dilluns, 30 de novembre del 2015

França, nitat dels musulmans francesos a favor dels valors de la República

Ahir, diumenge 29 de novembre a l'Institut del Món Àrab (IMA) de París s’han reunit 400 líders musulmans de tot França convocats pel Consell de Culte Musulmà. En aquest acte s’ha presentat un manifest, subscrit per les deu federacions més importants de musulmans i les cinc mesquites importants de França, representatives de totes les branques de l'Islam, excepte el salafisme. És un document excepcional, fet sota l’impacte dels atemptats de París i que mostra al món, de forma solemne, la unitat dels musulmans de França i la seva adhesió i defensa de la ciutadania francesa.

Manifest

1. La total adhesió al pacte republicà i els valors universals que funden la  República i el nostre compromís amb el principi de laïcitat que garanteix la llibertat de consciència i el respecte per la diversitat de creences i pràctiques religioses.

2. Que la nostra fe crida a la pau, la justícia, la fraternitat, la solidaritat i l'amor al proïsme, sense distinció de religió, color o origen.

3. Que els crims atroços comesos arreu del món, sobretot contra els musulmans, per l'organització terrorista Daech estan en total contradicció amb els principis i fonaments de la nostra religió. Aquests actes perjudiquen la nostra fe i la nostra humanitat.

4. Reiterar la nostra crida als pocs joves França temptats per la ideologia mortal del terrorisme, per donar-se compte de la gravetat dels delictes que poden esdevnir còmplices o culpables, i la gran responsabilitat davant Déu i la humanitat, si els duen a terme.

5. Fem una crida als pares a invertir més en l'educació dels seus fills, que s'enfronten a realitats complexes i difícils les quals augmentar els riscos, especialment a través d'Internet i les xarxes socials.

6. Fem una crida als imams que prediquen en els nostres diferents mesquites per presentar i predicar un islam que combina l'adhesió a la nostra fe i la pràctica dels valors humans en què es basa la nostra societat.

7. Què diàleg interreligiós és una necessitat per a la nostra unitat i cohesió. Aquest diàleg ha de traduir-se en els nostres llocs de culte i les nostres famílies en un discurs d'amor i respecte als nostres conciutadans de totes les religions i totes les creences, creients o no.

8. Denunciar els actes islamòfobs que afecten a individus i llocs de culte musulmans, demanem a les autoritats a reforçar els mitjans de lluita contra aquests actes i instar les víctimes a no caure en la provocació i tenir confiança en la justícia del seu país. Valorem positivament la crida de les institucions religioses i civils del país per estar vigilants contra qualsevol confusió que transformés la lluita contra el terrorisme en una estigmatització dels musulmans a França.

9. En aquest període difícil i doloros que travessa el nostre país, nosaltres els musulmans de França, cirdem a les dones i homes polítics, periodistes i intel·lectuals a mostrar més discerniment i evitar l'estigmatització dels musulmans a França, els seus rituals o les seves pràctiques que s'exerceixen en l'estricte compliment de les lleis republicanes que garanteixen la llibertat religiosa.

A través d'aquest Manifest, les grans federacions musulmanes i grans mesquites de França signataris dirigeixen un missatge de pau i fraternitat a tota la societat.

En nom dels musulmans de França, preguem perquè  França sigui feliç i pròspera, que sigui forta i gran per la unió i la concòrdia. Que el Misericordiós ajudi i protegeixi França i els francesos.

Els signants d’aquesta declaració són:

Les fédérations :
 - Le Comité de coordination des musulmans turcs de France (CCMTF)
 - La Confédération islamique Milli Görüs (CIMG France)
 - La Fédération française des associations islamiques d’Afrique, des Comores et des Antilles (FFAIACA)
 - La Fédération Invitation et Mission pour la foi et la pratique
 - La Fédération nationale de la Grande Mosquée de Paris (FNGMP)
 - La Fédération nationale des musulmans de France (FNMF)
 - La Fédération Tabligh al Dawa Il Allah
 - Le Rassemblement des musulmans de France (RMF)
 - L’Union des mosquées de France (UMF)
 - L’Union des organisations islamiques de France (UOIF)

Les Grandes Mosquées :
 - Centre culturel islamique d’Evry (ACMIF)
 - Mosquée de Lyon (ACLIF)
 - Mosquée de Mantes-la-Jolie (UIY)
 - Mosquée de Saint-Denis de La Réunion (AISD)

 - Mosquée du sud de la France « Al Islah », Marseille

diumenge, 29 de novembre del 2015

Papa Francesc reclama diàleg

En el marc de la seva visita a Kenya i dirigint-se a líders cristians i musulmans, el Papa Francesc insistí que no hi ha una altra opció fora del diàleg per protegir-se dels atemptats d'extremistes. El Papa en la seva primera escala africana, destacà que la religió no pot ser utilitzada per justificar la violència, i ha lamentat que "amb massa freqüència els joves estan sent radicalitzats en nom de la religió per sembrar la discòrdia i la por, i per estripar el teixit mateix de les nostres societats ".


El Papa, ha indicat que el diàleg interreligiós no és un luxe o quelcom optatiu, sinó simplement "essencial". En la seva homilia, Francesc, apel·là als valors familiars tradicionals, ha demanat als kenyans que "resisteixin les pràctiques que fomenten la supèrbia en els homes, fereixen o humilien les dones, descuiden a la gent gran i amenacen la vida dels innocents per néixer "

dissabte, 28 de novembre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

No sempre és còmode confessar-se cristià, i dir-ho amb tota naturalitat, Temem la incomprensió, la burleta o la indiferència de molta gent. Tant se val, el que els altres considerin, ho hem de fer. Hem de ser testimonis de l'Evangeli amb les nostres conductes i les nostres obres. "Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar al meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni". (Lc 21,12-13)

Tenir fe és tenir el convenciment de cor de la certesa de l'acompliment de promeses que avui semblen impossibles. No són demostrables per la ciència, però sí des del convenciment de que podem viure confiats de que l'esperança serà realitzada.
"Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats" (Lc 21,28)


Cal saber ser pacients. No es tracta d'una paciència fruit de la resignació, sinó del treball precís i constant a favor de construir un món millor, més just i fraternal. La promesa d'un temps nou és real si estimem, si portem a la societat la pau i treballem a favor de la justícia. Serà així com el temps futurs esdevindran reals en el nostre temps present. "Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l'estimen. El Senyor és a prop per salvar els seus fidels". (Sl 84,9-10) 

divendres, 27 de novembre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

Donar-ho tot per amor, aquest és el missatge central de la fe cristiana. No cal donar allò que sobra, allò que és superflu. No és això. Cal compartir generosament tot, sense restriccions. Estimar és compartir, donar-se. Siguem generosos. Siguem testimonis de l'amor en cada petit gest de la vida. "Jesús veié com els rics portaven ofrenes a la sala del tresor. Veié també que una viuda pobra hi tirava dues monedes de les més petites i digué "Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha donat més que tots; tots aquest altre han donat del que els sobrava, però ella que ho necessitava prou ha donat tot el que tenia per viure" (Lc, 21,1-14).


Hem de viure lliures i joiosos malgrat les pors que ens envolten. Hem de fer de cada instant la manifestació de l'amor. En cada gest hem de saber condensar la plenitud de la vida espirés el seu darrer alè. En cada un d'aquests instants hem de ser testimonis de la justícia que salva i allibera. "Feliços els perseguits pel fet de ser justos, el Regne del cel és per a ells" (Mt 5,10)

dijous, 26 de novembre del 2015

Estat Islàmic i la conquesta de Roma

Estat Islàmic ha complementat l’estratègia d’etapes de terror proposades a Gestió de la barbàrie amb un impuls del terrorisme planificat en els països occidentals. Si en els seus moments inicials Estats Islàmic s’ha centrat a conquerir territoris, no ha renunciat mai a situar el seu terror a països com Estats Units, Regne Unit, França, Alemanya o Austràlia. A diferència d’altres iniciatives terroristes, més individualistes, el terrorisme gihadistes d’Estat Islàmic actua de forma reticular, múltiples i amb atemptats simultanis buscant escampar el terror al màxim. Els atemptats de Paris del 13 novembre de 2015 en són un bona mostra d’aquest model. Pocs dies després d’aquesta acció, Estat Islàmic ha reiterat la seva intenció de volar la Casa Blanca, dur a terme atemptats a Roma i colpejar de nou París. En el vídeo on anuncien aquestes intencions esmenten de nou "la conquesta de Roma", poc després que la plaça Sant Pere del Vaticà aparegués a la portada de la revista que regularment edita Estat Islàmic. Aquest video acaba amb aquesta afirmació “conquerirem Roma, trencarem les seves creus i esclavitzem a les seves dones, amb el permís d'Al·là, l'elevat " extreta d’un article del número 4 de la revista Dabiq.

La conquesta de Roma és un objectiu reiterat en diverses ocasions per Estat Islàmic. En el mateix cruel i horrible vídeo on el gihadistes terroristes anunciaven i mostraven la decapitació a mitjans de febrer del 2015 de 21 cristians coptes d’Egipte hi havia reiterades amenaces a "la gent de la creu" i "els seguidors de l'Església egípcia hostil ". De fet, el títol del vídeo era prou explícit: "Un missatge signat amb sang per a la nació de la creu". Quan Estat Islàmic parla que pretén "envair Roma" aquesta ciutat és una metàfora de tot el continent europeu i que aquesta referència es fa per acompliment de la “promesa que un dia li van fer al profeta" Muhàmmad. Anteriorment, la portada del número 4 de la revista Dabiq era prou explícita: un muntatge fotogràfica feia onejar la bandera negre d’Estat Ilsàmic en l’obelisc de la plaça de sant Pere de Roma amb el Vaticà al fons.  En el text amenacen amb conquerir Roma, trencar les creus i esclavitzar dones:  "conquerirem Roma, trencarem les seves creus i esclavtzarem a les seves dones amb el permís d'Al·là" i "si nosaltres no ho aconseguim ara, llavors, els nostres fills i néts ho aconseguiran i vendran a les vostres fills en el mercat d'esclaus". La revista detalla els principals plans que té Estat Islàmic per seguir conquerint territoris i explicita que els seus objectius són tots els cristians d'Europa i Síria. Amb aquestes paraules i la imatge de la portada de la seva revista oficial, Dabiq, l'Estat Islàmic, reafirma un dels seus principals objectius: envair Roma i veure la seva bandera negra flamejant sobre l'obelisc de la Plaça de Sant Pau.


L’estratègia terrorista d’Estat Islàmic bascula entre els objectius militars de conquesta i consolidació territorial, tal com es descriu perfectament en el llibre Gestió de la barbàrie, en línia de consolidació del Califat, i la globalització d’aquest terror tant a través d’accions terroristes en països occidentals com la difusió d’aquest terror en les xarxes socials. Amb aquesta doble estratègia Estat Islàmic està aconseguint importants rèdits polítics. Enforteix el Califat com a model d’estat a l’Orient Mig, debilita les democràcies occidentals que, atemorides pel terrorisme reaccionen restringits llibertats i  desestabilitza la convivència en aquells països on les comunitats musulmanes són notòries. Amb els problemes que això representa per aquestes comunitats, l’auge de la islamofòbia i l’augment de la dreta xenòfoba.

dimecres, 25 de novembre del 2015

Estat Islàmic. Estratègia de la barbàrie

L’estratègia del terror seguida per l’Estat Islàmic segueix bastant fidelment el que es diu en el llibre "Gestió de la barbàrie" subtitulada "L’etapa en la qual l'Islam haurà de restaurar el Califat". Aquest llibre és un manual on es teoritza les etapes que cal seguir perquè els gihadistes arribin al poder polític emprant la violència extrema. El llibre publicat l’any 2004, escrit per Abu Bakr Naji, suposadament un dels teòrics d’Al Qaeda, explica detalladament les pases que cal seguir sembrar el caos, debilitar els estats i guanyar poder a través del terror i establir el Califat.


Per aconseguir això, el llibre proposa seguir programa de tres fases. El procés comença amb la fase de "esgotament i desmoralització." Això vol dir, debilitar els estats amb unes acciones terroristes en la seva perifèria. Després el terror s’estén "en els cors dels enemics, una terror que no tindrà fi” amb la pretensió de "polaritzar" la població "i preparar-la pel combat. Després ve la segona etapa, on cal "administrar la barbàrie". En un context on les autoritats han perdut el seu poder els gihadistes han de presentar-se com els únics capaços de tornar l’ordre a la població. És el moment de posar les bases d'un Estat, garantint l’abastament d’aliments, la salut, els beneficis i les millores socials. Es tracta de mantenir "units els cors de la gent", sense deixar de practicar el terror. La darrera etapa és proclamar el califat. Aquesta és l’estratègia patrocinada en el llibre “Gestió de la barbàrie” i que, d’acord amb el que s’hi descriu és més que probable que hagi estat un llibre de referència pels dirigents d’Estat Islàmic.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Abraham Skorka, el rabí del diàleg

Ahir, l’associació “Entesa judeo-cristiana de Catalunya” tingué l’encert de convidar a Abraham Skorka, rabí de la comunitat jueva de Benei Tikva de Buenos Aires y rector del Seminari Rabínic Llatinoamericà, per parlar sobre “El dialogo sincero entre cristianos y judios a partir del papa Francisco”. Abraham Skorka feu un elogi encés a favor del valor del diàleg per la convivència. Part de la seva reflexió es centrà sobre el fet que Jorge Bergoglio, llavors cardenal arquebisbe de Buenos Aires, li demanés prologar el llibre “El jesuita” la seva biografia autoritzada escrita pels periodistes  Sergio Rubin y Francesca Ambrogetti l’any 2010. Skorka considera que aquest gest de Bergoglio és una inflexió històrica perquè és tot un gest, carregat de simbologia dialogal, que un cardenal catòlic escollís a un rabí per prologar la seva biografia.

Abraham Skorka afirmà que es sentia hereu del pensament del gran filòsof Mordechai Martin Buber (Viena, Àustria 1878 - Jerusalem, Israel, 1965). La idea bàsica del seu pensament és la relació jo-tu, en la qual radica l'autenticitat de la persona i que és el centre de la seva concepció de la fe religiosa, de l'home, de la psicoteràpia i de la filosofia social. Es basa en una relació entre dos subjectes que té el llenguatge com a centre. Existir és sempre entrar en relació amb altres éssers o cossos. Buber defensà la idea de que té sentit parlar d'un jo aïllat perquè per definir-se necessita oposar-se a altres individus o al món. El rabí Abraham Skorka el valor del diàleg a partir de més de trenta diàlegs amb el cardenal Bergoglio i que es retransmetien per televisió. Explicà que s’escollien els temes a parlar a partir de constatar que sobre ell tots dos, Skorka i Bergoglio, tenien missatges a dir.


El diàleg, digué Abraham Skorka, permet construir una sòlida muralla contra les persones que actuen contra la humanitat en nom de Déu. Defensà el sentit de l’encontre dialogal entre jueus i cristians perquè, en el fons, les dues tradicions religioses estàn en continuïtat en la relació de l’home amb Déu. Per Skorka Jesús no anul·là la promesa messiànica de Déu amb el poble Jueu, li afegí el sentit de la parusia que dóna sentit a la fe cristiana. Aquesta diàleg ha de servir, no només per relacionar-se aquests religions en harmonia, sinó per escoltar i aprendre els uns dels altres. Gràcies al diàleg es descobreix el de bo que hi ha en els altres i llavors, enlloc de confrontar-se amb l’altre, es cerca com l’altre ens transforma. El pròxim pas en aquest diàleg serà totalment teològic. Això és molt important perquè estableix un nou horitzó en les relacions entre jueus i cristians. A l’acabar la seva intervenció Abraham Skorka resumí el seu pensament afirmant que : “el diàleg no ens ha de fer cambiar les identitats, sinó ajudar a entendre’ns”. 

dilluns, 23 de novembre del 2015

Som-hi

El president Mas ha declarat que ara és el moment de reconstruir el centre polític català. És cert. Una part de l’electorat s’ha quedat sense instrument de representació política i de referents simbòlics en l’àmbit de la política. A Catalunya hi ha un sector social, força ampli, moderat en les formes i decidit en els objectius; refractari a l’intervencionisme estatal però confiat que l’estat actuï a favor de la justícia social i garanteixi el màxim benestar possible. A Catalunya, aquesta centralitat política estava àmpliament representada per Convergència Democràtica, però aquesta formació ha consumit el seu crèdit històric, tant per l’impacte de diversos casos de corrupció com per les dificultats derivades d’una gestió de la crisi econòmica sota unes condiciones financeres desfavorables. Ara, quan la pressió social dels darrers anys ha establert uns nous horitzons polítics pel catalanisme es imprescindible obrir un nou procés de reconstrucció de la representació política d’una part d’aquest catalanisme moderat, centrat i ordenat.

En política no hi ha larves que es puguin metamorfosar en vistoses papallones. No és això. El que es necessita és canviar la mateixa identitat per evitar reeditar les conegudes refundacions dels partits que, t'ho miris com t'ho miris, acaben sent equilibris lampedusians. El nou temps polític exigeix una nova representació política, tant a nivell de valor simbòlic com de propostes, alternatives i cares noves per liderar els canvis del país. No es pot posar vi nou en bots vells. Cal foc nou per recuperar l’espai polític centrat que sempre ha tingut el catalanisme polític. Certament, el camí per avançar és la suma de voluntats que es troben alineades entre liberals progressistes, socialcristians i socialdemòcrates. Es tracta de crear un relat polític nou que sorgeixi del diàleg entre aquestes diferents sensibilitats polítiques. 

Cada una aquestes sensibilitats té la seva pròpia identitat, però si els promotors d’aquesta iniciativa de fer-les convergir articulen un procés de trobada en els principis i valors polítics essencials, en sorgirà una síntesi creativa i innovadora que serà útil per avançar en el procés d’independència i resoldre els greus problemes socials de Catalunya. Per emprendre aquest procés de trobada i diàleg sincer tothom ha de ser-hi contat amb les mateixes condicions. Ningú té cap patrimoni del passat perquè aquest està tancat, finit i amortitzat. Si es vol fer una formació política nova no es poden esgrimir més mèrits que la voluntat de compartir amb altres el camí de fer un nou partit, refer la utopia social i proposar un relat polític convincent. Cada una dels participants en aquest procés tindrà darrera seus històries i anys de compromís polític, no sempre coincidents. Uns hauran estat a CDC, altres a l’antiga UDC i avui a Demòcrates de Catalunya, altres al PSC, ERC o altres formacions polítiques. Tant se val, ara el que es tracta és que tothom vulgui sumar per anar plegats i avançar junts. Som-hi, el repte s’ho val.

diumenge, 22 de novembre del 2015

La lectio divina, mètode de lectura espiritual

Endreçant papers he trobat un petit text del cardenal Martini on explicava el mètode dels pares de l’Església, la lectio divina, per ajudar a llegir i pregar amb les Escriptures. Resumeixo aquest escrit on el cardenal presentava les tres etapes del mètode.

Primer. La lectiu (lectura). Llegir amb atenció una pàgina de la Sagrada Escriptura identificant els elements importants. Subratllar les paraules que colpeixin, senyalar amb signes gràfic els verbs, les accions, els subjectes, els sentiments o les paraules claus expressades. Amb això s’estimula la intel·ligència i la sensibilitat. Per tal de facilitar la comprensió del text es pot situar en el seu context, el moment històric, el paisatge o les seves relacions amb altres textos bíblics.

Segon. La meditatio (la meditació). La  meditació és la reflexió sobre els valors permanents del text. La lectiu aporta les coordenades del text, el punt geogràfic i la influència cultural del text. Ara el que toca és preguntar-se ¿què em diu el text? ¿quin missatge proposa la Paraula de Déu avui? ¿que puc fer davant dels valors, accions, actituds proposades pel el text?


Tercer. La contemplatio (la contemplació). La contemplació és una vivència. El cardenal Martini deia que es tracta de romandre amb amor en el text i de passar del text i del missatge a la contemplació de qui ens ho proposa: Jesús. En aquesta darrera part es descobreix i es lloa a Jesucrist, vencedor de la mort i revelació de l’amor de Déu a través de la joia de l’Evangeli.

dissabte, 21 de novembre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

L'església catòlica està encara avui contaminada perquè algunes persones segresten Déu en favor dels mercaders de les ànimes i de les esperances. Dins d'aquesta institució hi ha persones que viuen bé a costa de la bona fe dels altres i, sobretot, de la manipulació del missatge de l'Evangeli. “En aquell temps, Jesús anà al temple i es posà a treure els venedors. Els deia: "L'Escriptura diu: "La meva casa serà casa d'oració". Però vosaltres n'heu fet una cova de lladres" (Lc 19,45-47).

Es diu que no hi ha més cec que aquell que no vol veure o més sord que el que no vol escoltar. Es podria afegir no hi ha més infeliç que aquell que cerca la felicitat allà on el món no la dóna. Obrim el cor a allò que val la pena. Deixem-nos seduir per la felicitat que brolla de la pau en el cor. "Tant de bo haguessis conegut avui on es troba la teva felicitat. Però ara els teus ulls no són capaços de veure-ho i vindrà un dia que els teus enemics obriran trinxeres al voltant teu, et rodejaran, t'assaltaran per tots costats" (Lc 19,42-44).


Sovint, davant de situacions que demanen el nostre compromís tenim por. Ens sentim insegurs, dubtem i ens quedem com paralitzats. Alguns cops, podem donar algun pas, però tornen a sortir els dubtes que paralitzen. Hem de saber confiar més en que no estem sols."Jesús hi anà caminant damunt l'aigua (...) No tingueu por,que sóc jo. Pere li digué "Senyor, si sou vos, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua" Jesús contestà "Ja pots venir". Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s'acovardí i comença d'enfonsar-se. A l'instant Jesús li donà la mà i li digué "Quina poca fe" ¿Per què dubtaves?" (Mt 14,27-31)

divendres, 20 de novembre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

Més sovint del que ens pensem, les persones necessitem veure d'una altra manera la realitat, les nostres conductes, el que fem i com vivim. Com diu la dita, no hi ha més cec que el que no vol veure o sord qui no vol escoltar. Per això cal demanar, com el cec del camí de Jericó, recobrar la vista i obrir els ulls per veure allò que és essencial en la vida. En aquests moments la mirada de la fe ho canvia tot i s’inverteixen les prioritats. "Vora el camí de Jericó hi havia un cec assegut demanant caritat. Cridà "Jesús, full de David, compadiu-vos de mi". La gent que anava al davant el renyava per fer-lo callar. Jesús que ja era a prop li preguntà "¿Què vols que et faci?" Ell respongué ¿Senyor, feu que hi vegi". Jesús li digué "recobra la vista, la teva fe t'ha salvat".(Lc 18,35-42) 

 L'encontre amb Jesús ha de transformar la vida. La seva entrada en el cor, en la nostra intel·ligència, ha de comportar un repensar de nou les prioritats, el que fem i com ens comportem amb els demés. A partir de l’encontre amb Jesús les persones no podem seguir sent una illa, no podem viure en els marges del sofriment dels altres o de la necessitat de construir un món més just. Jesús entra la vida per canviar-la. Això és la conversió de cor. A través de Jesús. com Zaqueu, podem començar una vida nova orientada a la justícia i a la solidaritat amb els altres. "Zaqueu es posà dret i digué a Jesús "Senyor,ara mateix dono la meitat dels meus bens, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més". Jesús li digué "Avui s'ha salvat aquesta casa", (Lc 19,8-10)

dijous, 19 de novembre del 2015

Estat Islàmic i el fet religiós

Una reacció comprensible davant del terrorisme de l’Estat Islàmic és afirmar que els membres d’aquesta organització no són verdaders musulmans; que no estan moguts per idees religioses sinó per pura revenja o simplement són persones dolents, malignes o amb problemes psicològics. És un error pensar tot això. Els islamistes d’Estat Islàmic són musulmans i com a tals es presenten. En aquest sentit, pensar el contrari és una equivocació que pot dificultar comprendre que part del combat contra l’Estat Islàmic passa per reflexionar, en el context històric actual, sobre els les bases de la fe musulmana i aquelles derives interpretatives rigoristes o extremes.

No és habitual introduir aquesta dimensió en les anàlisis sobre l’Estat Islàmic. Més aviat s’ha estès la idea de que els seus combatents són uns simples terroristes amb alteracions d’identitat compensades amb dosis de fanatisme religiós. Les mateixes comunitats musulmanes d’arreu insisteixen que els membres d’Estat Islàmic no són musulmans vertaders, que només són uns terroristes perquè un bon musulmà no practica la violència. Considero que aquests arguments, alguns molt ben intencionats, són febles i oculten la narrativa religiosa present en els dirigents d’Estat Islàmic.

Aquesta narrativa és totalment coherent amb la tradició musulmana, tot i que aparegui estretament vinculada a una interpretació integrista de l’islam. Les dades evidencien que Estat Islàmic apareix, es consolida i s’expandeix en un context musulmà, és acceptat per musulmans i les seves propostes doctrinals i simbòliques són coherents amb la tradició musulmana. Malgrat que tot el que diuen i fan es troba en les antípodes de la comprensió, més que majoritària, de l’islam sunnita contemporani. Negar la petjada religiosa a Estat Islàmic desdibuixa la seva imatge i dificulta comprendre’l correctament i sense aquesta comprensió és molt difícil combatre’l. L’ús de la violència, per si sol, no és un motiu per negar la component religiosa de l’Estat Islàmic. Per més extrema i colpidora que se’ns presenti la violència i el terror són purs recursos instrumentals.

Alhora de valorar les relacions entre el fet religiós i l’Estat Islàmic es pot caure en l’error d’afirmar que hi ha una relació causa-efecte entre els dos fets, enlloc d’assumir que és una simple correlació entre un relat religiós i una pràctica política i social que s’expressa a través del terrorisme gihadisme violent. Si acceptessin que hi ha unes relacions de causalitat entre religió i Estat Islàmic seria admetre que la raó d’aquesta violència extrema està derivada directament de la pròpia religió islàmica. Seria reconèixer que la religió, a més de facilitar a l’individu un univers interpretatiu i simbòlic, aporta elements causals per motivar les seves eleccions i decisions entre les quals hi ha el recurs del terrorisme. Anant més enllà, es podria afirmar que, atès que l’Estat Islàmic parteix d’una interpretació literal de l’Alcorà i de la tradició islàmica, llavors la violència que practica és deduïble, sense cap marge de llibertat personal, de les fonts religioses i no de la lliure elecció de les persones.

La realitat de l’Estat Islàmic no és aquesta, per més que hi hagi un pensament que transmeti el contrari. El caràcter salafista gihadista d’Estat Islàmic no s’inscriu realment en el nucli dur de la seva identitat. Aquest està reservat a la particular interpretació que els seus dirigents fan de l’islam. És un lectura molt esbiaixada de l’islam, però, en cap cas, és l’Islam compartit per la majoria de la comunitat musulmana. La violència extrema gihadista és només un recurs, uns terrible instrument, per expandir a tot el món la seva particular compressió de l’islam. Per això és necessari combatre des de la narrativa religiosa les actuacions de l’Estat Islàmic desemmascarant les seves interpretacions particulars de l’islam i les manipulacions extremes que fan de la tradició musulmana per tal de poder viure sense contradiccions aquesta fe amb unes estratègies polítiques d’extrema violència encaminades a la consolidació i expansió del califat.

dimecres, 18 de novembre del 2015

La guerra no és la solució per vèncer l’Estat Islàmic

                                                            
Sé que pot semblar estúpid repetir aquest lema davant dels atemptats de París, però ho crec sincerament.  És necessari recordar, per més que el patiment de les persones sembli induir el contrari, la sang no es pot compensar amb sang. El combat contra l’Estat Islàmic, per més que aquesta organització parli de guerra, no pot ser una guerra. Les guerres formals no permeten derrotar les consciències o vèncer les voluntats. És un error de perspectiva menystenir l’adhesió que Estat Islàmic ha obtingut entre part de la població dels territoris ocupats. Les aliances que ha establert amb els líders tribals els hi dóna una protecció que des d’aquí sembla no comprendre’s. Per altra part, l’actuació estatista dels salafistes gihadistes, organitzant les estructures d’estat en aquests territoris, és ben valorada per la població que ha optat per restar sota l’Estat Islàmic. Les idees no es combaten amb armes.

Cal anar per uns altres camins. És necessari combinar hàbilment mesures repressives combinades amb actuacions preventives del serveis de seguretat i intel·ligència, juntament amb mesures de polítiques i econòmiques, i de governança global. El no a la guerra ha de ser una aposta per tornar el poder polític als sirians i iraquians, i contribuir a crear, en els dos països, vertaders estats democràtics, dirigits per polítics honestos i representatius de la realitat plural d’aquestes societats. Al mateix temps que es recrea l’estructura institucional d’aquests estats cal articular vertaderes polítiques públiques de benestar social i garantir el seu funcionament eficaç i equitatiu. Al mateix temps cal crear reforçar els relats teologics que deslegitimin la pretensió monopolitzadora que fa l'Estat Islàmic  de la fe dels musulmans.  Per avançar en aquezt sentit els diners que es volen invertir per destruir a l’Estat Islàmic es podria destinar en la creació d’uns vertaders estats a Síria i Irak. En paral·lel, alguns països s’haurien de comprometre a tallar la venda d’armes als combatents de l’Orient Mig i deixar de finançar l’Estat Islàmic, bé per la compra del petroli iraquià o tancant l’aixeta d’aportacions econòmiques.


Avui França empeny a la resta de països europeus a una escalada de tensió inassolible. Davant els atemptats a l’estació d’Atocha els mateixos països que ara apel·len al temor compartit, més enllà de manifestar el seu condol restaren en els seus assumptes i alguns, anys després, provocaren la profunda desastibilització de l’Orient Mig que ha portat on estem ara. Resulta poc comprensible, per una societat que patí els atemptats l’11 de març del 2004 que ara, davant l’ús del terror per part de l’Estat Islàmic, només es sàpiga apel·lar a la guerra. Com també trobo d’un cinisme extraordinari que el ministre d’afers exteriors d’Espanya afirmi tranquil·lament que l’Estat Islàmic és “la reseca de la guerra d’Rak de 2003” i es quedi impertorbable. Només cal recordar que en aquesta guerra Espanya s’implicà totalment i que José Maria Aznar, personatge pintoresc del mateix partit que el ministre, en fou el responsable de tot això.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Entendre i comprendre el salafisme per actuar justament

Sota l’influx emotiu dels atemptats de Paris algunes persones, entre les quals es troben alguns polítics, comencen a demanar el control i el tancament dels oratoris salafistes radicals o que prediquin la violència. El conseller d’interior de la Generalitat, en la roda de premsa posterior al Consell Executiu, ha demanat prudència alhora de valorar el salafisme. En aquesta línia considero oportú tornar a publicar un escrit editat fa uns quants mesos on intentava explicar les diferents línies dins del salafisme. Per actuar adequadament contra la violència del gihadisme terrorista cal entendre i comprendre quins són els seus lligams amb unes determinades interpretacions salafistes.

El salafisme contemporani és l’evolució de tot el pensament religiós i polític anterior com a resultat del desengany que alguns salafistes tenen del sistema política de la democràcia representativa. En bona mesura el salafisme moderna havia confiat en la utilitat del parlamentarisme per superar l’etapa colonial, però quan perceben que l’etapa de la descolonització és també perjudicial pels països islàmics canvien de perspectiva política. La renaixença cultural, política i religiosa patrocinada pel salafisme modern sota la denominada Nahda queda estroncada per l’actuació de les potencies occidentals que continuaren subjugant els països musulmans. Aquesta actitud provocà un gir en els punts de vista del salafisme que conduí a l’aparició del salafisme contemporani. El salafisme es tornà políticament xenòfob, profundament desenganyat del sistema parlamentari occidental, i religiosament molt més integrista. El moment present deixà de ser una font d’inspiració per la renovació de l’islam; la realitat política convidava a mirar com estaven organitzada les primitives societats islàmiques. L’Occident ja no era una font d’inspiració, sinó l’enemic a batre perquè era la causa de la decadència de l’islam.

Salafisme espiritualista. Un grup d’imams de l’Aràbia saudita, entre ells Abu Abd ar Rahman Muhàmmad Nasir ad Din al Albani (1914-1999), accentuen el caràcter religiós del salafisme més que el polític. Afirmaren que l'acció política més eficaç passava més a través de la predicació de la fe regenerada, la re-islamització de les societats musulmanes, en lloc de l'acció política directa. Per al Albani, enlloc de l’acció política, era necessari adoptar una estratègia de "as tasfiyatu wa tarbiyah" (purificació i educació). Això volia dir, primer, regenerar la fe eliminant les innovacions teològiques contemporànies i retornar a la fe autèntica, la dels orígens, tal com la definien el salafistes. En segon lloc, educar els musulmans en aquesta fe regenerada, de manera que s’havia de renunciar a totes les seves pràctiques religioses anteriors considerades corruptes. Al Albani afirmava que si es feia tot això sorgiria el canvi polític.

Els salafistes d’aquesta corrent espiritualista proposen re-islamitzar les societats musulmanes a través d’una predicació no violenta i no directament política. El salafisme espiritualista critiquen qualsevol forma de gihadisme, perquè el consideren contrari a l’islam i acusen als Germans Musulmans, important germandat salafista, de no seguir la pràctica autèntica de l'islam perquè han oblidat el principi islàmic fonamental del tawhid (monoteisme) al considerar que les ànimes dels musulmans es salven a través del poder polític. El salafisme espiritualista és majoritària en molts països europeus.

Salafisme polític. En la dècada dels anys 50 del segle passat l’egipci Sayyid Qutb escrit també com Sayed Kutb (1906-1966). Després de viure un temps a Estats Units per estudiar el seu sistema educatiu tornà Egipte amb la convicció que la societat occidental estava malalta d'individualisme, i que els països musulmans correrien el mateix risc si continuaven sota la influència d’Occident. D’acord amb aquesta idea desenvolupà una visió política fonamentada en la idea de la necessitat de netejar de la societat musulmana qualsevol influència occidental. Creia que l’islam no es pot limitar a la predicació religiosa, sinó que també calia fer acció política. Elaborà una visió teològica nova entorn al concepte de tawhid hakimiyya (unicitat de Déu en l'autoritat política): “nomes Déu era l’origen del poder i no el poble”. Un estat islàmic veritable serà aquell que reconeix l'autoritat de Déu també en els assumptes legals. Mentre que, un estat construït sobre les lleis humanes o que aboleix les lleis alcoràniques i les substitueix per lleis positives és un estat tirànic que cal destruir. Per això, les societats musulmanes, enlloc de confiar en els sistemes polítics occidentals, han de recuperar la idea política i social del califat perquè ella expressava la necessària unitat entre política i la religió islàmica. La font d’autoritat política està en els propis ensenyaments de Muhàmmad i en les seves dites es troben prou referències de com cal organitzar l’estat dels musulmans. Sayyid Qutb afirmà que els règims musulmans contemporanis eren riddah, apòstates, en aplicar les lleis seculars i laiques en lloc de la xaria, instituïda per Al·là. Sayyid Qutb fou el primer líder del grup Germans Musulmans.

Salafisme gihadista. Aquest salafisme és una evolució extrema de l’anterior. S’oposen a restringir l’acció religiosa a la predicació espiritualista i fan del gihad petit el centre de la seva activitat. A l’islam hi ha dues gihads: el gran gihad, que és la lluita interior en favor de la veritat i del bé, i el petit gihad, que és la lluita armada contra els enemics. Aquest salafisme considera que ara és el moment d’optar per aquesta darrera gihad. El seu objectiu últim és retornar a l’islam primitiu, per fer-ho possible cal aconseguir uns països musulmans alliberats, tant de qualsevol ocupació estrangera com dels governs considerats impius perquè impedeixen construir un estat genuïnament islàmic.

El salafisme gihadista va néixer, en la dècada dels anys 80 del segle passat, a l'Afganistan durant la guerra contra l'ocupació soviètica per l’evolució intel·lectual d’un grup de salafistes saudites, membres dels Germans Musulmans, que havien anat a combatre els invasors soviètics. Poc a poc anaren evolucionant i radicalitzant el seu discurs incorporant, al discurs més polític propi dels Germans Musulmans, la visió més literalista de l’islam accentuant-ne els aspectes morals i pietosos. El resultat d’aquesta transformació dels salafisme fou l’enfortiment del moviment Takfir wal Hijra que havia creat, anys abans, l’egipci Moustafa Choukri (1942–1978) com una escissió dels Germans Musulmans. Els partidaris d’aquest salafisme gihadista critiquen el salafisme tradicional, fins i tot al dels Germans Musulmans, perquè han acceptar, en diferent grau, participar en el joc polític dels estats musulmans enlloc de combatre’ls per impius. El salafisme gihadista ha impulsat diversos grups terroristes per enderrocar diversos estats musulmans a fi d’establir una república islàmic per la força i combatre als països occidentals considerats avaladors d’aquests estats.


dilluns, 16 de novembre del 2015

Per comprendre més l’islam. El fenomen de la radicalització

L’actuació violenta dels salafisme gihadista obre molts interrogants sobre les motivacions últimes que impulsen a unes persones a incorporar-se a aquestes corrents radicals. Per comprendre millor aquestes qüestions he trobat interessant reproduir,a vull i dies successius, una llarga entrevista feta a Fethi Benslama a Le Monde culture et idees. Fethi Benslama és professor de psicopatologia a la Universitat Paris-Diderot i un estudiós del fenomen de les religions des de la perspectiva psicològica. La seva experiència clínica li permet respondre a la qüestió: ¿per què té èxit l’islamisme en una part de la joventut francesa?. Segons el professor Benslama el fenomen del radicalisme ha pres tal dimensió que només pot entendre’s des de la intersecció de vàries perspectives: la política,  la històrica i la clínica. Les dades sociològiques demostren que dos terços de les persones radicalitzades recentment a França (es calcula que en són 3.100 a l’any 2014) tenen entre 15 i 25 anys, i una quarta part són menors d’edat. La psicologia ensenya que durant el període de pas d’adolescència a edat adulta es quan es dóna, en algunes persones, un greu problema de formulació de la identitat.

El que es presenta com a "radicalització" és l’expressió del desordre del nostre temps en algunes persones. Aquesta és la perspectiva que aporta la psicoanàlisi: s’alteren els ideals a través dels quals es formen els individus i els col·lectius durant el procés de consolidació del subjecte humà. Benslama remarca que l'oferta gihadista es dirigeix de manera preferent als joves vulnerables a causa de la pèrdua d’elements d'identitat significatius. Se'ls ofereix un conjunt d'ideals, ideals total, que omplen aquestes falles, i permeten l'auto-reparació, i fins i tot la creació d'un nou jo, és a dir, una mena de pròtesi de creença que no crea cap dubte. Quan la gihad ofereix aquests ideals total pretén donar resposta a la fragilitat identitària d’aquests joves. Quan l’oferta d’identitat es troba amb la demanda d’aquests joves, el problema està resol. Com a conseqüència, es calma l'ansietat provocada per la manca d’identitat i apareix una una sensació d'alliberament i d'omnipotència. L’individu, fins aquells moments angoixat, experimenta que és una altra persona. Fins i tot, pot arribar a canviar de nom. Es produeix un fenomen de pèrdua de la individualitat.  Els discursos de les persones radicalitzades són similars. Això és així perquè els individus han perdut la seva singularitat. L’autòmata fanàtic substitueix a l’individu.

Els problemes d’identitat no són un fenomen exclusiu dels fills d'immigrants de famílies musulmanes. Segons les dades sobre les persones radicalitzades, el 30-40% d’aquestes són conversos a l’islam i amb poca preparació religiosa. Fethi Benslama anota que moltes d’aquestes persones busquen primer la radicalització abans de conèixer l’islam. L’anècdota és que alguns dels radicals islamistes francesos havien comprat per Internet el llibre “L’islam per analfabets”. Avui per avui,  l'islamisme radical és el producte més estès per Internet,  el més emocionant i el més complet. És com una navalla suïssa de la idealització, útil per desesperats tant per a ells mateixos com pel seu món.

diumenge, 15 de novembre del 2015

Compartir el dolor, globalitzar la solidaritat

El atemptats de Paris han provocat un xoc emocional a moltes persones. Ho visc en el meu entorn. La percepció de proximitat dels assassinats a commogut sentiments i consciències. La reacció empàtica davant del sofriment de les víctimes de París ajudarà a comprendre el patiment que viuen diàriament moltes persones a Síria, Irak i el Líban, o els habitants d’aquelles països amenaçats per la violència extrema dels radicals islamistes. La corrent de solidaritat amb les víctimes europees del terrorisme islamista s’hauria d’estendre amb les víctimes d’aquesta mateixa folia a l’Orient Mig on diàriament moren centenars de persones, siguin musulmanes, cristianes o d’altres religions, pels atemptats dels mateixos islamistes radicals. Davant la globalització del terror, cal respondre amb la globalització de la solidaritat. Tots els morts tenen el mateix sentit.

L’anàlisi de les causes d’aquest terror són diverses i complexes. Davant d’aquests fenòmens els patrons d’anàlisi basats en les relacions tradicionals d’efecte – causa són insuficients per comprendre el que passa. Per tenir una comprensió real d’aquest problema cal assumir la complexitat que hi ha al darrera de l’aparició de l’islamisme radical i violent. Aquest anàlisi l’he fet en varis comentaris anteriors en aquest blog. Només voldria ampliar-los amb una nova dada: la importància que té actualment l’increment de la implicació de Rússia en la defensa del règim de Síria. La seva participació renova un pols mundial amb Estats Units que recorda a les tensions viscudes durant la guerra freda.


Si l’origen d’aquest problema és complex, també ho són les solucions que cal adoptar. De nou remeto al lector a alguns comentaris anterior en aquest mateix blog. No obstant, voldria afegir-hi alguna nova idea o emfatitzar-ne algun aspecte que considero rellevant en tota aquesta qüestió, sobretot en el combat contra l’islamisme radical i violent. En primer lloc, cal atendre la profunda crisi d’identitat present en amplis sectors de la joventut europea, especialment entre joves fills d’immigrants. Són aquests joves als qui l’islamisme radical els ofereix uns referents sòlids que els treu de la seva desorientació identitària. En segon lloc, cal gestionar millor la visibilitat de les comunitats musulmanes a Europa i evidenciar la normalitat de la seva convivència i la seva identificació amb els valors de la democràcia. Finalment, cal facilitar el procés de renovació teològica de l’islam a Europa afavorint aquelles corrents compromeses en la construcció d’un islam d’Europa en lloc d’un islam a Europa. Només avançant en aquest camí les comunitats musulmanes europees podran comprendre el que és essencial de la seva fe del que és accessori o el que és, en tot cas, una deriva totalitària, integrista i violenta de la seva religió.

dissabte, 14 de novembre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

Cal viure cada instant de la vida com si fos el darrer. Això ens exigeix, estar en pau amb un mateix. En cada moment es condensa la plenitud de la vida i cada moment és una oportunitat per sortir a l'encontre de l'altre, del germà i, si cal, fer les paus. Si ens tanquem morim en vida, si ens obrim als demés vivim en plenitud. "Qui miri de conservar la vida la perdrà, però el qui la perdi viurà. Jo us dic que aquella nit, si n'hi havia dos en un mateix llit, pot ser l'un fora presa i l'altre deixar". (Lc 17,33-34). Obrim el cors, obrim-nos a les paraules assenyades que donen vida i ens ajuden a estimar als demés. No tanquem les nostres orelles al clam que demana justícia. Estiguem atents als marges de la societat des d'on se'ns recorda que tots som germans. "Com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual" (1Pe 2,5)

 El Regne de Déu no és una fantasia o una abstracció. És una realitat ja present perquè la fan viva les persones que acullen el missatge de Jesús, els que estimen i esperen contra les adversitats. Els que acullen els pobres i els afligits, i responen amb estimació les ofenses. "El Regne de Déu ja és enmig vostre" (Lc 17,21). La causa de Jesús és la causa dels pobres i marginats. No podem restar indiferents a les seves demandes. Cada dia tenim moltes ocasions per tenir les orelles atentes i els ulls oberts per saber que hem de fer justícia al seu favor.. "Són els febles i els orfes que heu d'afavorir: feu justícia als pobres desvalguts, allibereu els indigents i els febles, arrenqueu-los de les mans dels injustos".(Sl 82),

divendres, 13 de novembre del 2015

Identitats reparadores

Els canvis accelerats del món, a voltes incompresos i desconcertants, moltes persones perceben que els fonaments existencials trontollen. Sembla que aquests canvis qüestionen aquests principis o, simplement, els declaren obsolets. A més, moltes institucions que havien exercit la funció d’ordenar i aglutinar les persones establin vincles socials també es troben en el centre de les crítiques i desconsideració. L’enfonsament d’aquestes institucions crea una profunda confusió i és causa d’un cert desordre emocional.

Davant d’aquesta situació, han aparegut diverses propostes amb pretensió d’aportar una identitat salvadora i reparadora davant del desconsol que provoquen aquestes  situacions. Aquestes propostes identitàries poden sorgir des de diversos llocs: la política, la cultura, els moviments socials, la natura i els àmbits religiosos. Algunes d’aquests propostes resulten atractives i, fins i tot, poden resultar atractives i ser motius d’importants mobilitzacions amb notable transcendència política.


Mereix una atenció especial, les propostes d’identitat proposades per corrents fonamentalistes o tradicionalistes d’inspiració religiosa. La majoria d’aquestes propostes, no només representen una exaltació de la dimensió religiosa, sinó que també són propostes d’organitzar la societat exclusivament a partir dels principis religiosos al marge de la lògica política democràtica. Per algunes persones, aquestes propostes resulten atractives i provoquen importants adhesions perquè s’interpreten com respostes globals davant dels mateixos fenòmens de globalització. El risc de tot això es convertir el que és, en principi, la recerca d’una identitat perduda en una cosmovisió que anul·la i s’enfronta, alguns cops violentament, amb altres comprensions de la vida.

dijous, 12 de novembre del 2015

La plenitud de la vídua pobre

Reflexió sobre el comentari de l’Evangeli de Marc (12,38-41) segons el papa Francesc. El passatge de l'Evangeli es compon de dues parts: una on es descriu com no han de ser els seguidors de Crist; l'altra on es proposa un ideal exemplar de cristià. A la primera part, Jesús identifica i critica en els escribes, mestres de la Llei, tres defectes que es manifesten en el seu estil de vida: supèrbia, cobdícia i hipocresia. A ells els agrada "que els facin reverències a la plaça, busquen els seients a les sinagogues i els primers llocs a taula". Però, sota aparences tan solemnes s'amaguen falsedats i injustícies. Mentre fan el fatxenda en públic, usen la seva autoritat per "devorar els béns de les vídues" que eren considerades, al costat dels orfes i els estrangers, les persones més indefenses i menys protegides. Finalment, els mestres de la llei "fan llargues pregàries per fer-se veure". També avui hi ha el risc d'assumir aquestes actituds. Per exemple, quan es separa l'oració de la justícia. No es pot rendir culte a Déu i causar mal als pobres. O quan es diu que s'estima a Déu, i no obstant això s'anteposa a la caritat la pròpia vanitat, el propi benefici.

La segona part del text de Marc és una escena ambientada al temple de Jerusalem, precisament en el lloc on la gent tirava les monedes com ofrena. Hi ha molts rics que tiren moltes monedes, i hi ha una dona pobra, vídua, que posa tot just dues monedes. Jesús observa atentament a aquesta dona i crida l'atenció dels seus deixebles sobre el fort contrast de l'escena. Els rics han donat, amb gran ostentació, el que per a ells era superflu, mentre que la vídua, amb discreció i humilitat, ha donat "tot el que tenia per viure" Per això, diu Jesús, ella ha donat més que ningú. Però ella no vol fer les coses a mitges amb Déu: es priva de tot. En la seva pobresa ha comprès que, tenint Déu en ella, es té tot. Jesús ensenya que el judici just no és la quantitat, sinó la plenitud. Hi ha una diferència entre quantitat i plenitud. Es poden tenir tots els diners del món, però estar buit interiorment. No és una qüestió de cartera, sinó de cor.


Davant de les necessitats del proïsme, els cristians estan cridats a privar-se d'alguna cosa indispensable, no només superflu; estan cridats a donar el temps necessari, no només el que sobra; estan cridats a donar de seguida i sense reserves el talent personal, no després d'haver-lo utilitzat per als fins personals o de grup. Aquest és el mestratge de la pobra vídua que Jesús, entre el desconcert dels deixebles, la presenta com a mestra de l'Evangeli viu. 

dimecres, 11 de novembre del 2015

A la taula s’entén tot

El papa Francesc ha parlat de la convivència familiar en la seva catequesi setmanal. Ha destacat el valor de la convivència en la vida quotidiana emfatitzant que cal entendra aquesta com l'actitud de compartir els béns de la vida i estar feliços de poder-ho fer. Pel papa el símbol màxim de la convivència és la unitat familiar expressada en la seva capacitat d’agregar els seus membres i vincular-los a una realitat comuna. El papa ha dit que els moments més idonis per conviure són els àpats familiars. Però, sinó es vigila, ha remarcat el papa, hi ha moltes amenaces que poden desvirtuar aquests moments de màxima relació familiar. La televisió, els telèfons mòbils, entre altres modernitats tecnològiques, ha senyalat el papa Francesc, són elements pertorbadors que alteren les interrelacions en els moments de la reunió familiar entorn la taula. Si en aquests moments estem distrets atenent les informacions que ens arriben a través dels aparells comunicatius, no podrem acollir a l’altra perquè estem darrera un mur que dificulta la seva comprensió.

Les paraules del papa m’han suscitat diverses idees. Una d’elles és que seure a taula, a més de menjar i gaudir d’aquest moment, és un estímul per la conversa i una educació de la capacitat d’escoltar. Aspectes que ajuden a travar millor les relacions humanes, enfortir les relacions personals i vincular les persones a relats compartits. De nou, sembla que l’espai quotidià dels àpats és el moment idoni per poder reforçar i expressar els vincles familiars. És evident que els dies de festa i celebració són moments excepcionals per enfortir aquestes relacions, però cal saber també fer-ho en el dia a dia. Són aquests moments en els quals les persones podem compartir les vivències de la jornada, projectar els temors i manifestar seves alegries. Certament, tal com a dit el papa, a la taula s’entén tot i, afegeixo, tot esdevé més transparent i comprensible. 

dimarts, 10 de novembre del 2015

Rols dels líders polítics

La Societats del Coneixement és plural pel que fa als líders polítics, de la mateixa manera que ho és referent quant a les maneres i maneres d'analitzar la realitat, pensar un futur millor i dissenyar les estratègies de canvi polític. Aquesta pluralitat justifica que certs dirigents de les formacions polítics exerceixin, en un moment determinat, determinades formes de lideratge per a certes persones i no en unes altres, i a l'inrevés. Els líders amb visió àmplia i abast universal són escassos i sorgeixen en certes circumstàncies en general associada a grans moments de canvi. Potser, en determinades circumstàncies, alguna persona pugui assumir un lideratge majoritari, encara que no exclusiu, en bona part de la societat; però això és en general una cosa extraordinària associat a uns moments històrics en els quals la comunitat política reclama un lideratge fort, intens i general. Una reflexió similar pot projectar-se al món empresarial vinculant-la als moments de canvi d'orientació del sentit del negoci.


En l'arena política, no hi ha un altre espai per al lideratge fora de la dinàmica majoria-minoria, govern-oposició, opinió del govern-opinió pública, formacions polítiques-seguidors. El desconeixement d'aquesta realitat explica que moltes persones preguntin als cursos de formació de líders polítics: quin polític és més líder ?. No hi ha un polític que sigui més líder que un altre. Cadascun d'ells ho serà, i molt, per als seus seguidors; però no tindrà influència per als seguidors dels seus oponents.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Transformació del lideratge polític

A diferència dels estudis realitzats en l'àmbit de les empreses i de les organitzacions en general, hi ha pocs estudis empírics que permetin precisar quins són els atributs i competències específiques dels líders polítics. Hi ha nombrosos treballs sobre la importància del lideratge polític, però pocs aborden aquesta qüestió des d'una perspectiva sistemàtica. A més l'ús exhaustiu dels termes lideratge i líder pels mitjans de comunicació ha desvirtuat el veritable sentit d'aquests conceptes en l'àmbit polític. Bona part de la visió tradicional del lideratge polític es fonamenta en les aportacions realitzades per Max Weber amb la seva reflexió sobre els processos de dominació. 

 Hi ha una corrent de pensament que situa el lideratge polític com el conjunt de relacions establertes en un context concret per una persona, el líder, amb un grup de persones, els seus seguidors, amb l'ànim de conquistar i dominar el poder de l'Estat o aconseguir influir sobre els qui el posseeixen. Aquest punt de vista circumscriu el lideratge polític en el marc estructural de l'Estat i els instruments de mediació del poder, molt especialment els partits polítics. Es tracta d'una visió limitada del lideratge polític, perquè el desenvolupament social evidencia que no tota l'acció política transcorre a través dels aparells de l'Estat ni es canalitza a partir de les formes partidistes. La dinàmica de la Societat del Coneixement àmplia l'horitzó polític i introdueix nous canals d'influència política, nous actors i àmbits polítics en els quals s'han d'esperar nombroses i variades formes de lideratge polític.

diumenge, 8 de novembre del 2015

L'adolescència política de la CUP

Estic cada cop més convençut que la CUP és un moviment transmutat a partit que presenta comportaments propis de l’adolescència política. Intueixo que els seus estrategues segueixen fil per randa el que propugnava Lenin en la seva obra “La infermetat infantil de l’esquerranisme en el comunisme”. Per això, en la seva lògica, difícilment podran canviar la seva postura contrària a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. No poden, fins i tot, encara que volguessin. La seva identitat fundacional està basada en la confrontació negativa a tot allò que pugui associar-se a poder, ordre establert o institucional, tot i que, en més d’una ocasió s’aprofiten de les institucions tal com el propi Lenin propugnà.

La CUP necessita dels antagonismes per fonamentar la seva identitat. En general, expressen sempre una oposició contundent a tot el que pugui representar el sistema establert. Gràcies això és cohesiona permanentment com a grup perquè la seva existència és una resposta a un adversari extern, majoritàriament identificat com enemic, que cal derrotar i aniquilar. Cal fer-ho perquè aquests adversaris encarnen el que per ells són totes les grans contradiccions de la societat que volen transformar. Els seus arguments són, en tot cas, una projecció política del que ells consideren la seva superioritat moral respecte als altres polítics percebuts com contaminats pel poder dolent. Des d’aquesta lògica hi ha poc espai als pactes, ja que cada acord és interpretat com una claudicació i una màcula a la seva integritat moral.

Aquesta esquerra radical només pot situar-se en la lògica alternativa al marge de qualsevol responsabilitat de govern. En el cas de la CUP aquesta dinàmica interna els porta a ser esperit de contradicció i viure en la contradicció. Tenen comportaments d’adolescents polítics perquè no han resolt encara com ser crítics amb el poder dolent sense renunciar a guanyar el poder que ells consideren bo. Aquesta dificultat els porta a instal·lar-se en les contradiccions més flagrants. Com per exemple afirmar amb contundència que cal prescindir dels lideratges polítics i fan qüestió de que l’Artur Mas sigui president. Una situació similar es dóna quan diuen que atesos els resultats electorals no es pot fer una DUI i pocs dies després collen a Junts pel Sí amb una declaració parlamentària que és un succedani de DUI. I així, una darrera l’altra. No crec que tingui massa sentit lliurar la sort del procés independentista a un grup que encara estan instal·lat en la fase de l’adolescència política. Pot ser és el moment d’obrir el ventall de les aliances a altres alternatives polítiques centrant l’horitzó a nous objectius més tangibles com pot ser, per exemple, situar en l’agenda política demanar de nou, cercant la màxima complicitat internacional, la celebració d’un referèndum.

dissabte, 7 de novembre del 2015

Observacions per un temps de desconcert

Primera observació. Si sabés escriure literatura profètica, ho faria. El profetisme no és endevinar el futur, sinó escriure des del present en clau de passat i així sembla que endevinis el futur. Si algú em llegís d’aquí alguns anys, pensarien que són un profeta. Segon observació. Estem instal·lats en el dia de la marmota, versió catalana. El que passa ara, ha passat ja en el passat. No una vegada, vàries. És moment de rellegir el magnífic llibre El laberinto español de Gerald Brenan. Reflexiona les sobreactuacions polítiques de les esquerres durant la revolta militar i els seus preludis. Tampoc està malament llegir els escrits de Maurici Serrahima. La història, malgrat els historiadors, es repeteix.

Tercer observació. Els analistes de sociobiologia o del comportament de societats complexes parlen de tot això com exemples de models repetitius. Estem instal·lats, com espectadors de primera fila, a la repetició dels errors històrics del passat. Quarta observació. Seria un oracle si l'any 2012 m'hagués cregut a un amic meu del PP quan m'anuncià que, davant les reivindicacions independentistes, la millor arma no eren els tancs o les revoltes militars, sinó les aixetes dels crèdits públics. És el que ara amenaça i fa el ministre Montoro.

Cinquena observació. Un bon amic, molt actiu en els entorns estratègics del president Mas, m'explicà a l'inici de l'estiu del 2014, fil per randa, tot el guió del que està passant. El guió no s'ha mogut ni un mil·límetre. ¿Serem actors d'una obra? ¿Té un final obert o predit? Sisena observació. Escoltant als ciutadans compromesos amb el procés em preocupa els signes de desconnexió interna, o d'esquinçament emocional, que es donen en algunes persones. Es pregunten, ¿anem pel bon camí? ¿Perquè els convergents estan com a paralitzats i no saben avançar nous models polítics trencadors amb el passat? ¿Per què els republicans callen i callen davant les agressions polítiques a Artur Mas? ¿Per què l’aliança de Junts pel Sí s'esmicola davant les eleccions del 20D? ¿Com justifica la CUP la seva intransigència?. Es curiós observar com la CUP transmuta els papers i es presenta com a víctima, en lloc da provocadors de l’impàs de l’actual bloqueig.


Setena observació. És la darrera. Trobo inaguantable el xantatge de la CUP, és desmesurat i desajustat, i les ganes de fer a Artur Mas president està fent perdre el nord a alguns dirigents de CDC. Com deia en Terradellas, tot i que penso que ell no és l'autor real de la frase, en política es pot fer tot menys el ridícul. Al final, el síndrome d'Stockholm, en política es paga. Es paga tant que, podem valorar alguns dels desastres de la història de Catalunya com a febleses d'exercici d'autoritat dels qui la tenien.  Punt final. Cal desbloquejar aquesta situació. Ho exigeixen els quasi dos milions d’electors que han depositat la seva confiança en el procés d’independència, sense perdre l’horitzó que la majoria d’aquests votants ho feren per Junts pel Sí que duia com a proposta que Artur Mas fos el futur president. Però hi ha una altra raó per sortir d’aquest impàs i integritat governamental. Cal governar per resoldre els grans problemes de la societat catalana que estan esperant un govern estable i sòlid. PD Tothom s’hauria de fer la senzilla pregunta ¿qui surt beneficiat amb l’ocultació política d’Artur Mas?

divendres, 6 de novembre del 2015

Lideratge i malestar ciutadà

El lideratge polític és un cicle d'interrelació entre els líders polítics i els seus seguidors. Així el lideratge polític es desenvolupa a partir dels sentiments de descontentament o malestar manifestats per una part de la població i que provoquen una sensació de desconcert i pèrdua de control de la realitat més immediata. En general, la població s'expressa de manera difusa i imprecisa aquest descontrol. El líder polític és qui és capaç de traduir aquest sentiment difús en alguna cosa tangible, comprensible i concreta que s'expressa en forma d'exigència que es plantejada com a reivindicació al sistema polític i, al mateix temps, s'articula en un cos ideològic que es transmet a que han estat la font i origen del malestar.


Al final d'aquest procés el líder polític construeix una visió, formula un futur que contraposa al moment present. Durant tot aquest procés el lideratge polític ha formulat unes exigències de canvi, ha creat o ha integrat aquestes exigències en una ideologia i ha construït una visió. Tot això permet als seus seguidors contraposar aquests elements en l'arena política amb els proposats per altres líders polítics. El suport polític s'aconsegueix en definitiva quan el líder aconsegueix identificar i traduir el malestar de la ciutadania en una proposta política de canvi.

dijous, 5 de novembre del 2015

Reflexió sobre el futur nomenament del bisbe Omella

Avui ha saltat la notícia, el futur arquebisbe de Barcelona serà Juan José Omella, actual bisbe de Calahorra y la Calzada-Logroño. Ho he sabut ben aviat per un missatge al mòbil enviat per un bon amic, molt conservador i ben relacionat amb els poders populars. Cap confirmació oficial, només una filtració a una agència de notícies.  El meu informador estava més que eufòric. Més endavant, després d’un breu xerrada telefònica, ho he tingut clar. Hi ha qui vol presentar aquest nomenament com una victòria del pensament unionista enfront a les tendències independentistes. Es fàcil deduir que la font de la filtració és propera als sectors governamentals. Aquests són els més interessats en presentar aquest nomenament com un missatge del Vaticà contra els independentistes. A més, casualment la filtració d’aquesta notícia permetia contraprogramar l’acord del Tribunal Constitucional de deixar celebrar el proper pla del Parlament de Catalunya.

Vaig conèixer el bisbe Juan José Omella fa uns quants anys en una reunió particular amb uns protagonistes singulars. Ell i jo, juntament amb altres bisbes i ciutadans amb compromisos polítics de govern parlarem de l’humà i diví durant tot un dia. Reconec que vaig el bisbe Omella hem causà una molt bona impressió. En la relació a curta distància parlàvem tota l’estona en català. Després d’aquesta trobada he procurat seguir l’activitat del bisbe Omella a través de la seva actuació com a president de la comissió episcopal de pastoral social de la Conferència Episcopal espanyola. Crec que és una excel·lent persona, de talant afable i senzill, un bon pastor totalment identificat amb el programa de renovació del papa Francesc. La diòcesi de Barcelona tindrà al davant un bisbe que accentuarà el treball pastoral des de la proximitat en total sintonia amb el nou rumb que el papa impregna a l’Església catòlica. Queda pendent saber quina serà l’actitud i les respostes que el bisbe Omella articularà davant l’actual debat polític a Catalunya.  El que és evident és que, sobre aquesta qüestió, altres persones, alienes a la vida eclesial, estan aprofitant aquest nomenament per decantar-lo en un debat totalment encara totalment aliè a la seva persona. Cal esperar saber que pensa i opina sobre aquesta qüestió.


Dit tot això, cap de les anteriors consideracions impedeixen reflexionar sobre les dificultats de l’Església catalana per tenir una veu sòlida en les complexes relacions vaticanes. Catalunya no té persones influents en els llocs decisius del Vaticà. Després de temps gloriosos, ara ens toca una llarga travessa del desert. Fa anys que el govern de Catalunya no ha tingut una actuació clara en aquesta direcció. En el tema dels nomenaments episcopals en l’Església catalana, qui podia tenir tingut un pes eclesial decisiu en el desllorigador d’aquest enigma ha estat força desinteressat o distret en una estratègia equivocada. Altres sectors, s’han mogut com han pogut i no sempre en la mateixa direcció. Al final, els resultats són prou evidents. Amb el nomenament de Juan José Omella  s’ha trencat la tendència de molts anys i a la diòcesi de Barcelona no ha vingut un pastor experimentat en la realitat pastoral catalana. En qualsevol cas, benvingut sigui Juan José Omella i ben segur que, si continua amb l’actitud oberta i acollidora que el caracteritza, trobarà el suport càlid en els catòlics barcelonins. 

dimecres, 4 de novembre del 2015

Països on hi ha més conversions al cristianisme


Un recent estudi del seminari de teologia Gordon-Conwell, ha identificat en quins països es donen més conversions al cristianisme. La llista de països proporciona una primera sorpresa: hi ha una ràpid progrés dels cristians - i en particular de les tradicions protestants - en països on els governs mostren un important grau d’hostilitat al cristianisme.


Nepal, Qatar i Aràbia Saudita són els països on s’ha identificat un important nombre de persones convertides al cristianisme. Al Nepal, on només el 0,1% dels nepalesos eren cristians l’any 1970; s'espera que aquesta proporció augmenti fins al 3,8% el 2020. Entre els 20 primers països segons l’increment del nombre de conversions sorprèn que 11 d’ells són de majoria musulmana. No obstant, cal matisar les dades. Per exemple, l'increïble creixement del cristianisme a Qatar i Aràbia Saudita es deu a l'arribada de treballadors estrangers, sovint filipins, indis o nepalesos majoritàriament cristians. No obstant això, l'augment en l'Aràbia Saudita mostra la força d'aquests treballadors estrangers en un país on no tenen oficialment el dret de practicar la seva religió.