El País, manipulació continuada de la informació

No sé si el titular és l’adequat. Pot ser millor dir: el País, manipulació interessada de la realitat. Tan se val, la qüestió és que aquest periòdic, del qual en vaig ser lector durant molts anys, es dedica a falsejar contínuament tot el que té a veure amb el procés català per la independència. Ahir dissabte, el titular destacat, molt llampant, a la primera pàgina era: “La Generalitat pidió protestas en los colegios tres el 1-O”. Sota aquest cridaner titular s’explica a quatre columnes que la Generalitat instà als col·legis i instituts públics a “organizar actos de protestas con todos los alumnos sobre los incidentes ocurridos durante la celebración del referèndum il·legal del 1 de octubre”. Tot seguit emet un judici d’intencios: “el Govern buscava así implicar al sistema educativo en su estratègia de desligitimar al Estado en Cataluña”.

Per fonamentar la notícia, el diari el País mostra “un correo electrónico al que ha tenido acceso El País por la dirección territorial de Ensenñanza de la comarca del Baix Llobregat a todos sus centros”. A les pàgines 16 i 17, sota el titular “El desafio independentista” es donen més detalls del titular de la primera plana. En el desenvolupament de la notícia es pot llegir “el llamamiento a los centros en el Baix Llobregat fue una iniciativa personal de Vallduriola (la directoral territorial d’Ensenyament del Baix Llobregat) y que no se produjo en otras delegacions”. Així, una iniciativa particular i local, segons el titular de El País es converteix en categoria  general segons el titular de portada i el de la pàgina 16 “La Generalitat alentó protestas de alumnos tres el referèndum il·legal”. Primer norma de la manipulació informativa, convertir una part en tot.

En la pàgina 16 es reprodueix el correu electrònic enviat per la Delegació territorial d’Ensenyament del Baix Llobregat, diu així: “Aquests Serveis Territorials, us proposa fer una crida a LA PAU I NO VIOLÈNCIA en tots els centres. Us demanen organitzeu un acte avui a les 12.00h dins el recinte escolar amb tots els alumnes i professors i que en feu la màxima difusió de l’acte”. Aquest correu té data del 2 d’octubre del 2017. El lema, segons indica el mateix diari, coincideix amb el fet servir en el dia escolar internacional per promoure aquest valors entre els infants i joves. ¿De què havien de parlar els centres educatius el dia 2 d’octubre després de la repressió policial del dia anterior? ¿De què havien de parlar els alumnes d’alguns centres que estaven fets destrossats per les càrregues policials? El sistema educatiu ha de processar la realitat i contribuir a que els alumnes formin els seus criteris cívics. Després de la repressió del dia 1 d’octubre els centres escolars havien de parlar de pau i convivència. Fer-ho, era contribuir a la formació de persones lliures i autònomes. De nou, el diari El País s’alinea amb la més condemnable manipulació informativa.

L’engany cognitiu

La política s’ha convertit en una agitació permanent de sentiments i sensacions. Cada cop hi ha menys reflexió, debat d’idees, coneixement de la realitat i proposta d’alternatives. La realitat esdevé una referència virtual i el que és real sembla imaginari i l’imaginari esdevé real. La veritat es difumina sota les mentides dites ràpidament i amb insistència. La reiteració de la mentida genera veritats. La veritat real ens és desconeguda. Aquesta situació permet dir al president del Govern espanyol coses del tipus “Un señor fugado de la justicia no puede ser presidente de nada”. Argument, paraula més o menys, idèntica a la que fa servir Inés Arrimadas. La nova estratègia comunicativa és confondre  manipular cognitivament els ciutadans.

La manipulació cognitiva és fer creure que Carles Puigdemont és un fugat de la justícia. Però la realitat no és aquesta. Carles Puigdemont amb alguns consellers se’n van de Catalunya cap a Catalunya, mentre que altres decideixen quedar-se. Això és el 30 d’octubre. Pocs dies després, la jutgessa Lamela comença a cridar els consellers i els empresona. No pot fer el mateix amb els que es troben a Brussel·les. Tot seguit la jutgessa decreta una ordre europea de recerca i captura i el President i els consellers decideixen presentar-se davant la justícia belga. Declaren i els deixen en llibertat. ¿Això és fugir de la justícia?. Mentrestant el govern espanyol decideix retirar l’ordre europea. I aquí s’acaba la història. El que no és mentida és la següent afirmació: “Un senyor president d’un partit condemnat per corrupció no pot ser president de govern”.

Indefensió i responsabilitat informativa

Aquest és el meu estat d’ànim al llegir en un diari seriós el desmentit d’una notícia que corregué com l’escuma per les xarxes socials. La incessant repetició de la noticia convertí una mentida en veritat que fou interpretada com agressió al poble català. Les xarxes socials, tan útils i necessàries, em fan sentir indefens davant de la difusió de rumors. El rumor estès de forma reiterativa es recollit pels diaris digitals, àvids en trobar continguts que els permeti tenir audiència mediàtica, i tot seguit l’opinió pública dóna veracitat al rumor perquè ha estat transformat en notícia,  ha estat canonitzat com a veritat.

En aquesta cadena algú ha ha d’assumir algun grau de responsabilitat social. La vulnerabilitat de l’opinió pública exigeix més rigor i contrastar les notícies que poden ser objecte de manipulació. Personalment, començo estar cansat d’aquestes notícies tergiversades per assolir cotes d’audiència. M’allunyo dels medis digitals interessats i indiferents a l’objectivitat informativa. De la mateixa manera que rebutjo els directors d’espais de gran audiència en els medis públics que cada dia fan de la seva salutació una editorial totalment esbiaixada. Ells, també són, en el meu món particular, responsables dels meus dubtes sobre el valor públic de la informació. En aquests moments em considero un ciutadà respectable en recerca d’informació responsable per ser lliure. Perquè la veritat ens fa lliures.

El Congo, una altra guerra silenciada

El dramàtic conflicte de Gaza enfosqueix altres guerres tan cruels com la que es veu cada dia en el telenotícies. Una d’aquestes guerres és la del Congo. Al comparar la reacció social i la notorietat i manera com els canals d’informació tracten els dos conflictes se’n fan paleses les següents qüestions: Per què aquesta informació i desinformació tan selectiva segons els conflictes? Per què hi ha tanta sensibilitat social envers unes guerres i les altres passen relativament oblidades? Per què hi ha una important mobilització social per unes i una gran indiferència per altres? Per què els telenotícies donen més atenció a uns conflictes que altres?.

Les respostes a les preguntes són simples. Hi ha unes guerres que obeeixen a raons geopolítiques i per això tenen uns arrelaments ideològics importants. És normal que sigui així i és bo. De la mateixa manera que hi ha importants agències d’opinió, que tenen beneficioses comptes d’explotació, perquè tenen l’encàrrec de guanyar també mediàticament les guerres o de confondre’ns per fer-nos creure que altres guerres no existeixen. Al Congo, porten anys en guerra i el nombre de morts és molt, molt més superior, al que ens podem imaginar. Però és una guerra silenciada per les multinacionals que alimenten un conflicte per fer-se amb el control d’aquesta roca anomenada coltan tan necessària per obtenir la columbita, el tantalita i el niobi. Aquests minerals són indispensables per la industria de l’electrònica, la fabricació de les noves generacions d’armes i la telefonia mòbil.

La cobdícia humana alimenta diversos tipus de guerra. Unes que permeten ensenyar el dolor i el sofriment per generar-nos mostres de compassió per posicionar-nos ideològicament, i altres que també generen dolor i sofriment però que mai arriben a ser notícia perquè l’oblit també és una arma de la guerra.