferents esdeveniments que ajudaren a forçar una relació profunda i entranyable amistat. Durant aquests anys haguérem d’afrontar els problemes derivats d’unes greus esllavissades que provocaren un gran enrenou i que, una d’elles causà la mort de dues persones que treballaven per millorar la seguretat de la muntanya. En ocasió d’aquests fets vaig tenir l’oportunitat de descobrir el gran nivell humana del pare Ignasi M. i saber que aquesta dimensió provenia de la seva dimensió d’home de fe i de vocació monàstica. Actitud, que com ha dit el pare Abat Josep Maria en la homilia de la festivitat, és la voluntat del pare Ignasi de ser servidor dels servidors dels homes per lloar a Déu.

Amb el pare Ignasi M. he parlat molt del sentit i del valor que la fe aporta a les persones. No sempre hem coincidit plenament en els nostres punts de vista, però sempre he admirat la fermesa de les seves conviccions i la profunditat de la seva experiència religiosa. És un referent personal que m'ha ajudat a mantenir-me en el meu camí de cercar Déu quan es deixa trobar. Crec que alguna de les seves pregàries nocturnes després de Completes al peu de la Mare de Déu de Montserrat ha obrat en favor de la meva fe, sempre en estat de recerca de l’experiència de Jesús. El silenci, el temps, l’espai, la comunicació, la seva capacitat docent i les relacions humanes són dimensions que el pare Ignasi M. Fossas exerceix amb l’exquisida pulcritud pròpia del monestir de Santa Maria de Montserrat. Gràcies a les seves virtuts, com els seus coneixements adquirits a base d’un seriós aprenentatge a l’escola de negocis IESE, gestionà amb encert i intel·ligència el llegat dels qui iniciaren la represa del santuari i del monestir després de les tràgiques inundacions de l’any 2000. Foren anys difícils, molt complicats, però que els monjos i laics responsables de la gestió de l’activitat associada al santuari ho feren amb encert. Un cop superat els primers anys ens els quals s’hagué de refer allò que s’havia destrossat  fou necessari  consolidar l’obra feta, donar-li continuïtat i assumir nous reptes. En aquesta tasca és on el pare Fosses exercí, crec que amb visió i encert, la seva responsabilitat de majordom del monestir.

Ignasi moltes felicitats per aquests 25 anys. Prego al Senyor, aquest Déu que cerquem, tu des del silenci actiu i del treball monacal i jo des del món secular desmanegat, ens ajudi i pugui fer més que nosaltres com humils agents, com dius tu, de la Parusia. Prego perquè el teu testimoni com a monjo al servei de la Mare de Déu sigui un exemple per altres persones que vulguin explorar aquesta opció de vida cristiana. Finalment, prego per la comunitat que t’acull i que tu has escollit com la teva família, perquè sigui perseverant en el seu compromís cristià. Penso que Déu, escoltarà aquesta petita pregària i sinó, com també dius sovint, Kyrie Eleison.