Les
notícies en les xarxes socials s’encadenen com les cireres en el cistell. El
dia d’avui, sens més, he trobat seqüenciades tres notícies, aparentment sense
cap relació però que, si es pensen una mica hom s’adona de la capacitat de
crueltat, imbecil·litat i deshumanització
practicada en la nostra societat. Totes aquestes notícies ens recorden, en un
moment, que el rostre de Déu és misericòrdia d’esperança, tot i les difícils
situacions en que es troben els pobres, els marginats, els exclosos, els
immigrants i els refugiats. La primera d’aquestes notícies fa referència a la
polèmica suscitada pel minut de silenci fet en les Corts espanyoles en ocasió
de la mort de Rita Barberà. He trobat totalment fora de lloc el desaire que
alguns polítics han fet al gest en memòria d’aquesta persona i, en sentit
contrari, molt lloable, les reflexions explicitades per alguns polítics, des de
sempre enfrontats amb l’ex-alcaldessa de Valencia, però que alhora de la seva
mort han estat capaços de mostrar una actitud misericordiosa. ¿Quin
malbaratament d’educació cívica fan alguns polítics?
La
següent notícia es troba en un commovedor vídeo d’un hospital sirià on atenen
uns nens commocionats per l’atac amb gas clor i mentre els facultatius els
estan guarint l’hospital és destruït per un bombardeig. He quedat esglaiat per
l’angoixa del nen que ha sofert la intoxicació del gas clor. Les crues imatges d’aquest
vídeo provoquen compassió i ira. Una profunda indignació per la capacitat de
fer mal que tenim els humans. La nul·la misericòrdia de les persones que ordenen
aquestes accions i la vergonyant complaença, indiferència i oblit que mostren
les nostres autoritats. Les seves callades complicitats les fa tant culpables
com els autors materials dels atacs. La ira de Déu ha de caure damunt d’aquests
criminals que tenen noms i cognoms; persones que es troben tranquil·lament asseguts
en els seus despatxos mentre moren pobres innocents. Hipòcrites.
La
darrera notícia, que com a cirera anava seguida a l’anterior, és un partit de
futbol organitzat a Noruega, i sembla que marca tendència, on la condició per
jugar és anar completament borratxo. Per marcar un gol i donar-lo per vàlid ha
d’haver-hi una taxa d’alcohol en sang superior a 1. Aquesta barbaritat té el nom
de Drunk football. És una obscenitat
que, davant de tant de sofriment en el món, les societats opulentes cerquin
evasions cada cop més pernicioses per la dignitat humana. Em resulta sorprenent
que els països nòrdics, tant sensibles en temps passats a la calidesa de la
vida, siguin capaços d’abandonar la seva sensibilitat humanista, conrear el
ridícul més ignominiós i esdevenir escàndol. ¿On hem arribat?
El
papa Francesc, en la seva darrera carta apostòlica, Misericordia et misera, ens adverteix que és “temps de la misericòrdia perquè els dèbils i indefensos, els que estan
lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen en les
seves necessitats”. Ens diu que els pobres han de sentir la mirada de
respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert el que
és fonamental en la vida. Sempre hi haurà un temps per les cireres, com deia l’enyorada
Montserrat Roig, perquè sempre hi necessitat d’un temps per lluitar per l’esperança
d’aquells que es senten fora de tota esperança.
