Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Síria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Síria. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de novembre del 2016

El temps de les cireres

Les notícies en les xarxes socials s’encadenen com les cireres en el cistell. El dia d’avui, sens més, he trobat seqüenciades tres notícies, aparentment sense cap relació però que, si es pensen una mica hom s’adona de la capacitat de crueltat, imbecil·litat i  deshumanització practicada en la nostra societat. Totes aquestes notícies ens recorden, en un moment, que el rostre de Déu és misericòrdia d’esperança, tot i les difícils situacions en que es troben els pobres, els marginats, els exclosos, els immigrants i els refugiats. La primera d’aquestes notícies fa referència a la polèmica suscitada pel minut de silenci fet en les Corts espanyoles en ocasió de la mort de Rita Barberà. He trobat totalment fora de lloc el desaire que alguns polítics han fet al gest en memòria d’aquesta persona i, en sentit contrari, molt lloable, les reflexions explicitades per alguns polítics, des de sempre enfrontats amb l’ex-alcaldessa de Valencia, però que alhora de la seva mort han estat capaços de mostrar una actitud misericordiosa. ¿Quin malbaratament d’educació cívica fan alguns polítics?

La següent notícia es troba en un commovedor vídeo d’un hospital sirià on atenen uns nens commocionats per l’atac amb gas clor i mentre els facultatius els estan guarint l’hospital és destruït per un bombardeig. He quedat esglaiat per l’angoixa del nen que ha sofert la intoxicació del gas clor. Les crues imatges d’aquest vídeo provoquen compassió i ira. Una profunda indignació per la capacitat de fer mal que tenim els humans. La nul·la misericòrdia de les persones que ordenen aquestes accions i la vergonyant complaença, indiferència i oblit que mostren les nostres autoritats. Les seves callades complicitats les fa tant culpables com els autors materials dels atacs. La ira de Déu ha de caure damunt d’aquests criminals que tenen noms i cognoms; persones que es troben tranquil·lament asseguts en els seus despatxos mentre moren pobres innocents. Hipòcrites.

La darrera notícia, que com a cirera anava seguida a l’anterior, és un partit de futbol organitzat a Noruega, i sembla que marca tendència, on la condició per jugar és anar completament borratxo. Per marcar un gol i donar-lo per vàlid ha d’haver-hi una taxa d’alcohol en sang superior a 1. Aquesta barbaritat té el nom de Drunk football. És una obscenitat que, davant de tant de sofriment en el món, les societats opulentes cerquin evasions cada cop més pernicioses per la dignitat humana. Em resulta sorprenent que els països nòrdics, tant sensibles en temps passats a la calidesa de la vida, siguin capaços d’abandonar la seva sensibilitat humanista, conrear el ridícul més ignominiós i esdevenir escàndol. ¿On hem arribat?


El papa Francesc, en la seva darrera carta apostòlica, Misericordia et misera, ens adverteix que és “temps de la misericòrdia perquè els dèbils i indefensos, els que estan lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen en les seves necessitats”. Ens diu que els pobres han de sentir la mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert el que és fonamental en la vida. Sempre hi haurà un temps per les cireres, com deia l’enyorada Montserrat Roig, perquè sempre hi necessitat d’un temps per lluitar per l’esperança d’aquells que es senten fora de tota esperança.

dimarts, 13 de març del 2012

Síria, una societat martiritzada

Síria viu un drama. La dictadura d’El Asad no cedeix en la seva opressió i els enfrontaments són cada cop més dramàtics. A més, a mesura que passa el temps un conflicte que s’expressava en clau de dictadura-democràcia esdevé més complex. L’aparició de nombrosos grups opositors que tenen com a referència la identitat religiosa introdueix una dimensió larvada de guerra de religions. Si en un principi les forces opositores representaven els demòcrates i els partidaris d’El Asad eren els antidemocràtics, ara els matisos són més rellevants. Comença a donar-se la multipolaritat de conflictes entre tradicions islàmiques, bàsicament entre chiïtes alauites, religió del clan d’El Asad, enfront als sunnites, majoritaris, aliats temporalment amb l’islamisme polític representat per Hamàs, Hezbolà, Yihad Islàmica, etc..

Dins del panorama convuls de Síria destaca l’ambigüitat d’una part de l’església catòlica. El diari francès Le Figaro ha publicat una rellevadora entrevista a l'Arquebisbe d'Alep (Síria), Mons. Jeanbart, en la qual entre altres coses, el prelat defensa al règim d’El Asad pel seu temor a una possible arribada dels islamistes al poder a Síria perquè això podria desestabilitzar el país. Aquest arquebisbe insisteix que el règim sirià té amplis suports i que la urgència manifestada pels insurgents és per aconseguir el poder abans que es puguin implementar les reformes que vol implementar El Asad.

Monsenyor Jeanbart afirma que està molt preocupat per les conseqüències de la caiguda del règim, ja que això portaria a molts de fidels cristians a emigrar, tal com va ocórrer a l'Iraq després de la caiguda de Saddam Hussein. Segons aquest arquebisbe els cristians no confien en un poder sunnita extremista i temen la dominació dels dogmàtics Germans Musulmans. La resta de l’entrevista és un elogi al règim d’El Asad i una crítica a les postures crítiques d’occident. Les opinions de monsenyor Jeanbart coincideixen amb les expressades pel bisbe libanès Bechara Rai, recent escollit patriarca maronita (catòlic) amb important presència a Síria. Aquestes opinions emeses per jerarquies eclesiàstiques contrasta amb el que expressen altres cristians sirians que es troben avui lluitant contra la dictadura d’El Asad. Vull recordar, per acabar, el que digué Benet XVI en l’Angelus del dia 12 de febrer d’enguany referent al conflicte de Síria: “Convido a tots, i sobretot les autoritats polítiques de Síria, al fet que afavoreixin el camí del diàleg, la reconciliació i el compromís amb la pau. És urgent respondre a les legítimes aspiracions dels diversos components de la nació, així com als desitjos de la comunitat internacional, preocupada pel ben comú de la societat i de la regió”